El Cel apunta a la felicitat màxima, però no pot esgotar el discurs de
la meta a la qual aspira la vida cristiana (Escatologia, Iscreb,
27/05/2009)
El purgatori no és cap sala d'espera abans del Cel. Només és el
reconeixement de les nostres limitacions i la percepció de la salvació
des de la nostra realitat (Escatologia, Iscreb, 20/05/2009)
Emprar el terme infern està lligat a la legitimitat del llenguatge a
fer-ho, però fer-lo servir és limitar l'omnicomprensió de Déu.
(Escatologia, Iscreb, 25/05/2009). El terme podria referir-se:
- A la llibertat humana de rebutjar Déu
- Al mal existent en el món
- A la justícia que Déu vol fer a les víctimes del mal
Punta Rabiosa
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teologia. Mostrar tots els missatges
divendres, 15 de maig del 2015
dijous, 10 de juny del 2010
No apartar a nadie de Jesús
Según el relato de Lucas, un fariseo llamado Simón está muy interesado en invitar a Jesús a su mesa. Probablemente, quiere aprovechar la comida para debatir algunas cuestiones con aquel galileo que está adquiriendo fama de profeta entre la gente. Jesús acepta la invitación: a todos ha de llegar la Buena Noticia de Dios.
Durante el banquete sucede algo que Simón no ha previsto. Una prostituta de la localidad interrumpe la sobremesa, se echa a los pies de Jesús y rompe a llorar. No sabe cómo agradecerle el amor que muestra hacia quienes, como ella, viven marcadas por el desprecio general. Ante la sorpresa de todos, besa una y otra vez los pies de Jesús y los unge con un perfume precioso.
Simón contempla la escena horrorizado. ¡Una mujer pecadora tocando a Jesús en su propia casa! No lo puede soportar: aquel hombre es un inconsciente, no un profeta de Dios. A aquella mujer impura habría que apartar rápidamente de Jesús.
Sin embargo, Jesús se deja tocar y querer por la mujer. Ella le necesita más que nadie. Con ternura especial le ofrece el perdón de Dios, luego le invita a descubrir dentro de su corazón una fe humilde que la está salvando. Jesús sólo le desea que viva en paz: «Tus pecados te son perdonados... Tu fe te ha salvado. Vete en paz».
Todos los evangelios destacan la acogida y comprensión de Jesús a los sectores más excluidos por casi todos de la bendición de Dios: prostitutas, recaudadores, leprosos... Su mensaje es escandaloso: los despreciados por los hombres más religiosos tienen un lugar privilegiado en el corazón de Dios. La razón es sólo una: son los más necesitados de acogida, dignidad y amor.
Algún día tendremos que revisar, a la luz de este comportamiento de Jesús, cuál es nuestra actitud en las comunidades cristianas ante ciertos colectivos como las mujeres que viven de la prostitución o los homosexuales y lesbianas cuyos problemas, sufrimientos y luchas preferimos casi siempre ignorar y silenciar en el seno de la Iglesia como si para nosotros no existieran.
No son pocas las preguntas que nos podemos hacer: ¿dónde pueden encontrar entre nosotros una acogida parecida a la de Jesús? ¿a quién le pueden escuchar una palabra que les hable de Dios como hablaba él? ¿qué ayuda pueden encontrar entre nosotros para vivir su condición sexual desde una actitud responsable y creyente? ¿con quiénes pueden compartir su fe en Jesús con paz y dignidad? ¿quién es capaz de intuir el amor insondable de Dios a los olvidados por todas las religiones?
José Antonio Pagola
13 de junio de 2010, 11 Tiempo ordinario (C), Lucas 7, 36-8,3
(Red evangelizadora BUENAS NOTICIAS. Difunde la acogida de Jesús entre los despreciados socialmente. Pásalo)
Durante el banquete sucede algo que Simón no ha previsto. Una prostituta de la localidad interrumpe la sobremesa, se echa a los pies de Jesús y rompe a llorar. No sabe cómo agradecerle el amor que muestra hacia quienes, como ella, viven marcadas por el desprecio general. Ante la sorpresa de todos, besa una y otra vez los pies de Jesús y los unge con un perfume precioso.
Simón contempla la escena horrorizado. ¡Una mujer pecadora tocando a Jesús en su propia casa! No lo puede soportar: aquel hombre es un inconsciente, no un profeta de Dios. A aquella mujer impura habría que apartar rápidamente de Jesús.
Sin embargo, Jesús se deja tocar y querer por la mujer. Ella le necesita más que nadie. Con ternura especial le ofrece el perdón de Dios, luego le invita a descubrir dentro de su corazón una fe humilde que la está salvando. Jesús sólo le desea que viva en paz: «Tus pecados te son perdonados... Tu fe te ha salvado. Vete en paz».
Todos los evangelios destacan la acogida y comprensión de Jesús a los sectores más excluidos por casi todos de la bendición de Dios: prostitutas, recaudadores, leprosos... Su mensaje es escandaloso: los despreciados por los hombres más religiosos tienen un lugar privilegiado en el corazón de Dios. La razón es sólo una: son los más necesitados de acogida, dignidad y amor.
Algún día tendremos que revisar, a la luz de este comportamiento de Jesús, cuál es nuestra actitud en las comunidades cristianas ante ciertos colectivos como las mujeres que viven de la prostitución o los homosexuales y lesbianas cuyos problemas, sufrimientos y luchas preferimos casi siempre ignorar y silenciar en el seno de la Iglesia como si para nosotros no existieran.
No son pocas las preguntas que nos podemos hacer: ¿dónde pueden encontrar entre nosotros una acogida parecida a la de Jesús? ¿a quién le pueden escuchar una palabra que les hable de Dios como hablaba él? ¿qué ayuda pueden encontrar entre nosotros para vivir su condición sexual desde una actitud responsable y creyente? ¿con quiénes pueden compartir su fe en Jesús con paz y dignidad? ¿quién es capaz de intuir el amor insondable de Dios a los olvidados por todas las religiones?
José Antonio Pagola
13 de junio de 2010, 11 Tiempo ordinario (C), Lucas 7, 36-8,3
(Red evangelizadora BUENAS NOTICIAS. Difunde la acogida de Jesús entre los despreciados socialmente. Pásalo)
divendres, 29 de gener del 2010
La lectio divina
15. Anotacions sobre la pràctica de la lectio divina en la tradició rabínica i en els Pares de l'Església. Mestres de la lectio divina a l'època dels Pares
La lectio divina és una herència rebuda de l'espiritualitat d'Israel: es feia una lectura sapiencial de la sagrada escriptura (lectura assídua de la Torah).
Provinença: Escola d'Alexandria (Filó d'Alexandria, Orígenes). Orígenes:
La lectio divina és una herència rebuda de l'espiritualitat d'Israel: es feia una lectura sapiencial de la sagrada escriptura (lectura assídua de la Torah).
Provinença: Escola d'Alexandria (Filó d'Alexandria, Orígenes). Orígenes:
- Amor profund per l'Escriptura, ja que la novetat del Crist li causa estupor.
- Percep el Crist Verb.
- Comprendre l'AT i el NT és difícil. Busca ajuda. Cal passar l'evangeli sensible a l'evangeli espiritual, llavors, en el nivell alegòric, es coneix el pla de Déu.
- Crítica. Saber donar-ne raó.
- Lírica. Pregària, comunitat, eucaristia, sagraments.
- Política. S'ha de manifestar a la polis, en societat: compromís, ètica.
Tractat de fe: tinc raons per creure, però cap raó m'obliga a creure.
Bibliografia i recursos- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
Dimensions de la pregària cristiana
14. Dimensions de la pregària cristiana: trinitària, cristològica, pneumatològica, eclesial, antropològica, escatològica.
Bibliografia i recursos
- Teocèntrica. La pregària és una resposta a la gràcia que li ha fet Déu a través del Crist. Per ell accedim al Pare. Per fer-ho cal trobar el sentit últim mitjançant estructures dialogals com és la pregària.
- Cristològica. Jesús no sols és la paraula que ens adreça al Pare, sinó que també és la resposta a la paraula de Déu.
- Pneumatològica. Jesús acompleix el seu itinerari sota l'impuls de l'Esperit. Nosaltres només arribem a reconèixer al Pare i al seu Fill per impuls de l'Esperit, sense aquest no en som capaçós.
- Eclesial. En l'Església és on hem rebut l'Esperit que ens porta a la fe, per tant és una experiència inseparable de la comunitat. Alhora, és la pregària dels seus membres qui crea l'Església, que prega en nom del Crist al Pare.
- Antropològica. 1) Afrontat la profunditat més íntima de l'home, aquest no es detura en si mateix en la pregària, sinó que admira Déu i el retroba. 2) La trobada de la profunditat del drama de l'home ens fa sensibles a la passió per la resta dels germans. 3) Quan la comunió amb el drama de l'home és autèntic s'esdevé sensible a l'amor de Déu manifestat en el Crist.
