Punta Rabiosa
dissabte, 17 de desembre del 2011
Déu, una hipòtesi innecessària?
Un Déu que no fa falta, em diuen.
I tenen raó, probablement,
i el trobaran quan sentin
que res no fa falta:
la pura i profunda llibertat
de sentir que res no cal,
que tot és do, que tot és gràcia
que no cal l'univers
que no calem nosaltres,
que no calen seguretats, possessions, plaers,
demostracions, miracles,
sinó tant sols abandonar-se
a la pura inefable plenitud
d'aquest ara etern, d'aquest immens aquí
d'aquest buidar-se humà tant plenament diví
en la misteriosa realitat arroentada i alta
d'un Déu que sent-ho tot, de vegades no fa falta.
David Jou
dijous, 7 d’abril del 2011
Tres persuacions prefilosòfiques
- Els homes s'atribueixen a si mateixos una dignitat i una llibertat de valor incalculable.
- Els éssers humans es resisteixen a desaparèixer amb la desaparició de la seva estructura somàtica (mort).
- Es reconeixen dotats d'una creativitat racional (ells, no els altres éssers mundans), d'una creativitat estètica (art) i d'una creativitat ètica (religió i moral).
diumenge, 13 de març del 2011
Un horitzó continu?
Sobre la libertad, la alegría y el juego: los primeros libertos de la creación, J. Moltamn. Salamanca: Sígueme, 1972, p. 29-41.
Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:
Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.
D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?
La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.
Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:
- Déu és un creador lliure, per tant, la creació no és necessària, tampoc no és arbitrària, sinó que és per voluntat seva (complaença divina).
- Déu crea del no-res, d'allò diferent a la seva essència. En canvi, l'home només podria fer/actuar amb les coses que es desprenen d'ell mateix. Déu té la capacitat de fer amb les que no són Ell.
- La finalitat de la creació és la glorificació de Déu, ja que si és creació seva aquesta apunta cap a Ell.
- L'existència humana té sentit per ella mateixa pel simple “valor demostratiu del ser”. La seva finalitat és la bellesa i l'oci del seu ser, no el seu fer, tenir o aconseguir (coses).
Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.
D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?
La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.
Assignatura d'Antropologia teològica
dimecres, 2 de febrer del 2011
Problema vs. misteri
- El problema és allò que està davant meu i que si està ben formulat té una solució.
- En el misteri jo hi sóc dins, no el tenc davant meu, per tant, mai és igual i no té una solució definitiva: l'amor, la mort, Déu, la llibertat, el bé/mal, la naturalesa.
L'ontologia al si de la filosofia
Metafísica
- Saviesa: amb les soles forces de la raó investiga els mitjans d'accés a la finalitat darrera.
- Busca la causa final de l'"ordonature": la perfecció: descriure en la interioritat de l'ànima l'ordre de l'univers i les seves causes (principis primers i finalitats últimes).
- Desenvolupament de totes les capacitats humanes: perfecció natural. És anar cap a la felicitat (finalitat darrera).
- Comprendre la veritat del que les coses són i el que jo sóc amb les coses.
- Que l'home, per la seva comprensió, esdevingui veritablement persona ("vere" persona).
- Ser feliç és ser coherent amb unes conviccions fins al final.
dilluns, 31 de gener del 2011
Sobre algunes idees del Discurs del mètode
Comentari a la Primera part i a la Segona part del Discurs del mètode de René Descartes
L'autor comença el seu discurs amb una frase prou contundent per a qualsevol lector que després d'aquesta frase vulgui seguir llegint. En ella fa una crítica a quelcom que vol explicar i que molta gent no entén: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.” Decart afirma que el “bon sentit o raó” és allò que podem considerar com a veritable, diferent a allò que és fals. En aquest cas, quan la gent, fins i tot els més savis (els més científics també), creu estar en possessió d'allò veritable no cerquen res més perquè creuen que això ja és definitiu i realment vertader. Decart afegeix que la possessió de la raó existeix de manera natural en tots els homes. La primera frase evidencia així quin és el flanc que vol atacar: la raó.
