Punta Rabiosa

Punta Rabiosa

diumenge, 25 de maig del 2008

Mirada científica, mirada creient sobre la realitat

Em diuen que no Et parli, que ets només la llei abstracta d'un mecànic univers o la química secreta d'un cervell que no té ànima.
Em diuen que parlar-te és parlar sol amb mi mateix de desigs inassolibles com en una antiga màgia.
Em diuen que m'engany.
Potser sí.
Potser sí que tot és fred i immensitat, i un atzar cec que a les palpentes ens ha fet, indiferent, sense sentit, i sord del tot a tota súplica.
Ben mirat, la pau del món no arriba mai, la fam perdura, la maldat no troba límits i la mort escapça els dies de qui més desitja viure... malgrat tant pregar.
Però callar m'agrada tant!:
Buidar la ment, anar baixant molt lentament en el silenci del desig, foragitar tot el tumult habitual, i restar mut com una pedra.

I llavors sento un escalf, un fonament, un indici de sentit, un excés, en mi mateix, d'altra presència que la meva.
I un desig d'escoltar molt, com si morir no fos truncar, com si deixar fos adquirir, com si cedir fos afirmar, com si donar-se fos guanyar tot el triomf de la partida.
I llavors m'agrada unir la meva veu, obscurament, a tantes veus que han entonat, abans que jo, un cant semblant:
No sé si demanar però deman, per amor i la justícia, contra crims i crueltats;
No sé si celebrar però celebro, per amor a una alegria que mereix no ser callada;
No sé quines paraules podria fer servir i faig servir les que ja he dit quinze mil nits, que ja he cantat tres mil diumenges, que de petit van ensenyar-me.

No sempre la pregària és un cant ni una certesa: sovint és una cendra que conserva l'escalfor secreta d'un caliu.
No sempre la pregària m'arriba gaire endintre: sovint és rutinària, escèptica, cansada, feixuga de costums i desenganys.
Però prego cada dia, tot lligant un dia amb l'altre aquest fil de mots tenaços, de desigs perseverants, de fracassos superats, amb la inèrcia d'una llum que em va colpir per sempre i que m'acull encara.

Pregària. David Jou

dimecres, 21 de maig del 2008

La ciutat escollida per Déu

Així, segons Jesús Peláez, l'autor planteja que si el judaisme creu que la divinitat creadora de l'univers estima especialment a la ciutat de Jerusalem, dita creença és "irreconciliable" amb el credo babilònic que el déu suprem habita en la capital mesopotàmica.

D'altra banda, si els déus realment es van ocupar especialment de la construcció de Babilònia, com creien els seus habitants, dita creença "contradiu el credo yoruba que les entitats espirituals que governen el món van néixer a la ciutat africana d'Ife".

En definitiva, queda palès que la doctrina de l'elecció d'una religió exclou, naturalment, les altres possibles eleccions, sent per "pròpia definició incompatible amb les altres, doncs cadascuna d'elles creu estar ocupant el centre del món".

Un llibre aprofundeix en la doctrina de la religió jueva i qüestiona el dogma del "poble triat". Europa Press, 21/05/2008


És cert que és completament contradictori que cada religió digui que és l'única o l'escollida, però si no ho fan així haurien de reconèixer que no són vertaderes. Quina ho dirà, idò? Cap.


Considerar que una ciutat, un territori, és un lloc creat/escollit per Déu, és l'extrem d'aquesta idea. En una concepció actual de la fe/creença en Déu ja no és concebible una cosa així. En la mentalitat occidental hem evolucionat. El diàleg fe i raó, i també el diàleg interreligiós, han d'aprofundir aquests temes i clarificar-los. Qui no sigui partidari d'aquest diàleg quedarà al marge del pensament evolutiu de l'home, en definitiva, de la pròpia creació de Déu.


diumenge, 18 de maig del 2008

Ecce homo / Nietzsche

Un tio peculiar en Friedrich Nietzsche. Fa una obra a partir del conjunt de pensaments que té sobre ell i la seva manera de viure, de com veu les coses i de com creu que s'han de fer bé. Açò és el que exposa a Ecce homo. Si tots poséssim per escrit el que pensam sobre les coses i com és bo de viure obtindríem el nostro propi Ecce homo. O no, perquè talvegada fa falta ser un poc elevat, com diu ell: "qui sap respirar l'aire dels meus escrits sap que és un aire d'altures, un aire fort". Tan debò tots estéssim tan segurs de noltros mateixos com ell: "entre els meus escrits ocupa el meu Zaratustra un lloc a part. Amb ell he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara aquesta ha rebut". Sembla que és la repera: "un pou inesgotable al que cap poal no descendeix sense pujar ple d'or i de bondat". És abans que res, una exigència per a la pròpia persona.

És crític amb el creient: "no us havíeu cercat encara a voltros: llavors em vau trobar. Així fan tots els creients: per açò val tan poc tota fe". Demana "estar sa en el fons". I no diguem amb el Papa: "el Papa fa negoci encara avui amb aquell contrasentit. Amb qui manco s'està emparentat és amb els propis pares: estar emparentat amb ells constituiria el signe extrem de vulgaritat", en referència que s'és intel·lectualment/filosòficament superior si has pogut aprendre adequadament i amb qui realment sap.

En son pare veu la bondat personificada i aquesta és la que desitja, per açò no entén de cap de les maneres a la seva mare, germana i tia: "no he entès mai l'art de predisposar als demés contra jo".