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
Models espirituals
13. Models espirituals: Francesc d'Assís, Charles de Foucault, Madeleine Delbrêl, Martin Luter King, Teilhard de Chardin, Dietrich Bonhoeffer, Oscar Romero
Francesc d'Assís (1172-1226)
Fill de la burgesia sent la crida de Jesús. Ho deixa tot i se'n va a pregar en la soledat. Missatge franciscà:
Després d'una vida disbauxada se'n va anar al desert per buscar una vida oculta de Jesús des del silenci. Es fa monjo de la trapa a Palestina.
Va ser atea militant fins que es va trobar el Crist. Els seus trets:
Bibliografia i recursosFill de la burgesia sent la crida de Jesús. Ho deixa tot i se'n va a pregar en la soledat. Missatge franciscà:
- Amor a Crist. Viu els misteris de Crist. Estima l'Església, els seus membres, els evangelis. Se sent germà de tots.
- Amor universal a totes les criatures. Gaudeix de la bellesa de la creació. Ésser animats i inanimats són germans seus.
- Estimar la pau. Estima a amics i enemics. Admira la pobresa com a símbol extern de l'evangeli. Viu amb goig la fraternitat.
Després d'una vida disbauxada se'n va anar al desert per buscar una vida oculta de Jesús des del silenci. Es fa monjo de la trapa a Palestina.
- Espiritualitat del silenci de Natzaret de Jesús
- Germà petit en la imitació del Crist pobre i humil
Va ser atea militant fins que es va trobar el Crist. Els seus trets:
- Vida de pregària.
- Lluita de classes.
- Comunió eclesial.
- Teologia del treball.
- El carrer és el lloc de la nostra santedat (és un monestir)
- Caire social del cristianisme nordamericà: contra la segregació. No es pot separar Déu de l'home. La justícia de l'Evangeli.
- Taula de la fraternitat: on s'asseuran blancs i negres
- Discurs de la terra promesa
- Viu amb pregària, espiritualitat (com els baptistes)
- L'home ha d'evolucionar cap a Crist, on tot es troba
- Amor a Déu i fe en el món. Apreciar totes les realitats humanes
- L'home ha creat noves responsabilitats que ha d'assumir per garantir allò humà i la dignitat
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
Funció del model en el projecte espiritual
12. Funció del model en el projecte espiritual. Biografia com a teologia
Els models com les metàfores neixen de la intuïció i del "misteri". Els models en tant que composició de valors en un moment històric, poden servir d'inspiració, són senyals indicadors del camí, no substitueixen la creativitat. Si ens fixem en els itineraris històrico-vitals dels místics més coneguts identifiquem grans línies que han marcat el seu projecte espiritual. Extraiem els trets més significatius del seu tarannà espiritual.
La teologia espiritual està atenta a la vivència històrica, reclama una teologia narrativa que conjugui mythos i logos, experiència religiosa i sistema teològic.
Els models com les metàfores neixen de la intuïció i del "misteri". Els models en tant que composició de valors en un moment històric, poden servir d'inspiració, són senyals indicadors del camí, no substitueixen la creativitat. Si ens fixem en els itineraris històrico-vitals dels místics més coneguts identifiquem grans línies que han marcat el seu projecte espiritual. Extraiem els trets més significatius del seu tarannà espiritual.
La teologia espiritual està atenta a la vivència històrica, reclama una teologia narrativa que conjugui mythos i logos, experiència religiosa i sistema teològic.
R. Guardini. La totalitat de l'existència cristiana.
U. von Balthasar. L'estètica teològica.
J. Metz. Teologia com a memòria subversiva. És difícil separar els conceptes englobats en el de "dogmàtica històrico-vital" perquè la vida espiritual és un conjunt d'aquests. Podem parlar de la biografia com a teologia perquè:
Bibliografia i recursosU. von Balthasar. L'estètica teològica.
J. Metz. Teologia com a memòria subversiva. És difícil separar els conceptes englobats en el de "dogmàtica històrico-vital" perquè la vida espiritual és un conjunt d'aquests. Podem parlar de la biografia com a teologia perquè:
- "Inscriu en la doxologia de la fe la biografia mística de l'experiència religiosa.
- No és una teologia deductiva per sistema, sinó una narració de la història personal davant de Déu, abreviada i condensada conceptualment.
