La mort

No hi ha cap parèntesi entre la vida i la mort (Escatologia, Iscreb, 25/03/2009)

Estimar és dir-li a qualcú que no pot morir (Gabriel Marcel), llavors, la mort és una ferida a l'amor (Iscreb, 25/03/2009)

El Cel, el purgatori i l'infern

El Cel apunta a la felicitat màxima, però no pot esgotar el discurs de la meta a la qual aspira la vida cristiana (Escatologia, Iscreb, 27/05/2009)

El purgatori no és cap sala d'espera abans del Cel. Només és el reconeixement de les nostres limitacions i la percepció de la salvació des de la nostra realitat (Escatologia, Iscreb, 20/05/2009)

Emprar el terme infern està lligat a la legitimitat del llenguatge a fer-ho, però fer-lo servir és limitar l'omnicomprensió de Déu. (Escatologia, Iscreb, 25/05/2009). El terme podria referir-se:
- A la llibertat humana de rebutjar Déu
- Al mal existent en el món
- A la justícia que Déu vol fer a les víctimes del mal

La postmodernitat

Per què aquesta impossibilitat de pujar al tren que porta a l'alegria? Perquè tot és inabastable: el cel és "cada vez más lejano y más alto". Però, i a la terra? [...] I és cert que a la terra hi ha grans supermercats plens a vessar; però el postmodern s'hi passeja, de vegades, cridant: qui em ven una mica d'autenticitat? (CDCC). A la terra, l'home pressent la possibilitat de "un encuentro que me ilumine el día", però després aquest pressentiment és "como una enredadera que no encuentra ventanas donde agarrarse"; i no li queda cap altra sortida que "abrazarse a la ausencia que dejas en mi cama" (CM). Aquest ja no és el carrer, sinó la ciutat de la malenconia.

I la raó d'aquesta malenconia és un desequilibri que sembla inherent, no ja a la realitat ambiental, sinó a l'ésser humà mateix: el desequilibri entre el que anomenaríem "esperança expectant" i l'"esperança esperada". La primera és la que "busca acaso un encuentro que le ilumine el día". Però esperança esperada s'ha de limitar a "encender un cigarrillo y resolver un crucigrama". En aquestes condicions sempre passarà que "es pronto para el deseo y muy tarde para el amor" (CC). [...] Sempre serà "aviat per al desig" perquè ho crema tot; però també "molt tard per a l'amor", perquè en l'amor ja no ens hi atrevim a creure.

Però, malgrat tot, "¿qué voy a hacerle yo si me gusta...?". I sobretot: "¿cómo voy a hacer caso de los que me dicen: "eh, cuidado" si no creo que me lo digan por amor a mí, sino "para que no me escape de su lado"".

I si és així, com voleu evitar que l'home visqui en el número 7 (que a més és el número perfecte) del carrer de la Malenconia?

Font: José I. González Faus.

Post-modernitat europea i cristianisme latinoamericà

Joaquín Sabina: CDCC = Cómo decirte, cómo contarte CM = Calle Melancolía CC = Caballo de cartón 

En ocasions s'atorga una rellevància tal a la leologia, a la litúrgia, a la moral o a la institució que les concrecions culturals acaben reemplaçant l'autèntica experiència del sagrat. Les formulaclons religioses s'absolutitzen i atribueixen característiques sobrenaturals i eternes a aspectes purament conjunturals. Aquesta distorsió és, de fet, un acte d'idolatria, ja que es confon Déu amb les imatges que el representen, la revelació amb els arguments que l'expliquen, les accions divines amb Ies cerimònies organitzades per commemorar-les, l'amor amb el compliment de les normes que l'expliciten. 

