Punta Rabiosa
dijous, 25 de desembre del 2008
dimarts, 4 de novembre del 2008
És molt més senzill!!!
S'altre dia vaig sortir des cine de veure Camino amb una frase que me va venir a sa ment: ni amb la mort podem fer sants. Sa filleta de sa pel·lícula (basada en fets reals) demostra una fe neta, en què viu sa seva vida terrenal i sa seva fe amb molta més naturalitat i equilibri que no sa mare i sa gent de sa comunitat a sa que pertany. És així com feim es sants? Tal vegada uns sí, però, i es altres, com els fan?
Envolten sa mort seva d'un ritual i d'un ambient exagerats. Sa fe de sa filla és molt més senzilla: mor estimant a "Jesús", confiant-hi, i quina cosa hi ha més important que estimar? Fan falta altres coses? Sembla que "no han entès res", diria un que jo sé.
A ca meva m'han demanat si no aniria as cementeri a dur un ram de flors a sa tomba de mo mare. Me'ls he mirat i els he dit que açò era jugar amb es sentiments: volen dir que perquè no duc un ram de flors as cementeri es dia de Tots Sants i/o "Tots Difunts" no estim tant a mo mare?
Ai, que és complicat estimar! Què no entenem? Què no volem entendre? Què no podem entendre? Estimar a Jesús és molt més senzill!!!
Envolten sa mort seva d'un ritual i d'un ambient exagerats. Sa fe de sa filla és molt més senzilla: mor estimant a "Jesús", confiant-hi, i quina cosa hi ha més important que estimar? Fan falta altres coses? Sembla que "no han entès res", diria un que jo sé.
A ca meva m'han demanat si no aniria as cementeri a dur un ram de flors a sa tomba de mo mare. Me'ls he mirat i els he dit que açò era jugar amb es sentiments: volen dir que perquè no duc un ram de flors as cementeri es dia de Tots Sants i/o "Tots Difunts" no estim tant a mo mare?
Ai, que és complicat estimar! Què no entenem? Què no volem entendre? Què no podem entendre? Estimar a Jesús és molt més senzill!!!
dissabte, 20 de setembre del 2008
L'abat Just, home d'Església
Després d'haver llegit Cassià M. Just, monjo, home d'Església, home del poble. Taula rodona. Sant Pere de les Puel·les, 5 d'abril de 2008. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008 el repàs comentant-lo un poc.
L'estada a l'Escolania em féu descobrir, gràcies al mestratge del P. Josep M. Gassó, un Déu més proper, pare i amic (p. 11)
Trob que un bon acompanyament en el creixement dóna esperança.
L'entrada al monestir a quinze anys: llum i foscor. Molt sofriment! Molts dubtes, no tenia la maduresa suficient. Em vaig tornar perfeccionista i poc cristià, fins arribar al límit de la desesperació; fins que vaig acceptar-me tal com era i em vaig obrir a l'Amor gratuït. (p. 11)
Deu ser que en tot inici hi ha llum i foscor, i me pens que moltes vegades immaduresa. Qui serà capaç de prendre una decisió de per vida?
A París foren homes de Déu els qui m'ajudaren a fer un discerniment a la llum de la fe i a renovar la vivència del monaquisme i del ministeri presbiteral en el quadre d'una comprensió més profunda de la missió de l'Església de Jesús (p. 12). El 1964 és nomenat Prior. Ho recordo com el període més difícil i més dolorós de la meva vida. El Senyor se'n serví per fer-me madurar (p. 13).
En moltes ocasions el Senyor se'n serveix de noltros per fer-nos madurar a trompicons.
Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, destaca unes glosses que va escriure Cassià a la Regla de Sant Benet:
- Que l'abat mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula (RB 2,12)
- Que sàpiga l'abat quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta: de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser (2,31) [que de totes maneres no hi deu haver cap ànima governable]
- Sàpiga l'abat que més li pertoca servir que manar (64,8) [apliquémonos el cuento]
- Faci prevaler la misericòrdia per davant de la justícia (64,10) [és punxegut aquest tema]
- Ha d'avorrir els vicis i estimar els germans (64,11)
- En la correcció ha d'obrar amb prudència i no fer "de res massa", no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas (64,12) [m'encanta, m'hi pix!]
- Que miri de ser més estimat que temut (64,15)
- Que ho miri i ho temperi tot pensant en la discreció del Sant Jacob, que deia: Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se'm moriran tots en un dia (64,18)
- Prenent aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuds, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere (64,19) [com si ho remenéssim tot dins una olla]
- Fes-ho tot amb consell. I, un cop fet, no te'n penediràs (3,13) [ses decisions preses per un tot sol deuen ser ses que duen remordiments]
Després de la tancada dels 300 intel·lectuals a Montserrat durant el Procés de Burgos, el desembre de 1970, vaig portar un momoràndum a la Santa Seu, ja que m'havien acusat de rebre comunistes al monestir. Pau VI personalment m'encoratjà: "Ricevete tutti!, Rebeu tothom!", em va dir (p. 17).
Pot ser un indici que tot i que l'Església espanyola s'hagués aliat amb el poder polític l'esperit de l'Església és sempre el d'acollir tothom i per al Papa Montserrat en podia ser un bon exemple, podia ser la llum que il·luminés encara dalt d'una roca.
La missió de Montserrat segons Cassià:
La veig en primer lloc com una presència significativa al cor del nostre poble i de l'Església de Catalunya. Presència d'una comunitat que creu, tenaç en l'esperança, experta en reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions. Animadora d'una pietat popular que s'expressa en les celebracions litúrgiques i populars del Santuari d'acord amb les orientacions de la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (p. 19).
Pròpiament en l'Evangeli trobem les actituds fonamentals per fer front als nous reptes que ens presenta l'evolució de la ciència, de la tècnica, de les relacions humanes que se'n deriven: fe, confiança, amor responsable i creatiu, solidaritat, respecte a la natura i a la vida humana i valoració de la consciència personal, esperit de pau i de reconciliació, saviesa i humilitat, tenacitat i fortalesa. Seria ingenu anar a cercar en l'Evangeli fórmules concretes per solucionar molts problemes del món modern. Es tracta de problemàtiques molt complexes que cal afrontar a través d'una recerca pluridisciplinar. Com a deixebles de Jesús no hauríem de tenir por de col·laborar sincerament amb representants d'algunes religions i d'altres concepcions filosòfiques, mentre siguin professionalment comptetants i honestos en la recerca.
Em preocupa la imatge de por i de negativitat que dóna sovint el magisteri de l'Església, com si haguéssim oblidat el cas de Galileu o els excessos deplorables del Syllabus de Pius IX! (p. 20)
També és la nostra missió fer compatible el món actual amb la fe, talvegada només es tracta de posar Amor en tot. I en aquest viatge haurem de suportar els retrets envers la intransigència del magisteri de l'Església.
Quan ens fem grans, el Senyor ens fa el do de viure l'essencial i tenim més facilitat per descobrir millor com el Senyor Ressuscitat compleix la seva promesa: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28, 20) (p. 20).
Tot això no vol dir que no m'adoni de les mancances més significatives de l'hora present. La més greu, crec jo, és la manca de coratge per sintonitzar amb la nostra gent. És cert que s'ha millorat molt des del CVII. Però no hem desplegat ni aplicat pràcticament, com seria de desitjar, les grans orientacions de Joan XXIII i de Pau VI, plasmades en els documents del seu Concili, com és la corresponsabilitat dels laics, i especialment de les dones, el sentit de servei de la jerarquia, l'opció preferencial pels pobres, la reforma de la Cúria Romana, la participació de les Esglésies locals en el discerniment per l'elecció dels Pastors... (p. 21)
Sembla que aquestes coses no agraden a les jerarquies regnants, i a nivell local sí que ens importa. D'altra banda, és açò preocupar-se per coses banals i no tant pel Jesús que ens ha de moure a tots? Però, com a contrapartida, són aquests temes els que ens ajudarien a apropar-nos a l'Església i al missatge que vol transmetre?
Diu: ¿no hem donat massa importància a "posar ordre" a l'interior de l'Església, i hem perdut així l'embranzida que ens havia donat el Concili de cara a apropar-nos als nostres contemporanis tal com són, per estimar-los, comprendre'ls i poder compartir amb ells el trobament amb Jesús de Natzaret? (p. 21)
Somia l'Església del futur com: Que tots siguin u (Jn 17,21). Una Església presidida pel successor de Pere en comunió de caritat amb els responsables de totes les Esglésies, respectades en la seva diversitat. Diversitat no sols tolerada, sinó valorada i assumida com un enriquiment per a tots (p. 22).
Quan Joan Botam, caputxí, parla de Cassià remarca que si li hagués demanat què és ser monjo, o, què és això de la fugida del món? hauria conclòs sense que li contestés que significava el silenci, la pregària, la reflexió i el diàleg interior; és a dir, l'oportunitat, de fer el camí de la plenitud que es traduïa en paraules i gestos significatius atesa la bona marxa del món, el regne de Déu (p. 28).
En la democràcia l'abat Cassià no faltà mai a la cita de la reunió d'abats i provincials de Catalunya (RAP). A propòsit de tantes suplències com s'havien hagut de fer, vaig sentir-li dir "ara que podem ser cristians i res més que cristians, ara resulta que no en sabem" (p. 31).
Sembla que el bon humor en la crítica no li faltava. I ara ens toca viure el moment en què realment podem ser cristians.
Laura Borràs Castanyer, professora de literatura comparada a la UOC, cita dues ocasions on Cassià es va fer sentir alt i clar dient que la COPE era un "mitjà de foment de l'odi, la calúmnia i el recel envers Catalunya" i quan va ser capaç de criticar la hipocresia i la manca de realitat de la jerarquia eclesiàstica, com quan el Vaticà va recordar a les dones bosnianes violades per soldats enemics que l'avortament no era un pràctica lícita. La seva exclamació va ser: "Viuen a la lluna!", i va afegir que el que calia fer era "transmetre una paraula de confort; estimar-les, perquè han patit molt" (p. 34).
Maria-Lurdes Solé, abadessa emèrita de Sant Pere de les Puel·les recorda que el mateix dia de la seva mort, una germana de la comunitat em diu: "A la teva bústia trobaràs una carta entranyable". Hi vaig i era del P. Cassià: l'havia escrita feia quatre dies, en resposta a una de meva, amb la seva mateixa lletra, tremolosa, això sí. En llegir-la, era jo mateixa qui tremolava. La transcric:
Gràcies de tot cor, estimada Maria Lourdes! El Senyor tot ho fa bé mogut pel seu immens amor! Visc amb el cor eixamplat. Espero la Pasqua de Jesús. Una abraçada fraterna. Cassià M. Just (p. 48).
Pot ser un indici que tot i que l'Església espanyola s'hagués aliat amb el poder polític l'esperit de l'Església és sempre el d'acollir tothom i per al Papa Montserrat en podia ser un bon exemple, podia ser la llum que il·luminés encara dalt d'una roca.
La missió de Montserrat segons Cassià:
La veig en primer lloc com una presència significativa al cor del nostre poble i de l'Església de Catalunya. Presència d'una comunitat que creu, tenaç en l'esperança, experta en reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions. Animadora d'una pietat popular que s'expressa en les celebracions litúrgiques i populars del Santuari d'acord amb les orientacions de la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (p. 19).
Pròpiament en l'Evangeli trobem les actituds fonamentals per fer front als nous reptes que ens presenta l'evolució de la ciència, de la tècnica, de les relacions humanes que se'n deriven: fe, confiança, amor responsable i creatiu, solidaritat, respecte a la natura i a la vida humana i valoració de la consciència personal, esperit de pau i de reconciliació, saviesa i humilitat, tenacitat i fortalesa. Seria ingenu anar a cercar en l'Evangeli fórmules concretes per solucionar molts problemes del món modern. Es tracta de problemàtiques molt complexes que cal afrontar a través d'una recerca pluridisciplinar. Com a deixebles de Jesús no hauríem de tenir por de col·laborar sincerament amb representants d'algunes religions i d'altres concepcions filosòfiques, mentre siguin professionalment comptetants i honestos en la recerca.
Em preocupa la imatge de por i de negativitat que dóna sovint el magisteri de l'Església, com si haguéssim oblidat el cas de Galileu o els excessos deplorables del Syllabus de Pius IX! (p. 20)
També és la nostra missió fer compatible el món actual amb la fe, talvegada només es tracta de posar Amor en tot. I en aquest viatge haurem de suportar els retrets envers la intransigència del magisteri de l'Església.
Quan ens fem grans, el Senyor ens fa el do de viure l'essencial i tenim més facilitat per descobrir millor com el Senyor Ressuscitat compleix la seva promesa: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28, 20) (p. 20).
Tot això no vol dir que no m'adoni de les mancances més significatives de l'hora present. La més greu, crec jo, és la manca de coratge per sintonitzar amb la nostra gent. És cert que s'ha millorat molt des del CVII. Però no hem desplegat ni aplicat pràcticament, com seria de desitjar, les grans orientacions de Joan XXIII i de Pau VI, plasmades en els documents del seu Concili, com és la corresponsabilitat dels laics, i especialment de les dones, el sentit de servei de la jerarquia, l'opció preferencial pels pobres, la reforma de la Cúria Romana, la participació de les Esglésies locals en el discerniment per l'elecció dels Pastors... (p. 21)
Sembla que aquestes coses no agraden a les jerarquies regnants, i a nivell local sí que ens importa. D'altra banda, és açò preocupar-se per coses banals i no tant pel Jesús que ens ha de moure a tots? Però, com a contrapartida, són aquests temes els que ens ajudarien a apropar-nos a l'Església i al missatge que vol transmetre?
Diu: ¿no hem donat massa importància a "posar ordre" a l'interior de l'Església, i hem perdut així l'embranzida que ens havia donat el Concili de cara a apropar-nos als nostres contemporanis tal com són, per estimar-los, comprendre'ls i poder compartir amb ells el trobament amb Jesús de Natzaret? (p. 21)
Somia l'Església del futur com: Que tots siguin u (Jn 17,21). Una Església presidida pel successor de Pere en comunió de caritat amb els responsables de totes les Esglésies, respectades en la seva diversitat. Diversitat no sols tolerada, sinó valorada i assumida com un enriquiment per a tots (p. 22).
Quan Joan Botam, caputxí, parla de Cassià remarca que si li hagués demanat què és ser monjo, o, què és això de la fugida del món? hauria conclòs sense que li contestés que significava el silenci, la pregària, la reflexió i el diàleg interior; és a dir, l'oportunitat, de fer el camí de la plenitud que es traduïa en paraules i gestos significatius atesa la bona marxa del món, el regne de Déu (p. 28).
