Sóc innocent! (Jb 31)

Aquest text tan bonic acaba el gran monòleg de Job (29-31), on ha recordat el seu passat feliç (29), abans de plànyer-se de la desgràcia present (30). Ací presenta la seva innocència. El text ens dóna un magnífic resum de la moral israelita segons l'ideal del Decàleg.

Visió de conjunt

1-12: Job no ha mentit ni ha fet cap injustícia.
13-23: Cap mancament contra l'equitat o la caritat
24-28: Cap culte pagà.
29-34: Gens de revenja ni d'hipocresia.
35-40: Un desafiament per a Déu.

Informacions

1. Els cultes astrals (v. 26-27): en l'Antic Orient els astres es­taven divinitzats i els homes els donaven culte (cf. 2Re 23,5; Sv 13,1-5). Els israelites refusen aquests cultes, sostinguts per la seva fe en Déu creador (cf. Gn 1,14-18).
2. Job evoca el mite egipci de pesar les ànimes (31,6). El lli­bre dels Morts, posat a la tomba dels egipcis per a justificar-los en el judici, contenia una confessió negativa, no he fet tal o tal mal... (cf. Ez 18,5-9).
3. La BMt desplaça els v. 38-40, després del v. 32 —hi ha al­tres propostes com la de la nota de la BCI—, car tenen la matei­xa forma literària que els versets precedents.
   

Pistes de lectura

1. Job és una ficció literària: és el Just ideal. Però no hi ha ningú que sigui completament innocent. Per a comprendre bé els arguments de Job que afirma la seva innocència, és útil de llegir el capítol 29, que descriu l'ideal d'una vida reeixida.
2. Job, el no israelita, encarna exactament l'ideal moral isra­elita, tant social com familiar. Ací es retroba el Decàleg, però l'autor expressa les motivacions profundes de la seva conducta: no és una moral del reglament, un legalisme, sinó una veritable moral de l'Aliança.
3. És interessant de comparar aquest text i el sermó de la Muntanya. L'autor de Job i Jesús van més enllà de les regles del Decàleg; manifesten unes exigències més profundes en les rela­cions humanes, sobretot enfront dels més petits (cf. Mt 25,34-40).
   

Qüestions

1. Noteu i observeu les faltes de les quals Job es proclama innocent. Quantes en compteu? Com estan formulades?

1) "No desitjar cap donzella" (v. 1), sexe
2) "¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau?" (v. 5), mendida/frau/estafa
3) "el meu cor s'ha deixat endur pels ulls i m'he tacat les mans" (v. 7)
4) "Desitjar la dona d'algú" (v. 9), adulteri
5) "dret dels servents i les serventes" (v. 13), discriminació social/humana
6) "precs dels pobres", "plor de les viudes" (v. 16), "el meu pa sense compartir-lo" (v. 17), "pobre sense roba" (v. 19), desatenció dels pobres, insolidaritat/egoisme
7) "alçat la mà contra un orfe" (v. 21)
8) "en l'or la meva confiança" (v. 24), avarícia
9) sol/lluna "el meu cor els ha adorat en secret" (v. 27), animisme
10) "¿m'he alegrat quan el meu enemic queia?" (v. 29), desitjar mal/exclusió
11) "amagat dins el pit la meva culpa" (v. 33), farsant/mentider
12) "els meus camps m'acusen" (v. 38), aprofitar-se dels altres

Les frases que fan referència a les faltes no comeses per Job estan escrites de dues formes:

• amb un condicional: si... he fet tal cosa... que em passi... tal altra
• amb una pregunta: ¿he fet jo tal cosa...?
  

2. Quines són les raons que Job dóna per a la seva conducta moral en cada cas? Veieu alguna relació amb el Decàleg? I amb les exigències dels profetes?

1) "No desitjar cap donzella" (v. 1), sexe
< és un pacte interior d'ell ("els meus ulls")

2) "¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau?" (v. 5), mendida/frau/estafa
< Déu veu que camina pel camí correcte

3) "el meu cor s'ha deixat endur pels ulls i m'he tacat les mans" (v. 7)
< això és apartar-se del camí

4) "Desitjar la dona d'algú" (v. 9), adulteri
< això seria pecat; penat amb càstig en un judici; un foc el devoraria a ell

5) "dret dels servents i les serventes" (v. 13), discriminació social/humana
< Déu ha fet tothom igual i això no es pot contradir

6) "precs dels pobres", "plor de les viudes" (v. 16), "el meu pa sense compartir-lo" (v. 17), "pobre sense roba" (v. 19), desatenció dels pobres, insolidaritat/egoisme
< els ha acompanyat, els ha fet de guia i pare i ells l'han acabat beneint

7) "alçat la mà contra un orfe" (v. 21)
< només pensar que Déu el pot castigar l'horroritza

