Qui és Déu?

Déu és qui dóna sentit a la creació.
Déu és qui dóna sentit a la innocència d'un fillet.
Déu és qui dóna sentit a la racionalitat humana.
Déu és qui dóna sentit a la finalitat última de la recerca científica.
Déu és qui dóna sentit a la Veritat.
Déu és qui dóna sentit a l'Amor entre les persones.
Déu és qui dóna sentit a l'Home.
Déu és qui dóna sentit a la solitud profunda de l'home.
Déu és qui dóna sentit a la mort.

Déu és el Misteri que hi ha en tot açò, que hi ha en l'Home.

És la certitud de saber que estàs descobrint la plenitud de la vida. 17/01/2008

1a sessió. Fe i raó, una relació problemàtica?

Aportacions personals

La racionalitat regnant en l'actualitat s'enfronta a la creença religiosa. Des del "cientisme" en què es basa la societat no és possible adoptar certes postures de fe. La religió tendeix a ser mal vista per als no creients i és el motiu de determinades decisions i actituds meves des del seu punt de vista, sempre vist d'una manera més bé negativa i/o inútil. És tema de debat/discussió on cap dels dos parers es dóna a tòrcer. La relació entre raó i fe hauria de ser més bé harmoniosa, ja que si aquestes són capacitats de l'home val més que convisquin per a bé i no per al conflicte. El debat entre elles hauria de portar a clarificar el que és fe i el que és raó/raonable. Ja no són possibles les creences dogmàtiques i les coses ben explicades adquireixen més sentit i valor. Qui és capaç d'assumir allò que ha raonat ho fa esdevenir més personal, més seu. Les coses es "pensen" d'una manera més o manco igual entre les diferents persones, però el "creure"-les es fa des d'un punt de vista més personal quan s'han assumit les coses que es pensen.

Unamuno fa una crítica als que neguen qualsevol creença en Déu o en la fe, en allò que no és racional, aquells que no l'han coneguda no són capaços de percebre-la. González critica a la religió que s'hagi convertit en un fòrum per a la defensa de dogmes que arriben al fanatisme, on la filosofia ha deixat de ser l'eix central i per tant, no hi ha lloc per al debat.

Per a Unamuno la raó tota sola és una "aberració". Per a González la religió sense raó és un dogma que propicia el fanatisme excloent. Sembla que cap dels dos autors intenta l'aproximació de fe i raó, sinó tot el contrari, Unamuno defensa únicament la fe i González únicament la raó.

Aportacions del grup

La raó és l'estructura mental més difosa en l'actualitat. Sembla que fora de la raó no hi ha res. En la societat predomina més la raó o la fe en funció del poder predominant (polític vs. eclesiàstic), motivat per l'afany de riquesa. Hi ha temes en què fe i raó es poden harmonitzar, però n'hi ha d'altres en què no. La raó defineix els fets i la fe defineix el sentit dels fets. La fe no acaba de ser subjectiva, però té més aspectes personals que la raó, ja que jo puc creure i el meu amic no, però el que jo cregui és en part compartit per altres persones que creuen. En canvi, el que és raonable per a mi també ho és per als altres. La fe no és una eina tapa-forats per allò que es desconeix o no es pot explicar. La raó també necessita de la fe, ja que cal creure que 1+1 són 2, per tant, no poden existir de forma aïllada.

En l'àmbit pagà sorgeixen conflictes a l'hora de dialogar, però en l'àmbit religiós també ens podem trobar amb gent que la simple creença ja li basta i això genera conflicte a l'hora de voler creure raonablement, no simplement en la "màgia". L'harmonia entre fe i raó fa que una ajudi a l'altra a l'hora de "ben viure", però també cal una certa conflictivitat perquè siguin capaces d'interpel·lar-nos i fer esdevenir més ferma la pròpia fe.

La reflexió entorn de les relacions entre la raó i la fe s'han de dirigir a buscar la Veritat, a donar consol a les situacions difícils de la vida i a esdevenir en un estil de vida "bo".

Tothom pot "pensar" una mateixa cosa, però no tothom se l'acaba creient. "Creu" les coses aquell qui se les fa seves, pren alguna decisió i n'esdevé algun resultat en la mateixa persona. És el mateix creure que tenir fe?

a) Per començar-ne a parlar:

1. Quina problemàtica (et) suscita una reflexió entorn de les relacions entre la fe i la raó?
2. Creus que en alguns àmbits de la teva vida personal o de la vida social es manifesta d'una manera especialment intensa un dilema fe-raó? En quins?
3. D'entrada, et sembla que la relació entre la raó i la fe ha de ser conflictiva, harmoniosa...? Per què?
4. Quin és o hauria de ser l'objecte d'una reflexió entorn de les relacions entre fe i raó?
5. Què vol dir "pensar" i què vol dir "creure"?
   

b) Llegeix i reflexiona sobre els textos següents.

M. de Unamuno, Del sentimiento trágico de la vida (1913) OC-VII, p. 139 i 169, Madrid, Escelicer, 1967.

Y vuelven los sensatos; los que no están a dejarse engañar, y nos machacan los oídos con el sonsonete de que no sirve entregarse a la locura y dar coces contra el agijón, pues lo que no puede ser es imposible. "Lo viril -dicen- es resignarse a la suerte, y pues que no somos inmortales, no queramos serlo; sujuzguémonos a la razón sin acongojarnos por lo irremediable, entenebreciendo y entristeciendo la vida. Esta obsesión -añaden- es una efermedad." Enfermedad, locura, razón... ¡El estribillo de siempre! Pues bien: ¡no! No me someto a la razón y me revelo contra ella y tiro a crear, en fuerza de fe, a mi Dios inmortalizador y a torcer con mi voluntad el curso de los astros, porque si tuviéramos fe como un grano de mostaza, diríamos a ese monte: "Pásate de ahí", y se pasaría, y nada nos sería imposible (Mat. XVII, 20).

[...] Mas de estos que dicen no necesitar de fe alguna en vida personal eterna para encontrar alicientes de vida y móviles de acción, no sé qué pensar. También un ciego de nacimiento puede asegurarnos que no siente gran deseo de gozar del mundo de la visión, ni mucha angustia por no haberlo gozado, y hay que creerle, pues de lo totalmente desconocido no cabe anhelo [...]; pero el que alguna vez en su vida o en sus mocedades o temporalmente ha llegado a abrigar la fe en la inmortalidad del alma, no puedo persuadirme a creer que se aquiete sin ella. Y en este respecto apenas cabe entre nosotros la ceguera de nacimiento, como no sea por una extraña aberración. Que aberración y no otra cosa es el hombre mera y exclusivamente racional.

A. González, Estructuras de la praxis, p. 18, Madrid, Ed. Trotta-Fundación X. Zubiri, 1997.

Las religiones se encuentran con graves dificultades a la hora de proporcionar una orientación a la humanidad contemporánea. En la actualidad, casi todas las religiones atraviesan procesos de sectarización. No nos referimos solamente a las sectas fundamentalistas que aparecen tanto en el cristianismo com en otras religiones mundiales. También las grandes religiones adoptan en su núcleo interno posturas fundamentalistas, prefiriendo las seguridades de las afirmaciones dogmáticas a la discusión racional sobre los nuevos desafíos sociales y culturales. La mundialización de los vínculos sociales y el consiguiente encuentro entre los pueblos provocan reacciones defensivas, de modo que algunas religiones tradicionalmente caracterizadas por la tolerancia se sitúan hoy en posiciones agresivamente nacionalistas, no sólo en los jóvenes Estados del llamado "Tercer Mundo", sino también en el seno de la vieja Europa. Paradójicamente, la intención universal de muchas religiones se diluye ahora en un abismo de rivalidades étnicas y de fanatismos excluyentes. Aquellas religiones que desarrollaron en sí mismas un cultivo esmerado de la filosofía como instrumento para dialogar sobre una base racional con personas de otras culturas, se ven ahora tentadas a convertir los residuos ya fosilizados de viejas filosofías en verdaderos dogmas religiosos sobre los que no cabría argumentar. De esta manera, no sólo se renuncia al sentido originario del recurso a la filosofía, sino también a la misma posibilidad de dialogar racionalmente sobre los contenidos de la propia religión.

Qüestions:

1. Intenta d' expressar breument la idea central de cada text.
2. Quin paper adjudiquen aquests textos d'Unamuno i González a la raó humana? Remarca les diferències de posició entre els dos autors.
3. Quins nous ingredients i problemes afegeixen aquests dos textos a la nostra primera aproximació a la temàtica fe-raó?
   

Fe i raó. Introducció general als estudis de Ciències Religioses
Professor: Antoni Bosch-Veciana
Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)

Abstenir-se dels pensaments habituals

Llegesc Un manual de vida d'Epíctet, que va ser un filòsof estoic, nascut esclau al voltant de l'any 55 dC a Hieràpolis, Frígia, a l'extrem oriental de l'Imperi Romà. El manual recull idees de les seves obres Enchiridion i Els discursos seleccionades per Sharon Lebell. Epictet creia fermament en la necessitat d'exercitar-se per tal de refinar gradualment el caràcter i el comportament personal. Com tenir una vida plena i feliç? Com ser una bona persona?

