La filosofia a la tradició judeocristiana

Des del punt de vista del judaisme el Messies encara no ha vingut i per açò no ens diuen cristians, sinó natzarets. El seu argument és que si el Messies hagués arribat es notaria en alguna cosa.

la creació. Existeix en totes les concepcions judeocristianes.

• És creació del no-res (creatio ex-nihilo). Aquesta visió es contraposa a la dels grecs, pels quals la matèria és eterna, no l'ha feta mai ningú, per tant no hi ha hagut maig una formació del món; el seu pensament els diu que només es dóna forma a la matèria.
• L'home com a criatura. Déu és Déu. Déu no és en el món ni el món és Déu. Déu és creador i l'home és la criatura. No hi ha panteismes, l'home no és Déu.
  

la Trinitat. Es contempla a Déu des de les relacions intratrinitàries. El Pare estima el Fill. El Fill estima el Pare. Hi intervé l'Esperit. Déu no és una substància, sinó una relació (d'Amor).

Aristòtil deia que “l'home té una espurna de la raó divina”, “que hi ha d'haver un Déu que hagi començat tot el moviment del món natural. Déu, d'aquesta manera, és a dalt de tot de l'escala de la natura”, que ell identifica. “Aquesta 'cosa' la va anomenar primer motor, o Déu. El primer motor no es mou en si mateix i, però és la 'causa formal' del moviment dels cossos pesats i, per tant, del moviment de tota la natura”. (El món de Sofia. Jostein Gaarder). Que Déu sigui allò més relatiu per a Aristòtil no està tan malament.

la resurrecció. Els grecs no van entendre Sant Pau, ja que creien en la immortalitat de l'ànima, però molts d'ells sí que van creure la teoria. Sòcrates i Plató creien en la immortalitat de l'ànima: el cos el tenim, però l'ànima és el que som. Això és creure en la immortalitat del que som. Sòcrates ho tenia completament assumit, per això no va tenir por a morir.

Els cristians ens morim de debò, però per a un grec ho sembla. En aquesta mort, Déu pare, ens ressucita i dóna la vida; en aquesta mort hi ha la plenitud del sentit de la vida.

la història. Hi ha moments destacats en la història, no tot és homogeni en el temps cronològic: un èxode, una catàstrofe, el meu casament. Això vol dir que hi ha un sentit i, per tant, la història és el temps dotat de sentit.

Que el temps vagi de l'inici a la mort (escatologia) i enmig hi hagi temps de més sentit, vol dir que intervé Déu. La història, o té sentit o no és història. I això vol dir que la història és sagrada? Una data darrere una altra és cronologia, però si s'explica és història. Jesús dóna un sentit de futur; és una possibilitat de sentit. Només tenen història el judaisme i el cristianisme. Si només hi ha una cronologia esdevé el nihilisme.

La fe és altament perillosa. Qui creu i només creu és un desastre. Per exemple, Hitler creia en el seu projecte, en el seu projecte final. En l'àmbit cristià, perquè el projecte sigui bo ha d'unir:

Fe + Amor

Adan i Eva volien ser com Déu: la responsabilitat és de Déu i ells fan el que els dóna la gana. Ara bé, ser igual a Déu suposa molts més maldecaps, i sembla que així ho va demostrar el nazisme.

l'encarnació. “El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14).

Quan un s'expressa en una llengua agafa les concepcions i els avantatges i els inconvenients que aquesta comporta. Açò li va passar a Sant Pau a Atenes. Ens passa avui a nosaltres quan diem: 'convertir' en pa i vi? Seria millor dir transubstanciació? Per què el qui creu ha de fer un lleig a la intel·ligència? Aquest debat entre Fe i Raó es va debatre durant l'Edat Mitjana.

Apunts de l'assignatura Història de la filosofia I
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Les coses canvien

Així com els pares han deixat l'educació dels seus fills a l'escola, també han deixat la vivència de la fe perquè l'expliqui l'Església. Quina gran contradicció que la vivència de la fe sigui explicada i no exemplificada!

Tren de Pineda de Mar a Barcelona

3a sessió: Justí i Climent d'Alexandria

Aportacions personals

Segons Justí els grecs participen d'una part de la veritat, encara que “fossin considerats ateus”, ja que considera que tot el gènere humà, simplement per ser humans, participen del Verb, el qual és Jesucrist. Els cristians, en haver conegut el Verb (Jesucrist), són superiors en saviesa ja que han conegut del tot que és el Verb. Compara a Sòcrates amb Crist quan diu que els dos van ser acusats d'introduir nous déus i tots dos van creure la seva pròpia doctrina “fins al punt de donar la vida” per ella. Segons el que diu el text, correspon a la raó i a la filosofia “investigar i demostrar les coses racionalment”, a través de la “investigació i la intuïció”. Justí dóna una justificació del saber conegut pels grecs per tal de fer-lo encabir en la doctrina cristiana. La part que reconeix als grecs, basada en la raó, la veig generalitzada i arrelada en la societat actual. És un debat que es dóna diàriament entre els qui es confessen creients i els qui no.

