6a sessió: Guillem d'Ockham (1290-1334)

Aportacions personals

Segons Guillem d'Ockham el Papa:

• no té postestat per jutjar causes civils
• no "distribueix" la riquesa de la terra
• no pot privar a cap home de les llibertats que, en tant que home, poseeix.

En la història ha passat que els poders civil i eclesiàstic han anat agafats de la mà. En determinats casos en què ha passat açò, han actuat de forma dictatorial i dèspota, en contra de la naturalesa humana. Així idò, d'acord amb el que defensa Ockham podem elaborar un petit sil·logisme:

1. El Papa no té potestat sobre allò que és temporal (si tingués aquest dret el Papa, cap altre persona el tindria, i el Papa podria revocar-lo quan vulgués).
2. Crist va negar que existís aquest dret i se'l va negar a ell mateix.

• Per tant, el Papa, que és el "vicari de Crist", no té cap poder sobre "allò que és temporal".

Ockham assigna a l'Estat el poder sobre "allò que és temporal", així idò, hem de deduir que a l'Església li assigna la potestat sobre allò que és etern (diví). En els països cristians europeus s'ha arribat a la separació entre l'Estat i l'Església, però vegades sembla que a Espanya encara hi ha una part de l'Església que vol tenir cullerada en l'Estat, tal i com va passar durant la dictadura franquista.

Està clar que l'Estat (l'actual) sí que ho vol completament separat, però en quin punt el cristià és capaç/pot separar la vivència cristiana de les seves responsabilitats civils/polítiques? En l'islam encara es veu clar que religió i govern van junts. Però si la fe és una vivència que implica tota la persona, com es pot posar una ratlla a la seva creença? Posant un altre exemple, es reconeix des de la societat (o almanco una part) que l'educació i/o l'atenció a persones amb dependència es prefereix si la fan religiosos o religioses. Podem aquí també fer la separació?


Si el príncep pot rebrer béns eclesiàstics contra la voluntat del Papa, Cap. III

(1) "És competència regular de la potestat del rei, no del pontífex, jutjar sobre causes seglars i exercir el que correspon a la jurisdicció temporal. Aleshores, doncs, el papa no té, sobretot pel que fa a les coses temporals, aquesta plenitud de potestat.

El papa no té domini universal ni cap propietat en especial, ni el poder de disposar com vulgui de tot el temporal. Així, doncs, no té en el terreny temporal aquesta plenitud de potestat. Provarem l'antecedent: si el papa tingués aquest domini i aquest dret, cap altre tindria pel que fa als béns temporals cap mena de dret, si no li hagués estat donat pel papa. I aquest mateix dret, el papa el podria revocar quan volgués. Però això va contra el dret diví i igualment contra el dret humà. O perquè Crist, en tant que home passible i mortal, el vicari del qual és el papa, va negar que tingués aquest domini especial en el terreny temporal, i va negar-se el dret a tenir-lo, com ho intenten demostrar multitud d'autoritats de la Sagrada Escriptura i dels sants en moltíssimes obres. Així, doncs, amb més raó encara el papa, que és el vicari de Crist, de cap manera té un domini universal i un dret sobre els béns temporals".

(2) [...] "El papa no pot privar ningú d'un dret que no prové d'ell sinó de Déu, de la naturalesa o d'un altre home; no pot privar els homes de les llibertats que els han estat concedides per Déu o per la naturalesa" .

Qüestions

1. Identifica els problemes sobre els que polemitza Ockham. Relaciona'l amb alguns fets històrics, passats o recents, que coneguis.
2. En relació al text 1, reconstrueix l'argumentació d'Ockham distingint les premisses i la conclusió.
3. Quina distribució de poders entre l'Església i l'Estat insinuen els textos?
4. Valora l'actual relació entre l'Església i l'Estat.
   

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)