Comentari a la Primera part i a la Segona part del Discurs del mètode de René Descartes
L'autor comença el seu discurs amb una frase prou contundent per a qualsevol lector que després d'aquesta frase vulgui seguir llegint. En ella fa una crítica a quelcom que vol explicar i que molta gent no entén: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.” Decart afirma que el “bon sentit o raó” és allò que podem considerar com a veritable, diferent a allò que és fals. En aquest cas, quan la gent, fins i tot els més savis (els més científics també), creu estar en possessió d'allò veritable no cerquen res més perquè creuen que això ja és definitiu i realment vertader. Decart afegeix que la possessió de la raó existeix de manera natural en tots els homes. La primera frase evidencia així quin és el flanc que vol atacar: la raó.
És cert i la societat actual ho demostra, que la raó s'ha convertit en sinònim de veritat i tot allò a què podem arribar mitjançant la raó és motiu d'acord per a molta gent (només cal el consens d'una majoria; es considera “objectiu”) i qualsevol altra capacitat de la vida humana queda relegada a la foscor del dubte i de la raresa o desaprovació. Així doncs, aspectes com els sentiments, l'espiritualitat (metafísica), la imaginació, la memòria, etc. formen part del món “subjectiu” (al seu entendre) que la societat no accepta com a veritat (“raonable”) que pugui ser aplicable “a la majoria” (societat). La societat necessita que les coses siguin objectives, i l'objectivitat actualment prové de la raó. Tot allò que pot ser raonat (però que realment no té perquè ser objectiu) pot esdevenir veritat, però tot allò que prové de la “subjectivitat” de cada persona no és acceptable.
En un moment donat, Decart afirma que la raó o el “bon sentit” és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties: “la raó o el bon sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties”. Amb aquesta frase vol dir que la raó és l'única plenament comuna a tots els homes, però alhora també sembla que rebutja com a pròpiament humanes qualsevol de les qualitats que hem citat en paràgraf anterior (sentiments, espiritualitat, imaginació, memòria). Així, Decart es posa de la part de la societat moderna on les coses necessiten una raó (la tesi principal de Decart és que basta un bon mètode), i per tant, no estem tant lluny d'ell en l'actualitat.
Després d'analitzar les ciències principals arriba a un punt en què descarta estudiar les demés perquè considera que si beuen de la filosofia aquesta les desmereix totalment. Ho diu així: “I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Amb aquesta “poca vergonya” qualifica la filosofia de les coses més poc fiables (ni perd el temps en opinar-hi) perquè encara en ella no hi ha cap tema en què s'hagi arribat a algun consens, i per tant, és dubtosa tota ella.
Potser un dels mals del món, de Decart també, és que es prengui la filosofia com una ciència poc fiable (no té verificació empírica; així tampoc no és “objectiva”), per tant, no vàlida en l'actualitat. I dic que pot ser un mal perquè si per alguna cosa serveix és per no veure les coses sempre del mateix color. Per no fer, com Decart, que només allò que obtingui del treball en el seu JO serà veritable, o per no fer de la raó l'única i vertadera ciència.
El JO és la gran premissa sobre la qual construeix el seu discurs: “sovint no hi ha tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i fetes de mà de diversos mestres com en aquelles en què ha treballat un de sol”. I aquesta és una gran característica de la modernitat, també de l'actualitat. Poca cosa ha canviat després de quatre segles. Qui s'atreveix a dir a un altre que allò que fa, que allò que pensa, que allò que diu, que allò que sent “no és” (dic “no ésser” per no citar cap cosa/cas concret)? Uns pares es veuen amb la potestat de retreure-li a un mestre que el seu fill ha tret males notes per culpa seva; un noi es veu amb la potestat de dir-li a un vell que fa nosa enmig del camí; una mare es veu amb la potestat de decidir sobre l'avortament del seu fill sense que ningú li posi en dubte la seva decisió. Per tant, la introspecció i la recerca de la veritat en el JO dóna fonament de veritable a allò que un pensa, fa i diu. No es considera admissible que la gent es pugui posar amb res del que afecta a cada persona en concret, només s'admeten aquelles coses que per consens d'una majoria han adquirit el rang de llei o normativa. Sembla que les persones prefereixen viure dins un marc legal.
