hay amigos...

Hay amigos eternos,
amigos que son de piel
y otros que son de hierro.

Hay amigos del tiempo,
de la escuela, del trabajo,
de la facultad.

Amigos que se aprenden,
otros que se eligen,
y amigos que se adoptan.

Hay amigos del alma,
del corazón, de la sangre.

Hay amigos de vidas pasadas,
amigos para toda la vida.
Amigos que son más que amigos.

Hay amigos que son hermanos,
otros que son padres;
también hay amigos que son hijos.

Hay amigos que están en las buenas,
otros que están en las malas,
amigos que están siempre.

Hay amigos que se ven,
otros que se tocan,
otros que se escriben.

Por supuesto que hay amigos que se van,
que nos dejan; amigos que vuelven
y otros que se quedan.

Hay amigos inmortales,
amigos de la distancia.

Hay amigos que se extrañan,
que se lloran, que se piensan.
Amigos que se desean,
que se abrazan, que se miran.

Hay amigos de noche,
de siestas, de madrugada.

Hay amigos hombres, amigas mujeres,
amigos perros.

Hay amigos que deliran,
otros que son poetas.
Hay de los que dicen todo,
amigos que no hacen falta decirlos.
Amigos nuevos, viejos, viejos amigos.

Hay amigos sin edad,
amigos gordos, flacos.
Hay amigos que no nos llaman,
que tampoco llamamos.
Con poco tiempo,
amigos desde hace una hora,
desde recién.

Hay amigos que dejamos ir,
otros que no pueden venir,
amigos que están lejos,
amigos del barrio.

Hay amigos de la palabra,
amigos de lo ajeno,
amigos incondicionales.

Hay también amigos invisibles,
amigos sin lugar, amigos de la calle.

También hay amigos que valen,
amigos que pesan,
amigos que son…

Amigos míos, amigos tuyos,
amigos nuestros.

Hay muchos amigos;
amigos en común,
amigos del teatro, de la música,
amigos de verdad.

Hay amigos que están tristes,
otros que están alegres,
otros que simplemente no están.

Hay amigos que se la pasan en la luna,
otros en el campo,
y otros en el cielo.

Todos, absolutamente todos los amigos
tienen algo en común: son INDISPENSABLES!

font: d'un .ppt enviat per correu-e

No som res

Trob que té molta raó sa tia Maria quan diu que "tothom corre quan som morts, que és quan no ho hem de menester". Sí, és així, hem de donar el condol, hem de pregar, hem de recordar, hem de fer una ofrena, hem de col·laborar, hem d'anar al funeral, hem de cercar roba adequada. Però no necessitam córrer per anar a veure qualcú que està viu. Segurament trobarem un altre dia per anar a veure-la.

Fa dues setmanes acabàvem d'enterrar un conegut al cementeri de Poblenou de Barcelona i una de les persones allà assistents va exclamar: "no som res". Una vegada més, aquestes paraules em van fer mal a les orelles. Puc entendre la frase des del punt de vista que no som res perquè el dia que manco mos ho esperam la palmam. Aquesta raó és lògica, però així i tot la frase és completament falsa. I per què ho trob així? Per aquests motius:

1. Una vegada morts no sabem (els que estem aquí) si som res o no, ni creients ni descreguts.
   
2. Quan vivim som persones, feim coses, vivim coses, sentim, pensam. Visquéssim tot sols no seríem res per a ningú, però en la mesura que vivim socialment, ni que sigui anar a comprar el pa al matí, som qualcú que fa una cosa i els altres col·laboren en aquesta. Si a més a més, ens posam a parlar del que sentim quan xerram o estimam a altres persones la cosa és multiplica. En aquest viure ni l'altre ni noltros no podem quedar indiferents. Hi participam en positiu o en negatiu, però hi participam. Un o tots dos estimam, i l'altre mos pot odiar, però en qualsevol dels casos no som no-res, som quelcom per a l'altre i per noltros.
3. En vida som per a nosaltres infinitud de coses (som, feim i esteim) i per als altres, especialment els que ens estimen, som, feim i esteim amb/per a ells una vegada i una altra. El súmum ve quan morim, llavors, per tan profunda que sigui la mort, no deixam de ser pels que som aquí. Idò, és que ni amb la mort podem deixar de ser?
   
4. Com a creients, hem cregut que Déu ens estima. Simplement per aquest fet som. I a més a més, hem cregut que després de morts tornam ser. Així idò, mai deixam de ser.

