1a sessió. Fe i raó, una relació problemàtica?

Aportacions personals

La racionalitat regnant en l'actualitat s'enfronta a la creença religiosa. Des del "cientisme" en què es basa la societat no és possible adoptar certes postures de fe. La religió tendeix a ser mal vista per als no creients i és el motiu de determinades decisions i actituds meves des del seu punt de vista, sempre vist d'una manera més bé negativa i/o inútil. És tema de debat/discussió on cap dels dos parers es dóna a tòrcer. La relació entre raó i fe hauria de ser més bé harmoniosa, ja que si aquestes són capacitats de l'home val més que convisquin per a bé i no per al conflicte. El debat entre elles hauria de portar a clarificar el que és fe i el que és raó/raonable. Ja no són possibles les creences dogmàtiques i les coses ben explicades adquireixen més sentit i valor. Qui és capaç d'assumir allò que ha raonat ho fa esdevenir més personal, més seu. Les coses es "pensen" d'una manera més o manco igual entre les diferents persones, però el "creure"-les es fa des d'un punt de vista més personal quan s'han assumit les coses que es pensen.

Unamuno fa una crítica als que neguen qualsevol creença en Déu o en la fe, en allò que no és racional, aquells que no l'han coneguda no són capaços de percebre-la. González critica a la religió que s'hagi convertit en un fòrum per a la defensa de dogmes que arriben al fanatisme, on la filosofia ha deixat de ser l'eix central i per tant, no hi ha lloc per al debat.

Per a Unamuno la raó tota sola és una "aberració". Per a González la religió sense raó és un dogma que propicia el fanatisme excloent. Sembla que cap dels dos autors intenta l'aproximació de fe i raó, sinó tot el contrari, Unamuno defensa únicament la fe i González únicament la raó.

Aportacions del grup

La raó és l'estructura mental més difosa en l'actualitat. Sembla que fora de la raó no hi ha res. En la societat predomina més la raó o la fe en funció del poder predominant (polític vs. eclesiàstic), motivat per l'afany de riquesa. Hi ha temes en què fe i raó es poden harmonitzar, però n'hi ha d'altres en què no. La raó defineix els fets i la fe defineix el sentit dels fets. La fe no acaba de ser subjectiva, però té més aspectes personals que la raó, ja que jo puc creure i el meu amic no, però el que jo cregui és en part compartit per altres persones que creuen. En canvi, el que és raonable per a mi també ho és per als altres. La fe no és una eina tapa-forats per allò que es desconeix o no es pot explicar. La raó també necessita de la fe, ja que cal creure que 1+1 són 2, per tant, no poden existir de forma aïllada.

En l'àmbit pagà sorgeixen conflictes a l'hora de dialogar, però en l'àmbit religiós també ens podem trobar amb gent que la simple creença ja li basta i això genera conflicte a l'hora de voler creure raonablement, no simplement en la "màgia". L'harmonia entre fe i raó fa que una ajudi a l'altra a l'hora de "ben viure", però també cal una certa conflictivitat perquè siguin capaces d'interpel·lar-nos i fer esdevenir més ferma la pròpia fe.

La reflexió entorn de les relacions entre la raó i la fe s'han de dirigir a buscar la Veritat, a donar consol a les situacions difícils de la vida i a esdevenir en un estil de vida "bo".

Tothom pot "pensar" una mateixa cosa, però no tothom se l'acaba creient. "Creu" les coses aquell qui se les fa seves, pren alguna decisió i n'esdevé algun resultat en la mateixa persona. És el mateix creure que tenir fe?

a) Per començar-ne a parlar:

1. Quina problemàtica (et) suscita una reflexió entorn de les relacions entre la fe i la raó?
2. Creus que en alguns àmbits de la teva vida personal o de la vida social es manifesta d'una manera especialment intensa un dilema fe-raó? En quins?
3. D'entrada, et sembla que la relació entre la raó i la fe ha de ser conflictiva, harmoniosa...? Per què?
4. Quin és o hauria de ser l'objecte d'una reflexió entorn de les relacions entre fe i raó?
5. Què vol dir "pensar" i què vol dir "creure"?
   

b) Llegeix i reflexiona sobre els textos següents.