En la democràcia l'abat Cassià no faltà mai a la cita de la reunió d'abats i provincials de Catalunya (RAP). A propòsit de tantes suplències com s'havien hagut de fer, vaig sentir-li dir "ara que podem ser cristians i res més que cristians, ara resulta que no en sabem" (p. 31).
Sembla que el bon humor en la crítica no li faltava. I ara ens toca viure el moment en què realment podem ser cristians.
Laura Borràs Castanyer, professora de literatura comparada a la UOC, cita dues ocasions on Cassià es va fer sentir alt i clar dient que la COPE era un "mitjà de foment de l'odi, la calúmnia i el recel envers Catalunya" i quan va ser capaç de criticar la hipocresia i la manca de realitat de la jerarquia eclesiàstica, com quan el Vaticà va recordar a les dones bosnianes violades per soldats enemics que l'avortament no era un pràctica lícita. La seva exclamació va ser: "Viuen a la lluna!", i va afegir que el que calia fer era "transmetre una paraula de confort; estimar-les, perquè han patit molt" (p. 34).
Maria-Lurdes Solé, abadessa emèrita de Sant Pere de les Puel·les recorda que el mateix dia de la seva mort, una germana de la comunitat em diu: "A la teva bústia trobaràs una carta entranyable". Hi vaig i era del P. Cassià: l'havia escrita feia quatre dies, en resposta a una de meva, amb la seva mateixa lletra, tremolosa, això sí. En llegir-la, era jo mateixa qui tremolava. La transcric:
Gràcies de tot cor, estimada Maria Lourdes! El Senyor tot ho fa bé mogut pel seu immens amor! Visc amb el cor eixamplat. Espero la Pasqua de Jesús. Una abraçada fraterna. Cassià M. Just (p. 48).
diumenge, 15 de juny del 2008
Restaurar l'Església en el discerniment
Diumenge XI de durant l'any
Sembla que el futur passa per noltros mateixos, per poder oferir una Església com realment voldria Jesús. Hem de tenir moltes morts que no ens agraden per a poder ressuscitar. Qui serà el valent de canviar de tanques per a poder retrobar les ovelles que som del ramat i anam perdudes en un moment cristià que ens costa entendre, acceptar i veure'n els nous pasturatges?
A la fi dels meus dies somiï veure les tanques noves on poder ser realment segador. Talvegada l'esdevenir no me deixarà veure-ho, però trob que per a Déu no hi ha temps i tot arribarà.
Talvegada com als israelites arriba un nou exili. Ens tocarà acampar enmig del desert, dalt de la muntanya (més a prop de Déu); no crec que puguem demanar a Déu que es comuniqui com se li va comunicar a Moisès. Al desert, fora de casa, també ens pot resultar dura l'estada.
Demanau a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors (Mt 9, 36-10,8). Som molts els batejats els qui ens consideram seguidors de Crist, però quants de noltros som segadors? Diu el mossèn. Som molts els qui acudim als locals parroquials, però quants ens ho hem cregut de dever? Ens toca demanar a Déu més pastors, més batejats, o ens hem de plantejar si som de dever segadors?
Anau més bé a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Qui són les ovelles perdudes? Són les persones que no volen saber res de Déu? Són lliures d'optar en la seva llibertat. Són els qui han conegut a Déu i no fan gaire cosa per seguir-lo? Som qualcú, noltros, per poder jutjar la seva actitud? Més bé, trob que no ho podem dir. No podem fer canviar les altres persones. En tot cas, només mos podem mirar a noltros i plantejar-nos si som autèntics segadors. Som veritablement batejats en el Crist? I en el cas que puguem fer arribar al nostre missatge als altres haurà de ser mitjançant l'exemple i la vivència de batejats.
Pel camí predicau, anunciant que el regne de Déu és a prop. Qui entén aquestes paraules? La societat sembla que ens fa veure que no tenim dret a intentar predicar/manifestar res sobre què pensam o creim. No volen escoltar sobre aquest tema. Ens han d'escoltar? Talvegada la llibertat consisteix en què puguin no escoltar-nos. Sabem que el Regne de Déu està a una passa dins el nostre interior, però vegades sembla una passa immensa.
Curau malalts, ressuscitau morts, purificau leprosos, treis dimonis. Qui sap què vol dir açò? Només ho poden fer els apòstols, perquè per ser els deixebles de Jesús tenen poders màgics? Què vol dir l'evangelista? A qui ralla? Si ralla als deixebles, ells devien saber què volia dir o què els permetia fer. Ens en podem rentar les mans d'aquesta frase. Però si hem d'interpretar que va ser la paraula donada als apòstols, als homes, ens diu cosa a noltros. Seguint el fil del primer paràgraf només podem fer una cosa: curar-nos les nostres malalties, ressuscitar de les nostres morts (ressuscitar els nostres morts?), purificar la nostra lepra i treure'ns els nostres dimonis. Talvegada ho sabrem fer si som capaços d'aturar-nos i identificar cadascun dels mals que ens afecten.
Nosaltres som cridats a restaurar l'església feta de persones vives fent un necessari discerniment espiritual i pastoral, però assumint cadascú la seva responsabilitat i adaptant-nos a les noves circumstàncies, sense por i amb confiança.
(Joan Piris. Full dominical, 15/06/2008, PDF)
(Joan Piris. Full dominical, 15/06/2008, PDF)
Sembla que el futur passa per noltros mateixos, per poder oferir una Església com realment voldria Jesús. Hem de tenir moltes morts que no ens agraden per a poder ressuscitar. Qui serà el valent de canviar de tanques per a poder retrobar les ovelles que som del ramat i anam perdudes en un moment cristià que ens costa entendre, acceptar i veure'n els nous pasturatges?
A la fi dels meus dies somiï veure les tanques noves on poder ser realment segador. Talvegada l'esdevenir no me deixarà veure-ho, però trob que per a Déu no hi ha temps i tot arribarà.
Talvegada com als israelites arriba un nou exili. Ens tocarà acampar enmig del desert, dalt de la muntanya (més a prop de Déu); no crec que puguem demanar a Déu que es comuniqui com se li va comunicar a Moisès. Al desert, fora de casa, també ens pot resultar dura l'estada.
Demanau a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors (Mt 9, 36-10,8). Som molts els batejats els qui ens consideram seguidors de Crist, però quants de noltros som segadors? Diu el mossèn. Som molts els qui acudim als locals parroquials, però quants ens ho hem cregut de dever? Ens toca demanar a Déu més pastors, més batejats, o ens hem de plantejar si som de dever segadors?
Anau més bé a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Qui són les ovelles perdudes? Són les persones que no volen saber res de Déu? Són lliures d'optar en la seva llibertat. Són els qui han conegut a Déu i no fan gaire cosa per seguir-lo? Som qualcú, noltros, per poder jutjar la seva actitud? Més bé, trob que no ho podem dir. No podem fer canviar les altres persones. En tot cas, només mos podem mirar a noltros i plantejar-nos si som autèntics segadors. Som veritablement batejats en el Crist? I en el cas que puguem fer arribar al nostre missatge als altres haurà de ser mitjançant l'exemple i la vivència de batejats.
Pel camí predicau, anunciant que el regne de Déu és a prop. Qui entén aquestes paraules? La societat sembla que ens fa veure que no tenim dret a intentar predicar/manifestar res sobre què pensam o creim. No volen escoltar sobre aquest tema. Ens han d'escoltar? Talvegada la llibertat consisteix en què puguin no escoltar-nos. Sabem que el Regne de Déu està a una passa dins el nostre interior, però vegades sembla una passa immensa.
Curau malalts, ressuscitau morts, purificau leprosos, treis dimonis. Qui sap què vol dir açò? Només ho poden fer els apòstols, perquè per ser els deixebles de Jesús tenen poders màgics? Què vol dir l'evangelista? A qui ralla? Si ralla als deixebles, ells devien saber què volia dir o què els permetia fer. Ens en podem rentar les mans d'aquesta frase. Però si hem d'interpretar que va ser la paraula donada als apòstols, als homes, ens diu cosa a noltros. Seguint el fil del primer paràgraf només podem fer una cosa: curar-nos les nostres malalties, ressuscitar de les nostres morts (ressuscitar els nostres morts?), purificar la nostra lepra i treure'ns els nostres dimonis. Talvegada ho sabrem fer si som capaços d'aturar-nos i identificar cadascun dels mals que ens afecten.
Tren de Pineda de Mar a Barcelona
diumenge, 8 de juny del 2008
Fides quaerens intellectum
diu Sant Anselm de Canterbury (1033-1109). Tot i no ser una bona excusa, poder donar raó de la fe tranquilitza, i així ho va veure Sant Anselm.
La teologia fa una reflexió crítica sobre la fe per tal de verificar la seva coherència amb els orígens (i la fidelitat de la transmissió) i la seva significativitat pel present i pel futur. És un do que s'acull, es cuida i es treballa. Com a cristians és un estil de vida, el model que ens mostra Jesús. Quan es fa realment experiència un es planteja seriosament cap a on ens convida a anar.
Ens arriba el discurs teològic gràcies a l'acompanyament en la fe, per part de les persones i de l'Església, de la memòria escrita/oral dels darrers dos mil anys d'història i de l'esperança (profecia) que desperta en nosaltres i en l'Església de cara al futur (Bruno Forte).
No és un luxe, és una obligació ser capaç de donar raó de la pròpia esperança. O l'estudiem a fons o només ens quedarà el fonamentalisme o l'apostasia (González Faus). El problema del nostre temps no és el relativisme, sinó la superficialitat amb què es porta tot. És una espècie de suïcidi.
Les tres virtuds teologals són: Fe, Esperança i Caritat. "Crideu l'atenció perquè sou gent d'esperança, però expliqueu les raons perquè crideu l'atenció". És necessari:
NT. Els apòstols van creure gràcies a la resurrecció: Ac 2, 32 / Ac 3,15 / Ac 10, 40
S. I-V. Pares apologistes. Els primers cristians s'enfronten als jueus i als pagans. Sant Agustí.
Alta Edat Mitjana. S'esdevé una societat completament cristiana que ataca jueus i musulmans. Ramon Llull, Sant Anselm de Canterbury (Aosta).
S. XIV-XV. En el Renaixement s'obren nous fronts de diàleg en recuperar-se els clàssics grecs i romans, i l'encontre amb noves religions. Lluís Vives, Erasme de Rotterdam.
S. XVI-XVIII. Il·lustració. Després de la reforma luterana se separa la fe de la raó.
S. XIX. En la Modernitat l'Església vol dialogar amb el racionalisme. Vegades es vol racionalitzar massa la fe. Kant.
Els defensors de la teologia apologètica (contra els qui no tenen religió, contra els qui tenen una altra religió i contra els cristians no catòlics) no poden dialogar amb els racionalistes perquè estan completament segurs del creure i del Crist dels textos.
S. XX. Entren en crisi els manuals de teologia.
Mètode de la immanència (Maurice Blondel): només Déu pot apagar la set de plenitud que hi ha en la interioritat de la persona. La dona és una prova de l'existència de Déu: desperta set i no em pot satisfer, però m'ha permès tenir consciència d'infinitud (Pol Clodel).
De Trento (1563) al Vaticà II (1965) no es llegeix la Bíblia, però es produeix una renovació de la cultura de l'Església i la filosofia. Gent no creient estudien els textos bíblics (objectivisme) i els pensadors cristians oferereixen un altre tipus de síntesi més personalista. L'apologètica tradicional es transforma en teologia fonamental: estudi de l'autorevelació de Déu als homes per demostrar el seu origen diví i el seu destí humà, mostrant la seva credibilitat. S'aconsegueix:
La teologia fa una reflexió crítica sobre la fe per tal de verificar la seva coherència amb els orígens (i la fidelitat de la transmissió) i la seva significativitat pel present i pel futur. És un do que s'acull, es cuida i es treballa. Com a cristians és un estil de vida, el model que ens mostra Jesús. Quan es fa realment experiència un es planteja seriosament cap a on ens convida a anar.
Ens arriba el discurs teològic gràcies a l'acompanyament en la fe, per part de les persones i de l'Església, de la memòria escrita/oral dels darrers dos mil anys d'història i de l'esperança (profecia) que desperta en nosaltres i en l'Església de cara al futur (Bruno Forte).
No és un luxe, és una obligació ser capaç de donar raó de la pròpia esperança. O l'estudiem a fons o només ens quedarà el fonamentalisme o l'apostasia (González Faus). El problema del nostre temps no és el relativisme, sinó la superficialitat amb què es porta tot. És una espècie de suïcidi.
Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.
(1Pe 3, 15)
(1Pe 3, 15)
Les tres virtuds teologals són: Fe, Esperança i Caritat. "Crideu l'atenció perquè sou gent d'esperança, però expliqueu les raons perquè crideu l'atenció". És necessari:
- Donar raó del fonament de la fe.
- Defensar la fe contra els qui l'ataquen.
NT. Els apòstols van creure gràcies a la resurrecció: Ac 2, 32 / Ac 3,15 / Ac 10, 40
S. I-V. Pares apologistes. Els primers cristians s'enfronten als jueus i als pagans. Sant Agustí.
Alta Edat Mitjana. S'esdevé una societat completament cristiana que ataca jueus i musulmans. Ramon Llull, Sant Anselm de Canterbury (Aosta).
S. XIV-XV. En el Renaixement s'obren nous fronts de diàleg en recuperar-se els clàssics grecs i romans, i l'encontre amb noves religions. Lluís Vives, Erasme de Rotterdam.
S. XVI-XVIII. Il·lustració. Després de la reforma luterana se separa la fe de la raó.
S. XIX. En la Modernitat l'Església vol dialogar amb el racionalisme. Vegades es vol racionalitzar massa la fe. Kant.
Els defensors de la teologia apologètica (contra els qui no tenen religió, contra els qui tenen una altra religió i contra els cristians no catòlics) no poden dialogar amb els racionalistes perquè estan completament segurs del creure i del Crist dels textos.
S. XX. Entren en crisi els manuals de teologia.
Arde en tus ojos un misterio, virgen
esquiva y compañera.
No sé si es odio o es amor la lumbre
inagotable de tu aljaba negra.
Conmigo irás mientras proyecte sombra
mi cuerpo y quede a mi sandalia arena.
-¿Eres la sed o el agua en mi camino?
Dime, virgen esquiva y compañera.
Antonio Machado
esquiva y compañera.
No sé si es odio o es amor la lumbre
inagotable de tu aljaba negra.
Conmigo irás mientras proyecte sombra
mi cuerpo y quede a mi sandalia arena.
-¿Eres la sed o el agua en mi camino?
Dime, virgen esquiva y compañera.
