La postmodernitat

Per què aquesta impossibilitat de pujar al tren que porta a l'alegria? Perquè tot és inabastable: el cel és "cada vez más lejano y más alto". Però, i a la terra? [...] I és cert que a la terra hi ha grans supermercats plens a vessar; però el postmodern s'hi passeja, de vegades, cridant: qui em ven una mica d'autenticitat? (CDCC). A la terra, l'home pressent la possibilitat de "un encuentro que me ilumine el día", però després aquest pressentiment és "como una enredadera que no encuentra ventanas donde agarrarse"; i no li queda cap altra sortida que "abrazarse a la ausencia que dejas en mi cama" (CM). Aquest ja no és el carrer, sinó la ciutat de la malenconia.

I la raó d'aquesta malenconia és un desequilibri que sembla inherent, no ja a la realitat ambiental, sinó a l'ésser humà mateix: el desequilibri entre el que anomenaríem "esperança expectant" i l'"esperança esperada". La primera és la que "busca acaso un encuentro que le ilumine el día". Però esperança esperada s'ha de limitar a "encender un cigarrillo y resolver un crucigrama". En aquestes condicions sempre passarà que "es pronto para el deseo y muy tarde para el amor" (CC). [...] Sempre serà "aviat per al desig" perquè ho crema tot; però també "molt tard per a l'amor", perquè en l'amor ja no ens hi atrevim a creure.

Però, malgrat tot, "¿qué voy a hacerle yo si me gusta...?". I sobretot: "¿cómo voy a hacer caso de los que me dicen: "eh, cuidado" si no creo que me lo digan por amor a mí, sino "para que no me escape de su lado"".

I si és així, com voleu evitar que l'home visqui en el número 7 (que a més és el número perfecte) del carrer de la Malenconia?

Font: José I. González Faus.

Post-modernitat europea i cristianisme latinoamericà

Joaquín Sabina: CDCC = Cómo decirte, cómo contarte CM = Calle Melancolía CC = Caballo de cartón 

En ocasions s'atorga una rellevància tal a la leologia, a la litúrgia, a la moral o a la institució que les concrecions culturals acaben reemplaçant l'autèntica experiència del sagrat. Les formulaclons religioses s'absolutitzen i atribueixen característiques sobrenaturals i eternes a aspectes purament conjunturals. Aquesta distorsió és, de fet, un acte d'idolatria, ja que es confon Déu amb les imatges que el representen, la revelació amb els arguments que l'expliquen, les accions divines amb Ies cerimònies organitzades per commemorar-les, l'amor amb el compliment de les normes que l'expliciten. 

Font: Josep Otón. El reencantament postmodern

Escrits sapiencials

• Com trobam Déu? El problema és com Déu ens troba a noltros! No hi som mai a casa!
• Ignorant a Déu no podem saber que som imatge de Déu.
• Déu no vol que patim. Quan patim, Déu pateix amb nosaltres.
• El problema del mal és la gran creu de la teodicea.
• Quan Déu és una idea es pot canviar per una altra, però quan és experiència no canvia.
• A Déu s'hi pot estar de cara o d'esquena, però no separar-se'n.
• Un tot sol es pot proveir plaer, però no felicitat.
• Només qui sap agrair pot gaudir.
• Déu, en cada mort, hi veu la mort del seu fill.
• La llei és la manera de viure d'una persona salvada, no per salvar-se.
• S'han de menjar molts plats de sopes per conèixer una persona. 
• S'ha educat molt malament: al marge del cos o sense el cos.

font: reflexions entorn dels escrits sapiencials i salms de La Bíblia, per Maria Claustre Solé

Diàleg entre Déu i Job

On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra?
Explica-m'ho, tu que ho saps tot!
Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món?
Saps on s'assenten els pilars de la terra?
Saps qui va posar la seva pedra angular
mentre els estels del matí cantaven
i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu?
I quan la mar brollava del si matern,
qui la clogué amb dos batents?
Jo la vagi vestir de núvols,
la vaig embolcallar amb bromada.
Jo li he marcat els límits
amb dos batents i un travesser,
dient-li: Fins aquí, ni un pas més!
Aquí se't desfarà l'orgull de les onades!

