Punta Rabiosa

Punta Rabiosa

diumenge, 25 de maig del 2008

Mirada científica, mirada creient sobre la realitat

Em diuen que no Et parli, que ets només la llei abstracta d'un mecànic univers o la química secreta d'un cervell que no té ànima.
Em diuen que parlar-te és parlar sol amb mi mateix de desigs inassolibles com en una antiga màgia.
Em diuen que m'engany.
Potser sí.
Potser sí que tot és fred i immensitat, i un atzar cec que a les palpentes ens ha fet, indiferent, sense sentit, i sord del tot a tota súplica.
Ben mirat, la pau del món no arriba mai, la fam perdura, la maldat no troba límits i la mort escapça els dies de qui més desitja viure... malgrat tant pregar.
Però callar m'agrada tant!:
Buidar la ment, anar baixant molt lentament en el silenci del desig, foragitar tot el tumult habitual, i restar mut com una pedra.

I llavors sento un escalf, un fonament, un indici de sentit, un excés, en mi mateix, d'altra presència que la meva.
I un desig d'escoltar molt, com si morir no fos truncar, com si deixar fos adquirir, com si cedir fos afirmar, com si donar-se fos guanyar tot el triomf de la partida.
I llavors m'agrada unir la meva veu, obscurament, a tantes veus que han entonat, abans que jo, un cant semblant:
No sé si demanar però deman, per amor i la justícia, contra crims i crueltats;
No sé si celebrar però celebro, per amor a una alegria que mereix no ser callada;
No sé quines paraules podria fer servir i faig servir les que ja he dit quinze mil nits, que ja he cantat tres mil diumenges, que de petit van ensenyar-me.

No sempre la pregària és un cant ni una certesa: sovint és una cendra que conserva l'escalfor secreta d'un caliu.
No sempre la pregària m'arriba gaire endintre: sovint és rutinària, escèptica, cansada, feixuga de costums i desenganys.
Però prego cada dia, tot lligant un dia amb l'altre aquest fil de mots tenaços, de desigs perseverants, de fracassos superats, amb la inèrcia d'una llum que em va colpir per sempre i que m'acull encara.

Pregària. David Jou

dimecres, 21 de maig del 2008

La ciutat escollida per Déu

Així, segons Jesús Peláez, l'autor planteja que si el judaisme creu que la divinitat creadora de l'univers estima especialment a la ciutat de Jerusalem, dita creença és "irreconciliable" amb el credo babilònic que el déu suprem habita en la capital mesopotàmica.

D'altra banda, si els déus realment es van ocupar especialment de la construcció de Babilònia, com creien els seus habitants, dita creença "contradiu el credo yoruba que les entitats espirituals que governen el món van néixer a la ciutat africana d'Ife".

En definitiva, queda palès que la doctrina de l'elecció d'una religió exclou, naturalment, les altres possibles eleccions, sent per "pròpia definició incompatible amb les altres, doncs cadascuna d'elles creu estar ocupant el centre del món".

Un llibre aprofundeix en la doctrina de la religió jueva i qüestiona el dogma del "poble triat". Europa Press, 21/05/2008


És cert que és completament contradictori que cada religió digui que és l'única o l'escollida, però si no ho fan així haurien de reconèixer que no són vertaderes. Quina ho dirà, idò? Cap.


Considerar que una ciutat, un territori, és un lloc creat/escollit per Déu, és l'extrem d'aquesta idea. En una concepció actual de la fe/creença en Déu ja no és concebible una cosa així. En la mentalitat occidental hem evolucionat. El diàleg fe i raó, i també el diàleg interreligiós, han d'aprofundir aquests temes i clarificar-los. Qui no sigui partidari d'aquest diàleg quedarà al marge del pensament evolutiu de l'home, en definitiva, de la pròpia creació de Déu.


diumenge, 18 de maig del 2008

Ecce homo / Nietzsche

Un tio peculiar en Friedrich Nietzsche. Fa una obra a partir del conjunt de pensaments que té sobre ell i la seva manera de viure, de com veu les coses i de com creu que s'han de fer bé. Açò és el que exposa a Ecce homo. Si tots poséssim per escrit el que pensam sobre les coses i com és bo de viure obtindríem el nostro propi Ecce homo. O no, perquè talvegada fa falta ser un poc elevat, com diu ell: "qui sap respirar l'aire dels meus escrits sap que és un aire d'altures, un aire fort". Tan debò tots estéssim tan segurs de noltros mateixos com ell: "entre els meus escrits ocupa el meu Zaratustra un lloc a part. Amb ell he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara aquesta ha rebut". Sembla que és la repera: "un pou inesgotable al que cap poal no descendeix sense pujar ple d'or i de bondat". És abans que res, una exigència per a la pròpia persona.

És crític amb el creient: "no us havíeu cercat encara a voltros: llavors em vau trobar. Així fan tots els creients: per açò val tan poc tota fe". Demana "estar sa en el fons". I no diguem amb el Papa: "el Papa fa negoci encara avui amb aquell contrasentit. Amb qui manco s'està emparentat és amb els propis pares: estar emparentat amb ells constituiria el signe extrem de vulgaritat", en referència que s'és intel·lectualment/filosòficament superior si has pogut aprendre adequadament i amb qui realment sap.

En son pare veu la bondat personificada i aquesta és la que desitja, per açò no entén de cap de les maneres a la seva mare, germana i tia: "no he entès mai l'art de predisposar als demés contra jo".

dijous, 10 d’abril del 2008

Pens II

Hi ha moments en la vida que només té sentit el missatge cristià: en la mort / BCN, 07/05/2008

Jo, aquesta gent que va pel món de la mà de Déu, no l'acab d'entendre
/ BCN, 25/04/2008

Benvolgut ABC, reconec que la nostra concepció de plenitud humana és diferent, per açò t'agraesc la teva amistat incondicional
/ BCN, 05/04/2008

És dur quan veus que no pots compartir ni mitja vida amb una persona (amb un amic) / BCN, 15/03/2008

No veig que el compromís (religiós) etern a Déu es manifesti externament en cap religiós. És més bé una tristesa externa (de decepció envers el món/home) més que una demostració de l'"alegria" interna insuperable / BCN, 15/03/2008

Benvolgut F, demanaré sempre que il·lumini el meu camí. Vull pensar que per Ell no hi ha temps i que realment sabrà obrar (en jo) / BCN, 15/03/2008

Benvolgut AB-V, és tot logicitzable? Hi ha d'haver qualque cosa que no se pugui explicar / BCN, 15/03/2008

Què passa en el cor dels homes quan les paraules "la mort no té la darrera paraula (la vida ha vençut la mort)" adquireixen sentit? / BCN, 15/03/2008

Com a filòsof només pots escriure les coses que creus/penses? No has d'analitzar, també, les que hi ha en contra? / BCN, 15/03/2008

Quan comences a entendre a Déu és quan comences a entendre que qualcú pot donar la seva vida per Ell / BCN, 05/03/2008

Podríem creure sense tenir ningú amb qui compartir-ho/explicar-ho? / BCN, 29/02/2008

Aprèn el que vulguis, però fes-te una filosofia de vida / BCN, 18/02/2008

Us faig plantejar les coses, perquè quan sortiu allà fora estan disposats a menjar-vos, i si vosaltres no sou capaços de distingir les palles mentals de la Veritat (amb majúscula) se us menjaran i amb vosaltres la Veritat / BCN, 03/02/2008

Abans de prendre una decisió seriosa a la meva vida vull deixar temps per poder morir / BCN, 01/02/2008

dilluns, 3 de març del 2008

6a sessió: Guillem d'Ockham (1290-1334)