És cert i la societat actual ho demostra, que la raó s'ha convertit en sinònim de veritat i tot allò a què podem arribar mitjançant la raó és motiu d'acord per a molta gent (només cal el consens d'una majoria; es considera “objectiu”) i qualsevol altra capacitat de la vida humana queda relegada a la foscor del dubte i de la raresa o desaprovació. Així doncs, aspectes com els sentiments, l'espiritualitat (metafísica), la imaginació, la memòria, etc. formen part del món “subjectiu” (al seu entendre) que la societat no accepta com a veritat (“raonable”) que pugui ser aplicable “a la majoria” (societat). La societat necessita que les coses siguin objectives, i l'objectivitat actualment prové de la raó. Tot allò que pot ser raonat (però que realment no té perquè ser objectiu) pot esdevenir veritat, però tot allò que prové de la “subjectivitat” de cada persona no és acceptable.
En un moment donat, Decart afirma que la raó o el “bon sentit” és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties: “la raó o el bon sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties”. Amb aquesta frase vol dir que la raó és l'única plenament comuna a tots els homes, però alhora també sembla que rebutja com a pròpiament humanes qualsevol de les qualitats que hem citat en paràgraf anterior (sentiments, espiritualitat, imaginació, memòria). Així, Decart es posa de la part de la societat moderna on les coses necessiten una raó (la tesi principal de Decart és que basta un bon mètode), i per tant, no estem tant lluny d'ell en l'actualitat.
Després d'analitzar les ciències principals arriba a un punt en què descarta estudiar les demés perquè considera que si beuen de la filosofia aquesta les desmereix totalment. Ho diu així: “I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Amb aquesta “poca vergonya” qualifica la filosofia de les coses més poc fiables (ni perd el temps en opinar-hi) perquè encara en ella no hi ha cap tema en què s'hagi arribat a algun consens, i per tant, és dubtosa tota ella.
Potser un dels mals del món, de Decart també, és que es prengui la filosofia com una ciència poc fiable (no té verificació empírica; així tampoc no és “objectiva”), per tant, no vàlida en l'actualitat. I dic que pot ser un mal perquè si per alguna cosa serveix és per no veure les coses sempre del mateix color. Per no fer, com Decart, que només allò que obtingui del treball en el seu JO serà veritable, o per no fer de la raó l'única i vertadera ciència.
El JO és la gran premissa sobre la qual construeix el seu discurs: “sovint no hi ha tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i fetes de mà de diversos mestres com en aquelles en què ha treballat un de sol”. I aquesta és una gran característica de la modernitat, també de l'actualitat. Poca cosa ha canviat després de quatre segles. Qui s'atreveix a dir a un altre que allò que fa, que allò que pensa, que allò que diu, que allò que sent “no és” (dic “no ésser” per no citar cap cosa/cas concret)? Uns pares es veuen amb la potestat de retreure-li a un mestre que el seu fill ha tret males notes per culpa seva; un noi es veu amb la potestat de dir-li a un vell que fa nosa enmig del camí; una mare es veu amb la potestat de decidir sobre l'avortament del seu fill sense que ningú li posi en dubte la seva decisió. Per tant, la introspecció i la recerca de la veritat en el JO dóna fonament de veritable a allò que un pensa, fa i diu. No es considera admissible que la gent es pugui posar amb res del que afecta a cada persona en concret, només s'admeten aquelles coses que per consens d'una majoria han adquirit el rang de llei o normativa. Sembla que les persones prefereixen viure dins un marc legal.
De totes maneres, Decart encara precisa que aquesta veritat que prové del JO és autènticament veritable si la persona té ús complet de la raó i només està guiat per ella: “és quasi impossible que els nostres judicis siguin tan purs i tan sòlids com haurien estat si haguéssim tingut l'ús complet de la raó des del moment del naixement i no haguéssim estat mai guiats sinó per ella”. Ho diu perquè té en compte que al llarg de la nostra vida hi ha desitjos i autoritats que ens marquen i no ens permeten viure amb una raó completa. Com pot estar Decart tan segur que allò que pensa ell està completament lliure de tots aquests prejudicis? Ha d'estar molt segur que en el moment en què decideix entrar en si mateix deixa fora qualsevol principi o fonament assumit anteriorment.
Pel que fa a l'existència d'aquests prejudicis en cada persona, fa la distinció entre dos tipus d'homes: d'una banda, els qui “creient-se més capacitats del que són, no poden estar-se de precipitar els seus judicis ni tenen prou paciència per dirigir ordenadament tots els seus pensaments”, i d'altra banda, els qui “tenint prou enteniment o modèstia per a jutjar que són menys capaços de distingir el ver del fals que d'altres per qui poden ser instruïts, més aviat s'han d'acontentar de seguir les opinions d'aquests altres en comptes de recercar-ne ells mateixos de millors”. Diferencia entre les persones que no tenen prou “bon sentit” o raó per fer un pensament propi, d'aquells que sí que en tenen, però en qualsevol dels dos casos estan destinats al fracàs perquè no acaben de dirigir el seu pensament per elaborar el seu propi discurs. Decart no es considera ni d'un grup ni de l'altre. Després d'haver tingut els millors mestres (prou savis), d'haver adquirit tots els coneixements que li han ensenyat i d'haver obtingut la suficient experiència creu que no es pot agafar de la mà del coneixement de ningú per arribar a la veritat. És així com s'encoratja a construir el seu propi discurs, diferent al dels dos tipus d'homes anteriors. Per fer-ho ha de creure (i ho creu) que el seu pensament sí que està fora de qualsevol d'aquests prejudicis i per això pot crear el seu propi mètode, independent.
L'autor aspira a poder arribar en els estudis que faci a valors ideals i absoluts, conclusius, així pretén aconseguir la seguretat, la claredat, la utilitat, la certesa, l'evidència, la fermesa, la solidesa, la indubtabilitat i la distinció del “bon sentit” o raó en qualsevol de les ciències que estudii. Posa per exemple el cas de l'aritmètica: “un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les relges, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar”. Quan afirma que és amb aquest mètode, el de la raó (la seva), “tot el que l'esperit humà pot trobar” redueix tot el que la persona és i té a un sol aspecte. Cap de les característiques personals humanes que havíem citat a l'inici de l'article són prou vàlides per a conèixer veritablement les coses de la vida, només la raó (la de cadascú).
“Allò que em satisfeia més d'aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó”. Després d'explicar les regles que regeixen el seu mètode encara està més segur que ha arribat a trobar el mètode infal·lible que li permet el coneixement d'allò veritable, però és obvi que la veritat vista d'aquesta manera no és la realitat, sinó que és la claredat de la raó d'una sola persona, i en conseqüència cada persona té la seva veritat, la seva realitat. Creure que allò propi és la veritat, o pitjor, la realitat, impedeix que les persones es puguin posar en el lloc de l'altre si la conclusió a la que arriben no és la mateixa, i per tant, ajudar-los, contribuir a la col·lectivitat, a la societat, en definitiva. El més normal és que el “bon sentit” de cada persona sigui diferent (coincident en alguns casos, en pocs?). La capacitat d'acceptar el “bon sentit” dels altres, reconèixer-lo, és correcte i acceptable, encara que no sigui la visió d'un mateix. La varietat de visions és enriquidora, és la que construeix la societat. La diferència de visions pot comportar una bona o una mala convivència. Pot provocar conflictes, però també s'ha de saber tenir el suficient talent per gestionar bé aquests conflictes; la raó (el bon sentit, no el de Decart) hi pot ajudar, però la resta d'aspectes de la persona humana també.
