No apartar a nadie de Jesús

Según el relato de Lucas, un fariseo llamado Simón está muy interesado en invitar a Jesús a su mesa. Probablemente, quiere aprovechar la comida para debatir algunas cuestiones con aquel galileo que está adquiriendo fama de profeta entre la gente. Jesús acepta la invitación: a todos ha de llegar la Buena Noticia de Dios.

Durante el banquete sucede algo que Simón no ha previsto. Una prostituta de la localidad interrumpe la sobremesa, se echa a los pies de Jesús y rompe a llorar. No sabe cómo agradecerle el amor que muestra hacia quienes, como ella, viven marcadas por el desprecio general. Ante la sorpresa de todos, besa una y otra vez los pies de Jesús y los unge con un perfume precioso.

Simón contempla la escena horrorizado. ¡Una mujer pecadora tocando a Jesús en su propia casa! No lo puede soportar: aquel hombre es un inconsciente, no un profeta de Dios. A aquella mujer impura habría que apartar rápidamente de Jesús.

Sin embargo, Jesús se deja tocar y querer por la mujer. Ella le necesita más que nadie. Con ternura especial le ofrece el perdón de Dios, luego le invita a descubrir dentro de su corazón una fe humilde que la está salvando. Jesús sólo le desea que viva en paz: «Tus pecados te son perdonados... Tu fe te ha salvado. Vete en paz».

Todos los evangelios destacan la acogida y comprensión de Jesús a los sectores más excluidos por casi todos de la bendición de Dios: prostitutas, recaudadores, leprosos... Su mensaje es escandaloso: los despreciados por los hombres más religiosos tienen un lugar privilegiado en el corazón de Dios. La razón es sólo una: son los más necesitados de acogida, dignidad y amor.

Algún día tendremos que revisar, a la luz de este comportamiento de Jesús, cuál es nuestra actitud en las comunidades cristianas ante ciertos colectivos como las mujeres que viven de la prostitución o los homosexuales y lesbianas cuyos problemas, sufrimientos y luchas preferimos casi siempre ignorar y silenciar en el seno de la Iglesia como si para nosotros no existieran.

No son pocas las preguntas que nos podemos hacer: ¿dónde pueden encontrar entre nosotros una acogida parecida a la de Jesús? ¿a quién le pueden escuchar una palabra que les hable de Dios como hablaba él? ¿qué ayuda pueden encontrar entre nosotros para vivir su condición sexual desde una actitud responsable y creyente? ¿con quiénes pueden compartir su fe en Jesús con paz y dignidad? ¿quién es capaz de intuir el amor insondable de Dios a los olvidados por todas las religiones?

José Antonio Pagola
13 de junio de 2010, 11 Tiempo ordinario (C), Lucas 7, 36-8,3

(Red evangelizadora BUENAS NOTICIAS. Difunde la acogida de Jesús entre los despreciados socialmente. Pásalo)

Restaurar l'Església en el discerniment

Diumenge XI de durant l'any

Nosaltres som cridats a restaurar l'església feta de persones vives fent un necessari discerniment espiritual i pastoral, però assumint cadascú la seva responsabilitat i adaptant-nos a les noves circumstàncies, sense por i amb confiança.
(Joan Piris. Full dominical, 15/06/2008, PDF)

Sembla que el futur passa per noltros mateixos, per poder oferir una Església com realment voldria Jesús. Hem de tenir moltes morts que no ens agraden per a poder ressuscitar. Qui serà el valent de canviar de tanques per a poder retrobar les ovelles que som del ramat i anam perdudes en un moment cristià que ens costa entendre, acceptar i veure'n els nous pasturatges?

A la fi dels meus dies somiï veure les tanques noves on poder ser realment segador. Talvegada l'esdevenir no me deixarà veure-ho, però trob que per a Déu no hi ha temps i tot arribarà.

Talvegada com als israelites arriba un nou exili. Ens tocarà acampar enmig del desert, dalt de la muntanya (més a prop de Déu); no crec que puguem demanar a Déu que es comuniqui com se li va comunicar a Moisès. Al desert, fora de casa, també ens pot resultar dura l'estada.

Demanau a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors (Mt 9, 36-10,8). Som molts els batejats els qui ens consideram seguidors de Crist, però quants de noltros som segadors? Diu el mossèn. Som molts els qui acudim als locals parroquials, però quants ens ho hem cregut de dever? Ens toca demanar a Déu més pastors, més batejats, o ens hem de plantejar si som de dever segadors?

Anau més bé a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Qui són les ovelles perdudes? Són les persones que no volen saber res de Déu? Són lliures d'optar en la seva llibertat. Són els qui han conegut a Déu i no fan gaire cosa per seguir-lo? Som qualcú, noltros, per poder jutjar la seva actitud? Més bé, trob que no ho podem dir. No podem fer canviar les altres persones. En tot cas, només mos podem mirar a noltros i plantejar-nos si som autèntics segadors. Som veritablement batejats en el Crist? I en el cas que puguem fer arribar al nostre missatge als altres haurà de ser mitjançant l'exemple i la vivència de batejats.

