Jesús, de la història i de la fe

Sobre la mort científica de Jesús se'n saben molt poques coses i de la seva biografia el que es podria escriure no arribaria a una pàgina. El curs passat vaig fer l'assignatura de Nou Testament a Ciències Religioses i un tema era el "Jesús de la història". Segons Sanders el que sabem de Jesús és:

1. Neix l'any 4 a.C., poc abans d'Herodes el Gran
2. Passa els primers anys de la seva infància i edat adulta a Natzaret
3. Ensenya a llogarets, pobles. No entra a les ciutats
4. Predica el Regne del Cel
5. Va a Jerusalem quan té al voltant de 30 anys (una de les vegades que hi devia anar)
6. Celebra un banquet de comiat amb els seus deixebles, abans de Pasqua (Jn 13, 1)
7. És pres i interrogat per les autoritats jueves, especialment pels sumasacerdots
8. A la mort de Jesús els deixebles fugen. Només hi queden unes dones
9. Torna a veure els deixebles després de la seva mort (com, ens demanam tots!)
   

Segons Sanders aquests fets han estat prou estudiats per considerar-los provats.

El què ens ha quedat de tot açò després de dos mil anys són uns textos evangèlics (el Nou Testament) sobre el "Jesús de la fe", el Crist amb qui hem cregut. Veig la Bíblia com un text del qual extreure'n l'aigua de la vida per poder donar-li sentit, però no un text sagrat que diu la veritat literal. Per haver-ne begut hem cregut que Jesús és fill de Déu, pare, que és amor, i que ha donat el seu fill, coneixent-ne el seu assassinat. La seva pena i exasperació, aquell dia, segur que van ser grans, i el seu patiment tan humà com el nostre, perquè en definitiva, era Home com noltros. Que no ho sabem noltros què és patir? També tenim penes i grans angoixes a la nostra vida. Podem viure-les des del punt de vista cristià o no. Som lliures d'escollir. Aquesta és una de les grandeses de Déu: la llibertat per als seus fills, per a les persones.

Trob que el missatge de Jesús l'hem de fer senzill, perquè de la vida amb els anys n'aprenem molt i vegades a barrades. No fa falta que ens faixin grans sermons. Vegades, només mirar la creu (Jesús-Home) ja basta per saber que el sofriment forma part de la nostra vida. Si creure en Jesús/Déu ens ajuda a seguir endavant, què més podem demanar! Sortosos noltros!

Per aquesta afinitat humana -cristiana- amb Déu, el Jesús que ens ha quedat no ens pot caure gaire lluny, més bé ha d'estar al nostre costat, de forma propera i simple. Déu s'ha fet senzill per ser Home i s'ha fet Home per fer-se senzill. És molt significatiu açò! Unes paraules de mn. Ballarín també en parlen: "Com més va, més crec que entre Déu i l'home hi ha una rara i llunyana semblança. L'home té alguna cosa de diví, barrejada amb alguna de dimoni. Mentre Déu en té alguna d'home, barrejada amb la seva infinitud. Posat a fer catequesi, i sense més embolics, jo diria que Déu és Algú tan infinitament bon home que és capaç de fer-se Home" (Avui.cat, 01/11/2008).

L'Església, la gent, segons qui, ens compliquen/m tan la nostra creença que és impossible creure. Pens en un missatge senzill que Déu ens va voler revelar a través de (la mort de) Jesús. Massa coses s'han volgut afegir a aquest missatge. En sobren moltes! I no fa falta anar gaire enfora, revisem la nostra litúrgia, amb unes poques paraules ens en sortiríem: anunciam la vostra mort, confessam la vostra resurrecció, esperam el vostre retorn. Aquí hi ha una bona part de la nostra fe. Les altres dues parts encara ens són més properes: el nostre Pare, Amor, ens demana estimar i només l'hem de cercar dins noltros. No fan falta gaire més paraules, només viure-les, que viure és la Vida, i trob que viure és el que vol Déu de noltros. Siguem feliços vivint-la!

Si creure ha de ser quelcom complicat, deixem de creure, per favor!

Bon Nadal!

És molt més senzill!!!

S'altre dia vaig sortir des cine de veure Camino amb una frase que me va venir a sa ment: ni amb la mort podem fer sants. Sa filleta de sa pel·lícula (basada en fets reals) demostra una fe neta, en què viu sa seva vida terrenal i sa seva fe amb molta més naturalitat i equilibri que no sa mare i sa gent de sa comunitat a sa que pertany. És així com feim es sants? Tal vegada uns sí, però, i es altres, com els fan?