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
- La fe, en la historia y la sociedad: esbozo. Johann Baptist Metz
Itineraris espirituals
11. Itineraris espirituals en la història de l'Església: Didaché, l'ideal gnòstic en Climent d'Alexandria i Orígenes, Divisió tripartita en Evagri Pòntic i Ps.-Dionís Areopagita, Teresa d'Àvila i Joan de la Creu, Teresa de Lisieux
- Els dos camins. Pseudo Bernabé: Didaché: l'home pot escollir entre el camí de la vida i la llum o el camí de les tenebres i la mort.
- L'ideal gnòstic cristià. Climent d'Alexandria i Orígenes: la vida espiritual del cristià ha d'anar cap a la perfecció cristiana, cap al coneixement profund de Déu, de Crist.
- Divisió tripartita de la vida espiritual. Evagri Pòntic: de la praxis (purificar la part passional de l'ànima per assolir l'apatheia) en surt la contemplació (de tot) i la theologia (fer una base teòrica). Ps. Dionisi: activitat purgativa, il·luminativa i unitiva. Joan de la Creu: la "Pujada al Mont Carmel" significa l'ascesi purificativa de la persona per unir-se a Déu: ha de passar per la nit dels sentits, la nit de la intel·ligència i la nit de la memòria/voluntat.
- El camí de la perfecció. Teresa d'Àvila: les set estances del castell interior. Graus d'oració: vocal, meditació, infusa, contemplació.
- El caminet/drecera. Teresa de Lisieux: conscient de la nostra debilitat se sent confiada en el déu misericordiós, i amb ell fa el "caminet de la vida".
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010+
- Epístola de Bernabé. Wikipedia
- Orígenes. Wikipedia
- Història del monaquisme cristià. Alejandro María Masoliver
- Canciones del alma [doc]. Daniel Torres
dijous, 28 de gener del 2010
Naixement, creixement i maduració
10. La vida espiritual com a creixement i maduració: esdevenir "adults en Crist"
Es poden establir tres etapes en la vida espiritual:
- Fase inicial. Naixement en Crist pel baptisme. Renovació en l'Esperit Sant. Pel baptisme el cristià mor i ressuscita en Crist, s'inicia en Crist.
- Maduració al llarg de la vida. L'ocupa pràcticament tota.
- Acompliment final. La vida espiritual és creixement i coneixement en la mort de Crist. Havent madurat el Senyor et ve a buscar.
La vida espiritual ens porta a una evolució en diversos aspectes:
- Infants (desconeixem molt) i Adults (no ser uns qualsevol) en Crist
- Imperfectes vs. Perfectes (la perfecció espiritual com a misericòrdia)
- Ignorants vs. Mestres (desenvolupar-se en la vida, només. La saviesa no és d'aquest món). De la doctrina elemental sobre Crist al coneixement més profund (Heb 5, 11-14)
- Home carnal (autopretenció de salvar-se, prescindeix de Déu) vs. Home espiritual (es deixa portar per Déu) (Ga 5, 16-26; 1Co 3,1)
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
El camí en l'AT i en el NT
9. El camí, l'èxode i la pujada a la muntanya en l'AT i en el NT. La vida cristiana com a camí, pelegrinatge, cursa en Pau, Lluc, Joan, Hebreus, 1Pe
AT
- L'èxode d'Israel. La vida espiritual com a camí. Els cristians realitzen el seu èxode al llarg de la vida.
- Salm 95. Evitem l'enduriment de cor.
NT
- 1Pe. El cristià com un pelegrí. No us acomodeu als costums d'aquest món.
- He. Imatge de la muntanya: és el recorregut de la vida cristiana fins al santuari de la Glòria. Apropem-nos-hi amb confiança.
- Jn. La vida és una anada al Pare, un trànsit.
Per Moisès vingué la llei (Torah), però per Jesús vingué la comunitat
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
Antinòmies del camí cristià
8. Antinòmies i complexitat de la situació del cristià: el camí estret i la taula del regne
La vida espiritual del creient és en la Bíblia un camí que cal recórrer (Dt, Sl, Miq, Gn, Ex, Mt, Heb). La vida del cristià implica acceptar les antinòmies de la vida:
- Alegria i mortificació
- Compromís i contemplació
- Culte i praxis
- Estabilitat i camí
- Història i escatologia
- Lluita i contemplació
I aquest és el camí que configura la taula del Regne.
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
Homo viator
7. L'aventura humana com un camí. Dimensió evolutiva de la vida espiritual
L'home bíblic és un home situat en el temps i en la història.
