Comentari d'Aproximación al misterio del Ser: posición y aproximaciones concretas al misterio ontológico
de Gabriel Marcel. Madrid: Encuentro, 1987
“Muchas veces me pregunto, con una especie de ansiedad, qué puede ser la vida o la realidad interior, por ejemplo, de cualquier empleado del “metro”: el hombre que abre y cierra las puertas, o el que pica los billetes.” Arrel d'aquesta frase Marcel reflexiona, o millor dit, fa una crítica, sobre la concepció de l'home com un conjunt de funcions. Ell distingeix entre les funcions vitals (alimentar-se, respirar, etc.) i les funcions socials (consumidor, productor, ciutadà, etc.). Tal i com està muntada la societat actual sembla l'home està aquí per a desenvolupar aquestes funcions bàsiques: divertir-se, criar fills, treballar, i quan s'arriba un moment de xoc (un accident, una malaltia, la jubilació, la mort) en què canvia la rutina i les coses s'extingeixen o s'interrompen “perdem el control” (el qual ja no teníem) de la nostra vida i ens sentim perduts, sense sentit, sense saber què fer, sense funció. Llavors necessitem l'ajuda d'una clínica, d'un medicament, d'una teràpia, per a poder refer les nostres funcions vitals i socials. I una vegada “medicats”, “curats”, som capaços de seguir fent el mateix que fèiem. I vinga, tornem-hi!
Però la realitat és més profunda, i no l'hem afrontada adequadament. No hem anat a buscar ni els principis primers ni les causes darreres del problema que ens afecta (que diem que hem superat). L'obra de Marcel ens parla sobre l'ontologia del ser, sobre les causes profundes de l'existència, sobre allò que som, el que és en nosaltres i que no deixa de ser-hi per molt que no en siguem conscients, parla de la nostra metafísica. Segons ell cal concebre la persona humana com a quelcom més que una sèrie de funcions relacionades i interelacionades entre si, cal saber que som quelcom més que una sèrie de funcions i desenvolupaments perquè el dia que no sabem com ocupar el nostre temps podem tenir un daltabaix.
Quan Marcel escriu la frase anterior jo em pregunto si el que critica és el tipus de feina que fa la persona que treballa en el metro o el que implica fer una vida dedicada al treball i al desenvolupament de pròpies funcions únicament. Entenc que el que critica és l'aspecte de les funcions, però així i tot no puc abandonar la primera pregunta que em faig: el treballador que obra i tanca les portes o pica els bitllets, pot ser capaç d'adonar-se de la seva capacitat ontològica? Sense pensar-hi gaire he d'afirmar que sí, perquè aquesta capacitat és possible en tota persona, però em retorna el dubte quan penso què el pot cridar a despertar-se en la seva metafísica. No crec jo que els bitllets ni les portes siguin capaços d'aportar-nos altra cosa que aspectes funcionals i pràctics de la vida. Llavors em pregunto jo si la meva feina m'aporta res a la meva realitat interior (com ell també l'anomena)? Hem de fer una feina (que ens ocupa 8 hores al dia de les 16 que possiblement no dormim) que ens aporti quelcom més que poder resoldre les nostres funcions vitals i socials? O a pesar de no tenir això podem cultivar igualment la nostra ontologia? Hi té res a veure la feina o és aquest i altres aspectes de la vida els que hi tenen a veure?