Pel camí predicau, anunciant que el regne de Déu és a prop. Qui entén aquestes paraules? La societat sembla que ens fa veure que no tenim dret a intentar predicar/manifestar res sobre què pensam o creim. No volen escoltar sobre aquest tema. Ens han d'escoltar? Talvegada la llibertat consisteix en què puguin no escoltar-nos. Sabem que el Regne de Déu està a una passa dins el nostre interior, però vegades sembla una passa immensa.

Curau malalts, ressuscitau morts, purificau leprosos, treis dimonis. Qui sap què vol dir açò? Només ho poden fer els apòstols, perquè per ser els deixebles de Jesús tenen poders màgics? Què vol dir l'evangelista? A qui ralla? Si ralla als deixebles, ells devien saber què volia dir o què els permetia fer. Ens en podem rentar les mans d'aquesta frase. Però si hem d'interpretar que va ser la paraula donada als apòstols, als homes, ens diu cosa a noltros. Seguint el fil del primer paràgraf només podem fer una cosa: curar-nos les nostres malalties, ressuscitar de les nostres morts (ressuscitar els nostres morts?), purificar la nostra lepra i treure'ns els nostres dimonis. Talvegada ho sabrem fer si som capaços d'aturar-nos i identificar cadascun dels mals que ens afecten.

Tren de Pineda de Mar a Barcelona

hi ha molt a segar i pocs segadors

Diumenge XIV de durant l'any

font: http://poudesiquem.bloc.cat

La Paraula que hem escoltat en l'eucaristia d'avui em suggereix fer una composició de lloc. Fent volar la imaginació podem veure el món que ens envolta com un camp de sembrats molt diversos, tots en desordre i dispersió. En l'atmosfera d'aquest panorama hi plana el gran silenci de Déu i estones ens sentim temptats de preguntar: "on és Ell? hi és?".

Sabem però, que pel baptisme l'esperit del Senyor ens ha marcat, ens ha consagrat i ens ha fet lliures. Ens dóna la Saviesa, i ens convida a penetrar en el misteri, de tal manera que som capaços de descobrir el desig d'escampar la veritat i el bé, és a dir, d'anunciar arreu la Bona Notícia que el Regne de Déu és a prop de tothom. Sant Pau ens ho deixa clar: "Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L'únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que ningú no m'amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús" (Ga 6,14-18).

Avui som cridats a desposseïr-nos, a viure amb senzillesa. Hem descobert que Jesús en enviar-nos a segar ens proposa un nou estil de vida: pregar, experimentar el goig d'acompanyar i alliberar els germans. És un estil de vida sobri, humil, pobre, però sempre envoltat de l'alegria de viure, la confiança i la pau al cor. Les paraules del profeta Isaïes ens hi conviden:

"Feu festa, tots els qui l'estimeu.

sereu alletats amb l'abundància del seu consol.

Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar,

la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant.

Com una mare consola al seu fill, jo també us consolaré.

Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig

i reviuran com l'herba els vostres ossos" (Is 66,10-14c)

"Ve un moment que la dinàmica de sentir-se cristià, la bona notícia trasbalsadora, es va identificant amb el missatger trasbalsador, pel qual ella ens arriba i pel qual ens la creiem. Fins que la Bona Notícia i la mateixa persona de Jesús són una sola cosa en què creure" (escrits del Dr. Gol ).

Gràcies perquè ens fas dignes de ser enviats a segar!

"Veniu a contemplar les gestes de Déu.
Que n'és d'admirable el que fa amb els homes!
Ell és la nostra alegria. Ell, que sempre governa amb el seu poder". (Salm 65)

Maria Dolors Amat

Barcelona, 8 de juliol de 2007

m'ensenyeu un camí de llibertat i de vida

Diumenge XIII de durant l'any
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui som cridats a descobrir la radicalitat de les paraules de Jesús. Per integrar el missatge de les lectures d'aquest diumenge i portar-lo a terme, amb la llibertat de què ens parla St. Pau, ens cal créixer a nivell humà i a nivell cristià:

"Germans, Crist ens ha alliberat de l'esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així". "Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per a fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres" (Ga 5, 1.13-18)

La doctrina que predica Jesús i els apòstols és per a persones madures, conscients i responsables de la missió de servei que el Mestre ens ha deixat en el temps que ens toca viure.

