5a sessió: Sant Anselm de Canterbury (1033-1109)

Aportacions personals

Sant Anselm converteix una pregària en una explicació racional de l'existència de Déu quan li demana poder “entendre en algun punt la vostra veritat”, tot i que sap que no el podrà entendre mai: “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Afirma que el que entén és en la seva intel·ligència i, al mateix temps, entén el que sent (la creença, Déu) o la paraula que ho expressa, i la simple idea de pensar-ho (existent; entendre-ho) dóna explicació de la seva existència, i per tant és “estúpid i insensat” afirmar que no existeix. Fa un pas més que Tertulià i Sant Agustí d'Hipona, ja que conjuga fe i raó racionalitzant (raonant) la primera.

Aportacions del grup

Segons Sant Anselm la fe és un do de Déu i és gràcies a ell mateix que el podem “entendre”. No és un do sobrenatural, sinó que és un do que es neix/cultiva en nosaltres mateixos. Per a ell Déu és “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Fa un pas més que la resta d'autors estudiats i racionalitza la fe argumentant-la dient que Déu existeix de veritat perquè el simple fet de tenir el “concepte” en la intel·ligència (tant pel qui creu com el qui no) fa que no pugui ser inexistent, ja que si no, no en tindríem el “concepte”.

Proslogion

I "si abans de menjar suspiro", doneu-me de menjar des­prés dels sospirs. Senyor, aclaparat com vaig només puc mirar enrera, redreceu-me per tal que pugui esguardar enlai­re. "Les meves iniquitats, enfilades en el meu cap", m'en­volten, i "com una càrrega pesant" em deixen apesarat. Traieu-me'n, descarregeu-me'n, que llur "pou no m'engolei­xi amb la seva boca". Que, de lluny i del fons estant, em sigui permès d'entreveure la vostra llum. Ensenyeu-me a cercar-vos, i mostreu-vos al qui us cerca, perquè no us puc cercar si no me n'ensenyeu, ni trobar-vos si no u mosttreu. Desitjant us cercaré, i cercant desitjaré. Amant trobaré, trobant amaré.

Reconec, Senyor, i us en dono gràcies, que dins meu heu creat la vostra imatge, per tal que recordant-vos, pensi en vós i us estimi. Tanmateix, malmesa pel frec dels vicis, obnubilada pel fum dels pecats, és incapaç de fer allò per al qual fou feta, si vós no la renoveu i la refeu. No pretenc, Senyor, penetrar la vostra excelsitud, perquè la meva intel­·ligència no s'hi pot comparar en cap punt. Desitjo, però, en­tendre en algun punt la vostra veritat, que el meu cor creu i estima. No cerco tampoc d'entendre per tal de creure, sinó que crec per tal d'entendre. Car això, també ho crec: "si no crec, no entendré".

Capítol II. Que Déu existeix de veritat

Per tant, Senyor, vós que doneu la intel·ligència de la fe, doneu-me --en la mesura del que em convé-- d'entendre que vós existiu tal com ho creiem, i que sou això que creiem. I creiem de debò que sou quelcom major que el qual res no podem pensar. Però és que existeix una natura així? Perquè «l'insensat ha dit en el seu cor: Déu no exis­teix». Doncs bé, el mateix insensat quan sent això que diu: «quelcom major que el qual res no podem pensar», entén el que sent, i allò que entén és en la seva intel·ligència, encara que no entengui que això existeixi. Perquè una cosa és que existeixi quelcom en la intel·ligència, i una altra en­tendre que això existeixi. Un pintor, per exemple, quan pre­viament pensa què farà, tot i que no entén pas que existeixi el que encara no ha fet, és clar que això ho té en la intel·­ligència. En canvi, quan ja ho ha pintat, alhora que ho té en la intel·ligència, amén que existeixi allò que ha fet l'insensat, doncs, ha de convenir que existeix, si més no en la intel·ligència, que com major que el qual res no podem pensar, perquè quan sent això, ha entén; i el que s'entén és en la intel·ligència. Tanmateix, allò major que el qual res no podem pensar no pot existir solament en la intel·ligència. Perquè, si existia solament en la intel·ligència, podrem pen­sar-ho existent també en la realitat, i això seria major. És a dir que, si allò major que el qual res no podem pensar existeix solament en la intel·ligència, «aleshores, allò major que el qual res no podem pensar esdevé allò major que el qual podem pensar quelcom. Però això és impossible. No hi ha dubte, doncs, que -tant en la intel·ligència com en la realitat- existeix quelcom major que el qual res no podem pensar.

Capítol III. Que no podem pensar que no existeixi

1 tot aixo és tan eert, que no podem pensar que e11 no existeixi. Car podem pensar queJeom que no puguem pen­sar inexistent, i aixo és major que allo que podem pensar inexistent. Per la qual cosa, si allo major que el qual res no podem pensar, ho poguéssim pensar inexistent, allo ma­teix major que el qual res no podem pensar j~ no seria allo major que el qual res no pode m pensar; cosa contradictoria. Existeix, dones, veritablement quelcom majar que el qual
res no podem pensar, de tal manera que no ha podem pen­sar inexistent.
1 aixo és el que vós sou, Senyor, Déu nostre. Existiu tal­ment de veritat, Senyor, Déu meu, que no us podem pensar
inexistent. i 1 t'8nt! Perque, si cap ment pogués pensar quel­eom millor que vós, la criatura ascendiria per damunt del Creador i jutjatia sobre el Creador; cosa d'a11o més absur­da. 1 és dar que tan soIs al10 que v6s no sou, podem pensar­ha inexistent. Solament vós, dones, el més veritable de tot, teniu en conseqüencia I'ésser mbim per sobre de toL Car el que no és vós no és de veritat com v6s, i per tant té menys ésser. ¿Per qu~, dones, «1'insensat ha dit en el seu cor: Déu

no existein, si és tant evident pet a l'mima racional que v6s sou l'ésser mhim per sobre de tot? Dones perqut és estúpid j insensato

Capítol IV. Com l'insensat ha dit en el seu cor allò que és impensable

Vejam, ~com ha dit en el seu eoí aUO que no podía pensar? ~O com és que no ha pogut pensar allo que ha dit en el seu cor, si pensar és el mateix que dir en el cor?:U Pero, si és realment veritat -i ho és-- que ho ha pensat perque ha ha dit en el seu cor, 1 si també ho és que no ho ha dit en el seu cor perque no ha podia pensar, aleshores ({dir en el eor», o «pensar» una cosa, té més d'un sentit. En efeete, no és el mateix pensar una cosa, quan es pensa la pataula que la significa, que quan s'entén ano que la cosa és propiament. De la primera manera podem pensar que Déu no cxisteix; de la segona, mai per mai. Ningú, dones, que entengui que és Déu no pot ¡>ensar que Déu no exis­teix, encara que pronuncii aquests mots en d seu cor, i en­
cara que no els don! cap significar impropio Car Déu és allo majar que el qual res no podem pensar. 1 qui ho entén eor­rectamcnt, hi cntén de segur que J'ésser divf és tal que ni en el pensament pot nd existir.
Vs dono grades, Senyor bondad6s, us dono gracics, per­
que alto que abans crda per do vOl'tre ata ¡ entene per iI­
luminació vostra, taot, que encara que no vulgués creure que v6s existiu, no ho podria deixar d'entendre.

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

4a sessió: Tertulià i Sant Agustí d'Hipona

Aportacions personals

Per a Tertulià la fe cristiana és completament superior i més bona que el pensament grec. D'aquest darrer, diu que només "cerca fama", "elabora bells discursos" i satisfà curiositats, no és res que contribueixi a la veritat. Tertulià divergeix de Justí i Climent d'Alexandria perquè els segons volen conjugar la fe i la raó. En l'actualitat l'actitud de Tertulià em faria sentir apartat de la societat, perquè sembla que la majoria no creu en res: es creen barreres i amb aquest pensament encara se'n podrien crear moltes més; podria ser una confrontació contínua amb la societat o un aïllament total. He de fer combinar fe i raó jo mateix perquè els altres ho separen completament i mantenen una actitud parcial, com la de Tertulià.

Per Sant Agustí d'Hipona la fe és quelcom com cultivar/sembrar que servirà per obtenir una recompensa (en la mort). Dóna per fet l'existència de Déu, la qual li permet percebre totes les coses: "no han de ser deu, sinó que són deu"; "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, no es pot concebre Déu sense entendre les coses: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". I dic "al mateix temps" perquè les dues són complementàries i no poden anar totes soles: la raó necessita la fe i la fe necessita la raó per concebre les coses. És similar al moment present en què hi ha una part de l'Església que defensa alhora una fe amb raó i una raó amb fe. No es pretén creure per creure, sinó que qui sigui membre de l'Església ho sigui autènticament i amb una concepció de l'ésser humà racional i transcendent.

