Noves formes d'espiritualitat juvenil

El procés d'institucionalització / Comentari de text
“VII. El proceso de normalización” i “VIII. Conclusiones” a Consumiendo religión: nuevas formas de espiritualidad entre la población juvenil. M. Griera, F. Urgell. Fundació “la Caixa”, 2002

L'estudi analitza l'enquesta passada a 250 estudiants de 16 a 18 anys de secundària i cicles formatius de cinc centres d'ensenyament i a 25 botigues de dietètica i herbolaris (quasi la totalitat) de Sabadell. La religiositat de la població juvenil es veu immersa en un procés d'institucionalització de pràctiques noves, misticoesotèriques, gran part d'elles d'origen oriental, i també en la tendència d'ús de productes i tractaments naturals.

Dintre del procés de dialèctica social es troben en el punt que han interioritzat -“el món donat per descomptat”, l'anomena l'autor- la tendència descrita. D'aquesta manera consideren com a “normals” les pràctiques misticoesotèriques diverses i l'ús de productes i tractaments “naturals”. Diu l'autor que han passat de percebre-les com a desviacions, ja que haurien pogut ser considerades com a estrangeres en un temps passat, a considerar-les “normals” (procés de normalització) i a assimilar-les (procés d'institucionalització). Això vol dir que, conscientment o inconscient, els individus s'han qüestionat el sistema de normes generalitzades existent fins ara, no l'han acceptat i han esdevingut en una nova mentalitat i unes noves pràctiques.

Les característiques que defensen són les pròpies de la postmodernitat: el pluralisme amb la convivència de diferents religions, i no la monopolització de l'Església Catòlica; el relativisme capaç de tolerar tota heterogeneïtat social i emfatitzada per una “propaganda multiculturalista”; i l'etnocentrisme del propi individu davant unes institucions socials i religioses que titlla de “relíquies” i que, per tant, no accepta.

Davant les institucions corrents de la modernitat amb què s'han trobat els joves han optat per un altre univers de significat. No es creu que l'Església Catòlica posseeixi una veritat universal, però tampoc no es pot dir que la religiositat hagi desaparegut, sinó que s'ha convertit a tendències provinents de les cultures orientals, on predominen diferents creences i visions amb fonaments poc sòlids, amb una manca de precisió i que poden resultar contradictòries. “El mite de la ciència i la tècnica” produeix una reacció que les relativitza, perquè no es creu que siguin capaces d'explicar-ho tot, i d'altra banda, no veuen la medicina convencional com un remei definitiu ni el més saludable. Rebutgen allò que consideren artificial, per açò, es decanten per la medicina alternativa, més propera a la naturalesa i a l'ecologia, la qual consideren que els aporta una “forma de vida més natural”.

D'acord amb el que diu Berger, s'accepta el “discurs alternatiu” i que prové de més lluny, enfront del “discurs oficial”, que ja no s'accepta. “L'univers simbòlic de significació entra en crisi” perquè no dóna respostes satisfactòries a l'individu. Açò demostra que les institucions regnants fins al moment no han sabut adaptar-se al model de societat multiculturalista, manifestadament amb problemes d'estrès, angoixa i depressió, i defensora de l'equilibri del concepte monista cos-esperit. La dialèctica social és efectiva, és a dir, s'assenten aquestes noves institucions gràcies a haver esdevingut en un moment en què han coincidint tres processos socials fonamentals: el canvi de “panorama religiós”, de l'unitari al diversificat, i a la vegada individualitzat i a la carta; la figura del consumidor, que és el centre del mercat i entorn d'ell giren i proliferen tots els “productes”; i la globalització del que hi ha arreu del món, tenint-ho tot al nostre abast.

L'individu ja no accepta una autoritat externa institucional que li digui com ha de fer les coses, com podia ser l'Església, sinó que defensa la seva llibertat i busca una pràctica religiosa a la seva mida, en el moment en què li sigui necessari/propici i formant part d'una col·lectivitat -perquè som éssers socials- en què pugui seguir essent singular. Tot i així, podrà veure, o no, que el seu model és el mateix model que el de la resta perquè la pauta de conducta i la manifestació externa és la que marca el mercat, el qual ofereix, d'altra banda, el que el mercat demanda (s'ofereix si es demanda en quantitat, ja que és global). Es satisfan les necessitats, però també se n'imposen unes. Davant d'açò a l'individu només li queda el narcisisme i l'hedonisme per satisfer les seves ànsies individualitzadores.

