No hi ha cap parèntesi entre la vida i la mort (Escatologia, Iscreb, 25/03/2009)
Estimar és dir-li a qualcú que no pot morir (Gabriel Marcel), llavors, la mort és una ferida a l'amor (Iscreb, 25/03/2009)
Punta Rabiosa
divendres, 15 de maig del 2015
El Cel, el purgatori i l'infern
El Cel apunta a la felicitat màxima, però no pot esgotar el discurs de
la meta a la qual aspira la vida cristiana (Escatologia, Iscreb,
27/05/2009)
El purgatori no és cap sala d'espera abans del Cel. Només és el reconeixement de les nostres limitacions i la percepció de la salvació des de la nostra realitat (Escatologia, Iscreb, 20/05/2009)
Emprar el terme infern està lligat a la legitimitat del llenguatge a fer-ho, però fer-lo servir és limitar l'omnicomprensió de Déu. (Escatologia, Iscreb, 25/05/2009). El terme podria referir-se:
- A la llibertat humana de rebutjar Déu
- Al mal existent en el món
- A la justícia que Déu vol fer a les víctimes del mal
El purgatori no és cap sala d'espera abans del Cel. Només és el reconeixement de les nostres limitacions i la percepció de la salvació des de la nostra realitat (Escatologia, Iscreb, 20/05/2009)
Emprar el terme infern està lligat a la legitimitat del llenguatge a fer-ho, però fer-lo servir és limitar l'omnicomprensió de Déu. (Escatologia, Iscreb, 25/05/2009). El terme podria referir-se:
- A la llibertat humana de rebutjar Déu
- Al mal existent en el món
- A la justícia que Déu vol fer a les víctimes del mal
dimecres, 6 de maig del 2015
La postmodernitat
Per què aquesta impossibilitat de pujar al tren que porta a l'alegria? Perquè tot és inabastable: el cel és "cada vez más lejano y más alto". Però, i a la terra? [...] I és cert que a la terra hi ha grans supermercats plens a vessar; però el postmodern s'hi passeja, de vegades, cridant: qui em ven una mica d'autenticitat? (CDCC). A la terra, l'home pressent la possibilitat de "un encuentro que me ilumine el día", però després aquest pressentiment és "como una enredadera que no encuentra ventanas donde agarrarse"; i no li queda cap altra sortida que "abrazarse a la ausencia que dejas en mi cama" (CM). Aquest ja no és el carrer, sinó la ciutat de la malenconia.
I la raó d'aquesta malenconia és un desequilibri que sembla inherent, no ja a la realitat ambiental, sinó a l'ésser humà mateix: el desequilibri entre el que anomenaríem "esperança expectant" i l'"esperança esperada". La primera és la que "busca acaso un encuentro que le ilumine el día". Però esperança esperada s'ha de limitar a "encender un cigarrillo y resolver un crucigrama". En aquestes condicions sempre passarà que "es pronto para el deseo y muy tarde para el amor" (CC). [...] Sempre serà "aviat per al desig" perquè ho crema tot; però també "molt tard per a l'amor", perquè en l'amor ja no ens hi atrevim a creure.
Però, malgrat tot, "¿qué voy a hacerle yo si me gusta...?". I sobretot: "¿cómo voy a hacer caso de los que me dicen: "eh, cuidado" si no creo que me lo digan por amor a mí, sino "para que no me escape de su lado"".
I si és així, com voleu evitar que l'home visqui en el número 7 (que a més és el número perfecte) del carrer de la Malenconia?
Font: José I. González Faus.
Joaquín Sabina:
CDCC = Cómo decirte, cómo contarte
CM = Calle Melancolía
CC = Caballo de cartón
En ocasions s'atorga una rellevància tal a la leologia, a la litúrgia, a la moral o a la institució que les concrecions culturals acaben reemplaçant l'autèntica experiència del sagrat. Les formulaclons religioses s'absolutitzen i atribueixen característiques sobrenaturals i eternes a aspectes purament conjunturals. Aquesta distorsió és, de fet, un acte d'idolatria, ja que es confon Déu amb les imatges que el representen, la revelació amb els arguments que l'expliquen, les accions divines amb Ies cerimònies organitzades per commemorar-les, l'amor amb el compliment de les normes que l'expliciten.
Font: Josep Otón. El reencantament postmodern
dijous, 5 de març del 2015
Aproximació al misteri del ser
Comentari d'Aproximación al misterio del Ser: posición y aproximaciones concretas al misterio ontológico
de Gabriel Marcel. Madrid: Encuentro, 1987
“Muchas veces me pregunto, con una especie de ansiedad, qué puede ser la vida o la realidad interior, por ejemplo, de cualquier empleado del “metro”: el hombre que abre y cierra las puertas, o el que pica los billetes.” Arrel d'aquesta frase Marcel reflexiona, o millor dit, fa una crítica, sobre la concepció de l'home com un conjunt de funcions. Ell distingeix entre les funcions vitals (alimentar-se, respirar, etc.) i les funcions socials (consumidor, productor, ciutadà, etc.). Tal i com està muntada la societat actual sembla l'home està aquí per a desenvolupar aquestes funcions bàsiques: divertir-se, criar fills, treballar, i quan s'arriba un moment de xoc (un accident, una malaltia, la jubilació, la mort) en què canvia la rutina i les coses s'extingeixen o s'interrompen “perdem el control” (el qual ja no teníem) de la nostra vida i ens sentim perduts, sense sentit, sense saber què fer, sense funció. Llavors necessitem l'ajuda d'una clínica, d'un medicament, d'una teràpia, per a poder refer les nostres funcions vitals i socials. I una vegada “medicats”, “curats”, som capaços de seguir fent el mateix que fèiem. I vinga, tornem-hi!
Però la realitat és més profunda, i no l'hem afrontada adequadament. No hem anat a buscar ni els principis primers ni les causes darreres del problema que ens afecta (que diem que hem superat). L'obra de Marcel ens parla sobre l'ontologia del ser, sobre les causes profundes de l'existència, sobre allò que som, el que és en nosaltres i que no deixa de ser-hi per molt que no en siguem conscients, parla de la nostra metafísica. Segons ell cal concebre la persona humana com a quelcom més que una sèrie de funcions relacionades i interelacionades entre si, cal saber que som quelcom més que una sèrie de funcions i desenvolupaments perquè el dia que no sabem com ocupar el nostre temps podem tenir un daltabaix.
Quan Marcel escriu la frase anterior jo em pregunto si el que critica és el tipus de feina que fa la persona que treballa en el metro o el que implica fer una vida dedicada al treball i al desenvolupament de pròpies funcions únicament. Entenc que el que critica és l'aspecte de les funcions, però així i tot no puc abandonar la primera pregunta que em faig: el treballador que obra i tanca les portes o pica els bitllets, pot ser capaç d'adonar-se de la seva capacitat ontològica? Sense pensar-hi gaire he d'afirmar que sí, perquè aquesta capacitat és possible en tota persona, però em retorna el dubte quan penso què el pot cridar a despertar-se en la seva metafísica. No crec jo que els bitllets ni les portes siguin capaços d'aportar-nos altra cosa que aspectes funcionals i pràctics de la vida. Llavors em pregunto jo si la meva feina m'aporta res a la meva realitat interior (com ell també l'anomena)? Hem de fer una feina (que ens ocupa 8 hores al dia de les 16 que possiblement no dormim) que ens aporti quelcom més que poder resoldre les nostres funcions vitals i socials? O a pesar de no tenir això podem cultivar igualment la nostra ontologia? Hi té res a veure la feina o és aquest i altres aspectes de la vida els que hi tenen a veure?
Potser, simplement, trobant una mica d'espai per al “recolliment”, com diu Gabriel Marcel, ja bastaria. Això és, donar més sentit a l'existència, al naixement, a l'amor, a la mort, que el que els atorguem considerant-los com allò “merament natural”. Així seríem capaços d'adonar-nos d'aquest aspecte humà de l'ontologia. Aquí adquireixen especial sentit unes paraules que l'autor relaciona a Shakespeare: “es necesario que haya ser; que no todo se reduzca a un juego de apariencias sucesivas e inconsistentes o, como diría Shakespeare, a una historia contada por un idiota”. Com un idiota, com un idiota, quina paraula tan despectiva però que alhora dóna tan sentit a la manera de viure obviant l'interioritat. Antoine de Saint-Exupéry hi estaria plenament d'acord. Per a ell aquesta “existència gregària” seria “ese terrible desierto humano” que “no tiene nada que acaricie mi corazón”. Hi afegiria: “me siento triste por mi generación, que carece de toda sustancia humana. Que no habiendo conocido otra forma de vida espiritual que el bar, las matemáticas y los “Bugatti”, se encuentra hoy en una acción estrictamente gregaria sin tonalidad alguna”. Sembla ser doncs, que les paraules despectives són les que millor defineixen la manca de la vida espiritual.
