Siràcida

Bon Nadal!

2011-12-17T08:16:00.001Z

Déu, una hipòtesi innecessària?

2011-12-17T08:15:00.000Z

Un Déu que no fa falta, em diuen.
I tenen raó, probablement,
i el trobaran quan sentin
que res no fa falta:
la pura i profunda llibertat
de sentir que res no cal,
que tot és do, que tot és gràcia
que no cal l'univers
que no calem nosaltres,
que no calen seguretats, possessions, plaers,
demostracions, miracles,
sinó tant sols abandonar-se
a la pura inefable plenitud
d'aquest ara etern, d'aquest immens aquí
d'aquest buidar-se humà tant plenament diví
en la misteriosa realitat arroentada i alta
d'un Déu que sent-ho tot, de vegades no fa falta.

David Jou

Tres persuacions prefilosòfiques

2011-04-07T16:34:00.001+01:00

Els homes s'atribueixen a si mateixos una dignitat i una llibertat de valor incalculable.
Els éssers humans es resisteixen a desaparèixer amb la desaparició de la seva estructura somàtica (mort).
Es reconeixen dotats d'una creativitat racional (ells, no els altres éssers mundans), d'una creativitat estètica (art) i d'una creativitat ètica (religió i moral).

La constitució de l'ésser humà: la unitat de cos i ànima. Antropologia teològica. ISCREB. Lluís Serra

Un horitzó continu?

2011-03-13T14:04:00.005Z

Sobre la libertad, la alegría y el juego: los primeros libertos de la creación, J. Moltamn. Salamanca: Sígueme, 1972, p. 29-41.

Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:

Déu és un creador lliure, per tant, la creació no és necessària, tampoc no és arbitrària, sinó que és per voluntat seva (complaença divina).
Déu crea del no-res, d'allò diferent a la seva essència. En canvi, l'home només podria fer/actuar amb les coses que es desprenen d'ell mateix. Déu té la capacitat de fer amb les que no són Ell.
La finalitat de la creació és la glorificació de Déu, ja que si és creació seva aquesta apunta cap a Ell.
L'existència humana té sentit per ella mateixa pel simple “valor demostratiu del ser”. La seva finalitat és la bellesa i l'oci del seu ser, no el seu fer, tenir o aconseguir (coses).

És una característica de la postmodernitat considerar l'home com a faber, i també, per què no, a Déu. En contraposició a aquesta visió actual tenim el text de Moltamn i la mateixa explicació teològica de la creació. Hem arribat a considerar-nos així, a considerar-Lo així, potser per diversos motius: per la història que tenim, per la industrialització, pels models econòmics imposats, per l'afany de lucre exponencial, etc. Però si ens hi fixem tots aquests motius són merament terrenals i temporals. La concepció de la creació ens proposa un altre model, una altra concepció més transcendent, percebre que som, i el sol fet de ser té sentit per ell mateix i és també plenitud. No cal anar a buscar la plenitud, el sentit, en les realitzacions, en els èxits o en les conquestes; està en el “valor demostratiu del ser”.

Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.

D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?

La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.

Assignatura d'Antropologia teològica

Professor: Lluís Serra. ISCREB, curs 2010-2011

Problema vs. misteri

2011-02-02T11:22:00.005Z

El problema és allò que està davant meu i que si està ben formulat té una solució.

En el misteri jo hi sóc dins, no el tenc davant meu, per tant, mai és igual i no té una solució definitiva: l'amor, la mort, Déu, la llibertat, el bé/mal, la naturalesa.

Amb la intenció de resoldre-ho tot hem convertit el misteri en problema, i el mal no és cap problema, és un misteri: no té solució. Quan ens demanem perquè mor algú esperem una resposta secundària (com en tot), però només té una resposta darrera (última), la qual implica el misteri.

Assignatura de Metafísica
Professor: Vicent Igual. ISCREB, curs 2010-2011

L'ontologia al si de la filosofia

2011-02-02T07:52:00.009Z

Metafísica

Saviesa: amb les soles forces de la raó investiga els mitjans d'accés a la finalitat darrera.
Busca la causa final de l'"ordonature": la perfecció: descriure en la interioritat de l'ànima l'ordre de l'univers i les seves causes (principis primers i finalitats últimes).
Desenvolupament de totes les capacitats humanes: perfecció natural. És anar cap a la felicitat (finalitat darrera).

Per què?

Comprendre la veritat del que les coses són i el que jo sóc amb les coses.
Que l'home, per la seva comprensió, esdevingui veritablement persona ("vere" persona).
Ser feliç és ser coherent amb unes conviccions fins al final.

Assignatura de Metafísica
Professor: Vicent Igual. ISCREB, curs 2010-2011

Sobre algunes idees del Discurs del mètode

2011-01-31T22:19:00.010Z

Comentari a la Primera part i a la Segona part del Discurs del mètode de René Descartes

L'autor comença el seu discurs amb una frase prou contundent per a qualsevol lector que després d'aquesta frase vulgui seguir llegint. En ella fa una crítica a quelcom que vol explicar i que molta gent no entén: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.” Decart afirma que el “bon sentit o raó” és allò que podem considerar com a veritable, diferent a allò que és fals. En aquest cas, quan la gent, fins i tot els més savis (els més científics també), creu estar en possessió d'allò veritable no cerquen res més perquè creuen que això ja és definitiu i realment vertader. Decart afegeix que la possessió de la raó existeix de manera natural en tots els homes. La primera frase evidencia així quin és el flanc que vol atacar: la raó.

És cert i la societat actual ho demostra, que la raó s'ha convertit en sinònim de veritat i tot allò a què podem arribar mitjançant la raó és motiu d'acord per a molta gent (només cal el consens d'una majoria; es considera “objectiu”) i qualsevol altra capacitat de la vida humana queda relegada a la foscor del dubte i de la raresa o desaprovació. Així doncs, aspectes com els sentiments, l'espiritualitat (metafísica), la imaginació, la memòria, etc. formen part del món “subjectiu” (al seu entendre) que la societat no accepta com a veritat (“raonable”) que pugui ser aplicable “a la majoria” (societat). La societat necessita que les coses siguin objectives, i l'objectivitat actualment prové de la raó. Tot allò que pot ser raonat (però que realment no té perquè ser objectiu) pot esdevenir veritat, però tot allò que prové de la “subjectivitat” de cada persona no és acceptable.

En un moment donat, Decart afirma que la raó o el “bon sentit” és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties: “la raó o el bon sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties”. Amb aquesta frase vol dir que la raó és l'única plenament comuna a tots els homes, però alhora també sembla que rebutja com a pròpiament humanes qualsevol de les qualitats que hem citat en paràgraf anterior (sentiments, espiritualitat, imaginació, memòria). Així, Decart es posa de la part de la societat moderna on les coses necessiten una raó (la tesi principal de Decart és que basta un bon mètode), i per tant, no estem tant lluny d'ell en l'actualitat.

Després d'analitzar les ciències principals arriba a un punt en què descarta estudiar les demés perquè considera que si beuen de la filosofia aquesta les desmereix totalment. Ho diu així: “I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Amb aquesta “poca vergonya” qualifica la filosofia de les coses més poc fiables (ni perd el temps en opinar-hi) perquè encara en ella no hi ha cap tema en què s'hagi arribat a algun consens, i per tant, és dubtosa tota ella.

Potser un dels mals del món, de Decart també, és que es prengui la filosofia com una ciència poc fiable (no té verificació empírica; així tampoc no és “objectiva”), per tant, no vàlida en l'actualitat. I dic que pot ser un mal perquè si per alguna cosa serveix és per no veure les coses sempre del mateix color. Per no fer, com Decart, que només allò que obtingui del treball en el seu JO serà veritable, o per no fer de la raó l'única i vertadera ciència.

El JO és la gran premissa sobre la qual construeix el seu discurs: “sovint no hi ha tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i fetes de mà de diversos mestres com en aquelles en què ha treballat un de sol”. I aquesta és una gran característica de la modernitat, també de l'actualitat. Poca cosa ha canviat després de quatre segles. Qui s'atreveix a dir a un altre que allò que fa, que allò que pensa, que allò que diu, que allò que sent “no és” (dic “no ésser” per no citar cap cosa/cas concret)? Uns pares es veuen amb la potestat de retreure-li a un mestre que el seu fill ha tret males notes per culpa seva; un noi es veu amb la potestat de dir-li a un vell que fa nosa enmig del camí; una mare es veu amb la potestat de decidir sobre l'avortament del seu fill sense que ningú li posi en dubte la seva decisió. Per tant, la introspecció i la recerca de la veritat en el JO dóna fonament de veritable a allò que un pensa, fa i diu. No es considera admissible que la gent es pugui posar amb res del que afecta a cada persona en concret, només s'admeten aquelles coses que per consens d'una majoria han adquirit el rang de llei o normativa. Sembla que les persones prefereixen viure dins un marc legal.

De totes maneres, Decart encara precisa que aquesta veritat que prové del JO és autènticament veritable si la persona té ús complet de la raó i només està guiat per ella: “és quasi impossible que els nostres judicis siguin tan purs i tan sòlids com haurien estat si haguéssim tingut l'ús complet de la raó des del moment del naixement i no haguéssim estat mai guiats sinó per ella”. Ho diu perquè té en compte que al llarg de la nostra vida hi ha desitjos i autoritats que ens marquen i no ens permeten viure amb una raó completa. Com pot estar Decart tan segur que allò que pensa ell està completament lliure de tots aquests prejudicis? Ha d'estar molt segur que en el moment en què decideix entrar en si mateix deixa fora qualsevol principi o fonament assumit anteriorment.

Pel que fa a l'existència d'aquests prejudicis en cada persona, fa la distinció entre dos tipus d'homes: d'una banda, els qui “creient-se més capacitats del que són, no poden estar-se de precipitar els seus judicis ni tenen prou paciència per dirigir ordenadament tots els seus pensaments”, i d'altra banda, els qui “tenint prou enteniment o modèstia per a jutjar que són menys capaços de distingir el ver del fals que d'altres per qui poden ser instruïts, més aviat s'han d'acontentar de seguir les opinions d'aquests altres en comptes de recercar-ne ells mateixos de millors”. Diferencia entre les persones que no tenen prou “bon sentit” o raó per fer un pensament propi, d'aquells que sí que en tenen, però en qualsevol dels dos casos estan destinats al fracàs perquè no acaben de dirigir el seu pensament per elaborar el seu propi discurs. Decart no es considera ni d'un grup ni de l'altre. Després d'haver tingut els millors mestres (prou savis), d'haver adquirit tots els coneixements que li han ensenyat i d'haver obtingut la suficient experiència creu que no es pot agafar de la mà del coneixement de ningú per arribar a la veritat. És així com s'encoratja a construir el seu propi discurs, diferent al dels dos tipus d'homes anteriors. Per fer-ho ha de creure (i ho creu) que el seu pensament sí que està fora de qualsevol d'aquests prejudicis i per això pot crear el seu propi mètode, independent.

L'autor aspira a poder arribar en els estudis que faci a valors ideals i absoluts, conclusius, així pretén aconseguir la seguretat, la claredat, la utilitat, la certesa, l'evidència, la fermesa, la solidesa, la indubtabilitat i la distinció del “bon sentit” o raó en qualsevol de les ciències que estudii. Posa per exemple el cas de l'aritmètica: “un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les relges, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar”. Quan afirma que és amb aquest mètode, el de la raó (la seva), “tot el que l'esperit humà pot trobar” redueix tot el que la persona és i té a un sol aspecte. Cap de les característiques personals humanes que havíem citat a l'inici de l'article són prou vàlides per a conèixer veritablement les coses de la vida, només la raó (la de cadascú).

“Allò que em satisfeia més d'aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó”. Després d'explicar les regles que regeixen el seu mètode encara està més segur que ha arribat a trobar el mètode infal·lible que li permet el coneixement d'allò veritable, però és obvi que la veritat vista d'aquesta manera no és la realitat, sinó que és la claredat de la raó d'una sola persona, i en conseqüència cada persona té la seva veritat, la seva realitat. Creure que allò propi és la veritat, o pitjor, la realitat, impedeix que les persones es puguin posar en el lloc de l'altre si la conclusió a la que arriben no és la mateixa, i per tant, ajudar-los, contribuir a la col·lectivitat, a la societat, en definitiva. El més normal és que el “bon sentit” de cada persona sigui diferent (coincident en alguns casos, en pocs?). La capacitat d'acceptar el “bon sentit” dels altres, reconèixer-lo, és correcte i acceptable, encara que no sigui la visió d'un mateix. La varietat de visions és enriquidora, és la que construeix la societat. La diferència de visions pot comportar una bona o una mala convivència. Pot provocar conflictes, però també s'ha de saber tenir el suficient talent per gestionar bé aquests conflictes; la raó (el bon sentit, no el de Decart) hi pot ajudar, però la resta d'aspectes de la persona humana també.

La raó de Decart s'enfanga en l'egoisme i això comporta una manca de felicitat, de ben estar, de satisfacció de ser i d'estar. La raó, com tot, amb mesura, és bona. La temprança d'aquesta amb la resta de qualitats humanes ha de ser més procliu a estendre's en la societat actual.

Text presentat a l'assignatura de Metafísica
Professor: Vicent Igual. ISCREB, curs 2010-2011

El primer amor

2011-01-29T17:16:00.006Z

El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
- Vés, proclama per tot Jerusalem: "Això diu el Senyor:
Recordo l'amor que em tenies de jove,
com m'estimaves al temps de les noces.
Em seguies pel desert,
per terres que ningú no sembra.
Israel era consagrat a mi, el Senyor,
com el primer fruit de la collita.
Si algú gosava menjar-ne, m'ofenia,
i els desastres li queien al damunt.
Ho dic jo, el Senyor." (Jr 2, 1-3)

Així vivim consolats...

2011-01-22T16:07:00.006Z

* Què estudies?
- Ciències polítiques. Tu?
* Ciències religioses. A vegades aliades i a vegades als extrems
- La medicina no m'acaba de convèncer. Així, mentrestant curro de metge. Intento treure'm la carrera
* Què és el que no t'agrada de la medicina?
- La mala educació dels pacients
- Els 7 minuts que tinc per a visitar cadascun
- El sou
- Les guàrdies inhumanes de 24 hores
* Comprensible
- I la poca resolució dels problemes
- L'hipertens no es cura
- El diabètic tampoc
- L'asmàtic tampoc
- No es cura quasi res
- Només es pal·lia
* Ja, però així vivim consolats, a falta de consol espiritual

BCN-Docktor vs. [carles]... converses a l'ennivolat

Un estil de viure que no és altra cosa que l’expressió de viure per viure sempre

2011-01-17T09:16:00.003Z

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...

Joan Maragall (Excelsior, 1895)

Sóc innocent! (Jb 31)

2010-12-19T08:49:00.005Z

Aquest text tan bonic acaba el gran monòleg de Job (29-31), on ha recordat el seu passat feliç (29), abans de plànyer-se de la desgràcia present (30). Ací presenta la seva innocència. El text ens dóna un magnífic resum de la moral israelita segons l'ideal del Decàleg.

Visió de conjunt

1-12: Job no ha mentit ni ha fet cap injustícia.
13-23: Cap mancament contra l'equitat o la caritat
24-28: Cap culte pagà.
29-34: Gens de revenja ni d'hipocresia.
35-40: Un desafiament per a Déu.

Informacions

Els cultes astrals (v. 26-27): en l'Antic Orient els astres estaven divinitzats i els homes els donaven culte (cf. 2Re 23,5; Sv 13,1-5). Els israelites refusen aquests cultes, sostinguts per la seva fe en Déu creador (cf. Gn 1,14-18).
Job evoca el mite egipci de pesar les ànimes (31,6). El llibre dels Morts, posat a la tomba dels egipcis per a justificar-los en el judici, contenia una confessió negativa, no he fet tal o tal mal... (cf. Ez 18,5-9).
La BMt desplaça els v. 38-40, després del v. 32 —hi ha altres propostes com la de la nota de la BCI—, car tenen la mateixa forma literària que els versets precedents.

Pistes de lectura

Job és una ficció literària: és el Just ideal. Però no hi ha ningú que sigui completament innocent. Per a comprendre bé els arguments de Job que afirma la seva innocència, és útil de llegir el capítol 29, que descriu l'ideal d'una vida reeixida.
Job, el no israelita, encarna exactament l'ideal moral israelita, tant social com familiar. Ací es retroba el Decàleg, però l'autor expressa les motivacions profundes de la seva conducta: no és una moral del reglament, un legalisme, sinó una veritable moral de l'Aliança.
És interessant de comparar aquest text i el sermó de la Muntanya. L'autor de Job i Jesús van més enllà de les regles del Decàleg; manifesten unes exigències més profundes en les relacions humanes, sobretot enfront dels més petits (cf. Mt 25,34-40).

Qüestions

1. Noteu i observeu les faltes de les quals Job es proclama innocent. Quantes en compteu? Com estan formulades?

1) "No desitjar cap donzella" (v. 1), sexe
2) "¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau?" (v. 5), mendida/frau/estafa
3) "el meu cor s'ha deixat endur pels ulls i m'he tacat les mans" (v. 7)
4) "Desitjar la dona d'algú" (v. 9), adulteri
5) "dret dels servents i les serventes" (v. 13), discriminació social/humana
6) "precs dels pobres", "plor de les viudes" (v. 16), "el meu pa sense compartir-lo" (v. 17), "pobre sense roba" (v. 19), desatenció dels pobres, insolidaritat/egoisme
7) "alçat la mà contra un orfe" (v. 21)
8) "en l'or la meva confiança" (v. 24), avarícia
9) sol/lluna "el meu cor els ha adorat en secret" (v. 27), animisme
10) "¿m'he alegrat quan el meu enemic queia?" (v. 29), desitjar mal/exclusió
11) "amagat dins el pit la meva culpa" (v. 33), farsant/mentider
12) "els meus camps m'acusen" (v. 38), aprofitar-se dels altres

Les frases que fan referència a les faltes no comeses per Job estan escrites de dues formes:

amb un condicional: si... he fet tal cosa... que em passi... tal altra
amb una pregunta: ¿he fet jo tal cosa...?

2. Quines són les raons que Job dóna per a la seva conducta moral en cada cas? Veieu alguna relació amb el Decàleg? I amb les exigències dels profetes?

1) "No desitjar cap donzella" (v. 1), sexe
< és un pacte interior d'ell ("els meus ulls")

2) "¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau?" (v. 5), mendida/frau/estafa
< Déu veu que camina pel camí correcte

3) "el meu cor s'ha deixat endur pels ulls i m'he tacat les mans" (v. 7)
< això és apartar-se del camí

4) "Desitjar la dona d'algú" (v. 9), adulteri
< això seria pecat; penat amb càstig en un judici; un foc el devoraria a ell

5) "dret dels servents i les serventes" (v. 13), discriminació social/humana
< Déu ha fet tothom igual i això no es pot contradir

6) "precs dels pobres", "plor de les viudes" (v. 16), "el meu pa sense compartir-lo" (v. 17), "pobre sense roba" (v. 19), desatenció dels pobres, insolidaritat/egoisme
< els ha acompanyat, els ha fet de guia i pare i ells l'han acabat beneint

7) "alçat la mà contra un orfe" (v. 21)
< només pensar que Déu el pot castigar l'horroritza

8) "en l'or la meva confiança" (v. 24), avarícia
< això seria renegar de Déu

9) sol/lluna "el meu cor els ha adorat en secret" (v. 27), animisme
< això seria renegar de Déu

10) "¿m'he alegrat quan el meu enemic queia?" (v. 29), desitjar mal/exclusió
< ni de boca ha pecat, ha acollit a tothom (l'estranger)

11) "amagat dins el pit la meva culpa" (v. 33), farsant/mentider
< sempre ha dit la veritat a pesar de l'opinió de la gent

12) "els meus camps m'acusen" (v. 38), aprofitar-se dels altres
< ell ha sembrat el seu propi camp

3. Imagineu el que Jesús podria respondre a Job després d'aquest monòleg (cf. Mc 10,19-20?; 12,28-34?, o Lc 18,9-14?).

Hi podria haver dues respostes de Jesús:

Fer tot això, estimar a Déu per damunt de totes les coses i als altres com a tu mateix és no estar pas lluny del Regne de Déu (Mc 12, 34)
Això és no saber reconèixer cap de les pròpies faltes, i abans serà perdonat el qui es reconeix humil (Lc 18, 14)

Font: Llegir l'Antic Testament: una iniciació. Primera part: abans de l'exili. Segona part: de l'exili a Jesús. Joseph Auneau i altres.
Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1997

Assignatura de Seminari de lectura de textos bíblics
Professor: Damià Roure. ISCREB, curs 2010-2011

El Fill de l'Home (Dn 7)

2010-12-12T20:55:00.005Z

Aquesta cèlebre visió de Daniel conclou el llibret escrit en arameu i obre el llibret de les visions. És en aquest capítol que apareixerà el Fill de l'Home, figura misteriosa a la qual Jesús es referirà designant-se així ell mateix. Aquest Fill de l'Home posarà fi als quatre reialmes pagans perseguidors dels jueus i establirà el Regne de Déu d'una manera definitiva.

Visió de conjunt
1-8: Primera escena del somni: quatre bèsties surten de la mar.
9-14: La visió celestial de l'Ancià i del Fill de l'Home.
15-28: Daniel rep la interpretació de la visió.

Informacions

Dn 7 està ple de símbols apocalíptics: la mar, lloc de les forces hostils a Déu, d'on pugen les quatre bèsties (= els quatre reialmes opressors); el corn, símbol de poder; el tron celeste, l'Ancià (de dies), que anuncia el judici dels reialmes.
Aquest capítol 7 està clarament escrit en dos temps: una primera narració, abans de la persecució d'Antíoc IV, després les addicions que actualitzen la narració per a donar esperança als jueus perseguits i anunciar la fi del tirà (v. 8.20-22.24b-25).
Els sants de l'Altíssim designen el poble d'Israel, els fidels que sofreixen la persecució. Després del judici de Déu, els sants tindran part en el mateix Regne de Déu.

Pistes de lectura

Fill d'Home és el títol habitual com Déu anomena Ezequiel, humà. Aquí aquest nom designa un personatge que representa tots els israelites fidels, una mica com el rei representa el seu poble. Hi ha un lligam amb el Servent sofrent d'Isaïes 53. Aquesta figura misteriosa i celeste i, doncs, pròxima de Déu, serà represa en els apocalipsis jueus, com el llibre d'Henoc.
En el Nou Testament, el títol de Fill de l'Home figura només en les paraules de Jesús (Mc 2,10.28; Mt 8,20; etc.), el qual es designa així d'una manera indirecta. És citant Dn 7,14 que revela la seva identitat davant de Caifàs (Mc 14,62). Els cristians no li donaran mai aquest títol (fora d'Esteve a Ac 7,56, que és una al·lusió al procés de Jesús).
El gènere apocalíptic. És un gènere literari que neix en el període de la dominació grega. Apokalipsis en grec significa revelació dels secrets de Déu a la fi dels temps. Aquesta revelació es fa a través de somnis o de visions extraordinàries, explicades d'una manera codificada, simbòlica. L'Apocalipsi del Nou Testament estarà escrit en temps de la persecució de Domicià (81-96).

Qüestionari

1. El Fill de l'Home és alhora humà i celestial. Com a humà, qui és? Com a persona, pot representar un grup? Alhora, quins són els trets que en fan un personatge celestial?

Com humà:

Vegeu el punt 1. de les pistes de lectura.
Pot representar "el poble sant de l'Altíssim" (v. 18) o "poble dels àngels sants de l'Altíssim" (v. 27), els qui són fidels a Déu.

És celestial perquè:

"li van donar el poder, la glòria i la reialesa" (v. 14).
"La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge" (v. 14).
"El seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà" (v. 14).
"la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes" (v. 27).
"El seu regne serà etern, i tots els sobirans el serviran i l'obeiran" (v. 27).
El fill de l'home és un personatge que té les característiques del jutge diví de la fi dels temps (BCI)

2. El regne del Fill de l'Home, en què es diferencia del de les bèsties i del darrer corn?

El regne del Fill de l'Home és:

reial i etern: "rebrà la reialesa i la posseirà eternament, pels segles dels segles" (v. 18).
sobirà (reial) de tothom: "tots els sobirans el serviran i l'obeiran" (v. 27).
indestructible: "el seu regne no es desfarà" (v. 14).

El regne de les bèsties i del darrer corn és:

devasta la terra: "devorarà tota la terra, la trepitjarà i l'esmicolarà" (v. 23).
va contra Déu, contra el seu poble i les seves celebracions: "Blasfemarà contra l'Altíssim", maltractarà el seu poble sant i intentarà canviar les festes i la religió" (v. 25).
el seu temps és limitat: "per un temps, dos temps i la meitat d'un temps" (v. 27).

3. Com pot aportar aquesta visió confort i esperança als jueus perseguits?

El text fa especialment referència al poble jueu quan diu: "maltractarà el seu poble sant i intentarà de canviar les festes i la religió" (v. 25.), per tant, l'esperança que aporta és per a ells: "la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel serà donat al poble dels àngels de l'Altíssim" (v. 27.), és a dir, als jueus.

mentre hi hagi música, ballem!

2010-11-11T15:44:00.005Z

Fa estona, una amiga va compartir amb jo una frase que me va agradar molt i que deia: la vida és un ball que hem de ballar! Vegades és un ball difícil de ballar, però, ballem-lo! És polit veure la vida com un ball; a sa gent li agrada ballar, és una activitat lúdica, divertida i agradable. A més, et permet entrar en contacte amb les altres persones i la relació social és molt important per a la vida humana.

Supòs que poc després, o tot d'una, me'n vaig donar compte que també tenia unes connotacions de tristesa i d'obligatorietat, en referència als tràngols o a les dificultats pels quals hem de passar durant la vida, moments durs que desitjam oblidar (i que no oblidarem mai), però que sí que és segur que arribaran a passar. Són moments que arribaran a passar si seguim vivint.

Sa frase que he escoltat avui fa referència, precisament, a açò, a seguir vivint, la qual cosa, en contraposició a l'anterior, torna donar al sentit de ballar un toc positiu i polit: mentre hi hagi música, ballem! És una altra manera de mirar-se la vida. Tindrà moments difícils, però sempre hi ha una música de fons que no s'apaga mai, en tot cas no la podem sentir (perquè no volem o perquè no podem), i que és amb la que sempre hem de ballar. Ara mos podríem demanar, i quina és aquesta música que hem d'escoltar?

Bé, i jo, avui, com cada dijous, me n'aniré al gimnàs i escoltaré sa música que soni i, a ballar!

Què en diries de l'actualitat dels Pares de l'Església?

2010-10-29T20:35:00.006Z

Què en diries de l'actualitat dels Pares de l'Església? Els cristians del s. XXI, què en podem extreure de la doctrina dels Pares de cara a una més gran fidelitat de l'evangeli?

Recórrer als Pares de l'Església és tornar als escriptors cristians dels primers segles del cristianisme (finals s. I fins al s. VIII), els quals:

Establiren les estructures de l'Església cristiana
Elaboraren la fe en un cos doctrinal
Cercaren criteris per a definir el cànon bíblic
Organitzaren la litúrgia, l'acció pastoral i missionera, el servei als indigents, la vida monàstica

Conèixer-los ens permet:

Conèixer els orígens de la fe i de la vida dels cristians
Conèixer el moment en què la tradició apostòlica s'uneix amb les generacions cristianes
Conèixer la història cristiana primerenca

Davant la fidelitat en l'evangeli en el moment actual els seus textos ens poden ajudar:

Acompanyar-nos com a "pares" i companys de camí en l'aventura de la fe
Poden ser "mestres de saviesa i d'espiritualitat" davant la manca existent en l'actualitat
En el diàleg entre fe i cultura
Davant l'imperant mètode històricocrític, la visió eclesial pot aportar un discurs i uns matisos de sentit més ampli i profund

Apunts extrets de: Literatura cristiana antiga: autors, història, idees, antologia de textos. Cebrà M. Pifarré
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009

Escolta, Israel...! (Dt 6)

2010-10-26T20:14:00.009Z

Aquest capítol és una introducció al llibre de la Llei, al començament del segon discurs de Moisès just després del Decàleg. És un dels moments forts del Deuteronomi amb la professió de fe d'Israel. Aquesta exhortació vol convèncer tot israelita perquè escolti i posi en pràctica les lleis del Senyor; és la base de la catequesi.

