Textos que no van escriure
Des del moment en què Plató decideix posar les seves idees en boca de Sòcrates, no podem estar segurs que les paraules que Sòcrates diu en els diàlegs siguin realment seves. Per tant, es fa molt difícil saber què és de Sòcrates i què és de Plató. El mateix succeeix amb molts altres personatges històrics que no han deixat res escrit. L'exemple clàssic, naturalmet, és Jesús. No podem estar segurs que el Jesús "històric" digués les paraules que Mateu o Lluc li van atribuir. De la mateixa manera, no podem saber què va dir el Sòcrates "històric". [...] p. 68
Amb totes les conseqüències fins a la mort
Per què, Sofia? Per què Sòcrates va haver de morir? La gent s'ha fet aquesta pregunta durant més o menys 2.400 anys. Però ell no ha sigut l'única persona de la història que ha portat les seves conviccions fins a la mort. [...]
Tant Sòcrates com Jesús eren dos personatges enigmàtics, també per als seus contemopranis. Cap dels dos va posar per escrit el seu pensament, i per tant estem obligats a confiar en el retrat que ens van fer d'ells els seus contemporanis. Sabem, això sí, que els dos eren mestres en l'art del discurs. Els dos parlaven amb una autosuficiència que al mateix temps fascinava i exasperava. Van desafiar el poder de la comunitat criticant totes les formes d'injústicia i corrupció. I al final, ho van pagar amb la vida.
Els judicis de Jesús i Sòcrates també tenen punts en comú. Els dos haurien pogut salvar la vida si haguessin demanat clemència, però sentien que haurien traït la seva missió si no portaven les seves idees fins al final. I afrontant la mort d'una manera tan valenta, van aconseguir innombrables partidaris, fins i tot després d'haver mort.
No vull dir, amb això, que s'assemblessin. Només vull que quedi clar que els dos tenien un missatge que està estretament lligat amb el seu coratge personal. p. 70
Des del moment en què Plató decideix posar les seves idees en boca de Sòcrates, no podem estar segurs que les paraules que Sòcrates diu en els diàlegs siguin realment seves. Per tant, es fa molt difícil saber què és de Sòcrates i què és de Plató. El mateix succeeix amb molts altres personatges històrics que no han deixat res escrit. L'exemple clàssic, naturalmet, és Jesús. No podem estar segurs que el Jesús "històric" digués les paraules que Mateu o Lluc li van atribuir. De la mateixa manera, no podem saber què va dir el Sòcrates "històric". [...] p. 68
Amb totes les conseqüències fins a la mort
Per què, Sofia? Per què Sòcrates va haver de morir? La gent s'ha fet aquesta pregunta durant més o menys 2.400 anys. Però ell no ha sigut l'única persona de la història que ha portat les seves conviccions fins a la mort. [...]
Tant Sòcrates com Jesús eren dos personatges enigmàtics, també per als seus contemopranis. Cap dels dos va posar per escrit el seu pensament, i per tant estem obligats a confiar en el retrat que ens van fer d'ells els seus contemporanis. Sabem, això sí, que els dos eren mestres en l'art del discurs. Els dos parlaven amb una autosuficiència que al mateix temps fascinava i exasperava. Van desafiar el poder de la comunitat criticant totes les formes d'injústicia i corrupció. I al final, ho van pagar amb la vida.
Els judicis de Jesús i Sòcrates també tenen punts en comú. Els dos haurien pogut salvar la vida si haguessin demanat clemència, però sentien que haurien traït la seva missió si no portaven les seves idees fins al final. I afrontant la mort d'una manera tan valenta, van aconseguir innombrables partidaris, fins i tot després d'haver mort.
No vull dir, amb això, que s'assemblessin. Només vull que quedi clar que els dos tenien un missatge que està estretament lligat amb el seu coratge personal. p. 70
font: El món de Sofia. Jostein Gaarder. Barcelona: Empúries, 1995
Critó: Fa una bona estona.
Sòcrates: I per què no m'has despertat de seguida, sinó que t'estàs allà assegut en silenci?
Sòcrates: I per què no m'has despertat de seguida, sinó que t'estàs allà assegut en silenci?
Critó: Per Zeus, Sócrates, tampoc a mi no m'agradaria haver d'aguantar un insomni tan llarg enmig d'un pesar tan gran. Però cert és que porto una llarga estona admirat de veure que dorms plàcidament. I per això no et despertava, perquè passis la major part del temps en tranquil·litat. Veritablement, moltes vegades ja, durant tota la teva vida, vaig envejar el teu caràcter, però molt més encara en la desgràcia ara present, considero tan la serenitat i mansuetud que suportes.
Llavors sortí i se'n va anar, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els deixebles.
Arribat al lloc, els digué:
--Pregueu demanant de no caure en la temptació.
Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient:
--Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.
Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra.
Quan s'aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. Els digué:
--Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació.
Arribat al lloc, els digué:
--Pregueu demanant de no caure en la temptació.
Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient:
--Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.
Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra.
Quan s'aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. Els digué:
--Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació.
El diàleg que escriu Plató sobre Sòcrates i Critó, quan aquest el va a veure a la presó els darrers dies abans de morir bevent la cicuta, ens mostra que Sòcrates somia quan ha de morir: "l'endemà d'arribar la nau". Jesús també sap quan ha de morir: "El qui em traeix ja és aquí" (Mt 26, 46).
Sòcrates dorm plàcidament: "admirat de veure que dorms plàcidament". Jesús no pot dormir, ans tot el contrari que Sòcrates està neguitós tota la nit i el text bíblic arriba a l'extrem de dir que sua gotes de sang: "Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra".
Sòcrates no té perquè morir. Jesús sí que ha de morir, està escrit a la llei. El mateix concepte de resurrecció indica que s'ha de morir. Açò ens fa veure que el cristianisme s'assembla més a l'ateisme que al món grec, perquè els dos profetitzen una mort completa de la persona humana. Pels cristians encara hi queda una esperança, la resurrecció. Per als ateus tot s'acaba amb la mort. Però en els dos casos lo fotut és que s'ha de morir, s'ha de passar pel tub, i Jesús ho veu i per açò sofreix. En canvi, Sòcrates separa el cos de l'ànima i, per tant, li és ben igual el que passi amb el cos, sap que la seva ànima continuarà intacta encara que perdi el cos.
En el cas dels cristians s'ha de passar per una mort completa de la persona, perquè si no, no hi ha resurrecció que valgui. En qüestió de la mort, toquem de peus a terra com els ateus. Ara bé, el nostre mateix credo diu:
a) crec en la resurrecció dels morts
b) o bé, crec en la resurrecció de la carn
i no és el mateix:
a) Si mor la persona completa, morim del tot.
b) Si només mor la carn som platònics.
En el text bíblic no queda clar quina és la mort de Jesús, quina és la seva immortalitat? El cristianisme deixa el Jo (tota la persona) intacta a l'altra vida. Açò només es pot creure, no es pot ni raonar ni verificar. La mort més greu és en la que el Jo deixa de ser, i ja es trenca tot: cos, ànima, esperit, persona, manera, etc.
No podem crear un món on no n'hi ha. Hem de callar més davant la mort, perquè podem arribar als casos extrems de jutjar la mort de l'innocent. Amb paraules, ni la realitat total podem afirmar. La mort és la metàfora d'un final de relacions humanes. La teologia, vegades, és massa sermó de capellà, s'hi posa un llenguatge interessantíssim: cel, infern, purgatori. Joan Pau II els defineix com estats, no com a llocs. El problema no està en Déu, sinó en les imatges que ens n'hem fet.
Sòcrates dorm plàcidament: "admirat de veure que dorms plàcidament". Jesús no pot dormir, ans tot el contrari que Sòcrates està neguitós tota la nit i el text bíblic arriba a l'extrem de dir que sua gotes de sang: "Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra".
Sòcrates no té perquè morir. Jesús sí que ha de morir, està escrit a la llei. El mateix concepte de resurrecció indica que s'ha de morir. Açò ens fa veure que el cristianisme s'assembla més a l'ateisme que al món grec, perquè els dos profetitzen una mort completa de la persona humana. Pels cristians encara hi queda una esperança, la resurrecció. Per als ateus tot s'acaba amb la mort. Però en els dos casos lo fotut és que s'ha de morir, s'ha de passar pel tub, i Jesús ho veu i per açò sofreix. En canvi, Sòcrates separa el cos de l'ànima i, per tant, li és ben igual el que passi amb el cos, sap que la seva ànima continuarà intacta encara que perdi el cos.
En el cas dels cristians s'ha de passar per una mort completa de la persona, perquè si no, no hi ha resurrecció que valgui. En qüestió de la mort, toquem de peus a terra com els ateus. Ara bé, el nostre mateix credo diu:
a) crec en la resurrecció dels morts
b) o bé, crec en la resurrecció de la carn
i no és el mateix:
a) Si mor la persona completa, morim del tot.
b) Si només mor la carn som platònics.
En el text bíblic no queda clar quina és la mort de Jesús, quina és la seva immortalitat? El cristianisme deixa el Jo (tota la persona) intacta a l'altra vida. Açò només es pot creure, no es pot ni raonar ni verificar. La mort més greu és en la que el Jo deixa de ser, i ja es trenca tot: cos, ànima, esperit, persona, manera, etc.
No podem crear un món on no n'hi ha. Hem de callar més davant la mort, perquè podem arribar als casos extrems de jutjar la mort de l'innocent. Amb paraules, ni la realitat total podem afirmar. La mort és la metàfora d'un final de relacions humanes. La teologia, vegades, és massa sermó de capellà, s'hi posa un llenguatge interessantíssim: cel, infern, purgatori. Joan Pau II els defineix com estats, no com a llocs. El problema no està en Déu, sinó en les imatges que ens n'hem fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada