Nadal resideix en el cor de l'Home

Aquest Nadal he viatjat a terres extremenyes per retrobar-me una bona amiga. Hem compartit el viatge, els moments, l'eucaristia, el concert de Nadal, la taula, la compra dels regals i les mans de Saviesa de Cristina Kaufman.

De retorn cap a ca nostra, en els llocs que qualcú ha anomenat "no-llocs", trob moments de pregària que calen en el meu cor. Perceb que en cada moment se fa més Nadal, quan sa gent que ens saluda mos desitja "Bon Nadal!".

I ara me planteig què és realment Nadal. I veig que Nadal resideix en el cor de l'Home, i que del cor de l'Home es transmet de boca en boca i de lletra en lletra. Perquè és Nadal en totes i cadascuna de ses persones que estim. Què és Déu si no és Nadal? Què és l'Home sinó el voler Nadal? Mentres Nadal no deixi de bufar seguirà sent Nadal de Déu en l'Home.

Carlos Pons, per qui Nadal vol tenir sentit, viure'l i tenir confiança
Aeroport de Madrid, T4, 24 de desembre de 2007

Qui és Déu?

Déu és qui dóna sentit a la creació.
Déu és qui dóna sentit a la innocència d'un fillet.
Déu és qui dóna sentit a la racionalitat humana.
Déu és qui dóna sentit a la finalitat última de la recerca científica.
Déu és qui dóna sentit a la Veritat.
Déu és qui dóna sentit a l'Amor entre les persones.
Déu és qui dóna sentit a l'Home.
Déu és qui dóna sentit a la solitud profunda de l'home.
Déu és qui dóna sentit a la mort.

Déu és el Misteri que hi ha en tot açò, que hi ha en l'Home.

És la certitud de saber que estàs descobrint la plenitud de la vida. 17/01/2008

1a sessió. Fe i raó, una relació problemàtica?

Aportacions personals

La racionalitat regnant en l'actualitat s'enfronta a la creença religiosa. Des del "cientisme" en què es basa la societat no és possible adoptar certes postures de fe. La religió tendeix a ser mal vista per als no creients i és el motiu de determinades decisions i actituds meves des del seu punt de vista, sempre vist d'una manera més bé negativa i/o inútil. És tema de debat/discussió on cap dels dos parers es dóna a tòrcer. La relació entre raó i fe hauria de ser més bé harmoniosa, ja que si aquestes són capacitats de l'home val més que convisquin per a bé i no per al conflicte. El debat entre elles hauria de portar a clarificar el que és fe i el que és raó/raonable. Ja no són possibles les creences dogmàtiques i les coses ben explicades adquireixen més sentit i valor. Qui és capaç d'assumir allò que ha raonat ho fa esdevenir més personal, més seu. Les coses es "pensen" d'una manera més o manco igual entre les diferents persones, però el "creure"-les es fa des d'un punt de vista més personal quan s'han assumit les coses que es pensen.

Unamuno fa una crítica als que neguen qualsevol creença en Déu o en la fe, en allò que no és racional, aquells que no l'han coneguda no són capaços de percebre-la. González critica a la religió que s'hagi convertit en un fòrum per a la defensa de dogmes que arriben al fanatisme, on la filosofia ha deixat de ser l'eix central i per tant, no hi ha lloc per al debat.

Per a Unamuno la raó tota sola és una "aberració". Per a González la religió sense raó és un dogma que propicia el fanatisme excloent. Sembla que cap dels dos autors intenta l'aproximació de fe i raó, sinó tot el contrari, Unamuno defensa únicament la fe i González únicament la raó.

Aportacions del grup

La raó és l'estructura mental més difosa en l'actualitat. Sembla que fora de la raó no hi ha res. En la societat predomina més la raó o la fe en funció del poder predominant (polític vs. eclesiàstic), motivat per l'afany de riquesa. Hi ha temes en què fe i raó es poden harmonitzar, però n'hi ha d'altres en què no. La raó defineix els fets i la fe defineix el sentit dels fets. La fe no acaba de ser subjectiva, però té més aspectes personals que la raó, ja que jo puc creure i el meu amic no, però el que jo cregui és en part compartit per altres persones que creuen. En canvi, el que és raonable per a mi també ho és per als altres. La fe no és una eina tapa-forats per allò que es desconeix o no es pot explicar. La raó també necessita de la fe, ja que cal creure que 1+1 són 2, per tant, no poden existir de forma aïllada.

