No som res

Trob que té molta raó sa tia Maria quan diu que "tothom corre quan som morts, que és quan no ho hem de menester". Sí, és així, hem de donar el condol, hem de pregar, hem de recordar, hem de fer una ofrena, hem de col·laborar, hem d'anar al funeral, hem de cercar roba adequada. Però no necessitam córrer per anar a veure qualcú que està viu. Segurament trobarem un altre dia per anar a veure-la.

Fa dues setmanes acabàvem d'enterrar un conegut al cementeri de Poblenou de Barcelona i una de les persones allà assistents va exclamar: "no som res". Una vegada més, aquestes paraules em van fer mal a les orelles. Puc entendre la frase des del punt de vista que no som res perquè el dia que manco mos ho esperam la palmam. Aquesta raó és lògica, però així i tot la frase és completament falsa. I per què ho trob així? Per aquests motius:

1. Una vegada morts no sabem (els que estem aquí) si som res o no, ni creients ni descreguts.
   
2. Quan vivim som persones, feim coses, vivim coses, sentim, pensam. Visquéssim tot sols no seríem res per a ningú, però en la mesura que vivim socialment, ni que sigui anar a comprar el pa al matí, som qualcú que fa una cosa i els altres col·laboren en aquesta. Si a més a més, ens posam a parlar del que sentim quan xerram o estimam a altres persones la cosa és multiplica. En aquest viure ni l'altre ni noltros no podem quedar indiferents. Hi participam en positiu o en negatiu, però hi participam. Un o tots dos estimam, i l'altre mos pot odiar, però en qualsevol dels casos no som no-res, som quelcom per a l'altre i per noltros.
3. En vida som per a nosaltres infinitud de coses (som, feim i esteim) i per als altres, especialment els que ens estimen, som, feim i esteim amb/per a ells una vegada i una altra. El súmum ve quan morim, llavors, per tan profunda que sigui la mort, no deixam de ser pels que som aquí. Idò, és que ni amb la mort podem deixar de ser?
   
4. Com a creients, hem cregut que Déu ens estima. Simplement per aquest fet som. I a més a més, hem cregut que després de morts tornam ser. Així idò, mai deixam de ser.

La raó 4 no serveix per a tothom, però trob que les tres primeres sí. Per molt que vulguem noltros, fins i tot provocant-nos la mort, no deixam de ser. Qualcú té la solució per deixar de ser?

Com diuen els busos, gaudim de la vida. Les coses bones només passen una vegada a la vida. Les agafem o les deixem perdre? I per què dic que només passen una vegada a la vida? Perquè, entre altres coses, si les agafem sabem que són bones però si les deixam perdre no ho sabem.

Gaudim del ser!