"Eliseu deixà els bous, corregué darrera Elies i li digué: "Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu." "Ell se'n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se'ls van menjar. Després se n'anà amb Elies." (1Re 19, 16b.19-21)

En la preparació del temps de Jesús que ja es troba en l'Antic Testament, hi veiem un anunci força clar de la crida a través dels signes i les actituds de personatges que posen de manifest una clara resposta donant tot el que tenen. En aquest situació són comprensibles els sentiments que expressa el Salm 15:

"Senyor, heretat meva i calze meu, vos m'heu triat la possessió"

La veritable herència és la comunicació i la intimitat amb Déu que en el seguiment a fons descobrim cada dia. L'evangeli de Lluc ens descriu la decisió de Jesús d'anar a Jerusalem i el que això li comportarà. Els fa adonar que el qui el vulgui seguir, per aconseguir seguretats segons el món, s'equivoca. Anant amb Jesús només podrem fer com Joan, reclinar el cap aprop d'Ell, abandonar-nos amb confiança: "Mentre feien camí algú li digué: "Us seguiré pertot arreu on anireu". Jesús li respongué: "Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap".

En el seguiment de Jesús hi ha una radicalitat que és donar-ho tot i treballar perquè els altres el coneguin i l'estimin. Així podem seguir endavant: "Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu." "Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és apte per el Regne de Déu" (Lc 9, 51-62).

Com els deixebles també a nosaltres ens ha seduït la seva doctrina, el volem conèixer més per estimar-lo més cada dia i aprendre a construir el Cel Nou i la Terra Nova. És el camí de la fidelitat generosa. A poc a poc, anem comprenent que en l'arrel de la nostra fe hi ha el misteri pasqual. Aquest és el motiu que ens fa cantar amb goig:

El meu cor se n'alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima.
M'ensenyareu el camí que duu a la vida,
joia i festa a desdir a la vostra presència,
al vostre costat, delícies per sempre. (Salm 15)

Maria Dolors Amat, Barcelona

el naixement de Sant Joan Baptista

Diumenge, 24 de juny
font: http://poudesiquem.bloc.cat

El seu nom és Joan

Celebrem avui el naixement del més gran dels profetes, aquell que havia de ser el precursor de Jesús: "Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l'ombra de la seva mà" (Is 49, 1-6).

La profecia d'Isaïes ens presenta el naixement d'un infant com un gran projecte. L'espera de Joan va estar envoltada de misteri: Elisabeth, la seva mare d'edat avançada, Zacaries el seu pare que resta mut fins el moment de comunicar el nom del fill. En les paraules d'Isaïes el naixement de Joan posa de manifest la universalitat de la salvació de Déu: "t'he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra". Joan està cridat a preparar els camins del Senyor.

En la segona lectura Pau remarca la humilitat del Precursor: "Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus" (Ac 13, 22-26). Joan, doncs, amb la seva predicació acompanyada d'un estil de vida humil, auster, net, clar i valent en la denúncia de la mentida i de la injustícia, precedeix la Paraula i les actituds que Jesús demanarà als seus deixebles. No es pot servir el Regne de Déu sense una forma de vida austera i humil, sense afany de riqueses ni de poder. Joan no posseeix als seus deixebles, sinó que els encamina vers Jesús, el Senyor. La llum de Joan minva perquè vol que creixi la llum de Jesús enmig del món.

En l'Eucaristia d'avui, el celebrant, en el comentari de la Paraula, ens ha dit que és molt significatiu el fet que el naixement de Joan s'esdevé en els solstici d'estiu, el dia més llarg. A partir d'avui, el dia anirà minvant fins a arribar a la plenitud del solstici d'hivern on la llum comença a créixer coincidint amb el naixement de Jesús. Ell que és llum que apunta en la fosca, és el dia clar amb un sol sense posta.

La presència de l'Esperit en nosaltres, com va habitar en el cor de Joan, ens dóna la certesa que aquest Déu personal té un projecte de vida per cadascú, ens crida pel nom, per col·laborar a la vinguda del Regne, però respecta la nostra llibertat. A partir dels esdeveniments de la vida va transformant el nostre cor: "Què serà aquest noi?, perquè la mà del Senyor era amb ell" (Lc 1, 57-66.80).

La joiosa festa de Sant Joan ens fa cantar amb les paraules del Salm 138:

Heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu,
descobriu de lluny estant els meus propòsits,
us són coneguts tots els meus passos.
Vós heu creat el meu interior,
m'heu teixit en les entranyes de la mare.
És meravellosa la vostra obra.
Res de meu no us passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat, aquí baix a la terra.
Us dóno gràcies per haver-me fet tan admirable.

Maria Dolors Amat, Barcelona, 2007

dóna'ns un cor net i transparent

Diumenge XI de durant l'any

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui retrobem el seguit de diumenges que mantindran continuïtat fins al final de l'any litúrgic. Podrem observar que la Paraula proclamada setmana rere setmana ens anirà posant damunt la taula de l'Eucaristia molts dels ensenyaments i la mateixa vida de Jesús que culmina amb el misteri pasqual.