Visió de conjunt
1-3: Introducció típica de l'estil deuteronòmic.
4-9: Professió de fe israelita: unicitat de Déu, invitació a estimar, observança i transmissió dels seus manaments.
10-19: Toc d'atenció perquè no s'oblidi Déu i pels cultes pagans.
20-25: Breu catequesi sobre les lleis d'Israel: història de salvació.

Informacions

Els v. 4-9 constitueixen la proclamació de la fe jueva: Xemà Israel, Escolta, Israel! que comença amb una afirmació clara de monoteisme. Déu és U i és únic, radicalment diferent de tota altra realitat, en oposició amb el politeisme dels pobles veïns. Per això cal un santuari únic (Jerusalem) a partir de la reforma de Josies. Aquesta fe en un Déu U està constantment posada a prova tot al llarg de la història d'Israel; és a causa seva que els profetes intervenen.
Al v. 8 es parla de "Lligar-se-les a la mà com un distintiu... entre els ulls". Els jueus piadosos porten aquest text escrit en un petit pergamí en un estoig (la filactèria o tefïl·lin) que es lliguen al braç esquerre i al front per dir la pregària del matí. A les portes de les cases i de les ciutats es posen estoigs que contenen el mateix text (és la mezuiah).
Al v. 3, i una mica arreu, es remarca una característica del Deuteronomi: l'alternança entre el tu i el vosaltres. Es mira tot el poble (vosaltres), però cadascú és responsable davant de Déu de l'observança dels manaments (tu).

Qüestionari

1. Observeu tots els mots que designen la Llei del Senyor; després noteu tots els verbs relacionats amb la transmissió i l'ensenyament.

Llei del Senyor
"els manaments, els decrets i les prescripcions" (v. 1)
"decrets i preceptes" (v. 2)
"paraules dels manaments" (v. 6)
"els manaments del Senyor" (v. 17)
"les normes i decrets" (v. 17)
"aquestes normes, aquests decrets i aquestes prescripcions" (v. 20)
"decrets" (v. 24)

Transmissió (verbs): "et dono" (v. 2. 6), "et va prometre" (v. 3), "havia promès" (v. 10), "lliga-te-les", "porta-les" (v. 8), "ens ha manat" (v. 25)

Ensenyament (verbs): "ensenyar-vos" (v. 1), "grava en el teu cor" (v. 6), "inculca-les", "parla'n" (v. 7), "escriu-les" (v. 9)

2. En el Xemà Israel (v. 4-9), distingiu els verbs d'acció dels verbs de paraula. Noteu les parts del cos; quines conclusions en traieu?

Verbs d'acció: "estima", "fent camí", "te'n vagis al llit", "et llevis", "lliga-te-les", "porta-les"
Verbs de paraula: "escolta", "grava", "inculca-les", "parla'n", "escriu-les"

Parts
a)
Anunci del manament (v. 4-5): "escolta", "estima"

b)
Aplicació personal (v. 6): "grava"
Difusió als altres (v. 7): "inculca-les", "parla'n", "fent camí", "t'en vagis al llit", "et llevis"
Aplicació personal (v. 8): "lliga-te-les", "porta-les"
Difusió als altres(v. 9): "escriu-les"

El manament de Déu es fa personalment a cadascú i és cadascú qui l'ha de portar a terme i l'ha de difondre als altres.

3. Com us ajuden els v. 12-16 a comprendre l'Aliança?

Els versets 12-16 recorden el que Déu ja ha fet pel poble: alliberar-lo de l'esclavatge d'Egipte. Ara toca al poble correspondre en l'aliança. No val que ara que són lliures deixin Déu per qualsevol altre i no segellin l'aliança.

Pistes de lectura

Aquesta confessió de fe es troba al començament del llibre de la Llei com el seu programa. Aquest capítol 6 conté el vocabulari característic del Deuteronomi, sobretot els v. 1-3 i 23-25. La llei prové del Senyor: és, doncs, una paraula per a escoltar, per a practicar i per a ensenyar a fi de rebre la seva benedicció.
Jesús coneixia aquesta fórmula del Xemà Israel; el recitava, certament, i el vivia plenament. Marc cita aquest text a 12, 29-31 (amb una altra paraula: "Estimaràs el teu proïsme", treta de Lv 19, 28).
A Dt 6, 13 i 16 es troben dues de les paraules posades en boca de Jesús durant les seves temptacions (Mt 4, 7.10; la tercera resposta prové de Dt 8, 3). Jesús és, doncs, l'israelita fidel a la Llei, aquell que estima el Senyor amb tot el seu cor. El desert és per a ell el lloc de la prova, però també de la fidelitat.

Cant inicial

2010-06-27T21:17:00.009+01:00

Si tens alguna cosa contra algú,
abans de venir en aquest lloc sant,
torna enrere per tal de fer les paus
amb aquell que està renyit amb tu.

Si entra algú a la vostra assemblea
amb vestits molt bonics i anell d'or,
no el feu seure per això al primer lloc.
són els pobres els amics de Déu.

Si un pobre es presenta enmig vostre
amb vestit miserable i sense res,
no el deixeu tot sol dret al capdavall
per donar el seu lloc a l'important.

Si algú pensa que és home religiós,
parla sense espera i no calla,
que sàpiga i entengui que tot això és en va,
que s'enganya a ell mateix i al seu cor.

Si arribes del camp o del treball,
para taula a l'àpat del Senyor,
i no reposis fins que tot estigui a punt,
perquè tots només som servents inútils.

Començament de la litúrgia eucarística de dia 23/10/2010 [mp3]
Comunitat de Sant Egidio, Barcelona

No apartar a nadie de Jesús

2010-06-10T21:29:00.005+01:00

Según el relato de Lucas, un fariseo llamado Simón está muy interesado en invitar a Jesús a su mesa. Probablemente, quiere aprovechar la comida para debatir algunas cuestiones con aquel galileo que está adquiriendo fama de profeta entre la gente. Jesús acepta la invitación: a todos ha de llegar la Buena Noticia de Dios.

Durante el banquete sucede algo que Simón no ha previsto. Una prostituta de la localidad interrumpe la sobremesa, se echa a los pies de Jesús y rompe a llorar. No sabe cómo agradecerle el amor que muestra hacia quienes, como ella, viven marcadas por el desprecio general. Ante la sorpresa de todos, besa una y otra vez los pies de Jesús y los unge con un perfume precioso.

Simón contempla la escena horrorizado. ¡Una mujer pecadora tocando a Jesús en su propia casa! No lo puede soportar: aquel hombre es un inconsciente, no un profeta de Dios. A aquella mujer impura habría que apartar rápidamente de Jesús.

Sin embargo, Jesús se deja tocar y querer por la mujer. Ella le necesita más que nadie. Con ternura especial le ofrece el perdón de Dios, luego le invita a descubrir dentro de su corazón una fe humilde que la está salvando. Jesús sólo le desea que viva en paz: «Tus pecados te son perdonados... Tu fe te ha salvado. Vete en paz».

Todos los evangelios destacan la acogida y comprensión de Jesús a los sectores más excluidos por casi todos de la bendición de Dios: prostitutas, recaudadores, leprosos... Su mensaje es escandaloso: los despreciados por los hombres más religiosos tienen un lugar privilegiado en el corazón de Dios. La razón es sólo una: son los más necesitados de acogida, dignidad y amor.

Algún día tendremos que revisar, a la luz de este comportamiento de Jesús, cuál es nuestra actitud en las comunidades cristianas ante ciertos colectivos como las mujeres que viven de la prostitución o los homosexuales y lesbianas cuyos problemas, sufrimientos y luchas preferimos casi siempre ignorar y silenciar en el seno de la Iglesia como si para nosotros no existieran.

No son pocas las preguntas que nos podemos hacer: ¿dónde pueden encontrar entre nosotros una acogida parecida a la de Jesús? ¿a quién le pueden escuchar una palabra que les hable de Dios como hablaba él? ¿qué ayuda pueden encontrar entre nosotros para vivir su condición sexual desde una actitud responsable y creyente? ¿con quiénes pueden compartir su fe en Jesús con paz y dignidad? ¿quién es capaz de intuir el amor insondable de Dios a los olvidados por todas las religiones?

José Antonio Pagola
13 de junio de 2010, 11 Tiempo ordinario (C), Lucas 7, 36-8,3

(Red evangelizadora BUENAS NOTICIAS. Difunde la acogida de Jesús entre los despreciados socialmente. Pásalo)

La lectio divina

2010-01-29T15:51:00.003Z

15. Anotacions sobre la pràctica de la lectio divina en la tradició rabínica i en els Pares de l'Església. Mestres de la lectio divina a l'època dels Pares

La lectio divina és una herència rebuda de l'espiritualitat d'Israel: es feia una lectura sapiencial de la sagrada escriptura (lectura assídua de la Torah).

Provinença: Escola d'Alexandria (Filó d'Alexandria, Orígenes). Orígenes:

Amor profund per l'Escriptura, ja que la novetat del Crist li causa estupor.
Percep el Crist Verb.
Comprendre l'AT i el NT és difícil. Busca ajuda. Cal passar l'evangeli sensible a l'evangeli espiritual, llavors, en el nivell alegòric, es coneix el pla de Déu.

Desreé. La fe ha de ser:

Crítica. Saber donar-ne raó.
Lírica. Pregària, comunitat, eucaristia, sagraments.
Política. S'ha de manifestar a la polis, en societat: compromís, ètica.

Tractat de fe: tinc raons per creure, però cap raó m'obliga a creure.

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Dimensions de la pregària cristiana

2010-01-29T14:18:00.006Z

14. Dimensions de la pregària cristiana: trinitària, cristològica, pneumatològica, eclesial, antropològica, escatològica.

Teocèntrica. La pregària és una resposta a la gràcia que li ha fet Déu a través del Crist. Per ell accedim al Pare. Per fer-ho cal trobar el sentit últim mitjançant estructures dialogals com és la pregària.
Cristològica. Jesús no sols és la paraula que ens adreça al Pare, sinó que també és la resposta a la paraula de Déu.
Pneumatològica. Jesús acompleix el seu itinerari sota l'impuls de l'Esperit. Nosaltres només arribem a reconèixer al Pare i al seu Fill per impuls de l'Esperit, sense aquest no en som capaçós.
Eclesial. En l'Església és on hem rebut l'Esperit que ens porta a la fe, per tant és una experiència inseparable de la comunitat. Alhora, és la pregària dels seus membres qui crea l'Església, que prega en nom del Crist al Pare.
Antropològica. 1) Afrontat la profunditat més íntima de l'home, aquest no es detura en si mateix en la pregària, sinó que admira Déu i el retroba. 2) La trobada de la profunditat del drama de l'home ens fa sensibles a la passió per la resta dels germans. 3) Quan la comunió amb el drama de l'home és autèntic s'esdevé sensible a l'amor de Déu manifestat en el Crist.

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Models espirituals

2010-01-29T11:44:00.006Z

13. Models espirituals: Francesc d'Assís, Charles de Foucault, Madeleine Delbrêl, Martin Luter King, Teilhard de Chardin, Dietrich Bonhoeffer, Oscar Romero

Francesc d'Assís (1172-1226)
Fill de la burgesia sent la crida de Jesús. Ho deixa tot i se'n va a pregar en la soledat. Missatge franciscà:

Amor a Crist. Viu els misteris de Crist. Estima l'Església, els seus membres, els evangelis. Se sent germà de tots.
Amor universal a totes les criatures. Gaudeix de la bellesa de la creació. Ésser animats i inanimats són germans seus.
Estimar la pau. Estima a amics i enemics. Admira la pobresa com a símbol extern de l'evangeli. Viu amb goig la fraternitat.

Charles de Foucauld (1858-1916), el germà universal
Després d'una vida disbauxada se'n va anar al desert per buscar una vida oculta de Jesús des del silenci. Es fa monjo de la trapa a Palestina.

Espiritualitat del silenci de Natzaret de Jesús
Germà petit en la imitació del Crist pobre i humil

Madeleine Delbrêl (1904-1964)
Va ser atea militant fins que es va trobar el Crist. Els seus trets:

Vida de pregària.
Lluita de classes.
Comunió eclesial.
Teologia del treball.
El carrer és el lloc de la nostra santedat (és un monestir)

Martin Luter King (1929-1968)

Caire social del cristianisme nordamericà: contra la segregació. No es pot separar Déu de l'home. La justícia de l'Evangeli.
Taula de la fraternitat: on s'asseuran blancs i negres
Discurs de la terra promesa
Viu amb pregària, espiritualitat (com els baptistes)

Teilhard de Chardin (1881-1955)

L'home ha d'evolucionar cap a Crist, on tot es troba
Amor a Déu i fe en el món. Apreciar totes les realitats humanes
L'home ha creat noves responsabilitats que ha d'assumir per garantir allò humà i la dignitat

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Funció del model en el projecte espiritual

2010-01-29T11:21:00.004Z

12. Funció del model en el projecte espiritual. Biografia com a teologia

Els models com les metàfores neixen de la intuïció i del "misteri". Els models en tant que composició de valors en un moment històric, poden servir d'inspiració, són senyals indicadors del camí, no substitueixen la creativitat. Si ens fixem en els itineraris històrico-vitals dels místics més coneguts identifiquem grans línies que han marcat el seu projecte espiritual. Extraiem els trets més significatius del seu tarannà espiritual.

La teologia espiritual està atenta a la vivència històrica, reclama una teologia narrativa que conjugui mythos i logos, experiència religiosa i sistema teològic.

R. Guardini. La totalitat de l'existència cristiana.

U. von Balthasar. L'estètica teològica.

J. Metz. Teologia com a memòria subversiva. És difícil separar els conceptes englobats en el de "dogmàtica històrico-vital" perquè la vida espiritual és un conjunt d'aquests. Podem parlar de la biografia com a teologia perquè:

"Inscriu en la doxologia de la fe la biografia mística de l'experiència religiosa.
No és una teologia deductiva per sistema, sinó una narració de la història personal davant de Déu, abreviada i condensada conceptualment.

La teologia històrico-vital eleva el "subjecte" al pla de la ciència dogmàtica de la teologia".

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
La fe, en la historia y la sociedad: esbozo. Johann Baptist Metz

Itineraris espirituals

2010-01-29T09:14:00.004Z

11. Itineraris espirituals en la història de l'Església: Didaché, l'ideal gnòstic en Climent d'Alexandria i Orígenes, Divisió tripartita en Evagri Pòntic i Ps.-Dionís Areopagita, Teresa d'Àvila i Joan de la Creu, Teresa de Lisieux

Els dos camins. Pseudo Bernabé: Didaché: l'home pot escollir entre el camí de la vida i la llum o el camí de les tenebres i la mort.
L'ideal gnòstic cristià. Climent d'Alexandria i Orígenes: la vida espiritual del cristià ha d'anar cap a la perfecció cristiana, cap al coneixement profund de Déu, de Crist.
Divisió tripartita de la vida espiritual. Evagri Pòntic: de la praxis (purificar la part passional de l'ànima per assolir l'apatheia) en surt la contemplació (de tot) i la theologia (fer una base teòrica). Ps. Dionisi: activitat purgativa, il·luminativa i unitiva. Joan de la Creu: la "Pujada al Mont Carmel" significa l'ascesi purificativa de la persona per unir-se a Déu: ha de passar per la nit dels sentits, la nit de la intel·ligència i la nit de la memòria/voluntat.
El camí de la perfecció. Teresa d'Àvila: les set estances del castell interior. Graus d'oració: vocal, meditació, infusa, contemplació.
El caminet/drecera. Teresa de Lisieux: conscient de la nostra debilitat se sent confiada en el déu misericordiós, i amb ell fa el "caminet de la vida".

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010+
Epístola de Bernabé. Wikipedia
Orígenes. Wikipedia
Història del monaquisme cristià. Alejandro María Masoliver
Canciones del alma [doc]. Daniel Torres

Naixement, creixement i maduració

2010-01-28T21:59:00.004Z

10. La vida espiritual com a creixement i maduració: esdevenir "adults en Crist"

Es poden establir tres etapes en la vida espiritual:

Fase inicial. Naixement en Crist pel baptisme. Renovació en l'Esperit Sant. Pel baptisme el cristià mor i ressuscita en Crist, s'inicia en Crist.
Maduració al llarg de la vida. L'ocupa pràcticament tota.
Acompliment final. La vida espiritual és creixement i coneixement en la mort de Crist. Havent madurat el Senyor et ve a buscar.

La vida espiritual ens porta a una evolució en diversos aspectes:

Infants (desconeixem molt) i Adults (no ser uns qualsevol) en Crist
Imperfectes vs. Perfectes (la perfecció espiritual com a misericòrdia)
Ignorants vs. Mestres (desenvolupar-se en la vida, només. La saviesa no és d'aquest món). De la doctrina elemental sobre Crist al coneixement més profund (Heb 5, 11-14)
Home carnal (autopretenció de salvar-se, prescindeix de Déu) vs. Home espiritual (es deixa portar per Déu) (Ga 5, 16-26; 1Co 3,1)

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

El camí en l'AT i en el NT

2010-01-28T21:48:00.005Z

9. El camí, l'èxode i la pujada a la muntanya en l'AT i en el NT. La vida cristiana com a camí, pelegrinatge, cursa en Pau, Lluc, Joan, Hebreus, 1Pe

L'èxode d'Israel. La vida espiritual com a camí. Els cristians realitzen el seu èxode al llarg de la vida.
Salm 95. Evitem l'enduriment de cor.

1Pe. El cristià com un pelegrí. No us acomodeu als costums d'aquest món.
He. Imatge de la muntanya: és el recorregut de la vida cristiana fins al santuari de la Glòria. Apropem-nos-hi amb confiança.
Jn. La vida és una anada al Pare, un trànsit.

Per Moisès vingué la llei (Torah), però per Jesús vingué la comunitat

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Antinòmies del camí cristià

2010-01-28T21:34:00.005Z

8. Antinòmies i complexitat de la situació del cristià: el camí estret i la taula del regne

La vida espiritual del creient és en la Bíblia un camí que cal recórrer (Dt, Sl, Miq, Gn, Ex, Mt, Heb). La vida del cristià implica acceptar les antinòmies de la vida:

Alegria i mortificació
Compromís i contemplació
Culte i praxis
Estabilitat i camí
Història i escatologia
Lluita i contemplació

És un camí estret, el que porta a Jesús, convidat al servei i a l'entrega als seus germans.

I aquest és el camí que configura la taula del Regne.

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Homo viator

2010-01-28T19:25:00.002Z

7. L'aventura humana com un camí. Dimensió evolutiva de la vida espiritual

L'home bíblic és un home situat en el temps i en la història.

En la part espiritual l'home està cridat a buscar sentit, a madurar, a desplegar-se, a ser un mateix: cercar la coincidència amb si mateix, amb allò més noble de si mateix. Per tenir una existència autèntica cal construir-se el seu interior.

La vida espiritual té una via evolutiva (dinàmica de la vida espiritual):

Via purgativa
Via il·luminativa
Via unitiva (unió amb Déu)

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

La vida espiritual com a itinerari

2010-01-28T19:13:00.004Z

6. La vida espiritual com a itinerari

Tot en l'home és itinerància. Es tracta d'assolir noves metes. L'home fa camí:

en el pla físic: canviem de llocs, tenim ruptures, desvinculacions, som temporals...
en el pla espiritual: busquem sempre un sentit, ens construïm en la història, madurem, creixem interiorment, vers Déu...

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Espiritualitat i "espiritualitats"

2010-01-28T18:48:00.004Z

5. Espiritualitat i "espiritualitats". Espiritualitat litúrgica i espiritualitat bíblica

L'espiritualitat cristiana és una de sola, la que ens aplega entorn de Crist en l'Església. És la manera de viure el misteri de Crist, la seva filiació divina.

Quan parlem d'"espiritualitats" estem parlant de l'accentuació d'algun aspecte de Crist en la nostra (dels altres) manera de viure: una gràcia, una aptitud, una actitud...

L'espiritualitat lítúrgica i l'espiritualitat bíblica poden ser viscudes per tots els cristians.

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Teologia de la mística. A. Stolz

2010-01-28T18:31:00.003Z

4. La proposta d'Anselm Stolz: fer atenció a allò fenomènic espiritual. L'experiència cristiana com un "experiencial" religiós (J. Mouroux, U. von Balthasar)

La novetat d'Stolz està en què defineix la mística a través de la teologia. Basant-se en la patrística dels segles anteriors al s. VI afirma que la vida religiosa (vida espiritual) té un caràcter sagramental (allò fenomènic espiritual). Això implica que misticismes d'altres religions positives no són vàlids.

En canvi, J. Mouroux i U. von Balthasar defensen la legitimitat de "l'experiència cristiana" i del "fenomen de la santedat" com a lloc i objecte de la teologia. Defensen més bé la "res et sacramentum" (signe intern) o la "res sacramenti" (realitat última), que no el "sacramentum tantum" (signe extern visible).

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
Ressenya del llibre d'Anselm Stolz, Teología de la mística. Sobre Manuel Sacristán Luzón

Teologia i espiritualitat

2010-01-28T17:34:00.007Z

3. La separació entre teologia i espiritualitat. La disciplina d'ascètica i mística.

La teologia és la reflexió crítica sobre la pròpia fe, la que vol donar-li un estudi/coneixement (fides quarens intellectum).

L'espiritualitat és la vivència de la pròpia fe, en un camí on s'uneixen ascètica (despendre's moralment de coses es pot considerar que aparten del camí) i mística (estat de consciència en què hom es percep prop de Déu).

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

L'Escolàstica

2010-01-28T16:05:00.007Z

2. De la teologia dels Pares a l'escolàstica, o del símbol a la dialèctica

Als segles XII-XIII es dóna una ruptura de la concepció teològica. Es fa un pas de la teologia simbòlica a la dialèctica.

Els pares de l'Església elaboraven una concepció filosòfica en la qual unien fe i raó (teologia sapiencia-contemplativa, teologia monàstica i "sacra pagina") per poder donar fonament al cristianisme, fruit de l'exigència històrica del moment (amb una base, sobretot grecollatina, neoplatonisme).

Però amb el Renaixement s'evoluciona cap a una comprensió crítica o quaestio (es dóna una ruptura entre scientia i experientia, entre Ecclesia i Eucharistia).

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
"Escolàstica". Wikilengua.net

Teologia espiritual

2010-01-28T15:26:00.007Z

1. Estatut o objecte de la teologia espiritual

La teologia espiritual té per objecte la comprensió/objectivitat (coneixement o estudi) de la mateixa vida espiritual i la santedat (vivència) mitjançant tres fonts: la Sagrada Escriptura, la Tradició i el Magisteri de l'Església i els escrits/experiència dels sants i místics.

Així com en l'Església trobem tres dimensions dels sagraments: sacramentum/signum tantum (signe sagramental visible), res et sacramentum (signe intern) i res sacramenti (realitat última), la teologia espiritual indaga entre aquests elements, per esbrinar (dibuixar) els camins que porten a la perfecció mística.

Tot i aquest voler comprendre-ho, cal ser conscients que allò que creiem (fides quae) és inseparable d'allò pel qual creiem i de com ho creiem (fides qua). La vida espiritual és deixar-se conduir pel mateix coneixement de Jesús.

Bibliografia i recursos

Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
"Teologia espiritual". Wikilingua.net

hay amigos...

2009-11-29T14:36:00.002Z

Hay amigos eternos,
amigos que son de piel
y otros que son de hierro.

Hay amigos del tiempo,
de la escuela, del trabajo,
de la facultad.

Amigos que se aprenden,
otros que se eligen,
y amigos que se adoptan.

Hay amigos del alma,
del corazón, de la sangre.

Hay amigos de vidas pasadas,
amigos para toda la vida.
Amigos que son más que amigos.

Hay amigos que son hermanos,
otros que son padres;
también hay amigos que son hijos.

Hay amigos que están en las buenas,
otros que están en las malas,
amigos que están siempre.

Hay amigos que se ven,
otros que se tocan,
otros que se escriben.

Por supuesto que hay amigos que se van,
que nos dejan; amigos que vuelven
y otros que se quedan.

Hay amigos inmortales,
amigos de la distancia.

Hay amigos que se extrañan,
que se lloran, que se piensan.
Amigos que se desean,
que se abrazan, que se miran.

Hay amigos de noche,
de siestas, de madrugada.

Hay amigos hombres, amigas mujeres,
amigos perros.

Hay amigos que deliran,
otros que son poetas.
Hay de los que dicen todo,
amigos que no hacen falta decirlos.
Amigos nuevos, viejos, viejos amigos.

Hay amigos sin edad,
amigos gordos, flacos.
Hay amigos que no nos llaman,
que tampoco llamamos.
Con poco tiempo,
amigos desde hace una hora,
desde recién.

Hay amigos que dejamos ir,
otros que no pueden venir,
amigos que están lejos,
amigos del barrio.

Hay amigos de la palabra,
amigos de lo ajeno,
amigos incondicionales.

Hay también amigos invisibles,
amigos sin lugar, amigos de la calle.

También hay amigos que valen,
amigos que pesan,
amigos que son…

Amigos míos, amigos tuyos,
amigos nuestros.

Hay muchos amigos;
amigos en común,
amigos del teatro, de la música,
amigos de verdad.

Hay amigos que están tristes,
otros que están alegres,
otros que simplemente no están.

Hay amigos que se la pasan en la luna,
otros en el campo,
y otros en el cielo.

Todos, absolutamente todos los amigos
tienen algo en común: son INDISPENSABLES!

font: d'un .ppt enviat per correu-e

No som res

2009-05-24T16:51:00.006Z

Trob que té molta raó sa tia Maria quan diu que "tothom corre quan som morts, que és quan no ho hem de menester". Sí, és així, hem de donar el condol, hem de pregar, hem de recordar, hem de fer una ofrena, hem de col·laborar, hem d'anar al funeral, hem de cercar roba adequada. Però no necessitam córrer per anar a veure qualcú que està viu. Segurament trobarem un altre dia per anar a veure-la.

Fa dues setmanes acabàvem d'enterrar un conegut al cementeri de Poblenou de Barcelona i una de les persones allà assistents va exclamar: "no som res". Una vegada més, aquestes paraules em van fer mal a les orelles. Puc entendre la frase des del punt de vista que no som res perquè el dia que manco mos ho esperam la palmam. Aquesta raó és lògica, però així i tot la frase és completament falsa. I per què ho trob així? Per aquests motius:

Una vegada morts no sabem (els que estem aquí) si som res o no, ni creients ni descreguts.
Quan vivim som persones, feim coses, vivim coses, sentim, pensam. Visquéssim tot sols no seríem res per a ningú, però en la mesura que vivim socialment, ni que sigui anar a comprar el pa al matí, som qualcú que fa una cosa i els altres col·laboren en aquesta. Si a més a més, ens posam a parlar del que sentim quan xerram o estimam a altres persones la cosa és multiplica. En aquest viure ni l'altre ni noltros no podem quedar indiferents. Hi participam en positiu o en negatiu, però hi participam. Un o tots dos estimam, i l'altre mos pot odiar, però en qualsevol dels casos no som no-res, som quelcom per a l'altre i per noltros.
En vida som per a nosaltres infinitud de coses (som, feim i esteim) i per als altres, especialment els que ens estimen, som, feim i esteim amb/per a ells una vegada i una altra. El súmum ve quan morim, llavors, per tan profunda que sigui la mort, no deixam de ser pels que som aquí. Idò, és que ni amb la mort podem deixar de ser?
Com a creients, hem cregut que Déu ens estima. Simplement per aquest fet som. I a més a més, hem cregut que després de morts tornam ser. Així idò, mai deixam de ser.

La raó 4 no serveix per a tothom, però trob que les tres primeres sí. Per molt que vulguem noltros, fins i tot provocant-nos la mort, no deixam de ser. Qualcú té la solució per deixar de ser?

Com diuen els busos, gaudim de la vida. Les coses bones només passen una vegada a la vida. Les agafem o les deixem perdre? I per què dic que només passen una vegada a la vida? Perquè, entre altres coses, si les agafem sabem que són bones però si les deixam perdre no ho sabem.