El mateix Marcel distingeix entre aquells que prefereixen no plantejar-se la qüestió de si hi ha ontologia o no (actitud agnòstica) i aquells que dogmàticament ho neguen (aquesta actitud “ignora lo personal bajo todas sus formas”). Aquesta distinció porta a afirmar una cosa també plenament humana: la nostra llibertat. Ell ho expressa així: “en mi opinión, creo que sólo un acto arbitrario, dictatorial, mutilador de la vida espiritual en su raíz misma, puede reducir al silencio la exigencia ontológica. Esto siempre es posible; nuestras condiciones de existencia son tales que podemos afirmar realmente que lo hacemos”. El ser nosaltres mateixos, éssers humans capacitats i autodirectors (de la nostra vida) tenim el poder de decidir els límits que volem descobrir i els que no. Sembla que davant la ciència no tenim cap prejudici en esbrinar, experimentar i desenvolupar cap aspecte de la salut de la persona. La societat ben considera que qualsevol investigació en aquest àmbit aporta beneficis, i en definitiva, a cada persona individualment. Caldria plantejar-se, dintre de l'àmbit de l'ètica, si aquest deixar fer a la ciència de la biologia és realment un benefici que desitgem per a la societat en general (aquest seria l'objectiu), o el deixem desenvolupar perquè en el fons ens interessa per al nostre propi benestar, el nostre egoisme; així doncs, el benefici social serà l'efecte secundari, i no el primari. I realment és pròpiament humana aquesta manera d'actuar (voluntat; que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa). Però, ai, d'aquest deixar fer!
D'altra banda, la llibertat que comporta ometre l'ontologia o negar-la, no només afecte a l'acció de llibertat humana, és un tema més profund encara, afecta a l'”ésser”: voler descobrir què és el ser o no, plantejar-se profundament què amaga aquest conglomerat de raonaments, coneixements, accions, consciències, sensacions, sentiments (Marcel diu que no es pot separar cap d'aquests aspectes entre ells ni del ser, perquè formen una unitat, que és el ser mateix, comporten el ser o el ser els comporta a ells), és al final de tot un acte voluntari i individual, i davant aquest fet poc hi podem fer. En la literatura, en la filosofia, en la mística, tenim grans autors que han pensat i ho han pensat, i molta altra gent (diguem-ne lectors; especialistes de la matèria) ho ha ben considerat. I per contra, tenim altres autors que ho han negat. Però això no treu que uns i altres, tant en l'afirmació com en la negació, estiguin parlant del mateix, per tant, quelcom ha de ser l'ontologia del ser perquè produeixi aquest debat profund.
Gabriel Marcel dirà, en definitiva, que del ser no se'n pot estar fora i analitzar-lo com qualsevol altre objecte. En ell s'hi és (s'hi està; subjecte) i a l'hora és l'objecte de debat, de negació o d'afirmació, d'estudi. Voler-lo negar pot ser un gran contrasentit. Tot i així, a mi em resulta xocant el moment en que deixa anar tan alegrement la següent frase: “yo no soy mi vida”. Si fins ara hem dit que cap aspecte humà no s'escapa del ser no podem fer aquesta afirmació. Sort de la nota aclaridora que afirma que aquest concepte s'ha d'agafar en un sentit metodològic pel qual en el moment del “recolliment” som capaços de posar davant nostre la nostra pròpia vida, com si hi fóssim al davant. Ell diu que “en esta distanciación me llevo conmigo lo que soy y lo que quizá mi vida no es”. Jo em pregunto si només pot ser la sensació de ser capaç de posar la meva vida al meu davant (hem dit que no deixem de ser en cap dels nostres aspectes, per tant, no ens podem separar d'ells i analitzar-los com un objecte extern) o si en el recolliment que ell defineix ho podem fer realment. I seria també en aquest moment que tindrien sentit les paraules que ell cita de Sant Pau: “es el misterio mismo en virtud del cual el yo en el cual entro, cesa, por ello mismo, de ser para sí mismo. “No sois vuestros”.”
“Cuando se dice: depende de nosotros que nuestros muertos vivan en nosotros, se alude una vez más a la idea como reducción o como imagen”. Aquesta frase són moltes les persones que la diuen i ara no negaré que jo l'hagi dit (seria fals), però si no és amb un autor com aquest és difícil pensar sobre què està dient realment. Quan la pronunciem a la lleugera crec que estem pensant en la persona com la imatge, quasi únicament visual, que el record d'ella ens permet tenir. Crec que moltes vegades ni recordem quines coses ens deia, quines coses feia, què li agradava. En aquest moment lleuger intentem fer d'ella una presència (aquest terme implica que està fora de nosaltres) i, per tant, és una imatge més al nostre costat, que pel simple fet de tenir-la present no cau en l'oblit i ens somou sentiments i pensaments.
Però quan Marcel critica aquest plantejament ho fa per donar-li una concepció molt més profunda, la que afecta al l'ontologia. La persona morta se'ns pot fer present d'una manera que ens afecti al nostre ser, és a dir, que en recuperar-la, sigui pel recolliment sigui per l'influx (així ho anomena), fa que s'entrellaci en nosaltres, ja no és quelcom que està al costat, al davant, sinó que ens ha permeabilitzat i ens toca, en certa manera, conforma el nostre ser amb la manera (també presència) de ser d'aquella persona o la relació que tenia (i té; segueix tenint) amb nosaltres. A mi em costa molt expressar el què vol dir, i si he entès el que l'autor m'ha fet entendre (ell ho ha aconseguit en mi) potser és degut a l'experiència personal viscuda. Les úniques paraules que a mi se'm fan molt entenedores per explicar aquest influx és mitjançant una nota a peu de pàgina del llibre que cita la seva obra El Misterio del ser: “supongamos que hay alguien en el cuarto donde estamos. Puedo mirarle, hablarle, tocarle y, sin embargo, no está presente. Este hombre que tenemos tan cerca nos resulta infinitamente más lejano que un ser querido que se halle a mil leguas de distancia o que ni siquiera pertenezca ya a este mundo. Es que el hombre que tenemos al lado carece de presencia”. La presència de l'ésser estimat, per molt lluny que estigui, és més “presència” que la de la persona que està al nostre costat i no hi tenim cap vincle especial. En aquest cas el significat de “presència” adquireix un sentit plenament metafísic, perquè la persona no és present, per tant, hem d'estar parlant d'un àmbit superior/interior.
Aquest raonament, o millor dit, aquesta experiència, li permet afirmar a través de la mort la vida; quina meravella! La presència de l'ésser estimat mort s'ha convertit en presència, en vida. I l'experiència personal de cadascú d'aquest fet no fa res més que confirmar-nos-la. I no estem parlant només de mort/vida sinó també d'altres aspectes humans com el naixement d'un fill (amb un moment comencem a estimar per sempre més una nova persona que fins fa un moment no coneixíem) o l'amor: “puedo comprender por experiencia, que de un desconocido hallado al azar surja súbitamente una llamada irresistible hasta el punto de trastocar todas las perspectivas habituales, exactamente como una corriente de viento trastocaría todos los planos escalonados de un decorado: lo que parecía cercano se torna infinitamente lejano, e inversamente”.
Tot això no elimina la paradoxa que davant del desconegut, de la mort aliena, de la que no ens colpeix, que només té una presència externa (per contra a la que Marcel veu en la “fidelitat creadora”) per a nosaltres, ens podem sentir completament alients, insensibles. Ell ho reconeix: “por otra parte lo lamento; esta contradicción entre lo experimento de hecho –es decir, mi indiferencia-- y lo que conozco que debería experimentar, me es penosa y me irrita [...] después de todo, se trata de gentes que no conozco; que si fuera necesario conmoverse por todos los infortunios humanos entonces la vida no sería posible, y que además no daría abasto”. Crec que no cal sentir-se culpables per això. Com diu ell mateix, no podríem viure sospesant sobre nosaltres tots els “infortunis humans” del món. Després de tot, el nostre cos, el nostre ser, és per naturalesa savi i té els seu mecanismes vitals, socials (i també metafísics?) d'autodefensa per no suportar la vida, per viure-la simplement.
Així doncs, estar ocupat d'un mateix (al·ludint a la contraposició que Marcel fa entre “estar ocupado de sí” i “opacidad interior”) ens permet treballar el nostre interior, la nostra ontologia. Estar ocupat d'un mateix és treballar el recolliment interior per ser més conscients del que som i de les possibilitats que tenim. Reconeixem-ho, la reflexió de tot això ens ha de fer admirar una mica més del que som. Si ho treballéssim tal vegada els mals de les baixes autoestimes i les tristeses tan habituals en l'actualitat no serien la patologia de capçalera.
Potser, simplement, trobant una mica d'espai per al “recolliment”, com diu Gabriel Marcel, ja bastaria. Això és, donar més sentit a l'existència, al naixement, a l'amor, a la mort, que el que els atorguem considerant-los com allò “merament natural”. Així seríem capaços d'adonar-nos d'aquest aspecte humà de l'ontologia. Aquí adquireixen especial sentit unes paraules que l'autor relaciona a Shakespeare: “es necesario que haya ser; que no todo se reduzca a un juego de apariencias sucesivas e inconsistentes o, como diría Shakespeare, a una historia contada por un idiota”. Com un idiota, com un idiota, quina paraula tan despectiva però que alhora dóna tan sentit a la manera de viure obviant l'interioritat. Antoine de Saint-Exupéry hi estaria plenament d'acord. Per a ell aquesta “existència gregària” seria “ese terrible desierto humano” que “no tiene nada que acaricie mi corazón”. Hi afegiria: “me siento triste por mi generación, que carece de toda sustancia humana. Que no habiendo conocido otra forma de vida espiritual que el bar, las matemáticas y los “Bugatti”, se encuentra hoy en una acción estrictamente gregaria sin tonalidad alguna”. Sembla ser doncs, que les paraules despectives són les que millor defineixen la manca de la vida espiritual.