Aportacions del grup

Els grecs arriben a la veritat a través de la “investigació i la intuïció”, il·luminats pel Verb, que en tots resideix. Justí considera que la saviesa cristiana és superior i sencera, ja que han conegut el qui és el Verb gràcies a l'ensenyament de Jesús. En canvi, el coneixement dels filòsofs grecs és parcial perquè només s'han basat en la raó, per adquirir coneixements. Diu que Sòcrates no va tenir seguidors, a diferència de Crist, que sí que els va tenir. Per a Crist hi ha hagut gent que ha donat la vida, però per a Sòcrates no. A tots dos se'ls va acusar d'introduir nous déus. No se'ls van creure i van morir per defensar la seva veritat. La raó i la filosofia són una part del que conforma el gènere humà, segons Justí, i aquesta part és dedica a la “investigació i a la intuïció”. Aquest mateix debat, sobre la completesa del gènere humà es pot traslladar a l'actualitat on veiem que la discussió apareix en el diàleg interreligiós, en la confrontació que pot haver-hi entre el que diu la ciència i el que diu el cristianisme i també es dóna entre els qui creuen (cristianisme) i els qui no creuen (ateisme). Per tal de fer servir aquest mateix text en altres religions es podrien canviar els punts que citen a Jesucrist i substituir-los per una paraula similar a “espiritualitat” o, en cada religió, posar la persona que ha generat el moviment.


a) Justí (s. II), Apologia.

Nosaltres hem rebut l'ensenyament que Crist és el primogènit de Déu i abans hem indicat que Ell és el Verb, del qual tot el gènere humà n'ha participat. I així els qui van viure d'acord amb el Verb, són cristians, encara que fossin considerats ateus, com va passar amb els grecs com Sócrates o Heràclit i altres. Ara bé, tot allò bo dit en tots ells ens pertany a nosaltres els cristians, perquè nosaltres adorem i estimem, després de Déu, el Verb que procedeix del mateix Déu, car el Verb es feu home per amor a nosaltres [...]. I és que els escriptors només van poder entreveure la realitat gràcies a les llavors del Verb en ells ingènites. [...] Perquè tot allò de bo que van dir i trobar els filòsofs i els legisladors, va ser elaborat per ells per mitjà de la investigació i la intuïció segons la part del Verb que els pertocava. Però com que no van conèixer el Verb sencer, que és Crist, es van contradir també sovint els uns als altres. I els que abans de Crist van intentar, amb forces humanes, investigar i demostrar les coses racionalment, van ser duts davant els tribunals com gent pecadora i amics de novetats. I el qui més va insistir en fer-ho va ser Sòcrates, que va ser acusat dels mateixos crims que nosaltres, car deien que volia introduir nous dimonis i que no reconeixia els tinguts per la ciutat com a déus veritables [...] I Sòcrates feu el mateix que Crist va fer per la seva pròpia virtut. I a Sòcrates ningú no el va creure fins al punt de donar la vida per la seva doctrina, però sí a Crist -el qual va ser en part conegut per Sòcrates- car Ell era i és el Verb que hi ha en tot home.

Qüestions

1. Segons Justí, d'on procedeix la veritat que conté la filosofia grega?
2. En què consisteix, segons el text, la superioritat de la saviesa cristiana?
3. Quina comparació fa Justí entre les figures de Crist i Sòcrates?
4. D'acord amb el que diu el text, quin paper correspondria a la raó i a la filosofia?
5. Creus que les opinions de Justí poden ser traslladades al nostre temps? En quin sentit? En quines situacions? Raona la teva resposta.

b) Climent d'Alexandria, Stromata, 1,5

Així com molts homes que arrosseguen una nau no es poden considerar moltes causes, sinó una causa que consta de moltes, ja que cadascun sol no és la causa de la tracció de la nau, sinó que ho són tots junts, també la filosofia contribueix a comprendre la veritat, per tal com és una inquisició de la veritat, però no és causa de la comprensió, sinó causa juntament amb altres i col·laboradora. [...] Encara que, en principi, abans de la vinguda del Senyor, la filosofia, a vegades també justificava els grecs, no els duia, però a la perfecció i a la integritat de la justícia, tot i que col·labora per aconseguir-la. La filosofia és útil per a conduir les ànimes a Déu, car és una propedèutica per als qui arriben a la fe per mitjà de la demostració. "Camina segur, que el teu peu no ensopegui" (Prov, 3, 23) quan refereixi totes les coses a la Providència, tant les deIs grecs, com les nostres. Déu és, en efecte, la causa de totes les coses belles, d'unes, ho és d'una manera principal, com passa amb l'Antic i el Nou Testament; d'unes altres, ho és secundàriament, com passa amb la filosofia. I aquesta, potser ha estat donada principalment als grecs abans que el Senyor els cridi: perquè la filosofia va conduir els grecs a Crist, així com la Llei hi va conduir els hebreus. Ara la filosofia roman com una preparació que posa en el camí recte a aquell qui està perfeccionat pel Crist.