Gaudim del ser!

Jesús, de la història i de la fe

2009-01-19T21:33:00.006Z

Sobre la mort científica de Jesús se'n saben molt poques coses i de la seva biografia el que es podria escriure no arribaria a una pàgina. El curs passat vaig fer l'assignatura de Nou Testament a Ciències Religioses i un tema era el "Jesús de la història". Segons Sanders el que sabem de Jesús és:

Neix l'any 4 a.C., poc abans d'Herodes el Gran
Passa els primers anys de la seva infància i edat adulta a Natzaret
Ensenya a llogarets, pobles. No entra a les ciutats
Predica el Regne del Cel
Va a Jerusalem quan té al voltant de 30 anys (una de les vegades que hi devia anar)
Celebra un banquet de comiat amb els seus deixebles, abans de Pasqua (Jn 13, 1)
És pres i interrogat per les autoritats jueves, especialment pels sumasacerdots
A la mort de Jesús els deixebles fugen. Només hi queden unes dones
Torna a veure els deixebles després de la seva mort (com, ens demanam tots!)

Segons Sanders aquests fets han estat prou estudiats per considerar-los provats.

El què ens ha quedat de tot açò després de dos mil anys són uns textos evangèlics (el Nou Testament) sobre el "Jesús de la fe", el Crist amb qui hem cregut. Veig la Bíblia com un text del qual extreure'n l'aigua de la vida per poder donar-li sentit, però no un text sagrat que diu la veritat literal. Per haver-ne begut hem cregut que Jesús és fill de Déu, pare, que és amor, i que ha donat el seu fill, coneixent-ne el seu assassinat. La seva pena i exasperació, aquell dia, segur que van ser grans, i el seu patiment tan humà com el nostre, perquè en definitiva, era Home com noltros. Que no ho sabem noltros què és patir? També tenim penes i grans angoixes a la nostra vida. Podem viure-les des del punt de vista cristià o no. Som lliures d'escollir. Aquesta és una de les grandeses de Déu: la llibertat per als seus fills, per a les persones.

Trob que el missatge de Jesús l'hem de fer senzill, perquè de la vida amb els anys n'aprenem molt i vegades a barrades. No fa falta que ens faixin grans sermons. Vegades, només mirar la creu (Jesús-Home) ja basta per saber que el sofriment forma part de la nostra vida. Si creure en Jesús/Déu ens ajuda a seguir endavant, què més podem demanar! Sortosos noltros!

Per aquesta afinitat humana -cristiana- amb Déu, el Jesús que ens ha quedat no ens pot caure gaire lluny, més bé ha d'estar al nostre costat, de forma propera i simple. Déu s'ha fet senzill per ser Home i s'ha fet Home per fer-se senzill. És molt significatiu açò! Unes paraules de mn. Ballarín també en parlen: "Com més va, més crec que entre Déu i l'home hi ha una rara i llunyana semblança. L'home té alguna cosa de diví, barrejada amb alguna de dimoni. Mentre Déu en té alguna d'home, barrejada amb la seva infinitud. Posat a fer catequesi, i sense més embolics, jo diria que Déu és Algú tan infinitament bon home que és capaç de fer-se Home" (Avui.cat, 01/11/2008).

L'Església, la gent, segons qui, ens compliquen/m tan la nostra creença que és impossible creure. Pens en un missatge senzill que Déu ens va voler revelar a través de (la mort de) Jesús. Massa coses s'han volgut afegir a aquest missatge. En sobren moltes! I no fa falta anar gaire enfora, revisem la nostra litúrgia, amb unes poques paraules ens en sortiríem: anunciam la vostra mort, confessam la vostra resurrecció, esperam el vostre retorn. Aquí hi ha una bona part de la nostra fe. Les altres dues parts encara ens són més properes: el nostre Pare, Amor, ens demana estimar i només l'hem de cercar dins noltros. No fan falta gaire més paraules, només viure-les, que viure és la Vida, i trob que viure és el que vol Déu de noltros. Siguem feliços vivint-la!

Si creure ha de ser quelcom complicat, deixem de creure, per favor!

Bon Nadal!

2008-12-25T16:39:00.006Z

És molt més senzill!!!

2008-11-04T22:43:00.004Z

S'altre dia vaig sortir des cine de veure Camino amb una frase que me va venir a sa ment: ni amb la mort podem fer sants. Sa filleta de sa pel·lícula (basada en fets reals) demostra una fe neta, en què viu sa seva vida terrenal i sa seva fe amb molta més naturalitat i equilibri que no sa mare i sa gent de sa comunitat a sa que pertany. És així com feim es sants? Tal vegada uns sí, però, i es altres, com els fan?

Envolten sa mort seva d'un ritual i d'un ambient exagerats. Sa fe de sa filla és molt més senzilla: mor estimant a "Jesús", confiant-hi, i quina cosa hi ha més important que estimar? Fan falta altres coses? Sembla que "no han entès res", diria un que jo sé.

A ca meva m'han demanat si no aniria as cementeri a dur un ram de flors a sa tomba de mo mare. Me'ls he mirat i els he dit que açò era jugar amb es sentiments: volen dir que perquè no duc un ram de flors as cementeri es dia de Tots Sants i/o "Tots Difunts" no estim tant a mo mare?

Ai, que és complicat estimar! Què no entenem? Què no volem entendre? Què no podem entendre? Estimar a Jesús és molt més senzill!!!

L'abat Just, home d'Església

2008-09-20T09:08:00.006Z

Després d'haver llegit Cassià M. Just, monjo, home d'Església, home del poble. Taula rodona. Sant Pere de les Puel·les, 5 d'abril de 2008. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008 el repàs comentant-lo un poc.

L'estada a l'Escolania em féu descobrir, gràcies al mestratge del P. Josep M. Gassó, un Déu més proper, pare i amic (p. 11)

Trob que un bon acompanyament en el creixement dóna esperança.

L'entrada al monestir a quinze anys: llum i foscor. Molt sofriment! Molts dubtes, no tenia la maduresa suficient. Em vaig tornar perfeccionista i poc cristià, fins arribar al límit de la desesperació; fins que vaig acceptar-me tal com era i em vaig obrir a l'Amor gratuït. (p. 11)

Deu ser que en tot inici hi ha llum i foscor, i me pens que moltes vegades immaduresa. Qui serà capaç de prendre una decisió de per vida?

A París foren homes de Déu els qui m'ajudaren a fer un discerniment a la llum de la fe i a renovar la vivència del monaquisme i del ministeri presbiteral en el quadre d'una comprensió més profunda de la missió de l'Església de Jesús (p. 12). El 1964 és nomenat Prior. Ho recordo com el període més difícil i més dolorós de la meva vida. El Senyor se'n serví per fer-me madurar (p. 13).

En moltes ocasions el Senyor se'n serveix de noltros per fer-nos madurar a trompicons.

Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, destaca unes glosses que va escriure Cassià a la Regla de Sant Benet:

Que l'abat mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula (RB 2,12)
Que sàpiga l'abat quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta: de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser (2,31) [que de totes maneres no hi deu haver cap ànima governable]
Sàpiga l'abat que més li pertoca servir que manar (64,8) [apliquémonos el cuento]
Faci prevaler la misericòrdia per davant de la justícia (64,10) [és punxegut aquest tema]
Ha d'avorrir els vicis i estimar els germans (64,11)
En la correcció ha d'obrar amb prudència i no fer "de res massa", no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas (64,12) [m'encanta, m'hi pix!]
Que miri de ser més estimat que temut (64,15)
Que ho miri i ho temperi tot pensant en la discreció del Sant Jacob, que deia: Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se'm moriran tots en un dia (64,18)
Prenent aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuds, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere (64,19) [com si ho remenéssim tot dins una olla]
Fes-ho tot amb consell. I, un cop fet, no te'n penediràs (3,13) [ses decisions preses per un tot sol deuen ser ses que duen remordiments]

Després de la tancada dels 300 intel·lectuals a Montserrat durant el Procés de Burgos, el desembre de 1970, vaig portar un momoràndum a la Santa Seu, ja que m'havien acusat de rebre comunistes al monestir. Pau VI personalment m'encoratjà: "Ricevete tutti!, Rebeu tothom!", em va dir (p. 17).

Pot ser un indici que tot i que l'Església espanyola s'hagués aliat amb el poder polític l'esperit de l'Església és sempre el d'acollir tothom i per al Papa Montserrat en podia ser un bon exemple, podia ser la llum que il·luminés encara dalt d'una roca.

La missió de Montserrat segons Cassià:

La veig en primer lloc com una presència significativa al cor del nostre poble i de l'Església de Catalunya. Presència d'una comunitat que creu, tenaç en l'esperança, experta en reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions. Animadora d'una pietat popular que s'expressa en les celebracions litúrgiques i populars del Santuari d'acord amb les orientacions de la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (p. 19).

Pròpiament en l'Evangeli trobem les actituds fonamentals per fer front als nous reptes que ens presenta l'evolució de la ciència, de la tècnica, de les relacions humanes que se'n deriven: fe, confiança, amor responsable i creatiu, solidaritat, respecte a la natura i a la vida humana i valoració de la consciència personal, esperit de pau i de reconciliació, saviesa i humilitat, tenacitat i fortalesa. Seria ingenu anar a cercar en l'Evangeli fórmules concretes per solucionar molts problemes del món modern. Es tracta de problemàtiques molt complexes que cal afrontar a través d'una recerca pluridisciplinar. Com a deixebles de Jesús no hauríem de tenir por de col·laborar sincerament amb representants d'algunes religions i d'altres concepcions filosòfiques, mentre siguin professionalment comptetants i honestos en la recerca.

Em preocupa la imatge de por i de negativitat que dóna sovint el magisteri de l'Església, com si haguéssim oblidat el cas de Galileu o els excessos deplorables del Syllabus de Pius IX! (p. 20)

També és la nostra missió fer compatible el món actual amb la fe, talvegada només es tracta de posar Amor en tot. I en aquest viatge haurem de suportar els retrets envers la intransigència del magisteri de l'Església.

Quan ens fem grans, el Senyor ens fa el do de viure l'essencial i tenim més facilitat per descobrir millor com el Senyor Ressuscitat compleix la seva promesa: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28, 20) (p. 20).

Tot això no vol dir que no m'adoni de les mancances més significatives de l'hora present. La més greu, crec jo, és la manca de coratge per sintonitzar amb la nostra gent. És cert que s'ha millorat molt des del CVII. Però no hem desplegat ni aplicat pràcticament, com seria de desitjar, les grans orientacions de Joan XXIII i de Pau VI, plasmades en els documents del seu Concili, com és la corresponsabilitat dels laics, i especialment de les dones, el sentit de servei de la jerarquia, l'opció preferencial pels pobres, la reforma de la Cúria Romana, la participació de les Esglésies locals en el discerniment per l'elecció dels Pastors... (p. 21)

Sembla que aquestes coses no agraden a les jerarquies regnants, i a nivell local sí que ens importa. D'altra banda, és açò preocupar-se per coses banals i no tant pel Jesús que ens ha de moure a tots? Però, com a contrapartida, són aquests temes els que ens ajudarien a apropar-nos a l'Església i al missatge que vol transmetre?

Diu: ¿no hem donat massa importància a "posar ordre" a l'interior de l'Església, i hem perdut així l'embranzida que ens havia donat el Concili de cara a apropar-nos als nostres contemporanis tal com són, per estimar-los, comprendre'ls i poder compartir amb ells el trobament amb Jesús de Natzaret? (p. 21)

Somia l'Església del futur com: Que tots siguin u (Jn 17,21). Una Església presidida pel successor de Pere en comunió de caritat amb els responsables de totes les Esglésies, respectades en la seva diversitat. Diversitat no sols tolerada, sinó valorada i assumida com un enriquiment per a tots (p. 22).

Quan Joan Botam, caputxí, parla de Cassià remarca que si li hagués demanat què és ser monjo, o, què és això de la fugida del món? hauria conclòs sense que li contestés que significava el silenci, la pregària, la reflexió i el diàleg interior; és a dir, l'oportunitat, de fer el camí de la plenitud que es traduïa en paraules i gestos significatius atesa la bona marxa del món, el regne de Déu (p. 28).

En la democràcia l'abat Cassià no faltà mai a la cita de la reunió d'abats i provincials de Catalunya (RAP). A propòsit de tantes suplències com s'havien hagut de fer, vaig sentir-li dir "ara que podem ser cristians i res més que cristians, ara resulta que no en sabem" (p. 31).

Sembla que el bon humor en la crítica no li faltava. I ara ens toca viure el moment en què realment podem ser cristians.

Laura Borràs Castanyer, professora de literatura comparada a la UOC, cita dues ocasions on Cassià es va fer sentir alt i clar dient que la COPE era un "mitjà de foment de l'odi, la calúmnia i el recel envers Catalunya" i quan va ser capaç de criticar la hipocresia i la manca de realitat de la jerarquia eclesiàstica, com quan el Vaticà va recordar a les dones bosnianes violades per soldats enemics que l'avortament no era un pràctica lícita. La seva exclamació va ser: "Viuen a la lluna!", i va afegir que el que calia fer era "transmetre una paraula de confort; estimar-les, perquè han patit molt" (p. 34).

Maria-Lurdes Solé, abadessa emèrita de Sant Pere de les Puel·les recorda que el mateix dia de la seva mort, una germana de la comunitat em diu: "A la teva bústia trobaràs una carta entranyable". Hi vaig i era del P. Cassià: l'havia escrita feia quatre dies, en resposta a una de meva, amb la seva mateixa lletra, tremolosa, això sí. En llegir-la, era jo mateixa qui tremolava. La transcric:

Gràcies de tot cor, estimada Maria Lourdes! El Senyor tot ho fa bé mogut pel seu immens amor! Visc amb el cor eixamplat. Espero la Pasqua de Jesús. Una abraçada fraterna. Cassià M. Just (p. 48).

Restaurar l'Església en el discerniment

2008-06-15T14:41:00.009+01:00

Diumenge XI de durant l'any

Nosaltres som cridats a restaurar l'església feta de persones vives fent un necessari discerniment espiritual i pastoral, però assumint cadascú la seva responsabilitat i adaptant-nos a les noves circumstàncies, sense por i amb confiança.
(Joan Piris. Full dominical, 15/06/2008, PDF)

Sembla que el futur passa per noltros mateixos, per poder oferir una Església com realment voldria Jesús. Hem de tenir moltes morts que no ens agraden per a poder ressuscitar. Qui serà el valent de canviar de tanques per a poder retrobar les ovelles que som del ramat i anam perdudes en un moment cristià que ens costa entendre, acceptar i veure'n els nous pasturatges?

A la fi dels meus dies somiï veure les tanques noves on poder ser realment segador. Talvegada l'esdevenir no me deixarà veure-ho, però trob que per a Déu no hi ha temps i tot arribarà.

Talvegada com als israelites arriba un nou exili. Ens tocarà acampar enmig del desert, dalt de la muntanya (més a prop de Déu); no crec que puguem demanar a Déu que es comuniqui com se li va comunicar a Moisès. Al desert, fora de casa, també ens pot resultar dura l'estada.

Demanau a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors (Mt 9, 36-10,8). Som molts els batejats els qui ens consideram seguidors de Crist, però quants de noltros som segadors? Diu el mossèn. Som molts els qui acudim als locals parroquials, però quants ens ho hem cregut de dever? Ens toca demanar a Déu més pastors, més batejats, o ens hem de plantejar si som de dever segadors?

Anau més bé a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Qui són les ovelles perdudes? Són les persones que no volen saber res de Déu? Són lliures d'optar en la seva llibertat. Són els qui han conegut a Déu i no fan gaire cosa per seguir-lo? Som qualcú, noltros, per poder jutjar la seva actitud? Més bé, trob que no ho podem dir. No podem fer canviar les altres persones. En tot cas, només mos podem mirar a noltros i plantejar-nos si som autèntics segadors. Som veritablement batejats en el Crist? I en el cas que puguem fer arribar al nostre missatge als altres haurà de ser mitjançant l'exemple i la vivència de batejats.

Pel camí predicau, anunciant que el regne de Déu és a prop. Qui entén aquestes paraules? La societat sembla que ens fa veure que no tenim dret a intentar predicar/manifestar res sobre què pensam o creim. No volen escoltar sobre aquest tema. Ens han d'escoltar? Talvegada la llibertat consisteix en què puguin no escoltar-nos. Sabem que el Regne de Déu està a una passa dins el nostre interior, però vegades sembla una passa immensa.

Curau malalts, ressuscitau morts, purificau leprosos, treis dimonis. Qui sap què vol dir açò? Només ho poden fer els apòstols, perquè per ser els deixebles de Jesús tenen poders màgics? Què vol dir l'evangelista? A qui ralla? Si ralla als deixebles, ells devien saber què volia dir o què els permetia fer. Ens en podem rentar les mans d'aquesta frase. Però si hem d'interpretar que va ser la paraula donada als apòstols, als homes, ens diu cosa a noltros. Seguint el fil del primer paràgraf només podem fer una cosa: curar-nos les nostres malalties, ressuscitar de les nostres morts (ressuscitar els nostres morts?), purificar la nostra lepra i treure'ns els nostres dimonis. Talvegada ho sabrem fer si som capaços d'aturar-nos i identificar cadascun dels mals que ens afecten.

Tren de Pineda de Mar a Barcelona

Fides quaerens intellectum

2008-06-08T16:21:00.011+01:00

diu Sant Anselm de Canterbury (1033-1109). Tot i no ser una bona excusa, poder donar raó de la fe tranquilitza, i així ho va veure Sant Anselm.

La teologia fa una reflexió crítica sobre la fe per tal de verificar la seva coherència amb els orígens (i la fidelitat de la transmissió) i la seva significativitat pel present i pel futur. És un do que s'acull, es cuida i es treballa. Com a cristians és un estil de vida, el model que ens mostra Jesús. Quan es fa realment experiència un es planteja seriosament cap a on ens convida a anar.

Ens arriba el discurs teològic gràcies a l'acompanyament en la fe, per part de les persones i de l'Església, de la memòria escrita/oral dels darrers dos mil anys d'història i de l'esperança (profecia) que desperta en nosaltres i en l'Església de cara al futur (Bruno Forte).

No és un luxe, és una obligació ser capaç de donar raó de la pròpia esperança. O l'estudiem a fons o només ens quedarà el fonamentalisme o l'apostasia (González Faus). El problema del nostre temps no és el relativisme, sinó la superficialitat amb què es porta tot. És una espècie de suïcidi.

Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.
(1Pe 3, 15)

Les tres virtuds teologals són: Fe, Esperança i Caritat. "Crideu l'atenció perquè sou gent d'esperança, però expliqueu les raons perquè crideu l'atenció". És necessari:

Donar raó del fonament de la fe.
Defensar la fe contra els qui l'ataquen.

La fe en la història:

NT. Els apòstols van creure gràcies a la resurrecció: Ac 2, 32 / Ac 3,15 / Ac 10, 40
S. I-V. Pares apologistes. Els primers cristians s'enfronten als jueus i als pagans. Sant Agustí.
Alta Edat Mitjana. S'esdevé una societat completament cristiana que ataca jueus i musulmans. Ramon Llull, Sant Anselm de Canterbury (Aosta).
S. XIV-XV. En el Renaixement s'obren nous fronts de diàleg en recuperar-se els clàssics grecs i romans, i l'encontre amb noves religions. Lluís Vives, Erasme de Rotterdam.
S. XVI-XVIII. Il·lustració. Després de la reforma luterana se separa la fe de la raó.
S. XIX. En la Modernitat l'Església vol dialogar amb el racionalisme. Vegades es vol racionalitzar massa la fe. Kant.

Els defensors de la teologia apologètica (contra els qui no tenen religió, contra els qui tenen una altra religió i contra els cristians no catòlics) no poden dialogar amb els racionalistes perquè estan completament segurs del creure i del Crist dels textos.

S. XX. Entren en crisi els manuals de teologia.

Arde en tus ojos un misterio, virgen
esquiva y compañera.

No sé si es odio o es amor la lumbre
inagotable de tu aljaba negra.

Conmigo irás mientras proyecte sombra
mi cuerpo y quede a mi sandalia arena.

-¿Eres la sed o el agua en mi camino?
Dime, virgen esquiva y compañera.

Antonio Machado

Mètode de la immanència (Maurice Blondel): només Déu pot apagar la set de plenitud que hi ha en la interioritat de la persona. La dona és una prova de l'existència de Déu: desperta set i no em pot satisfer, però m'ha permès tenir consciència d'infinitud (Pol Clodel).

De Trento (1563) al Vaticà II (1965) no es llegeix la Bíblia, però es produeix una renovació de la cultura de l'Església i la filosofia. Gent no creient estudien els textos bíblics (objectivisme) i els pensadors cristians oferereixen un altre tipus de síntesi més personalista. L'apologètica tradicional es transforma en teologia fonamental: estudi de l'autorevelació de Déu als homes per demostrar el seu origen diví i el seu destí humà, mostrant la seva credibilitat. S'aconsegueix:

Restringir el camp de la teologia fonamental.
Determinar-ne l'objecte: la fe i la revelació.
Definir-ne una metodologia: fonts, paraula, concilis, etc. (teologia dogmàtica).

Apunts de l'assignatura de Teologia fonamental. Professor: Manel Bellmunt. Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Creu-ho, en depèn

2008-06-06T21:06:00.005+01:00

Esforça't en el teu Quefer
com si de cada detall que pensis
de cada peça que posis
de cada cop de martell que donis
depengués la Salvació de la humanitat
perquè en depèn, creu-ho.

Joan Maragall

Continua, encara que els altres esperin que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en lloc de llàstima et tinguin respecte.
Quan, pels anys, no puguis córrer, vés al trot.
Quan no puguis anar al trot, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no et deturis mai!

Teresa de Calcuta

Mirada científica, mirada creient sobre la realitat

2008-05-25T09:37:00.004Z

Em diuen que no Et parli, que ets només la llei abstracta d'un mecànic univers o la química secreta d'un cervell que no té ànima.
Em diuen que parlar-te és parlar sol amb mi mateix de desigs inassolibles com en una antiga màgia.
Em diuen que m'engany.
Potser sí.
Potser sí que tot és fred i immensitat, i un atzar cec que a les palpentes ens ha fet, indiferent, sense sentit, i sord del tot a tota súplica.
Ben mirat, la pau del món no arriba mai, la fam perdura, la maldat no troba límits i la mort escapça els dies de qui més desitja viure... malgrat tant pregar.
Però callar m'agrada tant!:
Buidar la ment, anar baixant molt lentament en el silenci del desig, foragitar tot el tumult habitual, i restar mut com una pedra.

I llavors sento un escalf, un fonament, un indici de sentit, un excés, en mi mateix, d'altra presència que la meva.
I un desig d'escoltar molt, com si morir no fos truncar, com si deixar fos adquirir, com si cedir fos afirmar, com si donar-se fos guanyar tot el triomf de la partida.
I llavors m'agrada unir la meva veu, obscurament, a tantes veus que han entonat, abans que jo, un cant semblant:
No sé si demanar però deman, per amor i la justícia, contra crims i crueltats;
No sé si celebrar però celebro, per amor a una alegria que mereix no ser callada;
No sé quines paraules podria fer servir i faig servir les que ja he dit quinze mil nits, que ja he cantat tres mil diumenges, que de petit van ensenyar-me.

No sempre la pregària és un cant ni una certesa: sovint és una cendra que conserva l'escalfor secreta d'un caliu.
No sempre la pregària m'arriba gaire endintre: sovint és rutinària, escèptica, cansada, feixuga de costums i desenganys.
Però prego cada dia, tot lligant un dia amb l'altre aquest fil de mots tenaços, de desigs perseverants, de fracassos superats, amb la inèrcia d'una llum que em va colpir per sempre i que m'acull encara.

Pregària. David Jou

La ciutat escollida per Déu

2008-05-21T15:27:00.009Z

Així, segons Jesús Peláez, l'autor planteja que si el judaisme creu que la divinitat creadora de l'univers estima especialment a la ciutat de Jerusalem, dita creença és "irreconciliable" amb el credo babilònic que el déu suprem habita en la capital mesopotàmica.

D'altra banda, si els déus realment es van ocupar especialment de la construcció de Babilònia, com creien els seus habitants, dita creença "contradiu el credo yoruba que les entitats espirituals que governen el món van néixer a la ciutat africana d'Ife".

En definitiva, queda palès que la doctrina de l'elecció d'una religió exclou, naturalment, les altres possibles eleccions, sent per "pròpia definició incompatible amb les altres, doncs cadascuna d'elles creu estar ocupant el centre del món".

Un llibre aprofundeix en la doctrina de la religió jueva i qüestiona el dogma del "poble triat". Europa Press, 21/05/2008

És cert que és completament contradictori que cada religió digui que és l'única o l'escollida, però si no ho fan així haurien de reconèixer que no són vertaderes. Quina ho dirà, idò? Cap.

Considerar que una ciutat, un territori, és un lloc creat/escollit per Déu, és l'extrem d'aquesta idea. En una concepció actual de la fe/creença en Déu ja no és concebible una cosa així. En la mentalitat occidental hem evolucionat. El diàleg fe i raó, i també el diàleg interreligiós, han d'aprofundir aquests temes i clarificar-los. Qui no sigui partidari d'aquest diàleg quedarà al marge del pensament evolutiu de l'home, en definitiva, de la pròpia creació de Déu.

Ecce homo / Nietzsche

2008-05-18T20:27:00.004Z

Un tio peculiar en Friedrich Nietzsche. Fa una obra a partir del conjunt de pensaments que té sobre ell i la seva manera de viure, de com veu les coses i de com creu que s'han de fer bé. Açò és el que exposa a Ecce homo. Si tots poséssim per escrit el que pensam sobre les coses i com és bo de viure obtindríem el nostro propi Ecce homo. O no, perquè talvegada fa falta ser un poc elevat, com diu ell: "qui sap respirar l'aire dels meus escrits sap que és un aire d'altures, un aire fort". Tan debò tots estéssim tan segurs de noltros mateixos com ell: "entre els meus escrits ocupa el meu Zaratustra un lloc a part. Amb ell he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara aquesta ha rebut". Sembla que és la repera: "un pou inesgotable al que cap poal no descendeix sense pujar ple d'or i de bondat". És abans que res, una exigència per a la pròpia persona.

És crític amb el creient: "no us havíeu cercat encara a voltros: llavors em vau trobar. Així fan tots els creients: per açò val tan poc tota fe". Demana "estar sa en el fons". I no diguem amb el Papa: "el Papa fa negoci encara avui amb aquell contrasentit. Amb qui manco s'està emparentat és amb els propis pares: estar emparentat amb ells constituiria el signe extrem de vulgaritat", en referència que s'és intel·lectualment/filosòficament superior si has pogut aprendre adequadament i amb qui realment sap.

En son pare veu la bondat personificada i aquesta és la que desitja, per açò no entén de cap de les maneres a la seva mare, germana i tia: "no he entès mai l'art de predisposar als demés contra jo".

