Carl Friedrich Gauss és un científic alemany de la Il·lustració, matemàtic i astrònom, sedentari i gris, que en un única ocasió en la seva vida es troba a Viena amb un altre conegut científic i, entre molts altres temes tractats, Gauss pensa:
Sembla ser que Gauss creu en Déu, o com a mínim ironitza sobre la seva existència. Se centra en que el dia del judici final (el dia de la mort?) li cantarà les quaranta a Déu per haver creat el món així. Ja sigui perquè a jo no record que ningú m'expliqués el judici final, o perquè no m'han educat en el "Déu te castigarà" no m'havia plantejat massa seriosament mai el judici final. De totes maneres, com que un bon amic me llegeix aquest paràgraf del pensament del personatge de Gauss me preocup pel tema, pel seu interès i pel que en diu el catolicisme.
Els textos de la Bíblia que més parlen sobre la moral i l'actuar dels creients són les cartes dels apòstols. En la Carta als Romans Pau escriu:
Què diu l'Església sobre el judici final?
Els creients reconeixem que Déu concedeix a l'home la llibertat, una llibertat que vol que sigui bona moralment. És més, concedeix a l'home, a través de la seva llibertat i de la raó el domini del món. Joan Pau II, en l'encíclica Veritatis splendor, reconeix que la naturalesa bona de l'home -bona perquè prové de Déu- resideix en el cor de qualsevol persona, creient o no.
En altres paraules, podem dir que tot allò que és instintiu en l'home és premoral (no és moral). Tots sabem bé que l'home sap distingir entre allò que està bé i allò que està malament, per tant, podem dir que l'home porta el bé en el seu interior. Per als creients, hi podem afegir que duim aquesta bondat perquè Déu ens ha fet a imatge seva, perquè Déu és bondat.
L'home té la capacitat d'obrar bé o malament, i el context en què viu és el que el moldeja cap a fer el bé o el mal. Per aquest motiu, deixar per al darrer moment tot allò que creim que no està bé i queixar-nos a Déu és un acte completament egoïsta. És com dir: "jo viuré bé tota la meva vida, em preocuparé de viure en bones condicions, així com també la meva família, és igual si hi ha dolor, si hi ha brutícia, si hi ha insectes, jo viuré còmode i ja em queixaré al darrer dia a Déu". No, no, no! Del que es tracta és de posar pau i fer el bé amb la llibertat que tenim. Tots sabem quina és la "Veritat" (el que és bo), per tant, fem que regni la "Veritat", la qual, en definitiva, és universal.
Per Déu, estem cridats a complir les benaurances, qui no les compleix ell mateix se'n troba el resultat i l'ha d'afrontar. Estem exposats al judici particular de què parla l'Església. Tota la vida la nostra consciència moral, a través del seu judici, ens va recordant en cada cas en particular si ho hem fet bé o malament. En ella s'hi remena el mal comès, el perdó que cal demanar, el bé que cal practicar i les virtuds que cal mantenir vives (Joan Pau II. Veritatis splendor). És aquest el nostre infern diari i palpable? Ningú no ens el fa viure (o Ell sí?) i som noltros mateixos jutges dels nostres actes, si s'adiuen o no a la "Llei veritable". Serem més lliures (no esclaus de la nostra pròpia consciència) quan mantinguem la "Veritat". Després de tants remordiments, encara ens atrevirem, al darrer dia, demanar-li comptes a Déu?
"Va pensar en el judici final. No creia que se celebrés. Els acusats es podrien defensar i algunes preguntes no agradarien a Déu. Insectes, brutícia, dolor. La imperfecció pertot arreu. Fins i tot hi havia deixadesa en l'espai i el temps. Si el portaven a judici, pensava dir-ne unes quantes de fresques." (El mesurament del món. Daniel Kehlmann)
Sembla ser que Gauss creu en Déu, o com a mínim ironitza sobre la seva existència. Se centra en que el dia del judici final (el dia de la mort?) li cantarà les quaranta a Déu per haver creat el món així. Ja sigui perquè a jo no record que ningú m'expliqués el judici final, o perquè no m'han educat en el "Déu te castigarà" no m'havia plantejat massa seriosament mai el judici final. De totes maneres, com que un bon amic me llegeix aquest paràgraf del pensament del personatge de Gauss me preocup pel tema, pel seu interès i pel que en diu el catolicisme.
Text 1
Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu trono gloriós. Tots els pobles es reuniran davant ell, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. [...] - Us ho assegur: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justs aniran a la vida eterna. (Mt 25, 31-46)
Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu trono gloriós. Tots els pobles es reuniran davant ell, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. [...] - Us ho assegur: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justs aniran a la vida eterna. (Mt 25, 31-46)
Els textos de la Bíblia que més parlen sobre la moral i l'actuar dels creients són les cartes dels apòstols. En la Carta als Romans Pau escriu:
Text 2
"Ell [Déu] pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna als qui, practicant amb constància les bones obres, cerquen la glòria, l'honor i la immortalitat; el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat i dòcils a la mentida!" (Rm 2,6-8)
"Ell [Déu] pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna als qui, practicant amb constància les bones obres, cerquen la glòria, l'honor i la immortalitat; el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat i dòcils a la mentida!" (Rm 2,6-8)
"En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior. Així demostren que les obres demandades per la Llei estan escrites en els seus cors: en donen testimoni els judicis de la seva consciència, que els acusen o els defensen." (Rm 2,14-15)
Què diu l'Església sobre el judici final?