En l'àmbit pagà sorgeixen conflictes a l'hora de dialogar, però en l'àmbit religiós també ens podem trobar amb gent que la simple creença ja li basta i això genera conflicte a l'hora de voler creure raonablement, no simplement en la "màgia". L'harmonia entre fe i raó fa que una ajudi a l'altra a l'hora de "ben viure", però també cal una certa conflictivitat perquè siguin capaces d'interpel·lar-nos i fer esdevenir més ferma la pròpia fe.

La reflexió entorn de les relacions entre la raó i la fe s'han de dirigir a buscar la Veritat, a donar consol a les situacions difícils de la vida i a esdevenir en un estil de vida "bo".

Tothom pot "pensar" una mateixa cosa, però no tothom se l'acaba creient. "Creu" les coses aquell qui se les fa seves, pren alguna decisió i n'esdevé algun resultat en la mateixa persona. És el mateix creure que tenir fe?

a) Per començar-ne a parlar:

1. Quina problemàtica (et) suscita una reflexió entorn de les relacions entre la fe i la raó?
2. Creus que en alguns àmbits de la teva vida personal o de la vida social es manifesta d'una manera especialment intensa un dilema fe-raó? En quins?
3. D'entrada, et sembla que la relació entre la raó i la fe ha de ser conflictiva, harmoniosa...? Per què?
4. Quin és o hauria de ser l'objecte d'una reflexió entorn de les relacions entre fe i raó?
5. Què vol dir "pensar" i què vol dir "creure"?
   

b) Llegeix i reflexiona sobre els textos següents.

M. de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida (1913) OC-VII, p. 139 i 169, Madrid, Escelicer, 1967.

Y vuelven los sensatos; los que no están a dejarse engañar, y nos machacan los oídos con el sonsonete de que no sirve entregarse a la locura y dar coces contra el agijón, pues lo que no puede ser es imposible. "Lo viril -dicen- es resignarse a la suerte, y pues que no somos inmortales, no queramos serlo; sujuzguémonos a la razón sin acongojarnos por lo irremediable, entenebreciendo y entristeciendo la vida. Esta obsesión -añaden- es una efermedad." Enfermedad, locura, razón... ¡El estribillo de siempre! Pues bien: ¡no! No me someto a la razón y me revelo contra ella y tiro a crear, en fuerza de fe, a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: "Pásate de ahí", y se pasaría, y nada nos sería imposible (Mat. XVII, 20).

[...] Mas de estos que dicen no necesitar de fe alguna en vida personal eterna para encontrar alicientes de vida y móviles de acción, no sé qué pensar. También un ciego de nacimiento puede asegurarnos que no siente gran deseo de gozar del mundo de la visión, ni mucha angustia por no haberlo gozado, y hay que creerle, pues de lo totalmente desconocido no cabe anhelo [...]; pero el que alguna vez en su vida o en sus mocedades o temporalmente ha llegado a abrigar la fe en la inmortalidad del alma, no puedo persuadirme a creer que se aquiete sin ella. Y en este respecto apenas cabe entre nosotros la ceguera de nacimiento, como no sea por una extraña aberración. Que aberración y no otra cosa es el hombre mera y exclusivamente racional.

A. González, Estructuras de la praxis, p. 18, Madrid, Ed. Trotta-Fundación X. Zubiri, 1997.

Las religiones se encuentran con graves dificultades a la hora de proporcionar una orientación a la humanidad contemporánea. En la actualidad, casi todas las religiones atraviesan procesos de sectarización. No nos referimos solamente a las sectas fundamentalistas que aparecen tanto en el cristianismo com en otras religiones mundiales. También las grandes religiones adoptan en su núcleo interno posturas fundamentalistas, prefiriendo las seguridades de las afirmaciones dogmáticas a la discusión racional sobre los nuevos desafíos sociales y culturales. La mundialización de los vínculos sociales y el consiguiente encuentro entre los pueblos provocan reacciones defensivas, de modo que algunas religiones tradicionalmente caracterizadas por la tolerancia se sitúan hoy en posiciones agresivamente nacionalistas, no sólo en los jóvenes Estados del llamado "Tercer Mundo", sino también en el seno de la vieja Europa. Paradójicamente, la intención universal de muchas religiones se diluye ahora en un abismo de rivalidades étnicas y de fanatismos excluyentes. Aquellas religiones que desarrollaron en sí mismas un cultivo esmerado de la filosofía como instrumento para dialogar sobre una base racional con personas de otras culturas, se ven ahora tentadas a convertir los residuos ya fosilizados de viejas filosofías en verdaderos dogmas religiosos sobre los que no cabría argumentar. De esta manera, no sólo se renuncia al sentido originario del recurso a la filosofía, sino también a la misma posibilidad de dialogar racionalmente sobre los contenidos de la propia religión.

