Ètica en la postmodernitat

No començam a ser cristians perquè ens ha conveçut una teoria o una explicació. Començam a ser cristians perquè ens hem trobat amb Jesús.
Pentecosta 2007. Festa del Sant Crist, patró de Manacor

L'home és subjecte de responsabilitat tant si vol com no:

• Subjecte de sentit: intel·ligència (cristianament Jesucrist dóna sentit a l'home)
• Subjecte de projecte: llibertat (cristianament es construeix el Regne de Déu)
• Espai: el contextualitza
  
• Temps: el contextualitza

Postmodernitat

Amb el Concili Vaticà II (1962-1965) s'inicia només a l'Occident un període cap a la postmodernitat. En la modernitat l'home es basa en gran mesura en la raó i la Bíblia deixa de ser el referent. Ja Descartes fóu un primer racionalista. Però Kant va afirmar que la raó no és absoluta, no tot es pot constatar empíricament. El mateix Einstein formula la llei de la relativitat E = mc2, on l'energia no es crea ni es transforma, sinó que varia. Dintre de l'Església, el 1993, Joan Pau II formula l'encíclica Veritatis splendor sobre la teologia moral en la qual remarca el sentit diví de la Veritat i de la llei moral natural. La potmodernitat representa un respir davant del moviment racionalista de la modernitat.

És més que obvi que no es pot saber l'existència de Déu, no la podem raonar, només la podem creure. Qualsevol imaginació del Cel no pot ser feta en termes tangibles, només en termes intangibles. Que sigui demostrable, és incontestable; que sigui raonable, és discutible argumentativament (certesa moral), però no és racional (certesa completa). Li correspon al cap sospesar les raons del cor. Tant indemostrable és creure en Déu com no creure-hi. Avui en dia, creure d'una manera poc reflexiva es paga. És fins i tot bo, que se'ns ho posi en dubte, perquè això ens fa buscar la Veritat de la nostra creença.

D'altra banda, en la societat es viu un ateïsme superflu. Es considera obvi però tampoc no està raonat. Si deim que l'home és subjecte de responsabilitat i viu en un context palpable també cal saber quin és aquest, perquè llavors es creen persones acrítiques que viuen amb obvietats sense arguments.

La postmodernitat porta a:

• La crisi de sentit: es viu en un món d'opinions; qualsevol persona pot expressar qualsevol opinió; tot és relatiu; tot és acceptat des del punt de vista del pensament; cadascú pot pensar el que vulgui. Però, és cert que tothom pot pensar el que vulgui? I si el que pensa és dolent?
• La crisi de projecte: es viu en l'etern present; sembla que els adults són encara joves; "a vivir que son dos días"; una vegada que cadascú aconsegueix el seu propi benestar cal aprofitar cada moment fins que el cos aguanti; és propi del primer món. Regne el relativisme on tot s'hi val i és relatiu segons el context, res és absolut. Si en temps d'en primer Carpe diem significava aprofitar el temps, ara significa aprofitar el moment present.

Amb aquest context de relativisme qui s'ha de preocupar pel context cultural, pel context polític, pel context econòmic? Tot s'hi val? No cal sentir-se responsable de cap de les accions que es derivin de les decisions preses? Com ho farem per solucionar la guerra, la pobresa? Si tot és acceptat ens arribarem a fer mal.

Si existeix una crisi de sentit i una crisi de projecte l'esquema de l'home es romp: no pot dir què és la persona, no pot dir què és bo, no pot dir que és fer el bé. Com que vivim de conya ens fotem grans empanades mentals de tot tipus. En el tercer món tenen, com a projecte, poder passar el dia a dia i la vida sencera, que és ben prou. Quin és el projecte del primer món? Fins i tot l'Església arriba a discutir temes banals, que es fan ressò als mitjans de comunicació. Més valdria que els mitjans de comunicació es fessin ressó del missatge de sentit i projecte que l'Església aporta a l'home.