Potser, simplement, trobant una mica d'espai per al “recolliment”, com diu Gabriel Marcel, ja bastaria. Això és, donar més sentit a l'existència, al naixement, a l'amor, a la mort, que el que els atorguem considerant-los com allò “merament natural”. Així seríem capaços d'adonar-nos d'aquest aspecte humà de l'ontologia. Aquí adquireixen especial sentit unes paraules que l'autor relaciona a Shakespeare: “es necesario que haya ser; que no todo se reduzca a un juego de apariencias sucesivas e inconsistentes o, como diría Shakespeare, a una historia contada por un idiota”. Com un idiota, com un idiota, quina paraula tan despectiva però que alhora dóna tan sentit a la manera de viure obviant l'interioritat. Antoine de Saint-Exupéry hi estaria plenament d'acord. Per a ell aquesta “existència gregària” seria “ese terrible desierto humano” que “no tiene nada que acaricie mi corazón”. Hi afegiria: “me siento triste por mi generación, que carece de toda sustancia humana. Que no habiendo conocido otra forma de vida espiritual que el bar, las matemáticas y los “Bugatti”, se encuentra hoy en una acción estrictamente gregaria sin tonalidad alguna”. Sembla ser doncs, que les paraules despectives són les que millor defineixen la manca de la vida espiritual.
El mateix Marcel distingeix entre aquells que prefereixen no plantejar-se la qüestió de si hi ha ontologia o no (actitud agnòstica) i aquells que dogmàticament ho neguen (aquesta actitud “ignora lo personal bajo todas sus formas”). Aquesta distinció porta a afirmar una cosa també plenament humana: la nostra llibertat. Ell ho expressa així: “en mi opinión, creo que sólo un acto arbitrario, dictatorial, mutilador de la vida espiritual en su raíz misma, puede reducir al silencio la exigencia ontológica. Esto siempre es posible; nuestras condiciones de existencia son tales que podemos afirmar realmente que lo hacemos”. El ser nosaltres mateixos, éssers humans capacitats i autodirectors (de la nostra vida) tenim el poder de decidir els límits que volem descobrir i els que no. Sembla que davant la ciència no tenim cap prejudici en esbrinar, experimentar i desenvolupar cap aspecte de la salut de la persona. La societat ben considera que qualsevol investigació en aquest àmbit aporta beneficis, i en definitiva, a cada persona individualment. Caldria plantejar-se, dintre de l'àmbit de l'ètica, si aquest deixar fer a la ciència de la biologia és realment un benefici que desitgem per a la societat en general (aquest seria l'objectiu), o el deixem desenvolupar perquè en el fons ens interessa per al nostre propi benestar, el nostre egoisme; així doncs, el benefici social serà l'efecte secundari, i no el primari. I realment és pròpiament humana aquesta manera d'actuar (voluntat; que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa). Però, ai, d'aquest deixar fer!
D'altra banda, la llibertat que comporta ometre l'ontologia o negar-la, no només afecte a l'acció de llibertat humana, és un tema més profund encara, afecta a l'”ésser”: voler descobrir què és el ser o no, plantejar-se profundament què amaga aquest conglomerat de raonaments, coneixements, accions, consciències, sensacions, sentiments (Marcel diu que no es pot separar cap d'aquests aspectes entre ells ni del ser, perquè formen una unitat, que és el ser mateix, comporten el ser o el ser els comporta a ells), és al final de tot un acte voluntari i individual, i davant aquest fet poc hi podem fer. En la literatura, en la filosofia, en la mística, tenim grans autors que han pensat i ho han pensat, i molta altra gent (diguem-ne lectors; especialistes de la matèria) ho ha ben considerat. I per contra, tenim altres autors que ho han negat. Però això no treu que uns i altres, tant en l'afirmació com en la negació, estiguin parlant del mateix, per tant, quelcom ha de ser l'ontologia del ser perquè produeixi aquest debat profund.
Gabriel Marcel dirà, en definitiva, que del ser no se'n pot estar fora i analitzar-lo com qualsevol altre objecte. En ell s'hi és (s'hi està; subjecte) i a l'hora és l'objecte de debat, de negació o d'afirmació, d'estudi. Voler-lo negar pot ser un gran contrasentit. Tot i així, a mi em resulta xocant el moment en que deixa anar tan alegrement la següent frase: “yo no soy mi vida”. Si fins ara hem dit que cap aspecte humà no s'escapa del ser no podem fer aquesta afirmació. Sort de la nota aclaridora que afirma que aquest concepte s'ha d'agafar en un sentit metodològic pel qual en el moment del “recolliment” som capaços de posar davant nostre la nostra pròpia vida, com si hi fóssim al davant. Ell diu que “en esta distanciación me llevo conmigo lo que soy y lo que quizá mi vida no es”. Jo em pregunto si només pot ser la sensació de ser capaç de posar la meva vida al meu davant (hem dit que no deixem de ser en cap dels nostres aspectes, per tant, no ens podem separar d'ells i analitzar-los com un objecte extern) o si en el recolliment que ell defineix ho podem fer realment. I seria també en aquest moment que tindrien sentit les paraules que ell cita de Sant Pau: “es el misterio mismo en virtud del cual el yo en el cual entro, cesa, por ello mismo, de ser para sí mismo. “No sois vuestros”.”
“Cuando se dice: depende de nosotros que nuestros muertos vivan en nosotros, se alude una vez más a la idea como reducción o como imagen”. Aquesta frase són moltes les persones que la diuen i ara no negaré que jo l'hagi dit (seria fals), però si no és amb un autor com aquest és difícil pensar sobre què està dient realment. Quan la pronunciem a la lleugera crec que estem pensant en la persona com la imatge, quasi únicament visual, que el record d'ella ens permet tenir. Crec que moltes vegades ni recordem quines coses ens deia, quines coses feia, què li agradava. En aquest moment lleuger intentem fer d'ella una presència (aquest terme implica que està fora de nosaltres) i, per tant, és una imatge més al nostre costat, que pel simple fet de tenir-la present no cau en l'oblit i ens somou sentiments i pensaments.
Però quan Marcel critica aquest plantejament ho fa per donar-li una concepció molt més profunda, la que afecta al l'ontologia. La persona morta se'ns pot fer present d'una manera que ens afecti al nostre ser, és a dir, que en recuperar-la, sigui pel recolliment sigui per l'influx (així ho anomena), fa que s'entrellaci en nosaltres, ja no és quelcom que està al costat, al davant, sinó que ens ha permeabilitzat i ens toca, en certa manera, conforma el nostre ser amb la manera (també presència) de ser d'aquella persona o la relació que tenia (i té; segueix tenint) amb nosaltres. A mi em costa molt expressar el què vol dir, i si he entès el que l'autor m'ha fet entendre (ell ho ha aconseguit en mi) potser és degut a l'experiència personal viscuda. Les úniques paraules que a mi se'm fan molt entenedores per explicar aquest influx és mitjançant una nota a peu de pàgina del llibre que cita la seva obra El Misterio del ser: “supongamos que hay alguien en el cuarto donde estamos. Puedo mirarle, hablarle, tocarle y, sin embargo, no está presente. Este hombre que tenemos tan cerca nos resulta infinitamente más lejano que un ser querido que se halle a mil leguas de distancia o que ni siquiera pertenezca ya a este mundo. Es que el hombre que tenemos al lado carece de presencia”. La presència de l'ésser estimat, per molt lluny que estigui, és més “presència” que la de la persona que està al nostre costat i no hi tenim cap vincle especial. En aquest cas el significat de “presència” adquireix un sentit plenament metafísic, perquè la persona no és present, per tant, hem d'estar parlant d'un àmbit superior/interior.
Aquest raonament, o millor dit, aquesta experiència, li permet afirmar a través de la mort la vida; quina meravella! La presència de l'ésser estimat mort s'ha convertit en presència, en vida. I l'experiència personal de cadascú d'aquest fet no fa res més que confirmar-nos-la. I no estem parlant només de mort/vida sinó també d'altres aspectes humans com el naixement d'un fill (amb un moment comencem a estimar per sempre més una nova persona que fins fa un moment no coneixíem) o l'amor: “puedo comprender por experiencia, que de un desconocido hallado al azar surja súbitamente una llamada irresistible hasta el punto de trastocar todas las perspectivas habituales, exactamente como una corriente de viento trastocaría todos los planos escalonados de un decorado: lo que parecía cercano se torna infinitamente lejano, e inversamente”.