8) "en l'or la meva confiança" (v. 24), avarícia
< això seria renegar de Déu

9) sol/lluna "el meu cor els ha adorat en secret" (v. 27), animisme
< això seria renegar de Déu

10) "¿m'he alegrat quan el meu enemic queia?" (v. 29), desitjar mal/exclusió
< ni de boca ha pecat, ha acollit a tothom (l'estranger)

11) "amagat dins el pit la meva culpa" (v. 33), farsant/mentider
< sempre ha dit la veritat a pesar de l'opinió de la gent

12) "els meus camps m'acusen" (v. 38), aprofitar-se dels altres
< ell ha sembrat el seu propi camp

3. Imagineu el que Jesús podria respondre a Job després d'a­quest monòleg (cf. Mc 10,19-20?; 12,28-34?, o Lc 18,9-14?).

Hi podria haver dues respostes de Jesús:

• Fer tot això, estimar a Déu per damunt de totes les coses i als altres com a tu mateix és no estar pas lluny del Regne de Déu (Mc 12, 34)
• Això és no saber reconèixer cap de les pròpies faltes, i abans serà perdonat el qui es reconeix humil (Lc 18, 14)
  

Font: Llegir l'Antic Testament: una iniciació. Primera part: abans de l'exili. Segona part: de l'exili a Jesús. Joseph Auneau i altres.
Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1997

Assignatura de Seminari de lectura de textos bíblics
Professor: Damià Roure. ISCREB, curs 2010-2011

El Fill de l'Home (Dn 7)

Aquesta cèlebre visió de Daniel conclou el llibret escrit en arameu i obre el llibret de les visions. És en aquest capítol que apa­reixerà el Fill de l'Home, figura misteriosa a la qual Jesús es refe­rirà designant-se així ell mateix. Aquest Fill de l'Home posarà fi als quatre reialmes pagans perseguidors dels jueus i establirà el Regne de Déu d'una manera definitiva.

Visió de conjunt
1-8: Primera escena del somni: quatre bèsties surten de la mar.
9-14: La visió celestial de l'Ancià i del Fill de l'Home.
15-28: Daniel rep la interpretació de la visió.

Informacions

1. Dn 7 està ple de símbols apocalíptics: la mar, lloc de les forces hostils a Déu, d'on pugen les quatre bèsties (= els quatre reialmes opressors); el corn, símbol de poder; el tron celeste, l'Ancià (de dies), que anuncia el judici dels reialmes.
2. Aquest capítol 7 està clarament escrit en dos temps: una primera narració, abans de la persecució d'Antíoc IV, després les addicions que actualitzen la narració per a donar esperança als jueus perseguits i anunciar la fi del tirà (v. 8.20-22.24b-25).
3. Els sants de l'Altíssim designen el poble d'Israel, els fidels que sofreixen la persecució. Després del judici de Déu, els sants tindran part en el mateix Regne de Déu.
   

Pistes de lectura

1. Fill d'Home és el títol habitual com Déu anomena Eze­quiel, humà. Aquí aquest nom designa un personatge que re­presenta tots els israelites fidels, una mica com el rei represen­ta el seu poble. Hi ha un lligam amb el Servent sofrent d'Isaïes 53. Aquesta figura misteriosa i celeste i, doncs, pròxima de Déu, serà represa en els apocalipsis jueus, com el llibre d'Henoc.
2. En el Nou Testament, el títol de Fill de l'Home figura no­més en les paraules de Jesús (Mc 2,10.28; Mt 8,20; etc.), el qual es designa així d'una manera indirecta. És citant Dn 7,14 que revela la seva identitat davant de Caifàs (Mc 14,62). Els cris­tians no li donaran mai aquest títol (fora d'Esteve a Ac 7,56, que és una al·lusió al procés de Jesús).
3. El gènere apocalíptic. És un gènere literari que neix en el període de la dominació grega. Apokalipsis en grec significa reve­lació dels secrets de Déu a la fi dels temps. Aquesta revelació es fa a través de somnis o de visions extraordinàries, explicades d'u­na manera codificada, simbòlica. L'Apocalipsi del Nou Testament estarà escrit en temps de la persecució de Domicià (81-96).
   

Qüestionari

1. El Fill de l'Home és alhora humà i celestial. Com a humà, qui és? Com a persona, pot representar un grup? Alhora, quins són els trets que en fan un personatge celestial?

Com humà:

• Vegeu el punt 1. de les pistes de lectura.
• Pot representar "el poble sant de l'Altíssim" (v. 18) o "poble dels àngels sants de l'Altíssim" (v. 27), els qui són fidels a Déu.
  

És celestial perquè:

• "li van donar el poder, la glòria i la reialesa" (v. 14).
  
• "La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge" (v. 14).
  
• "El seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà" (v. 14).
• "la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes" (v. 27).
  