Antonio Machado
Mètode de la immanència (Maurice Blondel): només Déu pot apagar la set de plenitud que hi ha en la interioritat de la persona. La dona és una prova de l'existència de Déu: desperta set i no em pot satisfer, però m'ha permès tenir consciència d'infinitud (Pol Clodel).
De Trento (1563) al Vaticà II (1965) no es llegeix la Bíblia, però es produeix una renovació de la cultura de l'Església i la filosofia. Gent no creient estudien els textos bíblics (objectivisme) i els pensadors cristians oferereixen un altre tipus de síntesi més personalista. L'apologètica tradicional es transforma en teologia fonamental: estudi de l'autorevelació de Déu als homes per demostrar el seu origen diví i el seu destí humà, mostrant la seva credibilitat. S'aconsegueix:
- Restringir el camp de la teologia fonamental.
- Determinar-ne l'objecte: la fe i la revelació.
- Definir-ne una metodologia: fonts, paraula, concilis, etc. (teologia dogmàtica).
Apunts de l'assignatura de Teologia fonamental. Professor: Manel Bellmunt. Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
divendres, 6 de juny del 2008
Creu-ho, en depèn
Esforça't en el teu Quefer
com si de cada detall que pensis
de cada peça que posis
de cada cop de martell que donis
depengués la Salvació de la humanitat
perquè en depèn, creu-ho.
Continua, encara que els altres esperin que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en lloc de llàstima et tinguin respecte.
Quan, pels anys, no puguis córrer, vés al trot.
Quan no puguis anar al trot, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no et deturis mai!
com si de cada detall que pensis
de cada peça que posis
de cada cop de martell que donis
depengués la Salvació de la humanitat
perquè en depèn, creu-ho.
Joan Maragall
Continua, encara que els altres esperin que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en lloc de llàstima et tinguin respecte.
Quan, pels anys, no puguis córrer, vés al trot.
Quan no puguis anar al trot, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no et deturis mai!
Teresa de Calcuta
diumenge, 25 de maig del 2008
Mirada científica, mirada creient sobre la realitat
Em diuen que no Et parli, que ets només la llei abstracta d'un mecànic univers o la química secreta d'un cervell que no té ànima.
Em diuen que parlar-te és parlar sol amb mi mateix de desigs inassolibles com en una antiga màgia.
Em diuen que m'engany.
Potser sí.
Potser sí que tot és fred i immensitat, i un atzar cec que a les palpentes ens ha fet, indiferent, sense sentit, i sord del tot a tota súplica.
Ben mirat, la pau del món no arriba mai, la fam perdura, la maldat no troba límits i la mort escapça els dies de qui més desitja viure... malgrat tant pregar.
Però callar m'agrada tant!:
Buidar la ment, anar baixant molt lentament en el silenci del desig, foragitar tot el tumult habitual, i restar mut com una pedra.
I llavors sento un escalf, un fonament, un indici de sentit, un excés, en mi mateix, d'altra presència que la meva.
I un desig d'escoltar molt, com si morir no fos truncar, com si deixar fos adquirir, com si cedir fos afirmar, com si donar-se fos guanyar tot el triomf de la partida.
I llavors m'agrada unir la meva veu, obscurament, a tantes veus que han entonat, abans que jo, un cant semblant:
No sé si demanar però deman, per amor i la justícia, contra crims i crueltats;
No sé si celebrar però celebro, per amor a una alegria que mereix no ser callada;
No sé quines paraules podria fer servir i faig servir les que ja he dit quinze mil nits, que ja he cantat tres mil diumenges, que de petit van ensenyar-me.
No sempre la pregària és un cant ni una certesa: sovint és una cendra que conserva l'escalfor secreta d'un caliu.
No sempre la pregària m'arriba gaire endintre: sovint és rutinària, escèptica, cansada, feixuga de costums i desenganys.
Però prego cada dia, tot lligant un dia amb l'altre aquest fil de mots tenaços, de desigs perseverants, de fracassos superats, amb la inèrcia d'una llum que em va colpir per sempre i que m'acull encara.
Em diuen que parlar-te és parlar sol amb mi mateix de desigs inassolibles com en una antiga màgia.
Em diuen que m'engany.
Potser sí.
Potser sí que tot és fred i immensitat, i un atzar cec que a les palpentes ens ha fet, indiferent, sense sentit, i sord del tot a tota súplica.
Ben mirat, la pau del món no arriba mai, la fam perdura, la maldat no troba límits i la mort escapça els dies de qui més desitja viure... malgrat tant pregar.
Però callar m'agrada tant!:
Buidar la ment, anar baixant molt lentament en el silenci del desig, foragitar tot el tumult habitual, i restar mut com una pedra.
I llavors sento un escalf, un fonament, un indici de sentit, un excés, en mi mateix, d'altra presència que la meva.
I un desig d'escoltar molt, com si morir no fos truncar, com si deixar fos adquirir, com si cedir fos afirmar, com si donar-se fos guanyar tot el triomf de la partida.
I llavors m'agrada unir la meva veu, obscurament, a tantes veus que han entonat, abans que jo, un cant semblant:
No sé si demanar però deman, per amor i la justícia, contra crims i crueltats;
No sé si celebrar però celebro, per amor a una alegria que mereix no ser callada;
No sé quines paraules podria fer servir i faig servir les que ja he dit quinze mil nits, que ja he cantat tres mil diumenges, que de petit van ensenyar-me.
No sempre la pregària és un cant ni una certesa: sovint és una cendra que conserva l'escalfor secreta d'un caliu.
No sempre la pregària m'arriba gaire endintre: sovint és rutinària, escèptica, cansada, feixuga de costums i desenganys.
Però prego cada dia, tot lligant un dia amb l'altre aquest fil de mots tenaços, de desigs perseverants, de fracassos superats, amb la inèrcia d'una llum que em va colpir per sempre i que m'acull encara.
Pregària. David Jou
dimecres, 21 de maig del 2008
La ciutat escollida per Déu
Així, segons Jesús Peláez, l'autor planteja que si el judaisme creu que la divinitat creadora de l'univers estima especialment a la ciutat de Jerusalem, dita creença és "irreconciliable" amb el credo babilònic que el déu suprem habita en la capital mesopotàmica.
D'altra banda, si els déus realment es van ocupar especialment de la construcció de Babilònia, com creien els seus habitants, dita creença "contradiu el credo yoruba que les entitats espirituals que governen el món van néixer a la ciutat africana d'Ife".
En definitiva, queda palès que la doctrina de l'elecció d'una religió exclou, naturalment, les altres possibles eleccions, sent per "pròpia definició incompatible amb les altres, doncs cadascuna d'elles creu estar ocupant el centre del món".
D'altra banda, si els déus realment es van ocupar especialment de la construcció de Babilònia, com creien els seus habitants, dita creença "contradiu el credo yoruba que les entitats espirituals que governen el món van néixer a la ciutat africana d'Ife".
En definitiva, queda palès que la doctrina de l'elecció d'una religió exclou, naturalment, les altres possibles eleccions, sent per "pròpia definició incompatible amb les altres, doncs cadascuna d'elles creu estar ocupant el centre del món".
Un llibre aprofundeix en la doctrina de la religió jueva i qüestiona el dogma del "poble triat". Europa Press, 21/05/2008
És cert que és completament contradictori que cada religió digui que és l'única o l'escollida, però si no ho fan així haurien de reconèixer que no són vertaderes. Quina ho dirà, idò? Cap.
Considerar que una ciutat, un territori, és un lloc creat/escollit per Déu, és l'extrem d'aquesta idea. En una concepció actual de la fe/creença en Déu ja no és concebible una cosa així. En la mentalitat occidental hem evolucionat. El diàleg fe i raó, i també el diàleg interreligiós, han d'aprofundir aquests temes i clarificar-los. Qui no sigui partidari d'aquest diàleg quedarà al marge del pensament evolutiu de l'home, en definitiva, de la pròpia creació de Déu.
diumenge, 18 de maig del 2008
Ecce homo / Nietzsche
Un tio peculiar en Friedrich Nietzsche. Fa una obra a partir del conjunt de pensaments que té sobre ell i la seva manera de viure, de com veu les coses i de com creu que s'han de fer bé. Açò és el que exposa a Ecce homo. Si tots poséssim per escrit el que pensam sobre les coses i com és bo de viure obtindríem el nostro propi Ecce homo. O no, perquè talvegada fa falta ser un poc elevat, com diu ell: "qui sap respirar l'aire dels meus escrits sap que és un aire d'altures, un aire fort". Tan debò tots estéssim tan segurs de noltros mateixos com ell: "entre els meus escrits ocupa el meu Zaratustra un lloc a part. Amb ell he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara aquesta ha rebut". Sembla que és la repera: "un pou inesgotable al que cap poal no descendeix sense pujar ple d'or i de bondat". És abans que res, una exigència per a la pròpia persona.
És crític amb el creient: "no us havíeu cercat encara a voltros: llavors em vau trobar. Així fan tots els creients: per açò val tan poc tota fe". Demana "estar sa en el fons". I no diguem amb el Papa: "el Papa fa negoci encara avui amb aquell contrasentit. Amb qui manco s'està emparentat és amb els propis pares: estar emparentat amb ells constituiria el signe extrem de vulgaritat", en referència que s'és intel·lectualment/filosòficament superior si has pogut aprendre adequadament i amb qui realment sap.
En son pare veu la bondat personificada i aquesta és la que desitja, per açò no entén de cap de les maneres a la seva mare, germana i tia: "no he entès mai l'art de predisposar als demés contra jo".
És crític amb el creient: "no us havíeu cercat encara a voltros: llavors em vau trobar. Així fan tots els creients: per açò val tan poc tota fe". Demana "estar sa en el fons". I no diguem amb el Papa: "el Papa fa negoci encara avui amb aquell contrasentit. Amb qui manco s'està emparentat és amb els propis pares: estar emparentat amb ells constituiria el signe extrem de vulgaritat", en referència que s'és intel·lectualment/filosòficament superior si has pogut aprendre adequadament i amb qui realment sap.
En son pare veu la bondat personificada i aquesta és la que desitja, per açò no entén de cap de les maneres a la seva mare, germana i tia: "no he entès mai l'art de predisposar als demés contra jo".
dijous, 10 d’abril del 2008
Pens II
Hi ha moments en la vida que només té sentit el missatge cristià: en la mort / BCN, 07/05/2008
Jo, aquesta gent que va pel món de la mà de Déu, no l'acab d'entendre / BCN, 25/04/2008
Benvolgut ABC, reconec que la nostra concepció de plenitud humana és diferent, per açò t'agraesc la teva amistat incondicional / BCN, 05/04/2008
És dur quan veus que no pots compartir ni mitja vida amb una persona (amb un amic) / BCN, 15/03/2008
No veig que el compromís (religiós) etern a Déu es manifesti externament en cap religiós. És més bé una tristesa externa (de decepció envers el món/home) més que una demostració de l'"alegria" interna insuperable / BCN, 15/03/2008
Benvolgut F, demanaré sempre que il·lumini el meu camí. Vull pensar que per Ell no hi ha temps i que realment sabrà obrar (en jo) / BCN, 15/03/2008
Benvolgut AB-V, és tot logicitzable? Hi ha d'haver qualque cosa que no se pugui explicar / BCN, 15/03/2008
Què passa en el cor dels homes quan les paraules "la mort no té la darrera paraula (la vida ha vençut la mort)" adquireixen sentit? / BCN, 15/03/2008
Com a filòsof només pots escriure les coses que creus/penses? No has d'analitzar, també, les que hi ha en contra? / BCN, 15/03/2008
Quan comences a entendre a Déu és quan comences a entendre que qualcú pot donar la seva vida per Ell / BCN, 05/03/2008
Podríem creure sense tenir ningú amb qui compartir-ho/explicar-ho? / BCN, 29/02/2008
Aprèn el que vulguis, però fes-te una filosofia de vida / BCN, 18/02/2008
Us faig plantejar les coses, perquè quan sortiu allà fora estan disposats a menjar-vos, i si vosaltres no sou capaços de distingir les palles mentals de la Veritat (amb majúscula) se us menjaran i amb vosaltres la Veritat / BCN, 03/02/2008
Abans de prendre una decisió seriosa a la meva vida vull deixar temps per poder morir / BCN, 01/02/2008
Jo, aquesta gent que va pel món de la mà de Déu, no l'acab d'entendre / BCN, 25/04/2008
Benvolgut ABC, reconec que la nostra concepció de plenitud humana és diferent, per açò t'agraesc la teva amistat incondicional / BCN, 05/04/2008
És dur quan veus que no pots compartir ni mitja vida amb una persona (amb un amic) / BCN, 15/03/2008
No veig que el compromís (religiós) etern a Déu es manifesti externament en cap religiós. És més bé una tristesa externa (de decepció envers el món/home) més que una demostració de l'"alegria" interna insuperable / BCN, 15/03/2008
Benvolgut F, demanaré sempre que il·lumini el meu camí. Vull pensar que per Ell no hi ha temps i que realment sabrà obrar (en jo) / BCN, 15/03/2008
Benvolgut AB-V, és tot logicitzable? Hi ha d'haver qualque cosa que no se pugui explicar / BCN, 15/03/2008
Què passa en el cor dels homes quan les paraules "la mort no té la darrera paraula (la vida ha vençut la mort)" adquireixen sentit? / BCN, 15/03/2008
Com a filòsof només pots escriure les coses que creus/penses? No has d'analitzar, també, les que hi ha en contra? / BCN, 15/03/2008
Quan comences a entendre a Déu és quan comences a entendre que qualcú pot donar la seva vida per Ell / BCN, 05/03/2008
Podríem creure sense tenir ningú amb qui compartir-ho/explicar-ho? / BCN, 29/02/2008
Aprèn el que vulguis, però fes-te una filosofia de vida / BCN, 18/02/2008
Us faig plantejar les coses, perquè quan sortiu allà fora estan disposats a menjar-vos, i si vosaltres no sou capaços de distingir les palles mentals de la Veritat (amb majúscula) se us menjaran i amb vosaltres la Veritat / BCN, 03/02/2008
Abans de prendre una decisió seriosa a la meva vida vull deixar temps per poder morir / BCN, 01/02/2008
dilluns, 3 de març del 2008
6a sessió: Guillem d'Ockham (1290-1334)
Aportacions personals
Segons Guillem d'Ockham el Papa:
Està clar que l'Estat (l'actual) sí que ho vol completament separat, però en quin punt el cristià és capaç/pot separar la vivència cristiana de les seves responsabilitats civils/polítiques? En l'islam encara es veu clar que religió i govern van junts. Però si la fe és una vivència que implica tota la persona, com es pot posar una ratlla a la seva creença? Posant un altre exemple, es reconeix des de la societat (o almanco una part) que l'educació i/o l'atenció a persones amb dependència es prefereix si la fan religiosos o religioses. Podem aquí també fer la separació?
