el naixement de Sant Joan Baptista

Diumenge, 24 de juny
font: http://poudesiquem.bloc.cat

El seu nom és Joan

Celebrem avui el naixement del més gran dels profetes, aquell que havia de ser el precursor de Jesús: "Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l'ombra de la seva mà" (Is 49, 1-6).

La profecia d'Isaïes ens presenta el naixement d'un infant com un gran projecte. L'espera de Joan va estar envoltada de misteri: Elisabeth, la seva mare d'edat avançada, Zacaries el seu pare que resta mut fins el moment de comunicar el nom del fill. En les paraules d'Isaïes el naixement de Joan posa de manifest la universalitat de la salvació de Déu: "t'he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra". Joan està cridat a preparar els camins del Senyor.

En la segona lectura Pau remarca la humilitat del Precursor: "Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus" (Ac 13, 22-26). Joan, doncs, amb la seva predicació acompanyada d'un estil de vida humil, auster, net, clar i valent en la denúncia de la mentida i de la injustícia, precedeix la Paraula i les actituds que Jesús demanarà als seus deixebles. No es pot servir el Regne de Déu sense una forma de vida austera i humil, sense afany de riqueses ni de poder. Joan no posseeix als seus deixebles, sinó que els encamina vers Jesús, el Senyor. La llum de Joan minva perquè vol que creixi la llum de Jesús enmig del món.

En l'Eucaristia d'avui, el celebrant, en el comentari de la Paraula, ens ha dit que és molt significatiu el fet que el naixement de Joan s'esdevé en els solstici d'estiu, el dia més llarg. A partir d'avui, el dia anirà minvant fins a arribar a la plenitud del solstici d'hivern on la llum comença a créixer coincidint amb el naixement de Jesús. Ell que és llum que apunta en la fosca, és el dia clar amb un sol sense posta.

La presència de l'Esperit en nosaltres, com va habitar en el cor de Joan, ens dóna la certesa que aquest Déu personal té un projecte de vida per cadascú, ens crida pel nom, per col·laborar a la vinguda del Regne, però respecta la nostra llibertat. A partir dels esdeveniments de la vida va transformant el nostre cor: "Què serà aquest noi?, perquè la mà del Senyor era amb ell" (Lc 1, 57-66.80).

La joiosa festa de Sant Joan ens fa cantar amb les paraules del Salm 138:

Heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu,
descobriu de lluny estant els meus propòsits,
us són coneguts tots els meus passos.
Vós heu creat el meu interior,
m'heu teixit en les entranyes de la mare.
És meravellosa la vostra obra.
Res de meu no us passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat, aquí baix a la terra.
Us dóno gràcies per haver-me fet tan admirable.

Maria Dolors Amat, Barcelona, 2007

Què és l'ésser humà?

Segons una part important dels meus amics de Barcelona l'home és matèria, és sentits, és raó, és idees, és pensament i és sentiments. És una definició de l'home que crec que reflecteix en gran part la societat actual, en la qual es tendeix a centrar-se en el que es pot experimentar amb facilitat. Queden satisfets aconseguint uns nivells suficients (talvegada, insuficients) de plaer, de doblers i de poder (sobretot, professionalment). És a dir, una vegada han arribat a un nivell de benestar suficient (segurament insuficient, perquè realment el benestar segueix una corba que augmenta exponencialment) per a ells i per als seus ésser estimats, poc es preocupen per la resta d'aspectes que conformen la persona humana.

Trob que aquesta és una visió sesgada de la realitat que conforma l'ésser humà. Fa dos mil quatre-cents anys, en la filosofia grega, es creia que l'home estava format per un cos i per una ànima, ja sigui de forma separada (Sòcrates, Plató) o de forma conjunta, com un sol ésser (Aristòtil). Creien que deixàvem abandonat el cos en aquesta vida, però que l'ànima era immortal i perdurava.

Alguns pares de l'Església, com per exemple Sant Tomàs d'Aquino, van defensar amb fermesa aquesta unitat única del cos (Matèria) i de l'ànima (Forma) i el model atropocèntric judeocristià també l'ha defensada. El cristianisme, a través de Jesucrist, diu que l'home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i que som éssers constituïts amb una integritat única. Com Jesús, la nostra vida finalitza definitivament en aquest món que percebem amb els sentits, però ressucita, com Ell, a una altra vida, a la vida eterna en Déu.