Jb 38, 4-11

Tres persuacions prefilosòfiques

• Els homes s'atribueixen a si mateixos una dignitat i una llibertat de valor incalculable.
• Els éssers humans es resisteixen a desaparèixer amb la desaparició de la seva estructura somàtica (mort).
• Es reconeixen dotats d'una creativitat racional (ells, no els altres éssers mundans), d'una creativitat estètica (art) i d'una creativitat ètica (religió i moral).

La constitució de l'ésser humà: la unitat de cos i ànima. Antropologia teològica. ISCREB. Lluís Serra

Un horitzó continu?

Sobre la libertad, la alegría y el juego: los primeros libertos de la creación, J. Moltamn. Salamanca: Sígueme, 1972, p. 29-41.

Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:

• Déu és un creador lliure, per tant, la creació no és necessària, tampoc no és arbitrària, sinó que és per voluntat seva (complaença divina).
• Déu crea del no-res, d'allò diferent a la seva essència. En canvi, l'home només podria fer/actuar amb les coses que es desprenen d'ell mateix. Déu té la capacitat de fer amb les que no són Ell.
• La finalitat de la creació és la glorificació de Déu, ja que si és creació seva aquesta apunta cap a Ell.
• L'existència humana té sentit per ella mateixa pel simple “valor demostratiu del ser”. La seva finalitat és la bellesa i l'oci del seu ser, no el seu fer, tenir o aconseguir (coses).
  

És una característica de la postmodernitat considerar l'home com a faber, i també, per què no, a Déu. En contraposició a aquesta visió actual tenim el text de Moltamn i la mateixa explicació teològica de la creació. Hem arribat a considerar-nos així, a considerar-Lo així, potser per diversos motius: per la història que tenim, per la industrialització, pels models econòmics imposats, per l'afany de lucre exponencial, etc. Però si ens hi fixem tots aquests motius són merament terrenals i temporals. La concepció de la creació ens proposa un altre model, una altra concepció més transcendent, percebre que som, i el sol fet de ser té sentit per ell mateix i és també plenitud. No cal anar a buscar la plenitud, el sentit, en les realitzacions, en els èxits o en les conquestes; està en el “valor demostratiu del ser”.

Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.

D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?

La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.

Assignatura d'Antropologia teològica

Professor: Lluís Serra. ISCREB, curs 2010-2011

Sobre algunes idees del Discurs del mètode

Comentari a la Primera part i a la Segona part del Discurs del mètode de René Descartes

L'autor comença el seu discurs amb una frase prou contundent per a qualsevol lector que després d'aquesta frase vulgui seguir llegint. En ella fa una crítica a quelcom que vol explicar i que molta gent no entén: “El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen.” Decart afirma que el “bon sentit o raó” és allò que podem considerar com a veritable, diferent a allò que és fals. En aquest cas, quan la gent, fins i tot els més savis (els més científics també), creu estar en possessió d'allò veritable no cerquen res més perquè creuen que això ja és definitiu i realment vertader. Decart afegeix que la possessió de la raó existeix de manera natural en tots els homes. La primera frase evidencia així quin és el flanc que vol atacar: la raó.

És cert i la societat actual ho demostra, que la raó s'ha convertit en sinònim de veritat i tot allò a què podem arribar mitjançant la raó és motiu d'acord per a molta gent (només cal el consens d'una majoria; es considera “objectiu”) i qualsevol altra capacitat de la vida humana queda relegada a la foscor del dubte i de la raresa o desaprovació. Així doncs, aspectes com els sentiments, l'espiritualitat (metafísica), la imaginació, la memòria, etc. formen part del món “subjectiu” (al seu entendre) que la societat no accepta com a veritat (“raonable”) que pugui ser aplicable “a la majoria” (societat). La societat necessita que les coses siguin objectives, i l'objectivitat actualment prové de la raó. Tot allò que pot ser raonat (però que realment no té perquè ser objectiu) pot esdevenir veritat, però tot allò que prové de la “subjectivitat” de cada persona no és acceptable.