Si el príncep pot rebrer béns eclesiàstics contra la voluntat del Papa, Cap. III
(1) "És competència regular de la potestat del rei, no del pontífex, jutjar sobre causes seglars i exercir el que correspon a la jurisdicció temporal. Aleshores, doncs, el papa no té, sobretot pel que fa a les coses temporals, aquesta plenitud de potestat.
El papa no té domini universal ni cap propietat en especial, ni el poder de disposar com vulgui de tot el temporal. Així, doncs, no té en el terreny temporal aquesta plenitud de potestat. Provarem l'antecedent: si el papa tingués aquest domini i aquest dret, cap altre tindria pel que fa als béns temporals cap mena de dret, si no li hagués estat donat pel papa. I aquest mateix dret, el papa el podria revocar quan volgués. Però això va contra el dret diví i igualment contra el dret humà. O perquè Crist, en tant que home passible i mortal, el vicari del qual és el papa, va negar que tingués aquest domini especial en el terreny temporal, i va negar-se el dret a tenir-lo, com ho intenten demostrar multitud d'autoritats de la Sagrada Escriptura i dels sants en moltíssimes obres. Així, doncs, amb més raó encara el papa, que és el vicari de Crist, de cap manera té un domini universal i un dret sobre els béns temporals".
(2) [...] "El papa no pot privar ningú d'un dret que no prové d'ell sinó de Déu, de la naturalesa o d'un altre home; no pot privar els homes de les llibertats que els han estat concedides per Déu o per la naturalesa" .
Qüestions
Segons Guillem d'Ockham el Papa:
- no té postestat per jutjar causes civils
- no "distribueix" la riquesa de la terra
- no pot privar a cap home de les llibertats que, en tant que home, poseeix.
- El Papa no té potestat sobre allò que és temporal (si tingués aquest dret el Papa, cap altre persona el tindria, i el Papa podria revocar-lo quan vulgués).
- Crist va negar que existís aquest dret i se'l va negar a ell mateix.
- Per tant, el Papa, que és el "vicari de Crist", no té cap poder sobre "allò que és temporal".
Està clar que l'Estat (l'actual) sí que ho vol completament separat, però en quin punt el cristià és capaç/pot separar la vivència cristiana de les seves responsabilitats civils/polítiques? En l'islam encara es veu clar que religió i govern van junts. Però si la fe és una vivència que implica tota la persona, com es pot posar una ratlla a la seva creença? Posant un altre exemple, es reconeix des de la societat (o almanco una part) que l'educació i/o l'atenció a persones amb dependència es prefereix si la fan religiosos o religioses. Podem aquí també fer la separació?
Si el príncep pot rebrer béns eclesiàstics contra la voluntat del Papa, Cap. III
(1) "És competència regular de la potestat del rei, no del pontífex, jutjar sobre causes seglars i exercir el que correspon a la jurisdicció temporal. Aleshores, doncs, el papa no té, sobretot pel que fa a les coses temporals, aquesta plenitud de potestat.
El papa no té domini universal ni cap propietat en especial, ni el poder de disposar com vulgui de tot el temporal. Així, doncs, no té en el terreny temporal aquesta plenitud de potestat. Provarem l'antecedent: si el papa tingués aquest domini i aquest dret, cap altre tindria pel que fa als béns temporals cap mena de dret, si no li hagués estat donat pel papa. I aquest mateix dret, el papa el podria revocar quan volgués. Però això va contra el dret diví i igualment contra el dret humà. O perquè Crist, en tant que home passible i mortal, el vicari del qual és el papa, va negar que tingués aquest domini especial en el terreny temporal, i va negar-se el dret a tenir-lo, com ho intenten demostrar multitud d'autoritats de la Sagrada Escriptura i dels sants en moltíssimes obres. Així, doncs, amb més raó encara el papa, que és el vicari de Crist, de cap manera té un domini universal i un dret sobre els béns temporals".
(2) [...] "El papa no pot privar ningú d'un dret que no prové d'ell sinó de Déu, de la naturalesa o d'un altre home; no pot privar els homes de les llibertats que els han estat concedides per Déu o per la naturalesa" .
Qüestions
- Identifica els problemes sobre els que polemitza Ockham. Relaciona'l amb alguns fets històrics, passats o recents, que coneguis.
- En relació al text 1, reconstrueix l'argumentació d'Ockham distingint les premisses i la conclusió.
- Quina distribució de poders entre l'Església i l'Estat insinuen els textos?
- Valora l'actual relació entre l'Església i l'Estat.
Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
dilluns, 25 de febrer del 2008
5a sessió: Sant Anselm de Canterbury (1033-1109)
Aportacions personals
Sant Anselm converteix una pregària en una explicació racional de l'existència de Déu quan li demana poder “entendre en algun punt la vostra veritat”, tot i que sap que no el podrà entendre mai: “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Afirma que el que entén és en la seva intel·ligència i, al mateix temps, entén el que sent (la creença, Déu) o la paraula que ho expressa, i la simple idea de pensar-ho (existent; entendre-ho) dóna explicació de la seva existència, i per tant és “estúpid i insensat” afirmar que no existeix. Fa un pas més que Tertulià i Sant Agustí d'Hipona, ja que conjuga fe i raó racionalitzant (raonant) la primera.
Aportacions del grup
Segons Sant Anselm la fe és un do de Déu i és gràcies a ell mateix que el podem “entendre”. No és un do sobrenatural, sinó que és un do que es neix/cultiva en nosaltres mateixos. Per a ell Déu és “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Fa un pas més que la resta d'autors estudiats i racionalitza la fe argumentant-la dient que Déu existeix de veritat perquè el simple fet de tenir el “concepte” en la intel·ligència (tant pel qui creu com el qui no) fa que no pugui ser inexistent, ja que si no, no en tindríem el “concepte”.
Proslogion
I "si abans de menjar suspiro", doneu-me de menjar després dels sospirs. Senyor, aclaparat com vaig només puc mirar enrera, redreceu-me per tal que pugui esguardar enlaire. "Les meves iniquitats, enfilades en el meu cap", m'envolten, i "com una càrrega pesant" em deixen apesarat. Traieu-me'n, descarregeu-me'n, que llur "pou no m'engoleixi amb la seva boca". Que, de lluny i del fons estant, em sigui permès d'entreveure la vostra llum. Ensenyeu-me a cercar-vos, i mostreu-vos al qui us cerca, perquè no us puc cercar si no me n'ensenyeu, ni trobar-vos si no u mosttreu. Desitjant us cercaré, i cercant desitjaré. Amant trobaré, trobant amaré.
Reconec, Senyor, i us en dono gràcies, que dins meu heu creat la vostra imatge, per tal que recordant-vos, pensi en vós i us estimi. Tanmateix, malmesa pel frec dels vicis, obnubilada pel fum dels pecats, és incapaç de fer allò per al qual fou feta, si vós no la renoveu i la refeu. No pretenc, Senyor, penetrar la vostra excelsitud, perquè la meva intel·ligència no s'hi pot comparar en cap punt. Desitjo, però, entendre en algun punt la vostra veritat, que el meu cor creu i estima. No cerco tampoc d'entendre per tal de creure, sinó que crec per tal d'entendre. Car això, també ho crec: "si no crec, no entendré".
Capítol II. Que Déu existeix de veritat
Per tant, Senyor, vós que doneu la intel·ligència de la fe, doneu-me --en la mesura del que em convé-- d'entendre que vós existiu tal com ho creiem, i que sou això que creiem. I creiem de debò que sou quelcom major que el qual res no podem pensar. Però és que existeix una natura així? Perquè «l'insensat ha dit en el seu cor: Déu no existeix». Doncs bé, el mateix insensat quan sent això que diu: «quelcom major que el qual res no podem pensar», entén el que sent, i allò que entén és en la seva intel·ligència, encara que no entengui que això existeixi. Perquè una cosa és que existeixi quelcom en la intel·ligència, i una altra entendre que això existeixi. Un pintor, per exemple, quan previament pensa què farà, tot i que no entén pas que existeixi el que encara no ha fet, és clar que això ho té en la intel·ligència. En canvi, quan ja ho ha pintat, alhora que ho té en la intel·ligència, amén que existeixi allò que ha fet l'insensat, doncs, ha de convenir que existeix, si més no en la intel·ligència, que com major que el qual res no podem pensar, perquè quan sent això, ha entén; i el que s'entén és en la intel·ligència. Tanmateix, allò major que el qual res no podem pensar no pot existir solament en la intel·ligència. Perquè, si existia solament en la intel·ligència, podrem pensar-ho existent també en la realitat, i això seria major. És a dir que, si allò major que el qual res no podem pensar existeix solament en la intel·ligència, «aleshores, allò major que el qual res no podem pensar esdevé allò major que el qual podem pensar quelcom. Però això és impossible. No hi ha dubte, doncs, que -tant en la intel·ligència com en la realitat- existeix quelcom major que el qual res no podem pensar.
Capítol III. Que no podem pensar que no existeixi
1 tot aixo és tan eert, que no podem pensar que e11 no existeixi. Car podem pensar queJeom que no puguem pensar inexistent, i aixo és major que allo que podem pensar inexistent. Per la qual cosa, si allo major que el qual res no podem pensar, ho poguéssim pensar inexistent, allo mateix major que el qual res no podem pensar j~ no seria allo major que el qual res no pode m pensar; cosa contradictoria. Existeix, dones, veritablement quelcom majar que el qual
res no podem pensar, de tal manera que no ha podem pensar inexistent.
1 aixo és el que vós sou, Senyor, Déu nostre. Existiu talment de veritat, Senyor, Déu meu, que no us podem pensar
inexistent. i 1 t'8nt! Perque, si cap ment pogués pensar queleom millor que vós, la criatura ascendiria per damunt del Creador i jutjatia sobre el Creador; cosa d'a11o més absurda. 1 és dar que tan soIs al10 que v6s no sou, podem pensarha inexistent. Solament vós, dones, el més veritable de tot, teniu en conseqüencia I'ésser mbim per sobre de toL Car el que no és vós no és de veritat com v6s, i per tant té menys ésser. ¿Per qu~, dones, «1'insensat ha dit en el seu cor: Déu
no existein, si és tant evident pet a l'mima racional que v6s sou l'ésser mhim per sobre de tot? Dones perqut és estúpid j insensato
Capítol IV. Com l'insensat ha dit en el seu cor allò que és impensable
Vejam, ~com ha dit en el seu eoí aUO que no podía pensar? ~O com és que no ha pogut pensar allo que ha dit en el seu cor, si pensar és el mateix que dir en el cor?:U Pero, si és realment veritat -i ho és-- que ho ha pensat perque ha ha dit en el seu cor, 1 si també ho és que no ho ha dit en el seu cor perque no ha podia pensar, aleshores ({dir en el eor», o «pensar» una cosa, té més d'un sentit. En efeete, no és el mateix pensar una cosa, quan es pensa la pataula que la significa, que quan s'entén ano que la cosa és propiament. De la primera manera podem pensar que Déu no cxisteix; de la segona, mai per mai. Ningú, dones, que entengui que és Déu no pot ¡>ensar que Déu no existeix, encara que pronuncii aquests mots en d seu cor, i en
cara que no els don! cap significar impropio Car Déu és allo majar que el qual res no podem pensar. 1 qui ho entén eorrectamcnt, hi cntén de segur que J'ésser divf és tal que ni en el pensament pot nd existir.
Vs dono grades, Senyor bondad6s, us dono gracics, per
que alto que abans crda per do vOl'tre ata ¡ entene per iI
luminació vostra, taot, que encara que no vulgués creure que v6s existiu, no ho podria deixar d'entendre.
Sant Anselm converteix una pregària en una explicació racional de l'existència de Déu quan li demana poder “entendre en algun punt la vostra veritat”, tot i que sap que no el podrà entendre mai: “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Afirma que el que entén és en la seva intel·ligència i, al mateix temps, entén el que sent (la creença, Déu) o la paraula que ho expressa, i la simple idea de pensar-ho (existent; entendre-ho) dóna explicació de la seva existència, i per tant és “estúpid i insensat” afirmar que no existeix. Fa un pas més que Tertulià i Sant Agustí d'Hipona, ja que conjuga fe i raó racionalitzant (raonant) la primera.
Aportacions del grup
Segons Sant Anselm la fe és un do de Déu i és gràcies a ell mateix que el podem “entendre”. No és un do sobrenatural, sinó que és un do que es neix/cultiva en nosaltres mateixos. Per a ell Déu és “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Fa un pas més que la resta d'autors estudiats i racionalitza la fe argumentant-la dient que Déu existeix de veritat perquè el simple fet de tenir el “concepte” en la intel·ligència (tant pel qui creu com el qui no) fa que no pugui ser inexistent, ja que si no, no en tindríem el “concepte”.
Proslogion
I "si abans de menjar suspiro", doneu-me de menjar després dels sospirs. Senyor, aclaparat com vaig només puc mirar enrera, redreceu-me per tal que pugui esguardar enlaire. "Les meves iniquitats, enfilades en el meu cap", m'envolten, i "com una càrrega pesant" em deixen apesarat. Traieu-me'n, descarregeu-me'n, que llur "pou no m'engoleixi amb la seva boca". Que, de lluny i del fons estant, em sigui permès d'entreveure la vostra llum. Ensenyeu-me a cercar-vos, i mostreu-vos al qui us cerca, perquè no us puc cercar si no me n'ensenyeu, ni trobar-vos si no u mosttreu. Desitjant us cercaré, i cercant desitjaré. Amant trobaré, trobant amaré.
Reconec, Senyor, i us en dono gràcies, que dins meu heu creat la vostra imatge, per tal que recordant-vos, pensi en vós i us estimi. Tanmateix, malmesa pel frec dels vicis, obnubilada pel fum dels pecats, és incapaç de fer allò per al qual fou feta, si vós no la renoveu i la refeu. No pretenc, Senyor, penetrar la vostra excelsitud, perquè la meva intel·ligència no s'hi pot comparar en cap punt. Desitjo, però, entendre en algun punt la vostra veritat, que el meu cor creu i estima. No cerco tampoc d'entendre per tal de creure, sinó que crec per tal d'entendre. Car això, també ho crec: "si no crec, no entendré".