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

2a sessió. Pau (a Fets dels apòstols) i Joan

Aportacions personals

"s'indignava", "xerraire" [és una mala traducció de l'hebreu; simplement hauria de fer referència a que els agradava parlar] són algunes de les paraules que demostren que l'ambient en què és escoltat Pau és més bé d'incredulitat i de novetat. Pau ha visitat la ciutat abans de posar-se a discutir amb els atenesos, i amb aquesta coneixença els llepa una mica la cara dient-los que són molt religiosos i aprofita que ha vist un altar dedicat a un déu sense nom per introduir el Déu de Jesucrist. No els diu que els altres déus no existeixen, sinó simplement els anuncia que el déu que no coneixen és qui "ha fet el món i tot el que s'hi mou".

Pau li atribueix a Déu les característiques següents:

• És creador de tot.
• És senyor del cel i la terra.
• No està en els temples.
• No serveix a l'home.
• Dóna la vida a tot.
• És el creador de la raça humana.
• Fixa els temps i els llocs.
• No és lluny de ningú: "en ell vivim, ens movem i som".
• Som del seu llinatge.
• No té representació artística possible.
• "Ara" es dóna a conèixer a l'home.
• Jutja el món.
• Ressucita els morts.
  

Els atenesos volen escoltar les novetats que Pau els vol explicar, però, tal i com comentàvem a classe, en el moment en què parla de la resurrecció dels morts deixen d'escoltar-lo perquè açò no pot entrar en els seus esquemes d'entendre la vida.

Segons Joan la història de la Paraula és:

1. La Paraula era i estava en Déu.
   
2. Déu envià Joan perquè a través de la paraula donés testimoni de la llum.
   
3. El qui és la Paraula es fa home.

Les relacions que veig entre la Paraula i Déu són:

• La Paraula era i estava en Déu.
• Déu s'encarna a través de la Paraula.

Seguint el text, pel que fa a Jesucrist i la Paraula es pot concloure que:

• La vinguda de Jesucrist és anunciada a través de la paraula.
• La Paraula és Jesucrist, per tant és Déu, perquè és qui l'ha revelat.
  

Aportacions del grup

Pau es troba en un ambient de cultura i de filosofia on la gent vol escoltar les novetats que té a dir. Per fer-los arribar el seu missatge els diu que ell els ve a explicar el déu desconegut per al qui tenen un altar. Amb aquesta estratègia, en primer lloc, sembla que presenta un déu més com els seus; segonament, els diu que el seu Déu està per damunt de tot; i finalment, els diu que és l'únic déu. A diferència dels déus que tenien els atenesos presenta un déu que no és ni matèria ni material, és creador de sentit i de tot, és proper perquè "en ell vivim, ens movem i som" i ressuscita els morts. Quan arriba a aquest darrer punt els oients grecs se'n riuen perquè no creuen en la immortalitat de l'ànima, no poden concebre aquesta idea i marxen.

Segons explica Joan, la història de la Paraula comença amb què el logos i Déu són el mateix. Joan, com a profeta, en dóna testimoni i anuncia el qui ha de venir. Déu es fa carn en Jesucrist; allò que era la Paraula (el logos) ara és home; això vol dir que la Paraula s'ha encarnat. A través de Joan, i els afegits posteriors a l'escrit, trobem que aquest text és el més proper a explicar que Déu és Jesucrist, gràcies a l'encarnació de la Paraula (el logos). Defineix quina és la relació entre la Paraula i Déu, i a la vegada amb Jesucrist.

a) Pau presenta la fe cristiana davant els atenesos

Fets dels apòstols, 17, 16-34

Mentre Pau els esperava a Atenes, s'indignava de veure la ciutat plena d'ídols. A la sinagoga parlava amb els jueus i amb els qui adoraven l'únic Déu, i a la plaça, cada dia, amb els qui hi trobava. També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven: -Què deu voler dir aquest xerraire? D'altres deien: -Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció. Llavors se l'endugueren amb ells i el van portar a l'Areòpag tot dient-li: -Podríem saber què és aquesta doctrina nova que tu ensenyes? Ens fas sentir coses que ens resulten estranyes, i voldríem saber que vol dir tot això.