• "El seu regne serà etern, i tots els sobirans el serviran i l'obeiran" (v. 27).
  
• El fill de l'home és un personatge que té les característiques del jutge diví de la fi dels temps (BCI)
  

2. El regne del Fill de l'Home, en què es diferencia del de les bèsties i del darrer corn?

El regne del Fill de l'Home és:

• reial i etern: "rebrà la reialesa i la posseirà eternament, pels segles dels segles" (v. 18).
• sobirà (reial) de tothom: "tots els sobirans el serviran i l'obeiran" (v. 27).
• indestructible: "el seu regne no es desfarà" (v. 14).
  

El regne de les bèsties i del darrer corn és:

• devasta la terra: "devorarà tota la terra, la trepitjarà i l'esmicolarà" (v. 23).
• va contra Déu, contra el seu poble i les seves celebracions: "Blasfemarà contra l'Altíssim", maltractarà el seu poble sant i intentarà canviar les festes i la religió" (v. 25).
• el seu temps és limitat: "per un temps, dos temps i la meitat d'un temps" (v. 27).
  

3. Com pot aportar aquesta visió confort i esperança als jueus perseguits?

El text fa especialment referència al poble jueu quan diu: "maltractarà el seu poble sant i intentarà de canviar les festes i la religió" (v. 25.), per tant, l'esperança que aporta és per a ells: "la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel serà donat al poble dels àngels de l'Altíssim" (v. 27.), és a dir, als jueus.

Font: Llegir l'Antic Testament: una iniciació. Primera part: abans de l'exili. Segona part: de l'exili a Jesús. Joseph Auneau i altres.
Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1997

Assignatura de Seminari de lectura de textos bíblics
Professor: Damià Roure. ISCREB, curs 2010-2011

mentre hi hagi música, ballem!

Fa estona, una amiga va compartir amb jo una frase que me va agradar molt i que deia: la vida és un ball que hem de ballar! Vegades és un ball difícil de ballar, però, ballem-lo! És polit veure la vida com un ball; a sa gent li agrada ballar, és una activitat lúdica, divertida i agradable. A més, et permet entrar en contacte amb les altres persones i la relació social és molt important per a la vida humana.

Supòs que poc després, o tot d'una, me'n vaig donar compte que també tenia unes connotacions de tristesa i d'obligatorietat, en referència als tràngols o a les dificultats pels quals hem de passar durant la vida, moments durs que desitjam oblidar (i que no oblidarem mai), però que sí que és segur que arribaran a passar. Són moments que arribaran a passar si seguim vivint.

Sa frase que he escoltat avui fa referència, precisament, a açò, a seguir vivint, la qual cosa, en contraposició a l'anterior, torna donar al sentit de ballar un toc positiu i polit: mentre hi hagi música, ballem! És una altra manera de mirar-se la vida. Tindrà moments difícils, però sempre hi ha una música de fons que no s'apaga mai, en tot cas no la podem sentir (perquè no volem o perquè no podem), i que és amb la que sempre hem de ballar. Ara mos podríem demanar, i quina és aquesta música que hem d'escoltar?

Bé, i jo, avui, com cada dijous, me n'aniré al gimnàs i escoltaré sa música que soni i, a ballar!

Què en diries de l'actualitat dels Pares de l'Església?

Què en diries de l'actualitat dels Pares de l'Església? Els cristians del s. XXI, què en podem extreure de la doctrina dels Pares de cara a una més gran fidelitat de l'evangeli?

Recórrer als Pares de l'Església és tornar als escriptors cristians dels primers segles del cristianisme (finals s. I fins al s. VIII), els quals:

• Establiren les estructures de l'Església cristiana
• Elaboraren la fe en un cos doctrinal
• Cercaren criteris per a definir el cànon bíblic
• Organitzaren la litúrgia, l'acció pastoral i missionera, el servei als indigents, la vida monàstica

Conèixer-los ens permet:

• Conèixer els orígens de la fe i de la vida dels cristians
• Conèixer el moment en què la tradició apostòlica s'uneix amb les generacions cristianes
• Conèixer la història cristiana primerenca
  

Davant la fidelitat en l'evangeli en el moment actual els seus textos ens poden ajudar:

• Acompanyar-nos com a "pares" i companys de camí en l'aventura de la fe
• Poden ser "mestres de saviesa i d'espiritualitat" davant la manca existent en l'actualitat
  
• En el diàleg entre fe i cultura
• Davant l'imperant mètode històricocrític, la visió eclesial pot aportar un discurs i uns matisos de sentit més ampli i profund
  

Apunts extrets de: Literatura cristiana antiga: autors, història, idees, antologia de textos. Cebrà M. Pifarré
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009

Escolta, Israel...! (Dt 6)

Aquest capítol és una introducció al llibre de la Llei, al co­mençament del segon discurs de Moisès just després del Decàleg. És un dels moments forts del Deuteronomi amb la professió de fe d'Israel. Aquesta exhortació vol convèncer tot israelita perquè es­colti i posi en pràctica les lleis del Senyor; és la base de la cate­quesi.

