La mort

No hi ha cap parèntesi entre la vida i la mort (Escatologia, Iscreb, 25/03/2009)

Estimar és dir-li a qualcú que no pot morir (Gabriel Marcel), llavors, la mort és una ferida a l'amor (Iscreb, 25/03/2009)

El Cel, el purgatori i l'infern

El Cel apunta a la felicitat màxima, però no pot esgotar el discurs de la meta a la qual aspira la vida cristiana (Escatologia, Iscreb, 27/05/2009)

El purgatori no és cap sala d'espera abans del Cel. Només és el reconeixement de les nostres limitacions i la percepció de la salvació des de la nostra realitat (Escatologia, Iscreb, 20/05/2009)

Emprar el terme infern està lligat a la legitimitat del llenguatge a fer-ho, però fer-lo servir és limitar l'omnicomprensió de Déu. (Escatologia, Iscreb, 25/05/2009). El terme podria referir-se:
- A la llibertat humana de rebutjar Déu
- Al mal existent en el món
- A la justícia que Déu vol fer a les víctimes del mal

La postmodernitat

Per què aquesta impossibilitat de pujar al tren que porta a l'alegria? Perquè tot és inabastable: el cel és "cada vez más lejano y más alto". Però, i a la terra? [...] I és cert que a la terra hi ha grans supermercats plens a vessar; però el postmodern s'hi passeja, de vegades, cridant: qui em ven una mica d'autenticitat? (CDCC). A la terra, l'home pressent la possibilitat de "un encuentro que me ilumine el día", però després aquest pressentiment és "como una enredadera que no encuentra ventanas donde agarrarse"; i no li queda cap altra sortida que "abrazarse a la ausencia que dejas en mi cama" (CM). Aquest ja no és el carrer, sinó la ciutat de la malenconia.

I la raó d'aquesta malenconia és un desequilibri que sembla inherent, no ja a la realitat ambiental, sinó a l'ésser humà mateix: el desequilibri entre el que anomenaríem "esperança expectant" i l'"esperança esperada". La primera és la que "busca acaso un encuentro que le ilumine el día". Però esperança esperada s'ha de limitar a "encender un cigarrillo y resolver un crucigrama". En aquestes condicions sempre passarà que "es pronto para el deseo y muy tarde para el amor" (CC). [...] Sempre serà "aviat per al desig" perquè ho crema tot; però també "molt tard per a l'amor", perquè en l'amor ja no ens hi atrevim a creure.

Però, malgrat tot, "¿qué voy a hacerle yo si me gusta...?". I sobretot: "¿cómo voy a hacer caso de los que me dicen: "eh, cuidado" si no creo que me lo digan por amor a mí, sino "para que no me escape de su lado"".

I si és així, com voleu evitar que l'home visqui en el número 7 (que a més és el número perfecte) del carrer de la Malenconia?

Font: José I. González Faus.

Post-modernitat europea i cristianisme latinoamericà

Joaquín Sabina: CDCC = Cómo decirte, cómo contarte CM = Calle Melancolía CC = Caballo de cartón 

En ocasions s'atorga una rellevància tal a la leologia, a la litúrgia, a la moral o a la institució que les concrecions culturals acaben reemplaçant l'autèntica experiència del sagrat. Les formulaclons religioses s'absolutitzen i atribueixen característiques sobrenaturals i eternes a aspectes purament conjunturals. Aquesta distorsió és, de fet, un acte d'idolatria, ja que es confon Déu amb les imatges que el representen, la revelació amb els arguments que l'expliquen, les accions divines amb Ies cerimònies organitzades per commemorar-les, l'amor amb el compliment de les normes que l'expliciten. 

Font: Josep Otón. El reencantament postmodern