En la modernitat, degut en gran part a l'avenç tecnològic, l'home explica les coses únicament a través de la raó i de l'experiència. Dubta de tot i per açò vol quantificar-ho i mecanitzar-ho, però és prest que es dóna compte que no ho pot explicar tot, que no ho pot raonar tot i que moltes vegades el sentits, la raó i el pensament li fallen (Decart). Decart vol trobar alguna veritat i diu que el pensament pensa pensaments, és a dir, el subjecte (pensament) fa l'objecte (pensaments); si no pensa res no és pensament, i com que no hi ha objecte sense subjecte, no hi ha pensaments sense pensament; és a dir, tampoc no hi ha objecte sense subjecte i, per tant, és en la mesura que pensa; formulat en la seva frase famosa: "pens, per tant existesc". Els autors s'han de treure de la màniga a Déu perquè veuen la seva impossibilitat explicativa. Així, per exemple, Kant formula els postulats de la raó práctica i Decart diu que com que creim en veritats (també, la perfecció), creim en Déu (que és perfecció, segons ell).

Els autors de la postmodernitat són conscients de les limitacions per trobar una explicació i definició dels elements que conformen l'home. Es genera una espiral de preguntes sobre el mateix home. Se li exigeix a aquest que sigui quelcom més. Nietzsche porta l'atropocentrisme al màxim en definir el "superhome", que ell veu representat en Jesucrist, però no en cap dels cristians perquè no respresenten els valors autèntics de Jesús. D'altra banda Heidegger defineix l'home com "Dasein" (ser-hi, ser en el món); per ell, som en la mesura que comprenem. Quan ens formulem preguntes és perquè tenim una "pre-comprensió" sobre allò que anem a interrogar, en tenim un coneixement previ. Quan hem interrogat la cosa, obtenim una resposta i en sabem alguna cosa més, per tant, enriquim el nostre coneixement, però aquest coneixement, com que és assimilat per nosaltres, fa que formi part de nosaltres i, per tant, que sapiguem una cosa més sobre nosaltres (auto-comprensió) perquè ho acabem d'aprendre. D'aquesta manera sempre tenim més pre-comprensió de totes les coses i més ens coneixem a nosaltres mateixos.

És cert que les coses són, però nosaltres som més perquè, a més a més de ser comprenem les coses. Tot açò no ve a dir altra cosa que l'ésser humà és molt complexe i indefinible, o més ben dit, autoindefinible. Som éssers que per formular-nos la pregunta sobre què som, estem implicats en la resposta i, per tant, ve a ser com un peix que es mossega la cua.

De totes maneres, trob que quan els meus amics es limiten a definir l'home només pels sentits i la raó estan limitant molt el concepte i s'estan limitant a ells mateixos. Si aprofundíssin una mica més en què és l'home veurien que no tot és blanc o és negre, i molt manco, que l'home és tan bo de definir com que és allò que perdebem o que raonem. No! Com a creient, l'home també té una part metafísica i transcendental que l'acaba de completar. Definir aquesta part és tornar al peix que es mossega la cua, però bé és cert que l'ésser humà té aquesta capacitat i no es pot negar.

font: resposta a la pregunta de l'examen d'Antropologia filosòfica. Antoni Bosch-Veciana. Barcelona: Institut de Ciències Religioses de Barcelona, 18/06/2007.

dóna'ns un cor net i transparent

Diumenge XI de durant l'any

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui retrobem el seguit de diumenges que mantindran continuïtat fins al final de l'any litúrgic. Podrem observar que la Paraula proclamada setmana rere setmana ens anirà posant damunt la taula de l'Eucaristia molts dels ensenyaments i la mateixa vida de Jesús que culmina amb el misteri pasqual.

En el fragment del segon llibre de Samuel veiem que David ha rebut del Senyor innombrables dons, però es deixa dominar pels impulsos del maligne i comet un gran pecat: "Has fet matar Uries, l'hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l'has fet matar amb l'espasa dels ammonites". Déu li havia donat tot: "He posat als teus braços la filla del teu senyor", "t'he donat el poble d'Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors". Déu ens ho dóna tot i els homes ens dediquem a matar la naturalesa, la bondat i el bé. La paraula del Senyor denuncia el pecat, però quan l'home és sincer, la mateixa paraula evidencia l'amor i el perdó: "He pecat contra el Senyor". Natan li respongué: "Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat, no moriràs". (Sa 12,7-10.13)

Senyor, tu coneixes les secretes intencions dels cors, vols habitar en la netedat i en la transparència. La conversió del cor és quelcom joiós, és descobrir la perla preciosa. El Salm 31, vol expressar el goig del retrobament:

M'he decidit a reconèixer la falta.
En vós he trobat el meu recer
el goig de veure'm lliure.