Tot això no elimina la paradoxa que davant del desconegut, de la mort aliena, de la que no ens colpeix, que només té una presència externa (per contra a la que Marcel veu en la “fidelitat creadora”) per a nosaltres, ens podem sentir completament alients, insensibles. Ell ho reconeix: “por otra parte lo lamento; esta contradicción entre lo experimento de hecho –es decir, mi indiferencia-- y lo que conozco que debería experimentar, me es penosa y me irrita [...] después de todo, se trata de gentes que no conozco; que si fuera necesario conmoverse por todos los infortunios humanos entonces la vida no sería posible, y que además no daría abasto”. Crec que no cal sentir-se culpables per això. Com diu ell mateix, no podríem viure sospesant sobre nosaltres tots els “infortunis humans” del món. Després de tot, el nostre cos, el nostre ser, és per naturalesa savi i té els seu mecanismes vitals, socials (i també metafísics?) d'autodefensa per no suportar la vida, per viure-la simplement.
Així doncs, estar ocupat d'un mateix (al·ludint a la contraposició que Marcel fa entre “estar ocupado de sí” i “opacidad interior”) ens permet treballar el nostre interior, la nostra ontologia. Estar ocupat d'un mateix és treballar el recolliment interior per ser més conscients del que som i de les possibilitats que tenim. Reconeixem-ho, la reflexió de tot això ens ha de fer admirar una mica més del que som. Si ho treballéssim tal vegada els mals de les baixes autoestimes i les tristeses tan habituals en l'actualitat no serien la patologia de capçalera.
Potser, simplement, trobant una mica d'espai per al “recolliment”, com diu Gabriel Marcel, ja bastaria. Això és, donar més sentit a l'existència, al naixement, a l'amor, a la mort, que el que els atorguem considerant-los com allò “merament natural”. Així seríem capaços d'adonar-nos d'aquest aspecte humà de l'ontologia. Aquí adquireixen especial sentit unes paraules que l'autor relaciona a Shakespeare: “es necesario que haya ser; que no todo se reduzca a un juego de apariencias sucesivas e inconsistentes o, como diría Shakespeare, a una historia contada por un idiota”. Com un idiota, com un idiota, quina paraula tan despectiva però que alhora dóna tan sentit a la manera de viure obviant l'interioritat. Antoine de Saint-Exupéry hi estaria plenament d'acord. Per a ell aquesta “existència gregària” seria “ese terrible desierto humano” que “no tiene nada que acaricie mi corazón”. Hi afegiria: “me siento triste por mi generación, que carece de toda sustancia humana. Que no habiendo conocido otra forma de vida espiritual que el bar, las matemáticas y los “Bugatti”, se encuentra hoy en una acción estrictamente gregaria sin tonalidad alguna”. Sembla ser doncs, que les paraules despectives són les que millor defineixen la manca de la vida espiritual.
El mateix Marcel distingeix entre aquells que prefereixen no plantejar-se la qüestió de si hi ha ontologia o no (actitud agnòstica) i aquells que dogmàticament ho neguen (aquesta actitud “ignora lo personal bajo todas sus formas”). Aquesta distinció porta a afirmar una cosa també plenament humana: la nostra llibertat. Ell ho expressa així: “en mi opinión, creo que sólo un acto arbitrario, dictatorial, mutilador de la vida espiritual en su raíz misma, puede reducir al silencio la exigencia ontológica. Esto siempre es posible; nuestras condiciones de existencia son tales que podemos afirmar realmente que lo hacemos”. El ser nosaltres mateixos, éssers humans capacitats i autodirectors (de la nostra vida) tenim el poder de decidir els límits que volem descobrir i els que no. Sembla que davant la ciència no tenim cap prejudici en esbrinar, experimentar i desenvolupar cap aspecte de la salut de la persona. La societat ben considera que qualsevol investigació en aquest àmbit aporta beneficis, i en definitiva, a cada persona individualment. Caldria plantejar-se, dintre de l'àmbit de l'ètica, si aquest deixar fer a la ciència de la biologia és realment un benefici que desitgem per a la societat en general (aquest seria l'objectiu), o el deixem desenvolupar perquè en el fons ens interessa per al nostre propi benestar, el nostre egoisme; així doncs, el benefici social serà l'efecte secundari, i no el primari. I realment és pròpiament humana aquesta manera d'actuar (voluntat; que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa). Però, ai, d'aquest deixar fer!