De totes maneres, Decart encara precisa que aquesta veritat que prové del JO és autènticament veritable si la persona té ús complet de la raó i només està guiat per ella: “és quasi impossible que els nostres judicis siguin tan purs i tan sòlids com haurien estat si haguéssim tingut l'ús complet de la raó des del moment del naixement i no haguéssim estat mai guiats sinó per ella”. Ho diu perquè té en compte que al llarg de la nostra vida hi ha desitjos i autoritats que ens marquen i no ens permeten viure amb una raó completa. Com pot estar Decart tan segur que allò que pensa ell està completament lliure de tots aquests prejudicis? Ha d'estar molt segur que en el moment en què decideix entrar en si mateix deixa fora qualsevol principi o fonament assumit anteriorment.
Pel que fa a l'existència d'aquests prejudicis en cada persona, fa la distinció entre dos tipus d'homes: d'una banda, els qui “creient-se més capacitats del que són, no poden estar-se de precipitar els seus judicis ni tenen prou paciència per dirigir ordenadament tots els seus pensaments”, i d'altra banda, els qui “tenint prou enteniment o modèstia per a jutjar que són menys capaços de distingir el ver del fals que d'altres per qui poden ser instruïts, més aviat s'han d'acontentar de seguir les opinions d'aquests altres en comptes de recercar-ne ells mateixos de millors”. Diferencia entre les persones que no tenen prou “bon sentit” o raó per fer un pensament propi, d'aquells que sí que en tenen, però en qualsevol dels dos casos estan destinats al fracàs perquè no acaben de dirigir el seu pensament per elaborar el seu propi discurs. Decart no es considera ni d'un grup ni de l'altre. Després d'haver tingut els millors mestres (prou savis), d'haver adquirit tots els coneixements que li han ensenyat i d'haver obtingut la suficient experiència creu que no es pot agafar de la mà del coneixement de ningú per arribar a la veritat. És així com s'encoratja a construir el seu propi discurs, diferent al dels dos tipus d'homes anteriors. Per fer-ho ha de creure (i ho creu) que el seu pensament sí que està fora de qualsevol d'aquests prejudicis i per això pot crear el seu propi mètode, independent.
L'autor aspira a poder arribar en els estudis que faci a valors ideals i absoluts, conclusius, així pretén aconseguir la seguretat, la claredat, la utilitat, la certesa, l'evidència, la fermesa, la solidesa, la indubtabilitat i la distinció del “bon sentit” o raó en qualsevol de les ciències que estudii. Posa per exemple el cas de l'aritmètica: “un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les relges, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar”. Quan afirma que és amb aquest mètode, el de la raó (la seva), “tot el que l'esperit humà pot trobar” redueix tot el que la persona és i té a un sol aspecte. Cap de les característiques personals humanes que havíem citat a l'inici de l'article són prou vàlides per a conèixer veritablement les coses de la vida, només la raó (la de cadascú).
“Allò que em satisfeia més d'aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó”. Després d'explicar les regles que regeixen el seu mètode encara està més segur que ha arribat a trobar el mètode infal·lible que li permet el coneixement d'allò veritable, però és obvi que la veritat vista d'aquesta manera no és la realitat, sinó que és la claredat de la raó d'una sola persona, i en conseqüència cada persona té la seva veritat, la seva realitat. Creure que allò propi és la veritat, o pitjor, la realitat, impedeix que les persones es puguin posar en el lloc de l'altre si la conclusió a la que arriben no és la mateixa, i per tant, ajudar-los, contribuir a la col·lectivitat, a la societat, en definitiva. El més normal és que el “bon sentit” de cada persona sigui diferent (coincident en alguns casos, en pocs?). La capacitat d'acceptar el “bon sentit” dels altres, reconèixer-lo, és correcte i acceptable, encara que no sigui la visió d'un mateix. La varietat de visions és enriquidora, és la que construeix la societat. La diferència de visions pot comportar una bona o una mala convivència. Pot provocar conflictes, però també s'ha de saber tenir el suficient talent per gestionar bé aquests conflictes; la raó (el bon sentit, no el de Decart) hi pot ajudar, però la resta d'aspectes de la persona humana també.
La raó de Decart s'enfanga en l'egoisme i això comporta una manca de felicitat, de ben estar, de satisfacció de ser i d'estar. La raó, com tot, amb mesura, és bona. La temprança d'aquesta amb la resta de qualitats humanes ha de ser més procliu a estendre's en la societat actual.
L'autor comença el seu discurs amb una frase prou contundent per a qualsevol lector que després d'aquesta frase vulgui seguir llegint. En ella fa una crítica a quelcom que vol explicar i que molta gent no entén: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.” Decart afirma que el “bon sentit o raó” és allò que podem considerar com a veritable, diferent a allò que és fals. En aquest cas, quan la gent, fins i tot els més savis (els més científics també), creu estar en possessió d'allò veritable no cerquen res més perquè creuen que això ja és definitiu i realment vertader. Decart afegeix que la possessió de la raó existeix de manera natural en tots els homes. La primera frase evidencia així quin és el flanc que vol atacar: la raó.
És cert i la societat actual ho demostra, que la raó s'ha convertit en sinònim de veritat i tot allò a què podem arribar mitjançant la raó és motiu d'acord per a molta gent (només cal el consens d'una majoria; es considera “objectiu”) i qualsevol altra capacitat de la vida humana queda relegada a la foscor del dubte i de la raresa o desaprovació. Així doncs, aspectes com els sentiments, l'espiritualitat (metafísica), la imaginació, la memòria, etc. formen part del món “subjectiu” (al seu entendre) que la societat no accepta com a veritat (“raonable”) que pugui ser aplicable “a la majoria” (societat). La societat necessita que les coses siguin objectives, i l'objectivitat actualment prové de la raó. Tot allò que pot ser raonat (però que realment no té perquè ser objectiu) pot esdevenir veritat, però tot allò que prové de la “subjectivitat” de cada persona no és acceptable.
En un moment donat, Decart afirma que la raó o el “bon sentit” és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties: “la raó o el bon sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties”. Amb aquesta frase vol dir que la raó és l'única plenament comuna a tots els homes, però alhora també sembla que rebutja com a pròpiament humanes qualsevol de les qualitats que hem citat en paràgraf anterior (sentiments, espiritualitat, imaginació, memòria). Així, Decart es posa de la part de la societat moderna on les coses necessiten una raó (la tesi principal de Decart és que basta un bon mètode), i per tant, no estem tant lluny d'ell en l'actualitat.
Després d'analitzar les ciències principals arriba a un punt en què descarta estudiar les demés perquè considera que si beuen de la filosofia aquesta les desmereix totalment. Ho diu així: “I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Amb aquesta “poca vergonya” qualifica la filosofia de les coses més poc fiables (ni perd el temps en opinar-hi) perquè encara en ella no hi ha cap tema en què s'hagi arribat a algun consens, i per tant, és dubtosa tota ella.
Potser un dels mals del món, de Decart també, és que es prengui la filosofia com una ciència poc fiable (no té verificació empírica; així tampoc no és “objectiva”), per tant, no vàlida en l'actualitat. I dic que pot ser un mal perquè si per alguna cosa serveix és per no veure les coses sempre del mateix color. Per no fer, com Decart, que només allò que obtingui del treball en el seu JO serà veritable, o per no fer de la raó l'única i vertadera ciència.
El JO és la gran premissa sobre la qual construeix el seu discurs: “sovint no hi ha tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i fetes de mà de diversos mestres com en aquelles en què ha treballat un de sol”. I aquesta és una gran característica de la modernitat, també de l'actualitat. Poca cosa ha canviat després de quatre segles. Qui s'atreveix a dir a un altre que allò que fa, que allò que pensa, que allò que diu, que allò que sent “no és” (dic “no ésser” per no citar cap cosa/cas concret)? Uns pares es veuen amb la potestat de retreure-li a un mestre que el seu fill ha tret males notes per culpa seva; un noi es veu amb la potestat de dir-li a un vell que fa nosa enmig del camí; una mare es veu amb la potestat de decidir sobre l'avortament del seu fill sense que ningú li posi en dubte la seva decisió. Per tant, la introspecció i la recerca de la veritat en el JO dóna fonament de veritable a allò que un pensa, fa i diu. No es considera admissible que la gent es pugui posar amb res del que afecta a cada persona en concret, només s'admeten aquelles coses que per consens d'una majoria han adquirit el rang de llei o normativa. Sembla que les persones prefereixen viure dins un marc legal.
