Ètica en la postmodernitat

No començam a ser cristians perquè ens ha conveçut una teoria o una explicació. Començam a ser cristians perquè ens hem trobat amb Jesús.
Pentecosta 2007. Festa del Sant Crist, patró de Manacor

L'home és subjecte de responsabilitat tant si vol com no:

• Subjecte de sentit: intel·ligència (cristianament Jesucrist dóna sentit a l'home)
• Subjecte de projecte: llibertat (cristianament es construeix el Regne de Déu)
• Espai: el contextualitza
  
• Temps: el contextualitza

Postmodernitat

Amb el Concili Vaticà II (1962-1965) s'inicia només a l'Occident un període cap a la postmodernitat. En la modernitat l'home es basa en gran mesura en la raó i la Bíblia deixa de ser el referent. Ja Descartes fóu un primer racionalista. Però Kant va afirmar que la raó no és absoluta, no tot es pot constatar empíricament. El mateix Einstein formula la llei de la relativitat E = mc2, on l'energia no es crea ni es transforma, sinó que varia. Dintre de l'Església, el 1993, Joan Pau II formula l'encíclica Veritatis splendor sobre la teologia moral en la qual remarca el sentit diví de la Veritat i de la llei moral natural. La potmodernitat representa un respir davant del moviment racionalista de la modernitat.

És més que obvi que no es pot saber l'existència de Déu, no la podem raonar, només la podem creure. Qualsevol imaginació del Cel no pot ser feta en termes tangibles, només en termes intangibles. Que sigui demostrable, és incontestable; que sigui raonable, és discutible argumentativament (certesa moral), però no és racional (certesa completa). Li correspon al cap sospesar les raons del cor. Tant indemostrable és creure en Déu com no creure-hi. Avui en dia, creure d'una manera poc reflexiva es paga. És fins i tot bo, que se'ns ho posi en dubte, perquè això ens fa buscar la Veritat de la nostra creença.

D'altra banda, en la societat es viu un ateïsme superflu. Es considera obvi però tampoc no està raonat. Si deim que l'home és subjecte de responsabilitat i viu en un context palpable també cal saber quin és aquest, perquè llavors es creen persones acrítiques que viuen amb obvietats sense arguments.

La postmodernitat porta a:

• La crisi de sentit: es viu en un món d'opinions; qualsevol persona pot expressar qualsevol opinió; tot és relatiu; tot és acceptat des del punt de vista del pensament; cadascú pot pensar el que vulgui. Però, és cert que tothom pot pensar el que vulgui? I si el que pensa és dolent?
• La crisi de projecte: es viu en l'etern present; sembla que els adults són encara joves; "a vivir que son dos días"; una vegada que cadascú aconsegueix el seu propi benestar cal aprofitar cada moment fins que el cos aguanti; és propi del primer món. Regne el relativisme on tot s'hi val i és relatiu segons el context, res és absolut. Si en temps d'en primer Carpe diem significava aprofitar el temps, ara significa aprofitar el moment present.

Amb aquest context de relativisme qui s'ha de preocupar pel context cultural, pel context polític, pel context econòmic? Tot s'hi val? No cal sentir-se responsable de cap de les accions que es derivin de les decisions preses? Com ho farem per solucionar la guerra, la pobresa? Si tot és acceptat ens arribarem a fer mal.

Si existeix una crisi de sentit i una crisi de projecte l'esquema de l'home es romp: no pot dir què és la persona, no pot dir què és bo, no pot dir que és fer el bé. Com que vivim de conya ens fotem grans empanades mentals de tot tipus. En el tercer món tenen, com a projecte, poder passar el dia a dia i la vida sencera, que és ben prou. Quin és el projecte del primer món? Fins i tot l'Església arriba a discutir temes banals, que es fan ressò als mitjans de comunicació. Més valdria que els mitjans de comunicació es fessin ressó del missatge de sentit i projecte que l'Església aporta a l'home.

No oblidem tampoc que assistim a un sospitós retorn de les ètiques i de la religió que caldrà clarificar i evidenciar.

font: assignatura de Moral fonamental. Antoni Nello. Institut de Ciències Religioses de Barcelona, curs 2006-2007.