De tot açò es pot deduir que els joves no fan més que seguir les modes existents, però què són les modes, sinó l'assimilació de models socials, és a dir, l'esdeveniment de processos d'institucionalització?

Comentari de text per a l'assignatura: Sociologia de la religió
Professor: Ramon Casadevall i Sala
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)t
Curs 2007-2008

Les característiques de ser mortal

"La alegría es un desafío", d'Angel Gabilondo, catedràtic de metafísica

A mí, ser mortal me ayuda a vivir gozosamente y a darle a cada instante mucha fuerza.
Porque vivir como un mortal es exigente. A mí, lo que me asusta es echar a perder la vida.

Sembla que la vida exigeix demanar-li quelcom més del que es pot percebre amb els sentits. Tenim a dintre una gran arma amagada, que són els sentiments.

Somos personas quebradas, no somos seres acabados ni plenos.

El dia a dia ens demostra que ens podem trencar molt fàcilment. Tenir esperança contribueix a suturar el trencament.

A mí, la gente sin placer me parece peligrosa y resentida, me asusta.

Alerta amb aquells que viuen del sofriment que redimeix! En definitiva hem de passar la vida al millor que puguem sense oblidar que no estem sols, i estimant.

El lenguaje es un principio extraordinario de realidad; el pensamiento es acción.

Tenim un llenguatge que descriu la realitat i no tenim realitat sense llenguatge. Aquesta és la principal limitació de l’home.

El fet religiós en la postmodernitat

És curiós veure els punts de vista de les diferents disciplines respecte de l'estat de la qüestió actual sobre el fet religiós. En resum,

diu la filosofia
que Déu ha mort (seguint Nietzche) i que les persones són de cada vegada menys religiosos, i per açò, sobretot l'Església Catòlica, veu com la gent deixa d'anar a missa i de participar dels sagraments

diu la sociologia
que els individus no han deixat de ser religiosos, sinó que l'individualisme imperant en la societat actual ha provocat que el fet religiós hagi quedat relegat a casa, i per tant, a una forma religiosa una mica a la carta i sempre en funció dels costums que a la persona li van bé, per no alteri la dinàmica habitual.

Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?

G. Amengual destaca tres frases de Nietzche en el seu llibre La religió en temps de nihilisme:

1. Com hem pogut beure la mar fins al pòsit?
2. Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó?
3. Què férem quan desenganxàvem aquesta terra del seu sol?

En referència a sa primera frase, puc pensar que Déu ho és tot, com la immensitat de la mar, que ho abarca tot i que està a tot arreu, per tant, entenc que es demana com hem pogut matar a Déu, acabar amb ell.

D'altra banda, és impossible eixugar la mar, és impossible acabar amb ella, per tant, és impossible matar a Déu, acabar amb ell.

La filosofia a la tradició judeocristiana

Des del punt de vista del judaisme el Messies encara no ha vingut i per açò no ens diuen cristians, sinó natzarets. El seu argument és que si el Messies hagués arribat es notaria en alguna cosa.

la creació. Existeix en totes les concepcions judeocristianes.

• És creació del no-res (creatio ex-nihilo). Aquesta visió es contraposa a la dels grecs, pels quals la matèria és eterna, no l'ha feta mai ningú, per tant no hi ha hagut maig una formació del món; el seu pensament els diu que només es dóna forma a la matèria.
• L'home com a criatura. Déu és Déu. Déu no és en el món ni el món és Déu. Déu és creador i l'home és la criatura. No hi ha panteismes, l'home no és Déu.
  

la Trinitat. Es contempla a Déu des de les relacions intratrinitàries. El Pare estima el Fill. El Fill estima el Pare. Hi intervé l'Esperit. Déu no és una substància, sinó una relació (d'Amor).

Aristòtil deia que “l'home té una espurna de la raó divina”, “que hi ha d'haver un Déu que hagi començat tot el moviment del món natural. Déu, d'aquesta manera, és a dalt de tot de l'escala de la natura”, que ell identifica. “Aquesta 'cosa' la va anomenar primer motor, o Déu. El primer motor no es mou en si mateix i, però és la 'causa formal' del moviment dels cossos pesats i, per tant, del moviment de tota la natura”. (El món de Sofia. Jostein Gaarder). Que Déu sigui allò més relatiu per a Aristòtil no està tan malament.

la resurrecció. Els grecs no van entendre Sant Pau, ja que creien en la immortalitat de l'ànima, però molts d'ells sí que van creure la teoria. Sòcrates i Plató creien en la immortalitat de l'ànima: el cos el tenim, però l'ànima és el que som. Això és creure en la immortalitat del que som. Sòcrates ho tenia completament assumit, per això no va tenir por a morir.

