Segons una part important dels meus amics de Barcelona l'home és matèria, és sentits, és raó, és idees, és pensament i és sentiments. És una definició de l'home que crec que reflecteix en gran part la societat actual, en la qual es tendeix a centrar-se en el que es pot experimentar amb facilitat. Queden satisfets aconseguint uns nivells suficients (talvegada, insuficients) de plaer, de doblers i de poder (sobretot, professionalment). És a dir, una vegada han arribat a un nivell de benestar suficient (segurament insuficient, perquè realment el benestar segueix una corba que augmenta exponencialment) per a ells i per als seus ésser estimats, poc es preocupen per la resta d'aspectes que conformen la persona humana.
Trob que aquesta és una visió sesgada de la realitat que conforma l'ésser humà. Fa dos mil quatre-cents anys, en la filosofia grega, es creia que l'home estava format per un cos i per una ànima, ja sigui de forma separada (Sòcrates, Plató) o de forma conjunta, com un sol ésser (Aristòtil). Creien que deixàvem abandonat el cos en aquesta vida, però que l'ànima era immortal i perdurava.
Alguns pares de l'Església, com per exemple Sant Tomàs d'Aquino, van defensar amb fermesa aquesta unitat única del cos (Matèria) i de l'ànima (Forma) i el model atropocèntric judeocristià també l'ha defensada. El cristianisme, a través de Jesucrist, diu que l'home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i que som éssers constituïts amb una integritat única. Com Jesús, la nostra vida finalitza definitivament en aquest món que percebem amb els sentits, però ressucita, com Ell, a una altra vida, a la vida eterna en Déu.
En la modernitat, degut en gran part a l'avenç tecnològic, l'home explica les coses únicament a través de la raó i de l'experiència. Dubta de tot i per açò vol quantificar-ho i mecanitzar-ho, però és prest que es dóna compte que no ho pot explicar tot, que no ho pot raonar tot i que moltes vegades el sentits, la raó i el pensament li fallen (Decart). Decart vol trobar alguna veritat i diu que el pensament pensa pensaments, és a dir, el subjecte (pensament) fa l'objecte (pensaments); si no pensa res no és pensament, i com que no hi ha objecte sense subjecte, no hi ha pensaments sense pensament; és a dir, tampoc no hi ha objecte sense subjecte i, per tant, és en la mesura que pensa; formulat en la seva frase famosa: "pens, per tant existesc". Els autors s'han de treure de la màniga a Déu perquè veuen la seva impossibilitat explicativa. Així, per exemple, Kant formula els postulats de la raó práctica i Decart diu que com que creim en veritats (també, la perfecció), creim en Déu (que és perfecció, segons ell).
Els autors de la postmodernitat són conscients de les limitacions per trobar una explicació i definició dels elements que conformen l'home. Es genera una espiral de preguntes sobre el mateix home. Se li exigeix a aquest que sigui quelcom més. Nietzsche porta l'atropocentrisme al màxim en definir el "superhome", que ell veu representat en Jesucrist, però no en cap dels cristians perquè no respresenten els valors autèntics de Jesús. D'altra banda Heidegger defineix l'home com "Dasein" (ser-hi, ser en el món); per ell, som en la mesura que comprenem. Quan ens formulem preguntes és perquè tenim una "pre-comprensió" sobre allò que anem a interrogar, en tenim un coneixement previ. Quan hem interrogat la cosa, obtenim una resposta i en sabem alguna cosa més, per tant, enriquim el nostre coneixement, però aquest coneixement, com que és assimilat per nosaltres, fa que formi part de nosaltres i, per tant, que sapiguem una cosa més sobre nosaltres (auto-comprensió) perquè ho acabem d'aprendre. D'aquesta manera sempre tenim més pre-comprensió de totes les coses i més ens coneixem a nosaltres mateixos.
És cert que les coses són, però nosaltres som més perquè, a més a més de ser comprenem les coses. Tot açò no ve a dir altra cosa que l'ésser humà és molt complexe i indefinible, o més ben dit, autoindefinible. Som éssers que per formular-nos la pregunta sobre què som, estem implicats en la resposta i, per tant, ve a ser com un peix que es mossega la cua.
De totes maneres, trob que quan els meus amics es limiten a definir l'home només pels sentits i la raó estan limitant molt el concepte i s'estan limitant a ells mateixos. Si aprofundíssin una mica més en què és l'home veurien que no tot és blanc o és negre, i molt manco, que l'home és tan bo de definir com que és allò que perdebem o que raonem. No! Com a creient, l'home també té una part metafísica i transcendental que l'acaba de completar. Definir aquesta part és tornar al peix que es mossega la cua, però bé és cert que l'ésser humà té aquesta capacitat i no es pot negar.
font: resposta a la pregunta de l'examen d'Antropologia filosòfica. Antoni Bosch-Veciana. Barcelona: Institut de Ciències Religioses de Barcelona, 18/06/2007.