Visió de conjunt
1-3: Introducció típica de l'estil deuteronòmic.
4-9: Professió de fe israelita: unicitat de Déu, invitació a esti­mar, observança i transmissió dels seus manaments.
10-19: Toc d'atenció perquè no s'oblidi Déu i pels cultes pagans.
20-25: Breu catequesi sobre les lleis d'Israel: història de salva­ció.

Informacions

1. Els v. 4-9 constitueixen la proclamació de la fe jueva: Xemà Israel, Escolta, Israel! que comença amb una afirmació clara de monoteisme. Déu és U i és únic, radicalment diferent de tota altra realitat, en oposició amb el politeisme dels pobles veïns. Per això cal un santuari únic (Jerusalem) a partir de la reforma de Josies. Aquesta fe en un Déu U està constantment posada a prova tot al llarg de la història d'Israel; és a causa seva que els profetes intervenen.
2. Al v. 8 es parla de "Lligar-se-les a la mà com un distintiu... entre els ulls". Els jueus piadosos porten aquest text escrit en un petit pergamí en un estoig (la filactèria o tefïl·lin) que es lliguen al braç esquerre i al front per dir la pregària del matí. A les por­tes de les cases i de les ciutats es posen estoigs que contenen el mateix text (és la mezuiah).
3. Al v. 3, i una mica arreu, es remarca una característica del Deuteronomi: l'alternança entre el tu i el vosaltres. Es mira tot el poble (vosaltres), però cadascú és responsable davant de Déu de l'observança dels manaments (tu).
   

Qüestionari

1. Observeu tots els mots que designen la Llei del Senyor; després noteu tots els verbs relacionats amb la transmissió i l'ensenyament.

Llei del Senyor
"els manaments, els decrets i les prescripcions" (v. 1)
"decrets i preceptes" (v. 2)
"paraules dels manaments" (v. 6)
"els manaments del Senyor" (v. 17)
"les normes i decrets" (v. 17)
"aquestes normes, aquests decrets i aquestes prescripcions" (v. 20)
"decrets" (v. 24)

Transmissió (verbs): "et dono" (v. 2. 6), "et va prometre" (v. 3), "havia promès" (v. 10), "lliga-te-les", "porta-les" (v. 8), "ens ha manat" (v. 25)

Ensenyament (verbs): "ensenyar-vos" (v. 1), "grava en el teu cor" (v. 6), "inculca-les", "parla'n" (v. 7), "escriu-les" (v. 9)

2. En el Xemà Israel (v. 4-9), distingiu els verbs d'acció dels verbs de paraula. Noteu les parts del cos; quines conclusions en traieu?

Verbs d'acció: "estima", "fent camí", "te'n vagis al llit", "et llevis", "lliga-te-les", "porta-les"
Verbs de paraula: "escolta", "grava", "inculca-les", "parla'n", "escriu-les"

Parts
a)
Anunci del manament (v. 4-5): "escolta", "estima"

b)
Aplicació personal (v. 6): "grava"
Difusió als altres (v. 7): "inculca-les", "parla'n", "fent camí", "t'en vagis al llit", "et llevis"
Aplicació personal (v. 8): "lliga-te-les", "porta-les"
Difusió als altres(v. 9): "escriu-les"

El manament de Déu es fa personalment a cadascú i és cadascú qui l'ha de portar a terme i l'ha de difondre als altres.

3. Com us ajuden els v. 12-16 a comprendre l'Aliança?

Els versets 12-16 recorden el que Déu ja ha fet pel poble: alliberar-lo de l'esclavatge d'Egipte. Ara toca al poble correspondre en l'aliança. No val que ara que són lliures deixin Déu per qualsevol altre i no segellin l'aliança.

Pistes de lectura

1. Aquesta confessió de fe es troba al començament del lli­bre de la Llei com el seu programa. Aquest capítol 6 conté el vo­cabulari característic del Deuteronomi, sobretot els v. 1-3 i 23-25. La llei prové del Senyor: és, doncs, una paraula per a escoltar, per a practicar i per a ensenyar a fi de rebre la seva be­nedicció.
2. Jesús coneixia aquesta fórmula del Xemà Israel; el recita­va, certament, i el vivia plenament. Marc cita aquest text a 12, 29-31 (amb una altra paraula: "Estimaràs el teu proïsme", treta de Lv 19, 28).
3. A Dt 6, 13 i 16 es troben dues de les paraules posades en boca de Jesús durant les seves temptacions (Mt 4, 7.10; la terce­ra resposta prové de Dt 8, 3). Jesús és, doncs, l'israelita fidel a la Llei, aquell que estima el Senyor amb tot el seu cor. El desert és per a ell el lloc de la prova, però també de la fidelitat.