En la part espiritual l'home està cridat a buscar sentit, a madurar, a desplegar-se, a ser un mateix: cercar la coincidència amb si mateix, amb allò més noble de si mateix. Per tenir una existència autèntica cal construir-se el seu interior.
La vida espiritual té una via evolutiva (dinàmica de la vida espiritual):
- Via purgativa
- Via il·luminativa
- Via unitiva (unió amb Déu)
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
La vida espiritual com a itinerari
6. La vida espiritual com a itinerari
Tot en l'home és itinerància. Es tracta d'assolir noves metes. L'home fa camí:
- en el pla físic: canviem de llocs, tenim ruptures, desvinculacions, som temporals...
- en el pla espiritual: busquem sempre un sentit, ens construïm en la història, madurem, creixem interiorment, vers Déu...
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
Espiritualitat i "espiritualitats"
5. Espiritualitat i "espiritualitats". Espiritualitat litúrgica i espiritualitat bíblica
L'espiritualitat cristiana és una de sola, la que ens aplega entorn de Crist en l'Església. És la manera de viure el misteri de Crist, la seva filiació divina.
Quan parlem d'"espiritualitats" estem parlant de l'accentuació d'algun aspecte de Crist en la nostra (dels altres) manera de viure: una gràcia, una aptitud, una actitud...
L'espiritualitat lítúrgica i l'espiritualitat bíblica poden ser viscudes per tots els cristians.
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
Teologia de la mística. A. Stolz
4. La proposta d'Anselm Stolz: fer atenció a allò fenomènic espiritual. L'experiència cristiana com un "experiencial" religiós (J. Mouroux, U. von Balthasar)
La novetat d'Stolz està en què defineix la mística a través de la teologia. Basant-se en la patrística dels segles anteriors al s. VI afirma que la vida religiosa (vida espiritual) té un caràcter sagramental (allò fenomènic espiritual). Això implica que misticismes d'altres religions positives no són vàlids.
En canvi, J. Mouroux i U. von Balthasar defensen la legitimitat de "l'experiència cristiana" i del "fenomen de la santedat" com a lloc i objecte de la teologia. Defensen més bé la "res et sacramentum" (signe intern) o la "res sacramenti" (realitat última), que no el "sacramentum tantum" (signe extern visible).
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
- Ressenya del llibre d'Anselm Stolz, Teología de la mística. Sobre Manuel Sacristán Luzón
Teologia i espiritualitat
3. La separació entre teologia i espiritualitat. La disciplina d'ascètica i mística.
La teologia és la reflexió crítica sobre la pròpia fe, la que vol donar-li un estudi/coneixement (fides quarens intellectum).
L'espiritualitat és la vivència de la pròpia fe, en un camí on s'uneixen ascètica (despendre's moralment de coses es pot considerar que aparten del camí) i mística (estat de consciència en què hom es percep prop de Déu).
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
L'Escolàstica
2. De la teologia dels Pares a l'escolàstica, o del símbol a la dialèctica
Als segles XII-XIII es dóna una ruptura de la concepció teològica. Es fa un pas de la teologia simbòlica a la dialèctica.
Els pares de l'Església elaboraven una concepció filosòfica en la qual unien fe i raó (teologia sapiencia-contemplativa, teologia monàstica i "sacra pagina") per poder donar fonament al cristianisme, fruit de l'exigència històrica del moment (amb una base, sobretot grecollatina, neoplatonisme).
Però amb el Renaixement s'evoluciona cap a una comprensió crítica o quaestio (es dóna una ruptura entre scientia i experientia, entre Ecclesia i Eucharistia).
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
- "Escolàstica". Wikilengua.net
Teologia espiritual
1. Estatut o objecte de la teologia espiritual
La teologia espiritual té per objecte la comprensió/objectivitat (coneixement o estudi) de la mateixa vida espiritual i la santedat (vivència) mitjançant tres fonts: la Sagrada Escriptura, la Tradició i el Magisteri de l'Església i els escrits/experiència dels sants i místics.
Així com en l'Església trobem tres dimensions dels sagraments: sacramentum/signum tantum (signe sagramental visible), res et sacramentum (signe intern) i res sacramenti (realitat última), la teologia espiritual indaga entre aquests elements, per esbrinar (dibuixar) els camins que porten a la perfecció mística.
Tot i aquest voler comprendre-ho, cal ser conscients que allò que creiem (fides quae) és inseparable d'allò pel qual creiem i de com ho creiem (fides qua). La vida espiritual és deixar-se conduir pel mateix coneixement de Jesús.
