Punta Rabiosa

Punta Rabiosa

dijous, 28 de gener del 2010

Espiritualitat i "espiritualitats"

5. Espiritualitat i "espiritualitats". Espiritualitat litúrgica i espiritualitat bíblica

L'espiritualitat cristiana és una de sola, la que ens aplega entorn de Crist en l'Església. És la manera de viure el misteri de Crist, la seva filiació divina.

Quan parlem d'"espiritualitats" estem parlant de l'accentuació d'algun aspecte de Crist en la nostra (dels altres) manera de viure: una gràcia, una aptitud, una actitud...

L'espiritualitat lítúrgica i l'espiritualitat bíblica poden ser viscudes per tots els cristians.

Bibliografia i recursos

Teologia de la mística. A. Stolz

4. La proposta d'Anselm Stolz: fer atenció a allò fenomènic espiritual. L'experiència cristiana com un "experiencial" religiós (J. Mouroux, U. von Balthasar)

La novetat d'Stolz està en què defineix la mística a través de la teologia. Basant-se en la patrística dels segles anteriors al s. VI afirma que la vida religiosa (vida espiritual) té un caràcter sagramental (allò fenomènic espiritual). Això implica que misticismes d'altres religions positives no són vàlids.

En canvi, J. Mouroux i U. von Balthasar defensen la legitimitat de "l'experiència cristiana" i del "fenomen de la santedat" com a lloc i objecte de la teologia. Defensen més bé la "res et sacramentum" (signe intern) o la "res sacramenti" (realitat última), que no el "sacramentum tantum" (signe extern visible).

Bibliografia i recursos

Teologia i espiritualitat

3. La separació entre teologia i espiritualitat. La disciplina d'ascètica i mística.

La teologia és la reflexió crítica sobre la pròpia fe, la que vol donar-li un estudi/coneixement (fides quarens intellectum).

L'espiritualitat és la vivència de la pròpia fe, en un camí on s'uneixen ascètica (despendre's moralment de coses es pot considerar que aparten del camí) i mística (estat de consciència en què hom es percep prop de Déu).

Bibliografia i recursos

L'Escolàstica

2. De la teologia dels Pares a l'escolàstica, o del símbol a la dialèctica

Als segles XII-XIII es dóna una ruptura de la concepció teològica. Es fa un pas de la teologia simbòlica a la dialèctica.

Els pares de l'Església elaboraven una concepció filosòfica en la qual unien fe i raó (teologia sapiencia-contemplativa, teologia monàstica i "sacra pagina") per poder donar fonament al cristianisme, fruit de l'exigència històrica del moment (amb una base, sobretot grecollatina, neoplatonisme).

Però amb el Renaixement s'evoluciona cap a una comprensió crítica o quaestio (es dóna una ruptura entre scientia i experientia, entre Ecclesia i Eucharistia).


Bibliografia i recursos

Teologia espiritual

1. Estatut o objecte de la teologia espiritual

La teologia espiritual té per objecte la comprensió/objectivitat (coneixement o estudi) de la mateixa vida espiritual i la santedat (vivència) mitjançant tres fonts: la Sagrada Escriptura, la Tradició i el Magisteri de l'Església i els escrits/experiència dels sants i místics.

Així com en l'Església trobem tres dimensions dels sagraments: sacramentum/signum tantum (signe sagramental visible), res et sacramentum (signe intern) i res sacramenti (realitat última), la teologia espiritual indaga entre aquests elements, per esbrinar (dibuixar) els camins que porten a la perfecció mística.

Tot i aquest voler comprendre-ho, cal ser conscients que allò que creiem (fides quae) és inseparable d'allò pel qual creiem i de com ho creiem (fides qua). La vida espiritual és deixar-se conduir pel mateix coneixement de Jesús.

Bibliografia i recursos

diumenge, 29 de novembre del 2009

hay amigos...

Hay amigos eternos,
amigos que son de piel
y otros que son de hierro.

Hay amigos del tiempo,
de la escuela, del trabajo,
de la facultad.

Amigos que se aprenden,
otros que se eligen,
y amigos que se adoptan.

Hay amigos del alma,
del corazón, de la sangre.

Hay amigos de vidas pasadas,
amigos para toda la vida.
Amigos que son más que amigos.

Hay amigos que son hermanos,
otros que son padres;
también hay amigos que son hijos.

Hay amigos que están en las buenas,
otros que están en las malas,
amigos que están siempre.