M. de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida (1913) OC-VII, p. 139 i 169, Madrid, Escelicer, 1967.

Y vuelven los sensatos; los que no están a dejarse engañar, y nos machacan los oídos con el sonsonete de que no sirve entregarse a la locura y dar coces contra el agijón, pues lo que no puede ser es imposible. "Lo viril -dicen- es resignarse a la suerte, y pues que no somos inmortales, no queramos serlo; sujuzguémonos a la razón sin acongojarnos por lo irremediable, entenebreciendo y entristeciendo la vida. Esta obsesión -añaden- es una efermedad." Enfermedad, locura, razón... ¡El estribillo de siempre! Pues bien: ¡no! No me someto a la razón y me revelo contra ella y tiro a crear, en fuerza de fe, a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: "Pásate de ahí", y se pasaría, y nada nos sería imposible (Mat. XVII, 20).

[...] Mas de estos que dicen no necesitar de fe alguna en vida personal eterna para encontrar alicientes de vida y móviles de acción, no sé qué pensar. También un ciego de nacimiento puede asegurarnos que no siente gran deseo de gozar del mundo de la visión, ni mucha angustia por no haberlo gozado, y hay que creerle, pues de lo totalmente desconocido no cabe anhelo [...]; pero el que alguna vez en su vida o en sus mocedades o temporalmente ha llegado a abrigar la fe en la inmortalidad del alma, no puedo persuadirme a creer que se aquiete sin ella. Y en este respecto apenas cabe entre nosotros la ceguera de nacimiento, como no sea por una extraña aberración. Que aberración y no otra cosa es el hombre mera y exclusivamente racional.

A. González, Estructuras de la praxis, p. 18, Madrid, Ed. Trotta-Fundación X. Zubiri, 1997.

Las religiones se encuentran con graves dificultades a la hora de proporcionar una orientación a la humanidad contemporánea. En la actualidad, casi todas las religiones atraviesan procesos de sectarización. No nos referimos solamente a las sectas fundamentalistas que aparecen tanto en el cristianismo com en otras religiones mundiales. También las grandes religiones adoptan en su núcleo interno posturas fundamentalistas, prefiriendo las seguridades de las afirmaciones dogmáticas a la discusión racional sobre los nuevos desafíos sociales y culturales. La mundialización de los vínculos sociales y el consiguiente encuentro entre los pueblos provocan reacciones defensivas, de modo que algunas religiones tradicionalmente caracterizadas por la tolerancia se sitúan hoy en posiciones agresivamente nacionalistas, no sólo en los jóvenes Estados del llamado "Tercer Mundo", sino también en el seno de la vieja Europa. Paradójicamente, la intención universal de muchas religiones se diluye ahora en un abismo de rivalidades étnicas y de fanatismos excluyentes. Aquellas religiones que desarrollaron en sí mismas un cultivo esmerado de la filosofía como instrumento para dialogar sobre una base racional con personas de otras culturas, se ven ahora tentadas a convertir los residuos ya fosilizados de viejas filosofías en verdaderos dogmas religiosos sobre los que no cabría argumentar. De esta manera, no sólo se renuncia al sentido originario del recurso a la filosofía, sino también a la misma posibilidad de dialogar racionalmente sobre los contenidos de la propia religión.

Qüestions:

1. Intenta d' expressar breument la idea central de cada text.
2. Quin paper adjudiquen aquests textos d'Unamuno i González a la raó humana? Remarca les diferències de posició entre els dos autors.
3. Quins nous ingredients i problemes afegeixen aquests dos textos a la nostra primera aproximació a la temàtica fe-raó?
   

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)