De totes maneres, Decart encara precisa que aquesta veritat que prové del JO és autènticament veritable si la persona té ús complet de la raó i només està guiat per ella: “és quasi impossible que els nostres judicis siguin tan purs i tan sòlids com haurien estat si haguéssim tingut l'ús complet de la raó des del moment del naixement i no haguéssim estat mai guiats sinó per ella”. Ho diu perquè té en compte que al llarg de la nostra vida hi ha desitjos i autoritats que ens marquen i no ens permeten viure amb una raó completa. Com pot estar Decart tan segur que allò que pensa ell està completament lliure de tots aquests prejudicis? Ha d'estar molt segur que en el moment en què decideix entrar en si mateix deixa fora qualsevol principi o fonament assumit anteriorment.
Pel que fa a l'existència d'aquests prejudicis en cada persona, fa la distinció entre dos tipus d'homes: d'una banda, els qui “creient-se més capacitats del que són, no poden estar-se de precipitar els seus judicis ni tenen prou paciència per dirigir ordenadament tots els seus pensaments”, i d'altra banda, els qui “tenint prou enteniment o modèstia per a jutjar que són menys capaços de distingir el ver del fals que d'altres per qui poden ser instruïts, més aviat s'han d'acontentar de seguir les opinions d'aquests altres en comptes de recercar-ne ells mateixos de millors”. Diferencia entre les persones que no tenen prou “bon sentit” o raó per fer un pensament propi, d'aquells que sí que en tenen, però en qualsevol dels dos casos estan destinats al fracàs perquè no acaben de dirigir el seu pensament per elaborar el seu propi discurs. Decart no es considera ni d'un grup ni de l'altre. Després d'haver tingut els millors mestres (prou savis), d'haver adquirit tots els coneixements que li han ensenyat i d'haver obtingut la suficient experiència creu que no es pot agafar de la mà del coneixement de ningú per arribar a la veritat. És així com s'encoratja a construir el seu propi discurs, diferent al dels dos tipus d'homes anteriors. Per fer-ho ha de creure (i ho creu) que el seu pensament sí que està fora de qualsevol d'aquests prejudicis i per això pot crear el seu propi mètode, independent.
L'autor aspira a poder arribar en els estudis que faci a valors ideals i absoluts, conclusius, així pretén aconseguir la seguretat, la claredat, la utilitat, la certesa, l'evidència, la fermesa, la solidesa, la indubtabilitat i la distinció del “bon sentit” o raó en qualsevol de les ciències que estudii. Posa per exemple el cas de l'aritmètica: “un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les relges, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar”. Quan afirma que és amb aquest mètode, el de la raó (la seva), “tot el que l'esperit humà pot trobar” redueix tot el que la persona és i té a un sol aspecte. Cap de les característiques personals humanes que havíem citat a l'inici de l'article són prou vàlides per a conèixer veritablement les coses de la vida, només la raó (la de cadascú).
“Allò que em satisfeia més d'aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó”. Després d'explicar les regles que regeixen el seu mètode encara està més segur que ha arribat a trobar el mètode infal·lible que li permet el coneixement d'allò veritable, però és obvi que la veritat vista d'aquesta manera no és la realitat, sinó que és la claredat de la raó d'una sola persona, i en conseqüència cada persona té la seva veritat, la seva realitat. Creure que allò propi és la veritat, o pitjor, la realitat, impedeix que les persones es puguin posar en el lloc de l'altre si la conclusió a la que arriben no és la mateixa, i per tant, ajudar-los, contribuir a la col·lectivitat, a la societat, en definitiva. El més normal és que el “bon sentit” de cada persona sigui diferent (coincident en alguns casos, en pocs?). La capacitat d'acceptar el “bon sentit” dels altres, reconèixer-lo, és correcte i acceptable, encara que no sigui la visió d'un mateix. La varietat de visions és enriquidora, és la que construeix la societat. La diferència de visions pot comportar una bona o una mala convivència. Pot provocar conflictes, però també s'ha de saber tenir el suficient talent per gestionar bé aquests conflictes; la raó (el bon sentit, no el de Decart) hi pot ajudar, però la resta d'aspectes de la persona humana també.
La raó de Decart s'enfanga en l'egoisme i això comporta una manca de felicitat, de ben estar, de satisfacció de ser i d'estar. La raó, com tot, amb mesura, és bona. La temprança d'aquesta amb la resta de qualitats humanes ha de ser més procliu a estendre's en la societat actual.