Hay amigos que se ven,
otros que se tocan,
otros que se escriben.

Por supuesto que hay amigos que se van,
que nos dejan; amigos que vuelven
y otros que se quedan.

Hay amigos inmortales,
amigos de la distancia.

Hay amigos que se extrañan,
que se lloran, que se piensan.
Amigos que se desean,
que se abrazan, que se miran.

Hay amigos de noche,
de siestas, de madrugada.

Hay amigos hombres, amigas mujeres,
amigos perros.

Hay amigos que deliran,
otros que son poetas.
Hay de los que dicen todo,
amigos que no hacen falta decirlos.
Amigos nuevos, viejos, viejos amigos.

Hay amigos sin edad,
amigos gordos, flacos.
Hay amigos que no nos llaman,
que tampoco llamamos.
Con poco tiempo,
amigos desde hace una hora,
desde recién.

Hay amigos que dejamos ir,
otros que no pueden venir,
amigos que están lejos,
amigos del barrio.

Hay amigos de la palabra,
amigos de lo ajeno,
amigos incondicionales.

Hay también amigos invisibles,
amigos sin lugar, amigos de la calle.

También hay amigos que valen,
amigos que pesan,
amigos que son…

Amigos míos, amigos tuyos,
amigos nuestros.

Hay muchos amigos;
amigos en común,
amigos del teatro, de la música,
amigos de verdad.

Hay amigos que están tristes,
otros que están alegres,
otros que simplemente no están.

Hay amigos que se la pasan en la luna,
otros en el campo,
y otros en el cielo.

Todos, absolutamente todos los amigos
tienen algo en común: son INDISPENSABLES!

font: d'un .ppt enviat per correu-e

diumenge, 24 de maig del 2009

No som res

Trob que té molta raó sa tia Maria quan diu que "tothom corre quan som morts, que és quan no ho hem de menester". Sí, és així, hem de donar el condol, hem de pregar, hem de recordar, hem de fer una ofrena, hem de col·laborar, hem d'anar al funeral, hem de cercar roba adequada. Però no necessitam córrer per anar a veure qualcú que està viu. Segurament trobarem un altre dia per anar a veure-la.

Fa dues setmanes acabàvem d'enterrar un conegut al cementeri de Poblenou de Barcelona i una de les persones allà assistents va exclamar: "no som res". Una vegada més, aquestes paraules em van fer mal a les orelles. Puc entendre la frase des del punt de vista que no som res perquè el dia que manco mos ho esperam la palmam. Aquesta raó és lògica, però així i tot la frase és completament falsa. I per què ho trob així? Per aquests motius:
  1. Una vegada morts no sabem (els que estem aquí) si som res o no, ni creients ni descreguts.
  2. Quan vivim som persones, feim coses, vivim coses, sentim, pensam. Visquéssim tot sols no seríem res per a ningú, però en la mesura que vivim socialment, ni que sigui anar a comprar el pa al matí, som qualcú que fa una cosa i els altres col·laboren en aquesta. Si a més a més, ens posam a parlar del que sentim quan xerram o estimam a altres persones la cosa és multiplica. En aquest viure ni l'altre ni noltros no podem quedar indiferents. Hi participam en positiu o en negatiu, però hi participam. Un o tots dos estimam, i l'altre mos pot odiar, però en qualsevol dels casos no som no-res, som quelcom per a l'altre i per noltros.
  3. En vida som per a nosaltres infinitud de coses (som, feim i esteim) i per als altres, especialment els que ens estimen, som, feim i esteim amb/per a ells una vegada i una altra. El súmum ve quan morim, llavors, per tan profunda que sigui la mort, no deixam de ser pels que som aquí. Idò, és que ni amb la mort podem deixar de ser?
  4. Com a creients, hem cregut que Déu ens estima. Simplement per aquest fet som. I a més a més, hem cregut que després de morts tornam ser. Així idò, mai deixam de ser.
La raó 4 no serveix per a tothom, però trob que les tres primeres sí. Per molt que vulguem noltros, fins i tot provocant-nos la mort, no deixam de ser. Qualcú té la solució per deixar de ser?

Com diuen els busos, gaudim de la vida. Les coses bones només passen una vegada a la vida. Les agafem o les deixem perdre? I per què dic que només passen una vegada a la vida? Perquè, entre altres coses, si les agafem sabem que són bones però si les deixam perdre no ho sabem.

Gaudim del ser!