Cal tenir present que tots els atenesos, com també els estrangers residents a la ciutat, en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats. Pau, dret al mig de l'Areòpag, va parlar així: -Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al Déu desconegut". Doncs bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou. Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat de cap servei dels homes, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa. ElI va crear d'un sol home tota la raça humana, perquè habités arreu de la terra. I ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, perquè busquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "perquè nosaltres també som del seu llinatge". Ara bé, si som del llinatge de Déu, no hem de pensar que la divinitat sigui semblant a imatges d'or, de plata o de pedra, treballades per l'art i el talent dels homes. Així, doncs, ara Déu passa per alt els temps viscuts en la ignorància i fa saber als homes que tots i a tot arreu s'han de convertir. Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d'un home que ell mateix ha designat, i n'ha donat a tothom una prova ressuscitant-lo d'entre els morts.

Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren: -Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia. Després d'això, Pau es va retirar d'enmig d'ells. Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l'Areopagita,...

Qüestions

1. Com caracteritza l'autor del text l'ambient en què Pau és escoltat a Atenes?
2. Creus que Pau utilitza alguna estratègia per acostar la seva fe a les creences dels grecs? Quina?
3. Quina mena de Déu presenta Pau als seus oients? Fes una relació de tot el que li atribueix?
4. Els oients grecs se'n riuen quan Pau els parla de la resurrecció. Com interpretes aquesta situació?
   

b) Jesucrist. Logos de Déu

Evangeli de Joan, 1, 1-18

Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: "És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia." De la seva plenitud, tots nosaltres, n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Qüestions

1. Seguint el text de Joan, explica ordenadament els diversos episodis de la història de la Paraula.
2. Quina relació hi ha entre la Paraula i Déu?
3. Quina relació hi ha entre la Paraula i Jesucrist? Seguint el text, quines conclusions hem de treure pel que fa a la persona de Jesucrist?
   

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Pens I

Déu es pot experimentar en dos moments: en la solitud profunda, però plena, i en la felicitat vital / BCN, 31/01/2008

Lo fàcil és no donar sentit a les coses; lo difícil és donar-les sentit / BCN, 31/01/2008

Estimats I i P, jo no sé si hau vingut al món per donar sentit a la meva vida, a la dels vostres pares, o a la vostra mateixa, però podeu estar segurs que anau omplint la meva de més sentit cada vegada. Hau vingut al món per donar sentit a la vida dels altres? / BCN, 31/01/2008

Hi ha massa efemeritat en el món per no viure plenament les coses / BCN, 31/02/2008

No és possible veure morir un fill i no morir també / BCN, 31/01/2008

Ja faig prou coses sense sentit; no me'n feu fer més! / BCN, 27/01/2008

A la mare, despreś de néixer el seu fill: Ale, fes un petó a la vida! / MGG, 24/01/2008

Dir les coses no és gratuït. Qui les diu, que petxuqui! / BCN, 02/01/2008

Què és allò que realment cal pensar i reflexionar en la vida? (Estoics) / BCN, 11/01/2008

Una vida que no es viu autènticament no val la pena ser viscuda / Sòcrates

Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? / Nietzche

Descansa, prega, estima, el demés vindrà afegit / DP, Pineda de Mar 21/12/2007

L'home no es defineix per allò que és, sinó per allò que fa / BCN, desembre 2007

Es plaers me distreuen / BCN, 26/11/2007

És més difícil deixar de ser que morir / BCN, 19/11/2007

No vull el mateix que voltros, i a tots ens fa mal / BCN, 19/11/2007

Més que tenir, m'estim més fer / BCN, 14/11/2007

Nadal resideix en el cor de l'Home

Aquest Nadal he viatjat a terres extremenyes per retrobar-me una bona amiga. Hem compartit el viatge, els moments, l'eucaristia, el concert de Nadal, la taula, la compra dels regals i les mans de Saviesa de Cristina Kaufman.

De retorn cap a ca nostra, en els llocs que qualcú ha anomenat "no-llocs", trob moments de pregària que calen en el meu cor. Perceb que en cada moment se fa més Nadal, quan sa gent que ens saluda mos desitja "Bon Nadal!".

I ara me planteig què és realment Nadal. I veig que Nadal resideix en el cor de l'Home, i que del cor de l'Home es transmet de boca en boca i de lletra en lletra. Perquè és Nadal en totes i cadascuna de ses persones que estim. Què és Déu si no és Nadal? Què és l'Home sinó el voler Nadal? Mentres Nadal no deixi de bufar seguirà sent Nadal de Déu en l'Home.

Carlos Pons, per qui Nadal vol tenir sentit, viure'l i tenir confiança
Aeroport de Madrid, T4, 24 de desembre de 2007