Per què som cristià

Epíleg

Resumiré tot el que he exposat en una breu "confessió de confiança". No es tracta d'una "confessió de fe", perquè no em correspon pas a mi de tenir fe. La fe li correspon a Jesús. Ell és qui ha de ser fidel a la seva paraula. El que em correspon a mi és la confiança en la promesa que ell m'ha fet, que interpreto de la manera següent:

1. La bondat --l'acció amorosa, l'agapé, la recerca de la justícia-- és la manifestació i realització de la divinitat.
2. Qui actua creadorament participa de la divinitat.
3. Actuar creadorament significa esdevenir la providència de Déu.
4. Pel fet que és el desplegament real de la divinitat, l'agapé és totpoderosa.
5. El regne de l'agapé, predicat per Jesús, és la salvació de la humanitat.
6. La recerca del bé --de la justícia-- és la gran tasca de la intel·ligència, perquè s'identifica amb la recerca de Déu.

El cristianisme és una manera de comportar-se, i no pot consistir en res més que en la posada en pràctica de la gran creació ètica. L'única cosa que afegeix és la referència privada a Jesús. Aquesta és la sutura entre el domini públic --la intel·ligència bondadosa-- i el domini privat --la referència a Jesús. En el camp objectiu de l'acció, ens hi podem trobar tots, independentment de les evidències religioses privades. Un bon musulmà seria aquell que col·laborés en la construcció del Regne tot remetent-se a Mahoma, i un budista a Buda. I sant Pau diu: "Tot allò que feu de paraula o d'obra, feu-ho en nom del senyor Jesús" (Col 3,17). Aquesta seria la diferència específica que el cristià introduiria al gènere compartit del comportament ètic.

Per què sóc cristià. José Antonio Marina. Anagrama, 2006