Diumenge XI de durant l'any
font: http://poudesiquem.bloc.cat
Avui retrobem el seguit de diumenges que mantindran continuïtat fins al final de l'any litúrgic. Podrem observar que la Paraula proclamada setmana rere setmana ens anirà posant damunt la taula de l'Eucaristia molts dels ensenyaments i la mateixa vida de Jesús que culmina amb el misteri pasqual.
En el fragment del segon llibre de Samuel veiem que David ha rebut del Senyor innombrables dons, però es deixa dominar pels impulsos del maligne i comet un gran pecat: "Has fet matar Uries, l'hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l'has fet matar amb l'espasa dels ammonites". Déu li havia donat tot: "He posat als teus braços la filla del teu senyor", "t'he donat el poble d'Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors". Déu ens ho dóna tot i els homes ens dediquem a matar la naturalesa, la bondat i el bé. La paraula del Senyor denuncia el pecat, però quan l'home és sincer, la mateixa paraula evidencia l'amor i el perdó: "He pecat contra el Senyor". Natan li respongué: "Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat, no moriràs". (Sa 12,7-10.13)
Senyor, tu coneixes les secretes intencions dels cors, vols habitar en la netedat i en la transparència. La conversió del cor és quelcom joiós, és descobrir la perla preciosa. El Salm 31, vol expressar el goig del retrobament:
M'he decidit a reconèixer la falta.
En vós he trobat el meu recer
el goig de veure'm lliure.
La saviesa i la infinita pedagogia de Jesús la trobem en l'Evangeli: un fariseu de nom Simó convida a Jesús a casa seva amb la intenció d'analitzar la seva doctrina. Al mig de la trobada una dona pecadora fa un homenatge a Jesús i ell l'accepta. Les nostres actituds són un missatge més comprensible que les paraules. Jesús defensa aquella dona de la crítica que li fan per l'estil de vida que porta: "Jesús digué a Simó: "¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells; tu no m'has rebut amb un bes, però ella, d'ençà que ha entrat, no para de besar-me els peus" (Lc 7, 36-8,3). La familiaritat és un signe del bé: acollir, besar, rentar peus després del cansament del dia. Això ens fa néixer de nou a nosaltres i a tots els qui ho donem.
Quan per la fe els creients reconeixem el Crist, comencem un estil de vida diferent, que ens fa immensament feliços, entre el goig i la creu. Avui la carta de Pau ens ho fa evident: "Estic clavat a la creu juntament amb el Crist. La vida que ara visc, ja no és meva; és Crist que viu en mi" (Ga 2, 16.19-21). Ara que ja el comencem a conèixer deixem, doncs, que Ell visqui en nosaltres.
Dóna'ns Senyor, un cor net i transparent, per estimar i servir sense mesura!
Maria Dolors Amat, Barcelona
1 comentari:
El context de l'Evangeli ens mostra com les protagonistes són les dones, juguen el paper fonamental. Cap al final es citen les deixebles de Jesús que tantes vegades han estat oblidades: Magdalena, Joana, Susanna i moltes altres. Són elles que cuiden a Jesús i s'encarreguen de la seva manutenció. Quantes dones a casa nostra donen el mateix exemple? Els homes que li fan?
Si ens hi fixem, quan a l'Evangeli apareix una taula el contingut de la Paraula és molt ric. Avui és una de les taules de l'Evangeli que cal rellegir. És una transgressió a la que no estem acostumats, segueix diguent el pare R.M. Nogués. Tenim el costum de veure els deixebles de Jesús com a exemple, però en aquest cas l'exemple és la dona, anomenada per Simó com a pecadora la que elogia Jesús.
Avui mateix La Vanguardia (Dios, ¿un extraño?. 17/06/2007) parla del nou llibre de Lluís Duch titulat Un extraño en nuestra casa. I qui és aquest estrany? Déu. Déu s'ha convertit en un complet desconegut a Europa, però no només a Europa, sinó també a dintre de l'Església. "El Déu donat per fet de la cultura occidental s'ha convertit en un Déu estrany, aliè, distant, llunyà i, per a molts, fins i tot inexistent". ÿ"Avui, Déu i no l'Església és l'interrogant fonamental de l'ésser humà. La qüestió de les qüestions és Déu, la seva experiència, les seves relacions amb els éssers humans, la seva Providència, el seu futur". Llavors, quan Déu és un estrany a casa nostra ens preguntem: "On era Déu a Auschwitz? Era en totes i cada una de les víctimes de l'holocaust, i continua estant present en totes i en cada una de les víctimes dels múltiples holocausts del segle XXI. Allò que és permanent i irrenunciable en les imatges i els noms del Déu cristià és la referència al proïsme: això és el que constitueix plenament el cristià", diu Duch.
Cal que ens mirem més l'actitud de Jesús. Les actituds religioses tendeixen a crear lleis, fem un catecisme, normativitzem les coses, però també cal transgredir la Llei per amor al proïsme. Sant Pau mor per a la Llei, però viu per a Déu: "hem cregut en Jesucrist, perquè ens faci justos, no el compliment de les obres de la Llei, sinó el fet d'haver cregut en Crist".
ÿ¿Són els mateixos els qui assisteixen a l'eucaristia il·legal -per creativa, expressiva, provocadora- i els milers i milers de fidels -tampoc tants, segons les estadístiques- que assistim a la repetida i repetida missa de 12 dominical, costumista, en un llenguatge oficial i imposat, emmordassats els seus participants per lleis i rúbriques litúrgiques alienes, inadaptades i angelicals? ¿Tenen les mateixes preocupacions vitals, les mateixes sensibilitats, semblants idees socials? ¿ÿTé el cardenal Rouco -condenador del llenguatge i les formes celebrativas pròpies de la comunitat de San Carlos-, membre d'aquestes elits que celebren les misses d'Estat i similars, ocupat en altes reunions i en refondre tots els dies l'ideari cristià de la Cope per adaptar-lo a les exigències mediàtiques, polítiques i econòmiques dels seus principals voceros i grups de pressió, té, dic, la mateixa sensibilitat i llenguatge dels sectors populars i exclosos d'Entrevías? ?Tenen la mateixa experiència, lliurament, disponibilitat a rentar els peus i a curar que José, Javier i Enrique, sacerdots de la parròquia? ("De curas rojos, misas de Estado y de barrio". El País, 17/06/2007)
A quin d'aquests us sembla que estimarà més?
Publica un comentari a l'entrada