Aportacions personals

Segons Guillem d'Ockham el Papa:
  • no té postestat per jutjar causes civils
  • no "distribueix" la riquesa de la terra
  • no pot privar a cap home de les llibertats que, en tant que home, poseeix.
En la història ha passat que els poders civil i eclesiàstic han anat agafats de la mà. En determinats casos en què ha passat açò, han actuat de forma dictatorial i dèspota, en contra de la naturalesa humana. Així idò, d'acord amb el que defensa Ockham podem elaborar un petit sil·logisme:
  1. El Papa no té potestat sobre allò que és temporal (si tingués aquest dret el Papa, cap altre persona el tindria, i el Papa podria revocar-lo quan vulgués).
  2. Crist va negar que existís aquest dret i se'l va negar a ell mateix.
  • Per tant, el Papa, que és el "vicari de Crist", no té cap poder sobre "allò que és temporal".
Ockham assigna a l'Estat el poder sobre "allò que és temporal", així idò, hem de deduir que a l'Església li assigna la potestat sobre allò que és etern (diví). En els països cristians europeus s'ha arribat a la separació entre l'Estat i l'Església, però vegades sembla que a Espanya encara hi ha una part de l'Església que vol tenir cullerada en l'Estat, tal i com va passar durant la dictadura franquista.

Està clar que l'Estat (l'actual) sí que ho vol completament separat, però en quin punt el cristià és capaç/pot separar la vivència cristiana de les seves responsabilitats civils/polítiques? En l'islam encara es veu clar que religió i govern van junts. Però si la fe és una vivència que implica tota la persona, com es pot posar una ratlla a la seva creença? Posant un altre exemple, es reconeix des de la societat (o almanco una part) que l'educació i/o l'atenció a persones amb dependència es prefereix si la fan religiosos o religioses. Podem aquí també fer la separació?


Si el príncep pot rebrer béns eclesiàstics contra la voluntat del Papa, Cap. III

(1) "És competència regular de la potestat del rei, no del pontífex, jutjar sobre causes seglars i exercir el que correspon a la jurisdicció temporal. Aleshores, doncs, el papa no té, sobretot pel que fa a les coses temporals, aquesta plenitud de potestat.

El papa no té domini universal ni cap propietat en especial, ni el poder de disposar com vulgui de tot el temporal. Així, doncs, no té en el terreny temporal aquesta plenitud de potestat. Provarem l'antecedent: si el papa tingués aquest domini i aquest dret, cap altre tindria pel que fa als béns temporals cap mena de dret, si no li hagués estat donat pel papa. I aquest mateix dret, el papa el podria revocar quan volgués. Però això va contra el dret diví i igualment contra el dret humà. O perquè Crist, en tant que home passible i mortal, el vicari del qual és el papa, va negar que tingués aquest domini especial en el terreny temporal, i va negar-se el dret a tenir-lo, com ho intenten demostrar multitud d'autoritats de la Sagrada Escriptura i dels sants en moltíssimes obres. Així, doncs, amb més raó encara el papa, que és el vicari de Crist, de cap manera té un domini universal i un dret sobre els béns temporals".

(2) [...] "El papa no pot privar ningú d'un dret que no prové d'ell sinó de Déu, de la naturalesa o d'un altre home; no pot privar els homes de les llibertats que els han estat concedides per Déu o per la naturalesa" .

Qüestions
  1. Identifica els problemes sobre els que polemitza Ockham. Relaciona'l amb alguns fets històrics, passats o recents, que coneguis.
  2. En relació al text 1, reconstrueix l'argumentació d'Ockham distingint les premisses i la conclusió.
  3. Quina distribució de poders entre l'Església i l'Estat insinuen els textos?
  4. Valora l'actual relació entre l'Església i l'Estat.


Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

dilluns, 25 de febrer del 2008

5a sessió: Sant Anselm de Canterbury (1033-1109)

Aportacions personals

Sant Anselm converteix una pregària en una explicació racional de l'existència de Déu quan li demana poder “entendre en algun punt la vostra veritat”, tot i que sap que no el podrà entendre mai: “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Afirma que el que entén és en la seva intel·ligència i, al mateix temps, entén el que sent (la creença, Déu) o la paraula que ho expressa, i la simple idea de pensar-ho (existent; entendre-ho) dóna explicació de la seva existència, i per tant és “estúpid i insensat” afirmar que no existeix. Fa un pas més que Tertulià i Sant Agustí d'Hipona, ja que conjuga fe i raó racionalitzant (raonant) la primera.

Aportacions del grup

Segons Sant Anselm la fe és un do de Déu i és gràcies a ell mateix que el podem “entendre”. No és un do sobrenatural, sinó que és un do que es neix/cultiva en nosaltres mateixos. Per a ell Déu és “quelcom major que el qual res no podem pensar”. Fa un pas més que la resta d'autors estudiats i racionalitza la fe argumentant-la dient que Déu existeix de veritat perquè el simple fet de tenir el “concepte” en la intel·ligència (tant pel qui creu com el qui no) fa que no pugui ser inexistent, ja que si no, no en tindríem el “concepte”.

Proslogion

I "si abans de menjar suspiro", doneu-me de menjar des­prés dels sospirs. Senyor, aclaparat com vaig només puc mirar enrera, redreceu-me per tal que pugui esguardar enlai­re. "Les meves iniquitats, enfilades en el meu cap", m'en­volten, i "com una càrrega pesant" em deixen apesarat. Traieu-me'n, descarregeu-me'n, que llur "pou no m'engolei­xi amb la seva boca". Que, de lluny i del fons estant, em sigui permès d'entreveure la vostra llum. Ensenyeu-me a cercar-vos, i mostreu-vos al qui us cerca, perquè no us puc cercar si no me n'ensenyeu, ni trobar-vos si no u mosttreu. Desitjant us cercaré, i cercant desitjaré. Amant trobaré, trobant amaré.

Reconec, Senyor, i us en dono gràcies, que dins meu heu creat la vostra imatge, per tal que recordant-vos, pensi en vós i us estimi. Tanmateix, malmesa pel frec dels vicis, obnubilada pel fum dels pecats, és incapaç de fer allò per al qual fou feta, si vós no la renoveu i la refeu. No pretenc, Senyor, penetrar la vostra excelsitud, perquè la meva intel­·ligència no s'hi pot comparar en cap punt. Desitjo, però, en­tendre en algun punt la vostra veritat, que el meu cor creu i estima. No cerco tampoc d'entendre per tal de creure, sinó que crec per tal d'entendre. Car això, també ho crec: "si no crec, no entendré".

Capítol II. Que Déu existeix de veritat

Per tant, Senyor, vós que doneu la intel·ligència de la fe, doneu-me --en la mesura del que em convé-- d'entendre que vós existiu tal com ho creiem, i que sou això que creiem. I creiem de debò que sou quelcom major que el qual res no podem pensar. Però és que existeix una natura així? Perquè «l'insensat ha dit en el seu cor: Déu no exis­teix». Doncs bé, el mateix insensat quan sent això que diu: «quelcom major que el qual res no podem pensar», entén el que sent, i allò que entén és en la seva intel·ligència, encara que no entengui que això existeixi. Perquè una cosa és que existeixi quelcom en la intel·ligència, i una altra en­tendre que això existeixi. Un pintor, per exemple, quan pre­viament pensa què farà, tot i que no entén pas que existeixi el que encara no ha fet, és clar que això ho té en la intel·­ligència. En canvi, quan ja ho ha pintat, alhora que ho té en la intel·ligència, amén que existeixi allò que ha fet l'insensat, doncs, ha de convenir que existeix, si més no en la intel·ligència, que com major que el qual res no podem pensar, perquè quan sent això, ha entén; i el que s'entén és en la intel·ligència. Tanmateix, allò major que el qual res no podem pensar no pot existir solament en la intel·ligència. Perquè, si existia solament en la intel·ligència, podrem pen­sar-ho existent també en la realitat, i això seria major. És a dir que, si allò major que el qual res no podem pensar existeix solament en la intel·ligència, «aleshores, allò major que el qual res no podem pensar esdevé allò major que el qual podem pensar quelcom. Però això és impossible. No hi ha dubte, doncs, que -tant en la intel·ligència com en la realitat- existeix quelcom major que el qual res no podem pensar.