El mateix Marcel distingeix entre aquells que prefereixen no plantejar-se la qüestió de si hi ha ontologia o no (actitud agnòstica) i aquells que dogmàticament ho neguen (aquesta actitud “ignora lo personal bajo todas sus formas”). Aquesta distinció porta a afirmar una cosa també plenament humana: la nostra llibertat. Ell ho expressa així: “en mi opinión, creo que sólo un acto arbitrario, dictatorial, mutilador de la vida espiritual en su raíz misma, puede reducir al silencio la exigencia ontológica. Esto siempre es posible; nuestras condiciones de existencia son tales que podemos afirmar realmente que lo hacemos”. El ser nosaltres mateixos, éssers humans capacitats i autodirectors (de la nostra vida) tenim el poder de decidir els límits que volem descobrir i els que no. Sembla que davant la ciència no tenim cap prejudici en esbrinar, experimentar i desenvolupar cap aspecte de la salut de la persona. La societat ben considera que qualsevol investigació en aquest àmbit aporta beneficis, i en definitiva, a cada persona individualment. Caldria plantejar-se, dintre de l'àmbit de l'ètica, si aquest deixar fer a la ciència de la biologia és realment un benefici que desitgem per a la societat en general (aquest seria l'objectiu), o el deixem desenvolupar perquè en el fons ens interessa per al nostre propi benestar, el nostre egoisme; així doncs, el benefici social serà l'efecte secundari, i no el primari. I realment és pròpiament humana aquesta manera d'actuar (voluntat; que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa). Però, ai, d'aquest deixar fer!
D'altra banda, la llibertat que comporta ometre l'ontologia o negar-la, no només afecte a l'acció de llibertat humana, és un tema més profund encara, afecta a l'”ésser”: voler descobrir què és el ser o no, plantejar-se profundament què amaga aquest conglomerat de raonaments, coneixements, accions, consciències, sensacions, sentiments (Marcel diu que no es pot separar cap d'aquests aspectes entre ells ni del ser, perquè formen una unitat, que és el ser mateix, comporten el ser o el ser els comporta a ells), és al final de tot un acte voluntari i individual, i davant aquest fet poc hi podem fer. En la literatura, en la filosofia, en la mística, tenim grans autors que han pensat i ho han pensat, i molta altra gent (diguem-ne lectors; especialistes de la matèria) ho ha ben considerat. I per contra, tenim altres autors que ho han negat. Però això no treu que uns i altres, tant en l'afirmació com en la negació, estiguin parlant del mateix, per tant, quelcom ha de ser l'ontologia del ser perquè produeixi aquest debat profund.
Gabriel Marcel dirà, en definitiva, que del ser no se'n pot estar fora i analitzar-lo com qualsevol altre objecte. En ell s'hi és (s'hi està; subjecte) i a l'hora és l'objecte de debat, de negació o d'afirmació, d'estudi. Voler-lo negar pot ser un gran contrasentit. Tot i així, a mi em resulta xocant el moment en que deixa anar tan alegrement la següent frase: “yo no soy mi vida”. Si fins ara hem dit que cap aspecte humà no s'escapa del ser no podem fer aquesta afirmació. Sort de la nota aclaridora que afirma que aquest concepte s'ha d'agafar en un sentit metodològic pel qual en el moment del “recolliment” som capaços de posar davant nostre la nostra pròpia vida, com si hi fóssim al davant. Ell diu que “en esta distanciación me llevo conmigo lo que soy y lo que quizá mi vida no es”. Jo em pregunto si només pot ser la sensació de ser capaç de posar la meva vida al meu davant (hem dit que no deixem de ser en cap dels nostres aspectes, per tant, no ens podem separar d'ells i analitzar-los com un objecte extern) o si en el recolliment que ell defineix ho podem fer realment. I seria també en aquest moment que tindrien sentit les paraules que ell cita de Sant Pau: “es el misterio mismo en virtud del cual el yo en el cual entro, cesa, por ello mismo, de ser para sí mismo. “No sois vuestros”.”
“Cuando se dice: depende de nosotros que nuestros muertos vivan en nosotros, se alude una vez más a la idea como reducción o como imagen”. Aquesta frase són moltes les persones que la diuen i ara no negaré que jo l'hagi dit (seria fals), però si no és amb un autor com aquest és difícil pensar sobre què està dient realment. Quan la pronunciem a la lleugera crec que estem pensant en la persona com la imatge, quasi únicament visual, que el record d'ella ens permet tenir. Crec que moltes vegades ni recordem quines coses ens deia, quines coses feia, què li agradava. En aquest moment lleuger intentem fer d'ella una presència (aquest terme implica que està fora de nosaltres) i, per tant, és una imatge més al nostre costat, que pel simple fet de tenir-la present no cau en l'oblit i ens somou sentiments i pensaments.
Però quan Marcel critica aquest plantejament ho fa per donar-li una concepció molt més profunda, la que afecta al l'ontologia. La persona morta se'ns pot fer present d'una manera que ens afecti al nostre ser, és a dir, que en recuperar-la, sigui pel recolliment sigui per l'influx (així ho anomena), fa que s'entrellaci en nosaltres, ja no és quelcom que està al costat, al davant, sinó que ens ha permeabilitzat i ens toca, en certa manera, conforma el nostre ser amb la manera (també presència) de ser d'aquella persona o la relació que tenia (i té; segueix tenint) amb nosaltres. A mi em costa molt expressar el què vol dir, i si he entès el que l'autor m'ha fet entendre (ell ho ha aconseguit en mi) potser és degut a l'experiència personal viscuda. Les úniques paraules que a mi se'm fan molt entenedores per explicar aquest influx és mitjançant una nota a peu de pàgina del llibre que cita la seva obra El Misterio del ser: “supongamos que hay alguien en el cuarto donde estamos. Puedo mirarle, hablarle, tocarle y, sin embargo, no está presente. Este hombre que tenemos tan cerca nos resulta infinitamente más lejano que un ser querido que se halle a mil leguas de distancia o que ni siquiera pertenezca ya a este mundo. Es que el hombre que tenemos al lado carece de presencia”. La presència de l'ésser estimat, per molt lluny que estigui, és més “presència” que la de la persona que està al nostre costat i no hi tenim cap vincle especial. En aquest cas el significat de “presència” adquireix un sentit plenament metafísic, perquè la persona no és present, per tant, hem d'estar parlant d'un àmbit superior/interior.
Aquest raonament, o millor dit, aquesta experiència, li permet afirmar a través de la mort la vida; quina meravella! La presència de l'ésser estimat mort s'ha convertit en presència, en vida. I l'experiència personal de cadascú d'aquest fet no fa res més que confirmar-nos-la. I no estem parlant només de mort/vida sinó també d'altres aspectes humans com el naixement d'un fill (amb un moment comencem a estimar per sempre més una nova persona que fins fa un moment no coneixíem) o l'amor: “puedo comprender por experiencia, que de un desconocido hallado al azar surja súbitamente una llamada irresistible hasta el punto de trastocar todas las perspectivas habituales, exactamente como una corriente de viento trastocaría todos los planos escalonados de un decorado: lo que parecía cercano se torna infinitamente lejano, e inversamente”.
Tot això no elimina la paradoxa que davant del desconegut, de la mort aliena, de la que no ens colpeix, que només té una presència externa (per contra a la que Marcel veu en la “fidelitat creadora”) per a nosaltres, ens podem sentir completament alients, insensibles. Ell ho reconeix: “por otra parte lo lamento; esta contradicción entre lo experimento de hecho –es decir, mi indiferencia-- y lo que conozco que debería experimentar, me es penosa y me irrita [...] después de todo, se trata de gentes que no conozco; que si fuera necesario conmoverse por todos los infortunios humanos entonces la vida no sería posible, y que además no daría abasto”. Crec que no cal sentir-se culpables per això. Com diu ell mateix, no podríem viure sospesant sobre nosaltres tots els “infortunis humans” del món. Després de tot, el nostre cos, el nostre ser, és per naturalesa savi i té els seu mecanismes vitals, socials (i també metafísics?) d'autodefensa per no suportar la vida, per viure-la simplement.
Així doncs, estar ocupat d'un mateix (al·ludint a la contraposició que Marcel fa entre “estar ocupado de sí” i “opacidad interior”) ens permet treballar el nostre interior, la nostra ontologia. Estar ocupat d'un mateix és treballar el recolliment interior per ser més conscients del que som i de les possibilitats que tenim. Reconeixem-ho, la reflexió de tot això ens ha de fer admirar una mica més del que som. Si ho treballéssim tal vegada els mals de les baixes autoestimes i les tristeses tan habituals en l'actualitat no serien la patologia de capçalera.
dilluns, 16 de febrer del 2015
Escrits sapiencials
- Com trobam Déu? El problema és com Déu ens troba a noltros! No hi som mai a casa!
- Ignorant a Déu no podem saber que som imatge de Déu.
- Déu no vol que patim. Quan patim, Déu pateix amb nosaltres.
- El problema del mal és la gran creu de la teodicea.
- Quan Déu és una idea es pot canviar per una altra, però quan és experiència no canvia.