Font: Josep Otón. El reencantament postmodern

Aproximació al misteri del ser

Comentari d'Aproximación al misterio del Ser: posición y aproximaciones concretas al misterio ontológico de Gabriel Marcel. Madrid: Encuentro, 1987 

“Muchas veces me pregunto, con una especie de ansiedad, qué puede ser la vida o la realidad interior, por ejemplo, de cualquier empleado del “metro”: el hombre que abre y cierra las puertas, o el que pica los billetes.” Arrel d'aquesta frase Marcel reflexiona, o millor dit, fa una crítica, sobre la concepció de l'home com un conjunt de funcions. Ell distingeix entre les funcions vitals (alimentar-se, respirar, etc.) i les funcions socials (consumidor, productor, ciutadà, etc.). Tal i com està muntada la societat actual sembla l'home està aquí per a desenvolupar aquestes funcions bàsiques: divertir-se, criar fills, treballar, i quan s'arriba un moment de xoc (un accident, una malaltia, la jubilació, la mort) en què canvia la rutina i les coses s'extingeixen o s'interrompen “perdem el control” (el qual ja no teníem) de la nostra vida i ens sentim perduts, sense sentit, sense saber què fer, sense funció. Llavors necessitem l'ajuda d'una clínica, d'un medicament, d'una teràpia, per a poder refer les nostres funcions vitals i socials. I una vegada “medicats”, “curats”, som capaços de seguir fent el mateix que fèiem. I vinga, tornem-hi! 

Però la realitat és més profunda, i no l'hem afrontada adequadament. No hem anat a buscar ni els principis primers ni les causes darreres del problema que ens afecta (que diem que hem superat). L'obra de Marcel ens parla sobre l'ontologia del ser, sobre les causes profundes de l'existència, sobre allò que som, el que és en nosaltres i que no deixa de ser-hi per molt que no en siguem conscients, parla de la nostra metafísica. Segons ell cal concebre la persona humana com a quelcom més que una sèrie de funcions relacionades i interelacionades entre si, cal saber que som quelcom més que una sèrie de funcions i desenvolupaments perquè el dia que no sabem com ocupar el nostre temps podem tenir un daltabaix. 

Quan Marcel escriu la frase anterior jo em pregunto si el que critica és el tipus de feina que fa la persona que treballa en el metro o el que implica fer una vida dedicada al treball i al desenvolupament de pròpies funcions únicament. Entenc que el que critica és l'aspecte de les funcions, però així i tot no puc abandonar la primera pregunta que em faig: el treballador que obra i tanca les portes o pica els bitllets, pot ser capaç d'adonar-se de la seva capacitat ontològica? Sense pensar-hi gaire he d'afirmar que sí, perquè aquesta capacitat és possible en tota persona, però em retorna el dubte quan penso què el pot cridar a despertar-se en la seva metafísica. No crec jo que els bitllets ni les portes siguin capaços d'aportar-nos altra cosa que aspectes funcionals i pràctics de la vida. Llavors em pregunto jo si la meva feina m'aporta res a la meva realitat interior (com ell també l'anomena)? Hem de fer una feina (que ens ocupa 8 hores al dia de les 16 que possiblement no dormim) que ens aporti quelcom més que poder resoldre les nostres funcions vitals i socials? O a pesar de no tenir això podem cultivar igualment la nostra ontologia? Hi té res a veure la feina o és aquest i altres aspectes de la vida els que hi tenen a veure?

Potser, simplement, trobant una mica d'espai per al “recolliment”, com diu Gabriel Marcel, ja bastaria. Això és, donar més sentit a l'existència, al naixement, a l'amor, a la mort, que el que els atorguem considerant-los com allò “merament natural”. Així seríem capaços d'adonar-nos d'aquest aspecte humà de l'ontologia. Aquí adquireixen especial sentit unes paraules que l'autor relaciona a Shakespeare: “es necesario que haya ser; que no todo se reduzca a un juego de apariencias sucesivas e inconsistentes o, como diría Shakespeare, a una historia contada por un idiota”. Com un idiota, com un idiota, quina paraula tan despectiva però que alhora dóna tan sentit a la manera de viure obviant l'interioritat. Antoine de Saint-Exupéry hi estaria plenament d'acord. Per a ell aquesta “existència gregària” seria “ese terrible desierto humano” que “no tiene nada que acaricie mi corazón”. Hi afegiria: “me siento triste por mi generación, que carece de toda sustancia humana. Que no habiendo conocido otra forma de vida espiritual que el bar, las matemáticas y los “Bugatti”, se encuentra hoy en una acción estrictamente gregaria sin tonalidad alguna”. Sembla ser doncs, que les paraules despectives són les que millor defineixen la manca de la vida espiritual.