Font: Llegir l'Antic Testament: una iniciació. Primera part: abans de l'exili. Segona part: de l'exili a Jesús. Joseph Auneau i altres.
Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1997

Assignatura de Seminari de lectura de textos bíblics
Professor: Damià Roure. ISCREB, curs 2010-2011

Cant inicial

Si tens alguna cosa contra algú,
abans de venir en aquest lloc sant,
torna enrere per tal de fer les paus
amb aquell que està renyit amb tu.

Si entra algú a la vostra assemblea
amb vestits molt bonics i anell d'or,
no el feu seure per això al primer lloc.
són els pobres els amics de Déu.

Si un pobre es presenta enmig vostre
amb vestit miserable i sense res,
no el deixeu tot sol dret al capdavall
per donar el seu lloc a l'important.

Si algú pensa que és home religiós,
parla sense espera i no calla,
que sàpiga i entengui que tot això és en va,
que s'enganya a ell mateix i al seu cor.

Si arribes del camp o del treball,
para taula a l'àpat del Senyor,
i no reposis fins que tot estigui a punt,
perquè tots només som servents inútils.

Començament de la litúrgia eucarística de dia 23/10/2010 [àudio]
Comunitat de Sant Egidio, Barcelona

No apartar a nadie de Jesús

Según el relato de Lucas, un fariseo llamado Simón está muy interesado en invitar a Jesús a su mesa. Probablemente, quiere aprovechar la comida para debatir algunas cuestiones con aquel galileo que está adquiriendo fama de profeta entre la gente. Jesús acepta la invitación: a todos ha de llegar la Buena Noticia de Dios.

Durante el banquete sucede algo que Simón no ha previsto. Una prostituta de la localidad interrumpe la sobremesa, se echa a los pies de Jesús y rompe a llorar. No sabe cómo agradecerle el amor que muestra hacia quienes, como ella, viven marcadas por el desprecio general. Ante la sorpresa de todos, besa una y otra vez los pies de Jesús y los unge con un perfume precioso.

Simón contempla la escena horrorizado. ¡Una mujer pecadora tocando a Jesús en su propia casa! No lo puede soportar: aquel hombre es un inconsciente, no un profeta de Dios. A aquella mujer impura habría que apartar rápidamente de Jesús.

Sin embargo, Jesús se deja tocar y querer por la mujer. Ella le necesita más que nadie. Con ternura especial le ofrece el perdón de Dios, luego le invita a descubrir dentro de su corazón una fe humilde que la está salvando. Jesús sólo le desea que viva en paz: «Tus pecados te son perdonados... Tu fe te ha salvado. Vete en paz».

Todos los evangelios destacan la acogida y comprensión de Jesús a los sectores más excluidos por casi todos de la bendición de Dios: prostitutas, recaudadores, leprosos... Su mensaje es escandaloso: los despreciados por los hombres más religiosos tienen un lugar privilegiado en el corazón de Dios. La razón es sólo una: son los más necesitados de acogida, dignidad y amor.

Algún día tendremos que revisar, a la luz de este comportamiento de Jesús, cuál es nuestra actitud en las comunidades cristianas ante ciertos colectivos como las mujeres que viven de la prostitución o los homosexuales y lesbianas cuyos problemas, sufrimientos y luchas preferimos casi siempre ignorar y silenciar en el seno de la Iglesia como si para nosotros no existieran.

No son pocas las preguntas que nos podemos hacer: ¿dónde pueden encontrar entre nosotros una acogida parecida a la de Jesús? ¿a quién le pueden escuchar una palabra que les hable de Dios como hablaba él? ¿qué ayuda pueden encontrar entre nosotros para vivir su condición sexual desde una actitud responsable y creyente? ¿con quiénes pueden compartir su fe en Jesús con paz y dignidad? ¿quién es capaz de intuir el amor insondable de Dios a los olvidados por todas las religiones?

José Antonio Pagola
13 de junio de 2010, 11 Tiempo ordinario (C), Lucas 7, 36-8,3

(Red evangelizadora BUENAS NOTICIAS. Difunde la acogida de Jesús entre los despreciados socialmente. Pásalo)

La lectio divina

15. Anotacions sobre la pràctica de la lectio divina en la tradició rabínica i en els Pares de l'Església. Mestres de la lectio divina a l'època dels Pares

La lectio divina és una herència rebuda de l'espiritualitat d'Israel: es feia una lectura sapiencial de la sagrada escriptura (lectura assídua de la Torah).

Provinença: Escola d'Alexandria (Filó d'Alexandria, Orígenes). Orígenes:

• Amor profund per l'Escriptura, ja que la novetat del Crist li causa estupor.
• Percep el Crist Verb.
• Comprendre l'AT i el NT és difícil. Busca ajuda. Cal passar l'evangeli sensible a l'evangeli espiritual, llavors, en el nivell alegòric, es coneix el pla de Déu.