Pens II

2008-04-10T20:24:00.010Z

Hi ha moments en la vida que només té sentit el missatge cristià: en la mort / BCN, 07/05/2008

Jo, aquesta gent que va pel món de la mà de Déu, no l'acab d'entendre / BCN, 25/04/2008

Benvolgut ABC, reconec que la nostra concepció de plenitud humana és diferent, per açò t'agraesc la teva amistat incondicional / BCN, 05/04/2008

És dur quan veus que no pots compartir ni mitja vida amb una persona (amb un amic) / BCN, 15/03/2008

No veig que el compromís (religiós) etern a Déu es manifesti externament en cap religiós. És més bé una tristesa externa (de decepció envers el món/home) més que una demostració de l'"alegria" interna insuperable / BCN, 15/03/2008

Benvolgut F, demanaré sempre que il·lumini el meu camí. Vull pensar que per Ell no hi ha temps i que realment sabrà obrar (en jo) / BCN, 15/03/2008

Benvolgut AB-V, és tot logicitzable? Hi ha d'haver qualque cosa que no se pugui explicar / BCN, 15/03/2008

Què passa en el cor dels homes quan les paraules "la mort no té la darrera paraula (la vida ha vençut la mort)" adquireixen sentit? / BCN, 15/03/2008

Com a filòsof només pots escriure les coses que creus/penses? No has d'analitzar, també, les que hi ha en contra? / BCN, 15/03/2008

Quan comences a entendre a Déu és quan comences a entendre que qualcú pot donar la seva vida per Ell / BCN, 05/03/2008

Podríem creure sense tenir ningú amb qui compartir-ho/explicar-ho? / BCN, 29/02/2008

Aprèn el que vulguis, però fes-te una filosofia de vida / BCN, 18/02/2008

Us faig plantejar les coses, perquè quan sortiu allà fora estan disposats a menjar-vos, i si vosaltres no sou capaços de distingir les palles mentals de la Veritat (amb majúscula) se us menjaran i amb vosaltres la Veritat / BCN, 03/02/2008

Abans de prendre una decisió seriosa a la meva vida vull deixar temps per poder morir / BCN, 01/02/2008

6a sessió: Guillem d'Ockham (1290-1334)

2008-03-03T21:13:00.006Z

Aportacions personals

Segons Guillem d'Ockham el Papa:

no té postestat per jutjar causes civils
no "distribueix" la riquesa de la terra
no pot privar a cap home de les llibertats que, en tant que home, poseeix.

En la història ha passat que els poders civil i eclesiàstic han anat agafats de la mà. En determinats casos en què ha passat açò, han actuat de forma dictatorial i dèspota, en contra de la naturalesa humana. Així idò, d'acord amb el que defensa Ockham podem elaborar un petit sil·logisme:

El Papa no té potestat sobre allò que és temporal (si tingués aquest dret el Papa, cap altre persona el tindria, i el Papa podria revocar-lo quan vulgués).
Crist va negar que existís aquest dret i se'l va negar a ell mateix.

Per tant, el Papa, que és el "vicari de Crist", no té cap poder sobre "allò que és temporal".

Ockham assigna a l'Estat el poder sobre "allò que és temporal", així idò, hem de deduir que a l'Església li assigna la potestat sobre allò que és etern (diví). En els països cristians europeus s'ha arribat a la separació entre l'Estat i l'Església, però vegades sembla que a Espanya encara hi ha una part de l'Església que vol tenir cullerada en l'Estat, tal i com va passar durant la dictadura franquista.

Està clar que l'Estat (l'actual) sí que ho vol completament separat, però en quin punt el cristià és capaç/pot separar la vivència cristiana de les seves responsabilitats civils/polítiques? En l'islam encara es veu clar que religió i govern van junts. Però si la fe és una vivència que implica tota la persona, com es pot posar una ratlla a la seva creença? Posant un altre exemple, es reconeix des de la societat (o almanco una part) que l'educació i/o l'atenció a persones amb dependència es prefereix si la fan religiosos o religioses. Podem aquí també fer la separació?

Si el príncep pot rebrer béns eclesiàstics contra la voluntat del Papa, Cap. III

(1) "És competència regular de la potestat del rei, no del pontífex, jutjar sobre causes seglars i exercir el que correspon a la jurisdicció temporal. Aleshores, doncs, el papa no té, sobretot pel que fa a les coses temporals, aquesta plenitud de potestat.

El papa no té domini universal ni cap propietat en especial, ni el poder de disposar com vulgui de tot el temporal. Així, doncs, no té en el terreny temporal aquesta plenitud de potestat. Provarem l'antecedent: si el papa tingués aquest domini i aquest dret, cap altre tindria pel que fa als béns temporals cap mena de dret, si no li hagués estat donat pel papa. I aquest mateix dret, el papa el podria revocar quan volgués. Però això va contra el dret diví i igualment contra el dret humà. O perquè Crist, en tant que home passible i mortal, el vicari del qual és el papa, va negar que tingués aquest domini especial en el terreny temporal, i va negar-se el dret a tenir-lo, com ho intenten demostrar multitud d'autoritats de la Sagrada Escriptura i dels sants en moltíssimes obres. Així, doncs, amb més raó encara el papa, que és el vicari de Crist, de cap manera té un domini universal i un dret sobre els béns temporals".

(2) [...] "El papa no pot privar ningú d'un dret que no prové d'ell sinó de Déu, de la naturalesa o d'un altre home; no pot privar els homes de les llibertats que els han estat concedides per Déu o per la naturalesa" .

Qüestions

Identifica els problemes sobre els que polemitza Ockham. Relaciona'l amb alguns fets històrics, passats o recents, que coneguis.
En relació al text 1, reconstrueix l'argumentació d'Ockham distingint les premisses i la conclusió.
Quina distribució de poders entre l'Església i l'Estat insinuen els textos?
Valora l'actual relació entre l'Església i l'Estat.

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

5a sessió: Sant Anselm de Canterbury (1033-1109)

2008-02-25T22:58:00.006Z

Aportacions personals

Sant Anselm converteix una pregària en una explicació racional de l'existència de Déu quan li demana poder “entendre en algun punt la vostra veritat”, tot i que sap que no el podrà entendre mai: “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Afirma que el que entén és en la seva intel·ligència i, al mateix temps, entén el que sent (la creença, Déu) o la paraula que ho expressa, i la simple idea de pensar-ho (existent; entendre-ho) dóna explicació de la seva existència, i per tant és “estúpid i insensat” afirmar que no existeix. Fa un pas més que Tertulià i Sant Agustí d'Hipona, ja que conjuga fe i raó racionalitzant (raonant) la primera.

Aportacions del grup

Segons Sant Anselm la fe és un do de Déu i és gràcies a ell mateix que el podem “entendre”. No és un do sobrenatural, sinó que és un do que es neix/cultiva en nosaltres mateixos. Per a ell Déu és “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Fa un pas més que la resta d'autors estudiats i racionalitza la fe argumentant-la dient que Déu existeix de veritat perquè el simple fet de tenir el “concepte” en la intel·ligència (tant pel qui creu com el qui no) fa que no pugui ser inexistent, ja que si no, no en tindríem el “concepte”.

Proslogion

I "si abans de menjar suspiro", doneu-me de menjar després dels sospirs. Senyor, aclaparat com vaig només puc mirar enrera, redreceu-me per tal que pugui esguardar enlaire. "Les meves iniquitats, enfilades en el meu cap", m'envolten, i "com una càrrega pesant" em deixen apesarat. Traieu-me'n, descarregeu-me'n, que llur "pou no m'engoleixi amb la seva boca". Que, de lluny i del fons estant, em sigui permès d'entreveure la vostra llum. Ensenyeu-me a cercar-vos, i mostreu-vos al qui us cerca, perquè no us puc cercar si no me n'ensenyeu, ni trobar-vos si no u mosttreu. Desitjant us cercaré, i cercant desitjaré. Amant trobaré, trobant amaré.

Reconec, Senyor, i us en dono gràcies, que dins meu heu creat la vostra imatge, per tal que recordant-vos, pensi en vós i us estimi. Tanmateix, malmesa pel frec dels vicis, obnubilada pel fum dels pecats, és incapaç de fer allò per al qual fou feta, si vós no la renoveu i la refeu. No pretenc, Senyor, penetrar la vostra excelsitud, perquè la meva intel·ligència no s'hi pot comparar en cap punt. Desitjo, però, entendre en algun punt la vostra veritat, que el meu cor creu i estima. No cerco tampoc d'entendre per tal de creure, sinó que crec per tal d'entendre. Car això, també ho crec: "si no crec, no entendré".

Capítol II. Que Déu existeix de veritat

Per tant, Senyor, vós que doneu la intel·ligència de la fe, doneu-me --en la mesura del que em convé-- d'entendre que vós existiu tal com ho creiem, i que sou això que creiem. I creiem de debò que sou quelcom major que el qual res no podem pensar. Però és que existeix una natura així? Perquè «l'insensat ha dit en el seu cor: Déu no existeix». Doncs bé, el mateix insensat quan sent això que diu: «quelcom major que el qual res no podem pensar», entén el que sent, i allò que entén és en la seva intel·ligència, encara que no entengui que això existeixi. Perquè una cosa és que existeixi quelcom en la intel·ligència, i una altra entendre que això existeixi. Un pintor, per exemple, quan previament pensa què farà, tot i que no entén pas que existeixi el que encara no ha fet, és clar que això ho té en la intel·ligència. En canvi, quan ja ho ha pintat, alhora que ho té en la intel·ligència, amén que existeixi allò que ha fet l'insensat, doncs, ha de convenir que existeix, si més no en la intel·ligència, que com major que el qual res no podem pensar, perquè quan sent això, ha entén; i el que s'entén és en la intel·ligència. Tanmateix, allò major que el qual res no podem pensar no pot existir solament en la intel·ligència. Perquè, si existia solament en la intel·ligència, podrem pensar-ho existent també en la realitat, i això seria major. És a dir que, si allò major que el qual res no podem pensar existeix solament en la intel·ligència, «aleshores, allò major que el qual res no podem pensar esdevé allò major que el qual podem pensar quelcom. Però això és impossible. No hi ha dubte, doncs, que -tant en la intel·ligència com en la realitat- existeix quelcom major que el qual res no podem pensar.

Capítol III. Que no podem pensar que no existeixi

1 tot aixo és tan eert, que no podem pensar que e11 no existeixi. Car podem pensar queJeom que no puguem pensar inexistent, i aixo és major que allo que podem pensar inexistent. Per la qual cosa, si allo major que el qual res no podem pensar, ho poguéssim pensar inexistent, allo mateix major que el qual res no podem pensar j~ no seria allo major que el qual res no pode m pensar; cosa contradictoria. Existeix, dones, veritablement quelcom majar que el qual
res no podem pensar, de tal manera que no ha podem pensar inexistent.
1 aixo és el que vós sou, Senyor, Déu nostre. Existiu talment de veritat, Senyor, Déu meu, que no us podem pensar
inexistent. i 1 t'8nt! Perque, si cap ment pogués pensar queleom millor que vós, la criatura ascendiria per damunt del Creador i jutjatia sobre el Creador; cosa d'a11o més absurda. 1 és dar que tan soIs al10 que v6s no sou, podem pensarha inexistent. Solament vós, dones, el més veritable de tot, teniu en conseqüencia I'ésser mbim per sobre de toL Car el que no és vós no és de veritat com v6s, i per tant té menys ésser. ¿Per qu~, dones, «1'insensat ha dit en el seu cor: Déu

no existein, si és tant evident pet a l'mima racional que v6s sou l'ésser mhim per sobre de tot? Dones perqut és estúpid j insensato

Capítol IV. Com l'insensat ha dit en el seu cor allò que és impensable

Vejam, ~com ha dit en el seu eoí aUO que no podía pensar? ~O com és que no ha pogut pensar allo que ha dit en el seu cor, si pensar és el mateix que dir en el cor?:U Pero, si és realment veritat -i ho és-- que ho ha pensat perque ha ha dit en el seu cor, 1 si també ho és que no ho ha dit en el seu cor perque no ha podia pensar, aleshores ({dir en el eor», o «pensar» una cosa, té més d'un sentit. En efeete, no és el mateix pensar una cosa, quan es pensa la pataula que la significa, que quan s'entén ano que la cosa és propiament. De la primera manera podem pensar que Déu no cxisteix; de la segona, mai per mai. Ningú, dones, que entengui que és Déu no pot ¡>ensar que Déu no existeix, encara que pronuncii aquests mots en d seu cor, i en
cara que no els don! cap significar impropio Car Déu és allo majar que el qual res no podem pensar. 1 qui ho entén eorrectamcnt, hi cntén de segur que J'ésser divf és tal que ni en el pensament pot nd existir.
Vs dono grades, Senyor bondad6s, us dono gracics, per
que alto que abans crda per do vOl'tre ata ¡ entene per iI
luminació vostra, taot, que encara que no vulgués creure que v6s existiu, no ho podria deixar d'entendre.

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

4a sessió: Tertulià i Sant Agustí d'Hipona

2008-02-18T20:45:00.007Z

Aportacions personals

Per a Tertulià la fe cristiana és completament superior i més bona que el pensament grec. D'aquest darrer, diu que només "cerca fama", "elabora bells discursos" i satisfà curiositats, no és res que contribueixi a la veritat. Tertulià divergeix de Justí i Climent d'Alexandria perquè els segons volen conjugar la fe i la raó. En l'actualitat l'actitud de Tertulià em faria sentir apartat de la societat, perquè sembla que la majoria no creu en res: es creen barreres i amb aquest pensament encara se'n podrien crear moltes més; podria ser una confrontació contínua amb la societat o un aïllament total. He de fer combinar fe i raó jo mateix perquè els altres ho separen completament i mantenen una actitud parcial, com la de Tertulià.

Per Sant Agustí d'Hipona la fe és quelcom com cultivar/sembrar que servirà per obtenir una recompensa (en la mort). Dóna per fet l'existència de Déu, la qual li permet percebre totes les coses: "no han de ser deu, sinó que són deu"; "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, no es pot concebre Déu sense entendre les coses: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". I dic "al mateix temps" perquè les dues són complementàries i no poden anar totes soles: la raó necessita la fe i la fe necessita la raó per concebre les coses. És similar al moment present en què hi ha una part de l'Església que defensa alhora una fe amb raó i una raó amb fe. No es pretén creure per creure, sinó que qui sigui membre de l'Església ho sigui autènticament i amb una concepció de l'ésser humà racional i transcendent.

Aportacions del grup

La fe per a Tertulià ho és tot; és un absurd per als qui pensen (ús de la raó). Separa la fe de la raó, i per tant, és creure sense raonar. Considera que la raó porta a la temptació d'aigualir l'evangeli i això és el que porta a la discòrdia. El pensament grec és simple curiositat per coses supèrflues; és una temptació al cristianisme, afegeix. Diu als grecs que no arribaran a la veritat a través del pensament, només poden aconseguir-ho amb l'evangeli. En l'actualitat la societat no està d'acord en conjugar la fe i la raó. En el nacionalcatolicisme es podia "imposar la fe", però avui en dia estem completament a l'altre extrem: res no es pot imposar, i tampoc no aniríem enlloc així. A diferència del que pot semblar, a la societat actual la fe ha d'estar oberta a diverses estructures de pensament, per això pensar el pensament grec és bo..

Per a Sant Agustí d'Hipona la fe és un procés com el sembrar, per poder arribar a segar. Creu que la fe ha d'il·luminar la raó, ja que llavors tot s'entén molt millor: "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, la fe no pot anar tota sola: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". Cal tenir un mínim d'enteniment i després podem entendre i creure millor. I perquè arribem a creure mínimament ho arribem a entendre completament i també ho arribem a creure completament, una cosa necessita de l'altra per arribar a la completesa. De totes maneres, amb els textos seleccionats vegades sembla que la fe és més important, i d'altres, que raó i fe estan al mateix nivell.

a) Tertulià (160-240 aprox.)

Textos

De carne Christi, 5
"El Fill de Déu va ser crucificat: jo no m'escandalitzo, perquè cal que els homes s'escandalitzin; el Fill de Déu va morir: això s'imposa absolutament a la fe, perquè és absurd; va ser sepultat i ressucità: cert, perquè és impossible".

De praescr, 7
"En efecte, què hi ha de comú entre Atenes i Jerusalem? Quina concòrdia pot existir entre I'Acadèmia i I'Església? Quina concòrdia entre els heretges i els cristians? La nostra instrucció procedeix del pòrtic de SaIomó, i aquest ens ensenya que hem de cercar el Senyor amb simplicitat de cor. ¡Que s'allunyin de vosaltres totes les temptacions per a produir un cristianisme aigualit amb estoicisme, platonisme i dialèctica! Un cop posseïm el Crist, no volem disputar sobre curiositats; no ens interessa cap investigació un cop gaudim de l'Evangeli. Tenim prou amb la fe i no voler adquirir aItres creences.

Apologia, 46
"Per tant, què hi ha de comú entre el filòsof i el cristià, entre el deixeble de Grècia i el del Cel, entre qui cerca la fama i qui treballa per la seva saIvació, entre qui elabora bells discursos i qui obra bones accions, entre qui edifica i qui destrueix, entre l'amic i l'enemic de l'error, entre qui corromp la veritat i qui la guarda i l'ensenya?"

Qüestions

Com concep Tertulià la fe cristiana?
Quina valoració fa Tertulià del pensament grec?
Compara les tesis de Tertulià sobre la relació fe-filosofia amb les de Justí i Climent d'Alexandria.
Quina opinió et mereix la posició de Tertulià? Com et situaries en el món d'avui si fessis teves les tesis de Tertulià?

b) Sant Agustí d'Hipona (354-430)

Textos

Sermons, 43, 1, 1
La fe és creure allò que encara no veus. El premi d'aquesta fe és veure el que ara creus. No defallim, doncs, durant el temps de la fe, que és com si fos el temps de sembrar. I fins al final, mantinguem-nos sense defallir. I perseverem fins a poder segar el que hem sembrat.

Sermons, 43, 6, 7
De què discutíem? Tu deies: Entendré per creure. I jo deia: Creu per entendre. Ha sorgit la controvèrsia. Anem a trobar el jutge, i el jutge serà el profeta. Més ben dit, Déu jutjarà per mitjà del profeta. Callem tots dos. El que diríem ja ho hem sentit. Dius: Entendré per creure. I jo dic: creu per entendre. Respondrà el profeta: Si no creieu, no entendreu (Is. 7, 9, segons els LXX).

Carta a Evodi [any 415] (Carta 162, 2, 10)
[Agustí dóna aquesta resposta a Evodi, el qual, tractant de l'enteniment i de Déu, li havia escrit: "La raó demostra que Déu existeix o que ha d'existir i que no pot ser de cap manera que no existeixi"]
Hi ha explicacions al llibre sobre la religió (De vera religione, 31, 58) que, si les haguessis sospesat bé, mai no t'hauria semblat que la raó obliga a acceptar necessàriament l'existència de Déu, o que amb el raonament s'estableix que Déu ha d'existir. En aritmètica, per l'ús diari de la raó, tenim això: Si diem que set i tres han de ser deu, parlem amb poca consideració, ja que no han de ser deu, sinó que són deu.

Explanacions sobre els Salms, 118, 18, 3
Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom. Però amb la mateixa fe amb què creu es guareix a fi d'entendre més extensament. Hi ha coses que, si no les entenem, no les creiem. I n'hi ha d'altres que, si no les creiem, no les entenem. La fe ve de sentir la predicació, i la predicació ve per la paraula del Crist (Rm 10, 17). Com creurà, doncs, el predicador de la fe, aquell qui, sense anar més enllà, ni tan soIs entén la llengua de què aquest se serveix? Però si no hi havia coses que no podem entendre sense creure abans, el profeta no diria: Si no creieu, no entendreu (Is 7, 9, segons els LXX). Per tant, el nostre enteniment és útil per a entendre el que ha de creure, i la fe és útil per a creure el que ha d'entendre: I en el mateix acte d'entendre, l'enteniment és útil per a entendre més i més. Però això no es fa per les forces naturals, sinó pel do i l'ajuda de Déu. Així, és obra de la medicina i no de la natura que l'ull malalt rebi la força de veure-hi.

Quina noció de fe apareix en els textos d'Agustí?
Quin és el sentit de l'expressió: "Si no creieu, no entendreu"?
Quin és el sentit de l'expressió: "Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom"? Compara-la amb el text de Tertulià.
Segons els textos d'Agustí, quina relació hi ha entre la raó i la fe?
Podries exemplificar en termes d'actualitat la relació entre raó i fe de què parla Agustí?

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Noves formes d'espiritualitat juvenil

2008-02-07T19:27:00.000Z

El procés d'institucionalització / Comentari de text
“VII. El proceso de normalización” i “VIII. Conclusiones” a Consumiendo religión: nuevas formas de espiritualidad entre la población juvenil. M. Griera, F. Urgell. Fundació “la Caixa”, 2002

L'estudi analitza l'enquesta passada a 250 estudiants de 16 a 18 anys de secundària i cicles formatius de cinc centres d'ensenyament i a 25 botigues de dietètica i herbolaris (quasi la totalitat) de Sabadell. La religiositat de la població juvenil es veu immersa en un procés d'institucionalització de pràctiques noves, misticoesotèriques, gran part d'elles d'origen oriental, i també en la tendència d'ús de productes i tractaments naturals.

Dintre del procés de dialèctica social es troben en el punt que han interioritzat -“el món donat per descomptat”, l'anomena l'autor- la tendència descrita. D'aquesta manera consideren com a “normals” les pràctiques misticoesotèriques diverses i l'ús de productes i tractaments “naturals”. Diu l'autor que han passat de percebre-les com a desviacions, ja que haurien pogut ser considerades com a estrangeres en un temps passat, a considerar-les “normals” (procés de normalització) i a assimilar-les (procés d'institucionalització). Això vol dir que, conscientment o inconscient, els individus s'han qüestionat el sistema de normes generalitzades existent fins ara, no l'han acceptat i han esdevingut en una nova mentalitat i unes noves pràctiques.

Les característiques que defensen són les pròpies de la postmodernitat: el pluralisme amb la convivència de diferents religions, i no la monopolització de l'Església Catòlica; el relativisme capaç de tolerar tota heterogeneïtat social i emfatitzada per una “propaganda multiculturalista”; i l'etnocentrisme del propi individu davant unes institucions socials i religioses que titlla de “relíquies” i que, per tant, no accepta.

Davant les institucions corrents de la modernitat amb què s'han trobat els joves han optat per un altre univers de significat. No es creu que l'Església Catòlica posseeixi una veritat universal, però tampoc no es pot dir que la religiositat hagi desaparegut, sinó que s'ha convertit a tendències provinents de les cultures orientals, on predominen diferents creences i visions amb fonaments poc sòlids, amb una manca de precisió i que poden resultar contradictòries. “El mite de la ciència i la tècnica” produeix una reacció que les relativitza, perquè no es creu que siguin capaces d'explicar-ho tot, i d'altra banda, no veuen la medicina convencional com un remei definitiu ni el més saludable. Rebutgen allò que consideren artificial, per açò, es decanten per la medicina alternativa, més propera a la naturalesa i a l'ecologia, la qual consideren que els aporta una “forma de vida més natural”.

D'acord amb el que diu Berger, s'accepta el “discurs alternatiu” i que prové de més lluny, enfront del “discurs oficial”, que ja no s'accepta. “L'univers simbòlic de significació entra en crisi” perquè no dóna respostes satisfactòries a l'individu. Açò demostra que les institucions regnants fins al moment no han sabut adaptar-se al model de societat multiculturalista, manifestadament amb problemes d'estrès, angoixa i depressió, i defensora de l'equilibri del concepte monista cos-esperit. La dialèctica social és efectiva, és a dir, s'assenten aquestes noves institucions gràcies a haver esdevingut en un moment en què han coincidint tres processos socials fonamentals: el canvi de “panorama religiós”, de l'unitari al diversificat, i a la vegada individualitzat i a la carta; la figura del consumidor, que és el centre del mercat i entorn d'ell giren i proliferen tots els “productes”; i la globalització del que hi ha arreu del món, tenint-ho tot al nostre abast.

L'individu ja no accepta una autoritat externa institucional que li digui com ha de fer les coses, com podia ser l'Església, sinó que defensa la seva llibertat i busca una pràctica religiosa a la seva mida, en el moment en què li sigui necessari/propici i formant part d'una col·lectivitat -perquè som éssers socials- en què pugui seguir essent singular. Tot i així, podrà veure, o no, que el seu model és el mateix model que el de la resta perquè la pauta de conducta i la manifestació externa és la que marca el mercat, el qual ofereix, d'altra banda, el que el mercat demanda (s'ofereix si es demanda en quantitat, ja que és global). Es satisfan les necessitats, però també se n'imposen unes. Davant d'açò a l'individu només li queda el narcisisme i l'hedonisme per satisfer les seves ànsies individualitzadores.

De tot açò es pot deduir que els joves no fan més que seguir les modes existents, però què són les modes, sinó l'assimilació de models socials, és a dir, l'esdeveniment de processos d'institucionalització?

Comentari de text per a l'assignatura: Sociologia de la religió
Professor: Ramon Casadevall i Sala
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)t
Curs 2007-2008

Les característiques de ser mortal

2008-02-07T07:29:00.001Z

"La alegría es un desafío", d'Angel Gabilondo, catedràtic de metafísica

A mí, ser mortal me ayuda a vivir gozosamente y a darle a cada instante mucha fuerza.
Porque vivir como un mortal es exigente. A mí, lo que me asusta es echar a perder la vida.

Sembla que la vida exigeix demanar-li quelcom més del que es pot percebre amb els sentits. Tenim a dintre una gran arma amagada, que són els sentiments.

Somos personas quebradas, no somos seres acabados ni plenos.

El dia a dia ens demostra que ens podem trencar molt fàcilment. Tenir esperança contribueix a suturar el trencament.

A mí, la gente sin placer me parece peligrosa y resentida, me asusta.

Alerta amb aquells que viuen del sofriment que redimeix! En definitiva hem de passar la vida al millor que puguem sense oblidar que no estem sols, i estimant.

El lenguaje es un principio extraordinario de realidad; el pensamiento es acción.

Tenim un llenguatge que descriu la realitat i no tenim realitat sense llenguatge. Aquesta és la principal limitació de l’home.

El fet religiós en la postmodernitat

2008-02-06T12:24:00.001Z

És curiós veure els punts de vista de les diferents disciplines respecte de l'estat de la qüestió actual sobre el fet religiós. En resum,

diu la filosofia
que Déu ha mort (seguint Nietzche) i que les persones són de cada vegada menys religiosos, i per açò, sobretot l'Església Catòlica, veu com la gent deixa d'anar a missa i de participar dels sagraments

diu la sociologia
que els individus no han deixat de ser religiosos, sinó que l'individualisme imperant en la societat actual ha provocat que el fet religiós hagi quedat relegat a casa, i per tant, a una forma religiosa una mica a la carta i sempre en funció dels costums que a la persona li van bé, per no alteri la dinàmica habitual.

Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?

2008-02-06T08:04:00.000Z

G. Amengual destaca tres frases de Nietzche en el seu llibre La religió en temps de nihilisme:

Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?
Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó?
Què férem quan desenganxàvem aquesta terra del seu sol?

En referència a sa primera frase, puc pensar que Déu ho és tot, com la immensitat de la mar, que ho abarca tot i que està a tot arreu, per tant, entenc que es demana com hem pogut matar a Déu, acabar amb ell.

D'altra banda, és impossible eixugar la mar, és impossible acabar amb ella, per tant, és impossible matar a Déu, acabar amb ell.

La filosofia a la tradició judeocristiana

2008-01-28T15:22:00.000Z

Des del punt de vista del judaisme el Messies encara no ha vingut i per açò no ens diuen cristians, sinó natzarets. El seu argument és que si el Messies hagués arribat es notaria en alguna cosa.

la creació. Existeix en totes les concepcions judeocristianes.

És creació del no-res (creatio ex-nihilo). Aquesta visió es contraposa a la dels grecs, pels quals la matèria és eterna, no l'ha feta mai ningú, per tant no hi ha hagut maig una formació del món; el seu pensament els diu que només es dóna forma a la matèria.
L'home com a criatura. Déu és Déu. Déu no és en el món ni el món és Déu. Déu és creador i l'home és la criatura. No hi ha panteismes, l'home no és Déu.

la Trinitat. Es contempla a Déu des de les relacions intratrinitàries. El Pare estima el Fill. El Fill estima el Pare. Hi intervé l'Esperit. Déu no és una substància, sinó una relació (d'Amor).

Aristòtil deia que “l'home té una espurna de la raó divina”, “que hi ha d'haver un Déu que hagi començat tot el moviment del món natural. Déu, d'aquesta manera, és a dalt de tot de l'escala de la natura”, que ell identifica. “Aquesta 'cosa' la va anomenar primer motor, o Déu. El primer motor no es mou en si mateix i, però és la 'causa formal' del moviment dels cossos pesats i, per tant, del moviment de tota la natura”. (El món de Sofia. Jostein Gaarder). Que Déu sigui allò més relatiu per a Aristòtil no està tan malament.

la resurrecció. Els grecs no van entendre Sant Pau, ja que creien en la immortalitat de l'ànima, però molts d'ells sí que van creure la teoria. Sòcrates i Plató creien en la immortalitat de l'ànima: el cos el tenim, però l'ànima és el que som. Això és creure en la immortalitat del que som. Sòcrates ho tenia completament assumit, per això no va tenir por a morir.