El mateix Marcel distingeix entre aquells que prefereixen no plantejar-se la qüestió de si hi ha ontologia o no (actitud agnòstica) i aquells que dogmàticament ho neguen (aquesta actitud “ignora lo personal bajo todas sus formas”). Aquesta distinció porta a afirmar una cosa també plenament humana: la nostra llibertat. Ell ho expressa així: “en mi opinión, creo que sólo un acto arbitrario, dictatorial, mutilador de la vida espiritual en su raíz misma, puede reducir al silencio la exigencia ontológica. Esto siempre es posible; nuestras condiciones de existencia son tales que podemos afirmar realmente que lo hacemos”. El ser nosaltres mateixos, éssers humans capacitats i autodirectors (de la nostra vida) tenim el poder de decidir els límits que volem descobrir i els que no. Sembla que davant la ciència no tenim cap prejudici en esbrinar, experimentar i desenvolupar cap aspecte de la salut de la persona. La societat ben considera que qualsevol investigació en aquest àmbit aporta beneficis, i en definitiva, a cada persona individualment. Caldria plantejar-se, dintre de l'àmbit de l'ètica, si aquest deixar fer a la ciència de la biologia és realment un benefici que desitgem per a la societat en general (aquest seria l'objectiu), o el deixem desenvolupar perquè en el fons ens interessa per al nostre propi benestar, el nostre egoisme; així doncs, el benefici social serà l'efecte secundari, i no el primari. I realment és pròpiament humana aquesta manera d'actuar (voluntat; que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa). Però, ai, d'aquest deixar fer!

D'altra banda, la llibertat que comporta ometre l'ontologia o negar-la, no només afecte a l'acció de llibertat humana, és un tema més profund encara, afecta a l'”ésser”: voler descobrir què és el ser o no, plantejar-se profundament què amaga aquest conglomerat de raonaments, coneixements, accions, consciències, sensacions, sentiments (Marcel diu que no es pot separar cap d'aquests aspectes entre ells ni del ser, perquè formen una unitat, que és el ser mateix, comporten el ser o el ser els comporta a ells), és al final de tot un acte voluntari i individual, i davant aquest fet poc hi podem fer. En la literatura, en la filosofia, en la mística, tenim grans autors que han pensat i ho han pensat, i molta altra gent (diguem-ne lectors; especialistes de la matèria) ho ha ben considerat. I per contra, tenim altres autors que ho han negat. Però això no treu que uns i altres, tant en l'afirmació com en la negació, estiguin parlant del mateix, per tant, quelcom ha de ser l'ontologia del ser perquè produeixi aquest debat profund.

Gabriel Marcel dirà, en definitiva, que del ser no se'n pot estar fora i analitzar-lo com qualsevol altre objecte. En ell s'hi és (s'hi està; subjecte) i a l'hora és l'objecte de debat, de negació o d'afirmació, d'estudi. Voler-lo negar pot ser un gran contrasentit. Tot i així, a mi em resulta xocant el moment en que deixa anar tan alegrement la següent frase: “yo no soy mi vida”. Si fins ara hem dit que cap aspecte humà no s'escapa del ser no podem fer aquesta afirmació. Sort de la nota aclaridora que afirma que aquest concepte s'ha d'agafar en un sentit metodològic pel qual en el moment del “recolliment” som capaços de posar davant nostre la nostra pròpia vida, com si hi fóssim al davant. Ell diu que “en esta distanciación me llevo conmigo lo que soy y lo que quizá mi vida no es”. Jo em pregunto si només pot ser la sensació de ser capaç de posar la meva vida al meu davant (hem dit que no deixem de ser en cap dels nostres aspectes, per tant, no ens podem separar d'ells i analitzar-los com un objecte extern) o si en el recolliment que ell defineix ho podem fer realment. I seria també en aquest moment que tindrien sentit les paraules que ell cita de Sant Pau: “es el misterio mismo en virtud del cual el yo en el cual entro, cesa, por ello mismo, de ser para sí mismo. “No sois vuestros”.”