Capítol II. Que Déu existeix de veritat
Per tant, Senyor, vós que doneu la intel·ligència de la fe, doneu-me --en la mesura del que em convé-- d'entendre que vós existiu tal com ho creiem, i que sou això que creiem. I creiem de debò que sou quelcom major que el qual res no podem pensar. Però és que existeix una natura així? Perquè «l'insensat ha dit en el seu cor: Déu no existeix». Doncs bé, el mateix insensat quan sent això que diu: «quelcom major que el qual res no podem pensar», entén el que sent, i allò que entén és en la seva intel·ligència, encara que no entengui que això existeixi. Perquè una cosa és que existeixi quelcom en la intel·ligència, i una altra entendre que això existeixi. Un pintor, per exemple, quan previament pensa què farà, tot i que no entén pas que existeixi el que encara no ha fet, és clar que això ho té en la intel·ligència. En canvi, quan ja ho ha pintat, alhora que ho té en la intel·ligència, amén que existeixi allò que ha fet l'insensat, doncs, ha de convenir que existeix, si més no en la intel·ligència, que com major que el qual res no podem pensar, perquè quan sent això, ha entén; i el que s'entén és en la intel·ligència. Tanmateix, allò major que el qual res no podem pensar no pot existir solament en la intel·ligència. Perquè, si existia solament en la intel·ligència, podrem pensar-ho existent també en la realitat, i això seria major. És a dir que, si allò major que el qual res no podem pensar existeix solament en la intel·ligència, «aleshores, allò major que el qual res no podem pensar esdevé allò major que el qual podem pensar quelcom. Però això és impossible. No hi ha dubte, doncs, que -tant en la intel·ligència com en la realitat- existeix quelcom major que el qual res no podem pensar.
Capítol III. Que no podem pensar que no existeixi
1 tot aixo és tan eert, que no podem pensar que e11 no existeixi. Car podem pensar queJeom que no puguem pensar inexistent, i aixo és major que allo que podem pensar inexistent. Per la qual cosa, si allo major que el qual res no podem pensar, ho poguéssim pensar inexistent, allo mateix major que el qual res no podem pensar j~ no seria allo major que el qual res no pode m pensar; cosa contradictoria. Existeix, dones, veritablement quelcom majar que el qual
res no podem pensar, de tal manera que no ha podem pensar inexistent.
1 aixo és el que vós sou, Senyor, Déu nostre. Existiu talment de veritat, Senyor, Déu meu, que no us podem pensar
inexistent. i 1 t'8nt! Perque, si cap ment pogués pensar queleom millor que vós, la criatura ascendiria per damunt del Creador i jutjatia sobre el Creador; cosa d'a11o més absurda. 1 és dar que tan soIs al10 que v6s no sou, podem pensarha inexistent. Solament vós, dones, el més veritable de tot, teniu en conseqüencia I'ésser mbim per sobre de toL Car el que no és vós no és de veritat com v6s, i per tant té menys ésser. ¿Per qu~, dones, «1'insensat ha dit en el seu cor: Déu
no existein, si és tant evident pet a l'mima racional que v6s sou l'ésser mhim per sobre de tot? Dones perqut és estúpid j insensato
Capítol IV. Com l'insensat ha dit en el seu cor allò que és impensable
Vejam, ~com ha dit en el seu eoí aUO que no podía pensar? ~O com és que no ha pogut pensar allo que ha dit en el seu cor, si pensar és el mateix que dir en el cor?:U Pero, si és realment veritat -i ho és-- que ho ha pensat perque ha ha dit en el seu cor, 1 si també ho és que no ho ha dit en el seu cor perque no ha podia pensar, aleshores ({dir en el eor», o «pensar» una cosa, té més d'un sentit. En efeete, no és el mateix pensar una cosa, quan es pensa la pataula que la significa, que quan s'entén ano que la cosa és propiament. De la primera manera podem pensar que Déu no cxisteix; de la segona, mai per mai. Ningú, dones, que entengui que és Déu no pot ¡>ensar que Déu no existeix, encara que pronuncii aquests mots en d seu cor, i en
cara que no els don! cap significar impropio Car Déu és allo majar que el qual res no podem pensar. 1 qui ho entén eorrectamcnt, hi cntén de segur que J'ésser divf és tal que ni en el pensament pot nd existir.
Vs dono grades, Senyor bondad6s, us dono gracics, per
que alto que abans crda per do vOl'tre ata ¡ entene per iI
luminació vostra, taot, que encara que no vulgués creure que v6s existiu, no ho podria deixar d'entendre.
Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
dilluns, 18 de febrer del 2008
4a sessió: Tertulià i Sant Agustí d'Hipona
Aportacions personals
Per a Tertulià la fe cristiana és completament superior i més bona que el pensament grec. D'aquest darrer, diu que només "cerca fama", "elabora bells discursos" i satisfà curiositats, no és res que contribueixi a la veritat. Tertulià divergeix de Justí i Climent d'Alexandria perquè els segons volen conjugar la fe i la raó. En l'actualitat l'actitud de Tertulià em faria sentir apartat de la societat, perquè sembla que la majoria no creu en res: es creen barreres i amb aquest pensament encara se'n podrien crear moltes més; podria ser una confrontació contínua amb la societat o un aïllament total. He de fer combinar fe i raó jo mateix perquè els altres ho separen completament i mantenen una actitud parcial, com la de Tertulià.
Per Sant Agustí d'Hipona la fe és quelcom com cultivar/sembrar que servirà per obtenir una recompensa (en la mort). Dóna per fet l'existència de Déu, la qual li permet percebre totes les coses: "no han de ser deu, sinó que són deu"; "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, no es pot concebre Déu sense entendre les coses: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". I dic "al mateix temps" perquè les dues són complementàries i no poden anar totes soles: la raó necessita la fe i la fe necessita la raó per concebre les coses. És similar al moment present en què hi ha una part de l'Església que defensa alhora una fe amb raó i una raó amb fe. No es pretén creure per creure, sinó que qui sigui membre de l'Església ho sigui autènticament i amb una concepció de l'ésser humà racional i transcendent.
Aportacions del grup
La fe per a Tertulià ho és tot; és un absurd per als qui pensen (ús de la raó). Separa la fe de la raó, i per tant, és creure sense raonar. Considera que la raó porta a la temptació d'aigualir l'evangeli i això és el que porta a la discòrdia. El pensament grec és simple curiositat per coses supèrflues; és una temptació al cristianisme, afegeix. Diu als grecs que no arribaran a la veritat a través del pensament, només poden aconseguir-ho amb l'evangeli. En l'actualitat la societat no està d'acord en conjugar la fe i la raó. En el nacionalcatolicisme es podia "imposar la fe", però avui en dia estem completament a l'altre extrem: res no es pot imposar, i tampoc no aniríem enlloc així. A diferència del que pot semblar, a la societat actual la fe ha d'estar oberta a diverses estructures de pensament, per això pensar el pensament grec és bo..
Per a Sant Agustí d'Hipona la fe és un procés com el sembrar, per poder arribar a segar. Creu que la fe ha d'il·luminar la raó, ja que llavors tot s'entén molt millor: "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, la fe no pot anar tota sola: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". Cal tenir un mínim d'enteniment i després podem entendre i creure millor. I perquè arribem a creure mínimament ho arribem a entendre completament i també ho arribem a creure completament, una cosa necessita de l'altra per arribar a la completesa. De totes maneres, amb els textos seleccionats vegades sembla que la fe és més important, i d'altres, que raó i fe estan al mateix nivell.
a) Tertulià (160-240 aprox.)
Textos
De carne Christi, 5
"El Fill de Déu va ser crucificat: jo no m'escandalitzo, perquè cal que els homes s'escandalitzin; el Fill de Déu va morir: això s'imposa absolutament a la fe, perquè és absurd; va ser sepultat i ressucità: cert, perquè és impossible".
De praescr, 7
"En efecte, què hi ha de comú entre Atenes i Jerusalem? Quina concòrdia pot existir entre I'Acadèmia i I'Església? Quina concòrdia entre els heretges i els cristians? La nostra instrucció procedeix del pòrtic de SaIomó, i aquest ens ensenya que hem de cercar el Senyor amb simplicitat de cor. ¡Que s'allunyin de vosaltres totes les temptacions per a produir un cristianisme aigualit amb estoicisme, platonisme i dialèctica! Un cop posseïm el Crist, no volem disputar sobre curiositats; no ens interessa cap investigació un cop gaudim de l'Evangeli. Tenim prou amb la fe i no voler adquirir aItres creences.
Apologia, 46
"Per tant, què hi ha de comú entre el filòsof i el cristià, entre el deixeble de Grècia i el del Cel, entre qui cerca la fama i qui treballa per la seva saIvació, entre qui elabora bells discursos i qui obra bones accions, entre qui edifica i qui destrueix, entre l'amic i l'enemic de l'error, entre qui corromp la veritat i qui la guarda i l'ensenya?"
Qüestions
b) Sant Agustí d'Hipona (354-430)
Textos
Sermons, 43, 1, 1
La fe és creure allò que encara no veus. El premi d'aquesta fe és veure el que ara creus. No defallim, doncs, durant el temps de la fe, que és com si fos el temps de sembrar. I fins al final, mantinguem-nos sense defallir. I perseverem fins a poder segar el que hem sembrat.
Sermons, 43, 6, 7
De què discutíem? Tu deies: Entendré per creure. I jo deia: Creu per entendre. Ha sorgit la controvèrsia. Anem a trobar el jutge, i el jutge serà el profeta. Més ben dit, Déu jutjarà per mitjà del profeta. Callem tots dos. El que diríem ja ho hem sentit. Dius: Entendré per creure. I jo dic: creu per entendre. Respondrà el profeta: Si no creieu, no entendreu (Is. 7, 9, segons els LXX).
Carta a Evodi [any 415] (Carta 162, 2, 10)
[Agustí dóna aquesta resposta a Evodi, el qual, tractant de l'enteniment i de Déu, li havia escrit: "La raó demostra que Déu existeix o que ha d'existir i que no pot ser de cap manera que no existeixi"]
Hi ha explicacions al llibre sobre la religió (De vera religione, 31, 58) que, si les haguessis sospesat bé, mai no t'hauria semblat que la raó obliga a acceptar necessàriament l'existència de Déu, o que amb el raonament s'estableix que Déu ha d'existir. En aritmètica, per l'ús diari de la raó, tenim això: Si diem que set i tres han de ser deu, parlem amb poca consideració, ja que no han de ser deu, sinó que són deu.
Explanacions sobre els Salms, 118, 18, 3
Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom. Però amb la mateixa fe amb què creu es guareix a fi d'entendre més extensament. Hi ha coses que, si no les entenem, no les creiem. I n'hi ha d'altres que, si no les creiem, no les entenem. La fe ve de sentir la predicació, i la predicació ve per la paraula del Crist (Rm 10, 17). Com creurà, doncs, el predicador de la fe, aquell qui, sense anar més enllà, ni tan soIs entén la llengua de què aquest se serveix? Però si no hi havia coses que no podem entendre sense creure abans, el profeta no diria: Si no creieu, no entendreu (Is 7, 9, segons els LXX). Per tant, el nostre enteniment és útil per a entendre el que ha de creure, i la fe és útil per a creure el que ha d'entendre: I en el mateix acte d'entendre, l'enteniment és útil per a entendre més i més. Però això no es fa per les forces naturals, sinó pel do i l'ajuda de Déu. Així, és obra de la medicina i no de la natura que l'ull malalt rebi la força de veure-hi.
Per a Tertulià la fe cristiana és completament superior i més bona que el pensament grec. D'aquest darrer, diu que només "cerca fama", "elabora bells discursos" i satisfà curiositats, no és res que contribueixi a la veritat. Tertulià divergeix de Justí i Climent d'Alexandria perquè els segons volen conjugar la fe i la raó. En l'actualitat l'actitud de Tertulià em faria sentir apartat de la societat, perquè sembla que la majoria no creu en res: es creen barreres i amb aquest pensament encara se'n podrien crear moltes més; podria ser una confrontació contínua amb la societat o un aïllament total. He de fer combinar fe i raó jo mateix perquè els altres ho separen completament i mantenen una actitud parcial, com la de Tertulià.
Per Sant Agustí d'Hipona la fe és quelcom com cultivar/sembrar que servirà per obtenir una recompensa (en la mort). Dóna per fet l'existència de Déu, la qual li permet percebre totes les coses: "no han de ser deu, sinó que són deu"; "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, no es pot concebre Déu sense entendre les coses: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". I dic "al mateix temps" perquè les dues són complementàries i no poden anar totes soles: la raó necessita la fe i la fe necessita la raó per concebre les coses. És similar al moment present en què hi ha una part de l'Església que defensa alhora una fe amb raó i una raó amb fe. No es pretén creure per creure, sinó que qui sigui membre de l'Església ho sigui autènticament i amb una concepció de l'ésser humà racional i transcendent.
Aportacions del grup
La fe per a Tertulià ho és tot; és un absurd per als qui pensen (ús de la raó). Separa la fe de la raó, i per tant, és creure sense raonar. Considera que la raó porta a la temptació d'aigualir l'evangeli i això és el que porta a la discòrdia. El pensament grec és simple curiositat per coses supèrflues; és una temptació al cristianisme, afegeix. Diu als grecs que no arribaran a la veritat a través del pensament, només poden aconseguir-ho amb l'evangeli. En l'actualitat la societat no està d'acord en conjugar la fe i la raó. En el nacionalcatolicisme es podia "imposar la fe", però avui en dia estem completament a l'altre extrem: res no es pot imposar, i tampoc no aniríem enlloc així. A diferència del que pot semblar, a la societat actual la fe ha d'estar oberta a diverses estructures de pensament, per això pensar el pensament grec és bo..
Per a Sant Agustí d'Hipona la fe és un procés com el sembrar, per poder arribar a segar. Creu que la fe ha d'il·luminar la raó, ja que llavors tot s'entén molt millor: "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, la fe no pot anar tota sola: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". Cal tenir un mínim d'enteniment i després podem entendre i creure millor. I perquè arribem a creure mínimament ho arribem a entendre completament i també ho arribem a creure completament, una cosa necessita de l'altra per arribar a la completesa. De totes maneres, amb els textos seleccionats vegades sembla que la fe és més important, i d'altres, que raó i fe estan al mateix nivell.
a) Tertulià (160-240 aprox.)
Textos
De carne Christi, 5
"El Fill de Déu va ser crucificat: jo no m'escandalitzo, perquè cal que els homes s'escandalitzin; el Fill de Déu va morir: això s'imposa absolutament a la fe, perquè és absurd; va ser sepultat i ressucità: cert, perquè és impossible".
De praescr, 7
"En efecte, què hi ha de comú entre Atenes i Jerusalem? Quina concòrdia pot existir entre I'Acadèmia i I'Església? Quina concòrdia entre els heretges i els cristians? La nostra instrucció procedeix del pòrtic de SaIomó, i aquest ens ensenya que hem de cercar el Senyor amb simplicitat de cor. ¡Que s'allunyin de vosaltres totes les temptacions per a produir un cristianisme aigualit amb estoicisme, platonisme i dialèctica! Un cop posseïm el Crist, no volem disputar sobre curiositats; no ens interessa cap investigació un cop gaudim de l'Evangeli. Tenim prou amb la fe i no voler adquirir aItres creences.
