Després d'haver llegit Cassià M. Just, monjo, home d'Església, home del poble. Taula rodona. Sant Pere de les Puel·les, 5 d'abril de 2008. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008 el repàs comentant-lo un poc.
L'estada a l'Escolania em féu descobrir, gràcies al mestratge del P. Josep M. Gassó, un Déu més proper, pare i amic (p. 11)
Trob que un bon acompanyament en el creixement dóna esperança.
L'entrada al monestir a quinze anys: llum i foscor. Molt sofriment! Molts dubtes, no tenia la maduresa suficient. Em vaig tornar perfeccionista i poc cristià, fins arribar al límit de la desesperació; fins que vaig acceptar-me tal com era i em vaig obrir a l'Amor gratuït. (p. 11)
Deu ser que en tot inici hi ha llum i foscor, i me pens que moltes vegades immaduresa. Qui serà capaç de prendre una decisió de per vida?
A París
foren homes de Déu els qui m'ajudaren a fer un discerniment a la llum de la fe i a renovar la vivència del monaquisme i del ministeri presbiteral en el quadre d'una comprensió més profunda de la missió de l'Església de Jesús (p. 12).
El 1964 és nomenat Prior. Ho recordo com el període més difícil i més dolorós de la meva vida. El Senyor se'n serví per fer-me madurar (p. 13).
En moltes ocasions el Senyor se'n serveix de noltros per fer-nos madurar a trompicons.
Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, destaca unes glosses que va escriure Cassià a la Regla de Sant Benet:
- Que l'abat mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula (RB 2,12)
- Que sàpiga l'abat quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta: de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser (2,31) [que de totes maneres no hi deu haver cap ànima governable]
- Sàpiga l'abat que més li pertoca servir que manar (64,8) [apliquémonos el cuento]
- Faci prevaler la misericòrdia per davant de la justícia (64,10) [és punxegut aquest tema]
- Ha d'avorrir els vicis i estimar els germans (64,11)
- En la correcció ha d'obrar amb prudència i no fer "de res massa", no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas (64,12) [m'encanta, m'hi pix!]
- Que miri de ser més estimat que temut (64,15)
- Que ho miri i ho temperi tot pensant en la discreció del Sant Jacob, que deia: Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se'm moriran tots en un dia (64,18)
- Prenent aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuds, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere (64,19) [com si ho remenéssim tot dins una olla]
- Fes-ho tot amb consell. I, un cop fet, no te'n penediràs (3,13) [ses decisions preses per un tot sol deuen ser ses que duen remordiments]
Després de la tancada dels 300 intel·lectuals a Montserrat durant el Procés de Burgos, el desembre de 1970, vaig portar un momoràndum a la Santa Seu, ja que m'havien acusat de rebre comunistes al monestir. Pau VI personalment m'encoratjà: "Ricevete tutti!, Rebeu tothom!", em va dir (p. 17).
Pot ser un indici que tot i que l'Església espanyola s'hagués aliat amb el poder polític l'esperit de l'Església és sempre el d'acollir tothom i per al Papa Montserrat en podia ser un bon exemple, podia ser la llum que il·luminés encara dalt d'una roca.
La missió de Montserrat segons Cassià:
La veig en primer lloc com una presència significativa al cor del nostre poble i de l'Església de Catalunya. Presència d'una comunitat que creu, tenaç en l'esperança, experta en reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions. Animadora d'una pietat popular que s'expressa en les celebracions litúrgiques i populars del Santuari d'acord amb les orientacions de la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (p. 19).
Pròpiament en l'Evangeli trobem les actituds fonamentals per fer front als nous reptes que ens presenta l'evolució de la ciència, de la tècnica, de les relacions humanes que se'n deriven: fe, confiança, amor responsable i creatiu, solidaritat, respecte a la natura i a la vida humana i valoració de la consciència personal, esperit de pau i de reconciliació, saviesa i humilitat, tenacitat i fortalesa. Seria ingenu anar a cercar en l'Evangeli fórmules concretes per solucionar molts problemes del món modern. Es tracta de problemàtiques molt complexes que cal afrontar a través d'una recerca pluridisciplinar. Com a deixebles de Jesús no hauríem de tenir por de col·laborar sincerament amb representants d'algunes religions i d'altres concepcions filosòfiques, mentre siguin professionalment comptetants i honestos en la recerca.