“Cuando se dice: depende de nosotros que nuestros muertos vivan en nosotros, se alude una vez más a la idea como reducción o como imagen”. Aquesta frase són moltes les persones que la diuen i ara no negaré que jo l'hagi dit (seria fals), però si no és amb un autor com aquest és difícil pensar sobre què està dient realment. Quan la pronunciem a la lleugera crec que estem pensant en la persona com la imatge, quasi únicament visual, que el record d'ella ens permet tenir. Crec que moltes vegades ni recordem quines coses ens deia, quines coses feia, què li agradava. En aquest moment lleuger intentem fer d'ella una presència (aquest terme implica que està fora de nosaltres) i, per tant, és una imatge més al nostre costat, que pel simple fet de tenir-la present no cau en l'oblit i ens somou sentiments i pensaments.

Però quan Marcel critica aquest plantejament ho fa per donar-li una concepció molt més profunda, la que afecta al l'ontologia. La persona morta se'ns pot fer present d'una manera que ens afecti al nostre ser, és a dir, que en recuperar-la, sigui pel recolliment sigui per l'influx (així ho anomena), fa que s'entrellaci en nosaltres, ja no és quelcom que està al costat, al davant, sinó que ens ha permeabilitzat i ens toca, en certa manera, conforma el nostre ser amb la manera (també presència) de ser d'aquella persona o la relació que tenia (i té; segueix tenint) amb nosaltres. A mi em costa molt expressar el què vol dir, i si he entès el que l'autor m'ha fet entendre (ell ho ha aconseguit en mi) potser és degut a l'experiència personal viscuda. Les úniques paraules que a mi se'm fan molt entenedores per explicar aquest influx és mitjançant una nota a peu de pàgina del llibre que cita la seva obra El Misterio del ser: “supongamos que hay alguien en el cuarto donde estamos. Puedo mirarle, hablarle, tocarle y, sin embargo, no está presente. Este hombre que tenemos tan cerca nos resulta infinitamente más lejano que un ser querido que se halle a mil leguas de distancia o que ni siquiera pertenezca ya a este mundo. Es que el hombre que tenemos al lado carece de presencia”. La presència de l'ésser estimat, per molt lluny que estigui, és més “presència” que la de la persona que està al nostre costat i no hi tenim cap vincle especial. En aquest cas el significat de “presència” adquireix un sentit plenament metafísic, perquè la persona no és present, per tant, hem d'estar parlant d'un àmbit superior/interior.

Aquest raonament, o millor dit, aquesta experiència, li permet afirmar a través de la mort la vida; quina meravella! La presència de l'ésser estimat mort s'ha convertit en presència, en vida. I l'experiència personal de cadascú d'aquest fet no fa res més que confirmar-nos-la. I no estem parlant només de mort/vida sinó també d'altres aspectes humans com el naixement d'un fill (amb un moment comencem a estimar per sempre més una nova persona que fins fa un moment no coneixíem) o l'amor: “puedo comprender por experiencia, que de un desconocido hallado al azar surja súbitamente una llamada irresistible hasta el punto de trastocar todas las perspectivas habituales, exactamente como una corriente de viento trastocaría todos los planos escalonados de un decorado: lo que parecía cercano se torna infinitamente lejano, e inversamente”.

Tot això no elimina la paradoxa que davant del desconegut, de la mort aliena, de la que no ens colpeix, que només té una presència externa (per contra a la que Marcel veu en la “fidelitat creadora”) per a nosaltres, ens podem sentir completament alients, insensibles. Ell ho reconeix: “por otra parte lo lamento; esta contradicción entre lo experimento de hecho –es decir, mi indiferencia-- y lo que conozco que debería experimentar, me es penosa y me irrita [...] después de todo, se trata de gentes que no conozco; que si fuera necesario conmoverse por todos los infortunios humanos entonces la vida no sería posible, y que además no daría abasto”. Crec que no cal sentir-se culpables per això. Com diu ell mateix, no podríem viure sospesant sobre nosaltres tots els “infortunis humans” del món. Després de tot, el nostre cos, el nostre ser, és per naturalesa savi i té els seu mecanismes vitals, socials (i també metafísics?) d'autodefensa per no suportar la vida, per viure-la simplement.

Així doncs, estar ocupat d'un mateix (al·ludint a la contraposició que Marcel fa entre “estar ocupado de sí” i “opacidad interior”) ens permet treballar el nostre interior, la nostra ontologia. Estar ocupat d'un mateix és treballar el recolliment interior per ser més conscients del que som i de les possibilitats que tenim. Reconeixem-ho, la reflexió de tot això ens ha de fer admirar una mica més del que som. Si ho treballéssim tal vegada els mals de les baixes autoestimes i les tristeses tan habituals en l'actualitat no serien la patologia de capçalera.