Apologia, 46
"Per tant, què hi ha de comú entre el filòsof i el cristià, entre el deixeble de Grècia i el del Cel, entre qui cerca la fama i qui treballa per la seva saIvació, entre qui elabora bells discursos i qui obra bones accions, entre qui edifica i qui destrueix, entre l'amic i l'enemic de l'error, entre qui corromp la veritat i qui la guarda i l'ensenya?"
Qüestions
- Com concep Tertulià la fe cristiana?
- Quina valoració fa Tertulià del pensament grec?
- Compara les tesis de Tertulià sobre la relació fe-filosofia amb les de Justí i Climent d'Alexandria.
- Quina opinió et mereix la posició de Tertulià? Com et situaries en el món d'avui si fessis teves les tesis de Tertulià?
b) Sant Agustí d'Hipona (354-430)
Textos
Sermons, 43, 1, 1
La fe és creure allò que encara no veus. El premi d'aquesta fe és veure el que ara creus. No defallim, doncs, durant el temps de la fe, que és com si fos el temps de sembrar. I fins al final, mantinguem-nos sense defallir. I perseverem fins a poder segar el que hem sembrat.
Sermons, 43, 6, 7
De què discutíem? Tu deies: Entendré per creure. I jo deia: Creu per entendre. Ha sorgit la controvèrsia. Anem a trobar el jutge, i el jutge serà el profeta. Més ben dit, Déu jutjarà per mitjà del profeta. Callem tots dos. El que diríem ja ho hem sentit. Dius: Entendré per creure. I jo dic: creu per entendre. Respondrà el profeta: Si no creieu, no entendreu (Is. 7, 9, segons els LXX).
Carta a Evodi [any 415] (Carta 162, 2, 10)
[Agustí dóna aquesta resposta a Evodi, el qual, tractant de l'enteniment i de Déu, li havia escrit: "La raó demostra que Déu existeix o que ha d'existir i que no pot ser de cap manera que no existeixi"]
Hi ha explicacions al llibre sobre la religió (De vera religione, 31, 58) que, si les haguessis sospesat bé, mai no t'hauria semblat que la raó obliga a acceptar necessàriament l'existència de Déu, o que amb el raonament s'estableix que Déu ha d'existir. En aritmètica, per l'ús diari de la raó, tenim això: Si diem que set i tres han de ser deu, parlem amb poca consideració, ja que no han de ser deu, sinó que són deu.
Explanacions sobre els Salms, 118, 18, 3
Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom. Però amb la mateixa fe amb què creu es guareix a fi d'entendre més extensament. Hi ha coses que, si no les entenem, no les creiem. I n'hi ha d'altres que, si no les creiem, no les entenem. La fe ve de sentir la predicació, i la predicació ve per la paraula del Crist (Rm 10, 17). Com creurà, doncs, el predicador de la fe, aquell qui, sense anar més enllà, ni tan soIs entén la llengua de què aquest se serveix? Però si no hi havia coses que no podem entendre sense creure abans, el profeta no diria: Si no creieu, no entendreu (Is 7, 9, segons els LXX). Per tant, el nostre enteniment és útil per a entendre el que ha de creure, i la fe és útil per a creure el que ha d'entendre: I en el mateix acte d'entendre, l'enteniment és útil per a entendre més i més. Però això no es fa per les forces naturals, sinó pel do i l'ajuda de Déu. Així, és obra de la medicina i no de la natura que l'ull malalt rebi la força de veure-hi.
- Quina noció de fe apareix en els textos d'Agustí?
- Quin és el sentit de l'expressió: "Si no creieu, no entendreu"?
- Quin és el sentit de l'expressió: "Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom"? Compara-la amb el text de Tertulià.
- Segons els textos d'Agustí, quina relació hi ha entre la raó i la fe?
- Podries exemplificar en termes d'actualitat la relació entre raó i fe de què parla Agustí?
Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
dijous, 7 de febrer del 2008
Noves formes d'espiritualitat juvenil
El procés d'institucionalització / Comentari de text
“VII. El proceso de normalización” i “VIII. Conclusiones” a Consumiendo religión: nuevas formas de espiritualidad entre la población juvenil. M. Griera, F. Urgell. Fundació “la Caixa”, 2002
“VII. El proceso de normalización” i “VIII. Conclusiones” a Consumiendo religión: nuevas formas de espiritualidad entre la población juvenil. M. Griera, F. Urgell. Fundació “la Caixa”, 2002
L'estudi analitza l'enquesta passada a 250 estudiants de 16 a 18 anys de secundària i cicles formatius de cinc centres d'ensenyament i a 25 botigues de dietètica i herbolaris (quasi la totalitat) de Sabadell. La religiositat de la població juvenil es veu immersa en un procés d'institucionalització de pràctiques noves, misticoesotèriques, gran part d'elles d'origen oriental, i també en la tendència d'ús de productes i tractaments naturals.
Dintre del procés de dialèctica social es troben en el punt que han interioritzat -“el món donat per descomptat”, l'anomena l'autor- la tendència descrita. D'aquesta manera consideren com a “normals” les pràctiques misticoesotèriques diverses i l'ús de productes i tractaments “naturals”. Diu l'autor que han passat de percebre-les com a desviacions, ja que haurien pogut ser considerades com a estrangeres en un temps passat, a considerar-les “normals” (procés de normalització) i a assimilar-les (procés d'institucionalització). Això vol dir que, conscientment o inconscient, els individus s'han qüestionat el sistema de normes generalitzades existent fins ara, no l'han acceptat i han esdevingut en una nova mentalitat i unes noves pràctiques.
Les característiques que defensen són les pròpies de la postmodernitat: el pluralisme amb la convivència de diferents religions, i no la monopolització de l'Església Catòlica; el relativisme capaç de tolerar tota heterogeneïtat social i emfatitzada per una “propaganda multiculturalista”; i l'etnocentrisme del propi individu davant unes institucions socials i religioses que titlla de “relíquies” i que, per tant, no accepta.
Davant les institucions corrents de la modernitat amb què s'han trobat els joves han optat per un altre univers de significat. No es creu que l'Església Catòlica posseeixi una veritat universal, però tampoc no es pot dir que la religiositat hagi desaparegut, sinó que s'ha convertit a tendències provinents de les cultures orientals, on predominen diferents creences i visions amb fonaments poc sòlids, amb una manca de precisió i que poden resultar contradictòries. “El mite de la ciència i la tècnica” produeix una reacció que les relativitza, perquè no es creu que siguin capaces d'explicar-ho tot, i d'altra banda, no veuen la medicina convencional com un remei definitiu ni el més saludable. Rebutgen allò que consideren artificial, per açò, es decanten per la medicina alternativa, més propera a la naturalesa i a l'ecologia, la qual consideren que els aporta una “forma de vida més natural”.
D'acord amb el que diu Berger, s'accepta el “discurs alternatiu” i que prové de més lluny, enfront del “discurs oficial”, que ja no s'accepta. “L'univers simbòlic de significació entra en crisi” perquè no dóna respostes satisfactòries a l'individu. Açò demostra que les institucions regnants fins al moment no han sabut adaptar-se al model de societat multiculturalista, manifestadament amb problemes d'estrès, angoixa i depressió, i defensora de l'equilibri del concepte monista cos-esperit. La dialèctica social és efectiva, és a dir, s'assenten aquestes noves institucions gràcies a haver esdevingut en un moment en què han coincidint tres processos socials fonamentals: el canvi de “panorama religiós”, de l'unitari al diversificat, i a la vegada individualitzat i a la carta; la figura del consumidor, que és el centre del mercat i entorn d'ell giren i proliferen tots els “productes”; i la globalització del que hi ha arreu del món, tenint-ho tot al nostre abast.
L'individu ja no accepta una autoritat externa institucional que li digui com ha de fer les coses, com podia ser l'Església, sinó que defensa la seva llibertat i busca una pràctica religiosa a la seva mida, en el moment en què li sigui necessari/propici i formant part d'una col·lectivitat -perquè som éssers socials- en què pugui seguir essent singular. Tot i així, podrà veure, o no, que el seu model és el mateix model que el de la resta perquè la pauta de conducta i la manifestació externa és la que marca el mercat, el qual ofereix, d'altra banda, el que el mercat demanda (s'ofereix si es demanda en quantitat, ja que és global). Es satisfan les necessitats, però també se n'imposen unes. Davant d'açò a l'individu només li queda el narcisisme i l'hedonisme per satisfer les seves ànsies individualitzadores.
De tot açò es pot deduir que els joves no fan més que seguir les modes existents, però què són les modes, sinó l'assimilació de models socials, és a dir, l'esdeveniment de processos d'institucionalització?
Comentari de text per a l'assignatura: Sociologia de la religió
Professor: Ramon Casadevall i Sala
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)t
Curs 2007-2008
Professor: Ramon Casadevall i Sala
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)t
Curs 2007-2008
Les característiques de ser mortal
"La alegría es un desafío", d'Angel Gabilondo, catedràtic de metafísica
A mí, ser mortal me ayuda a vivir gozosamente y a darle a cada instante mucha fuerza.
Porque vivir como un mortal es exigente. A mí, lo que me asusta es echar a perder la vida.
Sembla que la vida exigeix demanar-li quelcom més del que es pot percebre amb els sentits. Tenim a dintre una gran arma amagada, que són els sentiments.
Somos personas quebradas, no somos seres acabados ni plenos.
El dia a dia ens demostra que ens podem trencar molt fàcilment. Tenir esperança contribueix a suturar el trencament.
A mí, la gente sin placer me parece peligrosa y resentida, me asusta.
Alerta amb aquells que viuen del sofriment que redimeix! En definitiva hem de passar la vida al millor que puguem sense oblidar que no estem sols, i estimant.
El lenguaje es un principio extraordinario de realidad; el pensamiento es acción.
Tenim un llenguatge que descriu la realitat i no tenim realitat sense llenguatge. Aquesta és la principal limitació de l’home.
A mí, ser mortal me ayuda a vivir gozosamente y a darle a cada instante mucha fuerza.
Porque vivir como un mortal es exigente. A mí, lo que me asusta es echar a perder la vida.
Sembla que la vida exigeix demanar-li quelcom més del que es pot percebre amb els sentits. Tenim a dintre una gran arma amagada, que són els sentiments.
Somos personas quebradas, no somos seres acabados ni plenos.
El dia a dia ens demostra que ens podem trencar molt fàcilment. Tenir esperança contribueix a suturar el trencament.
A mí, la gente sin placer me parece peligrosa y resentida, me asusta.
Alerta amb aquells que viuen del sofriment que redimeix! En definitiva hem de passar la vida al millor que puguem sense oblidar que no estem sols, i estimant.
El lenguaje es un principio extraordinario de realidad; el pensamiento es acción.
Tenim un llenguatge que descriu la realitat i no tenim realitat sense llenguatge. Aquesta és la principal limitació de l’home.
dimecres, 6 de febrer del 2008
El fet religiós en la postmodernitat
És curiós veure els punts de vista de les diferents disciplines respecte de l'estat de la qüestió actual sobre el fet religiós. En resum,
diu la filosofia
que Déu ha mort (seguint Nietzche) i que les persones són de cada vegada menys religiosos, i per açò, sobretot l'Església Catòlica, veu com la gent deixa d'anar a missa i de participar dels sagraments
diu la sociologia
que els individus no han deixat de ser religiosos, sinó que l'individualisme imperant en la societat actual ha provocat que el fet religiós hagi quedat relegat a casa, i per tant, a una forma religiosa una mica a la carta i sempre en funció dels costums que a la persona li van bé, per no alteri la dinàmica habitual.
diu la filosofia
que Déu ha mort (seguint Nietzche) i que les persones són de cada vegada menys religiosos, i per açò, sobretot l'Església Catòlica, veu com la gent deixa d'anar a missa i de participar dels sagraments
diu la sociologia
que els individus no han deixat de ser religiosos, sinó que l'individualisme imperant en la societat actual ha provocat que el fet religiós hagi quedat relegat a casa, i per tant, a una forma religiosa una mica a la carta i sempre en funció dels costums que a la persona li van bé, per no alteri la dinàmica habitual.
Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?
G. Amengual destaca tres frases de Nietzche en el seu llibre La religió en temps de nihilisme:
- Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?
- Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó?
- Què férem quan desenganxàvem aquesta terra del seu sol?
En referència a sa primera frase, puc pensar que Déu ho és tot, com la immensitat de la mar, que ho abarca tot i que està a tot arreu, per tant, entenc que es demana com hem pogut matar a Déu, acabar amb ell.
D'altra banda, és impossible eixugar la mar, és impossible acabar amb ella, per tant, és impossible matar a Déu, acabar amb ell.
D'altra banda, és impossible eixugar la mar, és impossible acabar amb ella, per tant, és impossible matar a Déu, acabar amb ell.
dilluns, 28 de gener del 2008
La filosofia a la tradició judeocristiana
Des del punt de vista del judaisme el Messies encara no ha vingut i per açò no ens diuen cristians, sinó natzarets. El seu argument és que si el Messies hagués arribat es notaria en alguna cosa.
la creació. Existeix en totes les concepcions judeocristianes.
la resurrecció. Els grecs no van entendre Sant Pau, ja que creien en la immortalitat de l'ànima, però molts d'ells sí que van creure la teoria. Sòcrates i Plató creien en la immortalitat de l'ànima: el cos el tenim, però l'ànima és el que som. Això és creure en la immortalitat del que som. Sòcrates ho tenia completament assumit, per això no va tenir por a morir.
Els cristians ens morim de debò, però per a un grec ho sembla. En aquesta mort, Déu pare, ens ressucita i dóna la vida; en aquesta mort hi ha la plenitud del sentit de la vida.
la història. Hi ha moments destacats en la història, no tot és homogeni en el temps cronològic: un èxode, una catàstrofe, el meu casament. Això vol dir que hi ha un sentit i, per tant, la història és el temps dotat de sentit.
Que el temps vagi de l'inici a la mort (escatologia) i enmig hi hagi temps de més sentit, vol dir que intervé Déu. La història, o té sentit o no és història. I això vol dir que la història és sagrada? Una data darrere una altra és cronologia, però si s'explica és història. Jesús dóna un sentit de futur; és una possibilitat de sentit. Només tenen història el judaisme i el cristianisme. Si només hi ha una cronologia esdevé el nihilisme.