- A Déu s'hi pot estar de cara o d'esquena, però no separar-se'n.
- Un tot sol es pot proveir plaer, però no felicitat.
- Només qui sap agrair pot gaudir.
- Déu, en cada mort, hi veu la mort del seu fill.
- La llei és la manera de viure d'una persona salvada, no per salvar-se.
- S'han de menjar molts plats de sopes per conèixer una persona.
- S'ha educat molt malament: al marge del cos o sense el cos.
font: reflexions entorn dels escrits sapiencials i salms de La Bíblia, per Maria Claustre Solé
dilluns, 2 de febrer del 2015
Eclesiologia sistemàtica (1). Ecclesia de Trinitate
L'ésser de l'Església resideix en
el misteri de la Trinitat i té com a punt central Jesucrist. S'ha
d'entendre la centralitat de l'Església en la vida (in medio ecclesiae) com una experiència fundant, que percebuda com l'origen de tot i, tenint com a centre a Jesucrist, perfila la seva missió. El Credo condensa aquest ésser. El misteri de l'Església es defineix com:
- La plenitud de Déu es manifesta en l'Església al llarg de la història (poble d'Israel).
- Déu vol que tots els homes se salvin i arribin així al coneixement de la veritat.
L'Església no pot ser entesa més que des del dinamisme de la Trinitat, la qual configura la unitat amb Déu de l'Església. En ella distingim:
a) Poble de Déu
L'Església és Poble de Déu perquè Crist s'ha lliurat per nosaltres. Té les característiques següents:
- El poble d'Israel, enfront dels gentils, va adquirir consciència que era la continuïtat del designi salvador de Déu, el poble escollit. Llavors, amb Crist, arriba el messies i esdevé el Nou Israel.
- Crist ens fa comprendre l'Església des de la dinàmica de l'Amor i de la Trinitat.
- El Poble de Déu és tot allò que Déu ha creat, per això, ha de crear comunitat en ell i ha de mantenir la unitat i la comunió.
- Tots som iguals en aquesta comunitat.
- L'Església ha de viure la seva missió terrenal. Actua a la terra en els esdeveniments terrenals amb dinamisme.
- La dimensió ecumènica de l'Església resideix en la relació amb la resta de confessions.
- L'Església és peregrina perquè encara no ha arribat a la meta de la fi dels temps.
b) Cos de Crist
Els primers pares deien que els cristians estan realment units amb el Senyor en i per l'eucaristia. Prenent realment el seu cos és quan en formen part.
- La imatge del cos de Crist, per Sant Pau, és una identificació real de nosaltres amb Crist: revestir-se d'Ell, ser-ne el Nou Adam.
- Crist va venir per al món. Si l'Església n'és imatge, ha de vetllar per l'ecumenisme i la universalitat.
- El cap del Cos de Crist és Crist. Vers Ell caminem.
- Com que n'és el cap ha de ser el centre de la vida cristiana.
c) Temple de l'Esperit
- L'Esperit forma part de la transcendència de la persona. Prové de Déu. L'Esperit actua en aquella persona que es deixa transformar.
- L'Esperit procedeix del Pare i del Fill (paternitat-filiació).
- L'Esperit conforma l'Església i els creients. Som pedres vives del temple que construïm.
Església de comunió i missió
- Un tret bàsic de l'Església és la comunió de la seva comunitat.
- L'eucaristia és el lloc de màxima representació de la comunió, on Crist es dóna en tots i per a tots, i nosaltres participem de la resurrecció.
- Per la Trinitat som partícips de la natura divina (per la koinonia: relacions interpersonals, harmonia amb l'univers).
- Té doncs, una expressió sagramental.
L'Església sagrament en la història i en el món
L'Església està inserida en la història/en el món. En ella i des d'ella actua. Per tant, la seva acció és sagramental. Està cridada a aportar humanitat.
Font: apunts de l'assignatura d'Eclesiologia del professor José Luis López Gallardo, Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, curs 2014-2015
dissabte, 10 de gener del 2015
El Misteri de l'Església d'acord amb el primer capítol de la Lumen Gentium, n. 1-8
El misteri de l'Església resideix en els seus membres, els creients, que prenen part i són amb ell el cos de Crist. Configurats a ell, viuen, pateixen i moren a la terra, i ressusciten i són glorificats en Déu a la nova vida. En Crist tot se sosté. Crist estima l'Església, com a una esposa, i, a la vegada, l'Església perviu gràcies a ell, perquè la plenitud de Déu s'acompleix en ella.
Déu resideix a l'origen dels temps. En la història bíblica, des d'Adam, passant per Israel, i a tot arreu, hi ha la petjada de Déu. Tots ells estaven destinats a ser imatge del seu Fill. Una vegada arribat aquest, l'Església avança cap a la forma actual, transmetent-se gràcies a l'Esperit Sant i no adquirirà la seva plenitud fins a la fi dels temps. L'Esperit Sant és el que habita en els cors de les persones i, per tant, en l'Església. És ell qui condueix el camí de l'Església cap a la comunió i el servei, proveint-la de dons jeràrquics i carismàtics, els quals contribueixen a la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.
Crist va ser el revelador del misteri diví. Va inaugurar a la terra el regne del cel. Així doncs, l'Església és obra divina. La manera de redimir-nos com es va redimir Déu fent-se home, és celebrant el sacrifici de la creu mitjançant el sagrament de l'eucaristia, en el qual tots els creients formem un sol cos en Crist. La paraula de Crist ens revela que el Regne de Déu és aquí i no cal esperar més. L'exponent màxim pel qual descobrim això és el mateix Jesús, que és fill de Déu i fill de l'home. Qui escolta la seva paraula i la creu forma part del Regne. L'Església, guardant els manaments de caritat, humilitat i abnegació, construeix el Regne i difon el seu missatge.
L'Església «és un signe i instrument de l'íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà», és a dir, n'és un sagrament. De la mateixa manera que l'Església representa el cos de Crist com una unitat, tots els seus membres han de vetllar per mantenir aquesta unitat. El Fill de Déu va vèncer la mort i va ressuscitar. Així va redimir l'home i el va convertir en una criatura nova. Comunicant-li el seu Esperit el va constituir místicament com el seu cos. És a través dels sagraments com els creients s'uneixen d'una manera misteriosa i real al Crist mort i ressuscitat; pel mateix baptisme morim i naixem en Crist; en la fracció del pa participem de la comunió en el mateix cos del Senyor.
El cap d'aquest cos és Crist, que és imatge del Déu invisible. Ell és el principi engendrat abans que tot altre i, per la seva grandesa, omple de riquesa tota la resta del cos. L'Església, que forma la resta del cos, un de sol, està integrada, alhora, per membres i funcions diverses. L'Esperit distribueix els dons a cadascú a través dels ministeris i estimula la caritat entre els fidels.
L'Església, formada per la comunitat de fe amb els seus òrgans jeràrquics, no resta separada de l'Església celestial, cos místic de Crist, en la qual renaixem finalment. S'ha de considerar una de sola, humana i divina alhora. Així com el Verb diví es va encarnar, l'organisme social de l'Església està al servei de l'Esperit de Crist i el transmet. Per això, diem que és una santa, catòlica i apostòlica. El Salvador va deixar en mans dels seus apòstols la seva difusió i guiatge. A Pere el van succeir els bisbes que l'han transmesa fins a l'actualitat. En comunió, entre tots, ens toca santificar-la.
Per tant, l'Església està cridada a seguir l'exemple de Crist, enmig de la pobresa i la persecució. No vetlla per la glòria dels homes en aquest món, sinó per presentar la salvació, portar la bona nova als pobres, guarir els cors desfets i els serveix, tal i com va fer Jesús. Això no la lliure del pecat, que també resideix en ella i en els seus membres, però pelegrina en el món amb paciència i amor i mostra el misteri de Crist que es revelarà definitivament al final dels temps amb llum plena.
diumenge, 9 de novembre del 2014
Diàleg entre Déu i Job
On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra?
Explica-m'ho, tu que ho saps tot!
Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món?
Saps on s'assenten els pilars de la terra?
Saps qui va posar la seva pedra angular
mentre els estels del matí cantaven
i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu?
I quan la mar brollava del si matern,
qui la clogué amb dos batents?
Jo la vagi vestir de núvols,
la vaig embolcallar amb bromada.
Jo li he marcat els límits
amb dos batents i un travesser,
dient-li: Fins aquí, ni un pas més!
Aquí se't desfarà l'orgull de les onades!
Jb 38, 4-11
Explica-m'ho, tu que ho saps tot!
Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món?
Saps on s'assenten els pilars de la terra?
Saps qui va posar la seva pedra angular
mentre els estels del matí cantaven
i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu?
I quan la mar brollava del si matern,
qui la clogué amb dos batents?
Jo la vagi vestir de núvols,
la vaig embolcallar amb bromada.
Jo li he marcat els límits
amb dos batents i un travesser,
dient-li: Fins aquí, ni un pas més!
Aquí se't desfarà l'orgull de les onades!
Jb 38, 4-11
dissabte, 17 de desembre del 2011
Déu, una hipòtesi innecessària?
Un Déu que no fa falta, em diuen.