En un moment donat, Decart afirma que la raó o el “bon sentit” és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties: “la raó o el bon sentit, essent com és l'única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties”. Amb aquesta frase vol dir que la raó és l'única plenament comuna a tots els homes, però alhora també sembla que rebutja com a pròpiament humanes qualsevol de les qualitats que hem citat en paràgraf anterior (sentiments, espiritualitat, imaginació, memòria). Així, Decart es posa de la part de la societat moderna on les coses necessiten una raó (la tesi principal de Decart és que basta un bon mètode), i per tant, no estem tant lluny d'ell en l'actualitat.

Després d'analitzar les ciències principals arriba a un punt en què descarta estudiar les demés perquè considera que si beuen de la filosofia aquesta les desmereix totalment. Ho diu així: “I, pel que fa a les altres ciències, atès que manlleven els seus principis a la filosofia, pensava que no es podia haver construït res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Amb aquesta “poca vergonya” qualifica la filosofia de les coses més poc fiables (ni perd el temps en opinar-hi) perquè encara en ella no hi ha cap tema en què s'hagi arribat a algun consens, i per tant, és dubtosa tota ella.

Potser un dels mals del món, de Decart també, és que es prengui la filosofia com una ciència poc fiable (no té verificació empírica; així tampoc no és “objectiva”), per tant, no vàlida en l'actualitat. I dic que pot ser un mal perquè si per alguna cosa serveix és per no veure les coses sempre del mateix color. Per no fer, com Decart, que només allò que obtingui del treball en el seu JO serà veritable, o per no fer de la raó l'única i vertadera ciència.

El JO és la gran premissa sobre la qual construeix el seu discurs: “sovint no hi ha tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i fetes de mà de diversos mestres com en aquelles en què ha treballat un de sol”. I aquesta és una gran característica de la modernitat, també de l'actualitat. Poca cosa ha canviat després de quatre segles. Qui s'atreveix a dir a un altre que allò que fa, que allò que pensa, que allò que diu, que allò que sent “no és” (dic “no ésser” per no citar cap cosa/cas concret)? Uns pares es veuen amb la potestat de retreure-li a un mestre que el seu fill ha tret males notes per culpa seva; un noi es veu amb la potestat de dir-li a un vell que fa nosa enmig del camí; una mare es veu amb la potestat de decidir sobre l'avortament del seu fill sense que ningú li posi en dubte la seva decisió. Per tant, la introspecció i la recerca de la veritat en el JO dóna fonament de veritable a allò que un pensa, fa i diu. No es considera admissible que la gent es pugui posar amb res del que afecta a cada persona en concret, només s'admeten aquelles coses que per consens d'una majoria han adquirit el rang de llei o normativa. Sembla que les persones prefereixen viure dins un marc legal.

De totes maneres, Decart encara precisa que aquesta veritat que prové del JO és autènticament veritable si la persona té ús complet de la raó i només està guiat per ella: “és quasi impossible que els nostres judicis siguin tan purs i tan sòlids com haurien estat si haguéssim tingut l'ús complet de la raó des del moment del naixement i no haguéssim estat mai guiats sinó per ella”. Ho diu perquè té en compte que al llarg de la nostra vida hi ha desitjos i autoritats que ens marquen i no ens permeten viure amb una raó completa. Com pot estar Decart tan segur que allò que pensa ell està completament lliure de tots aquests prejudicis? Ha d'estar molt segur que en el moment en què decideix entrar en si mateix deixa fora qualsevol principi o fonament assumit anteriorment.