La raó de Decart s'enfanga en l'egoisme i això comporta una manca de felicitat, de ben estar, de satisfacció de ser i d'estar. La raó, com tot, amb mesura, és bona. La temprança d'aquesta amb la resta de qualitats humanes ha de ser més procliu a estendre's en la societat actual.
L'autor comença el seu discurs amb una frase prou contundent per a qualsevol lector que després d'aquesta frase vulgui seguir llegint. En ella fa una crítica a quelcom que vol explicar i que molta gent no entén: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.” Decart afirma que el “bon sentit o raó” és allò que podem considerar com a veritable, diferent a allò que és fals. En aquest cas, quan la gent, fins i tot els més savis (els més científics també), creu estar en possessió d'allò veritable no cerquen res més perquè creuen que això ja és definitiu i realment vertader. Decart afegeix que la possessió de la raó existeix de manera natural en tots els homes. La primera frase evidencia així quin és el flanc que vol atacar: la raó.
És cert i la societat actual ho demostra, que la raó s'ha convertit en sinònim de veritat i tot allò a què podem arribar mitjançant la raó és motiu d'acord per a molta gent (només cal el consens d'una majoria; es considera “objectiu”) i qualsevol altra capacitat de la vida humana queda relegada a la foscor del dubte i de la raresa o desaprovació. Així doncs, aspectes com els sentiments, l'espiritualitat (metafísica), la imaginació, la memòria, etc. formen part del món “subjectiu” (al seu entendre) que la societat no accepta com a veritat (“raonable”) que pugui ser aplicable “a la majoria” (societat). La societat necessita que les coses siguin objectives, i l'objectivitat actualment prové de la raó. Tot allò que pot ser raonat (però que realment no té perquè ser objectiu) pot esdevenir veritat, però tot allò que prové de la “subjectivitat” de cada persona no és acceptable.
En un moment donat, Decart afirma que la raó o el “bon sentit” és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties: “la raó o el bon sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties”. Amb aquesta frase vol dir que la raó és l'única plenament comuna a tots els homes, però alhora també sembla que rebutja com a pròpiament humanes qualsevol de les qualitats que hem citat en paràgraf anterior (sentiments, espiritualitat, imaginació, memòria). Així, Decart es posa de la part de la societat moderna on les coses necessiten una raó (la tesi principal de Decart és que basta un bon mètode), i per tant, no estem tant lluny d'ell en l'actualitat.
Després d'analitzar les ciències principals arriba a un punt en què descarta estudiar les demés perquè considera que si beuen de la filosofia aquesta les desmereix totalment. Ho diu així: “I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Amb aquesta “poca vergonya” qualifica la filosofia de les coses més poc fiables (ni perd el temps en opinar-hi) perquè encara en ella no hi ha cap tema en què s'hagi arribat a algun consens, i per tant, és dubtosa tota ella.
Potser un dels mals del món, de Decart també, és que es prengui la filosofia com una ciència poc fiable (no té verificació empírica; així tampoc no és “objectiva”), per tant, no vàlida en l'actualitat. I dic que pot ser un mal perquè si per alguna cosa serveix és per no veure les coses sempre del mateix color. Per no fer, com Decart, que només allò que obtingui del treball en el seu JO serà veritable, o per no fer de la raó l'única i vertadera ciència.