Els cristians ens morim de debò, però per a un grec ho sembla. En aquesta mort, Déu pare, ens ressucita i dóna la vida; en aquesta mort hi ha la plenitud del sentit de la vida.

la història. Hi ha moments destacats en la història, no tot és homogeni en el temps cronològic: un èxode, una catàstrofe, el meu casament. Això vol dir que hi ha un sentit i, per tant, la història és el temps dotat de sentit.

Que el temps vagi de l'inici a la mort (escatologia) i enmig hi hagi temps de més sentit, vol dir que intervé Déu. La història, o té sentit o no és història. I això vol dir que la història és sagrada? Una data darrere una altra és cronologia, però si s'explica és història. Jesús dóna un sentit de futur; és una possibilitat de sentit. Només tenen història el judaisme i el cristianisme. Si només hi ha una cronologia esdevé el nihilisme.

La fe és altament perillosa. Qui creu i només creu és un desastre. Per exemple, Hitler creia en el seu projecte, en el seu projecte final. En l'àmbit cristià, perquè el projecte sigui bo ha d'unir:

Fe + Amor

Adan i Eva volien ser com Déu: la responsabilitat és de Déu i ells fan el que els dóna la gana. Ara bé, ser igual a Déu suposa molts més maldecaps, i sembla que així ho va demostrar el nazisme.

l'encarnació. “El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14).

Quan un s'expressa en una llengua agafa les concepcions i els avantatges i els inconvenients que aquesta comporta. Açò li va passar a Sant Pau a Atenes. Ens passa avui a nosaltres quan diem: 'convertir' en pa i vi? Seria millor dir transubstanciació? Per què el qui creu ha de fer un lleig a la intel·ligència? Aquest debat entre Fe i Raó es va debatre durant l'Edat Mitjana.

Apunts de l'assignatura Història de la filosofia I
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Les coses canvien

2008-01-26T10:54:00.000Z

Així com els pares han deixat l'educació dels seus fills a l'escola, també han deixat la vivència de la fe perquè l'expliqui l'Església. Quina gran contradicció que la vivència de la fe sigui explicada i no exemplificada!

Tren de Pineda de Mar a Barcelona

3a sessió: Justí i Climent d'Alexandria

2008-01-14T20:24:00.002Z

Aportacions personals

Segons Justí els grecs participen d'una part de la veritat, encara que “fossin considerats ateus”, ja que considera que tot el gènere humà, simplement per ser humans, participen del Verb, el qual és Jesucrist. Els cristians, en haver conegut el Verb (Jesucrist), són superiors en saviesa ja que han conegut del tot que és el Verb. Compara a Sòcrates amb Crist quan diu que els dos van ser acusats d'introduir nous déus i tots dos van creure la seva pròpia doctrina “fins al punt de donar la vida” per ella. Segons el que diu el text, correspon a la raó i a la filosofia “investigar i demostrar les coses racionalment”, a través de la “investigació i la intuïció”. Justí dóna una justificació del saber conegut pels grecs per tal de fer-lo encabir en la doctrina cristiana. La part que reconeix als grecs, basada en la raó, la veig generalitzada i arrelada en la societat actual. És un debat que es dóna diàriament entre els qui es confessen creients i els qui no.

Aportacions del grup

Els grecs arriben a la veritat a través de la “investigació i la intuïció”, il·luminats pel Verb, que en tots resideix. Justí considera que la saviesa cristiana és superior i sencera, ja que han conegut el qui és el Verb gràcies a l'ensenyament de Jesús. En canvi, el coneixement dels filòsofs grecs és parcial perquè només s'han basat en la raó, per adquirir coneixements. Diu que Sòcrates no va tenir seguidors, a diferència de Crist, que sí que els va tenir. Per a Crist hi ha hagut gent que ha donat la vida, però per a Sòcrates no. A tots dos se'ls va acusar d'introduir nous déus. No se'ls van creure i van morir per defensar la seva veritat. La raó i la filosofia són una part del que conforma el gènere humà, segons Justí, i aquesta part és dedica a la “investigació i a la intuïció”. Aquest mateix debat, sobre la completesa del gènere humà es pot traslladar a l'actualitat on veiem que la discussió apareix en el diàleg interreligiós, en la confrontació que pot haver-hi entre el que diu la ciència i el que diu el cristianisme i també es dóna entre els qui creuen (cristianisme) i els qui no creuen (ateisme). Per tal de fer servir aquest mateix text en altres religions es podrien canviar els punts que citen a Jesucrist i substituir-los per una paraula similar a “espiritualitat” o, en cada religió, posar la persona que ha generat el moviment.

a) Justí (s. II), Apologia.

Nosaltres hem rebut l'ensenyament que Crist és el primogènit de Déu i abans hem indicat que Ell és el Verb, del qual tot el gènere humà n'ha participat. I així els qui van viure d'acord amb el Verb, són cristians, encara que fossin considerats ateus, com va passar amb els grecs com Sócrates o Heràclit i altres. Ara bé, tot allò bo dit en tots ells ens pertany a nosaltres els cristians, perquè nosaltres adorem i estimem, després de Déu, el Verb que procedeix del mateix Déu, car el Verb es feu home per amor a nosaltres [...]. I és que els escriptors només van poder entreveure la realitat gràcies a les llavors del Verb en ells ingènites. [...] Perquè tot allò de bo que van dir i trobar els filòsofs i els legisladors, va ser elaborat per ells per mitjà de la investigació i la intuïció segons la part del Verb que els pertocava. Però com que no van conèixer el Verb sencer, que és Crist, es van contradir també sovint els uns als altres. I els que abans de Crist van intentar, amb forces humanes, investigar i demostrar les coses racionalment, van ser duts davant els tribunals com gent pecadora i amics de novetats. I el qui més va insistir en fer-ho va ser Sòcrates, que va ser acusat dels mateixos crims que nosaltres, car deien que volia introduir nous dimonis i que no reconeixia els tinguts per la ciutat com a déus veritables [...] I Sòcrates feu el mateix que Crist va fer per la seva pròpia virtut. I a Sòcrates ningú no el va creure fins al punt de donar la vida per la seva doctrina, però sí a Crist -el qual va ser en part conegut per Sòcrates- car Ell era i és el Verb que hi ha en tot home.

Qüestions

Segons Justí, d'on procedeix la veritat que conté la filosofia grega?
En què consisteix, segons el text, la superioritat de la saviesa cristiana?
Quina comparació fa Justí entre les figures de Crist i Sòcrates?
D'acord amb el que diu el text, quin paper correspondria a la raó i a la filosofia?
Creus que les opinions de Justí poden ser traslladades al nostre temps? En quin sentit? En quines situacions? Raona la teva resposta.

b) Climent d'Alexandria, Stromata, 1,5

Així com molts homes que arrosseguen una nau no es poden considerar moltes causes, sinó una causa que consta de moltes, ja que cadascun sol no és la causa de la tracció de la nau, sinó que ho són tots junts, també la filosofia contribueix a comprendre la veritat, per tal com és una inquisició de la veritat, però no és causa de la comprensió, sinó causa juntament amb altres i col·laboradora. [...] Encara que, en principi, abans de la vinguda del Senyor, la filosofia, a vegades també justificava els grecs, no els duia, però a la perfecció i a la integritat de la justícia, tot i que col·labora per aconseguir-la. La filosofia és útil per a conduir les ànimes a Déu, car és una propedèutica per als qui arriben a la fe per mitjà de la demostració. "Camina segur, que el teu peu no ensopegui" (Prov, 3, 23) quan refereixi totes les coses a la Providència, tant les deIs grecs, com les nostres. Déu és, en efecte, la causa de totes les coses belles, d'unes, ho és d'una manera principal, com passa amb l'Antic i el Nou Testament; d'unes altres, ho és secundàriament, com passa amb la filosofia. I aquesta, potser ha estat donada principalment als grecs abans que el Senyor els cridi: perquè la filosofia va conduir els grecs a Crist, així com la Llei hi va conduir els hebreus. Ara la filosofia roman com una preparació que posa en el camí recte a aquell qui està perfeccionat pel Crist.

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

2a sessió. Pau (a Fets dels apòstols) i Joan

2008-01-07T14:31:00.001Z

Aportacions personals

"s'indignava", "xerraire" [és una mala traducció de l'hebreu; simplement hauria de fer referència a que els agradava parlar] són algunes de les paraules que demostren que l'ambient en què és escoltat Pau és més bé d'incredulitat i de novetat. Pau ha visitat la ciutat abans de posar-se a discutir amb els atenesos, i amb aquesta coneixença els llepa una mica la cara dient-los que són molt religiosos i aprofita que ha vist un altar dedicat a un déu sense nom per introduir el Déu de Jesucrist. No els diu que els altres déus no existeixen, sinó simplement els anuncia que el déu que no coneixen és qui "ha fet el món i tot el que s'hi mou".

Pau li atribueix a Déu les característiques següents:

És creador de tot.
És senyor del cel i la terra.
No està en els temples.
No serveix a l'home.
Dóna la vida a tot.
És el creador de la raça humana.
Fixa els temps i els llocs.
No és lluny de ningú: "en ell vivim, ens movem i som".
Som del seu llinatge.
No té representació artística possible.
"Ara" es dóna a conèixer a l'home.
Jutja el món.
Ressucita els morts.

Els atenesos volen escoltar les novetats que Pau els vol explicar, però, tal i com comentàvem a classe, en el moment en què parla de la resurrecció dels morts deixen d'escoltar-lo perquè açò no pot entrar en els seus esquemes d'entendre la vida.

Segons Joan la història de la Paraula és:

La Paraula era i estava en Déu.
Déu envià Joan perquè a través de la paraula donés testimoni de la llum.
El qui és la Paraula es fa home.

Les relacions que veig entre la Paraula i Déu són:

La Paraula era i estava en Déu.
Déu s'encarna a través de la Paraula.

Seguint el text, pel que fa a Jesucrist i la Paraula es pot concloure que:

La vinguda de Jesucrist és anunciada a través de la paraula.
La Paraula és Jesucrist, per tant és Déu, perquè és qui l'ha revelat.

Aportacions del grup

Pau es troba en un ambient de cultura i de filosofia on la gent vol escoltar les novetats que té a dir. Per fer-los arribar el seu missatge els diu que ell els ve a explicar el déu desconegut per al qui tenen un altar. Amb aquesta estratègia, en primer lloc, sembla que presenta un déu més com els seus; segonament, els diu que el seu Déu està per damunt de tot; i finalment, els diu que és l'únic déu. A diferència dels déus que tenien els atenesos presenta un déu que no és ni matèria ni material, és creador de sentit i de tot, és proper perquè "en ell vivim, ens movem i som" i ressuscita els morts. Quan arriba a aquest darrer punt els oients grecs se'n riuen perquè no creuen en la immortalitat de l'ànima, no poden concebre aquesta idea i marxen.

Segons explica Joan, la història de la Paraula comença amb què el logos i Déu són el mateix. Joan, com a profeta, en dóna testimoni i anuncia el qui ha de venir. Déu es fa carn en Jesucrist; allò que era la Paraula (el logos) ara és home; això vol dir que la Paraula s'ha encarnat. A través de Joan, i els afegits posteriors a l'escrit, trobem que aquest text és el més proper a explicar que Déu és Jesucrist, gràcies a l'encarnació de la Paraula (el logos). Defineix quina és la relació entre la Paraula i Déu, i a la vegada amb Jesucrist.

a) Pau presenta la fe cristiana davant els atenesos

Fets dels apòstols, 17, 16-34

Mentre Pau els esperava a Atenes, s'indignava de veure la ciutat plena d'ídols. A la sinagoga parlava amb els jueus i amb els qui adoraven l'únic Déu, i a la plaça, cada dia, amb els qui hi trobava. També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven: -Què deu voler dir aquest xerraire? D'altres deien: -Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció. Llavors se l'endugueren amb ells i el van portar a l'Areòpag tot dient-li: -Podríem saber què és aquesta doctrina nova que tu ensenyes? Ens fas sentir coses que ens resulten estranyes, i voldríem saber que vol dir tot això.

Cal tenir present que tots els atenesos, com també els estrangers residents a la ciutat, en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats. Pau, dret al mig de l'Areòpag, va parlar així: -Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al Déu desconegut". Doncs bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou. Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat de cap servei dels homes, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa. ElI va crear d'un sol home tota la raça humana, perquè habités arreu de la terra. I ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, perquè busquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "perquè nosaltres també som del seu llinatge". Ara bé, si som del llinatge de Déu, no hem de pensar que la divinitat sigui semblant a imatges d'or, de plata o de pedra, treballades per l'art i el talent dels homes. Així, doncs, ara Déu passa per alt els temps viscuts en la ignorància i fa saber als homes que tots i a tot arreu s'han de convertir. Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d'un home que ell mateix ha designat, i n'ha donat a tothom una prova ressuscitant-lo d'entre els morts.

Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren: -Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia. Després d'això, Pau es va retirar d'enmig d'ells. Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l'Areopagita,...

Qüestions

Com caracteritza l'autor del text l'ambient en què Pau és escoltat a Atenes?
Creus que Pau utilitza alguna estratègia per acostar la seva fe a les creences dels grecs? Quina?
Quina mena de Déu presenta Pau als seus oients? Fes una relació de tot el que li atribueix?
Els oients grecs se'n riuen quan Pau els parla de la resurrecció. Com interpretes aquesta situació?

b) Jesucrist. Logos de Déu

Evangeli de Joan, 1, 1-18

Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: "És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia." De la seva plenitud, tots nosaltres, n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Qüestions

Seguint el text de Joan, explica ordenadament els diversos episodis de la història de la Paraula.
Quina relació hi ha entre la Paraula i Déu?
Quina relació hi ha entre la Paraula i Jesucrist? Seguint el text, quines conclusions hem de treure pel que fa a la persona de Jesucrist?

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Pens I

2008-01-02T13:49:00.004Z

Déu es pot experimentar en dos moments: en la solitud profunda, però plena, i en la felicitat vital / BCN, 31/01/2008

Lo fàcil és no donar sentit a les coses; lo difícil és donar-les sentit / BCN, 31/01/2008

Estimats I i P, jo no sé si hau vingut al món per donar sentit a la meva vida, a la dels vostres pares, o a la vostra mateixa, però podeu estar segurs que anau omplint la meva de més sentit cada vegada. Hau vingut al món per donar sentit a la vida dels altres? / BCN, 31/01/2008

Hi ha massa efemeritat en el món per no viure plenament les coses / BCN, 31/02/2008

No és possible veure morir un fill i no morir també / BCN, 31/01/2008

Ja faig prou coses sense sentit; no me'n feu fer més! / BCN, 27/01/2008

A la mare, despreś de néixer el seu fill: Ale, fes un petó a la vida! / MGG, 24/01/2008

Dir les coses no és gratuït. Qui les diu, que petxuqui! / BCN, 02/01/2008

Què és allò que realment cal pensar i reflexionar en la vida? (Estoics) / BCN, 11/01/2008

Una vida que no es viu autènticament no val la pena ser viscuda / Sòcrates

Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? / Nietzche

Descansa, prega, estima, el demés vindrà afegit / DP, Pineda de Mar 21/12/2007

L'home no es defineix per allò que és, sinó per allò que fa / BCN, desembre 2007

Es plaers me distreuen / BCN, 26/11/2007

És més difícil deixar de ser que morir / BCN, 19/11/2007

No vull el mateix que voltros, i a tots ens fa mal / BCN, 19/11/2007

Més que tenir, m'estim més fer / BCN, 14/11/2007

Nadal resideix en el cor de l'Home

2008-01-01T15:34:00.000Z

Aquest Nadal he viatjat a terres extremenyes per retrobar-me una bona amiga. Hem compartit el viatge, els moments, l'eucaristia, el concert de Nadal, la taula, la compra dels regals i les mans de Saviesa de Cristina Kaufman.

De retorn cap a ca nostra, en els llocs que qualcú ha anomenat "no-llocs", trob moments de pregària que calen en el meu cor. Perceb que en cada moment se fa més Nadal, quan sa gent que ens saluda mos desitja "Bon Nadal!".

I ara me planteig què és realment Nadal. I veig que Nadal resideix en el cor de l'Home, i que del cor de l'Home es transmet de boca en boca i de lletra en lletra. Perquè és Nadal en totes i cadascuna de ses persones que estim. Què és Déu si no és Nadal? Què és l'Home sinó el voler Nadal? Mentres Nadal no deixi de bufar seguirà sent Nadal de Déu en l'Home.

Carlos Pons, per qui Nadal vol tenir sentit, viure'l i tenir confiança
Aeroport de Madrid, T4, 24 de desembre de 2007

Qui és Déu?

2007-12-17T12:48:00.000Z

Déu és qui dóna sentit a la creació.
Déu és qui dóna sentit a la innocència d'un fillet.
Déu és qui dóna sentit a la racionalitat humana.
Déu és qui dóna sentit a la finalitat última de la recerca científica.
Déu és qui dóna sentit a la Veritat.
Déu és qui dóna sentit a l'Amor entre les persones.
Déu és qui dóna sentit a l'Home.
Déu és qui dóna sentit a la solitud profunda de l'home.
Déu és qui dóna sentit a la mort.

Déu és el Misteri que hi ha en tot açò, que hi ha en l'Home.

És la certitud de saber que estàs descobrint la plenitud de la vida. 17/01/2008

1a sessió. Fe i raó, una relació problemàtica?

2007-12-10T22:09:00.001Z

Aportacions personals

La racionalitat regnant en l'actualitat s'enfronta a la creença religiosa. Des del "cientisme" en què es basa la societat no és possible adoptar certes postures de fe. La religió tendeix a ser mal vista per als no creients i és el motiu de determinades decisions i actituds meves des del seu punt de vista, sempre vist d'una manera més bé negativa i/o inútil. És tema de debat/discussió on cap dels dos parers es dóna a tòrcer. La relació entre raó i fe hauria de ser més bé harmoniosa, ja que si aquestes són capacitats de l'home val més que convisquin per a bé i no per al conflicte. El debat entre elles hauria de portar a clarificar el que és fe i el que és raó/raonable. Ja no són possibles les creences dogmàtiques i les coses ben explicades adquireixen més sentit i valor. Qui és capaç d'assumir allò que ha raonat ho fa esdevenir més personal, més seu. Les coses es "pensen" d'una manera més o manco igual entre les diferents persones, però el "creure"-les es fa des d'un punt de vista més personal quan s'han assumit les coses que es pensen.

Unamuno fa una crítica als que neguen qualsevol creença en Déu o en la fe, en allò que no és racional, aquells que no l'han coneguda no són capaços de percebre-la. González critica a la religió que s'hagi convertit en un fòrum per a la defensa de dogmes que arriben al fanatisme, on la filosofia ha deixat de ser l'eix central i per tant, no hi ha lloc per al debat.

Per a Unamuno la raó tota sola és una "aberració". Per a González la religió sense raó és un dogma que propicia el fanatisme excloent. Sembla que cap dels dos autors intenta l'aproximació de fe i raó, sinó tot el contrari, Unamuno defensa únicament la fe i González únicament la raó.

Aportacions del grup

La raó és l'estructura mental més difosa en l'actualitat. Sembla que fora de la raó no hi ha res. En la societat predomina més la raó o la fe en funció del poder predominant (polític vs. eclesiàstic), motivat per l'afany de riquesa. Hi ha temes en què fe i raó es poden harmonitzar, però n'hi ha d'altres en què no. La raó defineix els fets i la fe defineix el sentit dels fets. La fe no acaba de ser subjectiva, però té més aspectes personals que la raó, ja que jo puc creure i el meu amic no, però el que jo cregui és en part compartit per altres persones que creuen. En canvi, el que és raonable per a mi també ho és per als altres. La fe no és una eina tapa-forats per allò que es desconeix o no es pot explicar. La raó també necessita de la fe, ja que cal creure que 1+1 són 2, per tant, no poden existir de forma aïllada.

En l'àmbit pagà sorgeixen conflictes a l'hora de dialogar, però en l'àmbit religiós també ens podem trobar amb gent que la simple creença ja li basta i això genera conflicte a l'hora de voler creure raonablement, no simplement en la "màgia". L'harmonia entre fe i raó fa que una ajudi a l'altra a l'hora de "ben viure", però també cal una certa conflictivitat perquè siguin capaces d'interpel·lar-nos i fer esdevenir més ferma la pròpia fe.

La reflexió entorn de les relacions entre la raó i la fe s'han de dirigir a buscar la Veritat, a donar consol a les situacions difícils de la vida i a esdevenir en un estil de vida "bo".

Tothom pot "pensar" una mateixa cosa, però no tothom se l'acaba creient. "Creu" les coses aquell qui se les fa seves, pren alguna decisió i n'esdevé algun resultat en la mateixa persona. És el mateix creure que tenir fe?

a) Per començar-ne a parlar:

Quina problemàtica (et) suscita una reflexió entorn de les relacions entre la fe i la raó?
Creus que en alguns àmbits de la teva vida personal o de la vida social es manifesta d'una manera especialment intensa un dilema fe-raó? En quins?
D'entrada, et sembla que la relació entre la raó i la fe ha de ser conflictiva, harmoniosa...? Per què?
Quin és o hauria de ser l'objecte d'una reflexió entorn de les relacions entre fe i raó?
Què vol dir "pensar" i què vol dir "creure"?

b) Llegeix i reflexiona sobre els textos següents.

M. de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida (1913) OC-VII, p. 139 i 169, Madrid, Escelicer, 1967.

Y vuelven los sensatos; los que no están a dejarse engañar, y nos machacan los oídos con el sonsonete de que no sirve entregarse a la locura y dar coces contra el agijón, pues lo que no puede ser es imposible. "Lo viril -dicen- es resignarse a la suerte, y pues que no somos inmortales, no queramos serlo; sujuzguémonos a la razón sin acongojarnos por lo irremediable, entenebreciendo y entristeciendo la vida. Esta obsesión -añaden- es una efermedad." Enfermedad, locura, razón... ¡El estribillo de siempre! Pues bien: ¡no! No me someto a la razón y me revelo contra ella y tiro a crear, en fuerza de fe, a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: "Pásate de ahí", y se pasaría, y nada nos sería imposible (Mat. XVII, 20).

[...] Mas de estos que dicen no necesitar de fe alguna en vida personal eterna para encontrar alicientes de vida y móviles de acción, no sé qué pensar. También un ciego de nacimiento puede asegurarnos que no siente gran deseo de gozar del mundo de la visión, ni mucha angustia por no haberlo gozado, y hay que creerle, pues de lo totalmente desconocido no cabe anhelo [...]; pero el que alguna vez en su vida o en sus mocedades o temporalmente ha llegado a abrigar la fe en la inmortalidad del alma, no puedo persuadirme a creer que se aquiete sin ella. Y en este respecto apenas cabe entre nosotros la ceguera de nacimiento, como no sea por una extraña aberración. Que aberración y no otra cosa es el hombre mera y exclusivamente racional.

A. González, Estructuras de la praxis, p. 18, Madrid, Ed. Trotta-Fundación X. Zubiri, 1997.

Las religiones se encuentran con graves dificultades a la hora de proporcionar una orientación a la humanidad contemporánea. En la actualidad, casi todas las religiones atraviesan procesos de sectarización. No nos referimos solamente a las sectas fundamentalistas que aparecen tanto en el cristianismo com en otras religiones mundiales. También las grandes religiones adoptan en su núcleo interno posturas fundamentalistas, prefiriendo las seguridades de las afirmaciones dogmáticas a la discusión racional sobre los nuevos desafíos sociales y culturales. La mundialización de los vínculos sociales y el consiguiente encuentro entre los pueblos provocan reacciones defensivas, de modo que algunas religiones tradicionalmente caracterizadas por la tolerancia se sitúan hoy en posiciones agresivamente nacionalistas, no sólo en los jóvenes Estados del llamado "Tercer Mundo", sino también en el seno de la vieja Europa. Paradójicamente, la intención universal de muchas religiones se diluye ahora en un abismo de rivalidades étnicas y de fanatismos excluyentes. Aquellas religiones que desarrollaron en sí mismas un cultivo esmerado de la filosofía como instrumento para dialogar sobre una base racional con personas de otras culturas, se ven ahora tentadas a convertir los residuos ya fosilizados de viejas filosofías en verdaderos dogmas religiosos sobre los que no cabría argumentar. De esta manera, no sólo se renuncia al sentido originario del recurso a la filosofía, sino también a la misma posibilidad de dialogar racionalmente sobre los contenidos de la propia religión.

Qüestions:

Intenta d' expressar breument la idea central de cada text.
Quin paper adjudiquen aquests textos d'Unamuno i González a la raó humana? Remarca les diferències de posició entre els dos autors.
Quins nous ingredients i problemes afegeixen aquests dos textos a la nostra primera aproximació a la temàtica fe-raó?

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Abstenir-se dels pensaments habituals

2007-11-26T21:21:00.000Z

Llegesc Un manual de vida d'Epíctet, que va ser un filòsof estoic, nascut esclau al voltant de l'any 55 dC a Hieràpolis, Frígia, a l'extrem oriental de l'Imperi Romà. El manual recull idees de les seves obres Enchiridion i Els discursos seleccionades per Sharon Lebell. Epictet creia fermament en la necessitat d'exercitar-se per tal de refinar gradualment el caràcter i el comportament personal. Com tenir una vida plena i feliç? Com ser una bona persona?

Avui qued aturat davant aquest paràgraf:

Si busques una vida superior, has d'abstenir-te d'emprar pautes de pensament habituals, com ara aquestes: "Si no treballo més durament, mai no em guanyaré bé la vida, ningú no em prendrà en consideració, seré un no ningú" o "si no critico el meu amo, s'aprofitarà de la meva bona voluntat".

A qui perd la fe...

2007-11-21T14:28:00.000Z

Ungaretti retroba la fe en l'amor a la seva mare:

I, quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure el mur de foscor
per conduir-me fins a Déu,
em donaràs la mà, Mare, com tantes vegades.
[...] De genolls davant l'Etern [...]
Alçaràs els vells braços tremolosos,
com quan vas expirar
dient: "Déu meu, aquí em tens".
I tan sols quan m'hagi perdonat
cediràs al desig de mirar-me.
Recordaràs tot el temps que m'hauràs esperat
i en els ulls hi tindràs un ràpid sospir.

Publicat a l'article A qui perd la fe... d'Oriol Junqueras i Vies

"Diàleg", Avui, dimecres, 21 de novembre de 2007 [pdf]

Beneïu, no maleïu. Qui mostra açò?

2007-11-06T21:51:00.000Z

Beneïu, no maleïu. Tenim dons diferents, segons sa gràcia que hem rebut de Déu (parafrasejant Rm 12, 5-16a). Resseguirem camins i murs en sa mesura que s'humanitat nostra mos ho permeti (en referència a Lc 14, 15-24). Tendim a cercar excuses per no trobar-lo i Jesús mos troba fins i tot dalt un arbre! Però açò com arriba as joves? Com ho transmetem? Com ho podem transmetre? Que els arriba de tot lo que volem expressar? Me pens que no és gaire il·lusionador, perquè ses esglésies encara se buiden de joves. I davant sa meva vivència i opinió sa gent empra arguments racionals i fa ciència, i açò no és discutible. I fa crítiques dels qui tenen sa capacitat de fer-se notar a través des mitjans de comunicació, els quals expressen encara més opinions i no arguments.

Albert Einstein a un grup de fillets

2007-10-29T21:58:00.000Z

"Bear in mind that the wonderful things you learn in your schools are the work of many generations, produced by enthusiastic effort and infinite labor in every country of the world. All this is put into your hands as your inheritance in order that you may receive it, honor it, add to it, and one day faithfully hand it to your children. Thus do we mortals achieve immortality in the permanent things which we create in common."

Albert Einstein address to a group of children, 1934.

"Guardeu a la vostra ment que les coses admirables que apreneu a les escoles són la feina de moltes generacions, produïda amb l'esforç entusiasta i labor infinita a cada país del món. Tot açò és posat a les vostres mans com a herència vostra per tal que la pugueu rebre, honorar-la, augmentar-la, i un dia posar-la fidelment a les mans dels vostres fills. Així idò, nosaltres els mortals aconseguirem la immortalitat en les coses permanents que creem en comú."

Albert Einstein s'adreça a un grup de fillets, 1934

"Tothom hauria de ser capaç de posar-se a la pell dels altres"

2007-10-22T22:01:00.000Z

- A quina ciutat i a quina època t'hauria agradat viure?

- Quan aparegueren els primers éssers humans, agafar una escopeta i fer un favor al món.

- Et consideres amorós?

- Ara i amb tu, no.

- Què hi fas a Girona?

- Oficialment, estudiar Filologia Catalana i Hispànica. En realitat, viure una segona vida que Menorca no em podria oferir.

- I a Menorca, durant l'estiu?

- Feina, feina, i més feina.

- A què et vols dedicar quan acabis els estudis?

- Un dels meus problemes és que no tinc cap mena de motivació, vocació ni ambició.

Jordi Català, projecte de filòleg i inadaptat de la vida. Qüestionari fillmore
Es carrer de Menorca, setmanari insular, n. 77 (5/10/2007)

- Com veus la nostra iIIa?

No veig res, però de fons hi escolto un requiem bastant accelerat.

- I la gent jove, activa o passiva?

- Hi ha de tot, fins i tot grups que es mouen de debò, i això és d'agrair.

- Quin defecte no perdones?

- Tothom hauria de ser capaç de posar-se a la pell dels altres i entendre els actes i les personalitats aparentment més incomprensibles. Aquesta hauria de ser una assigantura obligatòria a totes les escoles. De moment ho perdono tot...

- Recomana una pel·lícula.

- Unes quantes: "Pink Floyd, The Wall"; "Edward Scissorhands" i "Match Point". Llàgrimes a totes tres.

- A quina edat t'agradaria morir plàcidament?

- No penso en la mort. Almenys no en la meva...

- Confessa un terrible error que hagis comès.

- Massa errors i massa personals. Però, en general, ser bona persona.

- Tens una ratlla per tirar-te flors.

- Sóc un inútil integral, un imbècil reincident i un bohemi malaltissament fosc i depressiu.

- Acaba la frase: No t'ho havia dit mai, però...

els dos estarem millor si no t'ho dic.

He llegit aquesta entrevista i a poc a poc he anat quedant fred.

Si fos el periodista pensaria que lo políticament correcte és elegir es titular triat, perquè no hagués quedat formalment bé posar: "Sóc un inútil integral, un imbècil reincident i un bohemi malaltissament fosc i depressiu." Com a periodista me quedaria sa pregunta de si vaig escollir bé s'entrevistat.

Com a pare me demanaria he estat capaç d'ensenyar qualque cosa prou bona vitalment i essencialment as fill meu perquè no arribi fins a aquest punt d'indefinició de s'existència seva. D'altra banda, me donaria sa sensació que estudiar filologia a Girona no és una de ses prioritats que té, i si no es paga ell sa carrera, a partir d'ara convindrà que ho faci, sobretot quan no sap ni lo que el motiva ni lo que vol ni lo que vol esdevenir.

És d'agrair que mos salvi a sa resta de joves des fester i digui que n'hi ha que se mouen de dever, perquè resulta que ser bona persona és un terrible error.

No fa falta fer cap comentari sobre si el món estaria millor sense sa humanitat, de sa qual una manera de mostrar es seus sentiments és a través de ses llàgrimes. Gràcies a elles he descobert moltes coses sobre es meu ésser!!!

"Satisfà retrobar-se amb gent que segueix el teu mateix camí"

2007-10-09T20:42:00.000Z

en castellano

Carlos Pons Florit va participar en el V Encontre Nacional d'Universitaris Cristians

Les jornades, celebrades a Barcelona, suposen, segons el jove menorquí, un excel·lent punt de partida per als membres de Pastoral Universitària

L.M.F. Maó. Diari Menorca. Dimarts, 9 octubre 2007

"Visc la ciència, la poesia i la religió amb una intensitat considerable, sense necessitat de voler fer-les concordar en un model racional que em desbordaria, però amb la racionalitat i l’emoció com a vies de diàleg i d’expressió". Frases com a aquesta de David Jou, catedràtic de Física de la Matèria Condensada de l'UAB, van poder escoltar Carlos Pons i Núria Tudurí, dos joves menorquins participants en el V Encontre Nacional d'Universitaris Cristians, celebrat a Barcelona del 27 al 30 de setembre.

Organitzat per la Conferència Episcopal Espanyola i per la Delegació de Pastoral Universitària de l'Arquebisbat de Barcelona, l'encontre no pot ser millor valorat per Pons, no només pel seu contingut, que va girar entorn de la relació entre fe i ciència, sinó pel que de vivencial va tenir. "Cada any les persones van canviant, encara que ens hem retrobat a algunes de les quals van participar en Sevilla [la ciutat andalusa va acollir l'encontre de fa dos anys] i és molt satisfactori comprovar que hi ha gent que segueix el mateix camí que tu", comenta el ferrerienc.

Així mateix, Pons destacava els moments de pregària que el centenar de participants de la trobada ha compartit. "Està molt bé discutir i parlar de diferents temes però divendres a la nit vam celebrar una pregària al Santuari del Tibidabo en la qual es van expressar les experiències viscudes, va ser un moment de satisfacció i de retrobada amb la fe en les mateixes jornades", afegeix.

Un altre dels aspectes que remarca Pons és la celebració de l'encontre al principi de curs. "Ara començarem amb la Revisió de Vida i una trobada així et posa les piles de cara al curs, t'encén els ànims i a més tens una cosa que explicar a la primera reunió. En altres moments, per exàmens o vacances, no crec que la resposta dels universitaris fos tan bona.

Canvi de responsable i nous projectes

La delegació menorquina de Pastoral Universitària comença el curs amb un canvi de responsable. Després de més d'un lustre de dedicació, Magdalena Pelegrí ha passat el testimoni a Glòria Mercadal. A partir d'ara és ella l'encarregada de dinamitzar aquesta oferta que és, segons Carlos Pons, una alternativa per als joves amb inquietuds cristianes. "Per poca que sigui la inquietud jo animaria els estudiants a apropar-se i valorar per si mateixos, si no els agrada poden buscar altres coses", diu. A més de les reunions i les trobades habituals, ja té data la de Nadal, els integrants de la Pastoral Universitària menorquina han estat convidats a participar en "Set itineraris cap a Déu", un projecte dels seus companys barcelonins.

"Satisface reecontrarse con gente que sigue tu camino"

2007-10-09T20:35:00.000Z

en català

Carlos Pons Florit participó en el V Encuentro Nacional de Universitarios Cristianos

Las jornadas, celebradas en Barcelona, suponen, según el joven menorquín, un excelente punto de partida para los miembros de Pastoral Universitaria

L.M.F. Maó. Diari Menorca. Martes, 9 octubre 2007

"Vivo la ciencia, la poesía y la religión con una intensidad considerable, sin necesidad de querer hacerlas concordar en un modelo racional que me desbordaría, pero con la racionalidad y la emoción como vías de diálogo y expresión". Frases como ésta de David Jou, catedrático de Física de la Materia Condensada de la UAB, pudieron escuchar Carlos Pons y Núria Tudurí, dos jóvenes menorquines participantes en el V Encuentro Nacional de Universitarios Cristianos, celebrado en Barcelona del 27 al 30 de septiembre.

Organizado por la Conferencia Episcopal Española y por la Delegación de Pastoral Universitaria del Arzobispado de Barcelona, el encuentro no puede ser mejor valorado por Pons, no sólo por su contenido, que giró sobre la relación entre fe y ciencia, sino por lo que de vivencial tuvo. "Cada año las personas van canviando, aunque nos hemos reencontrado a algunas de las que participaron en Sevilla [la ciudad andaluza acogió el encuentro de hace dos años] y es muy satisfactorio comprobar que hay gente que sigue el mismo camino que tú", comenta el ferrerienc.

Asimismo, Pons destacaba los momentos de plegaria que el centenar de participantes del encuentro ha compartido. "Está muy bien discutir y hablar de diferentes temas pero el viernes por la noche celebramos una plegaria en el Santuario del Tibidabo en el que se expresaron experiencias vividas, fue un momento de satisfacción y de reencuentro con la fe en las mismas jornadas", añade.

Otro de los aspectos que remarca Pons es la celebración del encuentro a principio de curso. "Ahora vamos a comenzar con la Revisión de Vida y un encuentro así te pone las pilas de cara al curso, te enciende los ánimos y además tienes algo que contar en la primera reunión. En otro momento, por exámenes o vacaciones, no creo que la respuesta de los universitarios fuese tan buena".

Cambio de responsable y nuevos proyectos

La delegación menorquina de Pastoral Universitaria comienza el curso con un cambio de responsable. Tras más de un lustro de dedicación, Magdalena Pelegrí ha pasado el testigo a Gloria Mercadal. A partir de ahora es ella la encargada de dinamizar esta oferta que es, según Carlos Pons, una alternativa para los jóvenes con inquietudes cristianas. "Por poca que sea la inquietud yo animaría a los estudiantes a acercarse y valorar por sí mismos, si no les gusta pueden buscar otras cosas", dice. Además de las reuniones y los encuentros habituales, ya tiene fecha el de Navidad, los integrantes de la Pastoral Universitaria menorquina han sido invitados a participar en "Siete itinerarios hacia Dios", un proyecto de sus compañeros barceloneses.

Conèixer-me com a persona

2007-10-08T20:33:00.000Z

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Comença el curs nou. És cert que trobar i descobrir coses noves i nous companys és una experiència fabulosa, però retrobar els amics amb qui el curs anterior has compartit molts bons moments, de reflexió i d'aprofundiment, trob que encara és més gojós.

Amb na Núria Tudurí, na Maria Dolors i en Carlos hem recordat allò viscut al V Encontre d'Universitaris Catòlics. Als cristians ens toca transmetre actituds, més que no ideologies. L'exemple és una bona manera d'humanitzar moltes coses que van perdent la seva autenticitat humana. La comunió entre noltros és un bon exemple que podem donar. Ni els científics tenen la darrera paraula en tot ni els creients tenim la definitiva. La ciència i la fe són dos àmbits completament compatibles. Un no nega l'altre. Com a cristians no podem viure en la ignorància, per açò som universitaris. Ens toca ser "investigadors" de les ciències, ferms en el què feim, amb criteri, però amb humilitat. Serà a nosaltres que ens tocarà posar el criteri ètic/moral a la ciència? Perquè sabem que no seran les empreses les que ho faran.

Ara que començam el curs de bell nou mos feim els propòsits següents:

Descobrir més la presència de Crist i comunicar-la.
Formar-me com a persona "humana".
Descobrir allò que és essencialment humà a través de Crist.
Dedicar-me al meu jo, perfilar-me, conèixer-me i formar-me com a persona.
Trobar un espai de vivència de la fe.
Començar a descobrir el camí de ser persona autèntica.
Conèixer-me, trobar-me com a persona, saber el què tinc en el meu interior i expressar-ho.
Fer la feina ben feta en una pastoral dedicada als altres.

Maria Dolors, Núria Tudurí, Carlos, Mari, Núria Mercadal, Andreu, Marc i Glòria

No són certs els mites entorn a la universitat

2007-10-04T20:26:00.000Z

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Són les set i mitja del vespre (27 de setembre de 2007) i asseguts a l'aula magna del Centre Salesià Martí-Codolar (Barcelona) se'ns posen al davant el delegat de Pastoral Universitària de Barcelona, el secretari de la Conferència Episcopal, la vicerectora de la Universitat Ramon Llull, la directora general d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i, per acabar-ho d'adobar, el copríncep d'Andorra i bisbe d'Urgell. Comença bé una trobada d'universitaris, amb tanta institucionalitat!

Durant quatre dia debatem la compatibilitat de la ciència amb la fe. Les persones que ens donen el seu testimoni, part d'ells científics, historiadors... tenen clar que una cosa és completament compatible amb l'altra. És cert que a la universitat es fa difícil parlar de la fe, però estudiar en el nostre àmbit d'especialització amb un to més profund, des del punt de vista cristià, enriqueix sobradament la nostra experiència en el coneixement.

No són certs els mites que diuen que a la universitat no hi ha creients, que la ciència i la fe es contradiuen, perquè no és el mateix el cientisme (negació d'allò que no és ciència) que la ciència i no és el mateix el fonamentalisme que la religió. Els joves reunits a Barcelona durant quatre dies hem pogut aprofundir en aquest diàleg cercant un humanisme realment autèntic i des del punt de vista catòlic. Com diu el Bisbe Vives la nostra fe és una experiència, no un catecisme de 400 pàgines que es pot estampar contra qualcú.

En la Sagrada Família de Barcelona hem vist la quantitat de símbols que utilitza la religió catòlica per fer-nos entendre el missatge de Déu a través de Jesús. Gaudí va ser un cristià que de l'ostentació, que feia al principi de ser arquitecte, va passar a la senzillesa de vida a través de la seva experiència espiritual vers Jesús, i ho va voler plasmar en aquesta gran obra.

A Montserrat el pare Ramon Tragant ens explica les diferents maneres d'anàlisi exegètica i hermenèutica que es fan de la Bíblia i els conflictes que hi pot haver entre elles, però la sagrada escriptura té un únic rerefons, que és la recerca de la veritat. I la veritat dels cristians és la persona de Jesucrist. L'home, per tenir la capacitat d'"humanitat", per ser capaç de donar-se compte del transcendent, ha de cercar aquesta veritat última que resideix més en la pròpia persona que no en el paper.

No som fruit d'una filosofia ni som un conjunt d'idees preconcebudes ni uns recitadors de textos milenaris, som joves universitaris que hem descobert una manera de viure amb fe amparada en l'Església Catòlica seguidora de Jesucrist. Som al·lotes i al·lots fets de vivències, a més a més de coneixements, a qui el 5è Encontre d'Universitaris Catňlics d'Espanya a Barcelona, ens ha ajudat a refermar el camí que hem descobert al costat de Jesús, i en el qual hem recompartit moments amb antics companys i n'hem compartit molts d'altres amb nous amics.

Núria Tudurí i Carlos Pons
Barcelona, del 27 al 30 de setembre de 2007
Pastoral Universitària de Menorca

"La millor forma de descobrir el grup de fe és venir i veure-ho"

2007-09-08T07:43:00.000Z

Carlos Pons és l’encarregat dels universitaris menorquins a Barcelona. Ell convoca les reunions mensuals del grup i gestiona el blog de la pastoral “El pou de Siquem”.

LL.S.B. Maó. Diari Menorca, 5 de setembre de 2007

Acaba l’estiu i els joves menorquins comencen a partir de l’Illa per reprendre els seus estudis universitaris. Tornar a la facultat o al campus, trobar-se amb els companys i amb els professors, per seguir amb aquella carrera que cadascú ha escollit per preparar-se un futur professional.

El Secretariat de Pastoral Universitària, que es troba dins l’àrea de l’Anunci de la Diòcesi de Menorca, també prepara un nou curs, oferint un servei creient, proper i amic a tots aquells joves universitaris que es senten part de l’Església. A Barcelona, existeix un petit grup de Revisió de Vida, que des de fa tres anys coordina Maria Dolors Amat. Són joves que, mensualment, es troben per compartir junts aspectes del dia a dia des de l’òptica de la fe, viuen la fe en grup, en petita comunitat.

Carlos Pons Florit (Ferreries, 1981) és llicenciat en Documentació i des de fa vuit anys està vinculat a la Pastoral universitària. Actualment és el coordinador del grup de Revisió de vida de menorquins a Barcelona i gestiona el blog “El pou de Siquem”, un espai ple de vida

Com comença la seva vinculació a la Pastoral Universitària?

A través d’un grup de menorquins que ja feia anys que es trobaven per fer Revisió de vida a Barcelona. Em vaig incorporar al grup quan vaig partir a estudiar, i amb el temps, per relleu generacional, em vaig vincular molt més dins l’entitat.

Què és la Revisió de Vida?

És una paraula que pot espantar, sobretot amb gent que no estigui gaire vinculada en parròquies o grups de joves. Té sentit que es digui Revisió de Vida perquè posem fets de la vida personal de cada membre del grup a la llum de l’Evangeli.

Quina necessitat de Déu pot tenir un estudiant universitari que comença la seva experiència fora de casa i dels seus costums?

Als 18 anys més que necessitat de Déu molts joves necessiten un respir, perquè fora de casa descobreixen noves situacions de la vida. Si has viscut la fe des de sempre la necessitat de Déu no s’abandona, però molts joves quan surten de casa aprofiten per conèixer i viure noves experiències, marginant aquest aspecte. Alguns descobreixen que realment necessiten de l’experiència religiosa i cerquen una parròquia o grup de fe.

Quins beneficis a nivell personal li ha aportat aquest grup de fe en el seu llarg recorregut de vuit anys?

A nivell personal m’ha ajudat molt, perquè és un espai on reflexiones sobre tu mateix. Jesús és un bon exemple, i si et compares amb ell pots assolir un creixement personal important.

Quines activitats realitzen?

Feim excursions a Montserrat, la trobada de Nadal a Menorca, participam a les diverses activitats que ofereix que ofereix el Centre Cristià dels Universitaris de Barcelona o a la trobada universitària a nivell nacional, que aquest any és a Barcelona.

Avui en dia els joves es mouen molt per les modes, actuen en clan i des del seu punt de vista l’Església no és un espai atractiu.

Pot ser que no estigui de moda, però el que no ha deixat d’estar de moda és la cerca d’un aprofundiment, d’una experiència interior amb tot el que implica. La gent tendeix a cercar en altres espais per calmar aquesta set d’espiritualitat.

Com es sent un cristià dins la universitat d’avui?

Intentes veure el món des de l’òptica cristiana, i et sap greu no poder compartir aquesta fe amb altres persones, perquè no se’n xerra dins les aules. És important que un mateix s’animi a estudiar assignatures de teologia per poder enfortir-se enfortir un mateix i créixer.

Com animaria un jove menorquí a participar del grup d’universitaris que tenen a Barcelona de viure la fe?

Podem fer atractiva la Revisió de Vida exposant clarament el que feim i el que som. Fa dos mil anys vam tenir Jesús, tot un exemple de Déu fet home, i a partir d’ell actuam i vivim. L’única forma de descobrir aquest grup universitari de fe és venir i veure-ho un mateix.

Per què som cristià

2007-08-12T08:22:00.000Z

Epíleg

Resumiré tot el que he exposat en una breu "confessió de confiança". No es tracta d'una "confessió de fe", perquè no em correspon pas a mi de tenir fe. La fe li correspon a Jesús. Ell és qui ha de ser fidel a la seva paraula. El que em correspon a mi és la confiança en la promesa que ell m'ha fet, que interpreto de la manera següent:

La bondat --l'acció amorosa, l'agapé, la recerca de la justícia-- és la manifestació i realització de la divinitat.
Qui actua creadorament participa de la divinitat.
Actuar creadorament significa esdevenir la providència de Déu.
Pel fet que és el desplegament real de la divinitat, l'agapé és totpoderosa.
El regne de l'agapé, predicat per Jesús, és la salvació de la humanitat.
La recerca del bé --de la justícia-- és la gran tasca de la intel·ligència, perquè s'identifica amb la recerca de Déu.

El cristianisme és una manera de comportar-se, i no pot consistir en res més que en la posada en pràctica de la gran creació ètica. L'única cosa que afegeix és la referència privada a Jesús. Aquesta és la sutura entre el domini públic --la intel·ligència bondadosa-- i el domini privat --la referència a Jesús. En el camp objectiu de l'acció, ens hi podem trobar tots, independentment de les evidències religioses privades. Un bon musulmà seria aquell que col·laborés en la construcció del Regne tot remetent-se a Mahoma, i un budista a Buda. I sant Pau diu: "Tot allò que feu de paraula o d'obra, feu-ho en nom del senyor Jesús" (Col 3,17). Aquesta seria la diferència específica que el cristià introduiria al gènere compartit del comportament ètic.

Per què sóc cristià. José Antonio Marina. Anagrama, 2006

Plens de moments per recordar

2007-07-12T08:04:00.000Z

Font: http://poudesiquem.bloc.cat

Gràcies a tots per aquests tres anys plens de moments per recordar:

Als que hi heu estat des de sempre,
als que us heu afegit fa més poc,
també a aquells que ja van marxar.

Gràcies per la confiança,
pel respecte,
per tot el que m'heu ajudat a aprendre,
per donar-me un espai en què compartir,
per tot el que heu compartit,
per tots aquells moments que ningú ens pot prendre.

Aquest cap de setmana l'havíem de fer sencer a Hostalric. Per raons que aquí no cal especificar no va ser possible. Tot i així la jornada que hi vam viure ens va servir a tots per aprendre alguna cosa i descobrir una mica més del que ens envolta.

Per tant, durant un dia, Hostalric va ser "colònia" invadida per menorquins. I com a invasors en tota regla que som, vam penjar sa nostra "bandera" des balcó!!

Us pos aquí un tros de l'"Elogi del viure" del poeta Joan Maragall, que han escollit per posar al recull del meu comiat:

"...Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un etnre els homes. Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot esl que pots en teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l'agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l'adobament del món. El món s'arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva..."

Us tindré sempre presents en la meva pregària:

Llorenç i Josep Maria
Maria Dolors i Núria
Marc i Andreu
Núria i Carlos
Magdalena, Joan i Bel

Gràcies!

Glòria Mercadal, Barcelona, 2 de juny de 2007

Un granet d'arena en les vacacions

2007-07-12T07:56:00.000Z

Compromesa. Na Glòria Mercadal farà dos mesos enfora de la seva família i els seus amics.

La jove maonesa i la resta del seu equip de cooperants preparen el viatge des de febrer.

Amb els estudis de Topografia acabats recentment, na Glòria Mercadal passarà l'estiu a Chiquitanía, Bolívia, col·laborant en diferents projectes que impulsa la Universitat sense Fronteres.

Ni sol ni platja, ni turisme cultural; nàutic o eqüestre, ni xivarri, ni lleure. Glòria Mercadal Marqués (Maó, 1986) viurà aquest estiu unes vacances diferents, a milers de quilòmetres de Menorca, realitzant mesuraments; efectuant estudis sobre el terreny, contribuint a la planificació urbanística i al desenvolupament d'infraestructures en La Chiquitanía, on Universitat sense Fronteres impulsa diferents projectes de cooperació per al desenvolupament. "USF té dues vies de treball, una centrada en la construcció i una altra en l'educació i utilització dels equipaments que es construeixen", detalla Glòria.

L.M.F. Diari Menorca, 29 de juny de 2007, pàg. 15

Per a aquesta jove de Maó, la seva aposta per a les vacances estivals no ha estat fàcil. "Em fa una mica de pena, he passat tot el curs fora, i ara, arriba l'estiu, i me'n torno a anar. A casa no els ha fet gaire gràcia, encara que tampoc m'han posat cap pega." Reconeix que més que posar-li pegues, la seva família i els seus amics l'han animat a afrontar aquest repte "que estic segura de poder tirar endavant, encara que és molt lluny."

Glòria, que acaba de finalitzar els seus estudis de topografia -"ara em queda el projecte final de carrera", diu- marxa a la regió boliviana situada a l'est del país, integrada en un grup de sis persones. "Som tres al·lots i tres al·lotes, tres estudiants d'arquitectura, un arquitecte tècnic, un enginyer industrial i jo. Els coordinadors de l'ONG no poden viatjar aquest any perquè han tingut un fill".

Glòria repartirà la seva estada a La Chiquitanía, entre San Ignacio de Velasco i San José de Chiquitos. "Abans estarem dos o tres dies a Santa Cruz de la Sierra, per tramitar papers i aclarir algunes coses i després marxarem als pobles". Segons creu, el mes de juliol el passarà a San Ignacio i el d'agost a San José. USF desenvolupa a San Ignacio dos projectes educatius, la pavimentació dels carrers i un estudi sobre el terreny per planificar infraestructures i equipaments, mentre que a San José participen en la planificació urbanística i la construcció d'una guarderia. Glòria tindrà ocasió de posar en pràctica els coneixements adquirits al seu pas per la universitat, col·laborant en aquestes accions, que són fruit d'una feina que es realitza els mesos previs a la partida dels cooperants.

Gràcies a la Càtedra Unesco és possible cursar 'Tecnologia de Baix Cost i Habitatge per a Cooperació'. Part de la feina que es realitza durant el curs en aquestes assignatures es desenvolupa després a Bolívia", relata Glòria; que va ser seleccionada entre deu aspirants per integrar l'equip multidisciplinari que parteix a començaments de la setmana que ve a Bolívia. "Les entrevistes es van fer el febrer i des de mitjan març estem preparant la feina que ara farem. De la preparació no ens encarreguem només nosaltres sinó que participa més gent", continua Glòria. Van amb una mínima planificació "que s'ha de complir, encara que poden sorgir imprevistos en qualsevol moment que veurem com resolem," apunta la cooperant.

Glòria és conscient que van per a treballar, no de vacances i que és difícil cenyir-se als projectes que tenen assignats. "En aquests casos, hi ha moltes necessitats i pot sorgir donar un cop de mà en qualsevol moment. Fas de voluntària 24 hores al dia", reflexiona, aquesta jove que sap de què parla. Encara que creua per primera vegada l'oceà per embarcar-se en tasques de cooperació, però no és nova en això en cas d'obrir-se a altres realitats. La Setmana Santa de l'any passat, Glòria, acompanyada de Martí Carbonell Salom, es va desplaçar a El Aaiún, a la regió algeriana de Tindouf, per conèixer de primera mà la situació dels campaments de refugiats. D'aquell viatge va tornar amb la sensació de ser "com un regal" per a la gent que van conèixer allà i, vista la seva opció per a aquest estiu, amb la consciència que una vegada s'observen i es jutgen la pobresa, la desigualdad i la injustícia, cal actuar, aportar un granet d'arena per eradicar-les.

hi ha molt a segar i pocs segadors

2007-07-08T17:49:00.001Z

Diumenge XIV de durant l'any

font: http://poudesiquem.bloc.cat

La Paraula que hem escoltat en l'eucaristia d'avui em suggereix fer una composició de lloc. Fent volar la imaginació podem veure el món que ens envolta com un camp de sembrats molt diversos, tots en desordre i dispersió. En l'atmosfera d'aquest panorama hi plana el gran silenci de Déu i estones ens sentim temptats de preguntar: "on és Ell? hi és?".

Sabem però, que pel baptisme l'esperit del Senyor ens ha marcat, ens ha consagrat i ens ha fet lliures. Ens dóna la Saviesa, i ens convida a penetrar en el misteri, de tal manera que som capaços de descobrir el desig d'escampar la veritat i el bé, és a dir, d'anunciar arreu la Bona Notícia que el Regne de Déu és a prop de tothom. Sant Pau ens ho deixa clar: "Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L'únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que ningú no m'amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús" (Ga 6,14-18).

Avui som cridats a desposseïr-nos, a viure amb senzillesa. Hem descobert que Jesús en enviar-nos a segar ens proposa un nou estil de vida: pregar, experimentar el goig d'acompanyar i alliberar els germans. És un estil de vida sobri, humil, pobre, però sempre envoltat de l'alegria de viure, la confiança i la pau al cor. Les paraules del profeta Isaïes ens hi conviden:

"Feu festa, tots els qui l'estimeu.

sereu alletats amb l'abundància del seu consol.

Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar,

la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant.

Com una mare consola al seu fill, jo també us consolaré.

Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig

i reviuran com l'herba els vostres ossos" (Is 66,10-14c)

"Ve un moment que la dinàmica de sentir-se cristià, la bona notícia trasbalsadora, es va identificant amb el missatger trasbalsador, pel qual ella ens arriba i pel qual ens la creiem. Fins que la Bona Notícia i la mateixa persona de Jesús són una sola cosa en què creure" (escrits del Dr. Gol ).

Gràcies perquè ens fas dignes de ser enviats a segar!