Text 3
208. ¿Què és el judici particular? És el judici de retribució immediata que cadascú, en el moment de la mort, rep de Déu en la seva ànima immortal, en relació a la seva fe i les seves obres. Aquesta retribució consisteix en l'accés a la felicitat del cel, immediatament o després d'una adequada purificació, o bé a la condemnació eterna a l'infern. 212. ¿En què consisteix l'infern? Consisteix en la condemnació eterna dels qui moren, per lliure elecció, en pecat mortal. La pena principal de l'infern consisteix en la separació eterna de Déu, en qui únicament troba l'home la vida i la felicitat per a les quals ha estat creat i a les quals aspira. Crist expressa aquesta realitat amb les paraules: "Aparteu-vos de mi, maleïts: aneu al foc etern" (Mt 25,41). 214. ¿En què consistirà el judici final? El judici final (universal) consistirà en la sentència de vida benaurada o de condemnació eterna que el Senyor Jesús, en tornar coma jutge dels vius i dels morts, dicti respecte dels "justos i injustos" (Ac 24,15), reunits tots junts davant seu. Després d'aquest judici final, el cos ressuscitat participarà de la retribució que l'ànima hagi obtingut en el judici particular. 215. ¿Quan tindrà lloc aquest judici? Aquest judici tindrà lloc a la fi del món, de la qual només Déu coneix el dia i l'hora. 216. ¿Què és l'esperança dels cels nous i de la terra nova? Després del judici final, el mateix univers, alliberat de l'esclavitud de la corrupció, participarà de la glòria de Crist amb la inaugruació dels "cels nous" i d'una "terra nova" (2Pe 3,13). S'arribarà així a la plenitud del Regne de Déu, és a dir, la realització definitiva del pla salvador de Déu d'"unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra" (Ef 1,10). Déu aleshores serà "tot en tots" (1Co 15,28), en la vida eterna. (Catecisme de l'Església Catòlica: compendi. Benedictus PP XVI. 2a ed. 2006)
Els creients reconeixem que Déu concedeix a l'home la llibertat, una llibertat que vol que sigui bona moralment. És més, concedeix a l'home, a través de la seva llibertat i de la raó el domini del món. Joan Pau II, en l'encíclica Veritatis splendor, reconeix que la naturalesa bona de l'home -bona perquè prové de Déu- resideix en el cor de qualsevol persona, creient o no.
En altres paraules, podem dir que tot allò que és instintiu en l'home és premoral (no és moral). Tots sabem bé que l'home sap distingir entre allò que està bé i allò que està malament, per tant, podem dir que l'home porta el bé en el seu interior. Per als creients, hi podem afegir que duim aquesta bondat perquè Déu ens ha fet a imatge seva, perquè Déu és bondat.
L'home té la capacitat d'obrar bé o malament, i el context en què viu és el que el moldeja cap a fer el bé o el mal. Per aquest motiu, deixar per al darrer moment tot allò que creim que no està bé i queixar-nos a Déu és un acte completament egoïsta. És com dir: "jo viuré bé tota la meva vida, em preocuparé de viure en bones condicions, així com també la meva família, és igual si hi ha dolor, si hi ha brutícia, si hi ha insectes, jo viuré còmode i ja em queixaré al darrer dia a Déu". No, no, no! Del que es tracta és de posar pau i fer el bé amb la llibertat que tenim. Tots sabem quina és la "Veritat" (el que és bo), per tant, fem que regni la "Veritat", la qual, en definitiva, és universal.
Per Déu, estem cridats a complir les benaurances, qui no les compleix ell mateix se'n troba el resultat i l'ha d'afrontar. Estem exposats al judici particular de què parla l'Església. Tota la vida la nostra consciència moral, a través del seu judici, ens va recordant en cada cas en particular si ho hem fet bé o malament. En ella s'hi remena el mal comès, el perdó que cal demanar, el bé que cal practicar i les virtuds que cal mantenir vives (Joan Pau II. Veritatis splendor). És aquest el nostre infern diari i palpable? Ningú no ens el fa viure (o Ell sí?) i som noltros mateixos jutges dels nostres actes, si s'adiuen o no a la "Llei veritable". Serem més lliures (no esclaus de la nostra pròpia consciència) quan mantinguem la "Veritat". Després de tants remordiments, encara ens atrevirem, al darrer dia, demanar-li comptes a Déu?
Aquest darrer dia, segons l'Església, podem anar a parar a l'infern que és la condemna eterna a l'absència de Déu. Aquí, si obrem contra les benaurances ens fotem individualment, i en determinats casos col·lectivament, però talvegada en el judici final si l'hem cagada la majoria ens haurem de fotre tots. Vés a saber!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada