el vostre alè Senyor renova la vida

Diumenge de Pentecosta

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Poble de Déu, inspirat per l'Esperit de la Pentacosta, que ens ha obert l'enteniment a la veritat.

Jesús el va prometre als seus deixebles: "Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre" (Jn 14, 15-16.23b-26).

En tenim la certesa, perquè l'Esperit de Jesús, vessat en els nostres cors pel baptisme, ens posa en marxa i fa que units esdevinguem Església: "Tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l'Esperit els concedia de parlar" (Ac 2, 1-11).

El nostre grup, en les trobades de RdV, experimentem la força d'aquest Esperit que fa créixer en nosaltres el desig del coneixement de Déu, d'endinsar-nos en la seva Paraula. El foc del seu amor fa que siguem capaços d'estimar-nos de debò i ens va transformant per obrir-nos al servei dels germans.

La culminació de Pasqua que avui celebrem ens ha fet sentir fills. Sant Pau ens ho recorda: "Tots els qui viuen portats per l'Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: "Abbà, Pare!" Així l'Esperit s'uneix personalment al nostre esperit, per donar testimoni que som fills de Déu" (Rm 8, 8-17).

Amics, la contemplació de la gran festa d'avui ens fa sentir molt afortunats d'haver rebut i ser conscients del do de Déu! L'Esperit fa créixer en nosaltres la saviesa, l'enteniment, el coratge, la capacitat intel·lectual, l'adoració i el respecte íntim vers el Senyor de l'univers: "Oh divina Claredat, visiteu la intimitat del cor que ja us ansia!" (seqüència de Pentecosta).

La llum del Crist ens ha omplert de claror al llarg de la cinquantena de Pasqua.

Senyor, Déu meu, que en sou de gran.
Que en són de variades, Senyor, les vostres obres
la terra és plena de les vostres criatures.
Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,

i renoveu la vida sobre la terra. (Salm 103)

Maria Dolors Amat
Barcelona, 27 de maig de 2007

cridats a ser testimonis de la Resurrecció

Diumenge VII de Pasqua. L'ascensió del Senyor
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Al mig d'una primavera esclatant, la festa de l'Ascensió és un dia per mirar enlaire vers el Pare de la llum, i contemplar la transcendència de la nostra vida humana salvada per la Resurrecció de Jesús, nascut de la Verge Maria i humà com nosaltres, que va "oferir-se ell mateix una sola vegada" (He 9, 24-28 ).

La Paraula, avui, tant en el llibre dels Fets dels apòstols com en l'Evangeli de Lluc, l'artista, a través d'unes bellíssimes imatges ens posa al de davant l'acompliment de l'obra de Jesús: "Quan l'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus, fins als límits més llunyans de la Terra. Quan hagué dit això s'enlairà davant d'ells i el perderen de vista" (Ac 1,1-11).

"Pujar al cel" és una imatge d'una gran pedagogia, però que pot ser despreciada per la cultura actual immersa en la racionalitat i els experiments científics. Però a nosaltres les teories, no ens agraden, les imatges sí.

Avui, el mossèn, en l'homilia, ens ha dit: "amb l'Ascensió s'acaba la feina del mestre. Ell se'n va a la transcendecia de Déu, però ha volgut passar pel nostre camí perquè no restem morts per sempre". "Vosaltres sereu els meus testimonis". Ell se'n va però el seu esperit, present enmig nostre, fa néixer la comunitat, la relació entre Ell i nosaltres, l'Església.

"Sense haver vist hem cregut". "El Pare mateix ens estima, a tots els qui m'estimeu i creieu que vinc de Déu" (Jn 16,27-28). Amb joia i plena esperança volem col·laborar en l'alliberament dels homes, volem particpar en la tasca fonamental que Jesús ha encomanat a la seva Església, volem que els nostres contemporanis arribin a la seva plenitud.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 20/05/2007

Carta a Déu en el traspàs de l'abbé Pierre (22 de gener de 2007)

Pare,

Us estimo més que tot. Primer que res, perquè sou aquell que pot dir JO SÓC. I d'haver trobat això en els meus setze o disset anys, fet del qual, a noranta-tres anys, visc.

Us estimo més que tot perquè:

- a l'home que, al llarg de l'evolució, no deixa de voler ser suficient, doneu Jesús, el Verb, per provar que l'home no és suficient;

- mentre tohtom s'ofega volent xifres, vós doneu l'indicible, que es fa més fort que el dubte en l'Hòstia de l'Eucaristia;

- a l'atmosfera sufocant, vós substituïu l'alè, "spiritus", de l'Esperit Sant que neix de la unió del Pare i del Verb que s'estimen, i en qual nosaltres ens submergim.

Sí, sou el meu amor.

