Un horitzó continu?

Sobre la libertad, la alegría y el juego: los primeros libertos de la creación, J. Moltamn. Salamanca: Sígueme, 1972, p. 29-41.

Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:

• Déu és un creador lliure, per tant, la creació no és necessària, tampoc no és arbitrària, sinó que és per voluntat seva (complaença divina).
• Déu crea del no-res, d'allò diferent a la seva essència. En canvi, l'home només podria fer/actuar amb les coses que es desprenen d'ell mateix. Déu té la capacitat de fer amb les que no són Ell.
• La finalitat de la creació és la glorificació de Déu, ja que si és creació seva aquesta apunta cap a Ell.
• L'existència humana té sentit per ella mateixa pel simple “valor demostratiu del ser”. La seva finalitat és la bellesa i l'oci del seu ser, no el seu fer, tenir o aconseguir (coses).
  

És una característica de la postmodernitat considerar l'home com a faber, i també, per què no, a Déu. En contraposició a aquesta visió actual tenim el text de Moltamn i la mateixa explicació teològica de la creació. Hem arribat a considerar-nos així, a considerar-Lo així, potser per diversos motius: per la història que tenim, per la industrialització, pels models econòmics imposats, per l'afany de lucre exponencial, etc. Però si ens hi fixem tots aquests motius són merament terrenals i temporals. La concepció de la creació ens proposa un altre model, una altra concepció més transcendent, percebre que som, i el sol fet de ser té sentit per ell mateix i és també plenitud. No cal anar a buscar la plenitud, el sentit, en les realitzacions, en els èxits o en les conquestes; està en el “valor demostratiu del ser”.

Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.

D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?

La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.

Assignatura d'Antropologia teològica

Professor: Lluís Serra. ISCREB, curs 2010-2011