"Veniu a contemplar les gestes de Déu.
Que n'és d'admirable el que fa amb els homes!
Ell és la nostra alegria. Ell, que sempre governa amb el seu poder". (Salm 65)

Maria Dolors Amat

Barcelona, 8 de juliol de 2007

Prec III

2007-07-05T17:56:00.000Z

Maria: i cada vegada que menjam el pa de vida professam la nostre fe diguent que creim. El camí pot ser llarg i dur, però si no tenim fe pot ser que no ens quedi res. Dalt de la muntanya ens retrobarem prest!
Maria: va venir a calar for a la terra. Crema en el nostre cor i encara més en qui no creu. És caliu viu que fa encendre. Jo deix que em vagi consumint. No sé si arribaré a estimar-lo com mereix.
Madò de Son Terra Prima: la nostra fe em demana ser coherent, i per açò he de créixer. Contempla el cel allà on vagis, recorda't de les teves arrels i prega perquè la mort del Ressucitat no sigui envà. Una besada!
Sor: estimada, diu una cançó d'un grup de rock català: no sóc jo mateix si Tu no hi ets! Què ens dóna que no el podem abandonar si l'hem conegut? Prec perquè Josep també el conegui!
Maria: en la virtualitat no trobam a Déu. Només dins nostre. Una imatge no és tot però amb ella aconseguim arribar. Importa el missatge, i la forma que li donem ha d'anar d'acord al nostre temps. Ha acabat el temple virtual.
Tat: estimada Tat, açò que l'home ha anomenat temps ha fet coincidir la nostra onomàstica. Quan era fillet ja cercava la Saviesa en la pregària. Vaig veure que floria com el raïm madura (Sir 51,13-30).
Maria: ser humil, perdonar, estimar, més que voler ser estimat o perdonat, em fa aprofundir en la idea d'una altra Esperança, en la qual moltes vegades no confiam i prou. Inventam. Nanit!
Foix: què té preparat als qui l'estimen? Intent ser sal i llum, però vegades ho faig massa salat o massa fat. D'altres, se m'apaga el llum. Confiï en Ell perquè em mostri el terme adequat!
Mamat: els meus pares em van concedir un nom. Quan era fillet ja cercava la Saviesa en la pregària. Vaig veure que floria com el raïm que madura (Sir 51,13-30). Gràcies per les teves atencions, Montse!
Pare: un home que es deia Josep, noble i bo, anà a Pilat per demanar-li el cos de Jesús. El desclavà, l'amortellà i el posà en un sepulcre a la roca, com faria un pare. La Seva glòria és una altra!
Marc: benvolgut, na Maria m'ha recordat que tenc un Marc, quin goig! Un gran creient el teu patró! Que sigui aquesta la teva força! Aprèn dels bons exemples del teu camí! He vist que saps escollir-los.
Foix: estimada Fulgència, veig que te quedes amb totes les paraules de Sant Pau. Has començat a beneir en Crist i a no maleir. Beneïda tu que, enamorada del bé, el serveixes!
Pare: estimat Pare, prec, plor a Déu que concedeixi el do del seu esperit a amics i germà. Per què no els l'ha donat ja? Per què li giren l'esquena? Per què no veuen més enllà del tenir? Crec en una altra Esperança!
Maria: tenim un déu de vius en qui confiam poc. Davant la mort moltes vegades només podem callar perquè és un altre misteri. La nostra vida és certa davant de Déu i ens toca callar perquè ja ens coneix!
Foix: cal que construïm i assentem bé el nostre edifici perquè no desconfiem més. Aconseguit açò, podrem donar passes fermes en la nostra fe.
Maria: la nostra mort és la vida de Déu. Fe+esperança+amor és la lectura de la sinagoga en el aquí, és el compliment de l'escriptura. En som seguidors. Feim possible la resurrecció de la mirada.
Germà: pens en els morts d'aquests dies, en na Carmen i en Biel. Don gràcies a Déu per haver cregut! El ran consol del cristià és la vida eterna. Sortosos de poder donar sentit, fins i tot, a la mort!
Pare: estimat Papi, na Llucia ha estat d'aquelles persones que han tingut una mirada especial per jo. Trob que açò ha bastat perquè l'estimés. Déu sap tot lo altre! Un bes!

m'ensenyeu un camí de llibertat i de vida

2007-07-01T06:22:00.000Z

Diumenge XIII de durant l'any
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui som cridats a descobrir la radicalitat de les paraules de Jesús. Per integrar el missatge de les lectures d'aquest diumenge i portar-lo a terme, amb la llibertat de què ens parla St. Pau, ens cal créixer a nivell humà i a nivell cristià:

"Germans, Crist ens ha alliberat de l'esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així". "Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per a fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres" (Ga 5, 1.13-18)

La doctrina que predica Jesús i els apòstols és per a persones madures, conscients i responsables de la missió de servei que el Mestre ens ha deixat en el temps que ens toca viure.

"Eliseu deixà els bous, corregué darrera Elies i li digué: "Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu." "Ell se'n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se'ls van menjar. Després se n'anà amb Elies." (1Re 19, 16b.19-21)

En la preparació del temps de Jesús que ja es troba en l'Antic Testament, hi veiem un anunci força clar de la crida a través dels signes i les actituds de personatges que posen de manifest una clara resposta donant tot el que tenen. En aquest situació són comprensibles els sentiments que expressa el Salm 15:

"Senyor, heretat meva i calze meu, vos m'heu triat la possessió"

La veritable herència és la comunicació i la intimitat amb Déu que en el seguiment a fons descobrim cada dia. L'evangeli de Lluc ens descriu la decisió de Jesús d'anar a Jerusalem i el que això li comportarà. Els fa adonar que el qui el vulgui seguir, per aconseguir seguretats segons el món, s'equivoca. Anant amb Jesús només podrem fer com Joan, reclinar el cap aprop d'Ell, abandonar-nos amb confiança: "Mentre feien camí algú li digué: "Us seguiré pertot arreu on anireu". Jesús li respongué: "Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap".

En el seguiment de Jesús hi ha una radicalitat que és donar-ho tot i treballar perquè els altres el coneguin i l'estimin. Així podem seguir endavant: "Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu." "Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és apte per el Regne de Déu" (Lc 9, 51-62).

Com els deixebles també a nosaltres ens ha seduït la seva doctrina, el volem conèixer més per estimar-lo més cada dia i aprendre a construir el Cel Nou i la Terra Nova. És el camí de la fidelitat generosa. A poc a poc, anem comprenent que en l'arrel de la nostra fe hi ha el misteri pasqual. Aquest és el motiu que ens fa cantar amb goig:

El meu cor se n'alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima.
M'ensenyareu el camí que duu a la vida,
joia i festa a desdir a la vostra presència,
al vostre costat, delícies per sempre. (Salm 15)

Maria Dolors Amat, Barcelona

el naixement de Sant Joan Baptista

2007-06-24T21:26:00.000Z

Diumenge, 24 de juny
font: http://poudesiquem.bloc.cat

El seu nom és Joan

Celebrem avui el naixement del més gran dels profetes, aquell que havia de ser el precursor de Jesús: "Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l'ombra de la seva mà" (Is 49, 1-6).

La profecia d'Isaïes ens presenta el naixement d'un infant com un gran projecte. L'espera de Joan va estar envoltada de misteri: Elisabeth, la seva mare d'edat avançada, Zacaries el seu pare que resta mut fins el moment de comunicar el nom del fill. En les paraules d'Isaïes el naixement de Joan posa de manifest la universalitat de la salvació de Déu: "t'he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra". Joan està cridat a preparar els camins del Senyor.

En la segona lectura Pau remarca la humilitat del Precursor: "Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus" (Ac 13, 22-26). Joan, doncs, amb la seva predicació acompanyada d'un estil de vida humil, auster, net, clar i valent en la denúncia de la mentida i de la injustícia, precedeix la Paraula i les actituds que Jesús demanarà als seus deixebles. No es pot servir el Regne de Déu sense una forma de vida austera i humil, sense afany de riqueses ni de poder. Joan no posseeix als seus deixebles, sinó que els encamina vers Jesús, el Senyor. La llum de Joan minva perquè vol que creixi la llum de Jesús enmig del món.

En l'Eucaristia d'avui, el celebrant, en el comentari de la Paraula, ens ha dit que és molt significatiu el fet que el naixement de Joan s'esdevé en els solstici d'estiu, el dia més llarg. A partir d'avui, el dia anirà minvant fins a arribar a la plenitud del solstici d'hivern on la llum comença a créixer coincidint amb el naixement de Jesús. Ell que és llum que apunta en la fosca, és el dia clar amb un sol sense posta.

La presència de l'Esperit en nosaltres, com va habitar en el cor de Joan, ens dóna la certesa que aquest Déu personal té un projecte de vida per cadascú, ens crida pel nom, per col·laborar a la vinguda del Regne, però respecta la nostra llibertat. A partir dels esdeveniments de la vida va transformant el nostre cor: "Què serà aquest noi?, perquè la mà del Senyor era amb ell" (Lc 1, 57-66.80).

La joiosa festa de Sant Joan ens fa cantar amb les paraules del Salm 138:

Heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu,
descobriu de lluny estant els meus propòsits,
us són coneguts tots els meus passos.
Vós heu creat el meu interior,
m'heu teixit en les entranyes de la mare.
És meravellosa la vostra obra.
Res de meu no us passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat, aquí baix a la terra.
Us dóno gràcies per haver-me fet tan admirable.

Maria Dolors Amat, Barcelona, 2007

Què és l'ésser humà?

2007-06-18T20:27:00.000Z

Segons una part important dels meus amics de Barcelona l'home és matèria, és sentits, és raó, és idees, és pensament i és sentiments. És una definició de l'home que crec que reflecteix en gran part la societat actual, en la qual es tendeix a centrar-se en el que es pot experimentar amb facilitat. Queden satisfets aconseguint uns nivells suficients (talvegada, insuficients) de plaer, de doblers i de poder (sobretot, professionalment). És a dir, una vegada han arribat a un nivell de benestar suficient (segurament insuficient, perquè realment el benestar segueix una corba que augmenta exponencialment) per a ells i per als seus ésser estimats, poc es preocupen per la resta d'aspectes que conformen la persona humana.

Trob que aquesta és una visió sesgada de la realitat que conforma l'ésser humà. Fa dos mil quatre-cents anys, en la filosofia grega, es creia que l'home estava format per un cos i per una ànima, ja sigui de forma separada (Sòcrates, Plató) o de forma conjunta, com un sol ésser (Aristòtil). Creien que deixàvem abandonat el cos en aquesta vida, però que l'ànima era immortal i perdurava.

Alguns pares de l'Església, com per exemple Sant Tomàs d'Aquino, van defensar amb fermesa aquesta unitat única del cos (Matèria) i de l'ànima (Forma) i el model atropocèntric judeocristià també l'ha defensada. El cristianisme, a través de Jesucrist, diu que l'home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i que som éssers constituïts amb una integritat única. Com Jesús, la nostra vida finalitza definitivament en aquest món que percebem amb els sentits, però ressucita, com Ell, a una altra vida, a la vida eterna en Déu.

En la modernitat, degut en gran part a l'avenç tecnològic, l'home explica les coses únicament a través de la raó i de l'experiència. Dubta de tot i per açò vol quantificar-ho i mecanitzar-ho, però és prest que es dóna compte que no ho pot explicar tot, que no ho pot raonar tot i que moltes vegades el sentits, la raó i el pensament li fallen (Decart). Decart vol trobar alguna veritat i diu que el pensament pensa pensaments, és a dir, el subjecte (pensament) fa l'objecte (pensaments); si no pensa res no és pensament, i com que no hi ha objecte sense subjecte, no hi ha pensaments sense pensament; és a dir, tampoc no hi ha objecte sense subjecte i, per tant, és en la mesura que pensa; formulat en la seva frase famosa: "pens, per tant existesc". Els autors s'han de treure de la màniga a Déu perquè veuen la seva impossibilitat explicativa. Així, per exemple, Kant formula els postulats de la raó práctica i Decart diu que com que creim en veritats (també, la perfecció), creim en Déu (que és perfecció, segons ell).

Els autors de la postmodernitat són conscients de les limitacions per trobar una explicació i definició dels elements que conformen l'home. Es genera una espiral de preguntes sobre el mateix home. Se li exigeix a aquest que sigui quelcom més. Nietzsche porta l'atropocentrisme al màxim en definir el "superhome", que ell veu representat en Jesucrist, però no en cap dels cristians perquè no respresenten els valors autèntics de Jesús. D'altra banda Heidegger defineix l'home com "Dasein" (ser-hi, ser en el món); per ell, som en la mesura que comprenem. Quan ens formulem preguntes és perquè tenim una "pre-comprensió" sobre allò que anem a interrogar, en tenim un coneixement previ. Quan hem interrogat la cosa, obtenim una resposta i en sabem alguna cosa més, per tant, enriquim el nostre coneixement, però aquest coneixement, com que és assimilat per nosaltres, fa que formi part de nosaltres i, per tant, que sapiguem una cosa més sobre nosaltres (auto-comprensió) perquè ho acabem d'aprendre. D'aquesta manera sempre tenim més pre-comprensió de totes les coses i més ens coneixem a nosaltres mateixos.

És cert que les coses són, però nosaltres som més perquè, a més a més de ser comprenem les coses. Tot açò no ve a dir altra cosa que l'ésser humà és molt complexe i indefinible, o més ben dit, autoindefinible. Som éssers que per formular-nos la pregunta sobre què som, estem implicats en la resposta i, per tant, ve a ser com un peix que es mossega la cua.

De totes maneres, trob que quan els meus amics es limiten a definir l'home només pels sentits i la raó estan limitant molt el concepte i s'estan limitant a ells mateixos. Si aprofundíssin una mica més en què és l'home veurien que no tot és blanc o és negre, i molt manco, que l'home és tan bo de definir com que és allò que perdebem o que raonem. No! Com a creient, l'home també té una part metafísica i transcendental que l'acaba de completar. Definir aquesta part és tornar al peix que es mossega la cua, però bé és cert que l'ésser humà té aquesta capacitat i no es pot negar.

font: resposta a la pregunta de l'examen d'Antropologia filosòfica. Antoni Bosch-Veciana. Barcelona: Institut de Ciències Religioses de Barcelona, 18/06/2007.

dóna'ns un cor net i transparent

2007-06-17T21:21:00.000Z

Diumenge XI de durant l'any

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui retrobem el seguit de diumenges que mantindran continuïtat fins al final de l'any litúrgic. Podrem observar que la Paraula proclamada setmana rere setmana ens anirà posant damunt la taula de l'Eucaristia molts dels ensenyaments i la mateixa vida de Jesús que culmina amb el misteri pasqual.

En el fragment del segon llibre de Samuel veiem que David ha rebut del Senyor innombrables dons, però es deixa dominar pels impulsos del maligne i comet un gran pecat: "Has fet matar Uries, l'hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l'has fet matar amb l'espasa dels ammonites". Déu li havia donat tot: "He posat als teus braços la filla del teu senyor", "t'he donat el poble d'Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors". Déu ens ho dóna tot i els homes ens dediquem a matar la naturalesa, la bondat i el bé. La paraula del Senyor denuncia el pecat, però quan l'home és sincer, la mateixa paraula evidencia l'amor i el perdó: "He pecat contra el Senyor". Natan li respongué: "Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat, no moriràs". (Sa 12,7-10.13)

Senyor, tu coneixes les secretes intencions dels cors, vols habitar en la netedat i en la transparència. La conversió del cor és quelcom joiós, és descobrir la perla preciosa. El Salm 31, vol expressar el goig del retrobament:

M'he decidit a reconèixer la falta.
En vós he trobat el meu recer
el goig de veure'm lliure.

La saviesa i la infinita pedagogia de Jesús la trobem en l'Evangeli: un fariseu de nom Simó convida a Jesús a casa seva amb la intenció d'analitzar la seva doctrina. Al mig de la trobada una dona pecadora fa un homenatge a Jesús i ell l'accepta. Les nostres actituds són un missatge més comprensible que les paraules. Jesús defensa aquella dona de la crítica que li fan per l'estil de vida que porta: "Jesús digué a Simó: "¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells; tu no m'has rebut amb un bes, però ella, d'ençà que ha entrat, no para de besar-me els peus" (Lc 7, 36-8,3). La familiaritat és un signe del bé: acollir, besar, rentar peus després del cansament del dia. Això ens fa néixer de nou a nosaltres i a tots els qui ho donem.

Quan per la fe els creients reconeixem el Crist, comencem un estil de vida diferent, que ens fa immensament feliços, entre el goig i la creu. Avui la carta de Pau ens ho fa evident: "Estic clavat a la creu juntament amb el Crist. La vida que ara visc, ja no és meva; és Crist que viu en mi" (Ga 2, 16.19-21). Ara que ja el comencem a conèixer deixem, doncs, que Ell visqui en nosaltres.

Dóna'ns Senyor, un cor net i transparent, per estimar i servir sense mesura!

Maria Dolors Amat, Barcelona

Hel·lenisme

2007-06-14T16:05:00.000Z

grecs romans egipcis babilonis siris perses

Hel·lenisme: cultura grega que va dominar els tres regnes hel·lenístics: Macedònia, Síria i Egipte.

final s. IV aC-400 dC. Alexandre Magne (356-323 aC), rei de Macedònia, uneix la civilització grega amb Egipte i l'Orient fins a la Índia amb les seves conquestes. A partir del 50 aC es va imposant la cultura romana i el llatí, des de l'oest d'Espanya fins a l'est de d'Àsia.

Sincretisme: fusió de creences. "El món és vell": dubtes religiosos, desintegració cultural i pessimisme. Atenes: ètica: millor manera de viure i morir de l'home (Sòcrates, Plató i Aristòtil). Alexandria: ciències.

El neoplatonisme. 200 dC. Arrels en Plató. Plotí (Alexandria 205-Roma 270). Teoria de la salvació. Món: 1. l'U ("llum divina" o Déu) il·lumina l'ànima i la matèria (nosaltres) rep una dèbil llum de l'U 2. obscuritat absoluta (absència de l'U = no és).

Els epicuris (els filòsofs del jardí). Arrels en pre-socràtics i Sòcrates. 300 aC. Epicur (341-270 aC): desenvolupen l'ètica del plaer d'Aristip (deixeble de Sòcrates): "el major bé és el plaer" i "el major mal és el dolor". Objectiu de la vida: aconseguir el màxim plaer sensual i evitar el mal, però amb autocontrol, moderació i serenitat. "Càlcul de plaers": les conseqüències agradables d'una acció han de ser avaluades tenint en compte els seus efectes i resultats. "La mort no és assumpte nostre perquè mentre vivim, la mort no hi és. I quan arriba, ja no existim". Les "quatre herbes medicinals": No s'ha de tenir por dels déus. No cal preocupar-se de la mort. El bé és fàcil d'aconseguir. Les coses terribles són fàcils de suportar. "Viu apartat del món!" (cap interès per la política). "Viu el moment". Avui "epicuri": sentit negatiu per designar algú que viu només per al plaer.

Els estoics. Arrels en pre-socràtics i Sòcrates. 300 aC. Zenó (Xipre). Tots ("microcosmos") formem part d'un "logos" universal ("macrocosmos"): "lleis de la natura" per a tots i tot. Monisme: no hi ha separació d'esperit i matèria. Marc Aureli (121-180 aC): relacions humanes, política, Estat, promoció de la cultura i filosofia gregues a Roma. Ciceró (106-43 aC): humanisme: l'individu centre l'interès. Sèneca (4 aC-65 dC): "l'home és sagrat per a l'home". Tot succeeix per "necessitat" i no serveix de res lamentar-se ni exagerar la felicitat. Avui "estoic": qualcú que no es deixa portar pels seu sentiments.

Els cínics (filòsofs del barril). Arrels en pre-socràtics i Sòcrates: davant una botiga: "quantes coses que no necessito!". 400 aC. Antístenes. La felicitat veritable no depèn de les coses externes (luxe, poder, salut). Diògenes: vivia en un barril. Avui "cínic": qualcú que no es preocupa del sofriment de les altres persones.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

Sòcrates i Jesús

2007-06-13T15:45:00.000Z

Textos que no van escriure

Des del moment en què Plató decideix posar les seves idees en boca de Sòcrates, no podem estar segurs que les paraules que Sòcrates diu en els diàlegs siguin realment seves. Per tant, es fa molt difícil saber què és de Sòcrates i què és de Plató. El mateix succeeix amb molts altres personatges històrics que no han deixat res escrit. L'exemple clàssic, naturalmet, és Jesús. No podem estar segurs que el Jesús "històric" digués les paraules que Mateu o Lluc li van atribuir. De la mateixa manera, no podem saber què va dir el Sòcrates "històric". [...] p. 68

Amb totes les conseqüències fins a la mort

Per què, Sofia? Per què Sòcrates va haver de morir? La gent s'ha fet aquesta pregunta durant més o menys 2.400 anys. Però ell no ha sigut l'única persona de la història que ha portat les seves conviccions fins a la mort. [...]

Tant Sòcrates com Jesús eren dos personatges enigmàtics, també per als seus contemopranis. Cap dels dos va posar per escrit el seu pensament, i per tant estem obligats a confiar en el retrat que ens van fer d'ells els seus contemporanis. Sabem, això sí, que els dos eren mestres en l'art del discurs. Els dos parlaven amb una autosuficiència que al mateix temps fascinava i exasperava. Van desafiar el poder de la comunitat criticant totes les formes d'injústicia i corrupció. I al final, ho van pagar amb la vida.

Els judicis de Jesús i Sòcrates també tenen punts en comú. Els dos haurien pogut salvar la vida si haguessin demanat clemència, però sentien que haurien traït la seva missió si no portaven les seves idees fins al final. I afrontant la mort d'una manera tan valenta, van aconseguir innombrables partidaris, fins i tot després d'haver mort.

No vull dir, amb això, que s'assemblessin. Només vull que quedi clar que els dos tenien un missatge que està estretament lligat amb el seu coratge personal. p. 70

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder. Barcelona: Empúries, 1995

Sòcrates - Critó. Critó o sobre el deure

Sòcrates: Acabes d'arribar o ja fa temps?

Critó: Fa una bona estona.
Sòcrates: I per què no m'has despertat de seguida, sinó que t'estàs allà assegut en silenci?

Critó: Per Zeus, Sócrates, tampoc a mi no m'agradaria haver d'aguantar un insomni tan llarg enmig d'un pesar tan gran. Però cert és que porto una llarga estona admirat de veure que dorms plàcidament. I per això no et despertava, perquè passis la major part del temps en tranquil·litat. Veritablement, moltes vegades ja, durant tota la teva vida, vaig envejar el teu caràcter, però molt més encara en la desgràcia ara present, considero tan la serenitat i mansuetud que suportes.

Pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres (Lc 22,39-46)

Llavors sortí i se'n va anar, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els deixebles.
Arribat al lloc, els digué:
--Pregueu demanant de no caure en la temptació.
Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient:
--Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.
Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra.
Quan s'aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. Els digué:
--Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació.

El diàleg que escriu Plató sobre Sòcrates i Critó, quan aquest el va a veure a la presó els darrers dies abans de morir bevent la cicuta, ens mostra que Sòcrates somia quan ha de morir: "l'endemà d'arribar la nau". Jesús també sap quan ha de morir: "El qui em traeix ja és aquí" (Mt 26, 46).

Sòcrates dorm plàcidament: "admirat de veure que dorms plàcidament". Jesús no pot dormir, ans tot el contrari que Sòcrates està neguitós tota la nit i el text bíblic arriba a l'extrem de dir que sua gotes de sang: "Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra".

Sòcrates no té perquè morir. Jesús sí que ha de morir, està escrit a la llei. El mateix concepte de resurrecció indica que s'ha de morir. Açò ens fa veure que el cristianisme s'assembla més a l'ateisme que al món grec, perquè els dos profetitzen una mort completa de la persona humana. Pels cristians encara hi queda una esperança, la resurrecció. Per als ateus tot s'acaba amb la mort. Però en els dos casos lo fotut és que s'ha de morir, s'ha de passar pel tub, i Jesús ho veu i per açò sofreix. En canvi, Sòcrates separa el cos de l'ànima i, per tant, li és ben igual el que passi amb el cos, sap que la seva ànima continuarà intacta encara que perdi el cos.

En el cas dels cristians s'ha de passar per una mort completa de la persona, perquè si no, no hi ha resurrecció que valgui. En qüestió de la mort, toquem de peus a terra com els ateus. Ara bé, el nostre mateix credo diu:
a) crec en la resurrecció dels morts
b) o bé, crec en la resurrecció de la carn
i no és el mateix:
a) Si mor la persona completa, morim del tot.
b) Si només mor la carn som platònics.

En el text bíblic no queda clar quina és la mort de Jesús, quina és la seva immortalitat? El cristianisme deixa el Jo (tota la persona) intacta a l'altra vida. Açò només es pot creure, no es pot ni raonar ni verificar. La mort més greu és en la que el Jo deixa de ser, i ja es trenca tot: cos, ànima, esperit, persona, manera, etc.

No podem crear un món on no n'hi ha. Hem de callar més davant la mort, perquè podem arribar als casos extrems de jutjar la mort de l'innocent. Amb paraules, ni la realitat total podem afirmar. La mort és la metàfora d'un final de relacions humanes. La teologia, vegades, és massa sermó de capellà, s'hi posa un llenguatge interessantíssim: cel, infern, purgatori. Joan Pau II els defineix com estats, no com a llocs. El problema no està en Déu, sinó en les imatges que ens n'hem fet.

doneu-los menjar vosaltres mateixos

2007-06-10T15:33:00.000Z

Diumenge del Cos i la Sang de Crist

font: http://poudesiquem.bloc.cat

La celebració d'avui ens convida a donar gràcies solemnement pel do de l'Eucaristia. El trocet de pa i la copa del vi són aliment i són vida que ens empeny a fer present el Regne de Déu. Sant Pau evidencia en la seva carta l'encàrrec de Jesús: "Feu això que és el meu memorial" (1Co 11,23-26). Què hem de fer? El mateix que féu el Senyor. Cada vegada que compartim, que repartim, fem memòria del misteri de donació del Crist.

L'Eucaristia és l'aliment pels qui estan cansats i afeixugats, el coratge per seguir el camí: "Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi". "Beneí Abram" (Gn 14, 18-20). L'Eucaristia ens refà les forces per seguir el camí. Jesús Eucaristia, Jesús entregat, fet pa i vi, es fa present a través nostre enmig dels senzills, dels pobres i dels qui pateixen. El memorial de Jesús mostra la missió als seus deixebles: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos" (Lc 9,11b-17). Ells donen el que tenen i Jesús amplia la seva entrega i els dóna el cent per u.

La Paraula d'avui ens condueix a descobrir-lo amb els ulls de la fe, fet Eucaristia i present en el Sagrari; sentir-lo proper en el cos viu de l'Església, que som tots nosaltres; veure'l en els pobres, els desvalguts, els necessitats: "El que feu a un d'aquests més petits m'ho feu a mi" (Mt 25, 40).

Senyor, vull creure, fer créixer la meva fe! Que el misteri del teu Cos i Sang m'empenyi a compartir la vida amb els germans. El teu amor ha parat taula enmig nostre; fés que, estimant com tu, col·labori en apropar ara i aquí el cel nou i la terra nova! Tu has dit: "Jo sóc el pa viu, baixat del cel, qui menja aquest pa, viurà per sempre" (Jn 6, 51).

Maria Dolors Amat, Barcelona

Ètica en la postmodernitat

2007-06-10T11:57:00.000Z

No començam a ser cristians perquè ens ha conveçut una teoria o una explicació. Començam a ser cristians perquè ens hem trobat amb Jesús.
Pentecosta 2007. Festa del Sant Crist, patró de Manacor

L'home és subjecte de responsabilitat tant si vol com no:

Subjecte de sentit: intel·ligència (cristianament Jesucrist dóna sentit a l'home)
Subjecte de projecte: llibertat (cristianament es construeix el Regne de Déu)
Espai: el contextualitza
Temps: el contextualitza

Postmodernitat

Amb el Concili Vaticà II (1962-1965) s'inicia només a l'Occident un període cap a la postmodernitat. En la modernitat l'home es basa en gran mesura en la raó i la Bíblia deixa de ser el referent. Ja Descartes fóu un primer racionalista. Però Kant va afirmar que la raó no és absoluta, no tot es pot constatar empíricament. El mateix Einstein formula la llei de la relativitat E = mc2, on l'energia no es crea ni es transforma, sinó que varia. Dintre de l'Església, el 1993, Joan Pau II formula l'encíclica Veritatis splendor sobre la teologia moral en la qual remarca el sentit diví de la Veritat i de la llei moral natural. La potmodernitat representa un respir davant del moviment racionalista de la modernitat.

