2a sessió. Pau (a Fets dels apòstols) i Joan

Aportacions personals

"s'indignava", "xerraire" [és una mala traducció de l'hebreu; simplement hauria de fer referència a que els agradava parlar] són algunes de les paraules que demostren que l'ambient en què és escoltat Pau és més bé d'incredulitat i de novetat. Pau ha visitat la ciutat abans de posar-se a discutir amb els atenesos, i amb aquesta coneixença els llepa una mica la cara dient-los que són molt religiosos i aprofita que ha vist un altar dedicat a un déu sense nom per introduir el Déu de Jesucrist. No els diu que els altres déus no existeixen, sinó simplement els anuncia que el déu que no coneixen és qui "ha fet el món i tot el que s'hi mou".

Pau li atribueix a Déu les característiques següents:

• És creador de tot.
• És senyor del cel i la terra.
• No està en els temples.
• No serveix a l'home.
• Dóna la vida a tot.
• És el creador de la raça humana.
• Fixa els temps i els llocs.
• No és lluny de ningú: "en ell vivim, ens movem i som".
• Som del seu llinatge.
• No té representació artística possible.
• "Ara" es dóna a conèixer a l'home.
• Jutja el món.
• Ressucita els morts.
  

Els atenesos volen escoltar les novetats que Pau els vol explicar, però, tal i com comentàvem a classe, en el moment en què parla de la resurrecció dels morts deixen d'escoltar-lo perquè açò no pot entrar en els seus esquemes d'entendre la vida.

Segons Joan la història de la Paraula és:

1. La Paraula era i estava en Déu.
   
2. Déu envià Joan perquè a través de la paraula donés testimoni de la llum.
   
3. El qui és la Paraula es fa home.

Les relacions que veig entre la Paraula i Déu són:

• La Paraula era i estava en Déu.
• Déu s'encarna a través de la Paraula.

Seguint el text, pel que fa a Jesucrist i la Paraula es pot concloure que:

• La vinguda de Jesucrist és anunciada a través de la paraula.
• La Paraula és Jesucrist, per tant és Déu, perquè és qui l'ha revelat.
  

Aportacions del grup

Pau es troba en un ambient de cultura i de filosofia on la gent vol escoltar les novetats que té a dir. Per fer-los arribar el seu missatge els diu que ell els ve a explicar el déu desconegut per al qui tenen un altar. Amb aquesta estratègia, en primer lloc, sembla que presenta un déu més com els seus; segonament, els diu que el seu Déu està per damunt de tot; i finalment, els diu que és l'únic déu. A diferència dels déus que tenien els atenesos presenta un déu que no és ni matèria ni material, és creador de sentit i de tot, és proper perquè "en ell vivim, ens movem i som" i ressuscita els morts. Quan arriba a aquest darrer punt els oients grecs se'n riuen perquè no creuen en la immortalitat de l'ànima, no poden concebre aquesta idea i marxen.

Segons explica Joan, la història de la Paraula comença amb què el logos i Déu són el mateix. Joan, com a profeta, en dóna testimoni i anuncia el qui ha de venir. Déu es fa carn en Jesucrist; allò que era la Paraula (el logos) ara és home; això vol dir que la Paraula s'ha encarnat. A través de Joan, i els afegits posteriors a l'escrit, trobem que aquest text és el més proper a explicar que Déu és Jesucrist, gràcies a l'encarnació de la Paraula (el logos). Defineix quina és la relació entre la Paraula i Déu, i a la vegada amb Jesucrist.

a) Pau presenta la fe cristiana davant els atenesos

Fets dels apòstols, 17, 16-34

Mentre Pau els esperava a Atenes, s'indignava de veure la ciutat plena d'ídols. A la sinagoga parlava amb els jueus i amb els qui adoraven l'únic Déu, i a la plaça, cada dia, amb els qui hi trobava. També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven: -Què deu voler dir aquest xerraire? D'altres deien: -Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció. Llavors se l'endugueren amb ells i el van portar a l'Areòpag tot dient-li: -Podríem saber què és aquesta doctrina nova que tu ensenyes? Ens fas sentir coses que ens resulten estranyes, i voldríem saber que vol dir tot això.

Cal tenir present que tots els atenesos, com també els estrangers residents a la ciutat, en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats. Pau, dret al mig de l'Areòpag, va parlar així: -Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al Déu desconegut". Doncs bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou. Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat de cap servei dels homes, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa. ElI va crear d'un sol home tota la raça humana, perquè habités arreu de la terra. I ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, perquè busquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "perquè nosaltres també som del seu llinatge". Ara bé, si som del llinatge de Déu, no hem de pensar que la divinitat sigui semblant a imatges d'or, de plata o de pedra, treballades per l'art i el talent dels homes. Així, doncs, ara Déu passa per alt els temps viscuts en la ignorància i fa saber als homes que tots i a tot arreu s'han de convertir. Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d'un home que ell mateix ha designat, i n'ha donat a tothom una prova ressuscitant-lo d'entre els morts.

Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren: -Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia. Després d'això, Pau es va retirar d'enmig d'ells. Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l'Areopagita,...

Qüestions

1. Com caracteritza l'autor del text l'ambient en què Pau és escoltat a Atenes?
2. Creus que Pau utilitza alguna estratègia per acostar la seva fe a les creences dels grecs? Quina?
3. Quina mena de Déu presenta Pau als seus oients? Fes una relació de tot el que li atribueix?
4. Els oients grecs se'n riuen quan Pau els parla de la resurrecció. Com interpretes aquesta situació?
   

b) Jesucrist. Logos de Déu

Evangeli de Joan, 1, 1-18

Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dóna testimoni d'ell quan proclama: "És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia." De la seva plenitud, tots nosaltres, n'hem rebut gràcia rere gràcia. La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Qüestions

1. Seguint el text de Joan, explica ordenadament els diversos episodis de la història de la Paraula.
2. Quina relació hi ha entre la Paraula i Déu?
3. Quina relació hi ha entre la Paraula i Jesucrist? Seguint el text, quines conclusions hem de treure pel que fa a la persona de Jesucrist?
   

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Pens I

Déu es pot experimentar en dos moments: en la solitud profunda, però plena, i en la felicitat vital / BCN, 31/01/2008

Lo fàcil és no donar sentit a les coses; lo difícil és donar-les sentit / BCN, 31/01/2008

Estimats I i P, jo no sé si hau vingut al món per donar sentit a la meva vida, a la dels vostres pares, o a la vostra mateixa, però podeu estar segurs que anau omplint la meva de més sentit cada vegada. Hau vingut al món per donar sentit a la vida dels altres? / BCN, 31/01/2008

Hi ha massa efemeritat en el món per no viure plenament les coses / BCN, 31/02/2008

No és possible veure morir un fill i no morir també / BCN, 31/01/2008

Ja faig prou coses sense sentit; no me'n feu fer més! / BCN, 27/01/2008

A la mare, despreś de néixer el seu fill: Ale, fes un petó a la vida! / MGG, 24/01/2008

Dir les coses no és gratuït. Qui les diu, que petxuqui! / BCN, 02/01/2008

Què és allò que realment cal pensar i reflexionar en la vida? (Estoics) / BCN, 11/01/2008

Una vida que no es viu autènticament no val la pena ser viscuda / Sòcrates

Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? / Nietzche

Descansa, prega, estima, el demés vindrà afegit / DP, Pineda de Mar 21/12/2007

L'home no es defineix per allò que és, sinó per allò que fa / BCN, desembre 2007

Es plaers me distreuen / BCN, 26/11/2007

És més difícil deixar de ser que morir / BCN, 19/11/2007

No vull el mateix que voltros, i a tots ens fa mal / BCN, 19/11/2007

Més que tenir, m'estim més fer / BCN, 14/11/2007

Nadal resideix en el cor de l'Home

Aquest Nadal he viatjat a terres extremenyes per retrobar-me una bona amiga. Hem compartit el viatge, els moments, l'eucaristia, el concert de Nadal, la taula, la compra dels regals i les mans de Saviesa de Cristina Kaufman.

De retorn cap a ca nostra, en els llocs que qualcú ha anomenat "no-llocs", trob moments de pregària que calen en el meu cor. Perceb que en cada moment se fa més Nadal, quan sa gent que ens saluda mos desitja "Bon Nadal!".

I ara me planteig què és realment Nadal. I veig que Nadal resideix en el cor de l'Home, i que del cor de l'Home es transmet de boca en boca i de lletra en lletra. Perquè és Nadal en totes i cadascuna de ses persones que estim. Què és Déu si no és Nadal? Què és l'Home sinó el voler Nadal? Mentres Nadal no deixi de bufar seguirà sent Nadal de Déu en l'Home.

Carlos Pons, per qui Nadal vol tenir sentit, viure'l i tenir confiança
Aeroport de Madrid, T4, 24 de desembre de 2007

Qui és Déu?

Déu és qui dóna sentit a la creació.
Déu és qui dóna sentit a la innocència d'un fillet.
Déu és qui dóna sentit a la racionalitat humana.
Déu és qui dóna sentit a la finalitat última de la recerca científica.
Déu és qui dóna sentit a la Veritat.
Déu és qui dóna sentit a l'Amor entre les persones.
Déu és qui dóna sentit a l'Home.
Déu és qui dóna sentit a la solitud profunda de l'home.
Déu és qui dóna sentit a la mort.

Déu és el Misteri que hi ha en tot açò, que hi ha en l'Home.