Desreé. La fe ha de ser:

• Crítica. Saber donar-ne raó.
• Lírica. Pregària, comunitat, eucaristia, sagraments.
• Política. S'ha de manifestar a la polis, en societat: compromís, ètica.
  

Tractat de fe: tinc raons per creure, però cap raó m'obliga a creure.

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Dimensions de la pregària cristiana

14. Dimensions de la pregària cristiana: trinitària, cristològica, pneumatològica, eclesial, antropològica, escatològica.

• Teocèntrica. La pregària és una resposta a la gràcia que li ha fet Déu a través del Crist. Per ell accedim al Pare. Per fer-ho cal trobar el sentit últim mitjançant estructures dialogals com és la pregària.
• Cristològica. Jesús no sols és la paraula que ens adreça al Pare, sinó que també és la resposta a la paraula de Déu.
• Pneumatològica. Jesús acompleix el seu itinerari sota l'impuls de l'Esperit. Nosaltres només arribem a reconèixer al Pare i al seu Fill per impuls de l'Esperit, sense aquest no en som capaçós.
• Eclesial. En l'Església és on hem rebut l'Esperit que ens porta a la fe, per tant és una experiència inseparable de la comunitat. Alhora, és la pregària dels seus membres qui crea l'Església, que prega en nom del Crist al Pare.
• Antropològica. 1) Afrontat la profunditat més íntima de l'home, aquest no es detura en si mateix en la pregària, sinó que admira Déu i el retroba. 2) La trobada de la profunditat del drama de l'home ens fa sensibles a la passió per la resta dels germans. 3) Quan la comunió amb el drama de l'home és autèntic s'esdevé sensible a l'amor de Déu manifestat en el Crist.
  

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Models espirituals

13. Models espirituals: Francesc d'Assís, Charles de Foucault, Madeleine Delbrêl, Martin Luter King, Teilhard de Chardin, Dietrich Bonhoeffer, Oscar Romero

Francesc d'Assís (1172-1226)
Fill de la burgesia sent la crida de Jesús. Ho deixa tot i se'n va a pregar en la soledat. Missatge franciscà:

• Amor a Crist. Viu els misteris de Crist. Estima l'Església, els seus membres, els evangelis. Se sent germà de tots.
• Amor universal a totes les criatures. Gaudeix de la bellesa de la creació. Ésser animats i inanimats són germans seus.
• Estimar la pau. Estima a amics i enemics. Admira la pobresa com a símbol extern de l'evangeli. Viu amb goig la fraternitat.

Charles de Foucauld (1858-1916), el germà universal
Després d'una vida disbauxada se'n va anar al desert per buscar una vida oculta de Jesús des del silenci. Es fa monjo de la trapa a Palestina.

• Espiritualitat del silenci de Natzaret de Jesús
• Germà petit en la imitació del Crist pobre i humil
  

Madeleine Delbrêl (1904-1964)
Va ser atea militant fins que es va trobar el Crist. Els seus trets:

• Vida de pregària.
• Lluita de classes.
• Comunió eclesial.
• Teologia del treball.
• El carrer és el lloc de la nostra santedat (és un monestir)
  

Martin Luter King (1929-1968)

• Caire social del cristianisme nordamericà: contra la segregació. No es pot separar Déu de l'home. La justícia de l'Evangeli.
  
• Taula de la fraternitat: on s'asseuran blancs i negres
• Discurs de la terra promesa
  
• Viu amb pregària, espiritualitat (com els baptistes)

Teilhard de Chardin (1881-1955)

• L'home ha d'evolucionar cap a Crist, on tot es troba
• Amor a Déu i fe en el món. Apreciar totes les realitats humanes
• L'home ha creat noves responsabilitats que ha d'assumir per garantir allò humà i la dignitat
  

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Funció del model en el projecte espiritual

12. Funció del model en el projecte espiritual. Biografia com a teologia

Els models com les metàfores neixen de la intuïció i del "misteri". Els models en tant que composició de valors en un moment històric, poden servir d'inspiració, són senyals indicadors del camí, no substitueixen la creativitat. Si ens fixem en els itineraris històrico-vitals dels místics més coneguts identifiquem grans línies que han marcat el seu projecte espiritual. Extraiem els trets més significatius del seu tarannà espiritual.

La teologia espiritual està atenta a la vivència històrica, reclama una teologia narrativa que conjugui mythos i logos, experiència religiosa i sistema teològic.

R. Guardini. La totalitat de l'existència cristiana.

U. von Balthasar. L'estètica teològica.

J. Metz. Teologia com a memòria subversiva. És difícil separar els conceptes englobats en el de "dogmàtica històrico-vital" perquè la vida espiritual és un conjunt d'aquests. Podem parlar de la biografia com a teologia perquè:

• "Inscriu en la doxologia de la fe la biografia mística de l'experiència religiosa.
  