I tenen raó, probablement,
i el trobaran quan sentin
que res no fa falta:
la pura i profunda llibertat
de sentir que res no cal,
que tot és do, que tot és gràcia
que no cal l'univers
que no calem nosaltres,
que no calen seguretats, possessions, plaers,
demostracions, miracles,
sinó tant sols abandonar-se
a la pura inefable plenitud
d'aquest ara etern, d'aquest immens aquí
d'aquest buidar-se humà tant plenament diví
en la misteriosa realitat arroentada i alta
d'un Déu que sent-ho tot, de vegades no fa falta.
David Jou
dijous, 7 d’abril del 2011
Tres persuacions prefilosòfiques
- Els homes s'atribueixen a si mateixos una dignitat i una llibertat de valor incalculable.
- Els éssers humans es resisteixen a desaparèixer amb la desaparició de la seva estructura somàtica (mort).
- Es reconeixen dotats d'una creativitat racional (ells, no els altres éssers mundans), d'una creativitat estètica (art) i d'una creativitat ètica (religió i moral).
diumenge, 13 de març del 2011
Un horitzó continu?
Sobre la libertad, la alegría y el juego: los primeros libertos de la creación, J. Moltamn. Salamanca: Sígueme, 1972, p. 29-41.
Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:
Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.
D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?
La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.
Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:
- Déu és un creador lliure, per tant, la creació no és necessària, tampoc no és arbitrària, sinó que és per voluntat seva (complaença divina).
- Déu crea del no-res, d'allò diferent a la seva essència. En canvi, l'home només podria fer/actuar amb les coses que es desprenen d'ell mateix. Déu té la capacitat de fer amb les que no són Ell.
- La finalitat de la creació és la glorificació de Déu, ja que si és creació seva aquesta apunta cap a Ell.
- L'existència humana té sentit per ella mateixa pel simple “valor demostratiu del ser”. La seva finalitat és la bellesa i l'oci del seu ser, no el seu fer, tenir o aconseguir (coses).
Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.
D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?
La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.
Assignatura d'Antropologia teològica
dimecres, 2 de febrer del 2011
Problema vs. misteri
- El problema és allò que està davant meu i que si està ben formulat té una solució.
- En el misteri jo hi sóc dins, no el tenc davant meu, per tant, mai és igual i no té una solució definitiva: l'amor, la mort, Déu, la llibertat, el bé/mal, la naturalesa.
L'ontologia al si de la filosofia
Metafísica
- Saviesa: amb les soles forces de la raó investiga els mitjans d'accés a la finalitat darrera.
- Busca la causa final de l'"ordonature": la perfecció: descriure en la interioritat de l'ànima l'ordre de l'univers i les seves causes (principis primers i finalitats últimes).
- Desenvolupament de totes les capacitats humanes: perfecció natural. És anar cap a la felicitat (finalitat darrera).
- Comprendre la veritat del que les coses són i el que jo sóc amb les coses.
- Que l'home, per la seva comprensió, esdevingui veritablement persona ("vere" persona).
- Ser feliç és ser coherent amb unes conviccions fins al final.
dilluns, 31 de gener del 2011
Sobre algunes idees del Discurs del mètode
Comentari a la Primera part i a la Segona part del Discurs del mètode de René Descartes
L'autor comença el seu discurs amb una frase prou contundent per a qualsevol lector que després d'aquesta frase vulgui seguir llegint. En ella fa una crítica a quelcom que vol explicar i que molta gent no entén: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.” Decart afirma que el “bon sentit o raó” és allò que podem considerar com a veritable, diferent a allò que és fals. En aquest cas, quan la gent, fins i tot els més savis (els més científics també), creu estar en possessió d'allò veritable no cerquen res més perquè creuen que això ja és definitiu i realment vertader. Decart afegeix que la possessió de la raó existeix de manera natural en tots els homes. La primera frase evidencia així quin és el flanc que vol atacar: la raó.
És cert i la societat actual ho demostra, que la raó s'ha convertit en sinònim de veritat i tot allò a què podem arribar mitjançant la raó és motiu d'acord per a molta gent (només cal el consens d'una majoria; es considera “objectiu”) i qualsevol altra capacitat de la vida humana queda relegada a la foscor del dubte i de la raresa o desaprovació. Així doncs, aspectes com els sentiments, l'espiritualitat (metafísica), la imaginació, la memòria, etc. formen part del món “subjectiu” (al seu entendre) que la societat no accepta com a veritat (“raonable”) que pugui ser aplicable “a la majoria” (societat). La societat necessita que les coses siguin objectives, i l'objectivitat actualment prové de la raó. Tot allò que pot ser raonat (però que realment no té perquè ser objectiu) pot esdevenir veritat, però tot allò que prové de la “subjectivitat” de cada persona no és acceptable.
En un moment donat, Decart afirma que la raó o el “bon sentit” és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties: “la raó o el bon sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties”. Amb aquesta frase vol dir que la raó és l'única plenament comuna a tots els homes, però alhora també sembla que rebutja com a pròpiament humanes qualsevol de les qualitats que hem citat en paràgraf anterior (sentiments, espiritualitat, imaginació, memòria). Així, Decart es posa de la part de la societat moderna on les coses necessiten una raó (la tesi principal de Decart és que basta un bon mètode), i per tant, no estem tant lluny d'ell en l'actualitat.
Després d'analitzar les ciències principals arriba a un punt en què descarta estudiar les demés perquè considera que si beuen de la filosofia aquesta les desmereix totalment. Ho diu així: “I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Amb aquesta “poca vergonya” qualifica la filosofia de les coses més poc fiables (ni perd el temps en opinar-hi) perquè encara en ella no hi ha cap tema en què s'hagi arribat a algun consens, i per tant, és dubtosa tota ella.
Potser un dels mals del món, de Decart també, és que es prengui la filosofia com una ciència poc fiable (no té verificació empírica; així tampoc no és “objectiva”), per tant, no vàlida en l'actualitat. I dic que pot ser un mal perquè si per alguna cosa serveix és per no veure les coses sempre del mateix color. Per no fer, com Decart, que només allò que obtingui del treball en el seu JO serà veritable, o per no fer de la raó l'única i vertadera ciència.
El JO és la gran premissa sobre la qual construeix el seu discurs: “sovint no hi ha tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i fetes de mà de diversos mestres com en aquelles en què ha treballat un de sol”. I aquesta és una gran característica de la modernitat, també de l'actualitat. Poca cosa ha canviat després de quatre segles. Qui s'atreveix a dir a un altre que allò que fa, que allò que pensa, que allò que diu, que allò que sent “no és” (dic “no ésser” per no citar cap cosa/cas concret)? Uns pares es veuen amb la potestat de retreure-li a un mestre que el seu fill ha tret males notes per culpa seva; un noi es veu amb la potestat de dir-li a un vell que fa nosa enmig del camí; una mare es veu amb la potestat de decidir sobre l'avortament del seu fill sense que ningú li posi en dubte la seva decisió. Per tant, la introspecció i la recerca de la veritat en el JO dóna fonament de veritable a allò que un pensa, fa i diu. No es considera admissible que la gent es pugui posar amb res del que afecta a cada persona en concret, només s'admeten aquelles coses que per consens d'una majoria han adquirit el rang de llei o normativa. Sembla que les persones prefereixen viure dins un marc legal.
De totes maneres, Decart encara precisa que aquesta veritat que prové del JO és autènticament veritable si la persona té ús complet de la raó i només està guiat per ella: “és quasi impossible que els nostres judicis siguin tan purs i tan sòlids com haurien estat si haguéssim tingut l'ús complet de la raó des del moment del naixement i no haguéssim estat mai guiats sinó per ella”. Ho diu perquè té en compte que al llarg de la nostra vida hi ha desitjos i autoritats que ens marquen i no ens permeten viure amb una raó completa. Com pot estar Decart tan segur que allò que pensa ell està completament lliure de tots aquests prejudicis? Ha d'estar molt segur que en el moment en què decideix entrar en si mateix deixa fora qualsevol principi o fonament assumit anteriorment.
Pel que fa a l'existència d'aquests prejudicis en cada persona, fa la distinció entre dos tipus d'homes: d'una banda, els qui “creient-se més capacitats del que són, no poden estar-se de precipitar els seus judicis ni tenen prou paciència per dirigir ordenadament tots els seus pensaments”, i d'altra banda, els qui “tenint prou enteniment o modèstia per a jutjar que són menys capaços de distingir el ver del fals que d'altres per qui poden ser instruïts, més aviat s'han d'acontentar de seguir les opinions d'aquests altres en comptes de recercar-ne ells mateixos de millors”. Diferencia entre les persones que no tenen prou “bon sentit” o raó per fer un pensament propi, d'aquells que sí que en tenen, però en qualsevol dels dos casos estan destinats al fracàs perquè no acaben de dirigir el seu pensament per elaborar el seu propi discurs. Decart no es considera ni d'un grup ni de l'altre. Després d'haver tingut els millors mestres (prou savis), d'haver adquirit tots els coneixements que li han ensenyat i d'haver obtingut la suficient experiència creu que no es pot agafar de la mà del coneixement de ningú per arribar a la veritat. És així com s'encoratja a construir el seu propi discurs, diferent al dels dos tipus d'homes anteriors. Per fer-ho ha de creure (i ho creu) que el seu pensament sí que està fora de qualsevol d'aquests prejudicis i per això pot crear el seu propi mètode, independent.