La saviesa i la infinita pedagogia de Jesús la trobem en l'Evangeli: un fariseu de nom Simó convida a Jesús a casa seva amb la intenció d'analitzar la seva doctrina. Al mig de la trobada una dona pecadora fa un homenatge a Jesús i ell l'accepta. Les nostres actituds són un missatge més comprensible que les paraules. Jesús defensa aquella dona de la crítica que li fan per l'estil de vida que porta: "Jesús digué a Simó: "¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells; tu no m'has rebut amb un bes, però ella, d'ençà que ha entrat, no para de besar-me els peus" (Lc 7, 36-8,3). La familiaritat és un signe del bé: acollir, besar, rentar peus després del cansament del dia. Això ens fa néixer de nou a nosaltres i a tots els qui ho donem.

Quan per la fe els creients reconeixem el Crist, comencem un estil de vida diferent, que ens fa immensament feliços, entre el goig i la creu. Avui la carta de Pau ens ho fa evident: "Estic clavat a la creu juntament amb el Crist. La vida que ara visc, ja no és meva; és Crist que viu en mi" (Ga 2, 16.19-21). Ara que ja el comencem a conèixer deixem, doncs, que Ell visqui en nosaltres.

Dóna'ns Senyor, un cor net i transparent, per estimar i servir sense mesura!

Maria Dolors Amat, Barcelona

Hel·lenisme

grecs romans egipcis babilonis siris perses

Hel·lenisme: cultura grega que va dominar els tres regnes hel·lenístics: Macedònia, Síria i Egipte.

final s. IV aC-400 dC. Alexandre Magne (356-323 aC), rei de Macedònia, uneix la civilització grega amb Egipte i l'Orient fins a la Índia amb les seves conquestes. A partir del 50 aC es va imposant la cultura romana i el llatí, des de l'oest d'Espanya fins a l'est de d'Àsia.

Sincretisme: fusió de creences. "El món és vell": dubtes religiosos, desintegració cultural i pessimisme. Atenes: ètica: millor manera de viure i morir de l'home (Sòcrates, Plató i Aristòtil). Alexandria: ciències.

El neoplatonisme. 200 dC. Arrels en Plató. Plotí (Alexandria 205-Roma 270). Teoria de la salvació. Món: 1. l'U ("llum divina" o Déu) il·lumina l'ànima i la matèria (nosaltres) rep una dèbil llum de l'U 2. obscuritat absoluta (absència de l'U = no és).

Els epicuris (els filòsofs del jardí). Arrels en pre-socràtics i Sòcrates. 300 aC. Epicur (341-270 aC): desenvolupen l'ètica del plaer d'Aristip (deixeble de Sòcrates): "el major bé és el plaer" i "el major mal és el dolor". Objectiu de la vida: aconseguir el màxim plaer sensual i evitar el mal, però amb autocontrol, moderació i serenitat. "Càlcul de plaers": les conseqüències agradables d'una acció han de ser avaluades tenint en compte els seus efectes i resultats. "La mort no és assumpte nostre perquè mentre vivim, la mort no hi és. I quan arriba, ja no existim". Les "quatre herbes medicinals": No s'ha de tenir por dels déus. No cal preocupar-se de la mort. El bé és fàcil d'aconseguir. Les coses terribles són fàcils de suportar. "Viu apartat del món!" (cap interès per la política). "Viu el moment". Avui "epicuri": sentit negatiu per designar algú que viu només per al plaer.

Els estoics. Arrels en pre-socràtics i Sòcrates. 300 aC. Zenó (Xipre). Tots ("microcosmos") formem part d'un "logos" universal ("macrocosmos"): "lleis de la natura" per a tots i tot. Monisme: no hi ha separació d'esperit i matèria. Marc Aureli (121-180 aC): relacions humanes, política, Estat, promoció de la cultura i filosofia gregues a Roma. Ciceró (106-43 aC): humanisme: l'individu centre l'interès. Sèneca (4 aC-65 dC): "l'home és sagrat per a l'home". Tot succeeix per "necessitat" i no serveix de res lamentar-se ni exagerar la felicitat. Avui "estoic": qualcú que no es deixa portar pels seu sentiments.