No oblidem tampoc que assistim a un sospitós retorn de les ètiques i de la religió que caldrà clarificar i evidenciar.

font: assignatura de Moral fonamental. Antoni Nello. Institut de Ciències Religioses de Barcelona, curs 2006-2007.

El judici final

Carl Friedrich Gauss és un científic alemany de la Il·lustració, matemàtic i astrònom, sedentari i gris, que en un única ocasió en la seva vida es troba a Viena amb un altre conegut científic i, entre molts altres temes tractats, Gauss pensa:

"Va pensar en el judici final. No creia que se celebrés. Els acusats es podrien defensar i algunes preguntes no agradarien a Déu. Insectes, brutícia, dolor. La imperfecció pertot arreu. Fins i tot hi havia deixadesa en l'espai i el temps. Si el portaven a judici, pensava dir-ne unes quantes de fresques." (El mesurament del món. Daniel Kehlmann)

Sembla ser que Gauss creu en Déu, o com a mínim ironitza sobre la seva existència. Se centra en que el dia del judici final (el dia de la mort?) li cantarà les quaranta a Déu per haver creat el món així. Ja sigui perquè a jo no record que ningú m'expliqués el judici final, o perquè no m'han educat en el "Déu te castigarà" no m'havia plantejat massa seriosament mai el judici final. De totes maneres, com que un bon amic me llegeix aquest paràgraf del pensament del personatge de Gauss me preocup pel tema, pel seu interès i pel que en diu el catolicisme.

Text 1

Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu trono gloriós. Tots els pobles es reuniran davant ell, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. [...] - Us ho assegur: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justs aniran a la vida eterna. (Mt 25, 31-46)

Els textos de la Bíblia que més parlen sobre la moral i l'actuar dels creients són les cartes dels apòstols. En la Carta als Romans Pau escriu:

Text 2

"Ell [Déu] pagarà a cadascú segons les seves obres: la vida eterna als qui, practicant amb constància les bones obres, cerquen la glòria, l'honor i la immortalitat; el càstig, als qui amb orgull són rebels a la veritat i dòcils a la mentida!" (Rm 2,6-8)

"En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior. Així demostren que les obres demandades per la Llei estan escrites en els seus cors: en donen testimoni els judicis de la seva consciència, que els acusen o els defensen." (Rm 2,14-15)

Què diu l'Església sobre el judici final?

Text 3

208. ¿Què és el judici particular? És el judici de retribució immediata que cadascú, en el moment de la mort, rep de Déu en la seva ànima immortal, en relació a la seva fe i les seves obres. Aquesta retribució consisteix en l'accés a la felicitat del cel, immediatament o després d'una adequada purificació, o bé a la condemnació eterna a l'infern. 212. ¿En què consisteix l'infern? Consisteix en la condemnació eterna dels qui moren, per lliure elecció, en pecat mortal. La pena principal de l'infern consisteix en la separació eterna de Déu, en qui únicament troba l'home la vida i la felicitat per a les quals ha estat creat i a les quals aspira. Crist expressa aquesta realitat amb les paraules: "Aparteu-vos de mi, maleïts: aneu al foc etern" (Mt 25,41). 214. ¿En què consistirà el judici final? El judici final (universal) consistirà en la sentència de vida benaurada o de condemnació eterna que el Senyor Jesús, en tornar coma jutge dels vius i dels morts, dicti respecte dels "justos i injustos" (Ac 24,15), reunits tots junts davant seu. Després d'aquest judici final, el cos ressuscitat participarà de la retribució que l'ànima hagi obtingut en el judici particular. 215. ¿Quan tindrà lloc aquest judici? Aquest judici tindrà lloc a la fi del món, de la qual només Déu coneix el dia i l'hora. 216. ¿Què és l'esperança dels cels nous i de la terra nova? Després del judici final, el mateix univers, alliberat de l'esclavitud de la corrupció, participarà de la glòria de Crist amb la inaugruació dels "cels nous" i d'una "terra nova" (2Pe 3,13). S'arribarà així a la plenitud del Regne de Déu, és a dir, la realització definitiva del pla salvador de Déu d'"unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra" (Ef 1,10). Déu aleshores serà "tot en tots" (1Co 15,28), en la vida eterna. (Catecisme de l'Església Catòlica: compendi. Benedictus PP XVI. 2a ed. 2006)