L'autor aspira a poder arribar en els estudis que faci a valors ideals i absoluts, conclusius, així pretén aconseguir la seguretat, la claredat, la utilitat, la certesa, l'evidència, la fermesa, la solidesa, la indubtabilitat i la distinció del “bon sentit” o raó en qualsevol de les ciències que estudii. Posa per exemple el cas de l'aritmètica: “un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les relges, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar”. Quan afirma que és amb aquest mètode, el de la raó (la seva), “tot el que l'esperit humà pot trobar” redueix tot el que la persona és i té a un sol aspecte. Cap de les característiques personals humanes que havíem citat a l'inici de l'article són prou vàlides per a conèixer veritablement les coses de la vida, només la raó (la de cadascú).
“Allò que em satisfeia més d'aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó”. Després d'explicar les regles que regeixen el seu mètode encara està més segur que ha arribat a trobar el mètode infal·lible que li permet el coneixement d'allò veritable, però és obvi que la veritat vista d'aquesta manera no és la realitat, sinó que és la claredat de la raó d'una sola persona, i en conseqüència cada persona té la seva veritat, la seva realitat. Creure que allò propi és la veritat, o pitjor, la realitat, impedeix que les persones es puguin posar en el lloc de l'altre si la conclusió a la que arriben no és la mateixa, i per tant, ajudar-los, contribuir a la col·lectivitat, a la societat, en definitiva. El més normal és que el “bon sentit” de cada persona sigui diferent (coincident en alguns casos, en pocs?). La capacitat d'acceptar el “bon sentit” dels altres, reconèixer-lo, és correcte i acceptable, encara que no sigui la visió d'un mateix. La varietat de visions és enriquidora, és la que construeix la societat. La diferència de visions pot comportar una bona o una mala convivència. Pot provocar conflictes, però també s'ha de saber tenir el suficient talent per gestionar bé aquests conflictes; la raó (el bon sentit, no el de Decart) hi pot ajudar, però la resta d'aspectes de la persona humana també.
La raó de Decart s'enfanga en l'egoisme i això comporta una manca de felicitat, de ben estar, de satisfacció de ser i d'estar. La raó, com tot, amb mesura, és bona. La temprança d'aquesta amb la resta de qualitats humanes ha de ser més procliu a estendre's en la societat actual.
L'autor comença el seu discurs amb una frase prou contundent per a qualsevol lector que després d'aquesta frase vulgui seguir llegint. En ella fa una crítica a quelcom que vol explicar i que molta gent no entén: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.” Decart afirma que el “bon sentit o raó” és allò que podem considerar com a veritable, diferent a allò que és fals. En aquest cas, quan la gent, fins i tot els més savis (els més científics també), creu estar en possessió d'allò veritable no cerquen res més perquè creuen que això ja és definitiu i realment vertader. Decart afegeix que la possessió de la raó existeix de manera natural en tots els homes. La primera frase evidencia així quin és el flanc que vol atacar: la raó.
És cert i la societat actual ho demostra, que la raó s'ha convertit en sinònim de veritat i tot allò a què podem arribar mitjançant la raó és motiu d'acord per a molta gent (només cal el consens d'una majoria; es considera “objectiu”) i qualsevol altra capacitat de la vida humana queda relegada a la foscor del dubte i de la raresa o desaprovació. Així doncs, aspectes com els sentiments, l'espiritualitat (metafísica), la imaginació, la memòria, etc. formen part del món “subjectiu” (al seu entendre) que la societat no accepta com a veritat (“raonable”) que pugui ser aplicable “a la majoria” (societat). La societat necessita que les coses siguin objectives, i l'objectivitat actualment prové de la raó. Tot allò que pot ser raonat (però que realment no té perquè ser objectiu) pot esdevenir veritat, però tot allò que prové de la “subjectivitat” de cada persona no és acceptable.
En un moment donat, Decart afirma que la raó o el “bon sentit” és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties: “la raó o el bon sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties”. Amb aquesta frase vol dir que la raó és l'única plenament comuna a tots els homes, però alhora també sembla que rebutja com a pròpiament humanes qualsevol de les qualitats que hem citat en paràgraf anterior (sentiments, espiritualitat, imaginació, memòria). Així, Decart es posa de la part de la societat moderna on les coses necessiten una raó (la tesi principal de Decart és que basta un bon mètode), i per tant, no estem tant lluny d'ell en l'actualitat.
Després d'analitzar les ciències principals arriba a un punt en què descarta estudiar les demés perquè considera que si beuen de la filosofia aquesta les desmereix totalment. Ho diu així: “I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Amb aquesta “poca vergonya” qualifica la filosofia de les coses més poc fiables (ni perd el temps en opinar-hi) perquè encara en ella no hi ha cap tema en què s'hagi arribat a algun consens, i per tant, és dubtosa tota ella.
Potser un dels mals del món, de Decart també, és que es prengui la filosofia com una ciència poc fiable (no té verificació empírica; així tampoc no és “objectiva”), per tant, no vàlida en l'actualitat. I dic que pot ser un mal perquè si per alguna cosa serveix és per no veure les coses sempre del mateix color. Per no fer, com Decart, que només allò que obtingui del treball en el seu JO serà veritable, o per no fer de la raó l'única i vertadera ciència.
El JO és la gran premissa sobre la qual construeix el seu discurs: “sovint no hi ha tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i fetes de mà de diversos mestres com en aquelles en què ha treballat un de sol”. I aquesta és una gran característica de la modernitat, també de l'actualitat. Poca cosa ha canviat després de quatre segles. Qui s'atreveix a dir a un altre que allò que fa, que allò que pensa, que allò que diu, que allò que sent “no és” (dic “no ésser” per no citar cap cosa/cas concret)? Uns pares es veuen amb la potestat de retreure-li a un mestre que el seu fill ha tret males notes per culpa seva; un noi es veu amb la potestat de dir-li a un vell que fa nosa enmig del camí; una mare es veu amb la potestat de decidir sobre l'avortament del seu fill sense que ningú li posi en dubte la seva decisió. Per tant, la introspecció i la recerca de la veritat en el JO dóna fonament de veritable a allò que un pensa, fa i diu. No es considera admissible que la gent es pugui posar amb res del que afecta a cada persona en concret, només s'admeten aquelles coses que per consens d'una majoria han adquirit el rang de llei o normativa. Sembla que les persones prefereixen viure dins un marc legal.
De totes maneres, Decart encara precisa que aquesta veritat que prové del JO és autènticament veritable si la persona té ús complet de la raó i només està guiat per ella: “és quasi impossible que els nostres judicis siguin tan purs i tan sòlids com haurien estat si haguéssim tingut l'ús complet de la raó des del moment del naixement i no haguéssim estat mai guiats sinó per ella”. Ho diu perquè té en compte que al llarg de la nostra vida hi ha desitjos i autoritats que ens marquen i no ens permeten viure amb una raó completa. Com pot estar Decart tan segur que allò que pensa ell està completament lliure de tots aquests prejudicis? Ha d'estar molt segur que en el moment en què decideix entrar en si mateix deixa fora qualsevol principi o fonament assumit anteriorment.
Pel que fa a l'existència d'aquests prejudicis en cada persona, fa la distinció entre dos tipus d'homes: d'una banda, els qui “creient-se més capacitats del que són, no poden estar-se de precipitar els seus judicis ni tenen prou paciència per dirigir ordenadament tots els seus pensaments”, i d'altra banda, els qui “tenint prou enteniment o modèstia per a jutjar que són menys capaços de distingir el ver del fals que d'altres per qui poden ser instruïts, més aviat s'han d'acontentar de seguir les opinions d'aquests altres en comptes de recercar-ne ells mateixos de millors”. Diferencia entre les persones que no tenen prou “bon sentit” o raó per fer un pensament propi, d'aquells que sí que en tenen, però en qualsevol dels dos casos estan destinats al fracàs perquè no acaben de dirigir el seu pensament per elaborar el seu propi discurs. Decart no es considera ni d'un grup ni de l'altre. Després d'haver tingut els millors mestres (prou savis), d'haver adquirit tots els coneixements que li han ensenyat i d'haver obtingut la suficient experiència creu que no es pot agafar de la mà del coneixement de ningú per arribar a la veritat. És així com s'encoratja a construir el seu propi discurs, diferent al dels dos tipus d'homes anteriors. Per fer-ho ha de creure (i ho creu) que el seu pensament sí que està fora de qualsevol d'aquests prejudicis i per això pot crear el seu propi mètode, independent.
L'autor aspira a poder arribar en els estudis que faci a valors ideals i absoluts, conclusius, així pretén aconseguir la seguretat, la claredat, la utilitat, la certesa, l'evidència, la fermesa, la solidesa, la indubtabilitat i la distinció del “bon sentit” o raó en qualsevol de les ciències que estudii. Posa per exemple el cas de l'aritmètica: “un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les relges, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar”. Quan afirma que és amb aquest mètode, el de la raó (la seva), “tot el que l'esperit humà pot trobar” redueix tot el que la persona és i té a un sol aspecte. Cap de les característiques personals humanes que havíem citat a l'inici de l'article són prou vàlides per a conèixer veritablement les coses de la vida, només la raó (la de cadascú).