Envolten sa mort seva d'un ritual i d'un ambient exagerats. Sa fe de sa filla és molt més senzilla: mor estimant a "Jesús", confiant-hi, i quina cosa hi ha més important que estimar? Fan falta altres coses? Sembla que "no han entès res", diria un que jo sé.

A ca meva m'han demanat si no aniria as cementeri a dur un ram de flors a sa tomba de mo mare. Me'ls he mirat i els he dit que açò era jugar amb es sentiments: volen dir que perquè no duc un ram de flors as cementeri es dia de Tots Sants i/o "Tots Difunts" no estim tant a mo mare?

Ai, que és complicat estimar! Què no entenem? Què no volem entendre? Què no podem entendre? Estimar a Jesús és molt més senzill!!!

L'abat Just, home d'Església

Després d'haver llegit Cassià M. Just, monjo, home d'Església, home del poble. Taula rodona. Sant Pere de les Puel·les, 5 d'abril de 2008. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008 el repàs comentant-lo un poc.

L'estada a l'Escolania em féu descobrir, gràcies al mestratge del P. Josep M. Gassó, un Déu més proper, pare i amic (p. 11)

Trob que un bon acompanyament en el creixement dóna esperança.

L'entrada al monestir a quinze anys: llum i foscor. Molt sofriment! Molts dubtes, no tenia la maduresa suficient. Em vaig tornar perfeccionista i poc cristià, fins arribar al límit de la desesperació; fins que vaig acceptar-me tal com era i em vaig obrir a l'Amor gratuït. (p. 11)

Deu ser que en tot inici hi ha llum i foscor, i me pens que moltes vegades immaduresa. Qui serà capaç de prendre una decisió de per vida?

A París foren homes de Déu els qui m'ajudaren a fer un discerniment a la llum de la fe i a renovar la vivència del monaquisme i del ministeri presbiteral en el quadre d'una comprensió més profunda de la missió de l'Església de Jesús (p. 12). El 1964 és nomenat Prior. Ho recordo com el període més difícil i més dolorós de la meva vida. El Senyor se'n serví per fer-me madurar (p. 13).

En moltes ocasions el Senyor se'n serveix de noltros per fer-nos madurar a trompicons.

Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, destaca unes glosses que va escriure Cassià a la Regla de Sant Benet:

• Que l'abat mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula (RB 2,12)
• Que sàpiga l'abat quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta: de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser (2,31) [que de totes maneres no hi deu haver cap ànima governable]
• Sàpiga l'abat que més li pertoca servir que manar (64,8) [apliquémonos el cuento]
• Faci prevaler la misericòrdia per davant de la justícia (64,10) [és punxegut aquest tema]
• Ha d'avorrir els vicis i estimar els germans (64,11)
• En la correcció ha d'obrar amb prudència i no fer "de res massa", no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas (64,12) [m'encanta, m'hi pix!]
• Que miri de ser més estimat que temut (64,15)
• Que ho miri i ho temperi tot pensant en la discreció del Sant Jacob, que deia: Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se'm moriran tots en un dia (64,18)
• Prenent aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuds, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere (64,19) [com si ho remenéssim tot dins una olla]
• Fes-ho tot amb consell. I, un cop fet, no te'n penediràs (3,13) [ses decisions preses per un tot sol deuen ser ses que duen remordiments]
  

Després de la tancada dels 300 intel·lectuals a Montserrat durant el Procés de Burgos, el desembre de 1970, vaig portar un momoràndum a la Santa Seu, ja que m'havien acusat de rebre comunistes al monestir. Pau VI personalment m'encoratjà: "Ricevete tutti!, Rebeu tothom!", em va dir (p. 17).

Pot ser un indici que tot i que l'Església espanyola s'hagués aliat amb el poder polític l'esperit de l'Església és sempre el d'acollir tothom i per al Papa Montserrat en podia ser un bon exemple, podia ser la llum que il·luminés encara dalt d'una roca.

La missió de Montserrat segons Cassià:

La veig en primer lloc com una presència significativa al cor del nostre poble i de l'Església de Catalunya. Presència d'una comunitat que creu, tenaç en l'esperança, experta en reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions. Animadora d'una pietat popular que s'expressa en les celebracions litúrgiques i populars del Santuari d'acord amb les orientacions de la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (p. 19).