La raó 4 no serveix per a tothom, però trob que les tres primeres sí. Per molt que vulguem noltros, fins i tot provocant-nos la mort, no deixam de ser. Qualcú té la solució per deixar de ser?

Com diuen els busos, gaudim de la vida. Les coses bones només passen una vegada a la vida. Les agafem o les deixem perdre? I per què dic que només passen una vegada a la vida? Perquè, entre altres coses, si les agafem sabem que són bones però si les deixam perdre no ho sabem.

Gaudim del ser!

Jesús, de la història i de la fe

Sobre la mort científica de Jesús se'n saben molt poques coses i de la seva biografia el que es podria escriure no arribaria a una pàgina. El curs passat vaig fer l'assignatura de Nou Testament a Ciències Religioses i un tema era el "Jesús de la història". Segons Sanders el que sabem de Jesús és:

1. Neix l'any 4 a.C., poc abans d'Herodes el Gran
2. Passa els primers anys de la seva infància i edat adulta a Natzaret
3. Ensenya a llogarets, pobles. No entra a les ciutats
4. Predica el Regne del Cel
5. Va a Jerusalem quan té al voltant de 30 anys (una de les vegades que hi devia anar)
6. Celebra un banquet de comiat amb els seus deixebles, abans de Pasqua (Jn 13, 1)
7. És pres i interrogat per les autoritats jueves, especialment pels sumasacerdots
8. A la mort de Jesús els deixebles fugen. Només hi queden unes dones
9. Torna a veure els deixebles després de la seva mort (com, ens demanam tots!)
   

Segons Sanders aquests fets han estat prou estudiats per considerar-los provats.

El què ens ha quedat de tot açò després de dos mil anys són uns textos evangèlics (el Nou Testament) sobre el "Jesús de la fe", el Crist amb qui hem cregut. Veig la Bíblia com un text del qual extreure'n l'aigua de la vida per poder donar-li sentit, però no un text sagrat que diu la veritat literal. Per haver-ne begut hem cregut que Jesús és fill de Déu, pare, que és amor, i que ha donat el seu fill, coneixent-ne el seu assassinat. La seva pena i exasperació, aquell dia, segur que van ser grans, i el seu patiment tan humà com el nostre, perquè en definitiva, era Home com noltros. Que no ho sabem noltros què és patir? També tenim penes i grans angoixes a la nostra vida. Podem viure-les des del punt de vista cristià o no. Som lliures d'escollir. Aquesta és una de les grandeses de Déu: la llibertat per als seus fills, per a les persones.

Trob que el missatge de Jesús l'hem de fer senzill, perquè de la vida amb els anys n'aprenem molt i vegades a barrades. No fa falta que ens faixin grans sermons. Vegades, només mirar la creu (Jesús-Home) ja basta per saber que el sofriment forma part de la nostra vida. Si creure en Jesús/Déu ens ajuda a seguir endavant, què més podem demanar! Sortosos noltros!

Per aquesta afinitat humana -cristiana- amb Déu, el Jesús que ens ha quedat no ens pot caure gaire lluny, més bé ha d'estar al nostre costat, de forma propera i simple. Déu s'ha fet senzill per ser Home i s'ha fet Home per fer-se senzill. És molt significatiu açò! Unes paraules de mn. Ballarín també en parlen: "Com més va, més crec que entre Déu i l'home hi ha una rara i llunyana semblança. L'home té alguna cosa de diví, barrejada amb alguna de dimoni. Mentre Déu en té alguna d'home, barrejada amb la seva infinitud. Posat a fer catequesi, i sense més embolics, jo diria que Déu és Algú tan infinitament bon home que és capaç de fer-se Home" (Avui.cat, 01/11/2008).

L'Església, la gent, segons qui, ens compliquen/m tan la nostra creença que és impossible creure. Pens en un missatge senzill que Déu ens va voler revelar a través de (la mort de) Jesús. Massa coses s'han volgut afegir a aquest missatge. En sobren moltes! I no fa falta anar gaire enfora, revisem la nostra litúrgia, amb unes poques paraules ens en sortiríem: anunciam la vostra mort, confessam la vostra resurrecció, esperam el vostre retorn. Aquí hi ha una bona part de la nostra fe. Les altres dues parts encara ens són més properes: el nostre Pare, Amor, ens demana estimar i només l'hem de cercar dins noltros. No fan falta gaire més paraules, només viure-les, que viure és la Vida, i trob que viure és el que vol Déu de noltros. Siguem feliços vivint-la!

Si creure ha de ser quelcom complicat, deixem de creure, per favor!