Pel que fa a l'existència d'aquests prejudicis en cada persona, fa la distinció entre dos tipus d'homes: d'una banda, els qui “creient-se més capacitats del que són, no poden estar-se de precipitar els seus judicis ni tenen prou paciència per dirigir ordenadament tots els seus pensaments”, i d'altra banda, els qui “tenint prou enteniment o modèstia per a jutjar que són menys capaços de distingir el ver del fals que d'altres per qui poden ser instruïts, més aviat s'han d'acontentar de seguir les opinions d'aquests altres en comptes de recercar-ne ells mateixos de millors”. Diferencia entre les persones que no tenen prou “bon sentit” o raó per fer un pensament propi, d'aquells que sí que en tenen, però en qualsevol dels dos casos estan destinats al fracàs perquè no acaben de dirigir el seu pensament per elaborar el seu propi discurs. Decart no es considera ni d'un grup ni de l'altre. Després d'haver tingut els millors mestres (prou savis), d'haver adquirit tots els coneixements que li han ensenyat i d'haver obtingut la suficient experiència creu que no es pot agafar de la mà del coneixement de ningú per arribar a la veritat. És així com s'encoratja a construir el seu propi discurs, diferent al dels dos tipus d'homes anteriors. Per fer-ho ha de creure (i ho creu) que el seu pensament sí que està fora de qualsevol d'aquests prejudicis i per això pot crear el seu propi mètode, independent.

L'autor aspira a poder arribar en els estudis que faci a valors ideals i absoluts, conclusius, així pretén aconseguir la seguretat, la claredat, la utilitat, la certesa, l'evidència, la fermesa, la solidesa, la indubtabilitat i la distinció del “bon sentit” o raó en qualsevol de les ciències que estudii. Posa per exemple el cas de l'aritmètica: “un infant instruït en l'aritmètica, si ha fet una addició segons les relges, pot estar segur d'haver trobat, tocant a la suma que examinava, tot el que l'esperit humà pot trobar”. Quan afirma que és amb aquest mètode, el de la raó (la seva), “tot el que l'esperit humà pot trobar” redueix tot el que la persona és i té a un sol aspecte. Cap de les característiques personals humanes que havíem citat a l'inici de l'article són prou vàlides per a conèixer veritablement les coses de la vida, només la raó (la de cadascú).

“Allò que em satisfeia més d'aquest mètode era que així estava segur de fer servir en tot la raó”. Després d'explicar les regles que regeixen el seu mètode encara està més segur que ha arribat a trobar el mètode infal·lible que li permet el coneixement d'allò veritable, però és obvi que la veritat vista d'aquesta manera no és la realitat, sinó que és la claredat de la raó d'una sola persona, i en conseqüència cada persona té la seva veritat, la seva realitat. Creure que allò propi és la veritat, o pitjor, la realitat, impedeix que les persones es puguin posar en el lloc de l'altre si la conclusió a la que arriben no és la mateixa, i per tant, ajudar-los, contribuir a la col·lectivitat, a la societat, en definitiva. El més normal és que el “bon sentit” de cada persona sigui diferent (coincident en alguns casos, en pocs?). La capacitat d'acceptar el “bon sentit” dels altres, reconèixer-lo, és correcte i acceptable, encara que no sigui la visió d'un mateix. La varietat de visions és enriquidora, és la que construeix la societat. La diferència de visions pot comportar una bona o una mala convivència. Pot provocar conflictes, però també s'ha de saber tenir el suficient talent per gestionar bé aquests conflictes; la raó (el bon sentit, no el de Decart) hi pot ajudar, però la resta d'aspectes de la persona humana també.

La raó de Decart s'enfanga en l'egoisme i això comporta una manca de felicitat, de ben estar, de satisfacció de ser i d'estar. La raó, com tot, amb mesura, és bona. La temprança d'aquesta amb la resta de qualitats humanes ha de ser més procliu a estendre's en la societat actual.

Text presentat a l'assignatura de Metafísica
Professor: Vicent Igual. ISCREB, curs 2010-2011

Així vivim consolats...