Bibliografia i recursos
- Apunts de l'assignatura de Teologia espiritual donada per Cebrià M. Pifarré a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Curs 2009-2010
- "Teologia espiritual". Wikilingua.net
diumenge, 8 de juny del 2008
Fides quaerens intellectum
diu Sant Anselm de Canterbury (1033-1109). Tot i no ser una bona excusa, poder donar raó de la fe tranquilitza, i així ho va veure Sant Anselm.
La teologia fa una reflexió crítica sobre la fe per tal de verificar la seva coherència amb els orígens (i la fidelitat de la transmissió) i la seva significativitat pel present i pel futur. És un do que s'acull, es cuida i es treballa. Com a cristians és un estil de vida, el model que ens mostra Jesús. Quan es fa realment experiència un es planteja seriosament cap a on ens convida a anar.
Ens arriba el discurs teològic gràcies a l'acompanyament en la fe, per part de les persones i de l'Església, de la memòria escrita/oral dels darrers dos mil anys d'història i de l'esperança (profecia) que desperta en nosaltres i en l'Església de cara al futur (Bruno Forte).
No és un luxe, és una obligació ser capaç de donar raó de la pròpia esperança. O l'estudiem a fons o només ens quedarà el fonamentalisme o l'apostasia (González Faus). El problema del nostre temps no és el relativisme, sinó la superficialitat amb què es porta tot. És una espècie de suïcidi.
Les tres virtuds teologals són: Fe, Esperança i Caritat. "Crideu l'atenció perquè sou gent d'esperança, però expliqueu les raons perquè crideu l'atenció". És necessari:
NT. Els apòstols van creure gràcies a la resurrecció: Ac 2, 32 / Ac 3,15 / Ac 10, 40
S. I-V. Pares apologistes. Els primers cristians s'enfronten als jueus i als pagans. Sant Agustí.
Alta Edat Mitjana. S'esdevé una societat completament cristiana que ataca jueus i musulmans. Ramon Llull, Sant Anselm de Canterbury (Aosta).
S. XIV-XV. En el Renaixement s'obren nous fronts de diàleg en recuperar-se els clàssics grecs i romans, i l'encontre amb noves religions. Lluís Vives, Erasme de Rotterdam.
S. XVI-XVIII. Il·lustració. Després de la reforma luterana se separa la fe de la raó.
S. XIX. En la Modernitat l'Església vol dialogar amb el racionalisme. Vegades es vol racionalitzar massa la fe. Kant.
Els defensors de la teologia apologètica (contra els qui no tenen religió, contra els qui tenen una altra religió i contra els cristians no catòlics) no poden dialogar amb els racionalistes perquè estan completament segurs del creure i del Crist dels textos.
S. XX. Entren en crisi els manuals de teologia.
Mètode de la immanència (Maurice Blondel): només Déu pot apagar la set de plenitud que hi ha en la interioritat de la persona. La dona és una prova de l'existència de Déu: desperta set i no em pot satisfer, però m'ha permès tenir consciència d'infinitud (Pol Clodel).
De Trento (1563) al Vaticà II (1965) no es llegeix la Bíblia, però es produeix una renovació de la cultura de l'Església i la filosofia. Gent no creient estudien els textos bíblics (objectivisme) i els pensadors cristians oferereixen un altre tipus de síntesi més personalista. L'apologètica tradicional es transforma en teologia fonamental: estudi de l'autorevelació de Déu als homes per demostrar el seu origen diví i el seu destí humà, mostrant la seva credibilitat. S'aconsegueix:
La teologia fa una reflexió crítica sobre la fe per tal de verificar la seva coherència amb els orígens (i la fidelitat de la transmissió) i la seva significativitat pel present i pel futur. És un do que s'acull, es cuida i es treballa. Com a cristians és un estil de vida, el model que ens mostra Jesús. Quan es fa realment experiència un es planteja seriosament cap a on ens convida a anar.
Ens arriba el discurs teològic gràcies a l'acompanyament en la fe, per part de les persones i de l'Església, de la memòria escrita/oral dels darrers dos mil anys d'història i de l'esperança (profecia) que desperta en nosaltres i en l'Església de cara al futur (Bruno Forte).
No és un luxe, és una obligació ser capaç de donar raó de la pròpia esperança. O l'estudiem a fons o només ens quedarà el fonamentalisme o l'apostasia (González Faus). El problema del nostre temps no és el relativisme, sinó la superficialitat amb què es porta tot. És una espècie de suïcidi.
Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.
(1Pe 3, 15)
(1Pe 3, 15)
Les tres virtuds teologals són: Fe, Esperança i Caritat. "Crideu l'atenció perquè sou gent d'esperança, però expliqueu les raons perquè crideu l'atenció". És necessari:
- Donar raó del fonament de la fe.
- Defensar la fe contra els qui l'ataquen.
NT. Els apòstols van creure gràcies a la resurrecció: Ac 2, 32 / Ac 3,15 / Ac 10, 40
S. I-V. Pares apologistes. Els primers cristians s'enfronten als jueus i als pagans. Sant Agustí.
Alta Edat Mitjana. S'esdevé una societat completament cristiana que ataca jueus i musulmans. Ramon Llull, Sant Anselm de Canterbury (Aosta).
S. XIV-XV. En el Renaixement s'obren nous fronts de diàleg en recuperar-se els clàssics grecs i romans, i l'encontre amb noves religions. Lluís Vives, Erasme de Rotterdam.
S. XVI-XVIII. Il·lustració. Després de la reforma luterana se separa la fe de la raó.
S. XIX. En la Modernitat l'Església vol dialogar amb el racionalisme. Vegades es vol racionalitzar massa la fe. Kant.
Els defensors de la teologia apologètica (contra els qui no tenen religió, contra els qui tenen una altra religió i contra els cristians no catòlics) no poden dialogar amb els racionalistes perquè estan completament segurs del creure i del Crist dels textos.
S. XX. Entren en crisi els manuals de teologia.
Arde en tus ojos un misterio, virgen
esquiva y compañera.
No sé si es odio o es amor la lumbre
inagotable de tu aljaba negra.
Conmigo irás mientras proyecte sombra
mi cuerpo y quede a mi sandalia arena.
-¿Eres la sed o el agua en mi camino?
Dime, virgen esquiva y compañera.
Antonio Machado
esquiva y compañera.
No sé si es odio o es amor la lumbre
inagotable de tu aljaba negra.
Conmigo irás mientras proyecte sombra
mi cuerpo y quede a mi sandalia arena.
-¿Eres la sed o el agua en mi camino?
Dime, virgen esquiva y compañera.
Antonio Machado
Mètode de la immanència (Maurice Blondel): només Déu pot apagar la set de plenitud que hi ha en la interioritat de la persona. La dona és una prova de l'existència de Déu: desperta set i no em pot satisfer, però m'ha permès tenir consciència d'infinitud (Pol Clodel).
De Trento (1563) al Vaticà II (1965) no es llegeix la Bíblia, però es produeix una renovació de la cultura de l'Església i la filosofia. Gent no creient estudien els textos bíblics (objectivisme) i els pensadors cristians oferereixen un altre tipus de síntesi més personalista. L'apologètica tradicional es transforma en teologia fonamental: estudi de l'autorevelació de Déu als homes per demostrar el seu origen diví i el seu destí humà, mostrant la seva credibilitat. S'aconsegueix:
- Restringir el camp de la teologia fonamental.
- Determinar-ne l'objecte: la fe i la revelació.
- Definir-ne una metodologia: fonts, paraula, concilis, etc. (teologia dogmàtica).
Apunts de l'assignatura de Teologia fonamental. Professor: Manel Bellmunt. Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
dilluns, 28 de gener del 2008
La filosofia a la tradició judeocristiana
Des del punt de vista del judaisme el Messies encara no ha vingut i per açò no ens diuen cristians, sinó natzarets. El seu argument és que si el Messies hagués arribat es notaria en alguna cosa.
la creació. Existeix en totes les concepcions judeocristianes.
la resurrecció. Els grecs no van entendre Sant Pau, ja que creien en la immortalitat de l'ànima, però molts d'ells sí que van creure la teoria. Sòcrates i Plató creien en la immortalitat de l'ànima: el cos el tenim, però l'ànima és el que som. Això és creure en la immortalitat del que som. Sòcrates ho tenia completament assumit, per això no va tenir por a morir.
Els cristians ens morim de debò, però per a un grec ho sembla. En aquesta mort, Déu pare, ens ressucita i dóna la vida; en aquesta mort hi ha la plenitud del sentit de la vida.
la història. Hi ha moments destacats en la història, no tot és homogeni en el temps cronològic: un èxode, una catàstrofe, el meu casament. Això vol dir que hi ha un sentit i, per tant, la història és el temps dotat de sentit.
