Punta Rabiosa

Punta Rabiosa

dissabte, 10 de gener del 2015

El Misteri de l'Església d'acord amb el primer capítol de la Lumen Gentium, n. 1-8

El misteri de l'Església resideix en els seus membres, els creients, que prenen part i són amb ell el cos de Crist. Configurats a ell, viuen, pateixen i moren a la terra, i ressusciten i són glorificats en Déu a la nova vida. En Crist tot se sosté. Crist estima l'Església, com a una esposa, i, a la vegada, l'Església perviu gràcies a ell, perquè la plenitud de Déu s'acompleix en ella. 

Déu resideix a l'origen dels temps. En la història bíblica, des d'Adam, passant per Israel, i a tot arreu, hi ha la petjada de Déu. Tots ells estaven destinats a ser imatge del seu Fill. Una vegada arribat aquest, l'Església avança cap a la forma actual, transmetent-se gràcies a l'Esperit Sant i no adquirirà la seva plenitud fins a la fi dels temps. L'Esperit Sant és el que habita en els cors de les persones i, per tant, en l'Església. És ell qui condueix el camí de l'Església cap a la comunió i el servei, proveint-la de dons jeràrquics i carismàtics, els quals contribueixen a la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. 

Crist va ser el revelador del misteri diví. Va inaugurar a la terra el regne del cel. Així doncs, l'Església és obra divina. La manera de redimir-nos com es va redimir Déu fent-se home, és celebrant el sacrifici de la creu mitjançant el sagrament de l'eucaristia, en el qual tots els creients formem un sol cos en Crist. La paraula de Crist ens revela que el Regne de Déu és aquí i no cal esperar més. L'exponent màxim pel qual descobrim això és el mateix Jesús, que és fill de Déu i fill de l'home. Qui escolta la seva paraula i la creu forma part del Regne. L'Església, guardant els manaments de caritat, humilitat i abnegació, construeix el Regne i difon el seu missatge. 

L'Església «és un signe i instrument de l'íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà», és a dir, n'és un sagrament. De la mateixa manera que l'Església representa el cos de Crist com una unitat, tots els seus membres han de vetllar per mantenir aquesta unitat. El Fill de Déu va vèncer la mort i va ressuscitar. Així va redimir l'home i el va convertir en una criatura nova. Comunicant-li el seu Esperit el va constituir místicament com el seu cos. És a través dels sagraments com els creients s'uneixen d'una manera misteriosa i real al Crist mort i ressuscitat; pel mateix baptisme morim i naixem en Crist; en la fracció del pa participem de la comunió en el mateix cos del Senyor. 

El cap d'aquest cos és Crist, que és imatge del Déu invisible. Ell és el principi engendrat abans que tot altre i, per la seva grandesa, omple de riquesa tota la resta del cos. L'Església, que forma la resta del cos, un de sol, està integrada, alhora, per membres i funcions diverses. L'Esperit distribueix els dons a cadascú a través dels ministeris i estimula la caritat entre els fidels. 

L'Església, formada per la comunitat de fe amb els seus òrgans jeràrquics, no resta separada de l'Església celestial, cos místic de Crist, en la qual renaixem finalment. S'ha de considerar una de sola, humana i divina alhora. Així com el Verb diví es va encarnar, l'organisme social de l'Església està al servei de l'Esperit de Crist i el transmet. Per això, diem que és una santa, catòlica i apostòlica. El Salvador va deixar en mans dels seus apòstols la seva difusió i guiatge. A Pere el van succeir els bisbes que l'han transmesa fins a l'actualitat. En comunió, entre tots, ens toca santificar-la. 

Per tant, l'Església està cridada a seguir l'exemple de Crist, enmig de la pobresa i la persecució. No vetlla per la glòria dels homes en aquest món, sinó per presentar la salvació, portar la bona nova als pobres, guarir els cors desfets i els serveix, tal i com va fer Jesús. Això no la lliure del pecat, que també resideix en ella i en els seus membres, però pelegrina en el món amb paciència i amor i mostra el misteri de Crist que es revelarà definitivament al final dels temps amb llum plena.

diumenge, 9 de novembre del 2014

Diàleg entre Déu i Job

On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra?
Explica-m'ho, tu que ho saps tot!
Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món?
Saps on s'assenten els pilars de la terra?
Saps qui va posar la seva pedra angular
mentre els estels del matí cantaven
i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu?
I quan la mar brollava del si matern,
qui la clogué amb dos batents?
Jo la vagi vestir de núvols,
la vaig embolcallar amb bromada.
Jo li he marcat els límits
amb dos batents i un travesser,
dient-li: Fins aquí, ni un pas més!
Aquí se't desfarà l'orgull de les onades!

Jb 38, 4-11

dissabte, 17 de desembre del 2011

Bon Nadal!


Déu, una hipòtesi innecessària?


Un Déu que no fa falta, em diuen.
I tenen raó, probablement,
i el trobaran quan sentin
que res no fa falta:
la pura i profunda llibertat
de sentir que res no cal,
que tot és do, que tot és gràcia
que no cal l'univers
que no calem nosaltres,
que no calen seguretats, possessions, plaers,
demostracions, miracles,
sinó tant sols abandonar-se
a la pura inefable plenitud
d'aquest ara etern, d'aquest immens aquí
d'aquest buidar-se humà tant plenament diví
en la misteriosa realitat arroentada i alta
d'un Déu que sent-ho tot, de vegades no fa falta.