El JO és la gran premissa sobre la qual construeix el seu discurs: “sovint no hi ha tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i fetes de mà de diversos mestres com en aquelles en què ha treballat un de sol”. I aquesta és una gran característica de la modernitat, també de l'actualitat. Poca cosa ha canviat després de quatre segles. Qui s'atreveix a dir a un altre que allò que fa, que allò que pensa, que allò que diu, que allò que sent “no és” (dic “no ésser” per no citar cap cosa/cas concret)? Uns pares es veuen amb la potestat de retreure-li a un mestre que el seu fill ha tret males notes per culpa seva; un noi es veu amb la potestat de dir-li a un vell que fa nosa enmig del camí; una mare es veu amb la potestat de decidir sobre l'avortament del seu fill sense que ningú li posi en dubte la seva decisió. Per tant, la introspecció i la recerca de la veritat en el JO dóna fonament de veritable a allò que un pensa, fa i diu. No es considera admissible que la gent es pugui posar amb res del que afecta a cada persona en concret, només s'admeten aquelles coses que per consens d'una majoria han adquirit el rang de llei o normativa. Sembla que les persones prefereixen viure dins un marc legal.
De totes maneres, Decart encara precisa que aquesta veritat que prové del JO és autènticament veritable si la persona té ús complet de la raó i només està guiat per ella: “és quasi impossible que els nostres judicis siguin tan purs i tan sòlids com haurien estat si haguéssim tingut l'ús complet de la raó des del moment del naixement i no haguéssim estat mai guiats sinó per ella”. Ho diu perquè té en compte que al llarg de la nostra vida hi ha desitjos i autoritats que ens marquen i no ens permeten viure amb una raó completa. Com pot estar Decart tan segur que allò que pensa ell està completament lliure de tots aquests prejudicis? Ha d'estar molt segur que en el moment en què decideix entrar en si mateix deixa fora qualsevol principi o fonament assumit anteriorment.
Pel que fa a l'existència d'aquests prejudicis en cada persona, fa la distinció entre dos tipus d'homes: d'una banda, els qui “creient-se més capacitats del que són, no poden estar-se de precipitar els seus judicis ni tenen prou paciència per dirigir ordenadament tots els seus pensaments”, i d'altra banda, els qui “tenint prou enteniment o modèstia per a jutjar que són menys capaços de distingir el ver del fals que d'altres per qui poden ser instruïts, més aviat s'han d'acontentar de seguir les opinions d'aquests altres en comptes de recercar-ne ells mateixos de millors”. Diferencia entre les persones que no tenen prou “bon sentit” o raó per fer un pensament propi, d'aquells que sí que en tenen, però en qualsevol dels dos casos estan destinats al fracàs perquè no acaben de dirigir el seu pensament per elaborar el seu propi discurs. Decart no es considera ni d'un grup ni de l'altre. Després d'haver tingut els millors mestres (prou savis), d'haver adquirit tots els coneixements que li han ensenyat i d'haver obtingut la suficient experiència creu que no es pot agafar de la mà del coneixement de ningú per arribar a la veritat. És així com s'encoratja a construir el seu propi discurs, diferent al dels dos tipus d'homes anteriors. Per fer-ho ha de creure (i ho creu) que el seu pensament sí que està fora de qualsevol d'aquests prejudicis i per això pot crear el seu propi mètode, independent.
L'autor aspira a poder arribar en els estudis que faci a valors ideals i absoluts, conclusius, així pretén aconseguir la seguretat, la claredat, la utilitat, la certesa, l'evidència, la fermesa, la solidesa, la indubtabilitat i la distinció del “bon sentit” o raó en qualsevol de les ciències que estudii. Posa per exemple el cas de l'aritmètica: “un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les relges, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar”. Quan afirma que és amb aquest mètode, el de la raó (la seva), “tot el que l'esperit humà pot trobar” redueix tot el que la persona és i té a un sol aspecte. Cap de les característiques personals humanes que havíem citat a l'inici de l'article són prou vàlides per a conèixer veritablement les coses de la vida, només la raó (la de cadascú).