Capítol III. Que no podem pensar que no existeixi

1 tot aixo és tan eert, que no podem pensar que e11 no existeixi. Car podem pensar queJeom que no puguem pen­sar inexistent, i aixo és major que allo que podem pensar inexistent. Per la qual cosa, si allo major que el qual res no podem pensar, ho poguéssim pensar inexistent, allo ma­teix major que el qual res no podem pensar j~ no seria allo major que el qual res no pode m pensar; cosa contradictoria. Existeix, dones, veritablement quelcom majar que el qual
res no podem pensar, de tal manera que no ha podem pen­sar inexistent.
1 aixo és el que vós sou, Senyor, Déu nostre. Existiu tal­ment de veritat, Senyor, Déu meu, que no us podem pensar
inexistent. i 1 t'8nt! Perque, si cap ment pogués pensar quel­eom millor que vós, la criatura ascendiria per damunt del Creador i jutjatia sobre el Creador; cosa d'a11o més absur­da. 1 és dar que tan soIs al10 que v6s no sou, podem pensar­ha inexistent. Solament vós, dones, el més veritable de tot, teniu en conseqüencia I'ésser mbim per sobre de toL Car el que no és vós no és de veritat com v6s, i per tant té menys ésser. ¿Per qu~, dones, «1'insensat ha dit en el seu cor: Déu

no existein, si és tant evident pet a l'mima racional que v6s sou l'ésser mhim per sobre de tot? Dones perqut és estúpid j insensato

Capítol IV. Com l'insensat ha dit en el seu cor allò que és impensable

Vejam, ~com ha dit en el seu eoí aUO que no podía pensar? ~O com és que no ha pogut pensar allo que ha dit en el seu cor, si pensar és el mateix que dir en el cor?:U Pero, si és realment veritat -i ho és-- que ho ha pensat perque ha ha dit en el seu cor, 1 si també ho és que no ho ha dit en el seu cor perque no ha podia pensar, aleshores ({dir en el eor», o «pensar» una cosa, té més d'un sentit. En efeete, no és el mateix pensar una cosa, quan es pensa la pataula que la significa, que quan s'entén ano que la cosa és propiament. De la primera manera podem pensar que Déu no cxisteix; de la segona, mai per mai. Ningú, dones, que entengui que és Déu no pot ¡>ensar que Déu no exis­teix, encara que pronuncii aquests mots en d seu cor, i en­
cara que no els don! cap significar impropio Car Déu és allo majar que el qual res no podem pensar. 1 qui ho entén eor­rectamcnt, hi cntén de segur que J'ésser divf és tal que ni en el pensament pot nd existir.
Vs dono grades, Senyor bondad6s, us dono gracics, per­
que alto que abans crda per do vOl'tre ata ¡ entene per iI­
luminació vostra, taot, que encara que no vulgués creure que v6s existiu, no ho podria deixar d'entendre.


Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

dilluns, 18 de febrer del 2008

4a sessió: Tertulià i Sant Agustí d'Hipona

Aportacions personals

Per a Tertulià la fe cristiana és completament superior i més bona que el pensament grec. D'aquest darrer, diu que només "cerca fama", "elabora bells discursos" i satisfà curiositats, no és res que contribueixi a la veritat. Tertulià divergeix de Justí i Climent d'Alexandria perquè els segons volen conjugar la fe i la raó. En l'actualitat l'actitud de Tertulià em faria sentir apartat de la societat, perquè sembla que la majoria no creu en res: es creen barreres i amb aquest pensament encara se'n podrien crear moltes més; podria ser una confrontació contínua amb la societat o un aïllament total. He de fer combinar fe i raó jo mateix perquè els altres ho separen completament i mantenen una actitud parcial, com la de Tertulià.

Per Sant Agustí d'Hipona la fe és quelcom com cultivar/sembrar que servirà per obtenir una recompensa (en la mort). Dóna per fet l'existència de Déu, la qual li permet percebre totes les coses: "no han de ser deu, sinó que són deu"; "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, no es pot concebre Déu sense entendre les coses: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". I dic "al mateix temps" perquè les dues són complementàries i no poden anar totes soles: la raó necessita la fe i la fe necessita la raó per concebre les coses. És similar al moment present en què hi ha una part de l'Església que defensa alhora una fe amb raó i una raó amb fe. No es pretén creure per creure, sinó que qui sigui membre de l'Església ho sigui autènticament i amb una concepció de l'ésser humà racional i transcendent.

Aportacions del grup

La fe per a Tertulià ho és tot; és un absurd per als qui pensen (ús de la raó). Separa la fe de la raó, i per tant, és creure sense raonar. Considera que la raó porta a la temptació d'aigualir l'evangeli i això és el que porta a la discòrdia. El pensament grec és simple curiositat per coses supèrflues; és una temptació al cristianisme, afegeix. Diu als grecs que no arribaran a la veritat a través del pensament, només poden aconseguir-ho amb l'evangeli. En l'actualitat la societat no està d'acord en conjugar la fe i la raó. En el nacionalcatolicisme es podia "imposar la fe", però avui en dia estem completament a l'altre extrem: res no es pot imposar, i tampoc no aniríem enlloc així. A diferència del que pot semblar, a la societat actual la fe ha d'estar oberta a diverses estructures de pensament, per això pensar el pensament grec és bo..

Per a Sant Agustí d'Hipona la fe és un procés com el sembrar, per poder arribar a segar. Creu que la fe ha d'il·luminar la raó, ja que llavors tot s'entén molt millor: "si no creieu, no entendreu". Però, al mateix temps, la fe no pot anar tota sola: "ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom". Cal tenir un mínim d'enteniment i després podem entendre i creure millor. I perquè arribem a creure mínimament ho arribem a entendre completament i també ho arribem a creure completament, una cosa necessita de l'altra per arribar a la completesa. De totes maneres, amb els textos seleccionats vegades sembla que la fe és més important, i d'altres, que raó i fe estan al mateix nivell.


a) Tertulià (160-240 aprox.)


Textos

De carne Christi, 5
"El Fill de Déu va ser crucificat: jo no m'escandalitzo, perquè cal que els homes s'escandalitzin; el Fill de Déu va morir: això s'imposa absolutament a la fe, perquè és absurd; va ser sepultat i ressucità: cert, perquè és impossible".

De praescr, 7
"En efecte, què hi ha de comú entre Atenes i Jerusalem? Quina concòrdia pot existir entre I'Acadèmia i I'Església? Quina concòrdia entre els heretges i els cristians? La nostra instrucció procedeix del pòrtic de SaIomó, i aquest ens ensenya que hem de cercar el Senyor amb simplicitat de cor. ¡Que s'allunyin de vosaltres totes les temptacions per a produir un cristianisme aigualit amb estoicisme, platonisme i dialèctica! Un cop posseïm el Crist, no volem disputar sobre curiositats; no ens interessa cap investigació un cop gaudim de l'Evangeli. Tenim prou amb la fe i no voler adquirir aItres creences.