Els cristians ens morim de debò, però per a un grec ho sembla. En aquesta mort, Déu pare, ens ressucita i dóna la vida; en aquesta mort hi ha la plenitud del sentit de la vida.

la història. Hi ha moments destacats en la història, no tot és homogeni en el temps cronològic: un èxode, una catàstrofe, el meu casament. Això vol dir que hi ha un sentit i, per tant, la història és el temps dotat de sentit.

Que el temps vagi de l'inici a la mort (escatologia) i enmig hi hagi temps de més sentit, vol dir que intervé Déu. La història, o té sentit o no és història. I això vol dir que la història és sagrada? Una data darrere una altra és cronologia, però si s'explica és història. Jesús dóna un sentit de futur; és una possibilitat de sentit. Només tenen història el judaisme i el cristianisme. Si només hi ha una cronologia esdevé el nihilisme.

La fe és altament perillosa. Qui creu i només creu és un desastre. Per exemple, Hitler creia en el seu projecte, en el seu projecte final. En l'àmbit cristià, perquè el projecte sigui bo ha d'unir:

Fe + Amor

Adan i Eva volien ser com Déu: la responsabilitat és de Déu i ells fan el que els dóna la gana. Ara bé, ser igual a Déu suposa molts més maldecaps, i sembla que així ho va demostrar el nazisme.

l'encarnació. “El qui és la Paraula s'ha fet home [carn] i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jo 1, 14).

Quan un s'expressa en una llengua agafa les concepcions i els avantatges i els inconvenients que aquesta comporta. Açò li va passar a Sant Pau a Atenes. Ens passa avui a nosaltres quan diem: 'convertir' en pa i vi? Seria millor dir transubstanciació? Per què el qui creu ha de fer un lleig a la intel·ligència? Aquest debat entre Fe i Raó es va debatre durant l'Edat Mitjana.

Apunts de l'assignatura Història de la filosofia I
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Les coses canvien

Així com els pares han deixat l'educació dels seus fills a l'escola, també han deixat la vivència de la fe perquè l'expliqui l'Església. Quina gran contradicció que la vivència de la fe sigui explicada i no exemplificada!

Tren de Pineda de Mar a Barcelona

3a sessió: Justí i Climent d'Alexandria

Aportacions personals

Segons Justí els grecs participen d'una part de la veritat, encara que “fossin considerats ateus”, ja que considera que tot el gènere humà, simplement per ser humans, participen del Verb, el qual és Jesucrist. Els cristians, en haver conegut el Verb (Jesucrist), són superiors en saviesa ja que han conegut del tot que és el Verb. Compara a Sòcrates amb Crist quan diu que els dos van ser acusats d'introduir nous déus i tots dos van creure la seva pròpia doctrina “fins al punt de donar la vida” per ella. Segons el que diu el text, correspon a la raó i a la filosofia “investigar i demostrar les coses racionalment”, a través de la “investigació i la intuïció”. Justí dóna una justificació del saber conegut pels grecs per tal de fer-lo encabir en la doctrina cristiana. La part que reconeix als grecs, basada en la raó, la veig generalitzada i arrelada en la societat actual. És un debat que es dóna diàriament entre els qui es confessen creients i els qui no.