Aportacions del grup

La fe per a Tertulià ho és tot; és un absurd per als qui pensen (ús de la raó). Separa la fe de la raó, i per tant, és creure sense raonar. Considera que la raó porta a la temptació d'aigualir l'evangeli i això és el que porta a la discòrdia. El pensament grec és simple curiositat per coses supèrflues; és una temptació al cristianisme, afegeix. Diu als grecs que no arribaran a la veritat a través del pensament, només poden aconseguir-ho amb l'evangeli. En l'actualitat la societat no està d'acord en conjugar la fe i la raó. En el nacionalcatolicisme es podia "imposar la fe", però avui en dia estem completament a l'altre extrem: res no es pot imposar, i tampoc no aniríem enlloc així. A diferència del que pot semblar, a la societat actual la fe ha d'estar oberta a diverses estructures de pensament, per això pensar el pensament grec és bo..

Per a Sant Agustí d'Hipona la fe és un procés com el sembrar, per poder arribar a segar. Creu que la fe ha d'il·luminar la raó, ja que llavors tot s'entén molt millor: "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, la fe no pot anar tota sola: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". Cal tenir un mínim d'enteniment i després podem entendre i creure millor. I perquè arribem a creure mínimament ho arribem a entendre completament i també ho arribem a creure completament, una cosa necessita de l'altra per arribar a la completesa. De totes maneres, amb els textos seleccionats vegades sembla que la fe és més important, i d'altres, que raó i fe estan al mateix nivell.


a) Tertulià (160-240 aprox.)

Textos

De carne Christi, 5
"El Fill de Déu va ser crucificat: jo no m'escandalitzo, perquè cal que els homes s'escandalitzin; el Fill de Déu va morir: això s'imposa absolutament a la fe, perquè és absurd; va ser sepultat i ressucità: cert, perquè és impossible".

De praescr, 7
"En efecte, què hi ha de comú entre Atenes i Jerusalem? Quina concòrdia pot existir entre I'Acadèmia i I'Església? Quina concòrdia entre els heretges i els cristians? La nostra instrucció procedeix del pòrtic de SaIomó, i aquest ens ensenya que hem de cercar el Senyor amb simplicitat de cor. ¡Que s'allunyin de vosaltres totes les temptacions per a produir un cristianisme aigualit amb estoicisme, platonisme i dialèctica! Un cop posseïm el Crist, no volem disputar sobre curiositats; no ens interessa cap investigació un cop gaudim de l'Evangeli. Tenim prou amb la fe i no voler adquirir aItres creences.

Apologia, 46
"Per tant, què hi ha de comú entre el filòsof i el cristià, entre el deixeble de Grècia i el del Cel, entre qui cerca la fama i qui treballa per la seva saIvació, entre qui elabora bells discursos i qui obra bones accions, entre qui edifica i qui destrueix, entre l'amic i l'enemic de l'error, entre qui corromp la veritat i qui la guarda i l'ensenya?"

Qüestions

1. Com concep Tertulià la fe cristiana?
2. Quina valoració fa Tertulià del pensament grec?
3. Compara les tesis de Tertulià sobre la relació fe-filosofia amb les de Justí i Climent d'Alexandria.
4. Quina opinió et mereix la posició de Tertulià? Com et situaries en el món d'avui si fessis teves les tesis de Tertulià?

b) Sant Agustí d'Hipona (354-430)

Textos

Sermons, 43, 1, 1
La fe és creure allò que encara no veus. El premi d'aquesta fe és veure el que ara creus. No defallim, doncs, durant el temps de la fe, que és com si fos el temps de sembrar. I fins al final, mantinguem-nos sense defallir. I perseverem fins a poder segar el que hem sembrat.

Sermons, 43, 6, 7
De què discutíem? Tu deies: Entendré per creure. I jo deia: Creu per entendre. Ha sorgit la controvèrsia. Anem a trobar el jutge, i el jutge serà el profeta. Més ben dit, Déu jutjarà per mitjà del profeta. Callem tots dos. El que diríem ja ho hem sentit. Dius: Entendré per creure. I jo dic: creu per entendre. Respondrà el profeta: Si no creieu, no entendreu (Is. 7, 9, segons els LXX).

Carta a Evodi [any 415] (Carta 162, 2, 10)
[Agustí dóna aquesta resposta a Evodi, el qual, tractant de l'enteniment i de Déu, li havia escrit: "La raó demostra que Déu existeix o que ha d'existir i que no pot ser de cap manera que no existeixi"]
Hi ha explicacions al llibre sobre la religió (De vera religione, 31, 58) que, si les haguessis sospesat bé, mai no t'hauria semblat que la raó obliga a acceptar necessàriament l'existència de Déu, o que amb el raonament s'estableix que Déu ha d'existir. En aritmètica, per l'ús diari de la raó, tenim això: Si diem que set i tres han de ser deu, parlem amb poca consideració, ja que no han de ser deu, sinó que són deu.