Escrits sapiencials

• Com trobam Déu? El problema és com Déu ens troba a noltros! No hi som mai a casa!
• Ignorant a Déu no podem saber que som imatge de Déu.
• Déu no vol que patim. Quan patim, Déu pateix amb nosaltres.
• El problema del mal és la gran creu de la teodicea.
• Quan Déu és una idea es pot canviar per una altra, però quan és experiència no canvia.
• A Déu s'hi pot estar de cara o d'esquena, però no separar-se'n.
• Un tot sol es pot proveir plaer, però no felicitat.
• Només qui sap agrair pot gaudir.
• Déu, en cada mort, hi veu la mort del seu fill.
• La llei és la manera de viure d'una persona salvada, no per salvar-se.
• S'han de menjar molts plats de sopes per conèixer una persona. 
• S'ha educat molt malament: al marge del cos o sense el cos.

font: reflexions entorn dels escrits sapiencials i salms de La Bíblia, per Maria Claustre Solé

Eclesiologia sistemàtica (1). Ecclesia de Trinitate

L'ésser de l'Església resideix en el misteri de la Trinitat i té com a punt central Jesucrist. S'ha d'entendre la centralitat de l'Església en la vida (in medio ecclesiae) com una experiència fundant, que percebuda com l'origen de tot i, tenint com a centre a Jesucrist, perfila la seva missió. El Credo condensa aquest ésser. El misteri de l'Església es defineix com:

• La plenitud de Déu es manifesta en l'Església al llarg de la història (poble d'Israel).
• Déu vol que tots els homes se salvin i arribin així al coneixement de la veritat.

L'Església no pot ser entesa més que des del dinamisme de la Trinitat, la qual configura la unitat amb Déu de l'Església. En ella distingim:

a) Poble de Déu

L'Església és Poble de Déu perquè Crist s'ha lliurat per nosaltres. Té les característiques següents:

• El poble d'Israel, enfront dels gentils, va adquirir consciència que era la continuïtat del designi salvador de Déu, el poble escollit. Llavors, amb Crist, arriba el messies i esdevé el Nou Israel.
• Crist ens fa comprendre l'Església des de la dinàmica de l'Amor i de la Trinitat. 
• El Poble de Déu és tot allò que Déu ha creat, per això, ha de crear comunitat en ell i ha de mantenir la unitat i la comunió. 
• Tots som iguals en aquesta comunitat. 
• L'Església ha de viure la seva missió terrenal. Actua a la terra en els esdeveniments terrenals amb dinamisme.
• La dimensió ecumènica de l'Església resideix en la relació amb la resta de confessions. 
• L'Església és peregrina perquè encara no ha arribat a la meta de la fi dels temps. 

b) Cos de Crist 

Els primers pares deien que els cristians estan realment units amb el Senyor en i per l'eucaristia. Prenent realment el seu cos és quan en formen part.

• La imatge del cos de Crist, per Sant Pau, és una identificació real de nosaltres amb Crist: revestir-se d'Ell, ser-ne el Nou Adam. 
• Crist va venir per al món. Si l'Església n'és imatge, ha de vetllar per l'ecumenisme i la universalitat.
• El cap del Cos de Crist és Crist. Vers Ell caminem. 
• Com que n'és el cap ha de ser el centre de la vida cristiana. 

c) Temple de l'Esperit 

• L'Esperit forma part de la transcendència de la persona. Prové de Déu. L'Esperit actua en aquella persona que es deixa transformar. 
• L'Esperit procedeix del Pare i del Fill (paternitat-filiació). 
• L'Esperit conforma l'Església i els creients. Som pedres vives del temple que construïm. 

Església de comunió i missió 

• Un tret bàsic de l'Església és la comunió de la seva comunitat. 
• L'eucaristia és el lloc de màxima representació de la comunió, on Crist es dóna en tots i per a tots, i nosaltres participem de la resurrecció. 
• Per la Trinitat som partícips de la natura divina (per la koinonia: relacions interpersonals, harmonia amb l'univers).
• Té doncs, una expressió sagramental. 

