Diàleg entre Déu i Job

On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra?
Explica-m'ho, tu que ho saps tot!
Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món?
Saps on s'assenten els pilars de la terra?
Saps qui va posar la seva pedra angular
mentre els estels del matí cantaven
i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu?
I quan la mar brollava del si matern,
qui la clogué amb dos batents?
Jo la vagi vestir de núvols,
la vaig embolcallar amb bromada.
Jo li he marcat els límits
amb dos batents i un travesser,
dient-li: Fins aquí, ni un pas més!
Aquí se't desfarà l'orgull de les onades!

Jb 38, 4-11

Bon Nadal!

Déu, una hipòtesi innecessària?

Un Déu que no fa falta, em diuen.
I tenen raó, probablement,
i el trobaran quan sentin
que res no fa falta:
la pura i profunda llibertat
de sentir que res no cal,
que tot és do, que tot és gràcia
que no cal l'univers
que no calem nosaltres,
que no calen seguretats, possessions, plaers,
demostracions, miracles,
sinó tant sols abandonar-se
a la pura inefable plenitud
d'aquest ara etern, d'aquest immens aquí
d'aquest buidar-se humà tant plenament diví
en la misteriosa realitat arroentada i alta
d'un Déu que sent-ho tot, de vegades no fa falta.

David Jou

Tres persuacions prefilosòfiques

• Els homes s'atribueixen a si mateixos una dignitat i una llibertat de valor incalculable.
• Els éssers humans es resisteixen a desaparèixer amb la desaparició de la seva estructura somàtica (mort).
• Es reconeixen dotats d'una creativitat racional (ells, no els altres éssers mundans), d'una creativitat estètica (art) i d'una creativitat ètica (religió i moral).

La constitució de l'ésser humà: la unitat de cos i ànima. Antropologia teològica. ISCREB. Lluís Serra

Un horitzó continu?

Sobre la libertad, la alegría y el juego: los primeros libertos de la creación, J. Moltamn. Salamanca: Sígueme, 1972, p. 29-41.

Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:

• Déu és un creador lliure, per tant, la creació no és necessària, tampoc no és arbitrària, sinó que és per voluntat seva (complaença divina).
• Déu crea del no-res, d'allò diferent a la seva essència. En canvi, l'home només podria fer/actuar amb les coses que es desprenen d'ell mateix. Déu té la capacitat de fer amb les que no són Ell.
• La finalitat de la creació és la glorificació de Déu, ja que si és creació seva aquesta apunta cap a Ell.
• L'existència humana té sentit per ella mateixa pel simple “valor demostratiu del ser”. La seva finalitat és la bellesa i l'oci del seu ser, no el seu fer, tenir o aconseguir (coses).
  

És una característica de la postmodernitat considerar l'home com a faber, i també, per què no, a Déu. En contraposició a aquesta visió actual tenim el text de Moltamn i la mateixa explicació teològica de la creació. Hem arribat a considerar-nos així, a considerar-Lo així, potser per diversos motius: per la història que tenim, per la industrialització, pels models econòmics imposats, per l'afany de lucre exponencial, etc. Però si ens hi fixem tots aquests motius són merament terrenals i temporals. La concepció de la creació ens proposa un altre model, una altra concepció més transcendent, percebre que som, i el sol fet de ser té sentit per ell mateix i és també plenitud. No cal anar a buscar la plenitud, el sentit, en les realitzacions, en els èxits o en les conquestes; està en el “valor demostratiu del ser”.

Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.

D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?

La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.

Assignatura d'Antropologia teològica

Professor: Lluís Serra. ISCREB, curs 2010-2011

Problema vs. misteri

• El problema és allò que està davant meu i que si està ben formulat té una solució.

• En el misteri jo hi sóc dins, no el tenc davant meu, per tant, mai és igual i no té una solució definitiva: l'amor, la mort, Déu, la llibertat, el bé/mal, la naturalesa.

Amb la intenció de resoldre-ho tot hem convertit el misteri en problema, i el mal no és cap problema, és un misteri: no té solució. Quan ens demanem perquè mor algú esperem una resposta secundària (com en tot), però només té una resposta darrera (última), la qual implica el misteri.

Assignatura de Metafísica
Professor: Vicent Igual. ISCREB, curs 2010-2011

L'ontologia al si de la filosofia

Metafísica

• Saviesa: amb les soles forces de la raó investiga els mitjans d'accés a la finalitat darrera.
  
• Busca la causa final de l'"ordonature": la perfecció: descriure en la interioritat de l'ànima l'ordre de l'univers i les seves causes (principis primers i finalitats últimes).
• Desenvolupament de totes les capacitats humanes: perfecció natural. És anar cap a la felicitat (finalitat darrera).
  

Per què?

• Comprendre la veritat del que les coses són i el que jo sóc amb les coses.
• Que l'home, per la seva comprensió, esdevingui veritablement persona ("vere" persona).
  
• Ser feliç és ser coherent amb unes conviccions fins al final.

Assignatura de Metafísica
Professor: Vicent Igual. ISCREB, curs 2010-2011