D'altra banda, la llibertat que comporta ometre l'ontologia o negar-la, no només afecte a l'acció de llibertat humana, és un tema més profund encara, afecta a l'”ésser”: voler descobrir què és el ser o no, plantejar-se profundament què amaga aquest conglomerat de raonaments, coneixements, accions, consciències, sensacions, sentiments (Marcel diu que no es pot separar cap d'aquests aspectes entre ells ni del ser, perquè formen una unitat, que és el ser mateix, comporten el ser o el ser els comporta a ells), és al final de tot un acte voluntari i individual, i davant aquest fet poc hi podem fer. En la literatura, en la filosofia, en la mística, tenim grans autors que han pensat i ho han pensat, i molta altra gent (diguem-ne lectors; especialistes de la matèria) ho ha ben considerat. I per contra, tenim altres autors que ho han negat. Però això no treu que uns i altres, tant en l'afirmació com en la negació, estiguin parlant del mateix, per tant, quelcom ha de ser l'ontologia del ser perquè produeixi aquest debat profund.
Gabriel Marcel dirà, en definitiva, que del ser no se'n pot estar fora i analitzar-lo com qualsevol altre objecte. En ell s'hi és (s'hi està; subjecte) i a l'hora és l'objecte de debat, de negació o d'afirmació, d'estudi. Voler-lo negar pot ser un gran contrasentit. Tot i així, a mi em resulta xocant el moment en que deixa anar tan alegrement la següent frase: “yo no soy mi vida”. Si fins ara hem dit que cap aspecte humà no s'escapa del ser no podem fer aquesta afirmació. Sort de la nota aclaridora que afirma que aquest concepte s'ha d'agafar en un sentit metodològic pel qual en el moment del “recolliment” som capaços de posar davant nostre la nostra pròpia vida, com si hi fóssim al davant. Ell diu que “en esta distanciación me llevo conmigo lo que soy y lo que quizá mi vida no es”. Jo em pregunto si només pot ser la sensació de ser capaç de posar la meva vida al meu davant (hem dit que no deixem de ser en cap dels nostres aspectes, per tant, no ens podem separar d'ells i analitzar-los com un objecte extern) o si en el recolliment que ell defineix ho podem fer realment. I seria també en aquest moment que tindrien sentit les paraules que ell cita de Sant Pau: “es el misterio mismo en virtud del cual el yo en el cual entro, cesa, por ello mismo, de ser para sí mismo. “No sois vuestros”.”
“Cuando se dice: depende de nosotros que nuestros muertos vivan en nosotros, se alude una vez más a la idea como reducción o como imagen”. Aquesta frase són moltes les persones que la diuen i ara no negaré que jo l'hagi dit (seria fals), però si no és amb un autor com aquest és difícil pensar sobre què està dient realment. Quan la pronunciem a la lleugera crec que estem pensant en la persona com la imatge, quasi únicament visual, que el record d'ella ens permet tenir. Crec que moltes vegades ni recordem quines coses ens deia, quines coses feia, què li agradava. En aquest moment lleuger intentem fer d'ella una presència (aquest terme implica que està fora de nosaltres) i, per tant, és una imatge més al nostre costat, que pel simple fet de tenir-la present no cau en l'oblit i ens somou sentiments i pensaments.