L'Església sagrament en la història i en el món 

L'Església està inserida en la història/en el món. En ella i des d'ella actua. Per tant, la seva acció és sagramental. Està cridada a aportar humanitat.

Font: apunts de l'assignatura d'Eclesiologia del professor José Luis López Gallardo, Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, curs 2014-2015

El Misteri de l'Església d'acord amb el primer capítol de la Lumen Gentium, n. 1-8

El misteri de l'Església resideix en els seus membres, els creients, que prenen part i són amb ell el cos de Crist. Configurats a ell, viuen, pateixen i moren a la terra, i ressusciten i són glorificats en Déu a la nova vida. En Crist tot se sosté. Crist estima l'Església, com a una esposa, i, a la vegada, l'Església perviu gràcies a ell, perquè la plenitud de Déu s'acompleix en ella. 

Déu resideix a l'origen dels temps. En la història bíblica, des d'Adam, passant per Israel, i a tot arreu, hi ha la petjada de Déu. Tots ells estaven destinats a ser imatge del seu Fill. Una vegada arribat aquest, l'Església avança cap a la forma actual, transmetent-se gràcies a l'Esperit Sant i no adquirirà la seva plenitud fins a la fi dels temps. L'Esperit Sant és el que habita en els cors de les persones i, per tant, en l'Església. És ell qui condueix el camí de l'Església cap a la comunió i el servei, proveint-la de dons jeràrquics i carismàtics, els quals contribueixen a la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. 

Crist va ser el revelador del misteri diví. Va inaugurar a la terra el regne del cel. Així doncs, l'Església és obra divina. La manera de redimir-nos com es va redimir Déu fent-se home, és celebrant el sacrifici de la creu mitjançant el sagrament de l'eucaristia, en el qual tots els creients formem un sol cos en Crist. La paraula de Crist ens revela que el Regne de Déu és aquí i no cal esperar més. L'exponent màxim pel qual descobrim això és el mateix Jesús, que és fill de Déu i fill de l'home. Qui escolta la seva paraula i la creu forma part del Regne. L'Església, guardant els manaments de caritat, humilitat i abnegació, construeix el Regne i difon el seu missatge. 

L'Església «és un signe i instrument de l'íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà», és a dir, n'és un sagrament. De la mateixa manera que l'Església representa el cos de Crist com una unitat, tots els seus membres han de vetllar per mantenir aquesta unitat. El Fill de Déu va vèncer la mort i va ressuscitar. Així va redimir l'home i el va convertir en una criatura nova. Comunicant-li el seu Esperit el va constituir místicament com el seu cos. És a través dels sagraments com els creients s'uneixen d'una manera misteriosa i real al Crist mort i ressuscitat; pel mateix baptisme morim i naixem en Crist; en la fracció del pa participem de la comunió en el mateix cos del Senyor. 

El cap d'aquest cos és Crist, que és imatge del Déu invisible. Ell és el principi engendrat abans que tot altre i, per la seva grandesa, omple de riquesa tota la resta del cos. L'Església, que forma la resta del cos, un de sol, està integrada, alhora, per membres i funcions diverses. L'Esperit distribueix els dons a cadascú a través dels ministeris i estimula la caritat entre els fidels. 

L'Església, formada per la comunitat de fe amb els seus òrgans jeràrquics, no resta separada de l'Església celestial, cos místic de Crist, en la qual renaixem finalment. S'ha de considerar una de sola, humana i divina alhora. Així com el Verb diví es va encarnar, l'organisme social de l'Església està al servei de l'Esperit de Crist i el transmet. Per això, diem que és una santa, catòlica i apostòlica. El Salvador va deixar en mans dels seus apòstols la seva difusió i guiatge. A Pere el van succeir els bisbes que l'han transmesa fins a l'actualitat. En comunió, entre tots, ens toca santificar-la. 

Per tant, l'Església està cridada a seguir l'exemple de Crist, enmig de la pobresa i la persecució. No vetlla per la glòria dels homes en aquest món, sinó per presentar la salvació, portar la bona nova als pobres, guarir els cors desfets i els serveix, tal i com va fer Jesús. Això no la lliure del pecat, que també resideix en ella i en els seus membres, però pelegrina en el món amb paciència i amor i mostra el misteri de Crist que es revelarà definitivament al final dels temps amb llum plena.