• No és una teologia deductiva per sistema, sinó una narració de la història personal davant de Déu, abreviada i condensada conceptualment.
  

La teologia històrico-vital eleva el "subjecte" al pla de la ciència dogmàtica de la teologia".

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
• La fe, en la historia y la sociedad: esbozo. Johann Baptist Metz

Itineraris espirituals

11. Itineraris espirituals en la història de l'Església: Didaché, l'ideal gnòstic en Climent d'Alexandria i Orígenes, Divisió tripartita en Evagri Pòntic i Ps.-Dionís Areopagita, Teresa d'Àvila i Joan de la Creu, Teresa de Lisieux

1. Els dos camins. Pseudo Bernabé: Didaché: l'home pot escollir entre el camí de la vida i la llum o el camí de les tenebres i la mort.
   
2. L'ideal gnòstic cristià. Climent d'Alexandria i Orígenes: la vida espiritual del cristià ha d'anar cap a la perfecció cristiana, cap al coneixement profund de Déu, de Crist.
   
3. Divisió tripartita de la vida espiritual. Evagri Pòntic: de la praxis (purificar la part passional de l'ànima per assolir l'apatheia) en surt la contemplació (de tot) i la theologia (fer una base teòrica). Ps. Dionisi: activitat purgativa, il·luminativa i unitiva. Joan de la Creu: la "Pujada al Mont Carmel" significa l'ascesi purificativa de la persona per unir-se a Déu: ha de passar per la nit dels sentits, la nit de la intel·ligència i la nit de la memòria/voluntat.
4. El camí de la perfecció. Teresa d'Àvila: les set estances del castell interior. Graus d'oració: vocal, meditació, infusa, contemplació.
5. El caminet/drecera. Teresa de Lisieux: conscient de la nostra debilitat se sent confiada en el déu misericordiós, i amb ell fa el "caminet de la vida".
   

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010+
• Epístola de Bernabé. Wikipedia
• Orígenes. Wikipedia
• Història del monaquisme cristià. Alejandro María Masoliver
• Canciones del alma [doc]. Daniel Torres
  

Naixement, creixement i maduració

10. La vida espiritual com a creixement i maduració: esdevenir "adults en Crist"

Es poden establir tres etapes en la vida espiritual:

1. Fase inicial. Naixement en Crist pel baptisme. Renovació en l'Esperit Sant. Pel baptisme el cristià mor i ressuscita en Crist, s'inicia en Crist.
2. Maduració al llarg de la vida. L'ocupa pràcticament tota.
3. Acompliment final. La vida espiritual és creixement i coneixement en la mort de Crist. Havent madurat el Senyor et ve a buscar.

La vida espiritual ens porta a una evolució en diversos aspectes:

• Infants (desconeixem molt) i Adults (no ser uns qualsevol) en Crist
• Imperfectes vs. Perfectes (la perfecció espiritual com a misericòrdia)
• Ignorants vs. Mestres (desenvolupar-se en la vida, només. La saviesa no és d'aquest món). De la doctrina elemental sobre Crist al coneixement més profund (Heb 5, 11-14)
  
• Home carnal (autopretenció de salvar-se, prescindeix de Déu) vs. Home espiritual (es deixa portar per Déu) (Ga 5, 16-26; 1Co 3,1)
  

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

El camí en l'AT i en el NT

9. El camí, l'èxode i la pujada a la muntanya en l'AT i en el NT. La vida cristiana com a camí, pelegrinatge, cursa en Pau, Lluc, Joan, Hebreus, 1Pe

AT

• L'èxode d'Israel. La vida espiritual com a camí. Els cristians realitzen el seu èxode al llarg de la vida.
• Salm 95. Evitem l'enduriment de cor.

NT

• 1Pe. El cristià com un pelegrí. No us acomodeu als costums d'aquest món.
• He. Imatge de la muntanya: és el recorregut de la vida cristiana fins al santuari de la Glòria. Apropem-nos-hi amb confiança.
• Jn. La vida és una anada al Pare, un trànsit.

Per Moisès vingué la llei (Torah), però per Jesús vingué la comunitat

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Antinòmies del camí cristià

8. Antinòmies i complexitat de la situació del cristià: el camí estret i la taula del regne

La vida espiritual del creient és en la Bíblia un camí que cal recórrer (Dt, Sl, Miq, Gn, Ex, Mt, Heb). La vida del cristià implica acceptar les antinòmies de la vida:

• Alegria i mortificació
• Compromís i contemplació
• Culte i praxis
• Estabilitat i camí
• Història i escatologia
• Lluita i contemplació

És un camí estret, el que porta a Jesús, convidat al servei i a l'entrega als seus germans.