Pròpiament en l'Evangeli trobem les actituds fonamentals per fer front als nous reptes que ens presenta l'evolució de la ciència, de la tècnica, de les relacions humanes que se'n deriven: fe, confiança, amor responsable i creatiu, solidaritat, respecte a la natura i a la vida humana i valoració de la consciència personal, esperit de pau i de reconciliació, saviesa i humilitat, tenacitat i fortalesa. Seria ingenu anar a cercar en l'Evangeli fórmules concretes per solucionar molts problemes del món modern. Es tracta de problemàtiques molt complexes que cal afrontar a través d'una recerca pluridisciplinar. Com a deixebles de Jesús no hauríem de tenir por de col·laborar sincerament amb representants d'algunes religions i d'altres concepcions filosòfiques, mentre siguin professionalment comptetants i honestos en la recerca.

Em preocupa la imatge de por i de negativitat que dóna sovint el magisteri de l'Església, com si haguéssim oblidat el cas de Galileu o els excessos deplorables del Syllabus de Pius IX! (p. 20)

També és la nostra missió fer compatible el món actual amb la fe, talvegada només es tracta de posar Amor en tot. I en aquest viatge haurem de suportar els retrets envers la intransigència del magisteri de l'Església.

Quan ens fem grans, el Senyor ens fa el do de viure l'essencial i tenim més facilitat per descobrir millor com el Senyor Ressuscitat compleix la seva promesa: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28, 20) (p. 20).

Tot això no vol dir que no m'adoni de les mancances més significatives de l'hora present. La més greu, crec jo, és la manca de coratge per sintonitzar amb la nostra gent. És cert que s'ha millorat molt des del CVII. Però no hem desplegat ni aplicat pràcticament, com seria de desitjar, les grans orientacions de Joan XXIII i de Pau VI, plasmades en els documents del seu Concili, com és la corresponsabilitat dels laics, i especialment de les dones, el sentit de servei de la jerarquia, l'opció preferencial pels pobres, la reforma de la Cúria Romana, la participació de les Esglésies locals en el discerniment per l'elecció dels Pastors... (p. 21)

Sembla que aquestes coses no agraden a les jerarquies regnants, i a nivell local sí que ens importa. D'altra banda, és açò preocupar-se per coses banals i no tant pel Jesús que ens ha de moure a tots? Però, com a contrapartida, són aquests temes els que ens ajudarien a apropar-nos a l'Església i al missatge que vol transmetre?

Diu: ¿no hem donat massa importància a "posar ordre" a l'interior de l'Església, i hem perdut així l'embranzida que ens havia donat el Concili de cara a apropar-nos als nostres contemporanis tal com són, per estimar-los, comprendre'ls i poder compartir amb ells el trobament amb Jesús de Natzaret? (p. 21)

Somia l'Església del futur com: Que tots siguin u (Jn 17,21). Una Església presidida pel successor de Pere en comunió de caritat amb els responsables de totes les Esglésies, respectades en la seva diversitat. Diversitat no sols tolerada, sinó valorada i assumida com un enriquiment per a tots (p. 22).

Quan Joan Botam, caputxí, parla de Cassià remarca que si li hagués demanat què és ser monjo, o, què és això de la fugida del món? hauria conclòs sense que li contestés que significava el silenci, la pregària, la reflexió i el diàleg interior; és a dir, l'oportunitat, de fer el camí de la plenitud que es traduïa en paraules i gestos significatius atesa la bona marxa del món, el regne de Déu (p. 28).

En la democràcia l'abat Cassià no faltà mai a la cita de la reunió d'abats i provincials de Catalunya (RAP). A propòsit de tantes suplències com s'havien hagut de fer, vaig sentir-li dir "ara que podem ser cristians i res més que cristians, ara resulta que no en sabem" (p. 31).

Sembla que el bon humor en la crítica no li faltava. I ara ens toca viure el moment en què realment podem ser cristians.

Laura Borràs Castanyer, professora de literatura comparada a la UOC, cita dues ocasions on Cassià es va fer sentir alt i clar dient que la COPE era un "mitjà de foment de l'odi, la calúmnia i el recel envers Catalunya" i quan va ser capaç de criticar la hipocresia i la manca de realitat de la jerarquia eclesiàstica, com quan el Vaticà va recordar a les dones bosnianes violades per soldats enemics que l'avortament no era un pràctica lícita. La seva exclamació va ser: "Viuen a la lluna!", i va afegir que el que calia fer era "transmetre una paraula de confort; estimar-les, perquè han patit molt" (p. 34).

Maria-Lurdes Solé, abadessa emèrita de Sant Pere de les Puel·les recorda que el mateix dia de la seva mort, una germana de la comunitat em diu: "A la teva bústia trobaràs una carta entranyable". Hi vaig i era del P. Cassià: l'havia escrita feia quatre dies, en resposta a una de meva, amb la seva mateixa lletra, tremolosa, això sí. En llegir-la, era jo mateixa qui tremolava. La transcric:

Gràcies de tot cor, estimada Maria Lourdes! El Senyor tot ho fa bé mogut pel seu immens amor! Visc amb el cor eixamplat. Espero la Pasqua de Jesús. Una abraçada fraterna. Cassià M. Just (p. 48).

Restaurar l'Església en el discerniment

Diumenge XI de durant l'any

Nosaltres som cridats a restaurar l'església feta de persones vives fent un necessari discerniment espiritual i pastoral, però assumint cadascú la seva responsabilitat i adaptant-nos a les noves circumstàncies, sense por i amb confiança.
(Joan Piris. Full dominical, 15/06/2008, PDF)

Sembla que el futur passa per noltros mateixos, per poder oferir una Església com realment voldria Jesús. Hem de tenir moltes morts que no ens agraden per a poder ressuscitar. Qui serà el valent de canviar de tanques per a poder retrobar les ovelles que som del ramat i anam perdudes en un moment cristià que ens costa entendre, acceptar i veure'n els nous pasturatges?

A la fi dels meus dies somiï veure les tanques noves on poder ser realment segador. Talvegada l'esdevenir no me deixarà veure-ho, però trob que per a Déu no hi ha temps i tot arribarà.

Talvegada com als israelites arriba un nou exili. Ens tocarà acampar enmig del desert, dalt de la muntanya (més a prop de Déu); no crec que puguem demanar a Déu que es comuniqui com se li va comunicar a Moisès. Al desert, fora de casa, també ens pot resultar dura l'estada.

Demanau a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors (Mt 9, 36-10,8). Som molts els batejats els qui ens consideram seguidors de Crist, però quants de noltros som segadors? Diu el mossèn. Som molts els qui acudim als locals parroquials, però quants ens ho hem cregut de dever? Ens toca demanar a Déu més pastors, més batejats, o ens hem de plantejar si som de dever segadors?

Anau més bé a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Qui són les ovelles perdudes? Són les persones que no volen saber res de Déu? Són lliures d'optar en la seva llibertat. Són els qui han conegut a Déu i no fan gaire cosa per seguir-lo? Som qualcú, noltros, per poder jutjar la seva actitud? Més bé, trob que no ho podem dir. No podem fer canviar les altres persones. En tot cas, només mos podem mirar a noltros i plantejar-nos si som autèntics segadors. Som veritablement batejats en el Crist? I en el cas que puguem fer arribar al nostre missatge als altres haurà de ser mitjançant l'exemple i la vivència de batejats.

Pel camí predicau, anunciant que el regne de Déu és a prop. Qui entén aquestes paraules? La societat sembla que ens fa veure que no tenim dret a intentar predicar/manifestar res sobre què pensam o creim. No volen escoltar sobre aquest tema. Ens han d'escoltar? Talvegada la llibertat consisteix en què puguin no escoltar-nos. Sabem que el Regne de Déu està a una passa dins el nostre interior, però vegades sembla una passa immensa.

Curau malalts, ressuscitau morts, purificau leprosos, treis dimonis. Qui sap què vol dir açò? Només ho poden fer els apòstols, perquè per ser els deixebles de Jesús tenen poders màgics? Què vol dir l'evangelista? A qui ralla? Si ralla als deixebles, ells devien saber què volia dir o què els permetia fer. Ens en podem rentar les mans d'aquesta frase. Però si hem d'interpretar que va ser la paraula donada als apòstols, als homes, ens diu cosa a noltros. Seguint el fil del primer paràgraf només podem fer una cosa: curar-nos les nostres malalties, ressuscitar de les nostres morts (ressuscitar els nostres morts?), purificar la nostra lepra i treure'ns els nostres dimonis. Talvegada ho sabrem fer si som capaços d'aturar-nos i identificar cadascun dels mals que ens afecten.

Tren de Pineda de Mar a Barcelona

Fides quaerens intellectum

diu Sant Anselm de Canterbury (1033-1109). Tot i no ser una bona excusa, poder donar raó de la fe tranquilitza, i així ho va veure Sant Anselm.

La teologia fa una reflexió crítica sobre la fe per tal de verificar la seva coherència amb els orígens (i la fidelitat de la transmissió) i la seva significativitat pel present i pel futur. És un do que s'acull, es cuida i es treballa. Com a cristians és un estil de vida, el model que ens mostra Jesús. Quan es fa realment experiència un es planteja seriosament cap a on ens convida a anar.

Ens arriba el discurs teològic gràcies a l'acompanyament en la fe, per part de les persones i de l'Església, de la memòria escrita/oral dels darrers dos mil anys d'història i de l'esperança (profecia) que desperta en nosaltres i en l'Església de cara al futur (Bruno Forte).

No és un luxe, és una obligació ser capaç de donar raó de la pròpia esperança. O l'estudiem a fons o només ens quedarà el fonamentalisme o l'apostasia (González Faus). El problema del nostre temps no és el relativisme, sinó la superficialitat amb què es porta tot. És una espècie de suïcidi.

Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.
(1Pe 3, 15)

Les tres virtuds teologals són: Fe, Esperança i Caritat. "Crideu l'atenció perquè sou gent d'esperança, però expliqueu les raons perquè crideu l'atenció". És necessari:

• Donar raó del fonament de la fe.
• Defensar la fe contra els qui l'ataquen.

La fe en la història:

NT. Els apòstols van creure gràcies a la resurrecció: Ac 2, 32 / Ac 3,15 / Ac 10, 40
S. I-V. Pares apologistes. Els primers cristians s'enfronten als jueus i als pagans. Sant Agustí.
Alta Edat Mitjana. S'esdevé una societat completament cristiana que ataca jueus i musulmans. Ramon Llull, Sant Anselm de Canterbury (Aosta).
S. XIV-XV. En el Renaixement s'obren nous fronts de diàleg en recuperar-se els clàssics grecs i romans, i l'encontre amb noves religions. Lluís Vives, Erasme de Rotterdam.
S. XVI-XVIII. Il·lustració. Després de la reforma luterana se separa la fe de la raó.
S. XIX. En la Modernitat l'Església vol dialogar amb el racionalisme. Vegades es vol racionalitzar massa la fe. Kant.

Els defensors de la teologia apologètica (contra els qui no tenen religió, contra els qui tenen una altra religió i contra els cristians no catòlics) no poden dialogar amb els racionalistes perquè estan completament segurs del creure i del Crist dels textos.

S. XX. Entren en crisi els manuals de teologia.

Arde en tus ojos un misterio, virgen
esquiva y compañera.

No sé si es odio o es amor la lumbre
inagotable de tu aljaba negra.

Conmigo irás mientras proyecte sombra
mi cuerpo y quede a mi sandalia arena.

-¿Eres la sed o el agua en mi camino?
Dime, virgen esquiva y compañera.

Antonio Machado

Mètode de la immanència (Maurice Blondel): només Déu pot apagar la set de plenitud que hi ha en la interioritat de la persona. La dona és una prova de l'existència de Déu: desperta set i no em pot satisfer, però m'ha permès tenir consciència d'infinitud (Pol Clodel).

De Trento (1563) al Vaticà II (1965) no es llegeix la Bíblia, però es produeix una renovació de la cultura de l'Església i la filosofia. Gent no creient estudien els textos bíblics (objectivisme) i els pensadors cristians oferereixen un altre tipus de síntesi més personalista. L'apologètica tradicional es transforma en teologia fonamental: estudi de l'autorevelació de Déu als homes per demostrar el seu origen diví i el seu destí humà, mostrant la seva credibilitat. S'aconsegueix:

1. Restringir el camp de la teologia fonamental.
2. Determinar-ne l'objecte: la fe i la revelació.
3. Definir-ne una metodologia: fonts, paraula, concilis, etc. (teologia dogmàtica).
   

Apunts de l'assignatura de Teologia fonamental. Professor: Manel Bellmunt. Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Creu-ho, en depèn

Esforça't en el teu Quefer
com si de cada detall que pensis
de cada peça que posis
de cada cop de martell que donis
depengués la Salvació de la humanitat
perquè en depèn, creu-ho.

Joan Maragall

Continua, encara que els altres esperin que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.
Fes que en lloc de llàstima et tinguin respecte.
Quan, pels anys, no puguis córrer, vés al trot.
Quan no puguis anar al trot, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
Però no et deturis mai!

Teresa de Calcuta