Explanacions sobre els Salms, 118, 18, 3
Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom. Però amb la mateixa fe amb què creu es guareix a fi d'entendre més extensament. Hi ha coses que, si no les entenem, no les creiem. I n'hi ha d'altres que, si no les creiem, no les entenem. La fe ve de sentir la predicació, i la predicació ve per la paraula del Crist (Rm 10, 17). Com creurà, doncs, el predicador de la fe, aquell qui, sense anar més enllà, ni tan soIs entén la llengua de què aquest se serveix? Però si no hi havia coses que no podem entendre sense creure abans, el profeta no diria: Si no creieu, no entendreu (Is 7, 9, segons els LXX). Per tant, el nostre enteniment és útil per a entendre el que ha de creure, i la fe és útil per a creure el que ha d'entendre: I en el mateix acte d'entendre, l'enteniment és útil per a entendre més i més. Però això no es fa per les forces naturals, sinó pel do i l'ajuda de Déu. Així, és obra de la medicina i no de la natura que l'ull malalt rebi la força de veure-hi.

1. Quina noció de fe apareix en els textos d'Agustí?
2. Quin és el sentit de l'expressió: "Si no creieu, no entendreu"?
3. Quin és el sentit de l'expressió: "Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom"? Compara-la amb el text de Tertulià.
4. Segons els textos d'Agustí, quina relació hi ha entre la raó i la fe?
5. Podries exemplificar en termes d'actualitat la relació entre raó i fe de què parla Agustí?

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Noves formes d'espiritualitat juvenil

El procés d'institucionalització / Comentari de text
“VII. El proceso de normalización” i “VIII. Conclusiones” a Consumiendo religión: nuevas formas de espiritualidad entre la población juvenil. M. Griera, F. Urgell. Fundació “la Caixa”, 2002

L'estudi analitza l'enquesta passada a 250 estudiants de 16 a 18 anys de secundària i cicles formatius de cinc centres d'ensenyament i a 25 botigues de dietètica i herbolaris (quasi la totalitat) de Sabadell. La religiositat de la població juvenil es veu immersa en un procés d'institucionalització de pràctiques noves, misticoesotèriques, gran part d'elles d'origen oriental, i també en la tendència d'ús de productes i tractaments naturals.

Dintre del procés de dialèctica social es troben en el punt que han interioritzat -“el món donat per descomptat”, l'anomena l'autor- la tendència descrita. D'aquesta manera consideren com a “normals” les pràctiques misticoesotèriques diverses i l'ús de productes i tractaments “naturals”. Diu l'autor que han passat de percebre-les com a desviacions, ja que haurien pogut ser considerades com a estrangeres en un temps passat, a considerar-les “normals” (procés de normalització) i a assimilar-les (procés d'institucionalització). Això vol dir que, conscientment o inconscient, els individus s'han qüestionat el sistema de normes generalitzades existent fins ara, no l'han acceptat i han esdevingut en una nova mentalitat i unes noves pràctiques.

Les característiques que defensen són les pròpies de la postmodernitat: el pluralisme amb la convivència de diferents religions, i no la monopolització de l'Església Catòlica; el relativisme capaç de tolerar tota heterogeneïtat social i emfatitzada per una “propaganda multiculturalista”; i l'etnocentrisme del propi individu davant unes institucions socials i religioses que titlla de “relíquies” i que, per tant, no accepta.

Davant les institucions corrents de la modernitat amb què s'han trobat els joves han optat per un altre univers de significat. No es creu que l'Església Catòlica posseeixi una veritat universal, però tampoc no es pot dir que la religiositat hagi desaparegut, sinó que s'ha convertit a tendències provinents de les cultures orientals, on predominen diferents creences i visions amb fonaments poc sòlids, amb una manca de precisió i que poden resultar contradictòries. “El mite de la ciència i la tècnica” produeix una reacció que les relativitza, perquè no es creu que siguin capaces d'explicar-ho tot, i d'altra banda, no veuen la medicina convencional com un remei definitiu ni el més saludable. Rebutgen allò que consideren artificial, per açò, es decanten per la medicina alternativa, més propera a la naturalesa i a l'ecologia, la qual consideren que els aporta una “forma de vida més natural”.