En el fragment del segon llibre de Samuel veiem que David ha rebut del Senyor innombrables dons, però es deixa dominar pels impulsos del maligne i comet un gran pecat: "Has fet matar Uries, l'hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l'has fet matar amb l'espasa dels ammonites". Déu li havia donat tot: "He posat als teus braços la filla del teu senyor", "t'he donat el poble d'Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors". Déu ens ho dóna tot i els homes ens dediquem a matar la naturalesa, la bondat i el bé. La paraula del Senyor denuncia el pecat, però quan l'home és sincer, la mateixa paraula evidencia l'amor i el perdó: "He pecat contra el Senyor". Natan li respongué: "Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat, no moriràs". (Sa 12,7-10.13)

Senyor, tu coneixes les secretes intencions dels cors, vols habitar en la netedat i en la transparència. La conversió del cor és quelcom joiós, és descobrir la perla preciosa. El Salm 31, vol expressar el goig del retrobament:

M'he decidit a reconèixer la falta.
En vós he trobat el meu recer
el goig de veure'm lliure.

La saviesa i la infinita pedagogia de Jesús la trobem en l'Evangeli: un fariseu de nom Simó convida a Jesús a casa seva amb la intenció d'analitzar la seva doctrina. Al mig de la trobada una dona pecadora fa un homenatge a Jesús i ell l'accepta. Les nostres actituds són un missatge més comprensible que les paraules. Jesús defensa aquella dona de la crítica que li fan per l'estil de vida que porta: "Jesús digué a Simó: "¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells; tu no m'has rebut amb un bes, però ella, d'ençà que ha entrat, no para de besar-me els peus" (Lc 7, 36-8,3). La familiaritat és un signe del bé: acollir, besar, rentar peus després del cansament del dia. Això ens fa néixer de nou a nosaltres i a tots els qui ho donem.

Quan per la fe els creients reconeixem el Crist, comencem un estil de vida diferent, que ens fa immensament feliços, entre el goig i la creu. Avui la carta de Pau ens ho fa evident: "Estic clavat a la creu juntament amb el Crist. La vida que ara visc, ja no és meva; és Crist que viu en mi" (Ga 2, 16.19-21). Ara que ja el comencem a conèixer deixem, doncs, que Ell visqui en nosaltres.

Dóna'ns Senyor, un cor net i transparent, per estimar i servir sense mesura!

Maria Dolors Amat, Barcelona

doneu-los menjar vosaltres mateixos

Diumenge del Cos i la Sang de Crist

font: http://poudesiquem.bloc.cat

La celebració d'avui ens convida a donar gràcies solemnement pel do de l'Eucaristia. El trocet de pa i la copa del vi són aliment i són vida que ens empeny a fer present el Regne de Déu. Sant Pau evidencia en la seva carta l'encàrrec de Jesús: "Feu això que és el meu memorial" (1Co 11,23-26). Què hem de fer? El mateix que féu el Senyor. Cada vegada que compartim, que repartim, fem memòria del misteri de donació del Crist.

L'Eucaristia és l'aliment pels qui estan cansats i afeixugats, el coratge per seguir el camí: "Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi". "Beneí Abram" (Gn 14, 18-20). L'Eucaristia ens refà les forces per seguir el camí. Jesús Eucaristia, Jesús entregat, fet pa i vi, es fa present a través nostre enmig dels senzills, dels pobres i dels qui pateixen. El memorial de Jesús mostra la missió als seus deixebles: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos" (Lc 9,11b-17). Ells donen el que tenen i Jesús amplia la seva entrega i els dóna el cent per u.

La Paraula d'avui ens condueix a descobrir-lo amb els ulls de la fe, fet Eucaristia i present en el Sagrari; sentir-lo proper en el cos viu de l'Església, que som tots nosaltres; veure'l en els pobres, els desvalguts, els necessitats: "El que feu a un d'aquests més petits m'ho feu a mi" (Mt 25, 40).

Senyor, vull creure, fer créixer la meva fe! Que el misteri del teu Cos i Sang m'empenyi a compartir la vida amb els germans. El teu amor ha parat taula enmig nostre; fés que, estimant com tu, col·labori en apropar ara i aquí el cel nou i la terra nova! Tu has dit: "Jo sóc el pa viu, baixat del cel, qui menja aquest pa, viurà per sempre" (Jn 6, 51).

Maria Dolors Amat, Barcelona

la saviesa de Déu Trinitat

Diumenge de la Santíssima Trinitat
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui la festa de la Trinitat ve a dir-nos que el déu que anem coneixent no és un Déu de la filosofia, del raonament científic, sinó un déu que el podem reconèixer en la intimitat del cor. Llavors, la fe i la raó es van fent compatibles. Ens hi ajuda aquesta misteriosa força de l'Esperit, que hem rebut i seguim rebent cada dia per mitjà de la pregària i l'Eucaristia. La fe fa viva la raó i, a poc a poc, anem apropant-nos a un déu amic, fet Pare, Fill i Esperit d'amor.

Això és la saviesa de Déu: "de molt abans de començar les seves obres el Senyor m'infantà com a primícia de tot el que ha fet. He estat configurada des de sempre, des del començament, abans que la terra existís. No hi havia encara els oceans, no existien les fonts d'on brollen les aigües, i jo ja havia nascut." (Pr 8, 22-31)

En l'Evangeli, Jesús ens explica que Ell porta la Paraula que dóna vida als homes: "quan vindrà el Defensor, l'Esperit de la veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà dir i us anuncicarà l'esdevenidor. Ell em donarà glòria, perquè tot allò que anunciarà ho haurà rebut d'allò que és meu. Tot el que és del Pare és meu." (Jn 16, 12-15)

Senyor, féu créixer la flama de la fe encesa en els nostres cors. Per obra del teu Esperit volem escampar els fruits que poden fer feliços als nostres germans!

Amb el nostre estil de viure volem donar glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant, a Déu que és, que era i que ha de venir. (Ap 1,8)

Maria Dolors Amat
Barcelona, 3 de juny de 2007

el vostre alè Senyor renova la vida

Diumenge de Pentecosta

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Poble de Déu, inspirat per l'Esperit de la Pentacosta, que ens ha obert l'enteniment a la veritat.

Jesús el va prometre als seus deixebles: "Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre" (Jn 14, 15-16.23b-26).

En tenim la certesa, perquè l'Esperit de Jesús, vessat en els nostres cors pel baptisme, ens posa en marxa i fa que units esdevinguem Església: "Tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l'Esperit els concedia de parlar" (Ac 2, 1-11).

El nostre grup, en les trobades de RdV, experimentem la força d'aquest Esperit que fa créixer en nosaltres el desig del coneixement de Déu, d'endinsar-nos en la seva Paraula. El foc del seu amor fa que siguem capaços d'estimar-nos de debò i ens va transformant per obrir-nos al servei dels germans.

La culminació de Pasqua que avui celebrem ens ha fet sentir fills. Sant Pau ens ho recorda: "Tots els qui viuen portats per l'Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut pas un esperit d'esclaus que us faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: "Abbà, Pare!" Així l'Esperit s'uneix personalment al nostre esperit, per donar testimoni que som fills de Déu" (Rm 8, 8-17).

Amics, la contemplació de la gran festa d'avui ens fa sentir molt afortunats d'haver rebut i ser conscients del do de Déu! L'Esperit fa créixer en nosaltres la saviesa, l'enteniment, el coratge, la capacitat intel·lectual, l'adoració i el respecte íntim vers el Senyor de l'univers: "Oh divina Claredat, visiteu la intimitat del cor que ja us ansia!" (seqüència de Pentecosta).

La llum del Crist ens ha omplert de claror al llarg de la cinquantena de Pasqua.

Senyor, Déu meu, que en sou de gran.
Que en són de variades, Senyor, les vostres obres
la terra és plena de les vostres criatures.
Quan envieu el vostre alè, reneix la creació,

i renoveu la vida sobre la terra. (Salm 103)

Maria Dolors Amat
Barcelona, 27 de maig de 2007

cridats a ser testimonis de la Resurrecció

Diumenge VII de Pasqua. L'ascensió del Senyor
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Al mig d'una primavera esclatant, la festa de l'Ascensió és un dia per mirar enlaire vers el Pare de la llum, i contemplar la transcendència de la nostra vida humana salvada per la Resurrecció de Jesús, nascut de la Verge Maria i humà com nosaltres, que va "oferir-se ell mateix una sola vegada" (He 9, 24-28 ).

La Paraula, avui, tant en el llibre dels Fets dels apòstols com en l'Evangeli de Lluc, l'artista, a través d'unes bellíssimes imatges ens posa al de davant l'acompliment de l'obra de Jesús: "Quan l'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus, fins als límits més llunyans de la Terra. Quan hagué dit això s'enlairà davant d'ells i el perderen de vista" (Ac 1,1-11).

"Pujar al cel" és una imatge d'una gran pedagogia, però que pot ser despreciada per la cultura actual immersa en la racionalitat i els experiments científics. Però a nosaltres les teories, no ens agraden, les imatges sí.

Avui, el mossèn, en l'homilia, ens ha dit: "amb l'Ascensió s'acaba la feina del mestre. Ell se'n va a la transcendecia de Déu, però ha volgut passar pel nostre camí perquè no restem morts per sempre". "Vosaltres sereu els meus testimonis". Ell se'n va però el seu esperit, present enmig nostre, fa néixer la comunitat, la relació entre Ell i nosaltres, l'Església.