És la certitud de saber que estàs descobrint la plenitud de la vida. 17/01/2008

1a sessió. Fe i raó, una relació problemàtica?

Aportacions personals

La racionalitat regnant en l'actualitat s'enfronta a la creença religiosa. Des del "cientisme" en què es basa la societat no és possible adoptar certes postures de fe. La religió tendeix a ser mal vista per als no creients i és el motiu de determinades decisions i actituds meves des del seu punt de vista, sempre vist d'una manera més bé negativa i/o inútil. És tema de debat/discussió on cap dels dos parers es dóna a tòrcer. La relació entre raó i fe hauria de ser més bé harmoniosa, ja que si aquestes són capacitats de l'home val més que convisquin per a bé i no per al conflicte. El debat entre elles hauria de portar a clarificar el que és fe i el que és raó/raonable. Ja no són possibles les creences dogmàtiques i les coses ben explicades adquireixen més sentit i valor. Qui és capaç d'assumir allò que ha raonat ho fa esdevenir més personal, més seu. Les coses es "pensen" d'una manera més o manco igual entre les diferents persones, però el "creure"-les es fa des d'un punt de vista més personal quan s'han assumit les coses que es pensen.

Unamuno fa una crítica als que neguen qualsevol creença en Déu o en la fe, en allò que no és racional, aquells que no l'han coneguda no són capaços de percebre-la. González critica a la religió que s'hagi convertit en un fòrum per a la defensa de dogmes que arriben al fanatisme, on la filosofia ha deixat de ser l'eix central i per tant, no hi ha lloc per al debat.

Per a Unamuno la raó tota sola és una "aberració". Per a González la religió sense raó és un dogma que propicia el fanatisme excloent. Sembla que cap dels dos autors intenta l'aproximació de fe i raó, sinó tot el contrari, Unamuno defensa únicament la fe i González únicament la raó.

Aportacions del grup

La raó és l'estructura mental més difosa en l'actualitat. Sembla que fora de la raó no hi ha res. En la societat predomina més la raó o la fe en funció del poder predominant (polític vs. eclesiàstic), motivat per l'afany de riquesa. Hi ha temes en què fe i raó es poden harmonitzar, però n'hi ha d'altres en què no. La raó defineix els fets i la fe defineix el sentit dels fets. La fe no acaba de ser subjectiva, però té més aspectes personals que la raó, ja que jo puc creure i el meu amic no, però el que jo cregui és en part compartit per altres persones que creuen. En canvi, el que és raonable per a mi també ho és per als altres. La fe no és una eina tapa-forats per allò que es desconeix o no es pot explicar. La raó també necessita de la fe, ja que cal creure que 1+1 són 2, per tant, no poden existir de forma aïllada.

En l'àmbit pagà sorgeixen conflictes a l'hora de dialogar, però en l'àmbit religiós també ens podem trobar amb gent que la simple creença ja li basta i això genera conflicte a l'hora de voler creure raonablement, no simplement en la "màgia". L'harmonia entre fe i raó fa que una ajudi a l'altra a l'hora de "ben viure", però també cal una certa conflictivitat perquè siguin capaces d'interpel·lar-nos i fer esdevenir més ferma la pròpia fe.

La reflexió entorn de les relacions entre la raó i la fe s'han de dirigir a buscar la Veritat, a donar consol a les situacions difícils de la vida i a esdevenir en un estil de vida "bo".

Tothom pot "pensar" una mateixa cosa, però no tothom se l'acaba creient. "Creu" les coses aquell qui se les fa seves, pren alguna decisió i n'esdevé algun resultat en la mateixa persona. És el mateix creure que tenir fe?

a) Per començar-ne a parlar:

1. Quina problemàtica (et) suscita una reflexió entorn de les relacions entre la fe i la raó?
2. Creus que en alguns àmbits de la teva vida personal o de la vida social es manifesta d'una manera especialment intensa un dilema fe-raó? En quins?
3. D'entrada, et sembla que la relació entre la raó i la fe ha de ser conflictiva, harmoniosa...? Per què?
4. Quin és o hauria de ser l'objecte d'una reflexió entorn de les relacions entre fe i raó?
5. Què vol dir "pensar" i què vol dir "creure"?
   

b) Llegeix i reflexiona sobre els textos següents.

M. de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida (1913) OC-VII, p. 139 i 169, Madrid, Escelicer, 1967.

Y vuelven los sensatos; los que no están a dejarse engañar, y nos machacan los oídos con el sonsonete de que no sirve entregarse a la locura y dar coces contra el agijón, pues lo que no puede ser es imposible. "Lo viril -dicen- es resignarse a la suerte, y pues que no somos inmortales, no queramos serlo; sujuzguémonos a la razón sin acongojarnos por lo irremediable, entenebreciendo y entristeciendo la vida. Esta obsesión -añaden- es una efermedad." Enfermedad, locura, razón... ¡El estribillo de siempre! Pues bien: ¡no! No me someto a la razón y me revelo contra ella y tiro a crear, en fuerza de fe, a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: "Pásate de ahí", y se pasaría, y nada nos sería imposible (Mat. XVII, 20).