“Allò que em satisfeia més d'aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó”. Després d'explicar les regles que regeixen el seu mètode encara està més segur que ha arribat a trobar el mètode infal·lible que li permet el coneixement d'allò veritable, però és obvi que la veritat vista d'aquesta manera no és la realitat, sinó que és la claredat de la raó d'una sola persona, i en conseqüència cada persona té la seva veritat, la seva realitat. Creure que allò propi és la veritat, o pitjor, la realitat, impedeix que les persones es puguin posar en el lloc de l'altre si la conclusió a la que arriben no és la mateixa, i per tant, ajudar-los, contribuir a la col·lectivitat, a la societat, en definitiva. El més normal és que el “bon sentit” de cada persona sigui diferent (coincident en alguns casos, en pocs?). La capacitat d'acceptar el “bon sentit” dels altres, reconèixer-lo, és correcte i acceptable, encara que no sigui la visió d'un mateix. La varietat de visions és enriquidora, és la que construeix la societat. La diferència de visions pot comportar una bona o una mala convivència. Pot provocar conflictes, però també s'ha de saber tenir el suficient talent per gestionar bé aquests conflictes; la raó (el bon sentit, no el de Decart) hi pot ajudar, però la resta d'aspectes de la persona humana també.
La raó de Decart s'enfanga en l'egoisme i això comporta una manca de felicitat, de ben estar, de satisfacció de ser i d'estar. La raó, com tot, amb mesura, és bona. La temprança d'aquesta amb la resta de qualitats humanes ha de ser més procliu a estendre's en la societat actual.
dissabte, 29 de gener del 2011
El primer amor
El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
- Vés, proclama per tot Jerusalem: "Això diu el Senyor:
Recordo l'amor que em tenies de jove,
com m'estimaves al temps de les noces.
Em seguies pel desert,
per terres que ningú no sembra.
Israel era consagrat a mi, el Senyor,
com el primer fruit de la collita.
Si algú gosava menjar-ne, m'ofenia,
i els desastres li queien al damunt.
Ho dic jo, el Senyor." (Jr 2, 1-3)
- Vés, proclama per tot Jerusalem: "Això diu el Senyor:
Recordo l'amor que em tenies de jove,
com m'estimaves al temps de les noces.
Em seguies pel desert,
per terres que ningú no sembra.
Israel era consagrat a mi, el Senyor,
com el primer fruit de la collita.
Si algú gosava menjar-ne, m'ofenia,
i els desastres li queien al damunt.
Ho dic jo, el Senyor." (Jr 2, 1-3)
dissabte, 22 de gener del 2011
Així vivim consolats...
* Què estudies?
- Ciències polítiques. Tu?
* Ciències religioses. A vegades aliades i a vegades als extrems
- La medicina no m'acaba de convèncer. Així, mentrestant curro de metge. Intento treure'm la carrera
* Què és el que no t'agrada de la medicina?
- La mala educació dels pacients
- Els 7 minuts que tinc per a visitar cadascun
- El sou
- Les guàrdies inhumanes de 24 hores
* Comprensible
- I la poca resolució dels problemes
- L'hipertens no es cura
- El diabètic tampoc
- L'asmàtic tampoc
- No es cura quasi res
- Només es pal·lia
* Ja, però així vivim consolats, a falta de consol espiritual
- Ciències polítiques. Tu?
* Ciències religioses. A vegades aliades i a vegades als extrems
- La medicina no m'acaba de convèncer. Així, mentrestant curro de metge. Intento treure'm la carrera
* Què és el que no t'agrada de la medicina?
- La mala educació dels pacients
- Els 7 minuts que tinc per a visitar cadascun
- El sou
- Les guàrdies inhumanes de 24 hores
* Comprensible
- I la poca resolució dels problemes
- L'hipertens no es cura
- El diabètic tampoc
- L'asmàtic tampoc
- No es cura quasi res
- Només es pal·lia
* Ja, però així vivim consolats, a falta de consol espiritual
BCN-Docktor vs. [carles]... converses a l'ennivolat
dilluns, 17 de gener del 2011
Un estil de viure que no és altra cosa que l’expressió de viure per viure sempre
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
no perdis mai el teu nord,
no et deixis du’ a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne, de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més...
Joan Maragall (Excelsior, 1895)
diumenge, 19 de desembre del 2010
Sóc innocent! (Jb 31)
Aquest text tan bonic acaba el gran monòleg de Job (29-31), on ha recordat el seu passat feliç (29), abans de plànyer-se de la desgràcia present (30). Ací presenta la seva innocència. El text ens dóna un magnífic resum de la moral israelita segons l'ideal del Decàleg.
Visió de conjunt
1-12: Job no ha mentit ni ha fet cap injustícia.
13-23: Cap mancament contra l'equitat o la caritat
24-28: Cap culte pagà.
29-34: Gens de revenja ni d'hipocresia.
35-40: Un desafiament per a Déu.
Informacions
1. Noteu i observeu les faltes de les quals Job es proclama innocent. Quantes en compteu? Com estan formulades?
1) "No desitjar cap donzella" (v. 1), sexe
2) "¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau?" (v. 5), mendida/frau/estafa
3) "el meu cor s'ha deixat endur pels ulls i m'he tacat les mans" (v. 7)
4) "Desitjar la dona d'algú" (v. 9), adulteri
5) "dret dels servents i les serventes" (v. 13), discriminació social/humana
6) "precs dels pobres", "plor de les viudes" (v. 16), "el meu pa sense compartir-lo" (v. 17), "pobre sense roba" (v. 19), desatenció dels pobres, insolidaritat/egoisme
7) "alçat la mà contra un orfe" (v. 21)
8) "en l'or la meva confiança" (v. 24), avarícia
9) sol/lluna "el meu cor els ha adorat en secret" (v. 27), animisme
10) "¿m'he alegrat quan el meu enemic queia?" (v. 29), desitjar mal/exclusió
11) "amagat dins el pit la meva culpa" (v. 33), farsant/mentider
12) "els meus camps m'acusen" (v. 38), aprofitar-se dels altres
Les frases que fan referència a les faltes no comeses per Job estan escrites de dues formes:
1) "No desitjar cap donzella" (v. 1), sexe
< és un pacte interior d'ell ("els meus ulls")
2) "¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau?" (v. 5), mendida/frau/estafa
< Déu veu que camina pel camí correcte
3) "el meu cor s'ha deixat endur pels ulls i m'he tacat les mans" (v. 7)
< això és apartar-se del camí
4) "Desitjar la dona d'algú" (v. 9), adulteri
< això seria pecat; penat amb càstig en un judici; un foc el devoraria a ell
5) "dret dels servents i les serventes" (v. 13), discriminació social/humana
< Déu ha fet tothom igual i això no es pot contradir
6) "precs dels pobres", "plor de les viudes" (v. 16), "el meu pa sense compartir-lo" (v. 17), "pobre sense roba" (v. 19), desatenció dels pobres, insolidaritat/egoisme
< els ha acompanyat, els ha fet de guia i pare i ells l'han acabat beneint
7) "alçat la mà contra un orfe" (v. 21)
< només pensar que Déu el pot castigar l'horroritza
8) "en l'or la meva confiança" (v. 24), avarícia
< això seria renegar de Déu
9) sol/lluna "el meu cor els ha adorat en secret" (v. 27), animisme
< això seria renegar de Déu
10) "¿m'he alegrat quan el meu enemic queia?" (v. 29), desitjar mal/exclusió
< ni de boca ha pecat, ha acollit a tothom (l'estranger)
11) "amagat dins el pit la meva culpa" (v. 33), farsant/mentider
< sempre ha dit la veritat a pesar de l'opinió de la gent
12) "els meus camps m'acusen" (v. 38), aprofitar-se dels altres
< ell ha sembrat el seu propi camp
3. Imagineu el que Jesús podria respondre a Job després d'aquest monòleg (cf. Mc 10,19-20?; 12,28-34?, o Lc 18,9-14?).
Hi podria haver dues respostes de Jesús:
Visió de conjunt
1-12: Job no ha mentit ni ha fet cap injustícia.
13-23: Cap mancament contra l'equitat o la caritat
24-28: Cap culte pagà.
29-34: Gens de revenja ni d'hipocresia.
35-40: Un desafiament per a Déu.
Informacions
- Els cultes astrals (v. 26-27): en l'Antic Orient els astres estaven divinitzats i els homes els donaven culte (cf. 2Re 23,5; Sv 13,1-5). Els israelites refusen aquests cultes, sostinguts per la seva fe en Déu creador (cf. Gn 1,14-18).
- Job evoca el mite egipci de pesar les ànimes (31,6). El llibre dels Morts, posat a la tomba dels egipcis per a justificar-los en el judici, contenia una confessió negativa, no he fet tal o tal mal... (cf. Ez 18,5-9).
- La BMt desplaça els v. 38-40, després del v. 32 —hi ha altres propostes com la de la nota de la BCI—, car tenen la mateixa forma literària que els versets precedents.
- Job és una ficció literària: és el Just ideal. Però no hi ha ningú que sigui completament innocent. Per a comprendre bé els arguments de Job que afirma la seva innocència, és útil de llegir el capítol 29, que descriu l'ideal d'una vida reeixida.
- Job, el no israelita, encarna exactament l'ideal moral israelita, tant social com familiar. Ací es retroba el Decàleg, però l'autor expressa les motivacions profundes de la seva conducta: no és una moral del reglament, un legalisme, sinó una veritable moral de l'Aliança.