Els cínics (filòsofs del barril). Arrels en pre-socràtics i Sòcrates: davant una botiga: "quantes coses que no necessito!". 400 aC. Antístenes. La felicitat veritable no depèn de les coses externes (luxe, poder, salut). Diògenes: vivia en un barril. Avui "cínic": qualcú que no es preocupa del sofriment de les altres persones.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

Sòcrates i Jesús

Textos que no van escriure

Des del moment en què Plató decideix posar les seves idees en boca de Sòcrates, no podem estar segurs que les paraules que Sòcrates diu en els diàlegs siguin realment seves. Per tant, es fa molt difícil saber què és de Sòcrates i què és de Plató. El mateix succeeix amb molts altres personatges històrics que no han deixat res escrit. L'exemple clàssic, naturalmet, és Jesús. No podem estar segurs que el Jesús "històric" digués les paraules que Mateu o Lluc li van atribuir. De la mateixa manera, no podem saber què va dir el Sòcrates "històric". [...] p. 68

Amb totes les conseqüències fins a la mort

Per què, Sofia? Per què Sòcrates va haver de morir? La gent s'ha fet aquesta pregunta durant més o menys 2.400 anys. Però ell no ha sigut l'única persona de la història que ha portat les seves conviccions fins a la mort. [...]

Tant Sòcrates com Jesús eren dos personatges enigmàtics, també per als seus contemopranis. Cap dels dos va posar per escrit el seu pensament, i per tant estem obligats a confiar en el retrat que ens van fer d'ells els seus contemporanis. Sabem, això sí, que els dos eren mestres en l'art del discurs. Els dos parlaven amb una autosuficiència que al mateix temps fascinava i exasperava. Van desafiar el poder de la comunitat criticant totes les formes d'injústicia i corrupció. I al final, ho van pagar amb la vida.

Els judicis de Jesús i Sòcrates també tenen punts en comú. Els dos haurien pogut salvar la vida si haguessin demanat clemència, però sentien que haurien traït la seva missió si no portaven les seves idees fins al final. I afrontant la mort d'una manera tan valenta, van aconseguir innombrables partidaris, fins i tot després d'haver mort.

No vull dir, amb això, que s'assemblessin. Només vull que quedi clar que els dos tenien un missatge que està estretament lligat amb el seu coratge personal. p. 70

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder. Barcelona: Empúries, 1995

Sòcrates - Critó. Critó o sobre el deure

Sòcrates: Acabes d'arribar o ja fa temps?

Critó: Fa una bona estona.
Sòcrates: I per què no m'has despertat de seguida, sinó que t'estàs allà assegut en silenci?

Critó: Per Zeus, Sócrates, tampoc a mi no m'agradaria haver d'aguantar un insomni tan llarg enmig d'un pesar tan gran. Però cert és que porto una llarga estona admirat de veure que dorms plàcidament. I per això no et despertava, perquè passis la major part del temps en tranquil·litat. Veritablement, moltes vegades ja, durant tota la teva vida, vaig envejar el teu caràcter, però molt més encara en la desgràcia ara present, considero tan la serenitat i mansuetud que suportes.

Pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres (Lc 22,39-46)

Llavors sortí i se'n va anar, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els deixebles.
Arribat al lloc, els digué:
--Pregueu demanant de no caure en la temptació.
Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient:
--Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.
Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra.
Quan s'aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. Els digué:
--Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació.

El diàleg que escriu Plató sobre Sòcrates i Critó, quan aquest el va a veure a la presó els darrers dies abans de morir bevent la cicuta, ens mostra que Sòcrates somia quan ha de morir: "l'endemà d'arribar la nau". Jesús també sap quan ha de morir: "El qui em traeix ja és aquí" (Mt 26, 46).

Sòcrates dorm plàcidament: "admirat de veure que dorms plàcidament". Jesús no pot dormir, ans tot el contrari que Sòcrates està neguitós tota la nit i el text bíblic arriba a l'extrem de dir que sua gotes de sang: "Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra".

Sòcrates no té perquè morir. Jesús sí que ha de morir, està escrit a la llei. El mateix concepte de resurrecció indica que s'ha de morir. Açò ens fa veure que el cristianisme s'assembla més a l'ateisme que al món grec, perquè els dos profetitzen una mort completa de la persona humana. Pels cristians encara hi queda una esperança, la resurrecció. Per als ateus tot s'acaba amb la mort. Però en els dos casos lo fotut és que s'ha de morir, s'ha de passar pel tub, i Jesús ho veu i per açò sofreix. En canvi, Sòcrates separa el cos de l'ànima i, per tant, li és ben igual el que passi amb el cos, sap que la seva ànima continuarà intacta encara que perdi el cos.

En el cas dels cristians s'ha de passar per una mort completa de la persona, perquè si no, no hi ha resurrecció que valgui. En qüestió de la mort, toquem de peus a terra com els ateus. Ara bé, el nostre mateix credo diu:
a) crec en la resurrecció dels morts
b) o bé, crec en la resurrecció de la carn
i no és el mateix:
a) Si mor la persona completa, morim del tot.
b) Si només mor la carn som platònics.