Em preocupa la imatge de por i de negativitat que dóna sovint el magisteri de l'Església, com si haguéssim oblidat el cas de Galileu o els excessos deplorables del Syllabus de Pius IX! (p. 20)
També és la nostra missió fer compatible el món actual amb la fe, talvegada només es tracta de posar Amor en tot. I en aquest viatge haurem de suportar els retrets envers la intransigència del magisteri de l'Església.
Quan ens fem grans, el Senyor ens fa el do de viure l'essencial i tenim més facilitat per descobrir millor com el Senyor Ressuscitat compleix la seva promesa: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28, 20) (p. 20).
Tot això no vol dir que no m'adoni de les mancances més significatives de l'hora present. La més greu, crec jo, és la manca de coratge per sintonitzar amb la nostra gent. És cert que s'ha millorat molt des del CVII. Però no hem desplegat ni aplicat pràcticament, com seria de desitjar, les grans orientacions de Joan XXIII i de Pau VI, plasmades en els documents del seu Concili, com és la corresponsabilitat dels laics, i especialment de les dones, el sentit de servei de la jerarquia, l'opció preferencial pels pobres, la reforma de la Cúria Romana, la participació de les Esglésies locals en el discerniment per l'elecció dels Pastors... (p. 21)
Sembla que aquestes coses no agraden a les jerarquies regnants, i a nivell local sí que ens importa. D'altra banda, és açò preocupar-se per coses banals i no tant pel Jesús que ens ha de moure a tots? Però, com a contrapartida, són aquests temes els que ens ajudarien a apropar-nos a l'Església i al missatge que vol transmetre?
Diu: ¿no hem donat massa importància a "posar ordre" a l'interior de l'Església, i hem perdut així l'embranzida que ens havia donat el Concili de cara a apropar-nos als nostres contemporanis tal com són, per estimar-los, comprendre'ls i poder compartir amb ells el trobament amb Jesús de Natzaret? (p. 21)
Somia l'Església del futur com: Que tots siguin u (Jn 17,21). Una Església presidida pel successor de Pere en comunió de caritat amb els responsables de totes les Esglésies, respectades en la seva diversitat. Diversitat no sols tolerada, sinó valorada i assumida com un enriquiment per a tots (p. 22).
Quan Joan Botam, caputxí, parla de Cassià remarca que si li hagués demanat què és ser monjo, o, què és això de la fugida del món? hauria conclòs sense que li contestés que significava el silenci, la pregària, la reflexió i el diàleg interior; és a dir, l'oportunitat, de fer el camí de la plenitud que es traduïa en paraules i gestos significatius atesa la bona marxa del món, el regne de Déu (p. 28).
En la democràcia l'abat Cassià no faltà mai a la cita de la reunió d'abats i provincials de Catalunya (RAP). A propòsit de tantes suplències com s'havien hagut de fer, vaig sentir-li dir "ara que podem ser cristians i res més que cristians, ara resulta que no en sabem" (p. 31).
Sembla que el bon humor en la crítica no li faltava. I ara ens toca viure el moment en què realment podem ser cristians.
Laura Borràs Castanyer, professora de literatura comparada a la UOC, cita dues ocasions on Cassià es va fer sentir alt i clar dient que la COPE era un "mitjà de foment de l'odi, la calúmnia i el recel envers Catalunya" i quan va ser capaç de criticar la hipocresia i la manca de realitat de la jerarquia eclesiàstica, com quan el Vaticà va recordar a les dones bosnianes violades per soldats enemics que l'avortament no era un pràctica lícita. La seva exclamació va ser: "Viuen a la lluna!", i va afegir que el que calia fer era "transmetre una paraula de confort; estimar-les, perquè han patit molt" (p. 34).
Maria-Lurdes Solé, abadessa emèrita de Sant Pere de les Puel·les recorda que el mateix dia de la seva mort, una germana de la comunitat em diu: "A la teva bústia trobaràs una carta entranyable". Hi vaig i era del P. Cassià: l'havia escrita feia quatre dies, en resposta a una de meva, amb la seva mateixa lletra, tremolosa, això sí. En llegir-la, era jo mateixa qui tremolava. La transcric:
Gràcies de tot cor, estimada Maria Lourdes! El Senyor tot ho fa bé mogut pel seu immens amor! Visc amb el cor eixamplat. Espero la Pasqua de Jesús. Una abraçada fraterna. Cassià M. Just (p. 48).