És més que obvi que no es pot saber l'existència de Déu, no la podem raonar, només la podem creure. Qualsevol imaginació del Cel no pot ser feta en termes tangibles, només en termes intangibles. Que sigui demostrable, és incontestable; que sigui raonable, és discutible argumentativament (certesa moral), però no és racional (certesa completa). Li correspon al cap sospesar les raons del cor. Tant indemostrable és creure en Déu com no creure-hi. Avui en dia, creure d'una manera poc reflexiva es paga. És fins i tot bo, que se'ns ho posi en dubte, perquè això ens fa buscar la Veritat de la nostra creença.

D'altra banda, en la societat es viu un ateïsme superflu. Es considera obvi però tampoc no està raonat. Si deim que l'home és subjecte de responsabilitat i viu en un context palpable també cal saber quin és aquest, perquè llavors es creen persones acrítiques que viuen amb obvietats sense arguments.

La postmodernitat porta a:

La crisi de sentit: es viu en un món d'opinions; qualsevol persona pot expressar qualsevol opinió; tot és relatiu; tot és acceptat des del punt de vista del pensament; cadascú pot pensar el que vulgui. Però, és cert que tothom pot pensar el que vulgui? I si el que pensa és dolent?
La crisi de projecte: es viu en l'etern present; sembla que els adults són encara joves; "a vivir que son dos días"; una vegada que cadascú aconsegueix el seu propi benestar cal aprofitar cada moment fins que el cos aguanti; és propi del primer món. Regne el relativisme on tot s'hi val i és relatiu segons el context, res és absolut. Si en temps d'en primer Carpe diem significava aprofitar el temps, ara significa aprofitar el moment present.

Amb aquest context de relativisme qui s'ha de preocupar pel context cultural, pel context polític, pel context econòmic? Tot s'hi val? No cal sentir-se responsable de cap de les accions que es derivin de les decisions preses? Com ho farem per solucionar la guerra, la pobresa? Si tot és acceptat ens arribarem a fer mal.

Si existeix una crisi de sentit i una crisi de projecte l'esquema de l'home es romp: no pot dir què és la persona, no pot dir què és bo, no pot dir que és fer el bé. Com que vivim de conya ens fotem grans empanades mentals de tot tipus. En el tercer món tenen, com a projecte, poder passar el dia a dia i la vida sencera, que és ben prou. Quin és el projecte del primer món? Fins i tot l'Església arriba a discutir temes banals, que es fan ressò als mitjans de comunicació. Més valdria que els mitjans de comunicació es fessin ressó del missatge de sentit i projecte que l'Església aporta a l'home.

No oblidem tampoc que assistim a un sospitós retorn de les ètiques i de la religió que caldrà clarificar i evidenciar.

font: assignatura de Moral fonamental. Antoni Nello. Institut de Ciències Religioses de Barcelona, curs 2006-2007.

El judici final

2007-06-05T23:39:00.000Z

Carl Friedrich Gauss és un científic alemany de la Il·lustració, matemàtic i astrònom, sedentari i gris, que en un única ocasió en la seva vida es troba a Viena amb un altre conegut científic i, entre molts altres temes tractats, Gauss pensa:

"Va pensar en el judici final. No creia que se celebrés. Els acusats es podrien defensar i algunes preguntes no agradarien a Déu. Insectes, brutícia, dolor. La imperfecció pertot arreu. Fins i tot hi havia deixadesa en l'espai i el temps. Si el portaven a judici, pensava dir-ne unes quantes de fresques." (El mesurament del món. Daniel Kehlmann)

Sembla ser que Gauss creu en Déu, o com a mínim ironitza sobre la seva existència. Se centra en que el dia del judici final (el dia de la mort?) li cantarà les quaranta a Déu per haver creat el món així. Ja sigui perquè a jo no record que ningú m'expliqués el judici final, o perquè no m'han educat en el "Déu te castigarà" no m'havia plantejat massa seriosament mai el judici final. De totes maneres, com que un bon amic me llegeix aquest paràgraf del pensament del personatge de Gauss me preocup pel tema, pel seu interès i pel que en diu el catolicisme.

Text 1

Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu trono gloriós. Tots els pobles es reuniran davant ell, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. [...] - Us ho assegur: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justs aniran a la vida eterna. (Mt 25, 31-46)

Els textos de la Bíblia que més parlen sobre la moral i l'actuar dels creients són les cartes dels apòstols. En la Carta als Romans Pau escriu:

Text 2

"Ell [Déu] pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna als qui, practicant amb constància les bones obres, cerquen la glòria, l'honor i la immortalitat; el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat i dòcils a la mentida!" (Rm 2,6-8)

"En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior. Així demostren que les obres demandades per la Llei estan escrites en els seus cors: en donen testimoni els judicis de la seva consciència, que els acusen o els defensen." (Rm 2,14-15)

Què diu l'Església sobre el judici final?

Text 3

208. ¿Què és el judici particular? És el judici de retribució immediata que cadascú, en el moment de la mort, rep de Déu en la seva ànima immortal, en relació a la seva fe i les seves obres. Aquesta retribució consisteix en l'accés a la felicitat del cel, immediatament o després d'una adequada purificació, o bé a la condemnació eterna a l'infern. 212. ¿En què consisteix l'infern? Consisteix en la condemnació eterna dels qui moren, per lliure elecció, en pecat mortal. La pena principal de l'infern consisteix en la separació eterna de Déu, en qui únicament troba l'home la vida i la felicitat per a les quals ha estat creat i a les quals aspira. Crist expressa aquesta realitat amb les paraules: "Aparteu-vos de mi, maleïts: aneu al foc etern" (Mt 25,41). 214. ¿En què consistirà el judici final? El judici final (universal) consistirà en la sentència de vida benaurada o de condemnació eterna que el Senyor Jesús, en tornar coma jutge dels vius i dels morts, dicti respecte dels "justos i injustos" (Ac 24,15), reunits tots junts davant seu. Després d'aquest judici final, el cos ressuscitat participarà de la retribució que l'ànima hagi obtingut en el judici particular. 215. ¿Quan tindrà lloc aquest judici? Aquest judici tindrà lloc a la fi del món, de la qual només Déu coneix el dia i l'hora. 216. ¿Què és l'esperança dels cels nous i de la terra nova? Després del judici final, el mateix univers, alliberat de l'esclavitud de la corrupció, participarà de la glòria de Crist amb la inaugruació dels "cels nous" i d'una "terra nova" (2Pe 3,13). S'arribarà així a la plenitud del Regne de Déu, és a dir, la realització definitiva del pla salvador de Déu d'"unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra" (Ef 1,10). Déu aleshores serà "tot en tots" (1Co 15,28), en la vida eterna. (Catecisme de l'Església Catòlica: compendi. Benedictus PP XVI. 2a ed. 2006)

Els creients reconeixem que Déu concedeix a l'home la llibertat, una llibertat que vol que sigui bona moralment. És més, concedeix a l'home, a través de la seva llibertat i de la raó el domini del món. Joan Pau II, en l'encíclica Veritatis splendor, reconeix que la naturalesa bona de l'home -bona perquè prové de Déu- resideix en el cor de qualsevol persona, creient o no.

En altres paraules, podem dir que tot allò que és instintiu en l'home és premoral (no és moral). Tots sabem bé que l'home sap distingir entre allò que està bé i allò que està malament, per tant, podem dir que l'home porta el bé en el seu interior. Per als creients, hi podem afegir que duim aquesta bondat perquè Déu ens ha fet a imatge seva, perquè Déu és bondat.

L'home té la capacitat d'obrar bé o malament, i el context en què viu és el que el moldeja cap a fer el bé o el mal. Per aquest motiu, deixar per al darrer moment tot allò que creim que no està bé i queixar-nos a Déu és un acte completament egoïsta. És com dir: "jo viuré bé tota la meva vida, em preocuparé de viure en bones condicions, així com també la meva família, és igual si hi ha dolor, si hi ha brutícia, si hi ha insectes, jo viuré còmode i ja em queixaré al darrer dia a Déu". No, no, no! Del que es tracta és de posar pau i fer el bé amb la llibertat que tenim. Tots sabem quina és la "Veritat" (el que és bo), per tant, fem que regni la "Veritat", la qual, en definitiva, és universal.

Per Déu, estem cridats a complir les benaurances, qui no les compleix ell mateix se'n troba el resultat i l'ha d'afrontar. Estem exposats al judici particular de què parla l'Església. Tota la vida la nostra consciència moral, a través del seu judici, ens va recordant en cada cas en particular si ho hem fet bé o malament. En ella s'hi remena el mal comès, el perdó que cal demanar, el bé que cal practicar i les virtuds que cal mantenir vives (Joan Pau II. Veritatis splendor). És aquest el nostre infern diari i palpable? Ningú no ens el fa viure (o Ell sí?) i som noltros mateixos jutges dels nostres actes, si s'adiuen o no a la "Llei veritable". Serem més lliures (no esclaus de la nostra pròpia consciència) quan mantinguem la "Veritat". Després de tants remordiments, encara ens atrevirem, al darrer dia, demanar-li comptes a Déu?

Aquest darrer dia, segons l'Església, podem anar a parar a l'infern que és la condemna eterna a l'absència de Déu. Aquí, si obrem contra les benaurances ens fotem individualment, i en determinats casos col·lectivament, però talvegada en el judici final si l'hem cagada la majoria ens haurem de fotre tots. Vés a saber!

Sant Carlos Luanga

2007-06-03T10:00:00.000Z

Sant Carles Luanga i els seus companys màrtirs (1885-1887), en el cor d'Àfrica, un sant proper als nostres dies que, juntament amb els seus companys va esdevenir un valent testimoni de Jesús.

Us enaltesc i cant lloances, beneesc el nom del Senyor. Quan era encara al·lot, i no m'havia fet enfora mai del bon camí, ja desitjava amb tot el cor la saviesa. L'he demanada des de petit i continuaré cercant-la fins al darrer moment. Madurava com un raïm primerenc i el meu cor se n'alegrava. Les meves passes seguien la veritat, no he deixat des de jove el seu camí. Vaig escoltar un moment i la vaig rebre, vaig aprendre molta doctrina; m'he honrat de portar el seu jou i enaltesc el qui me l'ha ensenyada. M'he proposat practicar-la bé, i no fer-me enrere quan la tingui. L'he abraçada amb tot el cor, mai no li giraré la cara. M'hi he donat amb tota l'ànima, mai no me n'apartaré. Les meves mans han obert la seva porta, la tenc en els braços i la contempl. (Sir 51,13-27)

Calar foc

"He vingut a calar foc":
a encendre les consciències adormides,
a airejar els caps saturats,
a aixecar els ànims dels caiguts,
a donar força als desanimats.

Per això he vingut i per això us envio:
a alenar, a estimular,
a animar els trepitjats,
a reconfortar els esforçats,
a enfortir el ble que fumeja,
a calar foc, diu el Senyor.

"He vingut a calar foc":
el meu foc,
foc que crema sense consumir-se,
foc que il·lumina tota persona,
foc que crema els cors,
foc que és llum en la foscor,
foc que brilla en la tenebra.

Per això he vingut, i per això us envio:
a cremar, a incendiar,
a ser llum, a brillar, a il·luminar,
a calar foc, diu el Senyor.

autor/a desconegut/da

"L'Esperit del Senyor ha omplert tota la terra". És foc que crema, configura els cors i els transforma. Els nostres sants són el testimoni del que l'Esperit ha treballat en ells i s'hi han lliurat generosament.

Jesús ens ve a mostrar una nova manera de viure. L'Esperit ens dóna la Vida de Déu. Els creients seduïts per Ell ho volem transmetre als nostres germans a partir d'un diàleg amb el món, en la realitat de l'etapa històrica que ens toca viure ara.

El nostre grup creix, junts volem compartir la mateixa comunió, som blat del mateix sembrador, Déu ens fa Eucaristia en l'amor.

Per molts anys!

els teus amics, Núria, Marc, Maria Dolors, Andreu, Glòria i Núria

Hostalric, festa de la Trinitat, 3 de juny de 2007
Fortalesa edificada sobre un volcà extingit i construïda amb la mateixa pedra del turó

Bibliografia

San Carlos Luanga, en el corazón de África. Ignacio Marqués. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2006.
Church Forum
Parroquia Sagrada Familia (Vigo)
ACI Digital
"Calar foc". Web de pastoral : pregáries, esperança. Salessians

la saviesa de Déu Trinitat

2007-06-03T09:00:00.000Z

Diumenge de la Santíssima Trinitat
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui la festa de la Trinitat ve a dir-nos que el déu que anem coneixent no és un Déu de la filosofia, del raonament científic, sinó un déu que el podem reconèixer en la intimitat del cor. Llavors, la fe i la raó es van fent compatibles. Ens hi ajuda aquesta misteriosa força de l'Esperit, que hem rebut i seguim rebent cada dia per mitjà de la pregària i l'Eucaristia. La fe fa viva la raó i, a poc a poc, anem apropant-nos a un déu amic, fet Pare, Fill i Esperit d'amor.

Això és la saviesa de Déu: "de molt abans de començar les seves obres el Senyor m'infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d'on brollen les aigües, i jo ja havia nascut." (Pr 8, 22-31)

En l'Evangeli, Jesús ens explica que Ell porta la Paraula que dóna vida als homes: "quan vindrà el Defensor, l'Esperit de la veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anuncicarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu." (Jn 16, 12-15)

Senyor, féu créixer la flama de la fe encesa en els nostres cors. Per obra del teu Esperit volem escampar els fruits que poden fer feliços als nostres germans!

Amb el nostre estil de viure volem donar glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant, a Déu que és, que era i que ha de venir. (Ap 1,8)

Maria Dolors Amat
Barcelona, 3 de juny de 2007

el vostre alè Senyor renova la vida

2007-05-28T07:40:00.000Z

Diumenge de Pentecosta

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Poble de Déu, inspirat per l'Esperit de la Pentacosta, que ens ha obert l'enteniment a la veritat.

Jesús el va prometre als seus deixebles: "Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre" (Jn 14, 15-16.23b-26).

En tenim la certesa, perquè l'Esperit de Jesús, vessat en els nostres cors pel baptisme, ens posa en marxa i fa que units esdevinguem Església: "Tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l'Esperit els concedia de parlar" (Ac 2, 1-11).

El nostre grup, en les trobades de RdV, experimentem la força d'aquest Esperit que fa créixer en nosaltres el desig del coneixement de Déu, d'endinsar-nos en la seva Paraula. El foc del seu amor fa que siguem capaços d'estimar-nos de debò i ens va transformant per obrir-nos al servei dels germans.

La culminació de Pasqua que avui celebrem ens ha fet sentir fills. Sant Pau ens ho recorda: "Tots els qui viuen portats per l'Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: "Abbà, Pare!" Així l'Esperit s'uneix personalment al nostre esperit, per donar testimoni que som fills de Déu" (Rm 8, 8-17).

Amics, la contemplació de la gran festa d'avui ens fa sentir molt afortunats d'haver rebut i ser conscients del do de Déu! L'Esperit fa créixer en nosaltres la saviesa, l'enteniment, el coratge, la capacitat intel·lectual, l'adoració i el respecte íntim vers el Senyor de l'univers: "Oh divina Claredat, visiteu la intimitat del cor que ja us ansia!" (seqüència de Pentecosta).

La llum del Crist ens ha omplert de claror al llarg de la cinquantena de Pasqua.

Senyor, Déu meu, que en sou de gran.
Que en són de variades, Senyor, les vostres obres
la terra és plena de les vostres criatures.
Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,

i renoveu la vida sobre la terra. (Salm 103)

Maria Dolors Amat
Barcelona, 27 de maig de 2007

cridats a ser testimonis de la Resurrecció

2007-05-23T21:02:00.000Z

Diumenge VII de Pasqua. L'ascensió del Senyor
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Al mig d'una primavera esclatant, la festa de l'Ascensió és un dia per mirar enlaire vers el Pare de la llum, i contemplar la transcendència de la nostra vida humana salvada per la Resurrecció de Jesús, nascut de la Verge Maria i humà com nosaltres, que va "oferir-se ell mateix una sola vegada" (He 9, 24-28 ).

La Paraula, avui, tant en el llibre dels Fets dels apòstols com en l'Evangeli de Lluc, l'artista, a través d'unes bellíssimes imatges ens posa al de davant l'acompliment de l'obra de Jesús: "Quan l'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus, fins als límits més llunyans de la Terra. Quan hagué dit això s'enlairà davant d'ells i el perderen de vista" (Ac 1,1-11).

"Pujar al cel" és una imatge d'una gran pedagogia, però que pot ser despreciada per la cultura actual immersa en la racionalitat i els experiments científics. Però a nosaltres les teories, no ens agraden, les imatges sí.

Avui, el mossèn, en l'homilia, ens ha dit: "amb l'Ascensió s'acaba la feina del mestre. Ell se'n va a la transcendecia de Déu, però ha volgut passar pel nostre camí perquè no restem morts per sempre". "Vosaltres sereu els meus testimonis". Ell se'n va però el seu esperit, present enmig nostre, fa néixer la comunitat, la relació entre Ell i nosaltres, l'Església.

"Sense haver vist hem cregut". "El Pare mateix ens estima, a tots els qui m'estimeu i creieu que vinc de Déu" (Jn 16,27-28). Amb joia i plena esperança volem col·laborar en l'alliberament dels homes, volem particpar en la tasca fonamental que Jesús ha encomanat a la seva Església, volem que els nostres contemporanis arribin a la seva plenitud.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 20/05/2007

Carta a Déu en el traspàs de l'abbé Pierre (22 de gener de 2007)

Pare,

Us estimo més que tot. Primer que res, perquè sou aquell que pot dir JO SÓC. I d'haver trobat això en els meus setze o disset anys, fet del qual, a noranta-tres anys, visc.

Us estimo més que tot perquè:

- a l'home que, al llarg de l'evolució, no deixa de voler ser suficient, doneu Jesús, el Verb, per provar que l'home no és suficient;

- mentre tohtom s'ofega volent xifres, vós doneu l'indicible, que es fa més fort que el dubte en l'Hòstia de l'Eucaristia;

- a l'atmosfera sufocant, vós substituïu l'alè, "spiritus", de l'Esperit Sant que neix de la unió del Pare i del Verb que s'estimen, i en qual nosaltres ens submergim.

Sí, sou el meu amor.

No suporto viure tant de temps si no és per aquesta certesa en mi: morir és, tant si un ho creu com si no, Trobament. [...]

Pare, jo espero després de tant de temps viure en la vostra total PRESÈNCIA que és, no n'he dubtat mai, malgrat tot, AMOR.

Text acabat d'escriure el 4 d'octubre de 2005, en la festa de Sant Francesc d'Assís i llegit per una neboda en els funeral a Notre-Dame de París el 26 de gener de 2007.

La filosofia d'Atenes

2007-05-22T15:29:00.000Z

política democràcia economia història biologia física matemàtica lògica teologia filosofia ètica psicologia teoria mètode idea sistema

450 aC. Atenes és el centre de la cultura grega: l'home i la societat.

384-322 aC. Aristòtil (Macedònia-Atenes). Alumne de Plató. Usava els sentits per a l'estudi de la natura: 1r gran biòleg d'Europa. Crea la terminologia que avui usen els científics. No hi ha res que no hagi estat experimentat prèviament amb els sentits. No tenim idees innates, sinó la facultat innata d'organitzar les percepcions sensorials en categories i classes a través de la raó (característica de l'home): ciència de la Lògica: "relació" entre les classes de coses. Les coses tenen una "forma" (qualitats específiques de cada cosa) i una "matèria" (de què està feta una cosa). La matèria, potencialment, sempre es pot convertir en forma ("potència") i sempre lluita per aconseguir convertir-s'hi ("acte"). Causes de la natura: 1. causa material (hi ha vapor d'aigua en l'aire fred) 2. causa eficient (el vapor es refreda) 3. causa formal (per naturalesa tendeix a caure) 4. causa final (perquè les plantes i els animals ho necessiten). En l'escala de la natura el "primer motor" o "Déu" és la causa formal del moviment de tota la natura: 1. coses inanimades 2. coses animades: 2.1. plantes 2.2. criatures: 2.2.1. animals 2.2.2. humans. Forma de l'home = ànima. Equilibri per aconseguir la felicitat: 1. plaer i oci 2. lliure i responsable 3. investigador i filòsof. Estat, on som éssers veritablement: 1. monarquia (no "tirania") 2. aristocràcia (no "oligarquia") 3. democràcia (no "demagògia"). Dona: "home inacabat": l'home dóna la forma i la dona la matèria. Obres: 47 lliçons conservades de 170.

428-347 aC. Plató. Alumne de Sòcrates. Funda l'Academus (mot grec, d'on prové el nom de les acadèmies). A través de la raó (racionalisme), eterna i immutable, arribam a les coses eternament "veritables", eternament "belles" i eternament "bones" i a les coses que "flueixen" de la natura i de la moral i la societat. Teoria de les idees: 1. món de les idees: ex. idea de cavall (immutables) 2. món material (tot "flueix", canvia). Tenim coneixement veritable sobre el que entenem amb la raó; tenim "opinions" sobre el que percebem amb els sentits. Quan l'ànima immortal entra dins el cos s'enyora i desitja tornar-se'n ("eros" = amor). Camí dels filòsofs: preguntar-se què hi ha darrere ("ombres") de les coses ("reflexos"). Estat "virtuós" (diàleg La República): Cos - Ànima - Virtut - Estat: 1. cap - raó - saviesa - governants 2. pit - voluntat - coratge - soldats 3. ventre - desig - moderació - productors. Obres: Apologia de Sòcrates / Epístoles / Diálegs.

470-399 aC. Sòcrates. No va escriure res. No pretenia instruir la gent, discutia. El veritable coneixement ha de venir de l'interior d'un mateix. "Només sé que no sé res". Era racionalista: inamovible fe en la raó humana. "El qui sap què és correcte, actuarà correctament". Ningú no pot ser feliç si actua en contra de les seves conviccions. El qui sàpiga com aconseguir ser feliç, ho intentarà ser. "Un 'filòsof' és algú que estima la saviesa".

Els sofistes. Escepticisme: l'home no podrà saber mai la veritat sobre els enigmes de la natura i de l'univers. No existeixen normes absolutes sobre el què és bo i el què és dolent. 485-410 aC. Protàgoras. "L'home és la mesura de totes les coses". Incapaç de dir si Déu existeix o no.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

Els filòsofs de la natura

2007-05-20T08:51:00.000Z

A partir del 600 aC es trenca amb la visió mítica del món i sorgeix un raonament científic sobre la natura i els seus processos. Un determinat principi que és l'origen de tots els canvis.

484-424 aC. Heòrdot i 460-400 aC Tucídides. Historiadors grecs. 460 aC. Hipòcrates. Fundador de la medicina grega. La salut és la condició natural d'una persona: equilibri: "una ment sana en un cos sa".

460-370 aC. Demòcrit. Tot flueix. Res no pot sortir del no-res: existeixen els "àtoms" (= indivisible, són eterns) i el buit. Els "Àtoms de l'ànima" poden formar part d'una nova ànima (no és immortal).

500-428 aC. Anaxàgores. 1r filòsof d'Atenes. Tot pot dividir-se en parts encara més petites, però fins i tot en les parts més petites ("llavors") hi ha fragments de la resta de coses. Ordre de les parts = força = "enteniment" (= intel·ligència). El sol no era un Déu, sinó una gran pedra ardent. Els estels són com la Terra. La lluna no té llum per si mateixa, sinó que li ve de la Terra.

490-430 aC. Empèdocles. Ens podem fiar dels sentits. La natura té quatre "arrels" (elements) que són immutables: terra, aire, foc i aigua, que es combinen i es dissolen. Dues forces: l'amor uneix les coses i l'odi les separa.

540-480 aC. Heràclit (Efes, Àsia Menor). "Tot flueix" (tot canvia). El món és un joc de contraris. "Déu és el dia i la nit, l'hivern i l'estiu, la guerra i la pau, la gana i la sacietat". "Déu" = logos = "raó universal" (o "llei universal") que guia a tothom. Ens podem fiar dels sentits.

500 aC. Els eleàtics (colònia grega al sud d'Itàlia). 540-480 aC. Parmènides. Tot existeix des de sempre. Res no pot canviar. Racionalisme: "no ho creuré fins que no ho vegi", profunda fe en la raó humana basada en els sentits. No ens podem fiar, per tant, dels sentits.

Els tres filòsofs de Milet. 585 aC. Tales. L'aigua és l'origen de totes les coses. "Totes les coses estan plenes de déus". Anaximandre. Conjunt de móns que neixen i moren. "Infinit". 570-526 aC. Anaxímenes. L'origen de totes les coses és l'aire o el vapor.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

La mitologia

2007-05-18T19:30:00.000Z

700 aC. Homer i Esíode. Escriuen bona part de la mitologia grega.

Mitologia grega. Déus grecs: Zeus i Apol·lo, Hera i Atena, Dionís i Asclepi, Hèracles i Hefest.

Mitologia nòrdica. Thor.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

Siràcida

Bon Nadal!

Déu, una hipòtesi innecessària?

Tres persuacions prefilosòfiques

Un horitzó continu?

Problema vs. misteri

L'ontologia al si de la filosofia

Sobre algunes idees del Discurs del mètode

El primer amor

Així vivim consolats...

Un estil de viure que no és altra cosa que l’expressió de viure per viure sempre

Sóc innocent! (Jb 31)

El Fill de l'Home (Dn 7)

mentre hi hagi música, ballem!

Què en diries de l'actualitat dels Pares de l'Església?

Escolta, Israel...! (Dt 6)

Cant inicial

No apartar a nadie de Jesús

La lectio divina

Dimensions de la pregària cristiana

Models espirituals

Funció del model en el projecte espiritual

Itineraris espirituals

Naixement, creixement i maduració

El camí en l'AT i en el NT

Antinòmies del camí cristià

Homo viator

La vida espiritual com a itinerari

Espiritualitat i "espiritualitats"

Teologia de la mística. A. Stolz

Teologia i espiritualitat

L'Escolàstica

Teologia espiritual

hay amigos...

No som res

Jesús, de la història i de la fe

Bon Nadal!

És molt més senzill!!!

L'abat Just, home d'Església

Restaurar l'Església en el discerniment

Fides quaerens intellectum

Creu-ho, en depèn

Mirada científica, mirada creient sobre la realitat

La ciutat escollida per Déu

Ecce homo / Nietzsche

Pens II

6a sessió: Guillem d'Ockham (1290-1334)

5a sessió: Sant Anselm de Canterbury (1033-1109)

4a sessió: Tertulià i Sant Agustí d'Hipona

Noves formes d'espiritualitat juvenil

Les característiques de ser mortal

El fet religiós en la postmodernitat

Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?

La filosofia a la tradició judeocristiana

Les coses canvien

3a sessió: Justí i Climent d'Alexandria

2a sessió. Pau (a Fets dels apòstols) i Joan

Pens I

Nadal resideix en el cor de l'Home

Qui és Déu?

1a sessió. Fe i raó, una relació problemàtica?

Abstenir-se dels pensaments habituals

A qui perd la fe...

Beneïu, no maleïu. Qui mostra açò?

Albert Einstein a un grup de fillets

"Tothom hauria de ser capaç de posar-se a la pell dels altres"

﻿"Satisfà retrobar-se amb gent que segueix el teu mateix camí"

"Satisface reecontrarse con gente que sigue tu camino"

Conèixer-me com a persona

No són certs els mites entorn a la universitat

"La millor forma de descobrir el grup de fe és venir i veure-ho"

Per què som cristià

Plens de moments per recordar

Un granet d'arena en les vacacions

hi ha molt a segar i pocs segadors

Prec III

m'ensenyeu un camí de llibertat i de vida

el naixement de Sant Joan Baptista

Què és l'ésser humà?

dóna'ns un cor net i transparent

"Satisfà retrobar-se amb gent que segueix el teu mateix camí"