En el text bíblic no queda clar quina és la mort de Jesús, quina és la seva immortalitat? El cristianisme deixa el Jo (tota la persona) intacta a l'altra vida. Açò només es pot creure, no es pot ni raonar ni verificar. La mort més greu és en la que el Jo deixa de ser, i ja es trenca tot: cos, ànima, esperit, persona, manera, etc.

No podem crear un món on no n'hi ha. Hem de callar més davant la mort, perquè podem arribar als casos extrems de jutjar la mort de l'innocent. Amb paraules, ni la realitat total podem afirmar. La mort és la metàfora d'un final de relacions humanes. La teologia, vegades, és massa sermó de capellà, s'hi posa un llenguatge interessantíssim: cel, infern, purgatori. Joan Pau II els defineix com estats, no com a llocs. El problema no està en Déu, sinó en les imatges que ens n'hem fet.

doneu-los menjar vosaltres mateixos

Diumenge del Cos i la Sang de Crist

font: http://poudesiquem.bloc.cat

La celebració d'avui ens convida a donar gràcies solemnement pel do de l'Eucaristia. El trocet de pa i la copa del vi són aliment i són vida que ens empeny a fer present el Regne de Déu. Sant Pau evidencia en la seva carta l'encàrrec de Jesús: "Feu això que és el meu memorial" (1Co 11,23-26). Què hem de fer? El mateix que féu el Senyor. Cada vegada que compartim, que repartim, fem memòria del misteri de donació del Crist.

L'Eucaristia és l'aliment pels qui estan cansats i afeixugats, el coratge per seguir el camí: "Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi". "Beneí Abram" (Gn 14, 18-20). L'Eucaristia ens refà les forces per seguir el camí. Jesús Eucaristia, Jesús entregat, fet pa i vi, es fa present a través nostre enmig dels senzills, dels pobres i dels qui pateixen. El memorial de Jesús mostra la missió als seus deixebles: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos" (Lc 9,11b-17). Ells donen el que tenen i Jesús amplia la seva entrega i els dóna el cent per u.

La Paraula d'avui ens condueix a descobrir-lo amb els ulls de la fe, fet Eucaristia i present en el Sagrari; sentir-lo proper en el cos viu de l'Església, que som tots nosaltres; veure'l en els pobres, els desvalguts, els necessitats: "El que feu a un d'aquests més petits m'ho feu a mi" (Mt 25, 40).

Senyor, vull creure, fer créixer la meva fe! Que el misteri del teu Cos i Sang m'empenyi a compartir la vida amb els germans. El teu amor ha parat taula enmig nostre; fés que, estimant com tu, col·labori en apropar ara i aquí el cel nou i la terra nova! Tu has dit: "Jo sóc el pa viu, baixat del cel, qui menja aquest pa, viurà per sempre" (Jn 6, 51).

Maria Dolors Amat, Barcelona

Ètica en la postmodernitat

No començam a ser cristians perquè ens ha conveçut una teoria o una explicació. Començam a ser cristians perquè ens hem trobat amb Jesús.
Pentecosta 2007. Festa del Sant Crist, patró de Manacor

L'home és subjecte de responsabilitat tant si vol com no:

• Subjecte de sentit: intel·ligència (cristianament Jesucrist dóna sentit a l'home)
• Subjecte de projecte: llibertat (cristianament es construeix el Regne de Déu)
• Espai: el contextualitza
  
• Temps: el contextualitza

Postmodernitat

Amb el Concili Vaticà II (1962-1965) s'inicia només a l'Occident un període cap a la postmodernitat. En la modernitat l'home es basa en gran mesura en la raó i la Bíblia deixa de ser el referent. Ja Descartes fóu un primer racionalista. Però Kant va afirmar que la raó no és absoluta, no tot es pot constatar empíricament. El mateix Einstein formula la llei de la relativitat E = mc2, on l'energia no es crea ni es transforma, sinó que varia. Dintre de l'Església, el 1993, Joan Pau II formula l'encíclica Veritatis splendor sobre la teologia moral en la qual remarca el sentit diví de la Veritat i de la llei moral natural. La potmodernitat representa un respir davant del moviment racionalista de la modernitat.