No suporto viure tant de temps si no és per aquesta certesa en mi: morir és, tant si un ho creu com si no, Trobament. [...]

Pare, jo espero després de tant de temps viure en la vostra total PRESÈNCIA que és, no n'he dubtat mai, malgrat tot, AMOR.

Text acabat d'escriure el 4 d'octubre de 2005, en la festa de Sant Francesc d'Assís i llegit per una neboda en els funeral a Notre-Dame de París el 26 de gener de 2007.

La filosofia d'Atenes

política democràcia economia història biologia física matemàtica lògica teologia filosofia ètica psicologia teoria mètode idea sistema

450 aC. Atenes és el centre de la cultura grega: l'home i la societat.

384-322 aC. Aristòtil (Macedònia-Atenes). Alumne de Plató. Usava els sentits per a l'estudi de la natura: 1r gran biòleg d'Europa. Crea la terminologia que avui usen els científics. No hi ha res que no hagi estat experimentat prèviament amb els sentits. No tenim idees innates, sinó la facultat innata d'organitzar les percepcions sensorials en categories i classes a través de la raó (característica de l'home): ciència de la Lògica: "relació" entre les classes de coses. Les coses tenen una "forma" (qualitats específiques de cada cosa) i una "matèria" (de què està feta una cosa). La matèria, potencialment, sempre es pot convertir en forma ("potència") i sempre lluita per aconseguir convertir-s'hi ("acte"). Causes de la natura: 1. causa material (hi ha vapor d'aigua en l'aire fred) 2. causa eficient (el vapor es refreda) 3. causa formal (per naturalesa tendeix a caure) 4. causa final (perquè les plantes i els animals ho necessiten). En l'escala de la natura el "primer motor" o "Déu" és la causa formal del moviment de tota la natura: 1. coses inanimades 2. coses animades: 2.1. plantes 2.2. criatures: 2.2.1. animals 2.2.2. humans. Forma de l'home = ànima. Equilibri per aconseguir la felicitat: 1. plaer i oci 2. lliure i responsable 3. investigador i filòsof. Estat, on som éssers veritablement: 1. monarquia (no "tirania") 2. aristocràcia (no "oligarquia") 3. democràcia (no "demagògia"). Dona: "home inacabat": l'home dóna la forma i la dona la matèria. Obres: 47 lliçons conservades de 170.

428-347 aC. Plató. Alumne de Sòcrates. Funda l'Academus (mot grec, d'on prové el nom de les acadèmies). A través de la raó (racionalisme), eterna i immutable, arribam a les coses eternament "veritables", eternament "belles" i eternament "bones" i a les coses que "flueixen" de la natura i de la moral i la societat. Teoria de les idees: 1. món de les idees: ex. idea de cavall (immutables) 2. món material (tot "flueix", canvia). Tenim coneixement veritable sobre el que entenem amb la raó; tenim "opinions" sobre el que percebem amb els sentits. Quan l'ànima immortal entra dins el cos s'enyora i desitja tornar-se'n ("eros" = amor). Camí dels filòsofs: preguntar-se què hi ha darrere ("ombres") de les coses ("reflexos"). Estat "virtuós" (diàleg La República): Cos - Ànima - Virtut - Estat: 1. cap - raó - saviesa - governants 2. pit - voluntat - coratge - soldats 3. ventre - desig - moderació - productors. Obres: Apologia de Sòcrates / Epístoles / Diálegs.

470-399 aC. Sòcrates. No va escriure res. No pretenia instruir la gent, discutia. El veritable coneixement ha de venir de l'interior d'un mateix. "Només sé que no sé res". Era racionalista: inamovible fe en la raó humana. "El qui sap què és correcte, actuarà correctament". Ningú no pot ser feliç si actua en contra de les seves conviccions. El qui sàpiga com aconseguir ser feliç, ho intentarà ser. "Un 'filòsof' és algú que estima la saviesa".

Els sofistes. Escepticisme: l'home no podrà saber mai la veritat sobre els enigmes de la natura i de l'univers. No existeixen normes absolutes sobre el què és bo i el què és dolent. 485-410 aC. Protàgoras. "L'home és la mesura de totes les coses". Incapaç de dir si Déu existeix o no.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

Els filòsofs de la natura

A partir del 600 aC es trenca amb la visió mítica del món i sorgeix un raonament científic sobre la natura i els seus processos. Un determinat principi que és l'origen de tots els canvis.

484-424 aC. Heòrdot i 460-400 aC Tucídides. Historiadors grecs. 460 aC. Hipòcrates. Fundador de la medicina grega. La salut és la condició natural d'una persona: equilibri: "una ment sana en un cos sa".