[...] Mas de estos que dicen no necesitar de fe alguna en vida personal eterna para encontrar alicientes de vida y móviles de acción, no sé qué pensar. También un ciego de nacimiento puede asegurarnos que no siente gran deseo de gozar del mundo de la visión, ni mucha angustia por no haberlo gozado, y hay que creerle, pues de lo totalmente desconocido no cabe anhelo [...]; pero el que alguna vez en su vida o en sus mocedades o temporalmente ha llegado a abrigar la fe en la inmortalidad del alma, no puedo persuadirme a creer que se aquiete sin ella. Y en este respecto apenas cabe entre nosotros la ceguera de nacimiento, como no sea por una extraña aberración. Que aberración y no otra cosa es el hombre mera y exclusivamente racional.

A. González, Estructuras de la praxis, p. 18, Madrid, Ed. Trotta-Fundación X. Zubiri, 1997.

Las religiones se encuentran con graves dificultades a la hora de proporcionar una orientación a la humanidad contemporánea. En la actualidad, casi todas las religiones atraviesan procesos de sectarización. No nos referimos solamente a las sectas fundamentalistas que aparecen tanto en el cristianismo com en otras religiones mundiales. También las grandes religiones adoptan en su núcleo interno posturas fundamentalistas, prefiriendo las seguridades de las afirmaciones dogmáticas a la discusión racional sobre los nuevos desafíos sociales y culturales. La mundialización de los vínculos sociales y el consiguiente encuentro entre los pueblos provocan reacciones defensivas, de modo que algunas religiones tradicionalmente caracterizadas por la tolerancia se sitúan hoy en posiciones agresivamente nacionalistas, no sólo en los jóvenes Estados del llamado "Tercer Mundo", sino también en el seno de la vieja Europa. Paradójicamente, la intención universal de muchas religiones se diluye ahora en un abismo de rivalidades étnicas y de fanatismos excluyentes. Aquellas religiones que desarrollaron en sí mismas un cultivo esmerado de la filosofía como instrumento para dialogar sobre una base racional con personas de otras culturas, se ven ahora tentadas a convertir los residuos ya fosilizados de viejas filosofías en verdaderos dogmas religiosos sobre los que no cabría argumentar. De esta manera, no sólo se renuncia al sentido originario del recurso a la filosofía, sino también a la misma posibilidad de dialogar racionalmente sobre los contenidos de la propia religión.

Qüestions:

1. Intenta d' expressar breument la idea central de cada text.
2. Quin paper adjudiquen aquests textos d'Unamuno i González a la raó humana? Remarca les diferències de posició entre els dos autors.
3. Quins nous ingredients i problemes afegeixen aquests dos textos a la nostra primera aproximació a la temàtica fe-raó?
   

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Abstenir-se dels pensaments habituals

Llegesc Un manual de vida d'Epíctet, que va ser un filòsof estoic, nascut esclau al voltant de l'any 55 dC a Hieràpolis, Frígia, a l'extrem oriental de l'Imperi Romà. El manual recull idees de les seves obres Enchiridion i Els discursos seleccionades per Sharon Lebell. Epictet creia fermament en la necessitat d'exercitar-se per tal de refinar gradualment el caràcter i el comportament personal. Com tenir una vida plena i feliç? Com ser una bona persona?

Avui qued aturat davant aquest paràgraf:

Si busques una vida superior, has d'abstenir-te d'emprar pautes de pensament habituals, com ara aquestes: "Si no treballo més durament, mai no em guanyaré bé la vida, ningú no em prendrà en consideració, seré un no ningú" o "si no critico el meu amo, s'aprofitarà de la meva bona voluntat".

A qui perd la fe...

Ungaretti retroba la fe en l'amor a la seva mare:

I, quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure el mur de foscor
per conduir-me fins a Déu,
em donaràs la mà, Mare, com tantes vegades.
[...] De genolls davant l'Etern [...]
Alçaràs els vells braços tremolosos,
com quan vas expirar
dient: "Déu meu, aquí em tens".
I tan sols quan m'hagi perdonat
cediràs al desig de mirar-me.
Recordaràs tot el temps que m'hauràs esperat
i en els ulls hi tindràs un ràpid sospir.

Publicat a l'article A qui perd la fe... d'Oriol Junqueras i Vies

"Diàleg", Avui, dimecres, 21 de novembre de 2007 [pdf]