“Allò que em satisfeia més d'aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó”. Després d'explicar les regles que regeixen el seu mètode encara està més segur que ha arribat a trobar el mètode infal·lible que li permet el coneixement d'allò veritable, però és obvi que la veritat vista d'aquesta manera no és la realitat, sinó que és la claredat de la raó d'una sola persona, i en conseqüència cada persona té la seva veritat, la seva realitat. Creure que allò propi és la veritat, o pitjor, la realitat, impedeix que les persones es puguin posar en el lloc de l'altre si la conclusió a la que arriben no és la mateixa, i per tant, ajudar-los, contribuir a la col·lectivitat, a la societat, en definitiva. El més normal és que el “bon sentit” de cada persona sigui diferent (coincident en alguns casos, en pocs?). La capacitat d'acceptar el “bon sentit” dels altres, reconèixer-lo, és correcte i acceptable, encara que no sigui la visió d'un mateix. La varietat de visions és enriquidora, és la que construeix la societat. La diferència de visions pot comportar una bona o una mala convivència. Pot provocar conflictes, però també s'ha de saber tenir el suficient talent per gestionar bé aquests conflictes; la raó (el bon sentit, no el de Decart) hi pot ajudar, però la resta d'aspectes de la persona humana també.
La raó de Decart s'enfanga en l'egoisme i això comporta una manca de felicitat, de ben estar, de satisfacció de ser i d'estar. La raó, com tot, amb mesura, és bona. La temprança d'aquesta amb la resta de qualitats humanes ha de ser més procliu a estendre's en la societat actual.
dissabte, 29 de gener del 2011
El primer amor
El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
- Vés, proclama per tot Jerusalem: "Això diu el Senyor:
Recordo l'amor que em tenies de jove,
com m'estimaves al temps de les noces.
Em seguies pel desert,
per terres que ningú no sembra.
Israel era consagrat a mi, el Senyor,
com el primer fruit de la collita.
Si algú gosava menjar-ne, m'ofenia,
i els desastres li queien al damunt.
Ho dic jo, el Senyor." (Jr 2, 1-3)
- Vés, proclama per tot Jerusalem: "Això diu el Senyor:
Recordo l'amor que em tenies de jove,
com m'estimaves al temps de les noces.
Em seguies pel desert,
per terres que ningú no sembra.
Israel era consagrat a mi, el Senyor,
com el primer fruit de la collita.
Si algú gosava menjar-ne, m'ofenia,
i els desastres li queien al damunt.
Ho dic jo, el Senyor." (Jr 2, 1-3)
dissabte, 22 de gener del 2011
Així vivim consolats...
* Què estudies?
- Ciències polítiques. Tu?
* Ciències religioses. A vegades aliades i a vegades als extrems
- La medicina no m'acaba de convèncer. Així, mentrestant curro de metge. Intento treure'm la carrera
* Què és el que no t'agrada de la medicina?
- La mala educació dels pacients
- Els 7 minuts que tinc per a visitar cadascun
- El sou
- Les guàrdies inhumanes de 24 hores
* Comprensible
- I la poca resolució dels problemes
- L'hipertens no es cura
- El diabètic tampoc
- L'asmàtic tampoc
- No es cura quasi res
- Només es pal·lia
* Ja, però així vivim consolats, a falta de consol espiritual
- Ciències polítiques. Tu?
* Ciències religioses. A vegades aliades i a vegades als extrems
- La medicina no m'acaba de convèncer. Així, mentrestant curro de metge. Intento treure'm la carrera
* Què és el que no t'agrada de la medicina?
- La mala educació dels pacients
- Els 7 minuts que tinc per a visitar cadascun
- El sou
- Les guàrdies inhumanes de 24 hores
* Comprensible
- I la poca resolució dels problemes
- L'hipertens no es cura
- El diabètic tampoc
- L'asmàtic tampoc
- No es cura quasi res
- Només es pal·lia
* Ja, però així vivim consolats, a falta de consol espiritual
BCN-Docktor vs. [carles]... converses a l'ennivolat
dilluns, 17 de gener del 2011
Un estil de viure que no és altra cosa que l’expressió de viure per viure sempre
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
Joan Maragall (Excelsior, 1895)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)