460-370 aC. Demòcrit. Tot flueix. Res no pot sortir del no-res: existeixen els "àtoms" (= indivisible, són eterns) i el buit. Els "Àtoms de l'ànima" poden formar part d'una nova ànima (no és immortal).

500-428 aC. Anaxàgores. 1r filòsof d'Atenes. Tot pot dividir-se en parts encara més petites, però fins i tot en les parts més petites ("llavors") hi ha fragments de la resta de coses. Ordre de les parts = força = "enteniment" (= intel·ligència). El sol no era un Déu, sinó una gran pedra ardent. Els estels són com la Terra. La lluna no té llum per si mateixa, sinó que li ve de la Terra.

490-430 aC. Empèdocles. Ens podem fiar dels sentits. La natura té quatre "arrels" (elements) que són immutables: terra, aire, foc i aigua, que es combinen i es dissolen. Dues forces: l'amor uneix les coses i l'odi les separa.

540-480 aC. Heràclit (Efes, Àsia Menor). "Tot flueix" (tot canvia). El món és un joc de contraris. "Déu és el dia i la nit, l'hivern i l'estiu, la guerra i la pau, la gana i la sacietat". "Déu" = logos = "raó universal" (o "llei universal") que guia a tothom. Ens podem fiar dels sentits.

500 aC. Els eleàtics (colònia grega al sud d'Itàlia). 540-480 aC. Parmènides. Tot existeix des de sempre. Res no pot canviar. Racionalisme: "no ho creuré fins que no ho vegi", profunda fe en la raó humana basada en els sentits. No ens podem fiar, per tant, dels sentits.

Els tres filòsofs de Milet. 585 aC. Tales. L'aigua és l'origen de totes les coses. "Totes les coses estan plenes de déus". Anaximandre. Conjunt de móns que neixen i moren. "Infinit". 570-526 aC. Anaxímenes. L'origen de totes les coses és l'aire o el vapor.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

La mitologia

700 aC. Homer i Esíode. Escriuen bona part de la mitologia grega.

Mitologia grega. Déus grecs: Zeus i Apol·lo, Hera i Atena, Dionís i Asclepi, Hèracles i Hefest.

Mitologia nòrdica. Thor.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

Plena llibertat

Diumenge VI de Pasqua

Si qualque cosa sabem del que va passar després de la resurrecció de Crist és gràcies als Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29). Avui, l'Esperit Sant, es comença a veure, Jesús mos comença a deixar l'esperit de Déu. L'Apocalipsi ens el presenta d'una manera fantàstica. Sembla que prest Jesús tornarà al Pare. Ens deixa, sobretot, la llibertat. És més, per aquesta llibertat els Fets narren en diverses ocasions i amb paraules grosses disputes d'una certa violència.

El pare Nogués segueix el seu relat. El decret de Jerusalem mana una cosa lògica (del nostro pensament) i una altra, possiblement, de poc ressò i duració: abstenir-se dels fets incestuosos i no menjar carn en certes condicions. La primera ja veiem clar que és completament òbvia, però la segona, tot i que mos sembla completament aliena, ha esdevingut una realitat en la nostra societat. Per exemple, l'Islam exigeix sacrificar els animals en unes condicions religioses. La religió tendeix a crear temples de riquesa i a inventar-se ritus, maneres, que res tenen del missatge original.

Temps després es destrueix el temple, el segon temple construït a Jerusalem, que el rei Herodes havia fet construir i amb els nous cristians es deixa de circumcidar. Són canvis radicals en el moment històric, i com veiem en els Fets, arriben a la violència amb els apòstols.

Al llarg de la història s'han construït grans temples cristians, i preciosos arquitectònicament, però des del punt de vista cristià insensats. Jesús ens deixa l'Esperit Sant, que habita en nosaltres; en certa manera som els temples de Déu, de res valen els temples que hem construït. Però, sobretot, ens deixa una llibertat màxima amb l'esperança d'adherir-nos a Ell.

ens crida a la unitat

Diumenge VI de Pasqua
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui hem pogut contemplar com la comunitat de creients nascuda de la Resurrecció, és acompanyada pel guiatge dels apòstols, a destriar l'essencial, és a dir, allò que els ajudarà enmig de la diversitat, a créixer junts animats per un sol esperit: "és que l'Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d'imposar cap altre càrrega que aquestes indispensables" (Ac 15,1-2.22-29). Només així podrem construir l'Església inspirada en la pregària que fa Jesús en el darrer sopar.