* Què estudies?
- Ciències polítiques. Tu?
* Ciències religioses. A vegades aliades i a vegades als extrems
- La medicina no m'acaba de convèncer. Així, mentrestant curro de metge. Intento treure'm la carrera
* Què és el que no t'agrada de la medicina?
- La mala educació dels pacients
- Els 7 minuts que tinc per a visitar cadascun
- El sou
- Les guàrdies inhumanes de 24 hores
* Comprensible
- I la poca resolució dels problemes
- L'hipertens no es cura
- El diabètic tampoc
- L'asmàtic tampoc
- No es cura quasi res
- Només es pal·lia
* Ja, però així vivim consolats, a falta de consol espiritual

BCN-Docktor vs. [carles]... converses a l'ennivolat

No som res

Trob que té molta raó sa tia Maria quan diu que "tothom corre quan som morts, que és quan no ho hem de menester". Sí, és així, hem de donar el condol, hem de pregar, hem de recordar, hem de fer una ofrena, hem de col·laborar, hem d'anar al funeral, hem de cercar roba adequada. Però no necessitam córrer per anar a veure qualcú que està viu. Segurament trobarem un altre dia per anar a veure-la.

Fa dues setmanes acabàvem d'enterrar un conegut al cementeri de Poblenou de Barcelona i una de les persones allà assistents va exclamar: "no som res". Una vegada més, aquestes paraules em van fer mal a les orelles. Puc entendre la frase des del punt de vista que no som res perquè el dia que manco mos ho esperam la palmam. Aquesta raó és lògica, però així i tot la frase és completament falsa. I per què ho trob així? Per aquests motius:

1. Una vegada morts no sabem (els que estem aquí) si som res o no, ni creients ni descreguts.
   
2. Quan vivim som persones, feim coses, vivim coses, sentim, pensam. Visquéssim tot sols no seríem res per a ningú, però en la mesura que vivim socialment, ni que sigui anar a comprar el pa al matí, som qualcú que fa una cosa i els altres col·laboren en aquesta. Si a més a més, ens posam a parlar del que sentim quan xerram o estimam a altres persones la cosa és multiplica. En aquest viure ni l'altre ni noltros no podem quedar indiferents. Hi participam en positiu o en negatiu, però hi participam. Un o tots dos estimam, i l'altre mos pot odiar, però en qualsevol dels casos no som no-res, som quelcom per a l'altre i per noltros.
3. En vida som per a nosaltres infinitud de coses (som, feim i esteim) i per als altres, especialment els que ens estimen, som, feim i esteim amb/per a ells una vegada i una altra. El súmum ve quan morim, llavors, per tan profunda que sigui la mort, no deixam de ser pels que som aquí. Idò, és que ni amb la mort podem deixar de ser?
   
4. Com a creients, hem cregut que Déu ens estima. Simplement per aquest fet som. I a més a més, hem cregut que després de morts tornam ser. Així idò, mai deixam de ser.

La raó 4 no serveix per a tothom, però trob que les tres primeres sí. Per molt que vulguem noltros, fins i tot provocant-nos la mort, no deixam de ser. Qualcú té la solució per deixar de ser?

Com diuen els busos, gaudim de la vida. Les coses bones només passen una vegada a la vida. Les agafem o les deixem perdre? I per què dic que només passen una vegada a la vida? Perquè, entre altres coses, si les agafem sabem que són bones però si les deixam perdre no ho sabem.

Gaudim del ser!

Les característiques de ser mortal

"La alegría es un desafío", d'Angel Gabilondo, catedràtic de metafísica

A mí, ser mortal me ayuda a vivir gozosamente y a darle a cada instante mucha fuerza.
Porque vivir como un mortal es exigente. A mí, lo que me asusta es echar a perder la vida.

Sembla que la vida exigeix demanar-li quelcom més del que es pot percebre amb els sentits. Tenim a dintre una gran arma amagada, que són els sentiments.

Somos personas quebradas, no somos seres acabados ni plenos.

El dia a dia ens demostra que ens podem trencar molt fàcilment. Tenir esperança contribueix a suturar el trencament.

A mí, la gente sin placer me parece peligrosa y resentida, me asusta.

Alerta amb aquells que viuen del sofriment que redimeix! En definitiva hem de passar la vida al millor que puguem sense oblidar que no estem sols, i estimant.

El lenguaje es un principio extraordinario de realidad; el pensamiento es acción.

Tenim un llenguatge que descriu la realitat i no tenim realitat sense llenguatge. Aquesta és la principal limitació de l’home.

"Tothom hauria de ser capaç de posar-se a la pell dels altres"

- A quina ciutat i a quina època t'hauria agradat viure?