- És interessant de comparar aquest text i el sermó de la Muntanya. L'autor de Job i Jesús van més enllà de les regles del Decàleg; manifesten unes exigències més profundes en les relacions humanes, sobretot enfront dels més petits (cf. Mt 25,34-40).
1. Noteu i observeu les faltes de les quals Job es proclama innocent. Quantes en compteu? Com estan formulades?
1) "No desitjar cap donzella" (v. 1), sexe
2) "¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau?" (v. 5), mendida/frau/estafa
3) "el meu cor s'ha deixat endur pels ulls i m'he tacat les mans" (v. 7)
4) "Desitjar la dona d'algú" (v. 9), adulteri
5) "dret dels servents i les serventes" (v. 13), discriminació social/humana
6) "precs dels pobres", "plor de les viudes" (v. 16), "el meu pa sense compartir-lo" (v. 17), "pobre sense roba" (v. 19), desatenció dels pobres, insolidaritat/egoisme
7) "alçat la mà contra un orfe" (v. 21)
8) "en l'or la meva confiança" (v. 24), avarícia
9) sol/lluna "el meu cor els ha adorat en secret" (v. 27), animisme
10) "¿m'he alegrat quan el meu enemic queia?" (v. 29), desitjar mal/exclusió
11) "amagat dins el pit la meva culpa" (v. 33), farsant/mentider
12) "els meus camps m'acusen" (v. 38), aprofitar-se dels altres
Les frases que fan referència a les faltes no comeses per Job estan escrites de dues formes:
- amb un condicional: si... he fet tal cosa... que em passi... tal altra
- amb una pregunta: ¿he fet jo tal cosa...?
1) "No desitjar cap donzella" (v. 1), sexe
< és un pacte interior d'ell ("els meus ulls")
2) "¿He fet camí amb la mentida? ¿He corregut cap al frau?" (v. 5), mendida/frau/estafa
< Déu veu que camina pel camí correcte
3) "el meu cor s'ha deixat endur pels ulls i m'he tacat les mans" (v. 7)
< això és apartar-se del camí
4) "Desitjar la dona d'algú" (v. 9), adulteri
< això seria pecat; penat amb càstig en un judici; un foc el devoraria a ell
5) "dret dels servents i les serventes" (v. 13), discriminació social/humana
< Déu ha fet tothom igual i això no es pot contradir
6) "precs dels pobres", "plor de les viudes" (v. 16), "el meu pa sense compartir-lo" (v. 17), "pobre sense roba" (v. 19), desatenció dels pobres, insolidaritat/egoisme
< els ha acompanyat, els ha fet de guia i pare i ells l'han acabat beneint
7) "alçat la mà contra un orfe" (v. 21)
< només pensar que Déu el pot castigar l'horroritza
8) "en l'or la meva confiança" (v. 24), avarícia
< això seria renegar de Déu
9) sol/lluna "el meu cor els ha adorat en secret" (v. 27), animisme
< això seria renegar de Déu
10) "¿m'he alegrat quan el meu enemic queia?" (v. 29), desitjar mal/exclusió
< ni de boca ha pecat, ha acollit a tothom (l'estranger)
11) "amagat dins el pit la meva culpa" (v. 33), farsant/mentider
< sempre ha dit la veritat a pesar de l'opinió de la gent
12) "els meus camps m'acusen" (v. 38), aprofitar-se dels altres
< ell ha sembrat el seu propi camp
3. Imagineu el que Jesús podria respondre a Job després d'aquest monòleg (cf. Mc 10,19-20?; 12,28-34?, o Lc 18,9-14?).
Hi podria haver dues respostes de Jesús:
- Fer tot això, estimar a Déu per damunt de totes les coses i als altres com a tu mateix és no estar pas lluny del Regne de Déu (Mc 12, 34)
- Això és no saber reconèixer cap de les pròpies faltes, i abans serà perdonat el qui es reconeix humil (Lc 18, 14)
Font: Llegir l'Antic Testament: una iniciació. Primera part: abans de l'exili. Segona part: de l'exili a Jesús. Joseph Auneau i altres.
Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1997
Assignatura de Seminari de lectura de textos bíblics
Professor: Damià Roure. ISCREB, curs 2010-2011
Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1997
Assignatura de Seminari de lectura de textos bíblics
Professor: Damià Roure. ISCREB, curs 2010-2011
diumenge, 12 de desembre del 2010
El Fill de l'Home (Dn 7)
Aquesta cèlebre visió de Daniel conclou el llibret escrit en arameu i obre el llibret de les visions. És en aquest capítol que apareixerà el Fill de l'Home, figura misteriosa a la qual Jesús es referirà designant-se així ell mateix. Aquest Fill de l'Home posarà fi als quatre reialmes pagans perseguidors dels jueus i establirà el Regne de Déu d'una manera definitiva.
Visió de conjunt
1-8: Primera escena del somni: quatre bèsties surten de la mar.
9-14: La visió celestial de l'Ancià i del Fill de l'Home.
15-28: Daniel rep la interpretació de la visió.
Informacions
- Dn 7 està ple de símbols apocalíptics: la mar, lloc de les forces hostils a Déu, d'on pugen les quatre bèsties (= els quatre reialmes opressors); el corn, símbol de poder; el tron celeste, l'Ancià (de dies), que anuncia el judici dels reialmes.
- Aquest capítol 7 està clarament escrit en dos temps: una primera narració, abans de la persecució d'Antíoc IV, després les addicions que actualitzen la narració per a donar esperança als jueus perseguits i anunciar la fi del tirà (v. 8.20-22.24b-25).
- Els sants de l'Altíssim designen el poble d'Israel, els fidels que sofreixen la persecució. Després del judici de Déu, els sants tindran part en el mateix Regne de Déu.
- Fill d'Home és el títol habitual com Déu anomena Ezequiel, humà. Aquí aquest nom designa un personatge que representa tots els israelites fidels, una mica com el rei representa el seu poble. Hi ha un lligam amb el Servent sofrent d'Isaïes 53. Aquesta figura misteriosa i celeste i, doncs, pròxima de Déu, serà represa en els apocalipsis jueus, com el llibre d'Henoc.
- En el Nou Testament, el títol de Fill de l'Home figura només en les paraules de Jesús (Mc 2,10.28; Mt 8,20; etc.), el qual es designa així d'una manera indirecta. És citant Dn 7,14 que revela la seva identitat davant de Caifàs (Mc 14,62). Els cristians no li donaran mai aquest títol (fora d'Esteve a Ac 7,56, que és una al·lusió al procés de Jesús).
- El gènere apocalíptic. És un gènere literari que neix en el període de la dominació grega. Apokalipsis en grec significa revelació dels secrets de Déu a la fi dels temps. Aquesta revelació es fa a través de somnis o de visions extraordinàries, explicades d'una manera codificada, simbòlica. L'Apocalipsi del Nou Testament estarà escrit en temps de la persecució de Domicià (81-96).
1. El Fill de l'Home és alhora humà i celestial. Com a humà, qui és? Com a persona, pot representar un grup? Alhora, quins són els trets que en fan un personatge celestial?
Com humà:
- Vegeu el punt 1. de les pistes de lectura.
- Pot representar "el poble sant de l'Altíssim" (v. 18) o "poble dels àngels sants de l'Altíssim" (v. 27), els qui són fidels a Déu.
- "li van donar el poder, la glòria i la reialesa" (v. 14).
- "La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge" (v. 14).
- "El seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà" (v. 14).
- "la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes" (v. 27).
- "El seu regne serà etern, i tots els sobirans el serviran i l'obeiran" (v. 27).
- El fill de l'home és un personatge que té les característiques del jutge diví de la fi dels temps (BCI)
El regne del Fill de l'Home és:
- reial i etern: "rebrà la reialesa i la posseirà eternament, pels segles dels segles" (v. 18).
- sobirà (reial) de tothom: "tots els sobirans el serviran i l'obeiran" (v. 27).
- indestructible: "el seu regne no es desfarà" (v. 14).
- devasta la terra: "devorarà tota la terra, la trepitjarà i l'esmicolarà" (v. 23).
- va contra Déu, contra el seu poble i les seves celebracions: "Blasfemarà contra l'Altíssim", maltractarà el seu poble sant i intentarà canviar les festes i la religió" (v. 25).
- el seu temps és limitat: "per un temps, dos temps i la meitat d'un temps" (v. 27).
El text fa especialment referència al poble jueu quan diu: "maltractarà el seu poble sant i intentarà de canviar les festes i la religió" (v. 25.), per tant, l'esperança que aporta és per a ells: "la reialesa, el poder i la grandesa de tots els reialmes que hi ha sota el cel serà donat al poble dels àngels de l'Altíssim" (v. 27.), és a dir, als jueus.
Font: Llegir l'Antic Testament: una iniciació. Primera part: abans de l'exili. Segona part: de l'exili a Jesús. Joseph Auneau i altres.
Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1997
Assignatura de Seminari de lectura de textos bíblics
Professor: Damià Roure. ISCREB, curs 2010-2011
Montserrat: Publicacions de l'Abadia, 1997
Assignatura de Seminari de lectura de textos bíblics
Professor: Damià Roure. ISCREB, curs 2010-2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)