Els creients reconeixem que Déu concedeix a l'home la llibertat, una llibertat que vol que sigui bona moralment. És més, concedeix a l'home, a través de la seva llibertat i de la raó el domini del món. Joan Pau II, en l'encíclica Veritatis splendor, reconeix que la naturalesa bona de l'home -bona perquè prové de Déu- resideix en el cor de qualsevol persona, creient o no.

En altres paraules, podem dir que tot allò que és instintiu en l'home és premoral (no és moral). Tots sabem bé que l'home sap distingir entre allò que està bé i allò que està malament, per tant, podem dir que l'home porta el bé en el seu interior. Per als creients, hi podem afegir que duim aquesta bondat perquè Déu ens ha fet a imatge seva, perquè Déu és bondat.

L'home té la capacitat d'obrar bé o malament, i el context en què viu és el que el moldeja cap a fer el bé o el mal. Per aquest motiu, deixar per al darrer moment tot allò que creim que no està bé i queixar-nos a Déu és un acte completament egoïsta. És com dir: "jo viuré bé tota la meva vida, em preocuparé de viure en bones condicions, així com també la meva família, és igual si hi ha dolor, si hi ha brutícia, si hi ha insectes, jo viuré còmode i ja em queixaré al darrer dia a Déu". No, no, no! Del que es tracta és de posar pau i fer el bé amb la llibertat que tenim. Tots sabem quina és la "Veritat" (el que és bo), per tant, fem que regni la "Veritat", la qual, en definitiva, és universal.

Per Déu, estem cridats a complir les benaurances, qui no les compleix ell mateix se'n troba el resultat i l'ha d'afrontar. Estem exposats al judici particular de què parla l'Església. Tota la vida la nostra consciència moral, a través del seu judici, ens va recordant en cada cas en particular si ho hem fet bé o malament. En ella s'hi remena el mal comès, el perdó que cal demanar, el bé que cal practicar i les virtuds que cal mantenir vives (Joan Pau II. Veritatis splendor). És aquest el nostre infern diari i palpable? Ningú no ens el fa viure (o Ell sí?) i som noltros mateixos jutges dels nostres actes, si s'adiuen o no a la "Llei veritable". Serem més lliures (no esclaus de la nostra pròpia consciència) quan mantinguem la "Veritat". Després de tants remordiments, encara ens atrevirem, al darrer dia, demanar-li comptes a Déu?

Aquest darrer dia, segons l'Església, podem anar a parar a l'infern que és la condemna eterna a l'absència de Déu. Aquí, si obrem contra les benaurances ens fotem individualment, i en determinats casos col·lectivament, però talvegada en el judici final si l'hem cagada la majoria ens haurem de fotre tots. Vés a saber!

Optatam Totius

En el Concili Vaticà II (1962-1965) es desetima tractar els temes de teologia moral presentats. Només el Decret Optatam Totius sobre la formació sacerdotal la toca de resquitllentes. El text que en fa referència i que el professor, Antoni Nello, no es cansa de repetir a classe i fer-nos recitar de memòria és:

"Caldrà posar una atenció especial en el perfeccionament de la teologia moral, l'exposició científica de la qual, més nodrida amb la doctrina de la Sagrada Escriptura, il·lustrarà la grandesa de la vocació dels fidels en Crist i llur deure d'aportar, en la caritat, fruits per a la vida del món" (OT,16)