D'acord amb el que diu Berger, s'accepta el “discurs alternatiu” i que prové de més lluny, enfront del “discurs oficial”, que ja no s'accepta. “L'univers simbòlic de significació entra en crisi” perquè no dóna respostes satisfactòries a l'individu. Açò demostra que les institucions regnants fins al moment no han sabut adaptar-se al model de societat multiculturalista, manifestadament amb problemes d'estrès, angoixa i depressió, i defensora de l'equilibri del concepte monista cos-esperit. La dialèctica social és efectiva, és a dir, s'assenten aquestes noves institucions gràcies a haver esdevingut en un moment en què han coincidint tres processos socials fonamentals: el canvi de “panorama religiós”, de l'unitari al diversificat, i a la vegada individualitzat i a la carta; la figura del consumidor, que és el centre del mercat i entorn d'ell giren i proliferen tots els “productes”; i la globalització del que hi ha arreu del món, tenint-ho tot al nostre abast.

L'individu ja no accepta una autoritat externa institucional que li digui com ha de fer les coses, com podia ser l'Església, sinó que defensa la seva llibertat i busca una pràctica religiosa a la seva mida, en el moment en què li sigui necessari/propici i formant part d'una col·lectivitat -perquè som éssers socials- en què pugui seguir essent singular. Tot i així, podrà veure, o no, que el seu model és el mateix model que el de la resta perquè la pauta de conducta i la manifestació externa és la que marca el mercat, el qual ofereix, d'altra banda, el que el mercat demanda (s'ofereix si es demanda en quantitat, ja que és global). Es satisfan les necessitats, però també se n'imposen unes. Davant d'açò a l'individu només li queda el narcisisme i l'hedonisme per satisfer les seves ànsies individualitzadores.

De tot açò es pot deduir que els joves no fan més que seguir les modes existents, però què són les modes, sinó l'assimilació de models socials, és a dir, l'esdeveniment de processos d'institucionalització?

Comentari de text per a l'assignatura: Sociologia de la religió
Professor: Ramon Casadevall i Sala
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)t
Curs 2007-2008

Les característiques de ser mortal

"La alegría es un desafío", d'Angel Gabilondo, catedràtic de metafísica

A mí, ser mortal me ayuda a vivir gozosamente y a darle a cada instante mucha fuerza.
Porque vivir como un mortal es exigente. A mí, lo que me asusta es echar a perder la vida.

Sembla que la vida exigeix demanar-li quelcom més del que es pot percebre amb els sentits. Tenim a dintre una gran arma amagada, que són els sentiments.

Somos personas quebradas, no somos seres acabados ni plenos.

El dia a dia ens demostra que ens podem trencar molt fàcilment. Tenir esperança contribueix a suturar el trencament.

A mí, la gente sin placer me parece peligrosa y resentida, me asusta.

Alerta amb aquells que viuen del sofriment que redimeix! En definitiva hem de passar la vida al millor que puguem sense oblidar que no estem sols, i estimant.

El lenguaje es un principio extraordinario de realidad; el pensamiento es acción.

Tenim un llenguatge que descriu la realitat i no tenim realitat sense llenguatge. Aquesta és la principal limitació de l’home.

El fet religiós en la postmodernitat

És curiós veure els punts de vista de les diferents disciplines respecte de l'estat de la qüestió actual sobre el fet religiós. En resum,

diu la filosofia
que Déu ha mort (seguint Nietzche) i que les persones són de cada vegada menys religiosos, i per açò, sobretot l'Església Catòlica, veu com la gent deixa d'anar a missa i de participar dels sagraments

diu la sociologia
que els individus no han deixat de ser religiosos, sinó que l'individualisme imperant en la societat actual ha provocat que el fet religiós hagi quedat relegat a casa, i per tant, a una forma religiosa una mica a la carta i sempre en funció dels costums que a la persona li van bé, per no alteri la dinàmica habitual.

Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?

G. Amengual destaca tres frases de Nietzche en el seu llibre La religió en temps de nihilisme:

1. Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?
2. Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó?
3. Què férem quan desenganxàvem aquesta terra del seu sol?

En referència a sa primera frase, puc pensar que Déu ho és tot, com la immensitat de la mar, que ho abarca tot i que està a tot arreu, per tant, entenc que es demana com hem pogut matar a Déu, acabar amb ell.

D'altra banda, és impossible eixugar la mar, és impossible acabar amb ella, per tant, és impossible matar a Déu, acabar amb ell.