David Jou

dijous, 7 d’abril del 2011

Tres persuacions prefilosòfiques

  • Els homes s'atribueixen a si mateixos una dignitat i una llibertat de valor incalculable.
  • Els éssers humans es resisteixen a desaparèixer amb la desaparició de la seva estructura somàtica (mort).
  • Es reconeixen dotats d'una creativitat racional (ells, no els altres éssers mundans), d'una creativitat estètica (art) i d'una creativitat ètica (religió i moral).
La constitució de l'ésser humà: la unitat de cos i ànima. Antropologia teològica. ISCREB. Lluís Serra

diumenge, 13 de març del 2011

Un horitzó continu?

Sobre la libertad, la alegría y el juego: los primeros libertos de la creación, J. Moltamn. Salamanca: Sígueme, 1972, p. 29-41.

Moltamn descriu la creació com un joc en el qual Déu ha intervingut lliurement per a la seva complaença i no per a autoreafirmar-se o autocompletar-se. Així, doncs, la creació de Déu segons l'autor té les característiques següents:
  • Déu és un creador lliure, per tant, la creació no és necessària, tampoc no és arbitrària, sinó que és per voluntat seva (complaença divina).
  • Déu crea del no-res, d'allò diferent a la seva essència. En canvi, l'home només podria fer/actuar amb les coses que es desprenen d'ell mateix. Déu té la capacitat de fer amb les que no són Ell.
  • La finalitat de la creació és la glorificació de Déu, ja que si és creació seva aquesta apunta cap a Ell.
  • L'existència humana té sentit per ella mateixa pel simple “valor demostratiu del ser”. La seva finalitat és la bellesa i l'oci del seu ser, no el seu fer, tenir o aconseguir (coses).
És una característica de la postmodernitat considerar l'home com a faber, i també, per què no, a Déu. En contraposició a aquesta visió actual tenim el text de Moltamn i la mateixa explicació teològica de la creació. Hem arribat a considerar-nos així, a considerar-Lo així, potser per diversos motius: per la història que tenim, per la industrialització, pels models econòmics imposats, per l'afany de lucre exponencial, etc. Però si ens hi fixem tots aquests motius són merament terrenals i temporals. La concepció de la creació ens proposa un altre model, una altra concepció més transcendent, percebre que som, i el sol fet de ser té sentit per ell mateix i és també plenitud. No cal anar a buscar la plenitud, el sentit, en les realitzacions, en els èxits o en les conquestes; està en el “valor demostratiu del ser”.

Moltes persones busquen el sentit de la vida, el sentit de la seva vida, i el troben? El trobaran? El trobem? Tendeix a ser un misteri, i com a misteri no tindrà mai resposta. Amb la teoria cristiana de la creació no cal buscar cap sentit, perquè ella mateixa te'l dóna. Però, tampoc no és cap explicació racional --explicació que l'home té per tan preuada avui en dia. Parar-se a pensar què sortosos som pel simple fet de ser, pensar-hi realment, ontològicament, amb tota la seva essència, és a la vegada quelcom extraordinari, perquè podríem ser no-res. Cal buscar més sentits, doncs? Encara més agraïts hauríem d'estar per haver descobert aquest sentit de la vida.

D'aquí rau que la nostra existència pugui ser per complaença divina. No té quelcom de diví el ser i no en el no-ser? Molt més fàcil seria no-ser. El no-ser no necessita cap raó, cap explicació, és precisament absència de res, i encara menys de sentit. No existiríem ni ningú es plantejaria això. Però som, i aquest ser a mi se'm fa present com a quelcom de diví. Així com la transcendència és inexplicable (misteri), “irracional”, al ser li passa el mateix, és inexplicable (misteri), “irracional”. No pot ser, doncs, la creació o l'existència, la complaença divina, la seva voluntat, i alhora, l'home, glorificador de Déu?

La formulació de Moltamn és bona i agradable, plena de sentit. També ho és la teologia de la creació. Però tant una com l'altra, o les dues, que vénen a ser la mateixa, intenten explicar el misteri, i el misteri ja sabem que no té volta de fulla (ni hi ha fulla ni es pot girar la fulla per veure què hi ha darrera). Som criatures de la postmodernitat i de l'occident, éssers racionals capaços de la transcendència, i això és tant com dir que aquestes afirmacions són el nostre límit. Amb les paraules que hem descrit la postmodernitat es formula el nostre horitzó i no n'hi ha d'altres capaces de definir el més enllà d'aquest. Com responem doncs a aquest horitzó? Sabem que en tot horitzó hi ha una continuació, i alhora, també sabem que arribats a un horitzó en trobarem un altre. L'horitzó de la creació pot semblar un horitzó més. Té explicació l'horitzó o és que també és un misteri? Què ens pot salvar de caure en un horitzó continu, infinit? Segurament el cristià només té una resposta: o la fe en Crist és autèntica i ens ajuda a viure els misteris, el sentit de la vida, el de l'existència, el de la creació, o ni tan sols podem assimilar el discurs de la creació.

Assignatura d'Antropologia teològica
Professor: Lluís Serra. ISCREB, curs 2010-2011

dimecres, 2 de febrer del 2011

Problema vs. misteri

  • El problema és allò que està davant meu i que si està ben formulat té una solució.
  • En el misteri jo hi sóc dins, no el tenc davant meu, per tant, mai és igual i no té una solució definitiva: l'amor, la mort, Déu, la llibertat, el bé/mal, la naturalesa.
Amb la intenció de resoldre-ho tot hem convertit el misteri en problema, i el mal no és cap problema, és un misteri: no té solució. Quan ens demanem perquè mor algú esperem una resposta secundària (com en tot), però només té una resposta darrera (última), la qual implica el misteri.

Assignatura de Metafísica
Professor: Vicent Igual. ISCREB, curs 2010-2011