És més que obvi que no es pot saber l'existència de Déu, no la podem raonar, només la podem creure. Qualsevol imaginació del Cel no pot ser feta en termes tangibles, només en termes intangibles. Que sigui demostrable, és incontestable; que sigui raonable, és discutible argumentativament (certesa moral), però no és racional (certesa completa). Li correspon al cap sospesar les raons del cor. Tant indemostrable és creure en Déu com no creure-hi. Avui en dia, creure d'una manera poc reflexiva es paga. És fins i tot bo, que se'ns ho posi en dubte, perquè això ens fa buscar la Veritat de la nostra creença.

D'altra banda, en la societat es viu un ateïsme superflu. Es considera obvi però tampoc no està raonat. Si deim que l'home és subjecte de responsabilitat i viu en un context palpable també cal saber quin és aquest, perquè llavors es creen persones acrítiques que viuen amb obvietats sense arguments.

La postmodernitat porta a:

• La crisi de sentit: es viu en un món d'opinions; qualsevol persona pot expressar qualsevol opinió; tot és relatiu; tot és acceptat des del punt de vista del pensament; cadascú pot pensar el que vulgui. Però, és cert que tothom pot pensar el que vulgui? I si el que pensa és dolent?
• La crisi de projecte: es viu en l'etern present; sembla que els adults són encara joves; "a vivir que son dos días"; una vegada que cadascú aconsegueix el seu propi benestar cal aprofitar cada moment fins que el cos aguanti; és propi del primer món. Regne el relativisme on tot s'hi val i és relatiu segons el context, res és absolut. Si en temps d'en primer Carpe diem significava aprofitar el temps, ara significa aprofitar el moment present.

Amb aquest context de relativisme qui s'ha de preocupar pel context cultural, pel context polític, pel context econòmic? Tot s'hi val? No cal sentir-se responsable de cap de les accions que es derivin de les decisions preses? Com ho farem per solucionar la guerra, la pobresa? Si tot és acceptat ens arribarem a fer mal.

Si existeix una crisi de sentit i una crisi de projecte l'esquema de l'home es romp: no pot dir què és la persona, no pot dir què és bo, no pot dir que és fer el bé. Com que vivim de conya ens fotem grans empanades mentals de tot tipus. En el tercer món tenen, com a projecte, poder passar el dia a dia i la vida sencera, que és ben prou. Quin és el projecte del primer món? Fins i tot l'Església arriba a discutir temes banals, que es fan ressò als mitjans de comunicació. Més valdria que els mitjans de comunicació es fessin ressó del missatge de sentit i projecte que l'Església aporta a l'home.

No oblidem tampoc que assistim a un sospitós retorn de les ètiques i de la religió que caldrà clarificar i evidenciar.

font: assignatura de Moral fonamental. Antoni Nello. Institut de Ciències Religioses de Barcelona, curs 2006-2007.

El judici final

Carl Friedrich Gauss és un científic alemany de la Il·lustració, matemàtic i astrònom, sedentari i gris, que en un única ocasió en la seva vida es troba a Viena amb un altre conegut científic i, entre molts altres temes tractats, Gauss pensa:

"Va pensar en el judici final. No creia que se celebrés. Els acusats es podrien defensar i algunes preguntes no agradarien a Déu. Insectes, brutícia, dolor. La imperfecció pertot arreu. Fins i tot hi havia deixadesa en l'espai i el temps. Si el portaven a judici, pensava dir-ne unes quantes de fresques." (El mesurament del món. Daniel Kehlmann)

Sembla ser que Gauss creu en Déu, o com a mínim ironitza sobre la seva existència. Se centra en que el dia del judici final (el dia de la mort?) li cantarà les quaranta a Déu per haver creat el món així. Ja sigui perquè a jo no record que ningú m'expliqués el judici final, o perquè no m'han educat en el "Déu te castigarà" no m'havia plantejat massa seriosament mai el judici final. De totes maneres, com que un bon amic me llegeix aquest paràgraf del pensament del personatge de Gauss me preocup pel tema, pel seu interès i pel que en diu el catolicisme.

Text 1

Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu trono gloriós. Tots els pobles es reuniran davant ell, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. [...] - Us ho assegur: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justs aniran a la vida eterna. (Mt 25, 31-46)

Els textos de la Bíblia que més parlen sobre la moral i l'actuar dels creients són les cartes dels apòstols. En la Carta als Romans Pau escriu:

Text 2

"Ell [Déu] pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna als qui, practicant amb constància les bones obres, cerquen la glòria, l'honor i la immortalitat; el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat i dòcils a la mentida!" (Rm 2,6-8)

"En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior. Així demostren que les obres demandades per la Llei estan escrites en els seus cors: en donen testimoni els judicis de la seva consciència, que els acusen o els defensen." (Rm 2,14-15)

Què diu l'Església sobre el judici final?

Text 3

208. ¿Què és el judici particular? És el judici de retribució immediata que cadascú, en el moment de la mort, rep de Déu en la seva ànima immortal, en relació a la seva fe i les seves obres. Aquesta retribució consisteix en l'accés a la felicitat del cel, immediatament o després d'una adequada purificació, o bé a la condemnació eterna a l'infern. 212. ¿En què consisteix l'infern? Consisteix en la condemnació eterna dels qui moren, per lliure elecció, en pecat mortal. La pena principal de l'infern consisteix en la separació eterna de Déu, en qui únicament troba l'home la vida i la felicitat per a les quals ha estat creat i a les quals aspira. Crist expressa aquesta realitat amb les paraules: "Aparteu-vos de mi, maleïts: aneu al foc etern" (Mt 25,41). 214. ¿En què consistirà el judici final? El judici final (universal) consistirà en la sentència de vida benaurada o de condemnació eterna que el Senyor Jesús, en tornar coma jutge dels vius i dels morts, dicti respecte dels "justos i injustos" (Ac 24,15), reunits tots junts davant seu. Després d'aquest judici final, el cos ressuscitat participarà de la retribució que l'ànima hagi obtingut en el judici particular. 215. ¿Quan tindrà lloc aquest judici? Aquest judici tindrà lloc a la fi del món, de la qual només Déu coneix el dia i l'hora. 216. ¿Què és l'esperança dels cels nous i de la terra nova? Després del judici final, el mateix univers, alliberat de l'esclavitud de la corrupció, participarà de la glòria de Crist amb la inaugruació dels "cels nous" i d'una "terra nova" (2Pe 3,13). S'arribarà així a la plenitud del Regne de Déu, és a dir, la realització definitiva del pla salvador de Déu d'"unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra" (Ef 1,10). Déu aleshores serà "tot en tots" (1Co 15,28), en la vida eterna. (Catecisme de l'Església Catòlica: compendi. Benedictus PP XVI. 2a ed. 2006)

Els creients reconeixem que Déu concedeix a l'home la llibertat, una llibertat que vol que sigui bona moralment. És més, concedeix a l'home, a través de la seva llibertat i de la raó el domini del món. Joan Pau II, en l'encíclica Veritatis splendor, reconeix que la naturalesa bona de l'home -bona perquè prové de Déu- resideix en el cor de qualsevol persona, creient o no.

En altres paraules, podem dir que tot allò que és instintiu en l'home és premoral (no és moral). Tots sabem bé que l'home sap distingir entre allò que està bé i allò que està malament, per tant, podem dir que l'home porta el bé en el seu interior. Per als creients, hi podem afegir que duim aquesta bondat perquè Déu ens ha fet a imatge seva, perquè Déu és bondat.

L'home té la capacitat d'obrar bé o malament, i el context en què viu és el que el moldeja cap a fer el bé o el mal. Per aquest motiu, deixar per al darrer moment tot allò que creim que no està bé i queixar-nos a Déu és un acte completament egoïsta. És com dir: "jo viuré bé tota la meva vida, em preocuparé de viure en bones condicions, així com també la meva família, és igual si hi ha dolor, si hi ha brutícia, si hi ha insectes, jo viuré còmode i ja em queixaré al darrer dia a Déu". No, no, no! Del que es tracta és de posar pau i fer el bé amb la llibertat que tenim. Tots sabem quina és la "Veritat" (el que és bo), per tant, fem que regni la "Veritat", la qual, en definitiva, és universal.

Per Déu, estem cridats a complir les benaurances, qui no les compleix ell mateix se'n troba el resultat i l'ha d'afrontar. Estem exposats al judici particular de què parla l'Església. Tota la vida la nostra consciència moral, a través del seu judici, ens va recordant en cada cas en particular si ho hem fet bé o malament. En ella s'hi remena el mal comès, el perdó que cal demanar, el bé que cal practicar i les virtuds que cal mantenir vives (Joan Pau II. Veritatis splendor). És aquest el nostre infern diari i palpable? Ningú no ens el fa viure (o Ell sí?) i som noltros mateixos jutges dels nostres actes, si s'adiuen o no a la "Llei veritable". Serem més lliures (no esclaus de la nostra pròpia consciència) quan mantinguem la "Veritat". Després de tants remordiments, encara ens atrevirem, al darrer dia, demanar-li comptes a Déu?

Aquest darrer dia, segons l'Església, podem anar a parar a l'infern que és la condemna eterna a l'absència de Déu. Aquí, si obrem contra les benaurances ens fotem individualment, i en determinats casos col·lectivament, però talvegada en el judici final si l'hem cagada la majoria ens haurem de fotre tots. Vés a saber!