Que el temps vagi de l'inici a la mort (escatologia) i enmig hi hagi temps de més sentit, vol dir que intervé Déu. La història, o té sentit o no és història. I això vol dir que la història és sagrada? Una data darrere una altra és cronologia, però si s'explica és història. Jesús dóna un sentit de futur; és una possibilitat de sentit. Només tenen història el judaisme i el cristianisme. Si només hi ha una cronologia esdevé el nihilisme.
La fe és altament perillosa. Qui creu i només creu és un desastre. Per exemple, Hitler creia en el seu projecte, en el seu projecte final. En l'àmbit cristià, perquè el projecte sigui bo ha d'unir:
l'encarnació. “El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14).
Quan un s'expressa en una llengua agafa les concepcions i els avantatges i els inconvenients que aquesta comporta. Açò li va passar a Sant Pau a Atenes. Ens passa avui a nosaltres quan diem: 'convertir' en pa i vi? Seria millor dir transubstanciació? Per què el qui creu ha de fer un lleig a la intel·ligència? Aquest debat entre Fe i Raó es va debatre durant l'Edat Mitjana.
la creació. Existeix en totes les concepcions judeocristianes.
- És creació del no-res (creatio ex-nihilo). Aquesta visió es contraposa a la dels grecs, pels quals la matèria és eterna, no l'ha feta mai ningú, per tant no hi ha hagut maig una formació del món; el seu pensament els diu que només es dóna forma a la matèria.
- L'home com a criatura. Déu és Déu. Déu no és en el món ni el món és Déu. Déu és creador i l'home és la criatura. No hi ha panteismes, l'home no és Déu.
Aristòtil deia que “l'home té una espurna de la raó divina”, “que hi ha d'haver un Déu que hagi començat tot el moviment del món natural. Déu, d'aquesta manera, és a dalt de tot de l'escala de la natura”, que ell identifica. “Aquesta 'cosa' la va anomenar primer motor, o Déu. El primer motor no es mou en si mateix i, però és la 'causa formal' del moviment dels cossos pesats i, per tant, del moviment de tota la natura”. (El món de Sofia. Jostein Gaarder). Que Déu sigui allò més relatiu per a Aristòtil no està tan malament.
la resurrecció. Els grecs no van entendre Sant Pau, ja que creien en la immortalitat de l'ànima, però molts d'ells sí que van creure la teoria. Sòcrates i Plató creien en la immortalitat de l'ànima: el cos el tenim, però l'ànima és el que som. Això és creure en la immortalitat del que som. Sòcrates ho tenia completament assumit, per això no va tenir por a morir.
Els cristians ens morim de debò, però per a un grec ho sembla. En aquesta mort, Déu pare, ens ressucita i dóna la vida; en aquesta mort hi ha la plenitud del sentit de la vida.
la història. Hi ha moments destacats en la història, no tot és homogeni en el temps cronològic: un èxode, una catàstrofe, el meu casament. Això vol dir que hi ha un sentit i, per tant, la història és el temps dotat de sentit.
Que el temps vagi de l'inici a la mort (escatologia) i enmig hi hagi temps de més sentit, vol dir que intervé Déu. La història, o té sentit o no és història. I això vol dir que la història és sagrada? Una data darrere una altra és cronologia, però si s'explica és història. Jesús dóna un sentit de futur; és una possibilitat de sentit. Només tenen història el judaisme i el cristianisme. Si només hi ha una cronologia esdevé el nihilisme.
La fe és altament perillosa. Qui creu i només creu és un desastre. Per exemple, Hitler creia en el seu projecte, en el seu projecte final. En l'àmbit cristià, perquè el projecte sigui bo ha d'unir:
Fe + Amor
Adan i Eva volien ser com Déu: la responsabilitat és de Déu i ells fan el que els dóna la gana. Ara bé, ser igual a Déu suposa molts més maldecaps, i sembla que així ho va demostrar el nazisme.l'encarnació. “El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14).
Quan un s'expressa en una llengua agafa les concepcions i els avantatges i els inconvenients que aquesta comporta. Açò li va passar a Sant Pau a Atenes. Ens passa avui a nosaltres quan diem: 'convertir' en pa i vi? Seria millor dir transubstanciació? Per què el qui creu ha de fer un lleig a la intel·ligència? Aquest debat entre Fe i Raó es va debatre durant l'Edat Mitjana.
Apunts de l'assignatura Història de la filosofia I
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)