Ecce homo / Nietzsche

Un tio peculiar en Friedrich Nietzsche. Fa una obra a partir del conjunt de pensaments que té sobre ell i la seva manera de viure, de com veu les coses i de com creu que s'han de fer bé. Açò és el que exposa a Ecce homo. Si tots poséssim per escrit el que pensam sobre les coses i com és bo de viure obtindríem el nostro propi Ecce homo. O no, perquè talvegada fa falta ser un poc elevat, com diu ell: "qui sap respirar l'aire dels meus escrits sap que és un aire d'altures, un aire fort". Tan debò tots estéssim tan segurs de noltros mateixos com ell: "entre els meus escrits ocupa el meu Zaratustra un lloc a part. Amb ell he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara aquesta ha rebut". Sembla que és la repera: "un pou inesgotable al que cap poal no descendeix sense pujar ple d'or i de bondat". És abans que res, una exigència per a la pròpia persona.

És crític amb el creient: "no us havíeu cercat encara a voltros: llavors em vau trobar. Així fan tots els creients: per açò val tan poc tota fe". Demana "estar sa en el fons". I no diguem amb el Papa: "el Papa fa negoci encara avui amb aquell contrasentit. Amb qui manco s'està emparentat és amb els propis pares: estar emparentat amb ells constituiria el signe extrem de vulgaritat", en referència que s'és intel·lectualment/filosòficament superior si has pogut aprendre adequadament i amb qui realment sap.

En son pare veu la bondat personificada i aquesta és la que desitja, per açò no entén de cap de les maneres a la seva mare, germana i tia: "no he entès mai l'art de predisposar als demés contra jo".