Sant Carlos Luanga

Sant Carles Luanga i els seus companys màrtirs (1885-1887), en el cor d'Àfrica, un sant proper als nostres dies que, juntament amb els seus companys va esdevenir un valent testimoni de Jesús.

Us enaltesc i cant lloances, beneesc el nom del Senyor. Quan era encara al·lot, i no m'havia fet enfora mai del bon camí, ja desitjava amb tot el cor la saviesa. L'he demanada des de petit i continuaré cercant-la fins al darrer moment. Madurava com un raïm primerenc i el meu cor se n'alegrava. Les meves passes seguien la veritat, no he deixat des de jove el seu camí. Vaig escoltar un moment i la vaig rebre, vaig aprendre molta doctrina; m'he honrat de portar el seu jou i enaltesc el qui me l'ha ensenyada. M'he proposat practicar-la bé, i no fer-me enrere quan la tingui. L'he abraçada amb tot el cor, mai no li giraré la cara. M'hi he donat amb tota l'ànima, mai no me n'apartaré. Les meves mans han obert la seva porta, la tenc en els braços i la contempl. (Sir 51,13-27)

Calar foc

"He vingut a calar foc":
a encendre les consciències adormides,
a airejar els caps saturats,
a aixecar els ànims dels caiguts,
a donar força als desanimats.

Per això he vingut i per això us envio:
a alenar, a estimular,
a animar els trepitjats,
a reconfortar els esforçats,
a enfortir el ble que fumeja,
a calar foc, diu el Senyor.

"He vingut a calar foc":
el meu foc,
foc que crema sense consumir-se,
foc que il·lumina tota persona,
foc que crema els cors,
foc que és llum en la foscor,
foc que brilla en la tenebra.

Per això he vingut, i per això us envio:
a cremar, a incendiar,
a ser llum, a brillar, a il·luminar,
a calar foc, diu el Senyor.

autor/a desconegut/da

"L'Esperit del Senyor ha omplert tota la terra". És foc que crema, configura els cors i els transforma. Els nostres sants són el testimoni del que l'Esperit ha treballat en ells i s'hi han lliurat generosament.

Jesús ens ve a mostrar una nova manera de viure. L'Esperit ens dóna la Vida de Déu. Els creients seduïts per Ell ho volem transmetre als nostres germans a partir d'un diàleg amb el món, en la realitat de l'etapa històrica que ens toca viure ara.

El nostre grup creix, junts volem compartir la mateixa comunió, som blat del mateix sembrador, Déu ens fa Eucaristia en l'amor.

Per molts anys!

els teus amics, Núria, Marc, Maria Dolors, Andreu, Glòria i Núria

Hostalric, festa de la Trinitat, 3 de juny de 2007
Fortalesa edificada sobre un volcà extingit i construïda amb la mateixa pedra del turó

Bibliografia

• San Carlos Luanga, en el corazón de África. Ignacio Marqués. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2006.
• Church Forum
• Parroquia Sagrada Familia (Vigo)
• ACI Digital
• "Calar foc". Web de pastoral : pregáries, esperança. Salessians
  

la saviesa de Déu Trinitat

Diumenge de la Santíssima Trinitat
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui la festa de la Trinitat ve a dir-nos que el déu que anem coneixent no és un Déu de la filosofia, del raonament científic, sinó un déu que el podem reconèixer en la intimitat del cor. Llavors, la fe i la raó es van fent compatibles. Ens hi ajuda aquesta misteriosa força de l'Esperit, que hem rebut i seguim rebent cada dia per mitjà de la pregària i l'Eucaristia. La fe fa viva la raó i, a poc a poc, anem apropant-nos a un déu amic, fet Pare, Fill i Esperit d'amor.

Això és la saviesa de Déu: "de molt abans de començar les seves obres el Senyor m'infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d'on brollen les aigües, i jo ja havia nascut." (Pr 8, 22-31)

En l'Evangeli, Jesús ens explica que Ell porta la Paraula que dóna vida als homes: "quan vindrà el Defensor, l'Esperit de la veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anuncicarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu." (Jn 16, 12-15)

Senyor, féu créixer la flama de la fe encesa en els nostres cors. Per obra del teu Esperit volem escampar els fruits que poden fer feliços als nostres germans!

Amb el nostre estil de viure volem donar glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant, a Déu que és, que era i que ha de venir. (Ap 1,8)

Maria Dolors Amat
Barcelona, 3 de juny de 2007