"Sense haver vist hem cregut". "El Pare mateix ens estima, a tots els qui m'estimeu i creieu que vinc de Déu" (Jn 16,27-28). Amb joia i plena esperança volem col·laborar en l'alliberament dels homes, volem particpar en la tasca fonamental que Jesús ha encomanat a la seva Església, volem que els nostres contemporanis arribin a la seva plenitud.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 20/05/2007

Carta a Déu en el traspàs de l'abbé Pierre (22 de gener de 2007)

Pare,

Us estimo més que tot. Primer que res, perquè sou aquell que pot dir JO SÓC. I d'haver trobat això en els meus setze o disset anys, fet del qual, a noranta-tres anys, visc.

Us estimo més que tot perquè:

- a l'home que, al llarg de l'evolució, no deixa de voler ser suficient, doneu Jesús, el Verb, per provar que l'home no és suficient;

- mentre tohtom s'ofega volent xifres, vós doneu l'indicible, que es fa més fort que el dubte en l'Hòstia de l'Eucaristia;

- a l'atmosfera sufocant, vós substituïu l'alè, "spiritus", de l'Esperit Sant que neix de la unió del Pare i del Verb que s'estimen, i en qual nosaltres ens submergim.

Sí, sou el meu amor.

No suporto viure tant de temps si no és per aquesta certesa en mi: morir és, tant si un ho creu com si no, Trobament. [...]

Pare, jo espero després de tant de temps viure en la vostra total PRESÈNCIA que és, no n'he dubtat mai, malgrat tot, AMOR.

Text acabat d'escriure el 4 d'octubre de 2005, en la festa de Sant Francesc d'Assís i llegit per una neboda en els funeral a Notre-Dame de París el 26 de gener de 2007.

Plena llibertat

Diumenge VI de Pasqua

Si qualque cosa sabem del que va passar després de la resurrecció de Crist és gràcies als Fets dels Apòstols (Ac 15,1-2.22-29). Avui, l'Esperit Sant, es comença a veure, Jesús mos comença a deixar l'esperit de Déu. L'Apocalipsi ens el presenta d'una manera fantàstica. Sembla que prest Jesús tornarà al Pare. Ens deixa, sobretot, la llibertat. És més, per aquesta llibertat els Fets narren en diverses ocasions i amb paraules grosses disputes d'una certa violència.

El pare Nogués segueix el seu relat. El decret de Jerusalem mana una cosa lògica (del nostro pensament) i una altra, possiblement, de poc ressò i duració: abstenir-se dels fets incestuosos i no menjar carn en certes condicions. La primera ja veiem clar que és completament òbvia, però la segona, tot i que mos sembla completament aliena, ha esdevingut una realitat en la nostra societat. Per exemple, l'Islam exigeix sacrificar els animals en unes condicions religioses. La religió tendeix a crear temples de riquesa i a inventar-se ritus, maneres, que res tenen del missatge original.

Temps després es destrueix el temple, el segon temple construït a Jerusalem, que el rei Herodes havia fet construir i amb els nous cristians es deixa de circumcidar. Són canvis radicals en el moment històric, i com veiem en els Fets, arriben a la violència amb els apòstols.

Al llarg de la història s'han construït grans temples cristians, i preciosos arquitectònicament, però des del punt de vista cristià insensats. Jesús ens deixa l'Esperit Sant, que habita en nosaltres; en certa manera som els temples de Déu, de res valen els temples que hem construït. Però, sobretot, ens deixa una llibertat màxima amb l'esperança d'adherir-nos a Ell.

ens crida a la unitat

Diumenge VI de Pasqua
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui hem pogut contemplar com la comunitat de creients nascuda de la Resurrecció, és acompanyada pel guiatge dels apòstols, a destriar l'essencial, és a dir, allò que els ajudarà enmig de la diversitat, a créixer junts animats per un sol esperit: "és que l'Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d'imposar cap altre càrrega que aquestes indispensables" (Ac 15,1-2.22-29). Només així podrem construir l'Església inspirada en la pregària que fa Jesús en el darrer sopar.

Perquè el món vegi l'amplitud i la grandesa de l'amor de Déu, Joan en la seva visió apocalíptica, ens descobreix l'Església, la que nosaltres volem, com una "muralla gran i alta", amb les portes repartides en igual nombre, mirant a llevant, al nord, al sud i a ponent: "La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres que duia el nom dels dotze apòstols de l'Anyell" (Ap 21, 10-14. 22-23)

L'Evangeli ens presenta la pregària que Jesús fa pels seus deixebles i per tots els qui a través dels segles el seguiran: "Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula". Però tot seguit ens adonem que Joan va donant voltes a un aspecte clau: "la unitat". Al llarg d'un fragment curt i concret repeteix quatre vegades: "Que tots siguin u... Així el món creurà que Vós m'heu enviat... perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i Vós en mi, que siguin plenament u". (Jo 17, 20-26)

L'ecumenisme no és només una feina de posar-se d'acord, sinó una responsabilitat personal de deixar de mirar-nos els uns als altres amb recel. És una tasca d'escoltar en la Paraula allò que és indispensable i comunicar-ho amb amor, sinceritat i humilitat.