Però quan Marcel critica aquest plantejament ho fa per donar-li una concepció molt més profunda, la que afecta al l'ontologia. La persona morta se'ns pot fer present d'una manera que ens afecti al nostre ser, és a dir, que en recuperar-la, sigui pel recolliment sigui per l'influx (així ho anomena), fa que s'entrellaci en nosaltres, ja no és quelcom que està al costat, al davant, sinó que ens ha permeabilitzat i ens toca, en certa manera, conforma el nostre ser amb la manera (també presència) de ser d'aquella persona o la relació que tenia (i té; segueix tenint) amb nosaltres. A mi em costa molt expressar el què vol dir, i si he entès el que l'autor m'ha fet entendre (ell ho ha aconseguit en mi) potser és degut a l'experiència personal viscuda. Les úniques paraules que a mi se'm fan molt entenedores per explicar aquest influx és mitjançant una nota a peu de pàgina del llibre que cita la seva obra El Misterio del ser: “supongamos que hay alguien en el cuarto donde estamos. Puedo mirarle, hablarle, tocarle y, sin embargo, no está presente. Este hombre que tenemos tan cerca nos resulta infinitamente más lejano que un ser querido que se halle a mil leguas de distancia o que ni siquiera pertenezca ya a este mundo. Es que el hombre que tenemos al lado carece de presencia”. La presència de l'ésser estimat, per molt lluny que estigui, és més “presència” que la de la persona que està al nostre costat i no hi tenim cap vincle especial. En aquest cas el significat de “presència” adquireix un sentit plenament metafísic, perquè la persona no és present, per tant, hem d'estar parlant d'un àmbit superior/interior.
Aquest raonament, o millor dit, aquesta experiència, li permet afirmar a través de la mort la vida; quina meravella! La presència de l'ésser estimat mort s'ha convertit en presència, en vida. I l'experiència personal de cadascú d'aquest fet no fa res més que confirmar-nos-la. I no estem parlant només de mort/vida sinó també d'altres aspectes humans com el naixement d'un fill (amb un moment comencem a estimar per sempre més una nova persona que fins fa un moment no coneixíem) o l'amor: “puedo comprender por experiencia, que de un desconocido hallado al azar surja súbitamente una llamada irresistible hasta el punto de trastocar todas las perspectivas habituales, exactamente como una corriente de viento trastocaría todos los planos escalonados de un decorado: lo que parecía cercano se torna infinitamente lejano, e inversamente”.
Tot això no elimina la paradoxa que davant del desconegut, de la mort aliena, de la que no ens colpeix, que només té una presència externa (per contra a la que Marcel veu en la “fidelitat creadora”) per a nosaltres, ens podem sentir completament alients, insensibles. Ell ho reconeix: “por otra parte lo lamento; esta contradicción entre lo experimento de hecho –es decir, mi indiferencia-- y lo que conozco que debería experimentar, me es penosa y me irrita [...] después de todo, se trata de gentes que no conozco; que si fuera necesario conmoverse por todos los infortunios humanos entonces la vida no sería posible, y que además no daría abasto”. Crec que no cal sentir-se culpables per això. Com diu ell mateix, no podríem viure sospesant sobre nosaltres tots els “infortunis humans” del món. Després de tot, el nostre cos, el nostre ser, és per naturalesa savi i té els seu mecanismes vitals, socials (i també metafísics?) d'autodefensa per no suportar la vida, per viure-la simplement.
Així doncs, estar ocupat d'un mateix (al·ludint a la contraposició que Marcel fa entre “estar ocupado de sí” i “opacidad interior”) ens permet treballar el nostre interior, la nostra ontologia. Estar ocupat d'un mateix és treballar el recolliment interior per ser més conscients del que som i de les possibilitats que tenim. Reconeixem-ho, la reflexió de tot això ens ha de fer admirar una mica més del que som. Si ho treballéssim tal vegada els mals de les baixes autoestimes i les tristeses tan habituals en l'actualitat no serien la patologia de capçalera.