La fe és altament perillosa. Qui creu i només creu és un desastre. Per exemple, Hitler creia en el seu projecte, en el seu projecte final. En l'àmbit cristià, perquè el projecte sigui bo ha d'unir:
l'encarnació. “El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14).
Quan un s'expressa en una llengua agafa les concepcions i els avantatges i els inconvenients que aquesta comporta. Açò li va passar a Sant Pau a Atenes. Ens passa avui a nosaltres quan diem: 'convertir' en pa i vi? Seria millor dir transubstanciació? Per què el qui creu ha de fer un lleig a la intel·ligència? Aquest debat entre Fe i Raó es va debatre durant l'Edat Mitjana.
la creació. Existeix en totes les concepcions judeocristianes.
- És creació del no-res (creatio ex-nihilo). Aquesta visió es contraposa a la dels grecs, pels quals la matèria és eterna, no l'ha feta mai ningú, per tant no hi ha hagut maig una formació del món; el seu pensament els diu que només es dóna forma a la matèria.
- L'home com a criatura. Déu és Déu. Déu no és en el món ni el món és Déu. Déu és creador i l'home és la criatura. No hi ha panteismes, l'home no és Déu.
Aristòtil deia que “l'home té una espurna de la raó divina”, “que hi ha d'haver un Déu que hagi començat tot el moviment del món natural. Déu, d'aquesta manera, és a dalt de tot de l'escala de la natura”, que ell identifica. “Aquesta 'cosa' la va anomenar primer motor, o Déu. El primer motor no es mou en si mateix i, però és la 'causa formal' del moviment dels cossos pesats i, per tant, del moviment de tota la natura”. (El món de Sofia. Jostein Gaarder). Que Déu sigui allò més relatiu per a Aristòtil no està tan malament.
la resurrecció. Els grecs no van entendre Sant Pau, ja que creien en la immortalitat de l'ànima, però molts d'ells sí que van creure la teoria. Sòcrates i Plató creien en la immortalitat de l'ànima: el cos el tenim, però l'ànima és el que som. Això és creure en la immortalitat del que som. Sòcrates ho tenia completament assumit, per això no va tenir por a morir.
Els cristians ens morim de debò, però per a un grec ho sembla. En aquesta mort, Déu pare, ens ressucita i dóna la vida; en aquesta mort hi ha la plenitud del sentit de la vida.
la història. Hi ha moments destacats en la història, no tot és homogeni en el temps cronològic: un èxode, una catàstrofe, el meu casament. Això vol dir que hi ha un sentit i, per tant, la història és el temps dotat de sentit.
Que el temps vagi de l'inici a la mort (escatologia) i enmig hi hagi temps de més sentit, vol dir que intervé Déu. La història, o té sentit o no és història. I això vol dir que la història és sagrada? Una data darrere una altra és cronologia, però si s'explica és història. Jesús dóna un sentit de futur; és una possibilitat de sentit. Només tenen història el judaisme i el cristianisme. Si només hi ha una cronologia esdevé el nihilisme.
La fe és altament perillosa. Qui creu i només creu és un desastre. Per exemple, Hitler creia en el seu projecte, en el seu projecte final. En l'àmbit cristià, perquè el projecte sigui bo ha d'unir:
Fe + Amor
Adan i Eva volien ser com Déu: la responsabilitat és de Déu i ells fan el que els dóna la gana. Ara bé, ser igual a Déu suposa molts més maldecaps, i sembla que així ho va demostrar el nazisme.l'encarnació. “El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14).
Quan un s'expressa en una llengua agafa les concepcions i els avantatges i els inconvenients que aquesta comporta. Açò li va passar a Sant Pau a Atenes. Ens passa avui a nosaltres quan diem: 'convertir' en pa i vi? Seria millor dir transubstanciació? Per què el qui creu ha de fer un lleig a la intel·ligència? Aquest debat entre Fe i Raó es va debatre durant l'Edat Mitjana.
Apunts de l'assignatura Història de la filosofia I
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
dissabte, 26 de gener del 2008
Les coses canvien
Així com els pares han deixat l'educació dels seus fills a l'escola, també han deixat la vivència de la fe perquè l'expliqui l'Església. Quina gran contradicció que la vivència de la fe sigui explicada i no exemplificada!
Tren de Pineda de Mar a Barcelona
Tren de Pineda de Mar a Barcelona
dilluns, 14 de gener del 2008
3a sessió: Justí i Climent d'Alexandria
Aportacions personals
Segons Justí els grecs participen d'una part de la veritat, encara que “fossin considerats ateus”, ja que considera que tot el gènere humà, simplement per ser humans, participen del Verb, el qual és Jesucrist. Els cristians, en haver conegut el Verb (Jesucrist), són superiors en saviesa ja que han conegut del tot que és el Verb. Compara a Sòcrates amb Crist quan diu que els dos van ser acusats d'introduir nous déus i tots dos van creure la seva pròpia doctrina “fins al punt de donar la vida” per ella. Segons el que diu el text, correspon a la raó i a la filosofia “investigar i demostrar les coses racionalment”, a través de la “investigació i la intuïció”. Justí dóna una justificació del saber conegut pels grecs per tal de fer-lo encabir en la doctrina cristiana. La part que reconeix als grecs, basada en la raó, la veig generalitzada i arrelada en la societat actual. És un debat que es dóna diàriament entre els qui es confessen creients i els qui no.
Aportacions del grup
Els grecs arriben a la veritat a través de la “investigació i la intuïció”, il·luminats pel Verb, que en tots resideix. Justí considera que la saviesa cristiana és superior i sencera, ja que han conegut el qui és el Verb gràcies a l'ensenyament de Jesús. En canvi, el coneixement dels filòsofs grecs és parcial perquè només s'han basat en la raó, per adquirir coneixements. Diu que Sòcrates no va tenir seguidors, a diferència de Crist, que sí que els va tenir. Per a Crist hi ha hagut gent que ha donat la vida, però per a Sòcrates no. A tots dos se'ls va acusar d'introduir nous déus. No se'ls van creure i van morir per defensar la seva veritat. La raó i la filosofia són una part del que conforma el gènere humà, segons Justí, i aquesta part és dedica a la “investigació i a la intuïció”. Aquest mateix debat, sobre la completesa del gènere humà es pot traslladar a l'actualitat on veiem que la discussió apareix en el diàleg interreligiós, en la confrontació que pot haver-hi entre el que diu la ciència i el que diu el cristianisme i també es dóna entre els qui creuen (cristianisme) i els qui no creuen (ateisme). Per tal de fer servir aquest mateix text en altres religions es podrien canviar els punts que citen a Jesucrist i substituir-los per una paraula similar a “espiritualitat” o, en cada religió, posar la persona que ha generat el moviment.
a) Justí (s. II), Apologia.
Nosaltres hem rebut l'ensenyament que Crist és el primogènit de Déu i abans hem indicat que Ell és el Verb, del qual tot el gènere humà n'ha participat. I així els qui van viure d'acord amb el Verb, són cristians, encara que fossin considerats ateus, com va passar amb els grecs com Sócrates o Heràclit i altres. Ara bé, tot allò bo dit en tots ells ens pertany a nosaltres els cristians, perquè nosaltres adorem i estimem, després de Déu, el Verb que procedeix del mateix Déu, car el Verb es feu home per amor a nosaltres [...]. I és que els escriptors només van poder entreveure la realitat gràcies a les llavors del Verb en ells ingènites. [...] Perquè tot allò de bo que van dir i trobar els filòsofs i els legisladors, va ser elaborat per ells per mitjà de la investigació i la intuïció segons la part del Verb que els pertocava. Però com que no van conèixer el Verb sencer, que és Crist, es van contradir també sovint els uns als altres. I els que abans de Crist van intentar, amb forces humanes, investigar i demostrar les coses racionalment, van ser duts davant els tribunals com gent pecadora i amics de novetats. I el qui més va insistir en fer-ho va ser Sòcrates, que va ser acusat dels mateixos crims que nosaltres, car deien que volia introduir nous dimonis i que no reconeixia els tinguts per la ciutat com a déus veritables [...] I Sòcrates feu el mateix que Crist va fer per la seva pròpia virtut. I a Sòcrates ningú no el va creure fins al punt de donar la vida per la seva doctrina, però sí a Crist -el qual va ser en part conegut per Sòcrates- car Ell era i és el Verb que hi ha en tot home.
Qüestions
b) Climent d'Alexandria, Stromata, 1,5
Així com molts homes que arrosseguen una nau no es poden considerar moltes causes, sinó una causa que consta de moltes, ja que cadascun sol no és la causa de la tracció de la nau, sinó que ho són tots junts, també la filosofia contribueix a comprendre la veritat, per tal com és una inquisició de la veritat, però no és causa de la comprensió, sinó causa juntament amb altres i col·laboradora. [...] Encara que, en principi, abans de la vinguda del Senyor, la filosofia, a vegades també justificava els grecs, no els duia, però a la perfecció i a la integritat de la justícia, tot i que col·labora per aconseguir-la. La filosofia és útil per a conduir les ànimes a Déu, car és una propedèutica per als qui arriben a la fe per mitjà de la demostració. "Camina segur, que el teu peu no ensopegui" (Prov, 3, 23) quan refereixi totes les coses a la Providència, tant les deIs grecs, com les nostres. Déu és, en efecte, la causa de totes les coses belles, d'unes, ho és d'una manera principal, com passa amb l'Antic i el Nou Testament; d'unes altres, ho és secundàriament, com passa amb la filosofia. I aquesta, potser ha estat donada principalment als grecs abans que el Senyor els cridi: perquè la filosofia va conduir els grecs a Crist, així com la Llei hi va conduir els hebreus. Ara la filosofia roman com una preparació que posa en el camí recte a aquell qui està perfeccionat pel Crist.
Segons Justí els grecs participen d'una part de la veritat, encara que “fossin considerats ateus”, ja que considera que tot el gènere humà, simplement per ser humans, participen del Verb, el qual és Jesucrist. Els cristians, en haver conegut el Verb (Jesucrist), són superiors en saviesa ja que han conegut del tot que és el Verb. Compara a Sòcrates amb Crist quan diu que els dos van ser acusats d'introduir nous déus i tots dos van creure la seva pròpia doctrina “fins al punt de donar la vida” per ella. Segons el que diu el text, correspon a la raó i a la filosofia “investigar i demostrar les coses racionalment”, a través de la “investigació i la intuïció”. Justí dóna una justificació del saber conegut pels grecs per tal de fer-lo encabir en la doctrina cristiana. La part que reconeix als grecs, basada en la raó, la veig generalitzada i arrelada en la societat actual. És un debat que es dóna diàriament entre els qui es confessen creients i els qui no.
Aportacions del grup
Els grecs arriben a la veritat a través de la “investigació i la intuïció”, il·luminats pel Verb, que en tots resideix. Justí considera que la saviesa cristiana és superior i sencera, ja que han conegut el qui és el Verb gràcies a l'ensenyament de Jesús. En canvi, el coneixement dels filòsofs grecs és parcial perquè només s'han basat en la raó, per adquirir coneixements. Diu que Sòcrates no va tenir seguidors, a diferència de Crist, que sí que els va tenir. Per a Crist hi ha hagut gent que ha donat la vida, però per a Sòcrates no. A tots dos se'ls va acusar d'introduir nous déus. No se'ls van creure i van morir per defensar la seva veritat. La raó i la filosofia són una part del que conforma el gènere humà, segons Justí, i aquesta part és dedica a la “investigació i a la intuïció”. Aquest mateix debat, sobre la completesa del gènere humà es pot traslladar a l'actualitat on veiem que la discussió apareix en el diàleg interreligiós, en la confrontació que pot haver-hi entre el que diu la ciència i el que diu el cristianisme i també es dóna entre els qui creuen (cristianisme) i els qui no creuen (ateisme). Per tal de fer servir aquest mateix text en altres religions es podrien canviar els punts que citen a Jesucrist i substituir-los per una paraula similar a “espiritualitat” o, en cada religió, posar la persona que ha generat el moviment.
a) Justí (s. II), Apologia.
Nosaltres hem rebut l'ensenyament que Crist és el primogènit de Déu i abans hem indicat que Ell és el Verb, del qual tot el gènere humà n'ha participat. I així els qui van viure d'acord amb el Verb, són cristians, encara que fossin considerats ateus, com va passar amb els grecs com Sócrates o Heràclit i altres. Ara bé, tot allò bo dit en tots ells ens pertany a nosaltres els cristians, perquè nosaltres adorem i estimem, després de Déu, el Verb que procedeix del mateix Déu, car el Verb es feu home per amor a nosaltres [...]. I és que els escriptors només van poder entreveure la realitat gràcies a les llavors del Verb en ells ingènites. [...] Perquè tot allò de bo que van dir i trobar els filòsofs i els legisladors, va ser elaborat per ells per mitjà de la investigació i la intuïció segons la part del Verb que els pertocava. Però com que no van conèixer el Verb sencer, que és Crist, es van contradir també sovint els uns als altres. I els que abans de Crist van intentar, amb forces humanes, investigar i demostrar les coses racionalment, van ser duts davant els tribunals com gent pecadora i amics de novetats. I el qui més va insistir en fer-ho va ser Sòcrates, que va ser acusat dels mateixos crims que nosaltres, car deien que volia introduir nous dimonis i que no reconeixia els tinguts per la ciutat com a déus veritables [...] I Sòcrates feu el mateix que Crist va fer per la seva pròpia virtut. I a Sòcrates ningú no el va creure fins al punt de donar la vida per la seva doctrina, però sí a Crist -el qual va ser en part conegut per Sòcrates- car Ell era i és el Verb que hi ha en tot home.
Qüestions
- Segons Justí, d'on procedeix la veritat que conté la filosofia grega?
- En què consisteix, segons el text, la superioritat de la saviesa cristiana?
- Quina comparació fa Justí entre les figures de Crist i Sòcrates?
- D'acord amb el que diu el text, quin paper correspondria a la raó i a la filosofia?
- Creus que les opinions de Justí poden ser traslladades al nostre temps? En quin sentit? En quines situacions? Raona la teva resposta.
b) Climent d'Alexandria, Stromata, 1,5
Així com molts homes que arrosseguen una nau no es poden considerar moltes causes, sinó una causa que consta de moltes, ja que cadascun sol no és la causa de la tracció de la nau, sinó que ho són tots junts, també la filosofia contribueix a comprendre la veritat, per tal com és una inquisició de la veritat, però no és causa de la comprensió, sinó causa juntament amb altres i col·laboradora. [...] Encara que, en principi, abans de la vinguda del Senyor, la filosofia, a vegades també justificava els grecs, no els duia, però a la perfecció i a la integritat de la justícia, tot i que col·labora per aconseguir-la. La filosofia és útil per a conduir les ànimes a Déu, car és una propedèutica per als qui arriben a la fe per mitjà de la demostració. "Camina segur, que el teu peu no ensopegui" (Prov, 3, 23) quan refereixi totes les coses a la Providència, tant les deIs grecs, com les nostres. Déu és, en efecte, la causa de totes les coses belles, d'unes, ho és d'una manera principal, com passa amb l'Antic i el Nou Testament; d'unes altres, ho és secundàriament, com passa amb la filosofia. I aquesta, potser ha estat donada principalment als grecs abans que el Senyor els cridi: perquè la filosofia va conduir els grecs a Crist, així com la Llei hi va conduir els hebreus. Ara la filosofia roman com una preparació que posa en el camí recte a aquell qui està perfeccionat pel Crist.
Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
dilluns, 7 de gener del 2008
2a sessió. Pau (a Fets dels apòstols) i Joan
Aportacions personals
"s'indignava", "xerraire" [és una mala traducció de l'hebreu; simplement hauria de fer referència a que els agradava parlar] són algunes de les paraules que demostren que l'ambient en què és escoltat Pau és més bé d'incredulitat i de novetat. Pau ha visitat la ciutat abans de posar-se a discutir amb els atenesos, i amb aquesta coneixença els llepa una mica la cara dient-los que són molt religiosos i aprofita que ha vist un altar dedicat a un déu sense nom per introduir el Déu de Jesucrist. No els diu que els altres déus no existeixen, sinó simplement els anuncia que el déu que no coneixen és qui "ha fet el món i tot el que s'hi mou".
Pau li atribueix a Déu les característiques següents:
Pau li atribueix a Déu les característiques següents:
- És creador de tot.
- És senyor del cel i la terra.
- No està en els temples.
- No serveix a l'home.
- Dóna la vida a tot.
- És el creador de la raça humana.
- Fixa els temps i els llocs.
- No és lluny de ningú: "en ell vivim, ens movem i som".
- Som del seu llinatge.
- No té representació artística possible.
- "Ara" es dóna a conèixer a l'home.
- Jutja el món.
- Ressucita els morts.
Els atenesos volen escoltar les novetats que Pau els vol explicar, però, tal i com comentàvem a classe, en el moment en què parla de la resurrecció dels morts deixen d'escoltar-lo perquè açò no pot entrar en els seus esquemes d'entendre la vida.
Segons Joan la història de la Paraula és:
Pau es troba en un ambient de cultura i de filosofia on la gent vol escoltar les novetats que té a dir. Per fer-los arribar el seu missatge els diu que ell els ve a explicar el déu desconegut per al qui tenen un altar. Amb aquesta estratègia, en primer lloc, sembla que presenta un déu més com els seus; segonament, els diu que el seu Déu està per damunt de tot; i finalment, els diu que és l'únic déu. A diferència dels déus que tenien els atenesos presenta un déu que no és ni matèria ni material, és creador de sentit i de tot, és proper perquè "en ell vivim, ens movem i som" i ressuscita els morts. Quan arriba a aquest darrer punt els oients grecs se'n riuen perquè no creuen en la immortalitat de l'ànima, no poden concebre aquesta idea i marxen.
Segons explica Joan, la història de la Paraula comença amb què el logos i Déu són el mateix. Joan, com a profeta, en dóna testimoni i anuncia el qui ha de venir. Déu es fa carn en Jesucrist; allò que era la Paraula (el logos) ara és home; això vol dir que la Paraula s'ha encarnat. A través de Joan, i els afegits posteriors a l'escrit, trobem que aquest text és el més proper a explicar que Déu és Jesucrist, gràcies a l'encarnació de la Paraula (el logos). Defineix quina és la relació entre la Paraula i Déu, i a la vegada amb Jesucrist.
Segons Joan la història de la Paraula és:
- La Paraula era i estava en Déu.
- Déu envià Joan perquè a través de la paraula donés testimoni de la llum.
- El qui és la Paraula es fa home.
- La Paraula era i estava en Déu.
- Déu s'encarna a través de la Paraula.
- La vinguda de Jesucrist és anunciada a través de la paraula.
- La Paraula és Jesucrist, per tant és Déu, perquè és qui l'ha revelat.
Pau es troba en un ambient de cultura i de filosofia on la gent vol escoltar les novetats que té a dir. Per fer-los arribar el seu missatge els diu que ell els ve a explicar el déu desconegut per al qui tenen un altar. Amb aquesta estratègia, en primer lloc, sembla que presenta un déu més com els seus; segonament, els diu que el seu Déu està per damunt de tot; i finalment, els diu que és l'únic déu. A diferència dels déus que tenien els atenesos presenta un déu que no és ni matèria ni material, és creador de sentit i de tot, és proper perquè "en ell vivim, ens movem i som" i ressuscita els morts. Quan arriba a aquest darrer punt els oients grecs se'n riuen perquè no creuen en la immortalitat de l'ànima, no poden concebre aquesta idea i marxen.
Segons explica Joan, la història de la Paraula comença amb què el logos i Déu són el mateix. Joan, com a profeta, en dóna testimoni i anuncia el qui ha de venir. Déu es fa carn en Jesucrist; allò que era la Paraula (el logos) ara és home; això vol dir que la Paraula s'ha encarnat. A través de Joan, i els afegits posteriors a l'escrit, trobem que aquest text és el més proper a explicar que Déu és Jesucrist, gràcies a l'encarnació de la Paraula (el logos). Defineix quina és la relació entre la Paraula i Déu, i a la vegada amb Jesucrist.
a) Pau presenta la fe cristiana davant els atenesos
Fets dels apòstols, 17, 16-34
Mentre Pau els esperava a Atenes, s'indignava de veure la ciutat plena d'ídols. A la sinagoga parlava amb els jueus i amb els qui adoraven l'únic Déu, i a la plaça, cada dia, amb els qui hi trobava. També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven: -Què deu voler dir aquest xerraire? D'altres deien: -Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció. Llavors se l'endugueren amb ells i el van portar a l'Areòpag tot dient-li: -Podríem saber què és aquesta doctrina nova que tu ensenyes? Ens fas sentir coses que ens resulten estranyes, i voldríem saber que vol dir tot això.
Cal tenir present que tots els atenesos, com també els estrangers residents a la ciutat, en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats. Pau, dret al mig de l'Areòpag, va parlar així: -Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al Déu desconegut". Doncs bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou. Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat de cap servei dels homes, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa. ElI va crear d'un sol home tota la raça humana, perquè habités arreu de la terra. I ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, perquè busquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "perquè nosaltres també som del seu llinatge". Ara bé, si som del llinatge de Déu, no hem de pensar que la divinitat sigui semblant a imatges d'or, de plata o de pedra, treballades per l'art i el talent dels homes. Així, doncs, ara Déu passa per alt els temps viscuts en la ignorància i fa saber als homes que tots i a tot arreu s'han de convertir. Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d'un home que ell mateix ha designat, i n'ha donat a tothom una prova ressuscitant-lo d'entre els morts.
Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren: -Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia. Després d'això, Pau es va retirar d'enmig d'ells. Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l'Areopagita,...
Qüestions
Evangeli de Joan, 1, 1-18
Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: "És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia." De la seva plenitud, tots nosaltres, n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
Qüestions
Fets dels apòstols, 17, 16-34
Mentre Pau els esperava a Atenes, s'indignava de veure la ciutat plena d'ídols. A la sinagoga parlava amb els jueus i amb els qui adoraven l'únic Déu, i a la plaça, cada dia, amb els qui hi trobava. També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven: -Què deu voler dir aquest xerraire? D'altres deien: -Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció. Llavors se l'endugueren amb ells i el van portar a l'Areòpag tot dient-li: -Podríem saber què és aquesta doctrina nova que tu ensenyes? Ens fas sentir coses que ens resulten estranyes, i voldríem saber que vol dir tot això.
Cal tenir present que tots els atenesos, com també els estrangers residents a la ciutat, en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats. Pau, dret al mig de l'Areòpag, va parlar així: -Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al Déu desconegut". Doncs bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou. Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat de cap servei dels homes, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa. ElI va crear d'un sol home tota la raça humana, perquè habités arreu de la terra. I ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, perquè busquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "perquè nosaltres també som del seu llinatge". Ara bé, si som del llinatge de Déu, no hem de pensar que la divinitat sigui semblant a imatges d'or, de plata o de pedra, treballades per l'art i el talent dels homes. Així, doncs, ara Déu passa per alt els temps viscuts en la ignorància i fa saber als homes que tots i a tot arreu s'han de convertir. Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d'un home que ell mateix ha designat, i n'ha donat a tothom una prova ressuscitant-lo d'entre els morts.
Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren: -Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia. Després d'això, Pau es va retirar d'enmig d'ells. Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l'Areopagita,...
Qüestions
- Com caracteritza l'autor del text l'ambient en què Pau és escoltat a Atenes?
- Creus que Pau utilitza alguna estratègia per acostar la seva fe a les creences dels grecs? Quina?
- Quina mena de Déu presenta Pau als seus oients? Fes una relació de tot el que li atribueix?
- Els oients grecs se'n riuen quan Pau els parla de la resurrecció. Com interpretes aquesta situació?
Evangeli de Joan, 1, 1-18
Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.
El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: "És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia." De la seva plenitud, tots nosaltres, n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.
Qüestions
- Seguint el text de Joan, explica ordenadament els diversos episodis de la història de la Paraula.
- Quina relació hi ha entre la Paraula i Déu?
- Quina relació hi ha entre la Paraula i Jesucrist? Seguint el text, quines conclusions hem de treure pel que fa a la persona de Jesucrist?
Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
dimecres, 2 de gener del 2008
Pens I
Déu es pot experimentar en dos moments: en la solitud profunda, però plena, i en la felicitat vital / BCN, 31/01/2008
Lo fàcil és no donar sentit a les coses; lo difícil és donar-les sentit / BCN, 31/01/2008
Estimats I i P, jo no sé si hau vingut al món per donar sentit a la meva vida, a la dels vostres pares, o a la vostra mateixa, però podeu estar segurs que anau omplint la meva de més sentit cada vegada. Hau vingut al món per donar sentit a la vida dels altres? / BCN, 31/01/2008
Hi ha massa efemeritat en el món per no viure plenament les coses / BCN, 31/02/2008
No és possible veure morir un fill i no morir també / BCN, 31/01/2008
Ja faig prou coses sense sentit; no me'n feu fer més! / BCN, 27/01/2008
A la mare, despreś de néixer el seu fill: Ale, fes un petó a la vida! / MGG, 24/01/2008
Dir les coses no és gratuït. Qui les diu, que petxuqui! / BCN, 02/01/2008
Què és allò que realment cal pensar i reflexionar en la vida? (Estoics) / BCN, 11/01/2008
Una vida que no es viu autènticament no val la pena ser viscuda / Sòcrates
Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? / Nietzche
Descansa, prega, estima, el demés vindrà afegit / DP, Pineda de Mar 21/12/2007
L'home no es defineix per allò que és, sinó per allò que fa / BCN, desembre 2007
Es plaers me distreuen / BCN, 26/11/2007
És més difícil deixar de ser que morir / BCN, 19/11/2007
No vull el mateix que voltros, i a tots ens fa mal / BCN, 19/11/2007
Més que tenir, m'estim més fer / BCN, 14/11/2007
Lo fàcil és no donar sentit a les coses; lo difícil és donar-les sentit / BCN, 31/01/2008
Estimats I i P, jo no sé si hau vingut al món per donar sentit a la meva vida, a la dels vostres pares, o a la vostra mateixa, però podeu estar segurs que anau omplint la meva de més sentit cada vegada. Hau vingut al món per donar sentit a la vida dels altres? / BCN, 31/01/2008
Hi ha massa efemeritat en el món per no viure plenament les coses / BCN, 31/02/2008
No és possible veure morir un fill i no morir també / BCN, 31/01/2008
Ja faig prou coses sense sentit; no me'n feu fer més! / BCN, 27/01/2008
A la mare, despreś de néixer el seu fill: Ale, fes un petó a la vida! / MGG, 24/01/2008
Dir les coses no és gratuït. Qui les diu, que petxuqui! / BCN, 02/01/2008
Què és allò que realment cal pensar i reflexionar en la vida? (Estoics) / BCN, 11/01/2008
Una vida que no es viu autènticament no val la pena ser viscuda / Sòcrates
Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? / Nietzche
Descansa, prega, estima, el demés vindrà afegit / DP, Pineda de Mar 21/12/2007
L'home no es defineix per allò que és, sinó per allò que fa / BCN, desembre 2007
Es plaers me distreuen / BCN, 26/11/2007
És més difícil deixar de ser que morir / BCN, 19/11/2007
No vull el mateix que voltros, i a tots ens fa mal / BCN, 19/11/2007
Més que tenir, m'estim més fer / BCN, 14/11/2007
dimarts, 1 de gener del 2008
Nadal resideix en el cor de l'Home
Aquest Nadal he viatjat a terres extremenyes per retrobar-me una bona amiga. Hem compartit el viatge, els moments, l'eucaristia, el concert de Nadal, la taula, la compra dels regals i les mans de Saviesa de Cristina Kaufman.
De retorn cap a ca nostra, en els llocs que qualcú ha anomenat "no-llocs", trob moments de pregària que calen en el meu cor. Perceb que en cada moment se fa més Nadal, quan sa gent que ens saluda mos desitja "Bon Nadal!".
I ara me planteig què és realment Nadal. I veig que Nadal resideix en el cor de l'Home, i que del cor de l'Home es transmet de boca en boca i de lletra en lletra. Perquè és Nadal en totes i cadascuna de ses persones que estim. Què és Déu si no és Nadal? Què és l'Home sinó el voler Nadal? Mentres Nadal no deixi de bufar seguirà sent Nadal de Déu en l'Home.
Carlos Pons, per qui Nadal vol tenir sentit, viure'l i tenir confiança
Aeroport de Madrid, T4, 24 de desembre de 2007
De retorn cap a ca nostra, en els llocs que qualcú ha anomenat "no-llocs", trob moments de pregària que calen en el meu cor. Perceb que en cada moment se fa més Nadal, quan sa gent que ens saluda mos desitja "Bon Nadal!".
I ara me planteig què és realment Nadal. I veig que Nadal resideix en el cor de l'Home, i que del cor de l'Home es transmet de boca en boca i de lletra en lletra. Perquè és Nadal en totes i cadascuna de ses persones que estim. Què és Déu si no és Nadal? Què és l'Home sinó el voler Nadal? Mentres Nadal no deixi de bufar seguirà sent Nadal de Déu en l'Home.
Carlos Pons, per qui Nadal vol tenir sentit, viure'l i tenir confiança
Aeroport de Madrid, T4, 24 de desembre de 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)