Una comunitat és forta perquè Jesús és el seu centre, perquè celebra la seva fe en Jesús, perquè Jesús pesa en les seves decisions, projectes, il·lusions i compromisos.
Una pregària viva, un cor generós, i un esperit jove poden fer que una comunitat sigui permeable a la gràcia de l'Esperit, a la imaginació del Déu de la Història, a viure les necessitats dels altres.

(de la comunitat cristiana de Sant Pere de les Puel·les. Sortida pasqual, dissabte, 12 de maig 2007)

Maria Dolors Amat

Barcelona, 13 de maig de 2007

Per s'amor que mos tenim mos reconeixen

S'Apocalipsi conta sa història d'un enfrontament entre un anyell i un monstre. Es llibre representa es moment històric que se viu, sa divergència entre Jesús i s'emperador romà. Viuen un context on no se senten bé, on un "nou món" s'obre camí i anhelen una nova Jerusalem.

Amb aquests parafrasejats comentaris continua es discurs mn. Ramón M. Nogués. En un moment donat mos fa reflexionar si es joves d'avui en dia feim feina per qualque utopia. Malauradament, sembla que no tenim utopies per ses que treballar. És un comentari que me toca i me dol, però silenciosament li don sa raó.

Mentre tinguem una utopia que construir mos sentirem vius, creurem en ella i tindrem fe. Quina utopia pot ser més polida que "un cel nou i una terra nova" (Ap 21,1-5a)? Es apòstols, Pau i Bernabé, van i escampen sa fe de Jesús per tot allà on passen: Listra, Iconi, Antioquia, Pisídia, Pamfília, Perga, Atàlia. "Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats" (Ac 14,21b-27) i amb elles/s deixaven que pares o mares de família escampassin el Regne de Déu. És lo de manco, que fossin homes o dones es primers preveres, tampoc fa falta encaperrutar-se en negar-ho, però està clar que si sa nostra utopia (sa nostra certesa) és el Regne de Déu, hem de construir-la.

Mos dóna un manament nou: que com a mínim mos reconeguin com a deixebles seus per s'amor que mos tenim, on vivim, on estudiam, on feim feina, on mos barallam, on mos estimam.

poble de Déu, poble en marxa!

Diumenge V de Pasqua

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui la Paraula ens acompanya a descobrir que els deixebles de Jesús no s'estaven aturats. El Senyor, en qui havien cregut, els condueïx a la marxa per portar a terme l'obra de la salvació:

Tot d'una que arribaren, reuniren la comunitat per anunciar-los tot allò que Déu havia fet junt amb ells, i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus. (Ac 14,21b-27)

En l'Apocalipsi, Joan explica la visió d'una Església plena de llum i de bellesa que eixugarà les llàgrimes:

-És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes. Viurà amb ells, ells seran el seu poble i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells. Els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d'abans han passat. [...] -Jo faré que tot sigui nou.

La marxa que han emprès els Apòstols, els seus viatges imparables, estan marcats pel manament nou:

"Vos don un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimau-vos també vosaltres. Per l'estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus." (Jn 13, 34-35)

L'amor és creatiu, és joiós i expansiu, ens mena enfora de nosaltres. Jesús ens deixa el seu estil d'estimar perquè el fem viu i eficaç en el nostre "ara i aquí", en el troç d'història que ens toca viure. La profunda dimensió del manament nou, és d'una immensa responsabilitat pels qui ens anomenem creients.

En el nostre grup de RdV, aquesta petita comunitat d'Església que som, estem descobrint què és estimar com Ell ha estimat. Volem esdevenir una realitat nova, volem ser senzills, humils, companys dels pobres, volem escoltar, acompanyar, eixugar llàgrimes, cadascú en el marc que li toca viure i establint un diàleg constant amb el món.

Adherits fortament a Jesús, com la sarment al cep (Jn 15,1-8 ), ens proposem estimar la humanitat des d'una nova Església. Avui recitem amb goig els versos del Salm 144:

Que facin conèixer als homes les gestes del Senyor,
la magnificència gloriosa del seu Regne.
El vostre Regne s'estén a tots els segles,
el vostre imperi, a totes les generacions.

Maria Dolors Amat
Barcelona, 6 de maig de 2007

Més Jesús i manco religió

Tots entenem l'evangeli d'avui: seguir a Jesús, adherir-nos-hi.

Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els don la vida eterna. (Jn 10,27-30)

Com a cristians ens hi adherim, és fàcil. Però talvegada el que no tenim tant en compte, és que ens hem d'adherir només a ell.