Qüestions:

1. Intenta d' expressar breument la idea central de cada text.
2. Quin paper adjudiquen aquests textos d'Unamuno i González a la raó humana? Remarca les diferències de posició entre els dos autors.
3. Quins nous ingredients i problemes afegeixen aquests dos textos a la nostra primera aproximació a la temàtica fe-raó?
   

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Abstenir-se dels pensaments habituals

Llegesc Un manual de vida d'Epíctet, que va ser un filòsof estoic, nascut esclau al voltant de l'any 55 dC a Hieràpolis, Frígia, a l'extrem oriental de l'Imperi Romà. El manual recull idees de les seves obres Enchiridion i Els discursos seleccionades per Sharon Lebell. Epictet creia fermament en la necessitat d'exercitar-se per tal de refinar gradualment el caràcter i el comportament personal. Com tenir una vida plena i feliç? Com ser una bona persona?

Avui qued aturat davant aquest paràgraf:

Si busques una vida superior, has d'abstenir-te d'emprar pautes de pensament habituals, com ara aquestes: "Si no treballo més durament, mai no em guanyaré bé la vida, ningú no em prendrà en consideració, seré un no ningú" o "si no critico el meu amo, s'aprofitarà de la meva bona voluntat".

A qui perd la fe...

Ungaretti retroba la fe en l'amor a la seva mare:

I, quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure el mur de foscor
per conduir-me fins a Déu,
em donaràs la mà, Mare, com tantes vegades.
[...] De genolls davant l'Etern [...]
Alçaràs els vells braços tremolosos,
com quan vas expirar
dient: "Déu meu, aquí em tens".
I tan sols quan m'hagi perdonat
cediràs al desig de mirar-me.
Recordaràs tot el temps que m'hauràs esperat
i en els ulls hi tindràs un ràpid sospir.

Publicat a l'article A qui perd la fe... d'Oriol Junqueras i Vies

"Diàleg", Avui, dimecres, 21 de novembre de 2007 [pdf]

Beneïu, no maleïu. Qui mostra açò?

Beneïu, no maleïu. Tenim dons diferents, segons sa gràcia que hem rebut de Déu (parafrasejant Rm 12, 5-16a). Resseguirem camins i murs en sa mesura que s'humanitat nostra mos ho permeti (en referència a Lc 14, 15-24). Tendim a cercar excuses per no trobar-lo i Jesús mos troba fins i tot dalt un arbre! Però açò com arriba as joves? Com ho transmetem? Com ho podem transmetre? Que els arriba de tot lo que volem expressar? Me pens que no és gaire il·lusionador, perquè ses esglésies encara se buiden de joves. I davant sa meva vivència i opinió sa gent empra arguments racionals i fa ciència, i açò no és discutible. I fa crítiques dels qui tenen sa capacitat de fer-se notar a través des mitjans de comunicació, els quals expressen encara més opinions i no arguments.

Albert Einstein a un grup de fillets

"Bear in mind that the wonderful things you learn in your schools are the work of many generations, produced by enthusiastic effort and infinite labor in every country of the world. All this is put into your hands as your inheritance in order that you may receive it, honor it, add to it, and one day faithfully hand it to your children. Thus do we mortals achieve immortality in the permanent things which we create in common."

Albert Einstein address to a group of children, 1934.

"Guardeu a la vostra ment que les coses admirables que apreneu a les escoles són la feina de moltes generacions, produïda amb l'esforç entusiasta i labor infinita a cada país del món. Tot açò és posat a les vostres mans com a herència vostra per tal que la pugueu rebre, honorar-la, augmentar-la, i un dia posar-la fidelment a les mans dels vostres fills. Així idò, nosaltres els mortals aconseguirem la immortalitat en les coses permanents que creem en comú."

Albert Einstein s'adreça a un grup de fillets, 1934