Avui qued aturat davant aquest paràgraf:

Si busques una vida superior, has d'abstenir-te d'emprar pautes de pensament habituals, com ara aquestes: "Si no treballo més durament, mai no em guanyaré bé la vida, ningú no em prendrà en consideració, seré un no ningú" o "si no critico el meu amo, s'aprofitarà de la meva bona voluntat".

A qui perd la fe...

Ungaretti retroba la fe en l'amor a la seva mare:

I, quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure el mur de foscor
per conduir-me fins a Déu,
em donaràs la mà, Mare, com tantes vegades.
[...] De genolls davant l'Etern [...]
Alçaràs els vells braços tremolosos,
com quan vas expirar
dient: "Déu meu, aquí em tens".
I tan sols quan m'hagi perdonat
cediràs al desig de mirar-me.
Recordaràs tot el temps que m'hauràs esperat
i en els ulls hi tindràs un ràpid sospir.

Publicat a l'article A qui perd la fe... d'Oriol Junqueras i Vies

"Diàleg", Avui, dimecres, 21 de novembre de 2007 [pdf]

Beneïu, no maleïu. Qui mostra açò?

Beneïu, no maleïu. Tenim dons diferents, segons sa gràcia que hem rebut de Déu (parafrasejant Rm 12, 5-16a). Resseguirem camins i murs en sa mesura que s'humanitat nostra mos ho permeti (en referència a Lc 14, 15-24). Tendim a cercar excuses per no trobar-lo i Jesús mos troba fins i tot dalt un arbre! Però açò com arriba as joves? Com ho transmetem? Com ho podem transmetre? Que els arriba de tot lo que volem expressar? Me pens que no és gaire il·lusionador, perquè ses esglésies encara se buiden de joves. I davant sa meva vivència i opinió sa gent empra arguments racionals i fa ciència, i açò no és discutible. I fa crítiques dels qui tenen sa capacitat de fer-se notar a través des mitjans de comunicació, els quals expressen encara més opinions i no arguments.

Albert Einstein a un grup de fillets

"Bear in mind that the wonderful things you learn in your schools are the work of many generations, produced by enthusiastic effort and infinite labor in every country of the world. All this is put into your hands as your inheritance in order that you may receive it, honor it, add to it, and one day faithfully hand it to your children. Thus do we mortals achieve immortality in the permanent things which we create in common."

Albert Einstein address to a group of children, 1934.

"Guardeu a la vostra ment que les coses admirables que apreneu a les escoles són la feina de moltes generacions, produïda amb l'esforç entusiasta i labor infinita a cada país del món. Tot açò és posat a les vostres mans com a herència vostra per tal que la pugueu rebre, honorar-la, augmentar-la, i un dia posar-la fidelment a les mans dels vostres fills. Així idò, nosaltres els mortals aconseguirem la immortalitat en les coses permanents que creem en comú."

Albert Einstein s'adreça a un grup de fillets, 1934

"Tothom hauria de ser capaç de posar-se a la pell dels altres"

- A quina ciutat i a quina època t'hauria agradat viure?

- Quan aparegueren els primers éssers humans, agafar una escopeta i fer un favor al món.

- Et consideres amorós?

- Ara i amb tu, no.

- Què hi fas a Girona?

- Oficialment, estudiar Filologia Catalana i Hispànica. En realitat, viure una segona vida que Menorca no em podria oferir.

- I a Menorca, durant l'estiu?

- Feina, feina, i més feina.

- A què et vols dedicar quan acabis els estudis?

- Un dels meus problemes és que no tinc cap mena de motivació, vocació ni ambició.

Jordi Català, projecte de filòleg i inadaptat de la vida. Qüestionari fillmore
Es carrer de Menorca, setmanari insular, n. 77 (5/10/2007)

- Com veus la nostra iIIa?

No veig res, però de fons hi escolto un requiem bastant accelerat.

- I la gent jove, activa o passiva?

- Hi ha de tot, fins i tot grups que es mouen de debò, i això és d'agrair.

- Quin defecte no perdones?

- Tothom hauria de ser capaç de posar-se a la pell dels altres i enten­dre els actes i les personalitats apa­rentment més incomprensibles. Aquesta hauria de ser una assigantu­ra obligatòria a totes les escoles. De moment ho perdono tot...

- Recomana una pel·lícula.

- Unes quantes: "Pink Floyd, The Wall"; "Edward Scissorhands" i "Match Point". Llàgrimes a totes tres.

- A quina edat t'agradaria morir plàcidament?

- No penso en la mort. Almenys no en la meva...

- Confessa un terrible error que hagis comès.

- Massa errors i massa personals. Però, en general, ser bona persona.

- Tens una ratlla per tirar-te flors.

- Sóc un inútil integral, un imbècil reincident i un bohemi malaltissament fosc i depressiu.

- Acaba la frase: No t'ho havia dit mai, però...

els dos estarem millor si no t'ho dic.

He llegit aquesta entrevista i a poc a poc he anat quedant fred.

Si fos el periodista pensaria que lo políticament correcte és elegir es titular triat, perquè no hagués quedat formalment bé posar: "Sóc un inútil integral, un imbècil reincident i un bohemi malaltissament fosc i depressiu." Com a periodista me quedaria sa pregunta de si vaig escollir bé s'entrevistat.

Com a pare me demanaria he estat capaç d'ensenyar qualque cosa prou bona vitalment i essencialment as fill meu perquè no arribi fins a aquest punt d'indefinició de s'existència seva. D'altra banda, me donaria sa sensació que estudiar filologia a Girona no és una de ses prioritats que té, i si no es paga ell sa carrera, a partir d'ara convindrà que ho faci, sobretot quan no sap ni lo que el motiva ni lo que vol ni lo que vol esdevenir.

És d'agrair que mos salvi a sa resta de joves des fester i digui que n'hi ha que se mouen de dever, perquè resulta que ser bona persona és un terrible error.

No fa falta fer cap comentari sobre si el món estaria millor sense sa humanitat, de sa qual una manera de mostrar es seus sentiments és a través de ses llàgrimes. Gràcies a elles he descobert moltes coses sobre es meu ésser!!!

"Satisfà retrobar-se amb gent que segueix el teu mateix camí"

en castellano

Carlos Pons Florit va participar en el V Encontre Nacional d'Universitaris Cristians

Les jornades, celebrades a Barcelona, suposen, segons el jove menorquí, un excel·lent punt de partida per als membres de Pastoral Universitària

L.M.F. Maó. Diari Menorca. Dimarts, 9 octubre 2007

"Visc la ciència, la poesia i la religió amb una intensitat considerable, sense necessitat de voler fer-les concordar en un model racional que em desbordaria, però amb la racionalitat i l’emoció com a vies de diàleg i d’expressió". Frases com a aquesta de David Jou, catedràtic de Física de la Matèria Condensada de l'UAB, van poder escoltar Carlos Pons i Núria Tudurí, dos joves menorquins participants en el V Encontre Nacional d'Universitaris Cristians, celebrat a Barcelona del 27 al 30 de setembre.

Organitzat per la Conferència Episcopal Espanyola i per la Delegació de Pastoral Universitària de l'Arquebisbat de Barcelona, l'encontre no pot ser millor valorat per Pons, no només pel seu contingut, que va girar entorn de la relació entre fe i ciència, sinó pel que de vivencial va tenir. "Cada any les persones van canviant, encara que ens hem retrobat a algunes de les quals van participar en Sevilla [la ciutat andalusa va acollir l'encontre de fa dos anys] i és molt satisfactori comprovar que hi ha gent que segueix el mateix camí que tu", comenta el ferrerienc.

Així mateix, Pons destacava els moments de pregària que el centenar de participants de la trobada ha compartit. "Està molt bé discutir i parlar de diferents temes però divendres a la nit vam celebrar una pregària al Santuari del Tibidabo en la qual es van expressar les experiències viscudes, va ser un moment de satisfacció i de retrobada amb la fe en les mateixes jornades", afegeix.

Un altre dels aspectes que remarca Pons és la celebració de l'encontre al principi de curs. "Ara començarem amb la Revisió de Vida i una trobada així et posa les piles de cara al curs, t'encén els ànims i a més tens una cosa que explicar a la primera reunió. En altres moments, per exàmens o vacances, no crec que la resposta dels universitaris fos tan bona.

Canvi de responsable i nous projectes

La delegació menorquina de Pastoral Universitària comença el curs amb un canvi de responsable. Després de més d'un lustre de dedicació, Magdalena Pelegrí ha passat el testimoni a Glòria Mercadal. A partir d'ara és ella l'encarregada de dinamitzar aquesta oferta que és, segons Carlos Pons, una alternativa per als joves amb inquietuds cristianes. "Per poca que sigui la inquietud jo animaria els estudiants a apropar-se i valorar per si mateixos, si no els agrada poden buscar altres coses", diu. A més de les reunions i les trobades habituals, ja té data la de Nadal, els integrants de la Pastoral Universitària menorquina han estat convidats a participar en "Set itineraris cap a Déu", un projecte dels seus companys barcelonins.

"Satisface reecontrarse con gente que sigue tu camino"

en català

Carlos Pons Florit participó en el V Encuentro Nacional de Universitarios Cristianos

Las jornadas, celebradas en Barcelona, suponen, según el joven menorquín, un excelente punto de partida para los miembros de Pastoral Universitaria

L.M.F. Maó. Diari Menorca. Martes, 9 octubre 2007

"Vivo la ciencia, la poesía y la religión con una intensidad considerable, sin necesidad de querer hacerlas concordar en un modelo racional que me desbordaría, pero con la racionalidad y la emoción como vías de diálogo y expresión". Frases como ésta de David Jou, catedrático de Física de la Materia Condensada de la UAB, pudieron escuchar Carlos Pons y Núria Tudurí, dos jóvenes menorquines participantes en el V Encuentro Nacional de Universitarios Cristianos, celebrado en Barcelona del 27 al 30 de septiembre.

Organizado por la Conferencia Episcopal Española y por la Delegación de Pastoral Universitaria del Arzobispado de Barcelona, el encuentro no puede ser mejor valorado por Pons, no sólo por su contenido, que giró sobre la relación entre fe y ciencia, sino por lo que de vivencial tuvo. "Cada año las personas van canviando, aunque nos hemos reencontrado a algunas de las que participaron en Sevilla [la ciudad andaluza acogió el encuentro de hace dos años] y es muy satisfactorio comprobar que hay gente que sigue el mismo camino que tú", comenta el ferrerienc.

Asimismo, Pons destacaba los momentos de plegaria que el centenar de participantes del encuentro ha compartido. "Está muy bien discutir y hablar de diferentes temas pero el viernes por la noche celebramos una plegaria en el Santuario del Tibidabo en el que se expresaron experiencias vividas, fue un momento de satisfacción y de reencuentro con la fe en las mismas jornadas", añade.

Otro de los aspectos que remarca Pons es la celebración del encuentro a principio de curso. "Ahora vamos a comenzar con la Revisión de Vida y un encuentro así te pone las pilas de cara al curso, te enciende los ánimos y además tienes algo que contar en la primera reunión. En otro momento, por exámenes o vacaciones, no creo que la respuesta de los universitarios fuese tan buena".

Cambio de responsable y nuevos proyectos

La delegación menorquina de Pastoral Universitaria comienza el curso con un cambio de responsable. Tras más de un lustro de dedicación, Magdalena Pelegrí ha pasado el testigo a Gloria Mercadal. A partir de ahora es ella la encargada de dinamizar esta oferta que es, según Carlos Pons, una alternativa para los jóvenes con inquietudes cristianas. "Por poca que sea la inquietud yo animaría a los estudiantes a acercarse y valorar por sí mismos, si no les gusta pueden buscar otras cosas", dice. Además de las reuniones y los encuentros habituales, ya tiene fecha el de Navidad, los integrantes de la Pastoral Universitaria menorquina han sido invitados a participar en "Siete itinerarios hacia Dios", un proyecto de sus compañeros barceloneses.

Conèixer-me com a persona

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Comença el curs nou. És cert que trobar i descobrir coses noves i nous companys és una experiència fabulosa, però retrobar els amics amb qui el curs anterior has compartit molts bons moments, de reflexió i d'aprofundiment, trob que encara és més gojós.

Amb na Núria Tudurí, na Maria Dolors i en Carlos hem recordat allò viscut al V Encontre d'Universitaris Catòlics. Als cristians ens toca transmetre actituds, més que no ideologies. L'exemple és una bona manera d'humanitzar moltes coses que van perdent la seva autenticitat humana. La comunió entre noltros és un bon exemple que podem donar. Ni els científics tenen la darrera paraula en tot ni els creients tenim la definitiva. La ciència i la fe són dos àmbits completament compatibles. Un no nega l'altre. Com a cristians no podem viure en la ignorància, per açò som universitaris. Ens toca ser "investigadors" de les ciències, ferms en el què feim, amb criteri, però amb humilitat. Serà a nosaltres que ens tocarà posar el criteri ètic/moral a la ciència? Perquè sabem que no seran les empreses les que ho faran.

Ara que començam el curs de bell nou mos feim els propòsits següents:

• Descobrir més la presència de Crist i comunicar-la.
• Formar-me com a persona "humana".
• Descobrir allò que és essencialment humà a través de Crist.
• Dedicar-me al meu jo, perfilar-me, conèixer-me i formar-me com a persona.
• Trobar un espai de vivència de la fe.
• Començar a descobrir el camí de ser persona autèntica.
• Conèixer-me, trobar-me com a persona, saber el què tinc en el meu interior i expressar-ho.
• Fer la feina ben feta en una pastoral dedicada als altres.

Maria Dolors, Núria Tudurí, Carlos, Mari, Núria Mercadal, Andreu, Marc i Glòria

No són certs els mites entorn a la universitat

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Són les set i mitja del vespre (27 de setembre de 2007) i asseguts a l'aula magna del Centre Salesià Martí-Codolar (Barcelona) se'ns posen al davant el delegat de Pastoral Universitària de Barcelona, el secretari de la Conferència Episcopal, la vicerectora de la Universitat Ramon Llull, la directora general d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i, per acabar-ho d'adobar, el copríncep d'Andorra i bisbe d'Urgell. Comença bé una trobada d'universitaris, amb tanta institucionalitat!

Durant quatre dia debatem la compatibilitat de la ciència amb la fe. Les persones que ens donen el seu testimoni, part d'ells científics, historiadors... tenen clar que una cosa és completament compatible amb l'altra. És cert que a la universitat es fa difícil parlar de la fe, però estudiar en el nostre àmbit d'especialització amb un to més profund, des del punt de vista cristià, enriqueix sobradament la nostra experiència en el coneixement.

No són certs els mites que diuen que a la universitat no hi ha creients, que la ciència i la fe es contradiuen, perquè no és el mateix el cientisme (negació d'allò que no és ciència) que la ciència i no és el mateix el fonamentalisme que la religió. Els joves reunits a Barcelona durant quatre dies hem pogut aprofundir en aquest diàleg cercant un humanisme realment autèntic i des del punt de vista catòlic. Com diu el Bisbe Vives la nostra fe és una experiència, no un catecisme de 400 pàgines que es pot estampar contra qualcú.

En la Sagrada Família de Barcelona hem vist la quantitat de símbols que utilitza la religió catòlica per fer-nos entendre el missatge de Déu a través de Jesús. Gaudí va ser un cristià que de l'ostentació, que feia al principi de ser arquitecte, va passar a la senzillesa de vida a través de la seva experiència espiritual vers Jesús, i ho va voler plasmar en aquesta gran obra.

A Montserrat el pare Ramon Tragant ens explica les diferents maneres d'anàlisi exegètica i hermenèutica que es fan de la Bíblia i els conflictes que hi pot haver entre elles, però la sagrada escriptura té un únic rerefons, que és la recerca de la veritat. I la veritat dels cristians és la persona de Jesucrist. L'home, per tenir la capacitat d'"humanitat", per ser capaç de donar-se compte del transcendent, ha de cercar aquesta veritat última que resideix més en la pròpia persona que no en el paper.

No som fruit d'una filosofia ni som un conjunt d'idees preconcebudes ni uns recitadors de textos milenaris, som joves universitaris que hem descobert una manera de viure amb fe amparada en l'Església Catòlica seguidora de Jesucrist. Som al·lotes i al·lots fets de vivències, a més a més de coneixements, a qui el 5è Encontre d'Universitaris Catňlics d'Espanya a Barcelona, ens ha ajudat a refermar el camí que hem descobert al costat de Jesús, i en el qual hem recompartit moments amb antics companys i n'hem compartit molts d'altres amb nous amics.

Núria Tudurí i Carlos Pons
Barcelona, del 27 al 30 de setembre de 2007
Pastoral Universitària de Menorca

"La millor forma de descobrir el grup de fe és venir i veure-ho"

Carlos Pons és l’encarregat dels universitaris menorquins a Barcelona. Ell convoca les reunions mensuals del grup i gestiona el blog de la pastoral “El pou de Siquem”.

LL.S.B. Maó. Diari Menorca, 5 de setembre de 2007

Acaba l’estiu i els joves menorquins comencen a partir de l’Illa per reprendre els seus estudis universitaris. Tornar a la facultat o al campus, trobar-se amb els companys i amb els professors, per seguir amb aquella carrera que cadascú ha escollit per preparar-se un futur professional.

El Secretariat de Pastoral Universitària, que es troba dins l’àrea de l’Anunci de la Diòcesi de Menorca, també prepara un nou curs, oferint un servei creient, proper i amic a tots aquells joves universitaris que es senten part de l’Església. A Barcelona, existeix un petit grup de Revisió de Vida, que des de fa tres anys coordina Maria Dolors Amat. Són joves que, mensualment, es troben per compartir junts aspectes del dia a dia des de l’òptica de la fe, viuen la fe en grup, en petita comunitat.

Carlos Pons Florit (Ferreries, 1981) és llicenciat en Documentació i des de fa vuit anys està vinculat a la Pastoral universitària. Actualment és el coordinador del grup de Revisió de vida de menorquins a Barcelona i gestiona el blog “El pou de Siquem”, un espai ple de vida

• Com comença la seva vinculació a la Pastoral Universitària?

A través d’un grup de menorquins que ja feia anys que es trobaven per fer Revisió de vida a Barcelona. Em vaig incorporar al grup quan vaig partir a estudiar, i amb el temps, per relleu generacional, em vaig vincular molt més dins l’entitat.

• Què és la Revisió de Vida?

És una paraula que pot espantar, sobretot amb gent que no estigui gaire vinculada en parròquies o grups de joves. Té sentit que es digui Revisió de Vida perquè posem fets de la vida personal de cada membre del grup a la llum de l’Evangeli.

• Quina necessitat de Déu pot tenir un estudiant universitari que comença la seva experiència fora de casa i dels seus costums?

Als 18 anys més que necessitat de Déu molts joves necessiten un respir, perquè fora de casa descobreixen noves situacions de la vida. Si has viscut la fe des de sempre la necessitat de Déu no s’abandona, però molts joves quan surten de casa aprofiten per conèixer i viure noves experiències, marginant aquest aspecte. Alguns descobreixen que realment necessiten de l’experiència religiosa i cerquen una parròquia o grup de fe.

• Quins beneficis a nivell personal li ha aportat aquest grup de fe en el seu llarg recorregut de vuit anys?

A nivell personal m’ha ajudat molt, perquè és un espai on reflexiones sobre tu mateix. Jesús és un bon exemple, i si et compares amb ell pots assolir un creixement personal important.

• Quines activitats realitzen?

Feim excursions a Montserrat, la trobada de Nadal a Menorca, participam a les diverses activitats que ofereix que ofereix el Centre Cristià dels Universitaris de Barcelona o a la trobada universitària a nivell nacional, que aquest any és a Barcelona.

• Avui en dia els joves es mouen molt per les modes, actuen en clan i des del seu punt de vista l’Església no és un espai atractiu.

Pot ser que no estigui de moda, però el que no ha deixat d’estar de moda és la cerca d’un aprofundiment, d’una experiència interior amb tot el que implica. La gent tendeix a cercar en altres espais per calmar aquesta set d’espiritualitat.

• Com es sent un cristià dins la universitat d’avui?

Intentes veure el món des de l’òptica cristiana, i et sap greu no poder compartir aquesta fe amb altres persones, perquè no se’n xerra dins les aules. És important que un mateix s’animi a estudiar assignatures de teologia per poder enfortir-se enfortir un mateix i créixer.

• Com animaria un jove menorquí a participar del grup d’universitaris que tenen a Barcelona de viure la fe?

Podem fer atractiva la Revisió de Vida exposant clarament el que feim i el que som. Fa dos mil anys vam tenir Jesús, tot un exemple de Déu fet home, i a partir d’ell actuam i vivim. L’única forma de descobrir aquest grup universitari de fe és venir i veure-ho un mateix.

Per què som cristià

Epíleg

Resumiré tot el que he exposat en una breu "confessió de confiança". No es tracta d'una "confessió de fe", perquè no em correspon pas a mi de tenir fe. La fe li correspon a Jesús. Ell és qui ha de ser fidel a la seva paraula. El que em correspon a mi és la confiança en la promesa que ell m'ha fet, que interpreto de la manera següent:

1. La bondat --l'acció amorosa, l'agapé, la recerca de la justícia-- és la manifestació i realització de la divinitat.
2. Qui actua creadorament participa de la divinitat.
3. Actuar creadorament significa esdevenir la providència de Déu.
4. Pel fet que és el desplegament real de la divinitat, l'agapé és totpoderosa.
5. El regne de l'agapé, predicat per Jesús, és la salvació de la humanitat.
6. La recerca del bé --de la justícia-- és la gran tasca de la intel·ligència, perquè s'identifica amb la recerca de Déu.

El cristianisme és una manera de comportar-se, i no pot consistir en res més que en la posada en pràctica de la gran creació ètica. L'única cosa que afegeix és la referència privada a Jesús. Aquesta és la sutura entre el domini públic --la intel·ligència bondadosa-- i el domini privat --la referència a Jesús. En el camp objectiu de l'acció, ens hi podem trobar tots, independentment de les evidències religioses privades. Un bon musulmà seria aquell que col·laborés en la construcció del Regne tot remetent-se a Mahoma, i un budista a Buda. I sant Pau diu: "Tot allò que feu de paraula o d'obra, feu-ho en nom del senyor Jesús" (Col 3,17). Aquesta seria la diferència específica que el cristià introduiria al gènere compartit del comportament ètic.

Per què sóc cristià. José Antonio Marina. Anagrama, 2006

Plens de moments per recordar

Font: http://poudesiquem.bloc.cat

Gràcies a tots per aquests tres anys plens de moments per recordar:

Als que hi heu estat des de sempre,
als que us heu afegit fa més poc,
també a aquells que ja van marxar.

Gràcies per la confiança,
pel respecte,
per tot el que m'heu ajudat a aprendre,
per donar-me un espai en què compartir,
per tot el que heu compartit,
per tots aquells moments que ningú ens pot prendre.

Aquest cap de setmana l'havíem de fer sencer a Hostalric. Per raons que aquí no cal especificar no va ser possible. Tot i així la jornada que hi vam viure ens va servir a tots per aprendre alguna cosa i descobrir una mica més del que ens envolta.

Per tant, durant un dia, Hostalric va ser "colònia" invadida per menorquins. I com a invasors en tota regla que som, vam penjar sa nostra "bandera" des balcó!!

Us pos aquí un tros de l'"Elogi del viure" del poeta Joan Maragall, que han escollit per posar al recull del meu comiat:

"...Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un etnre els homes. Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot esl que pots en teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l'agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l'adobament del món. El món s'arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva..."

Us tindré sempre presents en la meva pregària:

Llorenç i Josep Maria
Maria Dolors i Núria
Marc i Andreu
Núria i Carlos
Magdalena, Joan i Bel

Gràcies!

Glòria Mercadal, Barcelona, 2 de juny de 2007

Un granet d'arena en les vacacions

Compromesa. Na Glòria Mercadal farà dos mesos enfora de la seva família i els seus amics.

La jove maonesa i la resta del seu equip de cooperants preparen el viatge des de febrer.

Amb els estudis de Topografia acabats recentment, na Glòria Mercadal passarà l'estiu a Chiquitanía, Bolívia, col·laborant en diferents projectes que impulsa la Universitat sense Fronteres.

Ni sol ni platja, ni turisme cultural; nàutic o eqüestre, ni xivarri, ni lleure. Glòria Mercadal Marqués (Maó, 1986) viurà aquest estiu unes vacances diferents, a milers de quilòmetres de Menorca, realitzant mesuraments; efectuant estudis sobre el terreny, contribuint a la planificació urbanística i al desenvolupament d'infraestructures en La Chiquitanía, on Universitat sense Fronteres impulsa diferents projectes de cooperació per al desenvolupament. "USF té dues vies de treball, una centrada en la construcció i una altra en l'educació i utilització dels equipaments que es construeixen", detalla Glòria.

L.M.F. Diari Menorca, 29 de juny de 2007, pàg. 15

Per a aquesta jove de Maó, la seva aposta per a les vacances estivals no ha estat fàcil. "Em fa una mica de pena, he passat tot el curs fora, i ara, arriba l'estiu, i me'n torno a anar. A casa no els ha fet gaire gràcia, encara que tampoc m'han posat cap pega." Reconeix que més que posar-li pegues, la seva família i els seus amics l'han animat a afrontar aquest repte "que estic segura de poder tirar endavant, encara que és molt lluny."

Glòria, que acaba de finalitzar els seus estudis de topografia -"ara em queda el projecte final de carrera", diu- marxa a la regió boliviana situada a l'est del país, integrada en un grup de sis persones. "Som tres al·lots i tres al·lotes, tres estudiants d'arquitectura, un arquitecte tècnic, un enginyer industrial i jo. Els coordinadors de l'ONG no poden viatjar aquest any perquè han tingut un fill".

Glòria repartirà la seva estada a La Chiquitanía, entre San Ignacio de Velasco i San José de Chiquitos. "Abans estarem dos o tres dies a Santa Cruz de la Sierra, per tramitar papers i aclarir algunes coses i després marxarem als pobles". Segons creu, el mes de juliol el passarà a San Ignacio i el d'agost a San José. USF desenvolupa a San Ignacio dos projectes educatius, la pavimentació dels carrers i un estudi sobre el terreny per planificar infraestructures i equipaments, mentre que a San José participen en la planificació urbanística i la construcció d'una guarderia. Glòria tindrà ocasió de posar en pràctica els coneixements adquirits al seu pas per la universitat, col·laborant en aquestes accions, que són fruit d'una feina que es realitza els mesos previs a la partida dels cooperants.

Gràcies a la Càtedra Unesco és possible cursar 'Tecnologia de Baix Cost i Habitatge per a Cooperació'. Part de la feina que es realitza durant el curs en aquestes assignatures es desenvolupa després a Bolívia", relata Glòria; que va ser seleccionada entre deu aspirants per integrar l'equip multidisciplinari que parteix a començaments de la setmana que ve a Bolívia. "Les entrevistes es van fer el febrer i des de mitjan març estem preparant la feina que ara farem. De la preparació no ens encarreguem només nosaltres sinó que participa més gent", continua Glòria. Van amb una mínima planificació "que s'ha de complir, encara que poden sorgir imprevistos en qualsevol moment que veurem com resolem," apunta la cooperant.

Glòria és conscient que van per a treballar, no de vacances i que és difícil cenyir-se als projectes que tenen assignats. "En aquests casos, hi ha moltes necessitats i pot sorgir donar un cop de mà en qualsevol moment. Fas de voluntària 24 hores al dia", reflexiona, aquesta jove que sap de què parla. Encara que creua per primera vegada l'oceà per embarcar-se en tasques de cooperació, però no és nova en això en cas d'obrir-se a altres realitats. La Setmana Santa de l'any passat, Glòria, acompanyada de Martí Carbonell Salom, es va desplaçar a El Aaiún, a la regió algeriana de Tindouf, per conèixer de primera mà la situació dels campaments de refugiats. D'aquell viatge va tornar amb la sensació de ser "com un regal" per a la gent que van conèixer allà i, vista la seva opció per a aquest estiu, amb la consciència que una vegada s'observen i es jutgen la pobresa, la desigual­dad i la injustícia, cal actuar, aportar un granet d'arena per eradicar-les.

hi ha molt a segar i pocs segadors

Diumenge XIV de durant l'any

font: http://poudesiquem.bloc.cat

La Paraula que hem escoltat en l'eucaristia d'avui em suggereix fer una composició de lloc. Fent volar la imaginació podem veure el món que ens envolta com un camp de sembrats molt diversos, tots en desordre i dispersió. En l'atmosfera d'aquest panorama hi plana el gran silenci de Déu i estones ens sentim temptats de preguntar: "on és Ell? hi és?".

Sabem però, que pel baptisme l'esperit del Senyor ens ha marcat, ens ha consagrat i ens ha fet lliures. Ens dóna la Saviesa, i ens convida a penetrar en el misteri, de tal manera que som capaços de descobrir el desig d'escampar la veritat i el bé, és a dir, d'anunciar arreu la Bona Notícia que el Regne de Déu és a prop de tothom. Sant Pau ens ho deixa clar: "Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor. L'únic que val és que hàgim estat creats de nou. Que ningú no m'amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús" (Ga 6,14-18).

Avui som cridats a desposseïr-nos, a viure amb senzillesa. Hem descobert que Jesús en enviar-nos a segar ens proposa un nou estil de vida: pregar, experimentar el goig d'acompanyar i alliberar els germans. És un estil de vida sobri, humil, pobre, però sempre envoltat de l'alegria de viure, la confiança i la pau al cor. Les paraules del profeta Isaïes ens hi conviden:

"Feu festa, tots els qui l'estimeu.

sereu alletats amb l'abundància del seu consol.

Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar,

la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant.

Com una mare consola al seu fill, jo també us consolaré.

Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig

i reviuran com l'herba els vostres ossos" (Is 66,10-14c)

"Ve un moment que la dinàmica de sentir-se cristià, la bona notícia trasbalsadora, es va identificant amb el missatger trasbalsador, pel qual ella ens arriba i pel qual ens la creiem. Fins que la Bona Notícia i la mateixa persona de Jesús són una sola cosa en què creure" (escrits del Dr. Gol ).

Gràcies perquè ens fas dignes de ser enviats a segar!

"Veniu a contemplar les gestes de Déu.
Que n'és d'admirable el que fa amb els homes!
Ell és la nostra alegria. Ell, que sempre governa amb el seu poder". (Salm 65)

Maria Dolors Amat

Barcelona, 8 de juliol de 2007

Prec III

Maria: i cada vegada que menjam el pa de vida professam la nostre fe diguent que creim. El camí pot ser llarg i dur, però si no tenim fe pot ser que no ens quedi res. Dalt de la muntanya ens retrobarem prest!
Maria: va venir a calar for a la terra. Crema en el nostre cor i encara més en qui no creu. És caliu viu que fa encendre. Jo deix que em vagi consumint. No sé si arribaré a estimar-lo com mereix.
Madò de Son Terra Prima: la nostra fe em demana ser coherent, i per açò he de créixer. Contempla el cel allà on vagis, recorda't de les teves arrels i prega perquè la mort del Ressucitat no sigui envà. Una besada!
Sor: estimada, diu una cançó d'un grup de rock català: no sóc jo mateix si Tu no hi ets! Què ens dóna que no el podem abandonar si l'hem conegut? Prec perquè Josep també el conegui!
Maria: en la virtualitat no trobam a Déu. Només dins nostre. Una imatge no és tot però amb ella aconseguim arribar. Importa el missatge, i la forma que li donem ha d'anar d'acord al nostre temps. Ha acabat el temple virtual.
Tat: estimada Tat, açò que l'home ha anomenat temps ha fet coincidir la nostra onomàstica. Quan era fillet ja cercava la Saviesa en la pregària. Vaig veure que floria com el raïm madura (Sir 51,13-30).
Maria: ser humil, perdonar, estimar, més que voler ser estimat o perdonat, em fa aprofundir en la idea d'una altra Esperança, en la qual moltes vegades no confiam i prou. Inventam. Nanit!
Foix: què té preparat als qui l'estimen? Intent ser sal i llum, però vegades ho faig massa salat o massa fat. D'altres, se m'apaga el llum. Confiï en Ell perquè em mostri el terme adequat!
Mamat: els meus pares em van concedir un nom. Quan era fillet ja cercava la Saviesa en la pregària. Vaig veure que floria com el raïm que madura (Sir 51,13-30). Gràcies per les teves atencions, Montse!
Pare: un home que es deia Josep, noble i bo, anà a Pilat per demanar-li el cos de Jesús. El desclavà, l'amortellà i el posà en un sepulcre a la roca, com faria un pare. La Seva glòria és una altra!
Marc: benvolgut, na Maria m'ha recordat que tenc un Marc, quin goig! Un gran creient el teu patró! Que sigui aquesta la teva força! Aprèn dels bons exemples del teu camí! He vist que saps escollir-los.
Foix: estimada Fulgència, veig que te quedes amb totes les paraules de Sant Pau. Has començat a beneir en Crist i a no maleir. Beneïda tu que, enamorada del bé, el serveixes!
Pare: estimat Pare, prec, plor a Déu que concedeixi el do del seu esperit a amics i germà. Per què no els l'ha donat ja? Per què li giren l'esquena? Per què no veuen més enllà del tenir? Crec en una altra Esperança!
Maria: tenim un déu de vius en qui confiam poc. Davant la mort moltes vegades només podem callar perquè és un altre misteri. La nostra vida és certa davant de Déu i ens toca callar perquè ja ens coneix!
Foix: cal que construïm i assentem bé el nostre edifici perquè no desconfiem més. Aconseguit açò, podrem donar passes fermes en la nostra fe.
Maria: la nostra mort és la vida de Déu. Fe+esperança+amor és la lectura de la sinagoga en el aquí, és el compliment de l'escriptura. En som seguidors. Feim possible la resurrecció de la mirada.
Germà: pens en els morts d'aquests dies, en na Carmen i en Biel. Don gràcies a Déu per haver cregut! El ran consol del cristià és la vida eterna. Sortosos de poder donar sentit, fins i tot, a la mort!
Pare: estimat Papi, na Llucia ha estat d'aquelles persones que han tingut una mirada especial per jo. Trob que açò ha bastat perquè l'estimés. Déu sap tot lo altre! Un bes!

m'ensenyeu un camí de llibertat i de vida

Diumenge XIII de durant l'any
font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui som cridats a descobrir la radicalitat de les paraules de Jesús. Per integrar el missatge de les lectures d'aquest diumenge i portar-lo a terme, amb la llibertat de què ens parla St. Pau, ens cal créixer a nivell humà i a nivell cristià:

"Germans, Crist ens ha alliberat de l'esclavatge i vol que siguem lliures. Mantingueu-vos així". "Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures. Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per a fer el vostre propi gust. Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres" (Ga 5, 1.13-18)

La doctrina que predica Jesús i els apòstols és per a persones madures, conscients i responsables de la missió de servei que el Mestre ens ha deixat en el temps que ens toca viure.

"Eliseu deixà els bous, corregué darrera Elies i li digué: "Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu." "Ell se'n tornà, prengué la parella de bous, els matà, va coure la carn amb la fusta dels arreus, convidà la gent i se'ls van menjar. Després se n'anà amb Elies." (1Re 19, 16b.19-21)

En la preparació del temps de Jesús que ja es troba en l'Antic Testament, hi veiem un anunci força clar de la crida a través dels signes i les actituds de personatges que posen de manifest una clara resposta donant tot el que tenen. En aquest situació són comprensibles els sentiments que expressa el Salm 15:

"Senyor, heretat meva i calze meu, vos m'heu triat la possessió"

La veritable herència és la comunicació i la intimitat amb Déu que en el seguiment a fons descobrim cada dia. L'evangeli de Lluc ens descriu la decisió de Jesús d'anar a Jerusalem i el que això li comportarà. Els fa adonar que el qui el vulgui seguir, per aconseguir seguretats segons el món, s'equivoca. Anant amb Jesús només podrem fer com Joan, reclinar el cap aprop d'Ell, abandonar-nos amb confiança: "Mentre feien camí algú li digué: "Us seguiré pertot arreu on anireu". Jesús li respongué: "Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap".

En el seguiment de Jesús hi ha una radicalitat que és donar-ho tot i treballar perquè els altres el coneguin i l'estimin. Així podem seguir endavant: "Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu." "Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és apte per el Regne de Déu" (Lc 9, 51-62).

Com els deixebles també a nosaltres ens ha seduït la seva doctrina, el volem conèixer més per estimar-lo més cada dia i aprendre a construir el Cel Nou i la Terra Nova. És el camí de la fidelitat generosa. A poc a poc, anem comprenent que en l'arrel de la nostra fe hi ha el misteri pasqual. Aquest és el motiu que ens fa cantar amb goig:

El meu cor se n'alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonareu la meva vida enmig dels morts
ni deixareu caure a la fossa el qui us estima.
M'ensenyareu el camí que duu a la vida,
joia i festa a desdir a la vostra presència,
al vostre costat, delícies per sempre. (Salm 15)

Maria Dolors Amat, Barcelona

el naixement de Sant Joan Baptista

Diumenge, 24 de juny
font: http://poudesiquem.bloc.cat

El seu nom és Joan

Celebrem avui el naixement del més gran dels profetes, aquell que havia de ser el precursor de Jesús: "Abans de néixer, el Senyor em cridà, quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom, convertí els meus llavis en una espasa tallant i em cobrí amb l'ombra de la seva mà" (Is 49, 1-6).

La profecia d'Isaïes ens presenta el naixement d'un infant com un gran projecte. L'espera de Joan va estar envoltada de misteri: Elisabeth, la seva mare d'edat avançada, Zacaries el seu pare que resta mut fins el moment de comunicar el nom del fill. En les paraules d'Isaïes el naixement de Joan posa de manifest la universalitat de la salvació de Déu: "t'he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra". Joan està cridat a preparar els camins del Senyor.

En la segona lectura Pau remarca la humilitat del Precursor: "Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus" (Ac 13, 22-26). Joan, doncs, amb la seva predicació acompanyada d'un estil de vida humil, auster, net, clar i valent en la denúncia de la mentida i de la injustícia, precedeix la Paraula i les actituds que Jesús demanarà als seus deixebles. No es pot servir el Regne de Déu sense una forma de vida austera i humil, sense afany de riqueses ni de poder. Joan no posseeix als seus deixebles, sinó que els encamina vers Jesús, el Senyor. La llum de Joan minva perquè vol que creixi la llum de Jesús enmig del món.

En l'Eucaristia d'avui, el celebrant, en el comentari de la Paraula, ens ha dit que és molt significatiu el fet que el naixement de Joan s'esdevé en els solstici d'estiu, el dia més llarg. A partir d'avui, el dia anirà minvant fins a arribar a la plenitud del solstici d'hivern on la llum comença a créixer coincidint amb el naixement de Jesús. Ell que és llum que apunta en la fosca, és el dia clar amb un sol sense posta.

La presència de l'Esperit en nosaltres, com va habitar en el cor de Joan, ens dóna la certesa que aquest Déu personal té un projecte de vida per cadascú, ens crida pel nom, per col·laborar a la vinguda del Regne, però respecta la nostra llibertat. A partir dels esdeveniments de la vida va transformant el nostre cor: "Què serà aquest noi?, perquè la mà del Senyor era amb ell" (Lc 1, 57-66.80).

La joiosa festa de Sant Joan ens fa cantar amb les paraules del Salm 138:

Heu penetrat els meus secrets, Senyor, i em coneixeu,
descobriu de lluny estant els meus propòsits,
us són coneguts tots els meus passos.
Vós heu creat el meu interior,
m'heu teixit en les entranyes de la mare.
És meravellosa la vostra obra.
Res de meu no us passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat, aquí baix a la terra.
Us dóno gràcies per haver-me fet tan admirable.

Maria Dolors Amat, Barcelona, 2007

Què és l'ésser humà?

Segons una part important dels meus amics de Barcelona l'home és matèria, és sentits, és raó, és idees, és pensament i és sentiments. És una definició de l'home que crec que reflecteix en gran part la societat actual, en la qual es tendeix a centrar-se en el que es pot experimentar amb facilitat. Queden satisfets aconseguint uns nivells suficients (talvegada, insuficients) de plaer, de doblers i de poder (sobretot, professionalment). És a dir, una vegada han arribat a un nivell de benestar suficient (segurament insuficient, perquè realment el benestar segueix una corba que augmenta exponencialment) per a ells i per als seus ésser estimats, poc es preocupen per la resta d'aspectes que conformen la persona humana.

Trob que aquesta és una visió sesgada de la realitat que conforma l'ésser humà. Fa dos mil quatre-cents anys, en la filosofia grega, es creia que l'home estava format per un cos i per una ànima, ja sigui de forma separada (Sòcrates, Plató) o de forma conjunta, com un sol ésser (Aristòtil). Creien que deixàvem abandonat el cos en aquesta vida, però que l'ànima era immortal i perdurava.

Alguns pares de l'Església, com per exemple Sant Tomàs d'Aquino, van defensar amb fermesa aquesta unitat única del cos (Matèria) i de l'ànima (Forma) i el model atropocèntric judeocristià també l'ha defensada. El cristianisme, a través de Jesucrist, diu que l'home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i que som éssers constituïts amb una integritat única. Com Jesús, la nostra vida finalitza definitivament en aquest món que percebem amb els sentits, però ressucita, com Ell, a una altra vida, a la vida eterna en Déu.

En la modernitat, degut en gran part a l'avenç tecnològic, l'home explica les coses únicament a través de la raó i de l'experiència. Dubta de tot i per açò vol quantificar-ho i mecanitzar-ho, però és prest que es dóna compte que no ho pot explicar tot, que no ho pot raonar tot i que moltes vegades el sentits, la raó i el pensament li fallen (Decart). Decart vol trobar alguna veritat i diu que el pensament pensa pensaments, és a dir, el subjecte (pensament) fa l'objecte (pensaments); si no pensa res no és pensament, i com que no hi ha objecte sense subjecte, no hi ha pensaments sense pensament; és a dir, tampoc no hi ha objecte sense subjecte i, per tant, és en la mesura que pensa; formulat en la seva frase famosa: "pens, per tant existesc". Els autors s'han de treure de la màniga a Déu perquè veuen la seva impossibilitat explicativa. Així, per exemple, Kant formula els postulats de la raó práctica i Decart diu que com que creim en veritats (també, la perfecció), creim en Déu (que és perfecció, segons ell).

Els autors de la postmodernitat són conscients de les limitacions per trobar una explicació i definició dels elements que conformen l'home. Es genera una espiral de preguntes sobre el mateix home. Se li exigeix a aquest que sigui quelcom més. Nietzsche porta l'atropocentrisme al màxim en definir el "superhome", que ell veu representat en Jesucrist, però no en cap dels cristians perquè no respresenten els valors autèntics de Jesús. D'altra banda Heidegger defineix l'home com "Dasein" (ser-hi, ser en el món); per ell, som en la mesura que comprenem. Quan ens formulem preguntes és perquè tenim una "pre-comprensió" sobre allò que anem a interrogar, en tenim un coneixement previ. Quan hem interrogat la cosa, obtenim una resposta i en sabem alguna cosa més, per tant, enriquim el nostre coneixement, però aquest coneixement, com que és assimilat per nosaltres, fa que formi part de nosaltres i, per tant, que sapiguem una cosa més sobre nosaltres (auto-comprensió) perquè ho acabem d'aprendre. D'aquesta manera sempre tenim més pre-comprensió de totes les coses i més ens coneixem a nosaltres mateixos.

És cert que les coses són, però nosaltres som més perquè, a més a més de ser comprenem les coses. Tot açò no ve a dir altra cosa que l'ésser humà és molt complexe i indefinible, o més ben dit, autoindefinible. Som éssers que per formular-nos la pregunta sobre què som, estem implicats en la resposta i, per tant, ve a ser com un peix que es mossega la cua.

De totes maneres, trob que quan els meus amics es limiten a definir l'home només pels sentits i la raó estan limitant molt el concepte i s'estan limitant a ells mateixos. Si aprofundíssin una mica més en què és l'home veurien que no tot és blanc o és negre, i molt manco, que l'home és tan bo de definir com que és allò que perdebem o que raonem. No! Com a creient, l'home també té una part metafísica i transcendental que l'acaba de completar. Definir aquesta part és tornar al peix que es mossega la cua, però bé és cert que l'ésser humà té aquesta capacitat i no es pot negar.

font: resposta a la pregunta de l'examen d'Antropologia filosòfica. Antoni Bosch-Veciana. Barcelona: Institut de Ciències Religioses de Barcelona, 18/06/2007.

dóna'ns un cor net i transparent

Diumenge XI de durant l'any

font: http://poudesiquem.bloc.cat

Avui retrobem el seguit de diumenges que mantindran continuïtat fins al final de l'any litúrgic. Podrem observar que la Paraula proclamada setmana rere setmana ens anirà posant damunt la taula de l'Eucaristia molts dels ensenyaments i la mateixa vida de Jesús que culmina amb el misteri pasqual.

En el fragment del segon llibre de Samuel veiem que David ha rebut del Senyor innombrables dons, però es deixa dominar pels impulsos del maligne i comet un gran pecat: "Has fet matar Uries, l'hitita; has pres per esposa la seva dona, i a ell l'has fet matar amb l'espasa dels ammonites". Déu li havia donat tot: "He posat als teus braços la filla del teu senyor", "t'he donat el poble d'Israel i de Judà i, si tot això fos poc, encara estava disposat a afegir-hi altres favors". Déu ens ho dóna tot i els homes ens dediquem a matar la naturalesa, la bondat i el bé. La paraula del Senyor denuncia el pecat, però quan l'home és sincer, la mateixa paraula evidencia l'amor i el perdó: "He pecat contra el Senyor". Natan li respongué: "Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat, no moriràs". (Sa 12,7-10.13)

Senyor, tu coneixes les secretes intencions dels cors, vols habitar en la netedat i en la transparència. La conversió del cor és quelcom joiós, és descobrir la perla preciosa. El Salm 31, vol expressar el goig del retrobament:

M'he decidit a reconèixer la falta.
En vós he trobat el meu recer
el goig de veure'm lliure.

La saviesa i la infinita pedagogia de Jesús la trobem en l'Evangeli: un fariseu de nom Simó convida a Jesús a casa seva amb la intenció d'analitzar la seva doctrina. Al mig de la trobada una dona pecadora fa un homenatge a Jesús i ell l'accepta. Les nostres actituds són un missatge més comprensible que les paraules. Jesús defensa aquella dona de la crítica que li fan per l'estil de vida que porta: "Jesús digué a Simó: "¿Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells; tu no m'has rebut amb un bes, però ella, d'ençà que ha entrat, no para de besar-me els peus" (Lc 7, 36-8,3). La familiaritat és un signe del bé: acollir, besar, rentar peus després del cansament del dia. Això ens fa néixer de nou a nosaltres i a tots els qui ho donem.

Quan per la fe els creients reconeixem el Crist, comencem un estil de vida diferent, que ens fa immensament feliços, entre el goig i la creu. Avui la carta de Pau ens ho fa evident: "Estic clavat a la creu juntament amb el Crist. La vida que ara visc, ja no és meva; és Crist que viu en mi" (Ga 2, 16.19-21). Ara que ja el comencem a conèixer deixem, doncs, que Ell visqui en nosaltres.

Dóna'ns Senyor, un cor net i transparent, per estimar i servir sense mesura!

Maria Dolors Amat, Barcelona

Hel·lenisme

grecs romans egipcis babilonis siris perses

Hel·lenisme: cultura grega que va dominar els tres regnes hel·lenístics: Macedònia, Síria i Egipte.

final s. IV aC-400 dC. Alexandre Magne (356-323 aC), rei de Macedònia, uneix la civilització grega amb Egipte i l'Orient fins a la Índia amb les seves conquestes. A partir del 50 aC es va imposant la cultura romana i el llatí, des de l'oest d'Espanya fins a l'est de d'Àsia.

Sincretisme: fusió de creences. "El món és vell": dubtes religiosos, desintegració cultural i pessimisme. Atenes: ètica: millor manera de viure i morir de l'home (Sòcrates, Plató i Aristòtil). Alexandria: ciències.

El neoplatonisme. 200 dC. Arrels en Plató. Plotí (Alexandria 205-Roma 270). Teoria de la salvació. Món: 1. l'U ("llum divina" o Déu) il·lumina l'ànima i la matèria (nosaltres) rep una dèbil llum de l'U 2. obscuritat absoluta (absència de l'U = no és).

Els epicuris (els filòsofs del jardí). Arrels en pre-socràtics i Sòcrates. 300 aC. Epicur (341-270 aC): desenvolupen l'ètica del plaer d'Aristip (deixeble de Sòcrates): "el major bé és el plaer" i "el major mal és el dolor". Objectiu de la vida: aconseguir el màxim plaer sensual i evitar el mal, però amb autocontrol, moderació i serenitat. "Càlcul de plaers": les conseqüències agradables d'una acció han de ser avaluades tenint en compte els seus efectes i resultats. "La mort no és assumpte nostre perquè mentre vivim, la mort no hi és. I quan arriba, ja no existim". Les "quatre herbes medicinals": No s'ha de tenir por dels déus. No cal preocupar-se de la mort. El bé és fàcil d'aconseguir. Les coses terribles són fàcils de suportar. "Viu apartat del món!" (cap interès per la política). "Viu el moment". Avui "epicuri": sentit negatiu per designar algú que viu només per al plaer.

Els estoics. Arrels en pre-socràtics i Sòcrates. 300 aC. Zenó (Xipre). Tots ("microcosmos") formem part d'un "logos" universal ("macrocosmos"): "lleis de la natura" per a tots i tot. Monisme: no hi ha separació d'esperit i matèria. Marc Aureli (121-180 aC): relacions humanes, política, Estat, promoció de la cultura i filosofia gregues a Roma. Ciceró (106-43 aC): humanisme: l'individu centre l'interès. Sèneca (4 aC-65 dC): "l'home és sagrat per a l'home". Tot succeeix per "necessitat" i no serveix de res lamentar-se ni exagerar la felicitat. Avui "estoic": qualcú que no es deixa portar pels seu sentiments.

Els cínics (filòsofs del barril). Arrels en pre-socràtics i Sòcrates: davant una botiga: "quantes coses que no necessito!". 400 aC. Antístenes. La felicitat veritable no depèn de les coses externes (luxe, poder, salut). Diògenes: vivia en un barril. Avui "cínic": qualcú que no es preocupa del sofriment de les altres persones.

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder

Sòcrates i Jesús

Textos que no van escriure

Des del moment en què Plató decideix posar les seves idees en boca de Sòcrates, no podem estar segurs que les paraules que Sòcrates diu en els diàlegs siguin realment seves. Per tant, es fa molt difícil saber què és de Sòcrates i què és de Plató. El mateix succeeix amb molts altres personatges històrics que no han deixat res escrit. L'exemple clàssic, naturalmet, és Jesús. No podem estar segurs que el Jesús "històric" digués les paraules que Mateu o Lluc li van atribuir. De la mateixa manera, no podem saber què va dir el Sòcrates "històric". [...] p. 68

Amb totes les conseqüències fins a la mort

Per què, Sofia? Per què Sòcrates va haver de morir? La gent s'ha fet aquesta pregunta durant més o menys 2.400 anys. Però ell no ha sigut l'única persona de la història que ha portat les seves conviccions fins a la mort. [...]

Tant Sòcrates com Jesús eren dos personatges enigmàtics, també per als seus contemopranis. Cap dels dos va posar per escrit el seu pensament, i per tant estem obligats a confiar en el retrat que ens van fer d'ells els seus contemporanis. Sabem, això sí, que els dos eren mestres en l'art del discurs. Els dos parlaven amb una autosuficiència que al mateix temps fascinava i exasperava. Van desafiar el poder de la comunitat criticant totes les formes d'injústicia i corrupció. I al final, ho van pagar amb la vida.

Els judicis de Jesús i Sòcrates també tenen punts en comú. Els dos haurien pogut salvar la vida si haguessin demanat clemència, però sentien que haurien traït la seva missió si no portaven les seves idees fins al final. I afrontant la mort d'una manera tan valenta, van aconseguir innombrables partidaris, fins i tot després d'haver mort.

No vull dir, amb això, que s'assemblessin. Només vull que quedi clar que els dos tenien un missatge que està estretament lligat amb el seu coratge personal. p. 70

font: El món de Sofia. Jostein Gaarder. Barcelona: Empúries, 1995

Sòcrates - Critó. Critó o sobre el deure

Sòcrates: Acabes d'arribar o ja fa temps?

Critó: Fa una bona estona.
Sòcrates: I per què no m'has despertat de seguida, sinó que t'estàs allà assegut en silenci?

Critó: Per Zeus, Sócrates, tampoc a mi no m'agradaria haver d'aguantar un insomni tan llarg enmig d'un pesar tan gran. Però cert és que porto una llarga estona admirat de veure que dorms plàcidament. I per això no et despertava, perquè passis la major part del temps en tranquil·litat. Veritablement, moltes vegades ja, durant tota la teva vida, vaig envejar el teu caràcter, però molt més encara en la desgràcia ara present, considero tan la serenitat i mansuetud que suportes.

Pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres (Lc 22,39-46)

Llavors sortí i se'n va anar, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els deixebles.
Arribat al lloc, els digué:
--Pregueu demanant de no caure en la temptació.
Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient:
--Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.
Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra.
Quan s'aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. Els digué:
--Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació.

El diàleg que escriu Plató sobre Sòcrates i Critó, quan aquest el va a veure a la presó els darrers dies abans de morir bevent la cicuta, ens mostra que Sòcrates somia quan ha de morir: "l'endemà d'arribar la nau". Jesús també sap quan ha de morir: "El qui em traeix ja és aquí" (Mt 26, 46).

Sòcrates dorm plàcidament: "admirat de veure que dorms plàcidament". Jesús no pot dormir, ans tot el contrari que Sòcrates està neguitós tota la nit i el text bíblic arriba a l'extrem de dir que sua gotes de sang: "Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra".

Sòcrates no té perquè morir. Jesús sí que ha de morir, està escrit a la llei. El mateix concepte de resurrecció indica que s'ha de morir. Açò ens fa veure que el cristianisme s'assembla més a l'ateisme que al món grec, perquè els dos profetitzen una mort completa de la persona humana. Pels cristians encara hi queda una esperança, la resurrecció. Per als ateus tot s'acaba amb la mort. Però en els dos casos lo fotut és que s'ha de morir, s'ha de passar pel tub, i Jesús ho veu i per açò sofreix. En canvi, Sòcrates separa el cos de l'ànima i, per tant, li és ben igual el que passi amb el cos, sap que la seva ànima continuarà intacta encara que perdi el cos.

En el cas dels cristians s'ha de passar per una mort completa de la persona, perquè si no, no hi ha resurrecció que valgui. En qüestió de la mort, toquem de peus a terra com els ateus. Ara bé, el nostre mateix credo diu:
a) crec en la resurrecció dels morts
b) o bé, crec en la resurrecció de la carn
i no és el mateix:
a) Si mor la persona completa, morim del tot.
b) Si només mor la carn som platònics.

En el text bíblic no queda clar quina és la mort de Jesús, quina és la seva immortalitat? El cristianisme deixa el Jo (tota la persona) intacta a l'altra vida. Açò només es pot creure, no es pot ni raonar ni verificar. La mort més greu és en la que el Jo deixa de ser, i ja es trenca tot: cos, ànima, esperit, persona, manera, etc.

No podem crear un món on no n'hi ha. Hem de callar més davant la mort, perquè podem arribar als casos extrems de jutjar la mort de l'innocent. Amb paraules, ni la realitat total podem afirmar. La mort és la metàfora d'un final de relacions humanes. La teologia, vegades, és massa sermó de capellà, s'hi posa un llenguatge interessantíssim: cel, infern, purgatori. Joan Pau II els defineix com estats, no com a llocs. El problema no està en Déu, sinó en les imatges que ens n'hem fet.

doneu-los menjar vosaltres mateixos

Diumenge del Cos i la Sang de Crist

font: http://poudesiquem.bloc.cat

La celebració d'avui ens convida a donar gràcies solemnement pel do de l'Eucaristia. El trocet de pa i la copa del vi són aliment i són vida que ens empeny a fer present el Regne de Déu. Sant Pau evidencia en la seva carta l'encàrrec de Jesús: "Feu això que és el meu memorial" (1Co 11,23-26). Què hem de fer? El mateix que féu el Senyor. Cada vegada que compartim, que repartim, fem memòria del misteri de donació del Crist.

L'Eucaristia és l'aliment pels qui estan cansats i afeixugats, el coratge per seguir el camí: "Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi". "Beneí Abram" (Gn 14, 18-20). L'Eucaristia ens refà les forces per seguir el camí. Jesús Eucaristia, Jesús entregat, fet pa i vi, es fa present a través nostre enmig dels senzills, dels pobres i dels qui pateixen. El memorial de Jesús mostra la missió als seus deixebles: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos" (Lc 9,11b-17). Ells donen el que tenen i Jesús amplia la seva entrega i els dóna el cent per u.

La Paraula d'avui ens condueix a descobrir-lo amb els ulls de la fe, fet Eucaristia i present en el Sagrari; sentir-lo proper en el cos viu de l'Església, que som tots nosaltres; veure'l en els pobres, els desvalguts, els necessitats: "El que feu a un d'aquests més petits m'ho feu a mi" (Mt 25, 40).

Senyor, vull creure, fer créixer la meva fe! Que el misteri del teu Cos i Sang m'empenyi a compartir la vida amb els germans. El teu amor ha parat taula enmig nostre; fés que, estimant com tu, col·labori en apropar ara i aquí el cel nou i la terra nova! Tu has dit: "Jo sóc el pa viu, baixat del cel, qui menja aquest pa, viurà per sempre" (Jn 6, 51).

Maria Dolors Amat, Barcelona

Ètica en la postmodernitat

No començam a ser cristians perquè ens ha conveçut una teoria o una explicació. Començam a ser cristians perquè ens hem trobat amb Jesús.
Pentecosta 2007. Festa del Sant Crist, patró de Manacor

L'home és subjecte de responsabilitat tant si vol com no:

• Subjecte de sentit: intel·ligència (cristianament Jesucrist dóna sentit a l'home)
• Subjecte de projecte: llibertat (cristianament es construeix el Regne de Déu)
• Espai: el contextualitza
  
• Temps: el contextualitza

Postmodernitat

Amb el Concili Vaticà II (1962-1965) s'inicia només a l'Occident un període cap a la postmodernitat. En la modernitat l'home es basa en gran mesura en la raó i la Bíblia deixa de ser el referent. Ja Descartes fóu un primer racionalista. Però Kant va afirmar que la raó no és absoluta, no tot es pot constatar empíricament. El mateix Einstein formula la llei de la relativitat E = mc2, on l'energia no es crea ni es transforma, sinó que varia. Dintre de l'Església, el 1993, Joan Pau II formula l'encíclica Veritatis splendor sobre la teologia moral en la qual remarca el sentit diví de la Veritat i de la llei moral natural. La potmodernitat representa un respir davant del moviment racionalista de la modernitat.

És més que obvi que no es pot saber l'existència de Déu, no la podem raonar, només la podem creure. Qualsevol imaginació del Cel no pot ser feta en termes tangibles, només en termes intangibles. Que sigui demostrable, és incontestable; que sigui raonable, és discutible argumentativament (certesa moral), però no és racional (certesa completa). Li correspon al cap sospesar les raons del cor. Tant indemostrable és creure en Déu com no creure-hi. Avui en dia, creure d'una manera poc reflexiva es paga. És fins i tot bo, que se'ns ho posi en dubte, perquè això ens fa buscar la Veritat de la nostra creença.

D'altra banda, en la societat es viu un ateïsme superflu. Es considera obvi però tampoc no està raonat. Si deim que l'home és subjecte de responsabilitat i viu en un context palpable també cal saber quin és aquest, perquè llavors es creen persones acrítiques que viuen amb obvietats sense arguments.

La postmodernitat porta a:

• La crisi de sentit: es viu en un món d'opinions; qualsevol persona pot expressar qualsevol opinió; tot és relatiu; tot és acceptat des del punt de vista del pensament; cadascú pot pensar el que vulgui. Però, és cert que tothom pot pensar el que vulgui? I si el que pensa és dolent?
• La crisi de projecte: es viu en l'etern present; sembla que els adults són encara joves; "a vivir que son dos días"; una vegada que cadascú aconsegueix el seu propi benestar cal aprofitar cada moment fins que el cos aguanti; és propi del primer món. Regne el relativisme on tot s'hi val i és relatiu segons el context, res és absolut. Si en temps d'en primer Carpe diem significava aprofitar el temps, ara significa aprofitar el moment present.

Amb aquest context de relativisme qui s'ha de preocupar pel context cultural, pel context polític, pel context econòmic? Tot s'hi val? No cal sentir-se responsable de cap de les accions que es derivin de les decisions preses? Com ho farem per solucionar la guerra, la pobresa? Si tot és acceptat ens arribarem a fer mal.

Si existeix una crisi de sentit i una crisi de projecte l'esquema de l'home es romp: no pot dir què és la persona, no pot dir què és bo, no pot dir que és fer el bé. Com que vivim de conya ens fotem grans empanades mentals de tot tipus. En el tercer món tenen, com a projecte, poder passar el dia a dia i la vida sencera, que és ben prou. Quin és el projecte del primer món? Fins i tot l'Església arriba a discutir temes banals, que es fan ressò als mitjans de comunicació. Més valdria que els mitjans de comunicació es fessin ressó del missatge de sentit i projecte que l'Església aporta a l'home.

No oblidem tampoc que assistim a un sospitós retorn de les ètiques i de la religió que caldrà clarificar i evidenciar.

font: assignatura de Moral fonamental. Antoni Nello. Institut de Ciències Religioses de Barcelona, curs 2006-2007.