El sermó de mn. Ramon M. Nogués continua i destaca els fets dels apòstols en la primera lectura, on Sant Pau, i el seu deixeble, Bernabé, renuncien a la religió jueva. En cap moment els evangelis ens conten que Jesús va renunciar a la religió jueva, va morir com a jueu. En canvi, Pau hi renuncia.

Tota religió tendeix a crear estructures, grans temples, altes jerarquies. Els primers cristians no tenien cap d'aquestes coses. Es reunien, quan el temps ho permetia, davall una figuera, devora el riu. I quan no ho permetia a les cases de la gent. Cal tenir ben clar què és lo important, i lo important és Jesús, només a Ell ens hem d'adherir, qualsevol altra estructura pot estorbar.

ens crida i reconeixem la seva veu

Diumenge IV de Pasqua
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Així com diumenge passat sentíem la crida a través de la triple pregunta feta per Jesús a Pere, avui, en l'Evangeli de Joan, sentim que ens crida a cadascú pel nostre nom i que ens valora per damunt de tot:

Les meves ovelles reconeixen la meva veu. [...] Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrancar de les mans del Pare. (Jn 10,27-30)

Al llarg del temps de Quaresma i Pasqua anem escoltant la seva Paraula. Ara ja el coneixem molt més i reconeixem fàcilment la seva veu. La sabem distingir de la dels llops amb pell d'ovella (Jn 10,11-13). No ens volem deixar enganyar. Hem sentit la crida i no volem seguir cap altra veu.

Ell crida a tothom a la Vida, a ser fills de Déu. A nosaltres ens crida, respectant la diversitat de carismes, a formar part de l'Església que va inspirar als apòstols:

El dissabte vinent gairebé tota la ciutat es reuní per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus varen veure aquella multitud, s'engelosiren tant, que es posaren a impugnar amb paraules injurioses tot allò que deia Pau. Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia:
-Era el nostre deure anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. (Ac 13,14.43-52)

Els apòstols, malgrat els obstacles, havien escollit una encertada opció de vida: Déu i els germans. Avui fem bé d'escoltar i contemplar la visió profètica de Joan en l'Apocalipsi:

Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. [...] El qui seu en el trono els protegirà amb la seva presència, no passaran fam mai més, no passaran set mai més [...] perquè l'Anyell [...] els guiarà i els conduirà a les fonts d'on brolla l'aigua de la vida. Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls. (Ap 7, 9.14b-17)

Seguir la seva veu no ens allibera de la "gran tribulació", però tenim la certesa que Ell és u amb cadascú de nosaltres, és la llum que no s'apaga, és la companyia per sempre.

Avui li demanem que puguem reconèixer la seva veu amb profundiatat, que res ni ningú no ens puguin separar del seu amor, que, com Ell, siguem "bons pastors", que tinguem paraules d'esperança en un món que sovint camina en la foscor, en la violència, en la rancúnia, en la injustícia, en l'individualisme i la falta d'amor.

Oh bon Pastor, que com Tu siguem generosos oferint la vida pels nostres germans!

Maria Dolors Amat
Barcelona

la pregunta de Jesús

Diumenge III de Pasqua
font: http://poudesiquem.bloc.cat

L'Esperit de Jesús ressucitat ens sedueix. Té una força que la nit de Pasqua ens va fer dir: sí, hi crec! Avui anem descobrint que els fruits del seu "pas" estan creixent dins nostre. Ell ens crida pel nom, sap d'on venim i, com a Pere, ens fa la triple pregunta: "¿m'estimes?".

"Senyor, vos ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo" (Jn 21,1-19). A partir d'aquest moment Jesús li demana a Pere un servei per amor. "T'ho dic amb tota veritat: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses, obriràs les mans i un altre et cenyirà per dur-te allà on no vols".

En els fets de la Resurrecció, tot i estar envoltat del misteri, hi ha una profunda humanitat: al·lusions a la por, al fracàs, a les situacions problemàtiques: "us van prohibir severament d'ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines" (Ac 5, 27b-32.40b-41). Ells responen amb valentia: "obeir Déu és primer que obeir als homes".

Les actituds valentes dels apòstols ens mostren que han fet seu el salm 29:

Amb quin goig vos exalço, Senyor!
M'heu tret a flor d'aigua
m'heu arrencat de la terra dels morts,
m'heu tornat la vida.

Si volem viure com a creients ens trobem amb moltes situacions desagradables, però Ell ens ha parat taula: "Veniu a berenar. Cap dels deixebles gosava demanar-li qui era; ja ho sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava".

Potser tenim molt aprop algú que té necessitat de conèixer a fons el Senyor. Confiem en Ell, serà present en la tasca que ens demana: "vine amb mi", "pastura les meves ovelles".

L'acció de l'Esperit penetra la nostra intimitat més que no pas cap altra forma humana (La missa de cada dia. Ed. Claret, diumenge 22/04/2007)

Maria Dolors Amat