- Quan aparegueren els primers éssers humans, agafar una escopeta i fer un favor al món.

- Et consideres amorós?

- Ara i amb tu, no.

- Què hi fas a Girona?

- Oficialment, estudiar Filologia Catalana i Hispànica. En realitat, viure una segona vida que Menorca no em podria oferir.

- I a Menorca, durant l'estiu?

- Feina, feina, i més feina.

- A què et vols dedicar quan acabis els estudis?

- Un dels meus problemes és que no tinc cap mena de motivació, vocació ni ambició.

Jordi Català, projecte de filòleg i inadaptat de la vida. Qüestionari fillmore
Es carrer de Menorca, setmanari insular, n. 77 (5/10/2007)

- Com veus la nostra iIIa?

No veig res, però de fons hi escolto un requiem bastant accelerat.

- I la gent jove, activa o passiva?

- Hi ha de tot, fins i tot grups que es mouen de debò, i això és d'agrair.

- Quin defecte no perdones?

- Tothom hauria de ser capaç de posar-se a la pell dels altres i enten­dre els actes i les personalitats apa­rentment més incomprensibles. Aquesta hauria de ser una assigantu­ra obligatòria a totes les escoles. De moment ho perdono tot...

- Recomana una pel·lícula.

- Unes quantes: "Pink Floyd, The Wall"; "Edward Scissorhands" i "Match Point". Llàgrimes a totes tres.

- A quina edat t'agradaria morir plàcidament?

- No penso en la mort. Almenys no en la meva...

- Confessa un terrible error que hagis comès.

- Massa errors i massa personals. Però, en general, ser bona persona.

- Tens una ratlla per tirar-te flors.

- Sóc un inútil integral, un imbècil reincident i un bohemi malaltissament fosc i depressiu.

- Acaba la frase: No t'ho havia dit mai, però...

els dos estarem millor si no t'ho dic.

He llegit aquesta entrevista i a poc a poc he anat quedant fred.

Si fos el periodista pensaria que lo políticament correcte és elegir es titular triat, perquè no hagués quedat formalment bé posar: "Sóc un inútil integral, un imbècil reincident i un bohemi malaltissament fosc i depressiu." Com a periodista me quedaria sa pregunta de si vaig escollir bé s'entrevistat.

Com a pare me demanaria he estat capaç d'ensenyar qualque cosa prou bona vitalment i essencialment as fill meu perquè no arribi fins a aquest punt d'indefinició de s'existència seva. D'altra banda, me donaria sa sensació que estudiar filologia a Girona no és una de ses prioritats que té, i si no es paga ell sa carrera, a partir d'ara convindrà que ho faci, sobretot quan no sap ni lo que el motiva ni lo que vol ni lo que vol esdevenir.

És d'agrair que mos salvi a sa resta de joves des fester i digui que n'hi ha que se mouen de dever, perquè resulta que ser bona persona és un terrible error.

No fa falta fer cap comentari sobre si el món estaria millor sense sa humanitat, de sa qual una manera de mostrar es seus sentiments és a través de ses llàgrimes. Gràcies a elles he descobert moltes coses sobre es meu ésser!!!

Què és l'ésser humà?

Segons una part important dels meus amics de Barcelona l'home és matèria, és sentits, és raó, és idees, és pensament i és sentiments. És una definició de l'home que crec que reflecteix en gran part la societat actual, en la qual es tendeix a centrar-se en el que es pot experimentar amb facilitat. Queden satisfets aconseguint uns nivells suficients (talvegada, insuficients) de plaer, de doblers i de poder (sobretot, professionalment). És a dir, una vegada han arribat a un nivell de benestar suficient (segurament insuficient, perquè realment el benestar segueix una corba que augmenta exponencialment) per a ells i per als seus ésser estimats, poc es preocupen per la resta d'aspectes que conformen la persona humana.