I aquest és el camí que configura la taula del Regne.

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Homo viator

7. L'aventura humana com un camí. Dimensió evolutiva de la vida espiritual

L'home bíblic és un home situat en el temps i en la història.

En la part espiritual l'home està cridat a buscar sentit, a madurar, a desplegar-se, a ser un mateix: cercar la coincidència amb si mateix, amb allò més noble de si mateix. Per tenir una existència autèntica cal construir-se el seu interior.

La vida espiritual té una via evolutiva (dinàmica de la vida espiritual):

1. Via purgativa
2. Via il·luminativa
3. Via unitiva (unió amb Déu)

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

La vida espiritual com a itinerari

6. La vida espiritual com a itinerari

Tot en l'home és itinerància. Es tracta d'assolir noves metes. L'home fa camí:

• en el pla físic: canviem de llocs, tenim ruptures, desvinculacions, som temporals...
• en el pla espiritual: busquem sempre un sentit, ens construïm en la història, madurem, creixem interiorment, vers Déu...

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Espiritualitat i "espiritualitats"

5. Espiritualitat i "espiritualitats". Espiritualitat litúrgica i espiritualitat bíblica

L'espiritualitat cristiana és una de sola, la que ens aplega entorn de Crist en l'Església. És la manera de viure el misteri de Crist, la seva filiació divina.

Quan parlem d'"espiritualitats" estem parlant de l'accentuació d'algun aspecte de Crist en la nostra (dels altres) manera de viure: una gràcia, una aptitud, una actitud...

L'espiritualitat lítúrgica i l'espiritualitat bíblica poden ser viscudes per tots els cristians.

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

Teologia de la mística. A. Stolz

4. La proposta d'Anselm Stolz: fer atenció a allò fenomènic espiritual. L'experiència cristiana com un "experiencial" religiós (J. Mouroux, U. von Balthasar)

La novetat d'Stolz està en què defineix la mística a través de la teologia. Basant-se en la patrística dels segles anteriors al s. VI afirma que la vida religiosa (vida espiritual) té un caràcter sagramental (allò fenomènic espiritual). Això implica que misticismes d'altres religions positives no són vàlids.

En canvi, J. Mouroux i U. von Balthasar defensen la legitimitat de "l'experiència cristiana" i del "fenomen de la santedat" com a lloc i objecte de la teologia. Defensen més bé la "res et sacramentum" (signe intern) o la "res sacramenti" (realitat última), que no el "sacramentum tantum" (signe extern visible).

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
• Ressenya del llibre d'Anselm Stolz, Teología de la mística. Sobre Manuel Sacristán Luzón

Teologia i espiritualitat

3. La separació entre teologia i espiritualitat. La disciplina d'ascètica i mística.

La teologia és la reflexió crítica sobre la pròpia fe, la que vol donar-li un estudi/coneixement (fides quarens intellectum).

L'espiritualitat és la vivència de la pròpia fe, en un camí on s'uneixen ascètica (despendre's moralment de coses es pot considerar que aparten del camí) i mística (estat de consciència en què hom es percep prop de Déu).

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010

L'Escolàstica

2. De la teologia dels Pares a l'escolàstica, o del símbol a la dialèctica

Als segles XII-XIII es dóna una ruptura de la concepció teològica. Es fa un pas de la teologia simbòlica a la dialèctica.

Els pares de l'Església elaboraven una concepció filosòfica en la qual unien fe i raó (teologia sapiencia-contemplativa, teologia monàstica i "sacra pagina") per poder donar fonament al cristianisme, fruit de l'exigència històrica del moment (amb una base, sobretot grecollatina, neoplatonisme).

Però amb el Renaixement s'evoluciona cap a una comprensió crítica o quaestio (es dóna una ruptura entre scientia i experientia, entre Ecclesia i Eucharistia).

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
• "Escolàstica". Wikilengua.net

Teologia espiritual

1. Estatut o objecte de la teologia espiritual

La teologia espiritual té per objecte la comprensió/objectivitat (coneixement o estudi) de la mateixa vida espiritual i la santedat (vivència) mitjançant tres fonts: la Sagrada Escriptura, la Tradició i el Magisteri de l'Església i els escrits/experiència dels sants i místics.

Així com en l'Església trobem tres dimensions dels sagraments: sacramentum/signum tantum (signe sagramental visible), res et sacramentum (signe intern) i res sacramenti (realitat última), la teologia espiritual indaga entre aquests elements, per esbrinar (dibuixar) els camins que porten a la perfecció mística.

Tot i aquest voler comprendre-ho, cal ser conscients que allò que creiem (fides quae) és inseparable d'allò pel qual creiem i de com ho creiem (fides qua). La vida espiritual és deixar-se conduir pel mateix coneixement de Jesús.

Bibliografia i recursos

• Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
• "Teologia espiritual". Wikilingua.net