Aportacions del grup

Els grecs arriben a la veritat a través de la “investigació i la intuïció”, il·luminats pel Verb, que en tots resideix. Justí considera que la saviesa cristiana és superior i sencera, ja que han conegut el qui és el Verb gràcies a l'ensenyament de Jesús. En canvi, el coneixement dels filòsofs grecs és parcial perquè només s'han basat en la raó, per adquirir coneixements. Diu que Sòcrates no va tenir seguidors, a diferència de Crist, que sí que els va tenir. Per a Crist hi ha hagut gent que ha donat la vida, però per a Sòcrates no. A tots dos se'ls va acusar d'introduir nous déus. No se'ls van creure i van morir per defensar la seva veritat. La raó i la filosofia són una part del que conforma el gènere humà, segons Justí, i aquesta part és dedica a la “investigació i a la intuïció”. Aquest mateix debat, sobre la completesa del gènere humà es pot traslladar a l'actualitat on veiem que la discussió apareix en el diàleg interreligiós, en la confrontació que pot haver-hi entre el que diu la ciència i el que diu el cristianisme i també es dóna entre els qui creuen (cristianisme) i els qui no creuen (ateisme). Per tal de fer servir aquest mateix text en altres religions es podrien canviar els punts que citen a Jesucrist i substituir-los per una paraula similar a “espiritualitat” o, en cada religió, posar la persona que ha generat el moviment.


a) Justí (s. II), Apologia.

Nosaltres hem rebut l'ensenyament que Crist és el primogènit de Déu i abans hem indicat que Ell és el Verb, del qual tot el gènere humà n'ha participat. I així els qui van viure d'acord amb el Verb, són cristians, encara que fossin considerats ateus, com va passar amb els grecs com Sócrates o Heràclit i altres. Ara bé, tot allò bo dit en tots ells ens pertany a nosaltres els cristians, perquè nosaltres adorem i estimem, després de Déu, el Verb que procedeix del mateix Déu, car el Verb es feu home per amor a nosaltres [...]. I és que els escriptors només van poder entreveure la realitat gràcies a les llavors del Verb en ells ingènites. [...] Perquè tot allò de bo que van dir i trobar els filòsofs i els legisladors, va ser elaborat per ells per mitjà de la investigació i la intuïció segons la part del Verb que els pertocava. Però com que no van conèixer el Verb sencer, que és Crist, es van contradir també sovint els uns als altres. I els que abans de Crist van intentar, amb forces humanes, investigar i demostrar les coses racionalment, van ser duts davant els tribunals com gent pecadora i amics de novetats. I el qui més va insistir en fer-ho va ser Sòcrates, que va ser acusat dels mateixos crims que nosaltres, car deien que volia introduir nous dimonis i que no reconeixia els tinguts per la ciutat com a déus veritables [...] I Sòcrates feu el mateix que Crist va fer per la seva pròpia virtut. I a Sòcrates ningú no el va creure fins al punt de donar la vida per la seva doctrina, però sí a Crist -el qual va ser en part conegut per Sòcrates- car Ell era i és el Verb que hi ha en tot home.

Qüestions

1. Segons Justí, d'on procedeix la veritat que conté la filosofia grega?
2. En què consisteix, segons el text, la superioritat de la saviesa cristiana?
3. Quina comparació fa Justí entre les figures de Crist i Sòcrates?
4. D'acord amb el que diu el text, quin paper correspondria a la raó i a la filosofia?
5. Creus que les opinions de Justí poden ser traslladades al nostre temps? En quin sentit? En quines situacions? Raona la teva resposta.

b) Climent d'Alexandria, Stromata, 1,5

Així com molts homes que arrosseguen una nau no es poden considerar moltes causes, sinó una causa que consta de moltes, ja que cadascun sol no és la causa de la tracció de la nau, sinó que ho són tots junts, també la filosofia contribueix a comprendre la veritat, per tal com és una inquisició de la veritat, però no és causa de la comprensió, sinó causa juntament amb altres i col·laboradora. [...] Encara que, en principi, abans de la vinguda del Senyor, la filosofia, a vegades també justificava els grecs, no els duia, però a la perfecció i a la integritat de la justícia, tot i que col·labora per aconseguir-la. La filosofia és útil per a conduir les ànimes a Déu, car és una propedèutica per als qui arriben a la fe per mitjà de la demostració. "Camina segur, que el teu peu no ensopegui" (Prov, 3, 23) quan refereixi totes les coses a la Providència, tant les deIs grecs, com les nostres. Déu és, en efecte, la causa de totes les coses belles, d'unes, ho és d'una manera principal, com passa amb l'Antic i el Nou Testament; d'unes altres, ho és secundàriament, com passa amb la filosofia. I aquesta, potser ha estat donada principalment als grecs abans que el Senyor els cridi: perquè la filosofia va conduir els grecs a Crist, així com la Llei hi va conduir els hebreus. Ara la filosofia roman com una preparació que posa en el camí recte a aquell qui està perfeccionat pel Crist.

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)