Perquè el món vegi l'amplitud i la grandesa de l'amor de Déu, Joan en la seva visió apocalíptica, ens descobreix l'Església, la que nosaltres volem, com una "muralla gran i alta", amb les portes repartides en igual nombre, mirant a llevant, al nord, al sud i a ponent: "La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia el nom dels dotze apòstols de l'Anyell" (Ap 21, 10-14. 22-23)

L'Evangeli ens presenta la pregària que Jesús fa pels seus deixebles i per tots els qui a través dels segles el seguiran: "Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula". Però tot seguit ens adonem que Joan va donant voltes a un aspecte clau: "la unitat". Al llarg d'un fragment curt i concret repeteix quatre vegades: "Que tots siguin u... Així el món creurà que Vós m'heu enviat... perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i Vós en mi, que siguin plenament u". (Jo 17, 20-26)

L'ecumenisme no és només una feina de posar-se d'acord, sinó una responsabilitat personal de deixar de mirar-nos els uns als altres amb recel. És una tasca d'escoltar en la Paraula allò que és indispensable i comunicar-ho amb amor, sinceritat i humilitat.

Una comunitat és forta perquè Jesús és el seu centre, perquè celebra la seva fe en Jesús, perquè Jesús pesa en les seves decisions, projectes, il·lusions i compromisos.
Una pregària viva, un cor generós, i un esperit jove poden fer que una comunitat sigui permeable a la gràcia de l'Esperit, a la imaginació del Déu de la Història, a viure les necessitats dels altres.

(de la comunitat cristiana de Sant Pere de les Puel·les. Sortida pasqual, dissabte, 12 de maig 2007)

Maria Dolors Amat

Barcelona, 13 de maig de 2007

Per s'amor que mos tenim mos reconeixen

S'Apocalipsi conta sa història d'un enfrontament entre un anyell i un monstre. Es llibre representa es moment històric que se viu, sa divergència entre Jesús i s'emperador romà. Viuen un context on no se senten bé, on un "nou món" s'obre camí i anhelen una nova Jerusalem.

Amb aquests parafrasejats comentaris continua es discurs mn. Ramón M. Nogués. En un moment donat mos fa reflexionar si es joves d'avui en dia feim feina per qualque utopia. Malauradament, sembla que no tenim utopies per ses que treballar. És un comentari que me toca i me dol, però silenciosament li don sa raó.

Mentre tinguem una utopia que construir mos sentirem vius, creurem en ella i tindrem fe. Quina utopia pot ser més polida que "un cel nou i una terra nova" (Ap 21,1-5a)? Es apòstols, Pau i Bernabé, van i escampen sa fe de Jesús per tot allà on passen: Listra, Iconi, Antioquia, Pisídia, Pamfília, Perga, Atàlia. "Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats" (Ac 14,21b-27) i amb elles/s deixaven que pares o mares de família escampassin el Regne de Déu. És lo de manco, que fossin homes o dones es primers preveres, tampoc fa falta encaperrutar-se en negar-ho, però està clar que si sa nostra utopia (sa nostra certesa) és el Regne de Déu, hem de construir-la.

Mos dóna un manament nou: que com a mínim mos reconeguin com a deixebles seus per s'amor que mos tenim, on vivim, on estudiam, on feim feina, on mos barallam, on mos estimam.

poble de Déu, poble en marxa!

Diumenge V de Pasqua

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui la Paraula ens acompanya a descobrir que els deixebles de Jesús no s'estaven aturats. El Senyor, en qui havien cregut, els condueïx a la marxa per portar a terme l'obra de la salvació:

Tot d'una que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot allò que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus. (Ac 14,21b-27)

En l'Apocalipsi, Joan explica la visió d'una Església plena de llum i de bellesa que eixugarà les llàgrimes:

-És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d'abans han passat. [...] -Jo faré que tot sigui nou.

La marxa que han emprès els Apòstols, els seus viatges imparables, estan marcats pel manament nou:

"Vos don un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimau-vos també vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus." (Jn 13, 34-35)

L'amor és creatiu, és joiós i expansiu, ens mena enfora de nosaltres. Jesús ens deixa el seu estil d'estimar perquè el fem viu i eficaç en el nostre "ara i aquí", en el troç d'història que ens toca viure. La profunda dimensió del manament nou, és d'una immensa responsabilitat pels qui ens anomenem creients.

En el nostre grup de RdV, aquesta petita comunitat d'Església que som, estem descobrint què és estimar com Ell ha estimat. Volem esdevenir una realitat nova, volem ser senzills, humils, companys dels pobres, volem escoltar, acompanyar, eixugar llàgrimes, cadascú en el marc que li toca viure i establint un diàleg constant amb el món.

Adherits fortament a Jesús, com la sarment al cep (Jn 15,1-8 ), ens proposem estimar la humanitat des d'una nova Església. Avui recitem amb goig els versos del Salm 144:

Que facin conèixer als homes les gestes del Senyor,
la magnificència gloriosa del seu Regne.
El vostre Regne s'estén a tots els segles,
el vostre imperi, a totes les generacions.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 6 de maig de 2007