Trob que aquesta és una visió sesgada de la realitat que conforma l'ésser humà. Fa dos mil quatre-cents anys, en la filosofia grega, es creia que l'home estava format per un cos i per una ànima, ja sigui de forma separada (Sòcrates, Plató) o de forma conjunta, com un sol ésser (Aristòtil). Creien que deixàvem abandonat el cos en aquesta vida, però que l'ànima era immortal i perdurava.

Alguns pares de l'Església, com per exemple Sant Tomàs d'Aquino, van defensar amb fermesa aquesta unitat única del cos (Matèria) i de l'ànima (Forma) i el model atropocèntric judeocristià també l'ha defensada. El cristianisme, a través de Jesucrist, diu que l'home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i que som éssers constituïts amb una integritat única. Com Jesús, la nostra vida finalitza definitivament en aquest món que percebem amb els sentits, però ressucita, com Ell, a una altra vida, a la vida eterna en Déu.

En la modernitat, degut en gran part a l'avenç tecnològic, l'home explica les coses únicament a través de la raó i de l'experiència. Dubta de tot i per açò vol quantificar-ho i mecanitzar-ho, però és prest que es dóna compte que no ho pot explicar tot, que no ho pot raonar tot i que moltes vegades el sentits, la raó i el pensament li fallen (Decart). Decart vol trobar alguna veritat i diu que el pensament pensa pensaments, és a dir, el subjecte (pensament) fa l'objecte (pensaments); si no pensa res no és pensament, i com que no hi ha objecte sense subjecte, no hi ha pensaments sense pensament; és a dir, tampoc no hi ha objecte sense subjecte i, per tant, és en la mesura que pensa; formulat en la seva frase famosa: "pens, per tant existesc". Els autors s'han de treure de la màniga a Déu perquè veuen la seva impossibilitat explicativa. Així, per exemple, Kant formula els postulats de la raó práctica i Decart diu que com que creim en veritats (també, la perfecció), creim en Déu (que és perfecció, segons ell).

Els autors de la postmodernitat són conscients de les limitacions per trobar una explicació i definició dels elements que conformen l'home. Es genera una espiral de preguntes sobre el mateix home. Se li exigeix a aquest que sigui quelcom més. Nietzsche porta l'atropocentrisme al màxim en definir el "superhome", que ell veu representat en Jesucrist, però no en cap dels cristians perquè no respresenten els valors autèntics de Jesús. D'altra banda Heidegger defineix l'home com "Dasein" (ser-hi, ser en el món); per ell, som en la mesura que comprenem. Quan ens formulem preguntes és perquè tenim una "pre-comprensió" sobre allò que anem a interrogar, en tenim un coneixement previ. Quan hem interrogat la cosa, obtenim una resposta i en sabem alguna cosa més, per tant, enriquim el nostre coneixement, però aquest coneixement, com que és assimilat per nosaltres, fa que formi part de nosaltres i, per tant, que sapiguem una cosa més sobre nosaltres (auto-comprensió) perquè ho acabem d'aprendre. D'aquesta manera sempre tenim més pre-comprensió de totes les coses i més ens coneixem a nosaltres mateixos.

És cert que les coses són, però nosaltres som més perquè, a més a més de ser comprenem les coses. Tot açò no ve a dir altra cosa que l'ésser humà és molt complexe i indefinible, o més ben dit, autoindefinible. Som éssers que per formular-nos la pregunta sobre què som, estem implicats en la resposta i, per tant, ve a ser com un peix que es mossega la cua.

De totes maneres, trob que quan els meus amics es limiten a definir l'home només pels sentits i la raó estan limitant molt el concepte i s'estan limitant a ells mateixos. Si aprofundíssin una mica més en què és l'home veurien que no tot és blanc o és negre, i molt manco, que l'home és tan bo de definir com que és allò que perdebem o que raonem. No! Com a creient, l'home també té una part metafísica i transcendental que l'acaba de completar. Definir aquesta part és tornar al peix que es mossega la cua, però bé és cert que l'ésser humà té aquesta capacitat i no es pot negar.

font: resposta a la pregunta de l'examen d'Antropologia filosòfica. Antoni Bosch-Veciana. Barcelona: Institut de Ciències Religioses de Barcelona, 18/06/2007.