Apologia, 46
"Per tant, què hi ha de comú entre el filòsof i el cristià, entre el deixeble de Grècia i el del Cel, entre qui cerca la fama i qui treballa per la seva saIvació, entre qui elabora bells discursos i qui obra bones accions, entre qui edifica i qui destrueix, entre l'amic i l'enemic de l'error, entre qui corromp la veritat i qui la guarda i l'ensenya?"

Qüestions
  1. Com concep Tertulià la fe cristiana?
  2. Quina valoració fa Tertulià del pensament grec?
  3. Compara les tesis de Tertulià sobre la relació fe-filosofia amb les de Justí i Climent d'Alexandria.
  4. Quina opinió et mereix la posició de Tertulià? Com et situaries en el món d'avui si fessis teves les tesis de Tertulià?

b) Sant Agustí d'Hipona (354-430)

Textos

Sermons, 43, 1, 1
La fe és creure allò que encara no veus. El premi d'aquesta fe és veure el que ara creus. No defallim, doncs, durant el temps de la fe, que és com si fos el temps de sembrar. I fins al final, mantinguem-nos sense defallir. I perseverem fins a poder segar el que hem sembrat.

Sermons, 43, 6, 7
De què discutíem? Tu deies: Entendré per creure. I jo deia: Creu per entendre. Ha sorgit la controvèrsia. Anem a trobar el jutge, i el jutge serà el profeta. Més ben dit, Déu jutjarà per mitjà del profeta. Callem tots dos. El que diríem ja ho hem sentit. Dius: Entendré per creure. I jo dic: creu per entendre. Respondrà el profeta: Si no creieu, no entendreu (Is. 7, 9, segons els LXX).

Carta a Evodi [any 415] (Carta 162, 2, 10)
[Agustí dóna aquesta resposta a Evodi, el qual, tractant de l'enteniment i de Déu, li havia escrit: "La raó demostra que Déu existeix o que ha d'existir i que no pot ser de cap manera que no existeixi"]
Hi ha explicacions al llibre sobre la religió (De vera religione, 31, 58) que, si les haguessis sospesat bé, mai no t'hauria semblat que la raó obliga a acceptar necessàriament l'existència de Déu, o que amb el raonament s'estableix que Déu ha d'existir. En aritmètica, per l'ús diari de la raó, tenim això: Si diem que set i tres han de ser deu, parlem amb poca consideració, ja que no han de ser deu, sinó que són deu.

Explanacions sobre els Salms, 118, 18, 3
Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom. Però amb la mateixa fe amb què creu es guareix a fi d'entendre més extensament. Hi ha coses que, si no les entenem, no les creiem. I n'hi ha d'altres que, si no les creiem, no les entenem. La fe ve de sentir la predicació, i la predicació ve per la paraula del Crist (Rm 10, 17). Com creurà, doncs, el predicador de la fe, aquell qui, sense anar més enllà, ni tan soIs entén la llengua de què aquest se serveix? Però si no hi havia coses que no podem entendre sense creure abans, el profeta no diria: Si no creieu, no entendreu (Is 7, 9, segons els LXX). Per tant, el nostre enteniment és útil per a entendre el que ha de creure, i la fe és útil per a creure el que ha d'entendre: I en el mateix acte d'entendre, l'enteniment és útil per a entendre més i més. Però això no es fa per les forces naturals, sinó pel do i l'ajuda de Déu. Així, és obra de la medicina i no de la natura que l'ull malalt rebi la força de veure-hi.
  1. Quina noció de fe apareix en els textos d'Agustí?
  2. Quin és el sentit de l'expressió: "Si no creieu, no entendreu"?
  3. Quin és el sentit de l'expressió: "Ningú no pot creure en Déu sense entendre quelcom"? Compara-la amb el text de Tertulià.
  4. Segons els textos d'Agustí, quina relació hi ha entre la raó i la fe?
  5. Podries exemplificar en termes d'actualitat la relació entre raó i fe de què parla Agustí?

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)