Trob que aquesta és una visió sesgada de la realitat que conforma l'ésser humà. Fa dos mil quatre-cents anys, en la filosofia grega, es creia que l'home estava format per un cos i per una ànima, ja sigui de forma separada (Sòcrates, Plató) o de forma conjunta, com un sol ésser (Aristòtil). Creien que deixàvem abandonat el cos en aquesta vida, però que l'ànima era immortal i perdurava.
Alguns pares de l'Església, com per exemple Sant Tomàs d'Aquino, van defensar amb fermesa aquesta unitat única del cos (Matèria) i de l'ànima (Forma) i el model atropocèntric judeocristià també l'ha defensada. El cristianisme, a través de Jesucrist, diu que l'home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i que som éssers constituïts amb una integritat única. Com Jesús, la nostra vida finalitza definitivament en aquest món que percebem amb els sentits, però ressucita, com Ell, a una altra vida, a la vida eterna en Déu.
En la modernitat, degut en gran part a l'avenç tecnològic, l'home explica les coses únicament a través de la raó i de l'experiència. Dubta de tot i per açò vol quantificar-ho i mecanitzar-ho, però és prest que es dóna compte que no ho pot explicar tot, que no ho pot raonar tot i que moltes vegades el sentits, la raó i el pensament li fallen (Decart). Decart vol trobar alguna veritat i diu que el pensament pensa pensaments, és a dir, el subjecte (pensament) fa l'objecte (pensaments); si no pensa res no és pensament, i com que no hi ha objecte sense subjecte, no hi ha pensaments sense pensament; és a dir, tampoc no hi ha objecte sense subjecte i, per tant, és en la mesura que pensa; formulat en la seva frase famosa: "pens, per tant existesc". Els autors s'han de treure de la màniga a Déu perquè veuen la seva impossibilitat explicativa. Així, per exemple, Kant formula els postulats de la raó práctica i Decart diu que com que creim en veritats (també, la perfecció), creim en Déu (que és perfecció, segons ell).
Els autors de la postmodernitat són conscients de les limitacions per trobar una explicació i definició dels elements que conformen l'home. Es genera una espiral de preguntes sobre el mateix home. Se li exigeix a aquest que sigui quelcom més. Nietzsche porta l'atropocentrisme al màxim en definir el "superhome", que ell veu representat en Jesucrist, però no en cap dels cristians perquè no respresenten els valors autèntics de Jesús. D'altra banda Heidegger defineix l'home com "Dasein" (ser-hi, ser en el món); per ell, som en la mesura que comprenem. Quan ens formulem preguntes és perquè tenim una "pre-comprensió" sobre allò que anem a interrogar, en tenim un coneixement previ. Quan hem interrogat la cosa, obtenim una resposta i en sabem alguna cosa més, per tant, enriquim el nostre coneixement, però aquest coneixement, com que és assimilat per nosaltres, fa que formi part de nosaltres i, per tant, que sapiguem una cosa més sobre nosaltres (auto-comprensió) perquè ho acabem d'aprendre. D'aquesta manera sempre tenim més pre-comprensió de totes les coses i més ens coneixem a nosaltres mateixos.
És cert que les coses són, però nosaltres som més perquè, a més a més de ser comprenem les coses. Tot açò no ve a dir altra cosa que l'ésser humà és molt complexe i indefinible, o més ben dit, autoindefinible. Som éssers que per formular-nos la pregunta sobre què som, estem implicats en la resposta i, per tant, ve a ser com un peix que es mossega la cua.
De totes maneres, trob que quan els meus amics es limiten a definir l'home només pels sentits i la raó estan limitant molt el concepte i s'estan limitant a ells mateixos. Si aprofundíssin una mica més en què és l'home veurien que no tot és blanc o és negre, i molt manco, que l'home és tan bo de definir com que és allò que perdebem o que raonem. No! Com a creient, l'home també té una part metafísica i transcendental que l'acaba de completar. Definir aquesta part és tornar al peix que es mossega la cua, però bé és cert que l'ésser humà té aquesta capacitat i no es pot negar.
font: resposta a la pregunta de l'examen d'Antropologia filosòfica. Antoni Bosch-Veciana. Barcelona: Institut de Ciències Religioses de Barcelona, 18/06/2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada